Entrades amb l'etiqueta ‘Conflictes’

Quan el món va començar de nou: un balanç de la Segona Guerra Mundial

dijous, 2/02/2017

Aquest hivern –  primavera tindrà lloc a la Facultat de Geografia i Història un curs sobre l’impacte i el desenvolupament de la II Guerra Mundial, tenint en compte que l’any passat van acomplir-se setanta anys de la seva fi. El curs està organitzat pel CEHI i la Universitat de Barcelona i hi participen diversos professores i professors vinculats a la nostra Secció. Cada sessió està dedicada a una temàtica específica i conduïda per un ponent diferent.

Les dates del curs són les següents:

de l’1 de febrer al 5 d’Abril de 2017

els dimecres de 12 a 14h

Sant Joan Despí – Torre de la Creu

Trobareu tota la informació necessària ací

Us animem a participar-hi!

Camins Hostils. D’un Orient Mitjà en Guerra a les portes tancades d’Europa

dilluns, 10/10/2016

L’Institut Català Internacional per la Pau i el Centre d’Estudis Històrics Internacionals organitzen una jornada (cal inscripció prèvia, trobareu la informació en el link al final del post) que pretén analitzar l’anomenada crisi dels refugiats combinant les mirades d’experts amb les experiències d’institucions, organitzacions socials i de ciutadania organitzada des de una visió global i amb la perspectiva històrica i l’anàlisi de conflictes pròpies del CEHI i l’ICIP.

L’informe anual de ACNUR xifrava que a finals de 2015 hi havia 65,3 milions de persones desplaçades de forma forçada, 1 de cada 113 persones al món. L’ACNUR distingeix entre aquests, els sol·licitants d’asil, és a dir les persones en busca de protecció fóra del seu país,  els desplaçats interns, és a dir les persones que fugint d’una amenaça s’han vist obligades a canviar de lloc dins del seu propi país, i els refugiats, és a dir les persones que han perdut la protecció del seu país, s’han vist obligades a abandonar-lo i tornar-hi significa un risc per a les seves vides.  Entre el 2014 i el 2015 la xifra dels desplaçats forçosos es va incrementar en 5,8 milions de persones, de manera que en un any 24 persones per minut van ser obligades a fugir de les seves llars en busca d’asil i protecció en altres indrets. Són segons ACNUR el cost humà de la guerra o el resultat d’un món en guerra.

La crisi humanitària dels refugiats es troba per tant dins del context dels nous conflictes asimètrics que han vingut caracteritzant la postguerra freda i les seves conseqüències, l’Orient Mitjà es avui un dels epicentre d’aquesta crisi.  Els conflictes de la regió s’han anat configurant com a conflictes enquistats de llarga duració amb conseqüències terribles per a la població civil. Afganistan, Síria, l’Iraq es troben entre els 10 països d’on surten avui la gran majoria dels refugiats.

La gran majoria dels refugiats es concentren als països limítrofs  molts d’ells són països amb estàndards de vida molt baixos i amb un baix índex de desenvolupament humà i que per tant disposen de molts pocs recursos per fer-hi front, sumat sovint a un risc de desestabilització regional i contagi de la conflictivitat.

En aquest context Europa ha provocat una nova crisi humanitària a les seves fronteres. La inexistència de vies segures i la manca de voluntat política per l’acollida dels refugiats ha posat en crisi tanmateix el dret internacional dels Drets Humans i el Dret Humanitari Internacional. Les polítiques securitàries i de fronteres que ha vingut desenvolupant la UE enfront als processos migratoris, s’han aplicat per fer front a la crisi humanitària dels refugiats i en contradicció no només amb la normativa internacional sinó també amb els propis principis fonamentals de la unió política.

Les polítiques de la Unió Europea son el resultat d’una reacció conservadora dins de la Unió Europea que es tradueix en un ascens de la ultradreta i a les polítiques discriminatòries i xenòfobes, on la islamofòbia pren forma d’amenaça principal contra les llibertats i la igualtat entre els habitants de la regió.

Tanmateix, la reacció conservadora contrasta amb una resposta social activa, que en defensa dels Drets Humans dur a terme accions de rescat i d’acollida. Una xarxa d’institucions locals, organitzacions socials i ciutadania que desenvolupa al marge i contra la inoperància dels Estats, una resposta basada en la igualtat i la dignitat de les persones.

