Entrades amb l'etiqueta ‘Catalunya’

Independentistes des de 1931. Una perspectiva històrica.

divendres, 26/11/2010

La setmana passada, tot coincidint amb la recta final de la campanya electoral, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)  publicà un vídeo encapçalat pel lema Independentistes des de 1931. Una vegada transcorreguda la jornada electoral del 28-N creiem que cal  emprar el prisma de  l’historiador per tal  d’atorgar la perspectiva històrica  que es mereix aquesta afirmació.

El naixement d’ERC fou a conseqüència de la celebració de la Conferència d’Esquerres Catalanes, convocada pels dies 17,18 i 19 de març de 1931, amb la finalitat de formar un partit polític amb una certa homogeneïtat per a les eleccions municipals del 12 d’abril d’aquell any, les quals, mercès al triomf de les forces republicanes i progressistes, acabarien amb la monarquia d’Alfons XIII i la proclamació de la IIª República.

A grans trets el partit estava format per 4 grans grups. El primer era el de les persones agrupades entorn del grup “L’Opinió”, nom que venia donat per la publicació homònima apareguda per primera vegada el febrer de 1928. El seu objectiu era la lluita contra la dictadura de Primo de Rivera i políticament eren republicans d’esquerra. Els membres més destacats eren Joan Casanovas, Joan Lluhí i Vallescà i Antoni Xirau, entre d’altres. Estat Català, una organització separatista encapçalada per Francesc Macià, personatge que esdevingué símbol del nacionalisme català a la fi de la dictadura primorriverista, que comptava amb el suport de figures com Ventura Gassol, Jaume Aiguadé o Josep Dencàs, formava el segon gran grup que s’integrà a ERC. El tercer corrent era aquell que procedia del Partit Republicà Català, partit lligat a l’obrerisme i a l’associacionisme rabassaire, dirigit per Lluís Companys. Finalment hi havia els centres republicans i catalanistes escampats per tot el país, hereus de la tradició republicana federal nascuda a cavall entre el vuit-cents i el nou-cents, tots ells adherits entusiastament al nou partit que esdevingué la força hegemònica a Catalunya durant els anys 30. L’ERC d’aleshores no era independentista, per bé que personatges com Daniel Cardona, Josep Dencàs o el mateix Francesc Macià sí que ho eren. De les quatre grans famílies d’ERC, només la procedent d’Estat Català era strictu sensu separatista. Per tant, a ERC hi havia independentistes, però això no significa que fos aleshores un partit independentista.

És més: una de les característiques que van definir la política d’Esquerra Republicana de Catalunya durant la IIª República fou la participació en la política espanyola, tot refermant el moviment nacionalista. El mateix Lluís Companys fou ministre de Marina del govern espanyol entre el 12 de juliol i el 12 de setembre de 1933 (veure fotografia que acompanya aquest article). Miquel Santaló, diputat d’ERC, conseller primer de la Generalitat encapçalada per Macià i membre del Comitè executiu del partit, fou Ministre de Comunicacions durant el govern d’Azaña; Joan Lluhí i Vallescà ocupà diferents ministeris durant el govern del Front Popular a 1936; el fundador d’ERC, alcalde de Barcelona entre 1931-1934 i diputat, Jaume Aiguadé i Miró, fou també Ministre de Treball amb el govern de Juan Negrín; etc… El patriotisme d’Esquerra durant el període republicà es canalitzà doncs en la voluntat de modernitzar Catalunya i Espanya en tots els terrenys; en aplicar des de les institucions i des del govern els valors i principis de llibertat, igualtat i justícia social. Així ho sintetitza Josep Huguet, actual conseller d’Innovació, Universitats i Empresa en funcions per ERC: “Macià va guanyar les eleccions, no únicament per la fama dels fets de Prats de Molló. El va fer guanyar la caseta i l’hortet, és a dir, darrere hi tenia un projecte social, de dret de vot de les dones, de laïcitat, de divorci… Un projecte global de societat que va permetre que una àmplia majoria votés un projecte liderat per un independentista, malgrat que ERC llavors no ho era”.

El lligam entre independentisme i benestar col·lectiu és el que va entendre Josep–Lluís Carod – Rovira, arquitecte del tripartit, i qui ja ideà el 1998, amb Pasqual Maragall, la formació d’un govern catalanista i d’esquerres un cop finalitzés l’hegemonia convergent de Jordi Pujol. Tal com va explicar Pasqual Maragall en el discurs d’investidura com a President de la Generalitat, no era la primera vegada a la història contemporània de Catalunya que es formava un govern plural definit com a catalanista i d’esquerres. Els antecedents històrics del tripartit cal cercar-los en els governs de coalició encapçalats per Francesc Macià i Lluís Companys, formats amb majoria de consellers d’ERC juntament amb consellers socialistes com Manuel Serra i Moret, Joan Comorera o Estanislau Ruiz Ponsetí, obreristes com l’ugetista Salvador Vidal  o bé membres d’Acció Catalana Republicana com Martí Esteve. És en aquest punt on es pot discutir l’afirmació, que sovint sorgeix de les esferes més independentistes, de que Macià i Companys mai haguessin fet el tripartit amb Pasqual Maragall i José Montilla. Durant la IIª República, quan ERC va esdevenir la força hegemònica política i electoralment, ja van pactar amb socialistes catalans i forces obreristes. Sovint, però, es sosté que el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), a diferència de la Unió Socialista de Catalunya (USC), és un partit sucursalista del Partido Socialista Obrero Español (PSOE), i per tant, d’òrbita espanyola. Per discutir aquesta qüestió em remeto a unes quantes línies més amunt, quan l’Esquerra Republicana dels anys trenta no és que donés suport als governs espanyols d’Azaña i posteriorment Casares Quiroga, Largo Caballero i Negrín, sinó que en va formar part fins al punt d’ocupar diferents ministeris. Altrament, ERC formà part del Front d’Esquerres –nom que rebé a Catalunya el Front Popular-, la coalició electoral i més tard de govern, mercès a la victòria de les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936, formada per diferents partits republicans, nacionalistes, socialistes i comunistes.

