Entrades amb l'etiqueta ‘Catalunya’

UNA GUERRA DINS D’UNA GUERRA: BREU CRÒNICA DELS FETS DE MAIG DE 1937 (II part)

diumenge, 15/07/2012

Ben retrobats, reprenem el fil d’aquesta breu crònica en el punt just on ho havíem deixat, amb el benentès que el lector no hi trobarà pas una explicació detallada de la violència que es desfermà pròpiament durant aquells dies de maig, sobre la qual –creiem– ja se n’ha escrit força de bell antuvi; sinó que més aviat –i tal com ja anunciàrem– mirarem d’endinsar-nos de nou en l’evolució dels fets i les seves tràgiques conseqüències de la que esdevindria al capdavall la crisi més greu produïda en el si de la rereguarda catalana durant aquells anys de guerra i revolució.

 

De fet, aquest era el quid de la qüestió: guerra o revolució. I la disjuntiva no era per a menys. I és que el debat, que requeria solucions urgents, acabà esdevenint una llosa per a la tan anhelada unitat antifeixista. Però al marge de les disputes de partits i sindicats pel control dels diferents espais de poder, l’ambient general d’alegria, victòria i proclames revolucionàries dels primers dies quedaren promptament relegats a un discret segon terme. Els efectes de la guerra s’estenien ara com una taca d’oli. I no només perquè les notícies que arribaven del front –amb les primeres llistes de morts, ferits o desapareguts– desmoralitzaven a la població, sinó sobretot perquè la guerra encetà noves dinàmiques de quotidianitat col·lectiva a la rereguarda. Al cap i la fi, si el mateix ambient bèl·lic havia encisat de bon principi els més idealistes, aventurers o allò que en deien homes d’acció, l’avenç dels estralls generats per la contesa feren baixar de pressa les expectatives dels més optimistes.

 

De tot això se’n feren ressò periodistes, escriptors, corresponsals i altres personatges de diversa procedència que passaren per aquella Catalunya en guerra. Els més observadors ja reflectiren un ambient força enrarit a principis de 1937, en contrast amb el que ells mateixos havien visualitzat l’estiu anterior. Nogensmenys, i tal com el polifacètic i catalanòfil d’origen britànic John Langdon-Davies deixà palès, la simbologia al nostre país era quelcom més que important. I així era. El substrat de les lluites internes en el si del front antifeixista s’il·lustrava tothora en una guerra de símbols i banderes. Al capdavall, que els taxis estiguessin pintats de roig i negre o que els pals de les parades de tramvia tinguessin una senyera pintada no podia passar-se per alt. Era una manera de demostrar qui i on manaven els uns o els altres. Però la realitat s’imposava a marxes forçades. Els bombardejos, l’arribada dels primers refugiats, l’escassetat en augment d’alguns aliments o les mateixes nits a la fosca que imperaven pels carrers de Barcelona –per despistar els avions desconeguts que sobrevolessin la capital– sumiren la ciutat en una fatiga mental difícil de gestionar. I en aquesta conjuntura, i avivada per una opinió pública majoritàriament decantada a favor d’una sortida governamental en la gestió de la guerra, la desafecció vers els comitès, les patrulles de control i el que en deien els incontrolats s’anà generalitzant.

 

A les zones rurals aquesta bipolaritat creixent també s’expressà violentament entre la població dedicada al sector primari. I és que mentre els comitès locals imposaven ben sovint la col·lectivització de la terra, l’oposició a aquestes mesures no es feu esperar. Ràpidament rabassaires, parcers, pagesos i petits propietaris –aixoplugats sota el paraigua de la Unió de Rabassaires i en menor mesura de la UGT– denunciaren sistemàticament les col·lectivitzacions forçoses. Els enfrontaments es produïren per totes bandes: a Cervià de les Garrigues, el 23 d’octubre del 36; a Riudarenes i a Ginestar, el novembre; a la Garriga, l’1 de gener del 37; a Palau d’Anglesola, el 9 de febrer; i sobretot a la Fatarella, a la Terra Alta, on a finals de gener s’hi desencadenaren sens dubte els fets més greus, amb un balanç de 50 víctimes, 30 de les quals foren pagesos executats a mans de milicians d’altres comitès locals veïns. Ben mirat, la llista de conflictes d’aquesta mena al camp català fou significativament rellevant. I és que fins i tot –just una setmana abans de l’esclat dels fets de maig– àmplies zones de la Cerdanya encara escapaven de tot control governamental per l’acció punitiva de diferents grups armats, capitanejats pel temut Cojo de Málaga, nom de pila d’Antonio Martín Escudero, faista i antic obrer ferroviari que s’havia fet fort a Puigcerdà.