L’objectiu de la jornada es així aportar noves perspectives a l’anàlisi de la qüestió dels refugiats posant el focus als conflictes i la situació dels refugiats a l’Orient Mitjà, a les polítiques de la Unió Europea i a les reaccions polítiques i socials.

A més a més el CEHI dins del projecte de recerca R-ICIP sobre refugiats i conflictes complementa la jornada amb un seminari que posa la mirada sobre tres conflictes, el de l’Afganistan, el de Palestina i el de Síria, per tal d’analitzar  la crisi de refugiats i les respostes de l’acció humanitària en cada cas, amb l’objectiu d’analitzar i comparar processos, reptes i amenaces en l’acció humanitària i la protecció als refugiats en el context dels nous conflictes armats.

http://icip.gencat.cat/ca/detalls/Activitat_Agenda/Jornada-refugiats

 

(Un)protected

dilluns, 18/07/2016

El Centre d’Estudis Històrics Internacionals amb el suport de l’Institut Català Internacional per a la Pau desenvolupa un projecte de recerca sota el títol (un)protected, centrat en l’anàlisi dels conflictes armats i la crisi humanitària que viuen els refugiats.

(Un)protected, és un projecte d’investigació pensat per desenvolupar anàlisis entorn els conflictes armats, l’acció humanitària i la protecció als refugiats. Pretén analitzar les crisis humanitàries que viuen avui els refugiats a partir de la perspectiva històrica dels conflictes armats en els països d’origen, el paper que desenvolupen les agències de les Nacions Unides i les oenegés i la seva relació amb les dinàmiques locals i regionals, així com analitzar les polítiques de la UE respecte a grups de refugiats en particular. El projecte es desenvolupa a partir de l’anàlisi dels casos de Síria, Palestina i Afganistan. Es tracta de tres casos molt diferents, però en els quals la qüestió dels refugiats ocupa un lloc important. L’anàlisi de casos, ens permet conèixer millor les experiències concretes en el seu context local i regional per tal de comparar i traçar problemàtiques, amenaces, reptes, i oportunitats comunes.

El projecte de recerca presenta la pàgina web www.ub.edu/unprotected on podeu consultar els diferents documents de treball així com recursos i noticies relacionades en l’àmbit de la recerca.

UN_PROTECTED_tot

Jornades Cap un Nou Orient Mitjà?

dijous, 9/04/2015

Els propers dies 28 i 29 d’abril i 4 i 5 de maig tindran lloc unes jornades organitzades per el CEHI i l’ICIP per a tota persona interessada en la problemàtica actual a l’Orient Mitjà impartides per professors especialistes en aquella àrea del Món. En aquest enllaç trobareu tota la informació.

Cartell

Soldiers, Bombs and Rifles: military history of XX century

divendres, 6/09/2013

 

Fa ara poc més d’un any el CEHI va voler organitzar una iniciativa acadèmica en memòria de Gabriel Cardona, membre del Centre i professor de la UB durant més de dues dècades, desaparegut prematurament al mes de gener de 2011. Es va pensar que la manera més adient per recordar el prestigiós estudiós i l’enyora’t company fos la de celebrar una jornada oberta dedicada a la historia militar, amb la intervenció de destacats especialistes de renom internacional que analitzessin alguns dels grans conflictes armats del segle XX i alguns dels aspectes més rellevants relatius al pes que les qüestions militars han tingut i tenen en la reconstrucció del passat recent. La Jornada va ser tot un èxit i ens plau comunicar que ja s’ha publicat el volum que recull les intervencions d’aquell dia, acompanyades de reflexions més generals sobre el paper central de la historia militar (tant sovint menystingut i considerat matèria només per a especialistes) com a eina imprescindible per a tots els historiadors de la contemporaneïtat. El volum, en anglès, curat per Paola Lo Cascio, Alberto Pellegrini i Antoni Segura Mas i publicat per a la editorial Cambridge Scholars Publishing, es titula Soldiers, Bombs and Rifles: military history of XX century, i recull les intervencions de Fortunato Minniti (Università Roma Tre), Giuseppe Conti (Università La Sapienza), Joan Villarroya (Universitat de Barcelona), Allan R. Millett (University of New Orleans) i Antoni Segura i Mas (Universitat de Barcelona), respectivament sobre la Primera Guerra Mundial, la intel·ligència militar, la Guerra Civil a Espanya, la Segona Guerra Mundial, i els conflictes asimètrics des de la Guerra Freda fins a la actualitat.