És a partir de la segona meitat dels anys 80 quan el partit inicia una metamorfosi. Es mantenen les sigles del partit però té lloc una profunda renovació amb l’entrada de gent procedent de la Crida a la Solidaritat i de Nacionalistes d’Esquerra. Aquest procés va iniciar-se el 1987 amb la Crida Nacional a ERC, un manifest signat per un centenar de personalitats de la vida pública catalana, encapçalades per Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira, amb l’ objectiu que ERC aglutinés la nova generació independentista. Molts d’ells havien naufragat anteriorment amb experiències com el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN), Nacionalistes d’Esquerra o Catalunya Lliure. La formalització d’aquest procés va tenir lloc durant el 16è Congrés Nacional d’ERC, celebrat a Lleida el 18 i 19 de novembre de 1989, amb l’elecció d’ una nova direcció liderada per Àngel Colom que assumeix com a objectiu la independència de Catalunya i el convertir el partit en el pal de paller de l’independentisme català. És només a partir d’aquest moment que estatutàriament Esquerra es defineix com a força independentista.

Fa només dues setmanes, el setmanari El Temps publicava una entrevista amb el conseller en funcions  Josep Huguet on explica la conversió d’Esquerra cap a l’independentisme: “L’any 1980 l’independentisme organitzat era aproximadament un 2% de l’electorat. ERC llavors no ho era. I era un independentisme vinculat a la lluita armada. Llavors, amb l’entrada d’una nova generació a Esquerra,  amb Àngel Colom i de més gent que hi varem entrar, es fa una proposta totalment desmarcada de la lluita armada.” D’ací el paper que sempre se li ha reconegut a Àngel Colom d’integrar dins la via política  a aquells que començaven a plantejar-se la violència com a camí per assolir la independència; i a Carod-Rovira d’aplegar l’independentisme i fer de les sigles d’ERC un partit de govern. Des de diumenge passat, quantitativament Esquerra Republicana de Catalunya  ha retrocedit electoralment dues dècades. Qualitativament tot l’independentisme català ha esdevingut un moviment cívic, popular i que parteix exclusivament de vies pacífiques i democràtiques.

(Autor: Albert Planas i Serra)

Camp Definitiu. Diari d’un exiliat al Barcarès.

divendres, 26/11/2010

A finals de gener de 1939, després de la caiguda de Barcelona en mans de les tropes franquistes, es desfermà l’èxode de població civil cap a la frontera francesa, fugint de la dura repressió que imposaren els militars sollevats. També s’accelerà la retirada de l’Exèrcit Republicà, que en pocs dies arribà a la frontera amb França. Entre els més de 200.000 militars que es desplaçaven cap a la frontera francesa i que s’exiliarien al país veí, hi havia Josep Rubió i Cabeceran. Rubió havia nascut a Bellcaire d’Urgell l’any 1905. Havia estat militant de la USC i posteriorment del PSUC. Passà la frontera amb els seus companys d’unitat el dia 10 de febrer de 1939, pel pas del Coll d’Ares. Després d’unes primeres setmanes de caos i confusió als diferents camps de concentració francesos, a finals de març era instal·lat de forma permanent al camp del Barcarès, situat a la platja d’aquesta localitat rossellonesa. Començava d’aquesta manera per a Rubió (i per a centenars de milers de republicans) un internament en unes condicions infrahumanes, que no se sabia ni quan ni com acabaria, ni tampoc quin sentit tenia.

Davant d’aquesta situació, Rubió es veié amb la necessitat de plasmar en un paper aquella experiència traumàtica i inhumana per tal de transformar-la, amb l’ús de la ironia i l’humor, en una realitat acceptable. Així doncs, el 25 de maig de 1939, des del camp de concentració del Barcarès, començava la redacció de Camp Definitiu:

«Fa més de tres mesos, en la població vallespinenca que evoca tants i tants records encara, Prats de Molló, coincidíem en l’èxode procedent de la guerra espanyola cinc refugiats pertanyents a distintes unitats militars, tots ells, de dret o de fet, fills del mateix poble lleidatà: Bellcaire d’Urgell.

De Prats de Molló a Amélie les Bains, d’ací al Camp Provisional de Le Barcarés, més tard al “Camp Definitiu” del mateix nom, els cinc companys ens hem anat retrobant i junts hem anat coincidint amb altres companys fins a formar un grup d’onze components, el Grup B., unit, per raó de naixença o de veïnatge, en veritable camaraderia.

Cap dels components del Grup B. hem assolit càrrecs militars ni governatius del més petit relleu dins la República Espanyola. Podem parlar com a soldats o com a senzills ciutadans, i en intentar donar a conèixer el nostre pensament, ho fem amb la millor serenitat d’esperit, amb el mínim d’impediments, amb la màxima sinceritat, amb un mínim d’orgull, tal com correspon a uns homes lliures i de cor. Les privacions de l’exili, la severitat dels camps de concentració, no han atuït el nostre ànim, no ens han deprimit. Pel contrari, constitueixen un estimulant per a la reflexió pròpia.

El nostre objectiu és parlar dels camps de concentració francesos, (i en particular del del Barcarès), vist a través d’un reduït grup de combatents.»

Amb la seva ploma, Josep Rubió va provar de crear un món paral·lel dins les mateixes filferrades, on la dignitat humana no es veiés totalment anorreada. L’objectiu era no embogir, com els passava a tants d’altres refugiats, sobrepassats pel drama de la pèrdua de la guerra, l’exili i la vida misèrrima als camps de concentració.