 

La multiplicitat de poders, doncs, continuava a la rereguarda. En aquest sentit el Govern de la Generalitat, que sostenia un complicadíssim equilibri entre les diferents forces antifeixistes, havia anat retallant el marge de maniobra de tots els organismes de nova creació: fos el Comitè de Milícies Antifeixistes –dissolt a finals de setembre de 1936– com les milícies, que amb la creació de l’Exèrcit Popular de la República a l’octubre s’hi hagueren d’integrar forçosament. Amb tot, els primers que havien intentat reduir el poder de la CNT-FAI havien estat els independentistes d’un reunificat Estat Català, que per diferents trifulgues amb els anarquistes durant els anys de Miquel Badia al capdavant d’Ordre Públic, es tenien mútuament un profund odi visceral, i que molt especialment s’havia accentuat després de l’assassinat d’aquest i el del seu germà Josep Badia l’abril de 1936 per un escamot faista.

 

Però l’oposició primerenca dels independentistes, que en alguns casos fregava la conspiració, acabà estimulant una profunda divisió en el si del Consell de la Generalitat, protagonitzada principalment per Joan Casanovas i Maristany, President del Parlament de Catalunya, i Josep Tarradellas, Conseller d’Economia i Serveis Públics, que amb el beneplàcit del President Companys acabà imposant la seva estratègia per fer front gradualment al poder anarcosindicalista. Casanovas dimití el setembre del 36 del seu càrrec de Conseller Primer en desacord amb la línia Tarradellas, que acabà substituint-lo al capdavant del gabinet català, alhora que la remodelació del govern també introduïa tres consellers cenetistes i el poumista Andreu Nin al front de la Conselleria de Justícia i Dret. Tanmateix, l’apropament de Casanovas a EC –i la seva encara confusa implicació en l’Afer Revertés a finals de novembre, un putsch que suposadament pretenia fer caure el govern i buscar una pau separada d’Espanya– acabà provocant el seu exili immediat a França. Des d’aleshores, i amb un EC debilitat i a l’òrbita d’ERC, qui abanderaria la lluita contra l’anarcosindicalisme i els escamots armats de la FAI ja esdevindria el PSUC.

 

Tant fou així que el setge polític no s’aturà pas. Faltava una espurna per a un esclat generalitzat de les hostilitats. I aquesta vingué donada per la darrera –l’enèsima! – crisi governamental abans dels fets de maig. El motiu de la discòrdia era un decret sobre ordre públic que dissolia definitivament les patrulles de control, i que en veritat no era res més que el desarmament definitiu de la rereguarda. La mesura fou recolzada immediatament pels comunistes, que en un míting conjunt entre el PSUC i la UGT al Price de Barcelona, un abrandat Joan Comorera presentava el que es conegué com a Pla de la Victòria, on es deixava ben clar quin era el posicionament: exèrcit popular, indústria de guerra, creació d’un únic cos de seguretat, tribunals populars i revisió de les col·lectivitzacions agràries, on s’instava a respectar la petita i mitjana propietat. Però aquest cop ni cenetistes ni poumistes estaven disposats a negociar.

 

De fet, l’aire ja era irrespirable quan es produiria –el diumenge 25 d’abril– l’assassinat de l’ugetista Roldán Cortada i Dolcet, secretari del Conseller de Treball i Obres Públiques Rafael Vidiella, membre del PSUC. La notícia consternà a la població. Ni de bon tros era el primer assassinat d’aquelles característiques, però –ara sí– el xoc semblava ja irremeiable. I la militància de les diferents organitzacions, i molt particularment la dels llibertaris, no dubtaren a preparar-se per un atac imminent. L’endemà de l’1 de maig, que a Barcelona ni tan sols se celebraria, l’òrgan portaveu dels anarquistes, la Soli, obria portada amb un contundent titular: “Trabajadores: ¡Que nadie se deje desarmar por ningún concepto!”. Però el dilluns dia 3 un contingent enviat pel Conseller de Seguretat Interior, el republicà Artemí Aiguader, feia irrupció a l’edifici de la Telefònica de Plaça de Catalunya, un punt summament sensible pel sindicalisme llibertari, i que esdevindria el símbol –i el tret de sortida– de tots els enfrontaments violents que es perllongarien al llarg d’aquella setmana.