Ens sembla que es tracta d’un volum important, pel valor dels continguts, dels temes tractats i dels especialistes que hi han participat, que situen el nostre Centre en una posició puntera pel que fa la integració de la historia militar en el panorama historiogràfic contemporani tout court. També ens sembla important l’idioma en que finalment s’ha publicat el llibre, que augura una difusió ben ampla. Rigor, capacitat d’insertar la historia militar en el conjunt de la historiografia del segle XX i voluntat de difusió: ens plau pensar que les tres característiques principals d’aquest llibre haurien satisfet en Gabriel Cardona.

P. Lo Cascio; A. Pellegrini; A. Segura Soldiers, Bombs and Rifles: military history of XX century Cambridge Scholar Publishing, Newcastle: 2013  ISBN: 978-1443847490

Soldiers, Bombs and Rifles

Soldiers, Bombs and Rifles

El Sahara i el Marroc

dimecres, 22/05/2013

Aquest post és una col.laboració d’un alumne del Màster d’Estudis Històrics de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, bon coneixedor de la qüestió del Sahara.

El passat 25 d’abril es va renovar el mandat de la MINURSO a l’antiga colònia espanyola sense que la seva missió s’ampliés a la vigilància dels drets humans. Els Estats Units van voler incloure-la però la iniciativa va trobar una fèrria negativa marroquina, i també espanyola i francesa.

  La Missió de les Nacions Unides per al referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO), establerta l’any 1991 amb l’objectiu d’observar i garantir l’alto el foc entre l’estat Marroquí  i el Front Polisario i organitzar un referèndum d’autodeterminació al Sàhara, és l’única missió de pau de l’ONU que no té competències en la supervisió dels drets humans.

  La decisió de l’ONU  d’establir la MINURSO tenia com a objectiu resoldre un conflicte armat que té el seu origen en el procés de descolonització d’Àfrica. En la resolució 1542 (XV) de l’Assemblea General de l’ONU del 1960 el territori del Sàhara Occidental va ser inclòs en la llista de territoris no autònoms que s’havien de descolonitzar. La descolonització es va aturar a causa que el territori va ser reclamat pel Marroc, que va iniciar sota el regnat de Hassan II el 1975 una marxa verda per annexionar-se el territori, quan Franco agonitzava. El 14 novembre 1975 es van signar els acords de Tripartits de Madrid per els quals Espanya cedia la sobirania del territori a Mauritània, que posteriorment es va retirar, i al Marroc. Començaria un conflicte armat entre el Marroc i el Front Polisario que va finalitzar el 1991 a la vegada que es creava la MINURSO.

   Cal dir que la situació dels drets humans al Marroc no és diferent a la que té lloc en els territoris sahrauís, ja que segons dues prestigioses organitzacions marroquines per a la seva defensa, l’Associació Marroquina de Drets Humans i l’Organització Marroquina de Drets Humans, continuen havent violacions dels drets més bàsics sobretot als presos islamistes, salafistes i als independentistes sahrauís. A tot el país segueix havent fustigació i restricció de llibertats polítiques a grups contraris a la monarquia com són els islamistes del Adl wa Ihsan, Justícia i Caritat o contraris a la marroquinitat del Sàhara com són els activistes pro independència.

  Marroc ha perdut una gran oportunitat d’establir un estat democràtic i descentralitzat amb la reforma constitucional l’1 de juliol del 2011 com a conseqüència de la primavera marroquina que hagués pogut ajudar a resoldre el conflicte del Sàhara. Ni la constitució és democràtica, ni hi ha separació de poders, el Rei presideix el consell de ministres i segueix nomenant alts càrrecs de l’Estat. I a més hi ha temes exclusius de la monarquia com són els militars, política exterior, el Sàhara i els serveis secrets. No hi ha res de regionalització ni descentralització administrativa.

 La reforma constitucional ha estat una reforma dins de la continuïtat d’un sistema intacte que, simplement, ha incorporat als islamistes moderats del partit Justícia i Desenvolupament. Mentrestant el problema del Sàhara continua sense resoldre’s  hipotecant el futur de tota la regió del Magreb.