D’aquesta manera naixia el diari Camp Definitiu, que és un retrat fidedigne de la vida quotidiana al camp de concentració del Barcarès. Descriu amb tot luxe de detalls els espais, els pobladors i les rutines diàries del centre d’internament. Per aquest motiu és una eina excepcional per acostar-nos d’una forma propera i humana a aquest esdeveniment històric, l’exili concentracionari francès.

Sens dubte, l’obra de Josep Rubió aporta un valor afegit a la bibliografia i els testimonis sobre l’exili republicà i per aquest motiu el Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona n’ha impulsat la seva publicació. A diferència del que succeeix sovint, es tracta del testimoni d’un soldat republicà sense responsabilitats polítiques d’alta volada, és a dir, és molt més representatiu del col·lectiu d’exiliats anònims que es varen veure obligats a travessar la frontera amb França el febrer de 1939. A més a més, ens aporta una descripció de primera mà de la vida i l’organització del camp de Barcarès en els mesos immediatament posteriors a la fi de la Guerra Civil a Catalunya. Sens dubte, es tracta d’un testimoni que enriqueix el nostre coneixement de l’exili.

Us convidem a tots a la presentació d’aquest llibre, Camp Definitiu. Diari d’un exiliat al Barcarès, que tindrà lloc el proper dijous dia 2 de desembre, a les 19 h, a la Llibreria Catalònia (Ronda de Sant Pere, 3. Barcelona). Intervindran a la presentació Jordi Rubió i Carné, fill de l’autor; Antoni Segura i Mas, autor del pròleg i director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona; i Elisenda Barbé i Pou, curadora de l’edició.

(Autora: Elisenda Barbé i Pou)

¿Qué te crees, que eres Miguel Núñez?

dilluns, 15/11/2010

El títol d’aquest post fa referència a una frase terrible pronunciada sovint per el Cap de la Brigada Politico-Social, el comissari Antonio Juan Creix, i adreçada a aquells que estaven sent apallissats, torturats, a les dependències de la Jefatura de policia a la Via Laietana de Barcelona durant les primeres tres dècades del franquisme. La frase feia referència a les salvatges tortures practicades a Miguel Nuñez, cap de l’organització comunista a Catalunya, que aquest miraculosament va resistir però a qui l’ara torturat no havia de pretendre emular.

La frase apareix repetidament en el llibre del membre del CEHI i professor de periodisme de la Universitat Rovira i Virgili, Antoni Batista, La Carta. Historia de un comisario franquista (Barcelona, Debate, 2010), una manera diferent i nova d’apropar-se al període de la història d’Espanya que va de la Guerra Civil  a la Transició utilitzant com a fil conductor la carta que el comissari Creix adreçà a Rodolfo Martin Villa, governador civil de Barcelona, el 14 de setembre de 1974 després de ser sancionat i apartat de la funció policial no pas per el tracte als detinguts sinó per una inventada malversació fons.

Com molt bé explica Antoni Batista, Antonio Juan Creix és cessat en les seves funcions senzillament perquè fa nosa a aquells membres del franquisme que veuen que no els hi tocarà altre remei que reciclar-se en demòcrates i per a lo qual necessiten començar a disposar de credencials democràtiques. La fulminació de Creix en seria una.

En certa manera el llibre és la història d’un viatge personal que comença amb el patiment de la tortura en la txeca del carrer Vallmajor a Barcelona durant la Guerra Civil, continua amb la seva conversió en perseguidor implacable dels enèmics polítics del règim a Catalunya, el País Basc i Andalusia durant el franquisme, tasca per la qual rep tota mena d’honors i premis, per finalitzar segellant passaports a l’aeroport de Barcelona defenestrat per els mateixos que just abans l’honoraven.

És un llibre imprescindible, dur, que ens passeja per allò que anomenaríem les clavegueres de l’estat franquista, que no estalvia detalls – les descripcions que inclou del tracte que patien els detinguts polítics a les comissaries són esgarrifoses –  i que conclou amb aquest fragment de la darrera conversa mantinguda per Antoni Batista amb Miguel Núñez l’1 de novembre de 2008:

-me dijiste que si te encontrabas con Creix hace veinte años, le pegabas cuatro tiros, ¿recuerdas?

-Por supuesto, perfectamente.

-Bien, pues tengo otra pregunta.

-Tu dirás.

-Si te encuentras a Creix hace veinte años, le pegas cuatro tiros. ¿Y si te encontraras a Creix ahora?

Tras un breve silencio, responde:

-Ahora, no.

Miguel Núñez moria 11 dies després en una residència geriàtrica del districte d’Horta-Guinardó a Barcelona. Antonio Juan Creix havia mort l’any 1985 a l’Hospital de la Creu Roja de la mateixa ciutat.  L’any 1958, Creix havia tingut a Núñez tres dies penjat d’una canonada de la calefacció a Via Laietana. No va parlar i quan el van treure de Jefatura per portar-lo a la presó Model, Creix, que l’esperava, li allargà la mà tot dient-li: sin rencor. Núñez la refusà responent-li que aquella mà estava tacada de sang. Una mena d’admiració estranya de Creix cap a Núñez naixé després d’aquella experiència, la qual s’expressava amb la frase ¿qué te crees, que eres Miguel Núñez? que encapçala aquest text.

(Autor: Víctor Gavín)

La CNT. Cent anys de la Confederació.

dilluns, 25/10/2010

Els dies 30 i 31 d’octubre i 1 de novembre de 1910, aquesta setmana fa cent anys, en un congrés obrer celebrat al Palau de Belles Arts de Barcelona, un dels grans edificis bastits amb motiu de l’Exposició Universal del 1888, es fundà la central sindical anarcosindicalista Confederació Regional del Treball, que l’any següent agafaria el nom de Confederació Nacional del Treball (CNT). En el seu origen la CNT fou explícitament catalana, i la seva fundació representà la culminació d’un procés de reorganització de les societats obreres que havia començat tres anys abans amb la constitució de l’organització sindical Solidaritat Obrera.