 

El resultat de tot plegat fou dantesc. A Barcelona i rodalies les víctimes arribaren a les 300, mentre que arreu del país s’hi pogueren comptabilitzar pel cap baix una cinquantena més, entre les quals Antoni Sesé, secretari general de la UGT, un dels germans Ascaso, els anarquistes italians Camillo Berneri i Francesco Barbieri, els periodistes Kurt Landau i Mark Rein, i ja en darrer lloc –i com a represàlia contra el POUM, que literalment seria esborrat del mapa– l’assassinat de Nin a través d’una matussera operació realitzada per agents soviètics a Alcalá de Henares. Tanmateix, a la repressió subsegüent per part dels aparells de l’Estat, amb el sorgiment del totpoderós SIM, els serveis secrets republicans, l’autonomia catalana també rebé un fort revés perdent de facto ordre públic i defensa. I és que el nou govern del Dr. Negrín, un jacobí de cap a peus, inicià una ofensiva recentralitzadora fent bandera del vell anticatalanisme i acusant al Govern de la Generalitat de falta de lleialtat. Unes relacions en definitiva que cada cop anirien a pitjor. Però aquesta història ja són figues d’un altre paner.

[Autor: Daniel Roig i Sanz ]

Barcelona-Fets de Maig de 1937

Barcelona-Fets de Maig de 1937

UNA GUERRA DINS D’UNA GUERRA: BREU CRÒNICA DELS FETS DE MAIG DE 1937 (I part)

divendres, 6/07/2012

El passat mes de maig, es complí el 75è aniversari d’uns fets dissortats, inoportuns i malaguanyats. Sens dubte,l’efemèride en qüestió–especialment recordada pel moviment llibertari– reprèn rellevància en el temps. I és que en uns moments convulsos com els actuals, en què tota una sèrie de moviments alternatius d’arrel àcrata han tornat a ressorgir amb força, val la pena repensar i escriure quelcom sobre un dels esdeveniments més significatius d’aquells anys de guerra i revolució; i on –valgui la redundància– l’anarquisme català protagonitzaria un dels episodis més rellevants de la seva història.Així doncs, i aprofitant l’ocasió, vegem d’endinsar-nos-hi a través d’aquesta breu crònica dels fets de maig; uns fets que –a despit del que passà després–esdevindrien en definitiva l’epíleg d’una sagnant lluita pel poder polític i l’hegemonia social al nostre país.

 

Efectivament,el maig de 1937 Catalunya visqué la seva particular guerra civil.En certa mesura fou una més d’aquelles setmanes tràgiques que tant havien sacsejat la consciència col·lectiva, on els odis de classe i les disputes ideològiques s’havien dirimit als carrers amb un autèntic ball de bastons. Però aquest cop les coses eren notablement diferents. L’esclat de la Guerra Civil el juliol del 36 havia capgirat del tot l’Espanya republicana. El país s’havia dividit en dos: mentre uns assolien el poder per la força de les armes –amb amplis suports en algunes regions peninsulars–, els altres batallaven per reprendre el control d’un Estat republicà a la deriva, almenys allà on les masses obreres i camperoles i les forces fidels a les institucions democràtiques havien foragitat als colpistes. Nogensmenys, l’ensulsiada a Catalunya també havia posat en un atzucac les institucions nacionals, que ràpidament es veieren superades per la nova situació política. La resistència al cop d’estat havia estat instintiva. Però l’ajut de la totpoderosa CNT–el sindicat per excel·lència a casa nostra– acabà sent determinant, i la conseqüència immediata seria l’aparició d’una dualitat de poders: els ja existents, propis i legítims de l’organigrama institucional català i els nous òrgans revolucionaris sorgits amb l’objectiu de posar sobre la taula els principis d’una revolució proletària.

 

Així les coses, la nova conjuntura política significava un punt d’inflexió, doncs deixant a banda la complexitat i la multiplicitat d’organismes de nova creació el cert és que des d’aleshores Catalunya esdevingué un estat independent de facto. I és que més enllà de fer-se càrrec de la defensa, de l’explotació de mines,de les duanes i el cos de carrabiners de frontera, de la totalitat d’infraestructures i comunicacions i de l’emissió de moneda, el 28 d’agost un decret de la presidència decretava que solament serien de força obligada al Principat les disposicions legals que fossin publicades al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.