Autor:  Mohamed Douief Merras

MINURSO

MINURSO

El Bombardeig del 30 de gener de 1938

dimecres, 30/01/2013

Avui fa 75 anys del bombardeig aeri sobre Barcelona, en plena Guerra Civil, que tingué en la plaça Sant Felip Neri una de les seves conseqüències més cruels amb la mort de 42 persones, moltes d’elles nens orfes. Aquest és doncs un bon moment per tornar a visitar la interessant pàgina web – fixeu-vos en els mapes interactius- que es va fer a l’any 2008 en commemoració del 70 aniversari dels bombardejos sobre Catalunya.

http://www.barcelonabombardejada.cat/

Pl. Sant Felip Neri (placa víctimes)

Pl. Sant Felip Neri (placa víctimes)

La Batalla de Stalingrad

diumenge, 23/12/2012

Exactament fa setanta anys, entre les ruïnes d’una ciutat a les fronteres mateixes d’Europa, i en l’estepa gelada que la envoltava, centenars de milers de soldats estaven lluitant a mort entre ells en el curs de la batalla més colossal i dramàtica de la història de la humanitat: una batalla que – a més de canviar el curs mateix de la Segona Guerra Mundial – roman encara com record inesborrable a tots els països que es van veure afectats per aquella tragèdia. Estem parlant, òbviament, de la Batalla de Stalingrad, probablement l’episodi més decisiu de la guerra entre l’Alemanya nazi i la Unió Soviètica i, donada la fonamental importància del Front Oriental en el marc general del conflicte, de tot l’enfrontament entre Eix i Aliats. També gràcies al cinema, i a la publicació d’innombrables assajos centrats en aquest esdeveniment, les imatges dels soldats alemanys atrapats entre els enderrocs de les gegantesques fàbriques de la ciutat, dels soviètics aguantant els atacs dels invasors en les cases destrossades, dels presoners famolencs rendint-se enmig de la neu, han quedat indissolublement lligades al record de la batalla.

El que resulta probablement menys familiar al públic europeu és el context en el qual aquesta va produir-se, i tampoc és gaire conegut el fet que – en principi, i segons els plans alemanys – ni tan sols hagués hagut de produir-se. En efecte, després del fracassat atac sobre Moscou del any precedent, els plans de la Wehrmacht contemplaven un atac més limitat i centrat en la destrucció de les forces soviètiques del sector meridional del front i en la conquesta del Caucas, per a ensenyorir-se dels jaciments petrolífers de la regió i obligar a la paràlisis la maquinària bèl·lica de Stalin. Així, el 28 de juny de 1942, les forces hitlerianes van començar l’anomenada “Operació Blau”, avançant ràpidament a través de les estepes en direcció Est i Sud. Com l’any precedent, res semblava poder detenir els alemanys: a mitjans d’agost, els soldats de Hitler havien començat a escalar les muntanyes del Caucas i es trobaven a poques desenes de quilòmetres del Mar Caspi i del Volga, mentre els Aliats occidentals temien el col·lapse imminent de la URSS. Tot i així, un observador atent hagués pogut notar grans diferències amb les victòries de 1941. En primer lloc, l’Exèrcit Roig estava deixant pocs prisoners en mans alemanyes, retirant-se amb ordre a noves posicions defensives. I en segon lloc, Hitler i el seu alt comandament estaven cometent greus errors operacionals i estratègics, desplaçant alternativament els seus panzers tant a Sud com a Est i ralentitzant així l’avançada en el Caucas i cap al Volga. Així, quan el Sisè Exèrcit alemany va arribar a pocs quilòmetres de Stalingrad, una ciutat industrial estratègicament important a les ribes del Volga, es va trobar sense la fonamental ajuda de les forces cuirassades, i no la va poder ocupar en un ràpid assalt com previst, deixant el temps als defensors de preparar-se per l’imminent atac enemic. Mentre els avions de la Luftwaffe destrossaven la ciutat, el Sisè Exèrcit, comandat pel feble general Paulus, va començar l’atac a finals de l’estiu, mogut també per la creixent obsessió de Hitler per la ciutat que portava el nom del seu enemic del Kremlin. Stalin, per part seva, va ordenar al 62è Exèrcit del general Chuikov defensar Stalingrad a qualsevol preu, desplaçant a través del Volga milers de soldats a les ruines de la ciutat. A partir del setembre de 1942, no obstant l’heroisme soviètic (“ni un pas enrere” era la consigna de Stalin), els més entrenats alemanys anaven avançant enmig dels enderrocs i, tot i que cada cop més lentament, reduïen progressivament el perimetre dels defensors – atrapats entre el riu i els enemics – en una lluita que anava adquirint proporcions èpiques.