A Catalunya, el moviment obrer havia sortit greument danyat de la repressió governamental contra l’anarquisme terrorista de finals del segle XIX, i amb el procés de Montjuïc s’havia tancat una època clàssica del societarisme obrer i de l‘anarquisme d’acció, que deixà l’obrerisme afeblit i desmoralitzat. Foren les mobilitzacions i les vagues generals dels primers anys del segle XX, el que estimulà la reorganització de les societats obreres, la qual, ideològicament, va estar molt influenciada per  l’anarcosindicalisme francès, que tot just acabava de liderar la reestructuració de la Confédération Générale du Travail (CGT). Ideològicament el model se sustentava en la reafirmació dels principis de l’apoliticisme dels sindicats i l’acció directa;  plantejaments que eren àmpliament difosos per la premsa i les publicacions anarquistes de l’època. A partir d’aquell moment, el procés de reconstrucció i modernització del moviment obrer estava en marxa. Les reunions entre sindicalistes catalans per crear una federació sindical barcelonina van culminar l’agost del 1907 amb la creació de Solidaritat Obrera que, tot i estar formada per societats de tipus divers amb l’única exclusió clara dels lerrouxistes, des del principi va estar liderada pels anarquistes.

A Espanya, tradicionalment, a diferència del que ocorregué en altres països, l’anarquisme va estar sempre vinculat a les reivindicacions del moviment obrer, i la seva influència acabaria essent determinant en el desenvolupament de les organitzacions sindicals. Els anarquistes havien intervingut en la constitució de les societats obreres, i tot i que bona part d’aquestes es declaraven formalment apolítiques i havien desenvolupat uns objectius molt pragmàtics en el sentit de lluitar per la millora de les condicions salarials i laborals, estigueren molt influenciades pels bakuninistes.

La força de Solidaritat Obrera és difícil d’avaluar, però entre 1907 i 1908, passà de barcelonina a catalana, i  es començaren a dibuixar les tendències favorables a ampliar el camp d’acció per tota Espanya. El procés iniciat amb Solidaritat Obrera es va veure interromput pels els fets de la Setmana Tràgica (1909) i la repressió que va seguir. Finalment, però, el consell directiu del sindicat convocà un congrés  pels darrers dies d’octubre del 1910 en el que els representants de les societats obrers i federacions locals de tendència anarquista, van constituir  una Confederació Regional del Treball, inicialment d’àmbit català, que l’any següent va ampliar el seu camp d’acció a la resta d’Espanya i va passar a anomenar-se Confederació Nacional del Treball, coneguda de tots per les seves sigles, CNT.

La CNT era una central sindical explícitament anarcosindicalista, o sindical revolucionaria. Propugnava el sindicalisme com a mitjà de lluita per assolir un canvi revolucionari; defensava que els mitjans de producció havien d’estar en mans dels sindicats, i que les vagues generals no podien tenir només objectius pragmàtics sinó que s’havien de plantejar amb un objectiu més radical. La seva força radicava a Catalunya i Andalusia i, amb fluctuacions, des de la seva fundació i fins el 1937, fou el sindicat predominant a Catalunya i una alternativa a la UGT, fundada l’any 1888, en molts indrets d’Espanya.  La història de la CNT esta marcada pel creixement continuo i les successives reestructuracions que denoten la seva fortalesa, però també per la clandestinitat, les polèmiques internes i la violència, generada i patida, que l’acabaren debilitant.

Paral·lelament, i com a part del procés de modernització del sindicalisme, el 19 d’octubre de 1907, Solidat Obrera havia iniciat la publicació d’un setmanari portaveu de l’organització, que portaria el mateix nom, Solidaridad Obrera; el periòdic, convertit en òrgan de la CNT, passà a  ser diari i amb el temps esdevingué el principal periòdic del sindicalisme català, reflex fidel dels avatars de la història de la Confederació fins el 1939.

(Autora: Teresa Abelló Güell)

Vaga general, un moment històric

dimecres, 29/09/2010

“Quan els treballadors fan vaga, no és que no vulguin treballar, sinó que volen fer-ho en millors condicions”.

Aquesta cita d’una de les personalitats més il·lustres del moviment obrer català, el polític republicà i advocat laboralista Francesc Layret, expressa de forma tan senzilla com contundent la naturalesa de la vaga com a recurs dels treballadors per millorar la seva sort. Però quan al concepte de vaga li afegim el qualificatiu de “general”, ja no estem parlant d’un qüestió merament laboral i focalitzada en una fàbrica o un sector productiu concret; en parlar de “vaga general” ens endinsem en el món de la lluita política, perquè l’escenari del conflicte és d’abast nacional i els objectius que es persegueixen transcendeixen l’àmbit de decisió de l’empresa. Amb la vaga al centre de treball, l’interlocutor és el patró; amb la vaga general l’interlocutor (i el poder amb el qual s’estableix un pols de força) és el Govern.

Així doncs, no resulta estrany que el sindicalisme, al llarg de la seva història, hagi plantejat i utilitzat la vaga general com un poderós instrument per defensar els seus interessos. Un instrument al qual, a vegades, se li han atribuït propietats gairebé màgiques per transformar la realitat, tal i com reconeix el mateix Friedrich Engels en la seva crítica al concepte de vaga general dels anarquistes:

“En el programa bakuninista, la vaga general és la palanca de què cal valdre’s per a desencadenar la revolució social. Un bon matí, els obrers de tots els gremis d’un país i fins i tot del món sencer deixen el treball i, en quatre setmanes com a màxim, obliguen les classes posseïdores a donar-se per vençudes o llançar-se contra els obrers, amb el que donen a aquests el dret a defensar-se i a derrocar, aprofitant l’ocasió, tota la vella organització social”.