 

Tanmateix, restablir l’ordre públic i adaptar-se al nou escenari bèl·lic no fou pas una tasca fàcil. També s’hagué de fer front a una espiral de violència notablement important, i que acumularia–ja a finals d’aquell fatídic 1936– més del 50% de les víctimes que es produirien a la rereguarda catalana fins el final de la guerra.Fou una violència espontània, no institucionalitzada i amb regust de venjança cap a qualsevol que fos susceptible–de forma real o imaginària–de connivència amb el feixisme, i que ràpidament provocaria –malgrat les pors inicials– un fort enrenou entre una opinió pública esparverada i horroritzada davant els esdeveniments.Al cap i la fi, l’Estat de Dret havia patit un terrabastall, i tot i les crides pel retorn a la normalitat, n’hi hagué que fent gala del roig i negre i disfressat amb la granota blau marí de milicià perpetrà tota mena de delictes en nom de la revolució; eren, en definitiva,pistolers, mafiosos, criminals i delinqüents comuns de la Barcelona gansgteriana, afiliats d’última hora a les files faieres, i que camuflats entre patrulles de control i escamots armats sembrarien el terror arreu del país sense més ideal que el propi benefici personal.

 

Amb tot, i després d’uns primers dies d’incertesa, el nou i omnipresent Comitè de Milícies Antifeixistes inicià llurs primeres passes com a principal òrgan rector de la revolució. Sota la seva tutela s’estengué tota una xarxa de menjadors populars, s’organitzaren columnes de milicians, es col·lectivitzaren tota mena d’empreses, indústries i serveis públics, la propietat agrària, els transports, l’educació, la cultura o l’oci. De fet, malgrat i que en el seu si s’hi agruparen gairebé totes les forces polítiques i sindicals antifeixistes, la vertadera ànima dels comitès que s’escampaven al llarg i ample del país estava a mans de la CNT-FAI. Però els llibertaris també tenien un clar aliat –i alhora un seriós competidor– en la dialèctica revolucionària d’aquells primers mesos de guerra, el POUM. Aquests, que eren un poti-poti d’antiestalinisme i comunisme heterodox, no dubtaren a ser els primers a oposar-se frontalment a tot intent de reduir els avenços revolucionaris per part de l’establishment governamental, al capdavant del qual hi havia ERC i, en segon terme, els comunistes ortodoxos del nounat PSUC, que poc a poc i esperonats pels agents soviètics anaren desplegant la seva influència per tots els àmbits de la societat catalana.

 

Així doncs, des de la tardor de 1936 i al llarg dels primers mesos de 1937 poumistes, cenetistes i altres organitzacions llibertàries menors s’atrinxeraren en la defensa de llurs postulats. En aquest sentit, i especialment contra els primers, que eren identificats amb el trotskisme internacional, i per tant enemics acèrrims de la línia oficial que imperava a la Komintern, foren vilipendiats i sotmesos a una constant campanya difamatòria, sobretot des de les pàgines de Treball, l’òrgan del PSUC.Però en realitat, el xoc dialèctic no fou pas patrimoni d’uns quants, sinó que les diatribes i acusacions entre les forces antifeixistes es llançaren de forma incessant des de les pàgines de tots els rotatius existents a la rereguarda. D’aquesta manera, mentre que per a uns la disjuntiva entre guerra i revolució era inexistent, per a uns altres –certament majoritaris– l’èxit als camps de batalla s’havia d’imposar sobre tota altra consideració. Eren, per consegüent, diferències ideològiques profundes, ben arrelades i interioritzades, covades des de feia anys, i que la contesa bèl·lica tan sols les acabaria agreujant.

 

Comptat i debatut, l’ambient es feu ja irrespirable a principis de gener de 1937, després que el POUM fos expulsat del Govern de la Generalitat, primer, i posteriorment acusat de quintacolumnisme. Al capdavall, l’experiència revolucionària havia durat poc temps;això sí, sens dubte havia ultrapassat en escreix el què Rússia havia viscut el 1917.I és que fet i fet, les conquestes revolucionàries de primera hora no només havien espantat amplis sectors de l’opinió pública, sinó que també havien incentivat a què Stalin exportés la paranoia de purgar a la dissidència més enllà de la URSS i aprofités el conflicte espanyol per a llurs interessos en política internacional.L’esclat de violència, doncs, era ja només qüestió de temps.

 

Però per ara, estimat lector, fem un petit parèntesi. Properament, en una segona part, reprendrem el fil d’aquesta breu crònica dels fets de maig, on més enllà d’exposar nous continguts veurem en definitiva el més important de tot plegat: el seu tràgic desenllaç.