Mentrestant, els mariscals soviètics Júkov i Vasilevski, fixant-se en la posició inestable dels alemanys (amb línies de comunicació incertament defensades pels seus aliats romanesos) i en el creixent esgotament de la capacitat combativa del Sisè Exèrcit, van concebre una ambiciosa contraofensiva, proposant-se envoltar els nazis a través d’una maniobra en pinça contra els seus flancs. El 19 de novembre va començar així l’Operació Urà: mentre Chuikov continuava resistint dins del perimetre defensiu de Stalingrad, els soviètics van atacar – des del Sud i des del Nord – als romanesos, destrossant-los i rodejant els centenars de milers d’alemanys que es van convertir en pocs dies de assetjants en assetjats. En el gèlid hivern de les estepes russes, i obedint als ordres de Hitler que imposaven resistir sense abandonar el Volga, el destí del Sisè Exèrcit era inevitable: quan va fracassar un intent de rescat per part del general Manstein, i quan es va veure clarament que la Luftwaffe no podia garantir els necessaris aprovisionaments, els soldats alemanys només podien esperar el tràgic final. En condicions cada vegada més desesperades, famolenc i sense municions, el Sisè Exèrcit va finalment rendir-se a principis de febrer de 1943, convertit en l’ombra d’allò que era a principis de l’estiu: més de 90.000 alemanys van caure presoners dels soviètics, iniciant un llarg viatge cap als terribles camps de Sibèria (només 6.000 d’ells tornaran amb vida).

Ja durant els terribles mesos de la batalla, i encara més un cop es va acabar, tothom va ser plenament conscient de l’enorme importància d’allò que estava passant a les ribes del Volga. Els nazis – fins llavors considerats imbatibles – van patir la seva primera derrota catastròfica: tot i la propaganda de Goebbels, que va intentar presentar Stalingrad com un episodi d’heroisme destinat a salvar Europa dels bolxevics, el poble alemany va viure la batalla com un veritable drama nacional: drama que, acompanyant-se a les contemporànies derrotes africanes (El Alamein i l’Operació Torch), anunciava temps molt complicats per la causa nazi. Amb unes baixes de gairebé un milió de soldats (entre morts, ferits i prisoners, i incloent les baixes dels altres membres de l’Eix), la Wehrmacht va patir un cop duríssim, del qual no va poder mai recuperar-se: després de Stalingrad, les esperances de victòria alemanyes van convertir-se en una quimera. En el camp aliat, en canvi, la victòria soviètica va ser reconeguda com un dels grans “turning points” del conflicte: mentre els diaris anglesos i americans s’omplien d’articles que celebraven l’heroisme dels russos, en l’opinió pública occidental es reforçava el mite de la URSS com a baluard antifeixista.

No cal ni dir, per concloure, que Stalingrad fou, i continua sent actualment, un “lloc de memòria” fonamental pel poble rus, un episodi clau en la construcció nacional que, també a la Rússia post-soviètica, manté intacta tota la seva vigència. Més interessant, en canvi, és el fet que – setanta anys després – aquest mite de Stalingrad encara resisteix també a Occident: i no ens referim només al best-seller de Anthony Beevor (Stalingrado, publicat per Crítica l’any 2004), o a l’èxit que va tenir – l’any 2001 – la pel·lícula Enemigo a las puertas de Jean-Jacques Annaud. Stalingrad, de fet, està molt present també a la toponomàstica de moltes ciutats europees, com a Bolonya (un dels carrers principals de la ciutat) o a París (una de les estacions més importants del metro): curiós destí, si pensem que ara la ciutat que va donar nom a la batalla ha canviat de denominació i es diu, des de 1961, Volgograd.