Però la creença en la infal·libilitat de la vaga general, com a instrument òptim de la classe treballadora per assolir les seves fites polítiques i socials, no ha estat un plantejament exclusiu dels anarquistes. Aquesta mateixa creença es va veure reflectida en les convocatòries de la Jornada de Reconciliació Nacional (1958) i la Vaga Nacional Pacífica (1959) promogudes pels comunistes espanyols i catalans, acompanyats d’altres forces opositores, durant la Dictadura franquista. Aquestes mobilitzacions apostaven per una demostració de força massiva i directa com la millor manera d’enderrocar la Dictadura. El fracàs d’aquestes convocatòries obligarà a una rectificació en l’estratègia de l’oposició, que lligarà la lluita política per la democràcia amb les reivindicacions laborals, estudiantils i veïnals, dins d’una estratègia de desgast indirecte del règim franquista que, tot i que no renunciava a la vaga general com a recurs polític, l’entenia com el punt culminant d’un procés d’acumulació de forces i de vertebració del teixit social antifranquista.

No obstant, encara que la vaga general no sigui una eina infal·lible, continua sent un instrument vàlid per modificar l’ordre de coses existents, tal i com posa de manifest l’experiència de les vagues generals esdevingudes des de la transició democràtica a Espanya. Des de l’aprovació de la Constitució l’any 1978, hi ha hagut quatre vagues generals de 24 hores (1985, 1988, 1994 i 2002) i una vaga general de mitja jornada l’any 1992.

La primera vaga general, el 20 de juny de 1985, contra la llei de pensions promoguda pel govern socialista de Felipe González que augmentava el període de càlcul de les pensions, no va gaudir d’un recolzament unitari per part del moviment obrer. La Unió General de Treballadors (UGT) es va deslligar de la convocatòria de Comissions Obreres (CC.OO) i altres sindicats minoritaris. El resultat fou un seguiment molt desigual de la protesta i un replantejament de l’estratègia sindical per part dels convocants.

El 14 de desembre de 1988 arribaria la primera vaga convocada de forma unitària pels sindicats majoritaris contra el pla d’ocupació juvenil (amb els famosos “contractes escombreria”) i la política econòmica del govern, que es considerava allunyada dels interessos de les classes populars. Aquesta data marcaria un punt d’inflexió en la història del socialisme espanyol, perquè per primera vegada un sindicat socialista com l’UGT plantava cara a les polítiques del govern socialista del PSOE. La vaga assoliria un èxit sense precedents i el govern es veuria obligat a imprimir a la seva política un “gir social” i a pactar amb els sindicats.

La vaga de mitja jornada del 28 de maig de 1992 contra el decret que reduïa les prestacions als desocupats i el projecte de llei de vaga no arribà als nivells de seguiment del 14-D, i s’hauria d’esperar fins el 27 de gener de 1994 per visualitzar una jornada de vaga general comparable a la del any 1988. Malgrat el seguiment massiu de la protesta contra una reforma laboral que retallava drets als treballadors, el govern no modificà la seva política. I és que l’èxit de la mobilització és una condició necessària, però no suficient, per canviar les coses.

Amb el Partit Popular de José María Aznar al poder arribaria l’última vaga general fins la data d’avui. La jornada del 20 de juny de 2002 expressava el rebuig al “decretazo” del  govern per reformar el mercat laboral, un decret que 5 anys més tard el Tribunal Constitucional declararia inconstitucional. Tot i que el seguiment de la protesta va ser motiu de polèmica entre govern i sindicats (polèmica que costà una condemna judicial a TVE pel tractament de la vaga), les massives manifestacions van portar al govern d’Aznar a fer marxa enrere amb els aspectes més importants de la citada reforma laboral.

Arribats a aquest punt, podem afirmar que la vaga general d’avui, 29 de setembre de 2010, independentment dels seus resultats, passarà a formar part de la història política i laboral del nostre país. El 29-S esdevindrà una jornada històrica que no només representa un repte per al govern de torn, sinó també per als sindicats. La vaga general és un recurs que necessita un elevat grau d’organització, conscienciació i mobilització del moviment obrer per portar-se a terme, amb el cost que això implica per als organitzadors. I és que convé recordar una cosa: qualsevol tipus de lluita política implica un desgast (que és multiplica en cas de derrota). Sense desgast, no hi ha lluita; però sense lluita tampoc hi ha esperança d’un futur millor, tal i com recorden les paraules de l’activista nord-americà i lluitador contra la esclavitud Frederick Douglass:

“Sense lluita no hi ha progrés. Aquells que diuen estar a favor de la llibertat però menyspreen l’agitació política son persones que volen collir sense haver sembrat, volen la pluja sense el llamp i el tro, volen l’oceà sense l’horrible estrèpit de les seves cabaloses aigües”.

(Autor: José Manuel Rúa)



Un curs per a reflexionar sobre els moviments de població al segle XX

dilluns, 27/09/2010

L’Associació de Joves Historiadors i Historiadores de la Universitat de Barcelona, amb la col·laboració del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI-UB) i de Film Història, organitzarà a partir del proper 5 d’octubre el curs Un món en marxa – Migracions i exilis al segle XX.

El curs – destinat als estudiants però obert a tothom – pretén reflexionar sobre un dels fenòmens més importants del passat més recent i que encara té una presència vigent i palpable a la nostra societat del segle XXI: els moviments de persones. L’objectiu del curs és precisament mostrar com – de fet – les migracions van caracteritzar tot el segle passat, des dels desplaçaments durant la Gran Depressió a l’interior dels Estats Units dels anys 30, als intercanvis de població entre Índia i Pakistan durant la descolonització, fins als darrers fluxos migratoris Nord-Sud que marquen sovint part del debat polític actual.

Un món en marxa – Migracions i exilis al segle XX seguirà el format dels anteriors cursos posats en marxa per l’Associació de Joves Historiadors i Historiadores de la Universitat de Barcelona: sessions de tres hores de durada – de 16h a 19h – amb diferents suports (documentals, conferències, presentacions en Power Point, pel·lícules), i amb un espai conclusiu per al debat.