[Autor: Alberto Pellegrini]

Stalingrad (1942)

Stalingrad (1942)

Els crims de guerra italians: una historia casi oblidada. (II) Grècia, Líbia, Iugoslàvia i el fals mite dels Italians “bona gent”

dimecres, 27/06/2012

En un precedent article, hem vist com l’actitud dels invasors italians a Etiòpia, durant l’ocupació feixista del país, es va caracteritzar per la seva brutalitat i ferocitat. Tot això, en obert contrast amb el persistent mite dels “Italiani brava gente” (Italians bona gent) que encara actualment gaudeix d’una gran popularitat. De fet, tot i la agressivitat intrínseca del règim de Mussolini, massa sovint s’atribueixen als soldats italians unes suposades característiques de amabilitat i simpatia – especialment en el comportament envers les poblacions sotmeses – que es volen remarcar sobre tot en contrast amb la criminal actitud de les forces d’ocupació alemanyes durant la II Guerra Mundial. El problema és que aquesta amabilitat dels Italians no deixa de ser un mite, i que la brutalitat a Etiòpia no fou l’única pàgina negra en la història recent del país transalpí: en realitat, els crims de guerra italians van ser importants i sovint horribles, tot i que a la postguerra s’hagin conscientment infravalorat, o directament oblidat.

El llistat és llarg, i comença ja en 1923, amb l’anomenada crisi de Corfú: en resposta a l’assassinat d’un general italià en missió diplomàtica a la frontera entre Grècia i Albània, Mussolini – encara cap d’un govern de coalició – va enviar un duríssim ultimàtum a Atenes; a la resposta negativa de les autoritats greques, Itàlia va reaccionar ocupant la illa de Corfú després d’un feroç bombardeig que va matar a civils innocents, retirant-se només després de les pressions britàniques. Recordar-ho també serveix per desmuntar definitivament la llegenda d’un “Mussolini bo” en els seus primers anys de govern.

Tot i així, molt més negra va ser la pàgina que els Italians van escriure a la seva colònia de Líbia, “pacificada” sota el règim feixista. De fet, el control italià sobre Tripolitània i Cirenaica, abans de la conquesta del poder per part de Mussolini, es limitava només a algunes ciutats de la costa: l’interior, en canvi, estava controlat per tribus de beduïns que s’escapaven al domini directe de Roma. Mussoliniva autoritzar llavors, a partir de 1922 i especialment entre 1928 i 1932, una brutal campanya de reconquesta del territori, enviant grans quantitats de soldats sota el comandament dels generals Badoglio i Graziani. Els Italians van construir quilòmetres de filferro espinós per a aïllar les tribus de l’interior; van deportar a centenars de milers de civils en camps de concentració on la mortalitat va ser espantosa (les autoritats líbies parlen de 100.000 morts); van actuar amb una ferocitat desproporcionada contra els rebels, penjant públicament el líder de la rebel·lió Omar al-Mukhtar, fins a aixafar en sang la revolta a principis dels anys Trenta. En el fons, la ja comentada actuació feixista a Etiòpia no va ser un cas aïllat: més aviat, va ser la lògica prossecució de les brutals polítiques ja aplicades a Líbia.

De totes maneres, el citat mite dels Italians “bona gent” es va construir sobre tot a partir de la mistificació de les accions italianes durant la Segona Guerra Mundial. Si ens oblidem per un moment de la realitat – que diu que Itàlia va declarar conscientment una guerra d’agressió a un enemic ja vençut (França), que va envair un llarg llistat de països per a donar satisfacció a les ambicions imperialistes de Mussolini i de bona part de la classe dirigent del país – el mite ens presenta a uns soldats italians una mica matussers, amables i respectuosos en els territoris ocupats, i sempre disposats a compartir les seves escasses racions amb els civils famolencs. I efectivament, a Rússia – tot i ser un exèrcit invasor – els Italians no van caure en els excessos criminals dels Alemanys o dels Romanesos, evitant per exemple participar en les matances indiscriminades o en les deportacions de Jueus.

El problema és que a Grècia, Albània i Iugoslàvia la història va ser diferent. A Grècia – on els Italians constituïen la majoria de les forces d’ocupació entre 1941 i 1943 – els soldats de Mussolini van violar dones, saquejar pobles i massacrar civils, com a Domenikon, on tots els habitants del poble, el febrer de 1943, van ser afusellats com a represàlia per un atac dels maquis. Un quadre una mica diferent del idíl·lic panorama de convivència que presenta la coneguda pel·lícula Mediterráneo de 1992, en la qual els invasors es dediquen a fraternitzar (en tots els sentits) amb la població d’una illeta grega repetint el mantra de “italians i grecs, una cara, una raça”. I a Albània – ocupada ja des de 1939 – les represàlies, les tortures i els saquejos no van cessar fins l’any 1943: els càlculs parlen de 28.000 morts i 43.000 ferits imputables als soldats feixistes.