Per ulteriors detalls respecte a la matrícula, ponents, calendari i espais, us convidem a mirar el cartell penjat en aquest mateix bloc el passat 23 de setembre.

(Autors: Albert Planas i Alberto Pellegrini)

L’exili republicà espanyol de 1939 a la República Dominicana

dijous, 23/09/2010

“El 21 de desembre [de 1939] salpàvem d’aquell port [Bordeus] amb el Cuba, paquebot francès de 17.000 tones armat a popa amb dues peces de petit calibre per mor dels submarins. El 10 de gener cap a les onze vèiem terra: era Puerto Rico. Vam navegar al llarg d’aquesta illa fins a la caiguda del vespre i l’endemà a l’alba ancoràvem a la rada de l’Ozama, que fa de port a la ciutat de Santo Domingo.

A Bordeus vam comprar un atlas voluminós i una colla de llibres, tot plegat per fer-nos una certa idea d’a on anàvem. Heu de saber en efecte que no en teníem cap. El mapamundi era mut i amb la Nuri ens trencàvem el cap per endevinar quina podia ser una illa del mar Caribe que hi apareixia pintada amb el color de l’imperi francès ¡no en teníem ni la més remota idea! Doncs vet aquí que és precisament aquesta on ara ens trobem, que es veu que a París encara es pensen que forma part del seu imperi.

Fóra llarg de contar com és que hem anat a petar en una illa com aquesta, on evidentment no se’ns havia perdut res.”

(Extret de SALES, Joan (1976): Cartes a Màrius Torres. Barcelona: Club Editor.)

Amb aquestes paraules, el 28 de gener de 1940 l’escriptor i exiliat Joan Sales descrivia al seu amic, el poeta Màrius Torres, l’arribada de la seva família a la República Dominicana, on s’instal·laren fins a finals de l’any 1941. Sorprenentment, aquest país caribeny acceptà acollir a gairebé 4000 exiliats espanyols, tot i estar governat per un dictador cruel i dèspota, Rafael Leónidas Trujillo, que tenia terroritzada la població local. Enmig d’aquest atzucac, quina sort els esperava als exiliats que arribaren a aquest país entre 1939 i 1940?

Si la República Dominicana acceptà acollir un gran contingent de refugiats espanyols, no fou pas per l’afinitat ideològica que pogués tenir el règim de Trujillo amb el govern de la II República, ans el contrari. Si els obrí les seves portes, fou fonamentalment per motius propagandístics, per donar una imatge d’humanitarisme de la dictadura després que aquesta hagués perpetrat una brutal matança d’haitians l’any 1937 a la zona fronterera entre els dos països. Davant la manca d’alternatives quan Mèxic i Xile tancaren les seves fronteres a les expedicions col·lectives, els exiliats espanyols s’hagueren d’agafar a un ferro roent si volien allunyar-se de l’Europa que aviat seria devastada per la II Guerra Mundial.

Entre tres i quatre mil exiliats espanyols arribaren a la República Dominicana entre 1939 i 1940, en set grans expedicions col·lectives. Un cop allí, una gran part d’ells foren obligats a instal·lar-se en colònies agrícoles, creades pel govern dominicà en zones selvàtiques, aïllades dels nuclis de població importants. El clima tropical, la mala qualitat de la terra, el desconeixement de l’ofici d’agricultor per part de la immensa majoria dels exiliats o la manca de bones llavors, eines i plaguicides, determinaren el fracàs rotund d’aquestes colònies agrícoles. La fam i les malalties tropicals foren les principals companyes de viatge dels exiliats que s’hi instal·laren. A les ciutats, l’atur fou la tònica predominant entre els republicans espanyols. El mercat laboral del país no estava suficientment desenvolupat per absorbir una població amb professions fonamentalment orientades als sectors secundari i terciari. La situació tan precària en la qual es trobaven els exiliats els impulsà a reemigrar cap a altres països americans, com Mèxic o Veneçuela, tan aviat com els fou possible. Així doncs, es calcula que el desembre de 1942 ja només quedaven 1000 exiliats a l’illa i l’any 1945, la presència de republicans espanyols al país era absolutament testimonial. Així doncs, tal i com deia Joan Sales, en aquell país als exiliats espanyols semblava que evidentment no se’ls hi havia perdut res.

Paradoxalment, tot i la seva curta durada, aquest exili causà un profund impacte en la societat dominicana. Entre els refugiats espanyols arribats a l’illa, no hi havia dirigents polítics de primer ordre ni tampoc intel·lectuals, escriptors o artistes de gran renom. Malgrat tot, en el seu desenvolupament professional al país revolucionaren camps com el de l’art, la cultura o la Universitat. En paraules de l’historiador dominicà Bernardo Vega “fue como si un Renacimiento hubiera llegado a la Edad Media más penumbrosa”. La seva contribució també fou destacable en l’àmbit polític i social. A pesar de no poder vincular-se oficialment a la incipient oposició al règim de Trujillo, les publicacions i entitats que impulsaren i la seva sola presència enmig de la societat dominicana va generar les primeres manifestacions antitrujillistes i la creació d’uns dels primers nuclis sòlids d’oposició al règim.

Els historiadors dominicans i les institucions públiques de la República Dominicana, conscients de l’aportació fonamental dels exiliats a la vida cultural, acadèmica i política del seu país, en els darrers anys han centrat molts dels seus esforços a estudiar i documentar aquest fet. Precisament, durant el 2009 i el 2010 s’ha commemorat el 70è aniversari de l’arribada dels exiliats al país. Això s’ha plasmat en l’organització d’exposicions artístiques i històriques, la recollida de testimonis orals, la reedició d’obres escrites pels exiliats i, a nivell historiogràfic, en la realització d’un interessant seminari internacional que portava per títol El exilio republicano español en la sociedad dominicana (podeu consultar les actes del seminari en línia a la direcció http://es.calameo.com/read/000345214b2895dea2d16).

L’exili espanyol a la República Dominicana és sovint un dels més oblidats pels historiadors d’àmbit europeu, com ho demostren els pocs estudis existents fins al moment sobre el tema. A la República Dominicana, les investigacions sobre aquest fenomen es troben en estat emergent, però des d’aquí ens trobem amb la dificultat d’accedir a les seves publicacions, rarament distribuïdes a aquesta banda de l’Atlàntic. Tot i això, val la pena apropar-nos a aquest exili, on potser si que se’ns ha perdut alguna cosa.

(Autora: Elisenda Barbe Pou)

Joan Pinsach i Solé, L’Alcalde de Santa Pau afusellat pel franquisme.

dilluns, 19/07/2010

En aquests dies de juliol esdevé inevitable historiar el 74è aniversari de l’aixecament militar contra el govern de la República i l’inici de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). En aquest cas m’agradaria que el lector m’atorgués la llicència a deixar de banda la “gran història” i de fer un breu esment a com aquells esdeveniments van afectar a  una petita localitat de la Garrotxa, Santa Pau, on la Guerra Civil – com a la majoria de poblacions del nostre país- dividí la societat civil i política en dos bàndols oposats i amb una creixent radicalitat, desencadenant inicialment una violència revolucionària contra els sectors conservadors i una revolució social que trastocà la quotidianitat del municipi, així com la posterior repressió, a partir de 1939, del bàndol guanyador contra tots aquells que havien pres la iniciativa revolucionària i la defensa de la legalitat vigent aquell juliol de 1936.

Mentre en la consciència col·lectiva dels catalans es serva la figura del President màrtir Lluís Companys i el seu afusellament per part del règim franquista, el nom de Joan Pinsach i Solé esdevé desconegut per a la majoria dels Santapauencs. No és solament que desconeguin l’afusellament pel franquisme de l’alcalde que Santa Pau tingué durant la Guerra Civil, sinó que l’imaginari col·lectiu desconeix la transcendència de l’obra de govern promoguda pel Consell Municipal durant el trienni 1936-1939 així com la magnitud de la repressió franquista que es produí a partir del 7 de febrer de 1939.

La primera i única ruptura que es produeix en el govern de les institucions públiques de Santa Pau, fou durant el període comprès entre el juliol de 1936 i l’esmenta’t 7 de febrer de 1939. Per primera vegada les classes subalternes del poble –treballadores i populars– assoleixen el control del consistori i altres organismes de poder local. Joan Pinsach i Solé esdevé alcalde i inicia una acció de govern que durarà gairebé tres anys i on rau  precisament la seva rellevància històrica.

Les noves generacions de Santapauencs tenim dret a conèixer la història més recent de Santa Pau, el poble en què hem nascut i crescut, tenim dret a saber què va succeir en el nostre municipi durant la Guerra Civil i el franquisme, precisament allò que els nostres pares també desconeixen i allò que els nostres avis i besavis mai ens han volgut explicar.

Aquests són també els principis que han regit la creació del Memorial Democràtic, l’entitat que ha subvencionat la recerca sobre la figura d’en Pinsach. Catalunya ha hagut d’esperar fins el 2003, amb la formació del primer govern d’esquerres i catalanista al capdavant de la Generalitat, per a disposar d’un instrument propi encarregat de dur a terme polítiques públiques de recuperació de la memòria històrica. Quelcom que els successius executius de CiU a Catalunya i del PSOE i PP a Espanya es negaren a impulsar.

Setanta anys després del seu afusellament, el 22 d’octubre de 1939, el cos de Joan Pinsach i Solé roman en un lloc indeterminat de la fossa comuna del cementiri de Girona,  on va ser llençat el seu cos sense vida. Dit altrament, el cos de Joan Pinsach i Solé ha estat enterrat, però mai sepultat. Els seus familiars ni tant sols tenen un lloc on dipositar flors el dia de Tots Sants. Aquesta és la darrera humiliació que encara ara han de suportar els perdedors de la Guerra Civil. Dignificar la memòria de Joan Pinsach i Solé i la reparació moral dels seus familiars, han estat, en darrera instància, els motius més que necessaris per impulsar tal investigació els resultats de la qual podeu consultar en aquesta adreça web:

(http://www20.gencat.cat/docs/memorialdemocratic/08_Memoria_escrita/01_documents/joan_pinsach_i%20sole.pdf.)

(Autor: Albert Planas i Serra)


La guerra Civil, mapa per mapa

dijous, 15/07/2010

Acaba de ser publicat per a la Editorial DAU, l’Atles de la Guerra Civil a Catalunya. El volum és el resultat d’un llarga tasca de recerca portada endavant pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la UB amb la col·laboració del Departament de Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat i la Diputació de Barcelona.

Sota la direcció dels professors Antoni Segura i Joan Villarroya, un grup d’investigadors, integrat per Víctor Hurtado i Paola Lo Cascio amb la col·laboració d’Andreu Grau, ha treballat durant més de quatre anys per a confeccionar més de 400 entre mapes i gràfics, que analitzen tots els aspectes del conflicte relacionats amb Catalunya o a la participació catalana en la guerra.

El llibre és el resultat d’un esforç de recerca i de síntesi d’especial envergadura. De fet, per a la seva realització s’ha comptat no només amb l’extensíssima bibliografia que existeix sobre la dimensió nacional, internacional i local del conflicte, sinó sobretot amb les fonts documentals procedents d’arxius nacionals i estrangers. Entre d’altres, s’ha comptat amb material procedent de l’Archivio dell’Ufficio Storico dello Stato Maggiore dell’Areonautica Militare Italiana, de l’Archivio dell’Ufficio Storico dell’Esercito Italiano, de l’Archivio dell’Ufficio Storico della Marina Militare Italiana, (els tres situats a Roma), així com de l’arxiu del Corriere della Sera de Milà, l’Arxiu Negrín, a París, de l’Archivo Militar de Ávila, l’Archivo del Cuartel General del Ejército del Aire, situat a Vilaviciosa de Odón (Madrid), de l’Archivo Histórico Nacional de Madrid, de l’Arxiu Administratiu de l’Ajuntament de Barcelona, de l’Arxiu Nacional de Catalunya, a més, evidentment  de l’Arxiu CEHI-Pavelló de la República.