Tot i això, fou a Iugoslàvia on els invasors de Mussolini van deixar els records més tràgics. Itàlia – després de la ràpida victòria de 1941 – es va annexionar grans extensions de territori a Eslovènia i a Dalmàcia, mantenint al mateix temps un important nucli de forces d’ocupació a la resta del territori, sobre tot a Montenegro i a Croàcia (formalment independent sota el règim de Ante Pavelić). I l’actuació dels exèrcits mussolinians contra els Eslaus del Sud va ser – sense cap mena de dubte – criminal. A les províncies ocupades, es va intentar dur a terme una violentíssima “italianització”, acompanyada per represàlies contra tots aquells que s’hi resistien; la mateixa ciutat de Ljubljana va ser completament rodejada per filferro espinós per a aïllar-la completament del seu interior. Al Montenegro, el general PirzioBiroli es va distingir per la seva ferocitat, ordenant executar cinquanta hostatges per cada italià caigut a mans de la Resistència, i incitant a superar el mite del “bo Italià” amb instruccions com aquestes:

“Odieu a aquest poble. […] Assassineu, afuselleu, cremeu i aixafeu a aquest poble”.

Per altra banda, la monstruosa actitud de Pirzio Biroli rebia total aprovació per part de les autoritats romanes, amb un Mussolini que també apostava per respondre amb “el ferro i el foc” a la resistència de les poblacions autòctones. Una resistència que els Italians intentaven ofegar també amb deportacions en camps de concentració, on la fam i el fred van matar a milers de persones (a Arbe es calculen uns 4000 morts), i mitjançant la seva aliança (a vegades complicada) amb els ústaixes croats, responsables de barbàries espantoses.

Després de tot allò que s’ha comentat, hom es podria esperar que – finalitzat el conflicte– hi hagués hagut un judici també pels criminals de guerra italians, seguint l’exemple de Nuremberg. En realitat, i no obstant les reiterades peticions del Govern iugoslau, pràcticament cap militar italià va ser jutjat o condemnat per crims de guerra, ni per països estrangers ni per Roma (sobre tot després de l’amnistia post-bèl·lica). I si això és comprensible – encara que no justificable – en la òptica de la Guerra Freda, molt menys comprensible és l’actitud posterior de tots els governs italians, mai disposats a reconèixer els tràgics errors del passat i sempre hostils fins i tot a les investigacions sobre el tema. Quan ja han passat més de 60 anys des dels fets citats, creiem imprescindible deixar de mistificar l’actitud italiana durant l’etapa feixista i abandonar finalment el mite dels “Italians bona gent”, per a analitzar i investigar sistemàticament – i sense prejudicis o recances – també les pàgines més negres del passat.

[Autor: Alberto Pellegrini]

Execució d'Omar al-Mukhtar

Execució d'Omar al-Mukhtar

Els crims de guerra italians: una historia casi oblidada. (I) El Yekatit 12 de Addis Abeba i la brutalitat italiana a Etiòpia.

dimecres, 6/06/2012

Fa aproximadament quatre mesos, les autoritats etíops van commemorar en Addis Abeba, amb una ofrena floral i discursos, el 75è aniversari del Yekatit 12, o Dia dels Màrtirs. Aquesta celebració, tot i ser molt important per la població del país africà, fa referència a un fet històric pràcticament desconegut a Occident: la massacre i l’empresonament d’una gran quantitat de ciutadans etíops per part de les autoritats italianes com a conseqüència d’un fracassat atemptat contra el virrei Rodolfo Graziani.

Aquest episodi, una de les pàgines més negres de la història italiana recent, té la seva origen en la guerra d’agressió que Mussolini va declarar a Etiòpia l’any 1935: una guerra que – teòricament – es va acabar amb la caiguda de Addis Abeba el maig de 1936 i amb la ocupació d’Abissínia (que, juntament amb les altres colònies d’Eritrea i Somàlia, va constituir l’Imperi Italià de l’Àfrica Oriental). En realitat, la fugida de l’emperador HaileSelassie i la proclamació de l’imperi per part de Mussolini – potser en el moment més àlgid de la seva trajectòria com a dictador – no van significar el final dels combats al territori africà, ja que la resistència armada va continuar amb una certa intensitat fins a principis de 1937. I, quan els soldats italians van derrotar les darreres forces etíops organitzades, el control feixista sobre aquell territori enorme no va ser mai tan absolut com volia mostrar la propaganda, ja que els episodis de violència i resistència van continuar ininterromputs fins a la ofensiva britànica que va alliberar el país durant la Segona Guerra Mundial.

En aquesta situació, dos joves eritreus van decidir aprofitar d’una cerimònia pública per intentar assassinar al virrei italià, el mariscal Rodolfo Graziani, i el 19 de febrer de 1937 (Yekatit 12, en el calendari gregorià utilitzat pels coptes) van llançar una sèrie de granades contra les autoritats italianes, ferint greument el mateix Graziani. La resposta dels ocupants no es va fer esperar, amb els carabinieri disparant immediatament contra els etíops presents, tot i que lo pitjor encara no havia començat. De fet, el mateix secretari federal del Partit Feixistad’Addis Abeba incita els italians a “destruir, matar i fer el que voleu”, desencadenant així l’horror a tot el territori: durant tres dies de sang i violència, la brutalitat homicida dels feixistes ataca indiscriminadament als Etíops pels carrers, dins de les seves cases, a les escoles, a esglésies i monestirs (gràcies també a la paranoica desconfiança de Graziani envers el clergat copte). Civils italians armats assassinen a Etíops desarmats i cremen les seves cases cridant eslògans racistes i feixistes; joves i intel·lectuals són atacats per explícit ordre de Roma; milers de persones són detingudes i deportades a camps de concentració on moriran en condicions inhumanes. Després de gairebé tres dies, l’orgia de violència es va parcialment apagar, deixant milers de morts i de ferits (les estimacions varien, tot i que la premsa internacional de l’època parla de entre 1400 i 6000 morts, als quals s’han d’afegir les víctimes dels dies posteriors).

Tot i així, Graziani – recuperat de les ferides, i encara més desconfiat després de l’atac – va deixar una darrera prova de la seva brutalitat, abans d’abandonar, a finals de 1937, el virregnat al més moderat Duc d’Aosta. Convençudes de que els autors de l’atac havien rebut protecció dels monjos coptes de DebraLibanos (un dels monestirs més importants de la regió), les autoritats italianes envien les tropes del general Maletti a “castigar” els suposats còmplices de l’atemptat – després d’haver arrasat i cremat pobles i cases en la seva marxa d’apropament al monestir. En poques hores, i amb ordres directes de Graziani de “liquidar completament” la comunitat religiosa, més de 1400 (i potser fins a més de 2000) monjos, pelegrins i religiosos són aniquilats sota el foc de les metralladores, en una matança brutal de la qual el mateix virrei es va complaure.

L’episodi de DebraLibanos – i el precedent bany de sang del Yekatit 12 – no són, desafortunadament, els únics moments en els quals els ocupants italians van mostrar la seva ferocitat. Ja durant la campanya bèl·lica de 1935-1936 les tropes italianes van utilitzar bombardejos indiscriminats contra la població civil; encara més greu, el mateix Mussolini va autoritzar explícitament l’ús de gasos tòxics per a acabar amb una resistència més dura del previst. L’any 1939 – quan en teoria el territori de l’Imperi ja estava pacificat – els Italians van fer servir (un cop més) els gasos i els llançaflames contra els civils en la massacre de DebraBrehan.Si a aquestes mostres de brutalitat homicida afegim també que el règim d’ocupació italià a Etiòpia es va caracteritzar – durant la seva curta duració – per l’aplicació d’un sistemàtic apartheidantelitteram envers la població local (amb una rigidíssima separació entre els blancs i els etíops), podem fàcilment concloure que el mite de la suposada benevolència italiana respecte als pobles colonitzats és només una colossal fal·làcia.

Desafortunadament, aquest mite encara sembla persistent: tot i les investigacions de nombrosos especialistes, sobre tot de Angelo Del Boca (el gran expert sobre la colonització italiana, que va descobrir als arxius l’ordre signat pel Duce respecte a l’ús dels gasos), tant a nivell institucional com a nivell de mentalitat col·lectiva hi ha un general rebuig a considerar els Italians com a responsables de crims de guerra, fins al punt que cap responsable de les matances a Etiòpia va ser jutjat o condemnat pels tribunals. El problema és – com veurem en un successiu article – que el mite del “bon italià” no es correspon a la realitat tampoc en moltes altres àrees brutalitzades per l’expansionisme feixista.

[Autor: Alberto Pellegrini]

Rodolfo Graziani

Rodolfo Graziani