L’estructura de l’Atles revela la seva voluntat de ser una obra exaustiva. En disset capítols es disseccionen tots els aspectes relatius a la guerra. Els tres primers capitols analitzen els antecedents de la guerra, el cop d’estat, i les conseqüències del 19 de juliol. Nou capítols més, tractats en ordre cronològic, centren la seva atenció als aspectes pròpiament bèl·lics, analitzant detalladament la guerra de columnes, les campanyes de Mallorca i de Madrid, la guerra en terres d’Aragó al llarg de tot el 1937, la batalla de Terol i la consegüent retirada, els primers combats en terres catalanes a la primavera de 1938, el front del Segre-Noguera, la Batalla de l’Ebre i finalment, la Batalla de Catalunya. Tres capítols estan dedicats a aspectes menys usuals per a una obra cartogràfica com són ara els Fets de Maig, l’economia de guerra i la societat catalana durant el conflicte. Aquesta part ha requerit un esforç molt important pel que fa no només la recerca d’informacions, sinò també per a la seva síntesi cartogràfica, una síntesi que no s’havia fet fins a aquest moment. Finalment, els dos capítols finals, estan dedicats a la guerra en el mar i a la guerra aèria i avarquen tot el lapse temporal del conflicte. Els autors han cregut, però, que fos especialment important singularitzar aquests dos aspectes per a la seva importància cabdal en el desenvolupament de la guerra i també perquè l’accés als arxius militars, sobretot italians, ha permès comptar amb informació absolutament inèdita.

La importància del volum està en primer lloc en la seva concepció unitària –és a dir, en la voluntat d’oferir per primer cop una lectura del conflicte que superi la mera dimensió bèl·lica–, i, en segon lloc, en el fet de que representa un esforç de revisió i, en la majoria dels casos de vertadera composició, dels elements d’explicació quantitativa i gràfica relacionats amb la guerra civil. Aquest últim element sembla especialment important pel valor d’obra de consulta que té l’Atles.

No existeix, en aquest sentit, ni a Catalunya ni a la resta de l’Estat, cap altre volum, realitzat o per realitzar, de característiques semblants. L’Atles de la Guerra Civil a Catalunya, per a les seves característiques, pot ser alhora una eina important per tots els historiadors que s’ocupin de la guerra civil –ja que representa un esforç de recerca i de síntesi de primer ordre–, alhora que, en un context més ampli, representa una experiència pionera, que, per les seves característiques d’immediatesa, es configura també com un útil instrument divulgatiu i didàctic.

Si es vol saber, doncs de quina manera el 19 de juliol a Barcelona les forces lleials a la República pogueren guanyar la plaça de Catalunya als revoltats utilitzant d’amagat els túnels de metro, o per quin pobles va passar la Columna Durruti, o el nombre i el lloc on van ser assassinats milers de religiosos durant la guerra civil, o quants i quins cinemes continuaren a funcionar a Barcelona al llarg de tot el conflicte, o quants vaixells van ser enfonsats a les costes catalanes, o on eren situats els refugis antiaeris o quantes escoles i biblioteques va impulsar la Generalitat durant la guerra i on aquesta les va situar, totes aquestes i moltes més són informacions que es poden trobar a l’Atles de la Guerra Civil a Catalunya. En síntesi: la guerra civil, mapa per mapa, a l’abast de tothom.

L’Atles de la Guerra Civil a Catalunya es presentarà el proper dimecres 21 de juliol, a les 19 hores, en la sala d’actes del Memorial Democràtic, via Laietana, 69, Barcelona.

(Autora: Paola Lo Cascio)

Acte d’Homenatge a Jaume Vicens Vives (1910-1960)

dilluns, 21/06/2010

Jaume Vicens Vives i els estudiants d’Història a la Universitat de postguerra:

El Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI), una de les institucions de recerca amb més llarga trajectòria dins la Universitat de Barcelona i que llueix amb orgull la qualitat de ser fruit de la iniciativa i l’empenta de qui fou el seu fundador l’any 1949, ha volgut sumar-se als actes commemoratius de l’Any Jaume Vicens Vives per celebrar el centenari del seu naixement.

Hem organitzat un acte d’homenatge sota el títol Jaume Vicens Vives i els estudiants d’Història a la Universitat de postguerra que tindrà lloc el proper dia 28 de juny  a les 12 del mig dia, a l’Aula Magna de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.

L’acte comptarà amb la participació de l’historiador Jordi Nadal i Oller com representant dels deixebles del professor Vicens, i amb la participació de l’expresident de la Generalitat de Catalunya Molt Honorable Sr. Jordi Pujol i Soley qui valorarà la figura de Jaume Vicens i el seu compromís cívic i polític amb el país. I també comptarem amb la presència de deixebles i estudiants que van poder gaudir del magisteri del professor en l’àmbit universitari.

La representació institucional de la Universitat de Barcelona anirà a càrrec de la degana de la Facultat de Geografia i Història Mª Ángeles del Rincón, del director del Departament d’Història Contemporània Joan Oliver i dels directors del CEHI Antoni Segura i Andreu Mayayo.

Dia i hora: dilluns 28 de juny de 2010 a les 12 del migdia

Lloc: Aula Magna de la Facultat de Geografia i Història (Carrer Montalegre, 6, 4a planta, Barcelona)

Més informació sobre els actes de l’Any Jaume Vicens Vives:

http://www.ub.edu/cehi/ i http://pagines.uab.cat/anyvicensvives/

(Autora:Lola Harana)