[Autor: Daniel Roig i Sanz]

POUM

POUM

 

Fraga no va néixer l’any 1978.

dilluns, 23/01/2012

LA NACIÓ OPRIMIDA DE CHACÓN. Enguany es compliran trenta-cinc anys de la publicació del poemari Cau de Llunes, de l’enyorada Maria-Mercè Marçal. Premi Carles Riba, la Divisa que encapçala aquesta obra és tota una declaració de principis que ha anat molt més enllà del llibre i, fins i tot, de l’autora: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,/ de classe baixa i de nació oprimida./ I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. No em pregunteu perquè, però vaig recordar insistentment aquest poema –breu i preciós– després de veure per televisió com Carme Chacón presentava la seva candidatura a la secretaria general del PSOE a la localitat d’Olula del Rio (Almeria). Sens dubte, Chacón, com abans Maria-Mercè Marçal, se sent molt orgullosa de ser dona. Fins i tot, l’exministra es pot permetre el luxe de presumir de ser filla d’unes classes populars que, d’altra banda, els membres del seu partit només es posen a la boca quan arriben les periòdiques cites electorals. I de nació oprimida? Uf! Capitán, mande firmes…

CATALANS A LES ESPANYES. De totes maneres, Carme Chacón no és la primera catalana que intenta emmascarar l’origen a base de remuntar-se en el seu arbre geneològic. Ja se sap que, per fer fortuna a les Espanyes, la identitat catalana no és la millor carta de presentació, com molt bé s’encarreguen de recordar-nos personatges de la vàlua de José Bono. I aquesta antipatia/desconfiança no és nova, sinó que es remunta en el temps. Sense anar més lluny, l’any 1705, en plena guerra de Successió, els estrategs aliats reunits a Lisboa van debatre, i molt, quin era l’indret més adequat perquè Carles d’Àustria desembarqués a la península Ibèrica al capdavant dels seus exèrcits. Els castellans que li donaven suport apostaven per Cadis, malgrat que, finalment, l’Arxiduc es va decantar per Barcelona “por lo en favor mío que estaba este país y no el de Andalucía”. Tot i que en un primer moment l’operació va ser un èxit, ja que es va aconseguir ocupar la capital catalana i establir allà la cort reial de Carles III, a la llarga alguns experts qüestionen la validesa d’aquella iniciativa. Segons aquestes opinions, “l’aposta catalana” de l’Habsburg va comportar un notable augment de les antipaties castellanes cap a la seva opció política que explicarien, de retruc, l’important suport que el seu rival, l’inefable Felip V, va tenir durant tota la guerra a les terres castellanes.

MANUEL FRAGA I ELS AFUSELLAMENTS. Una guerra de Successió que va resultar, finalment, un gran drama per a la població catalana de l’epoca. Però ni les desenes de viles i ciutats cremades, ni els milers de morts, empresonats o exiliats que es van derivar d’aquella derrota van estovar gens ni mica l’ànima d’aquell gran estadista que va ser el recentment traspassat Manuel Fraga Iribarne. Per a ell, el resultat d’aquell conflicte només va representar per als catalans “un canvi de règim polític […] en què el conseller en cap Rafael Casanova no va ser ni afusellat”.

REALMENT, SEMBLAVA MÉS GRAN. Efectivament, Casanova – com Fraga, d’altra banda– va acabar els seus dies de mort natural, cosa que no es pot dir dels milers d’assassinats pel franquisme, molt dels quals encara avui continuen en fosses comunes. Ni tampoc del dirigent comunista Julián Grimau, afusellat l’any 1963, amb la validació unànime del consell de ministres del règim, al qual pertanyia don Manuel, com a titular d’Informació i Turisme. Dic això perquè després de la mort del veterà polític gallec, hi ha hagut mitjans de comunicació que han obviat els capítols més obscurs de la seva llarga biografia per presentar-nos Manuel Fraga com un home obsessionat per la democràcia i amb una bondat que superava de llarg la de la mare Teresa de Calcuta i Vicent Ferrer junts. I a mi, com diem al Pallars, no m’agrada que ens facin beure en una orella de ruc. Perquè si veritablement Manuel Fraga va néixer l’any 1978 de bracet de la Constitució espanyola, això significa que ha mort amb només 34 anys. I què volen que els digui, la veritat és que me l’imaginava més gran…

[Autor: Jordi Creus, historiador i editor de la revista Sàpiens]

[Article publicat al diari Ara el 21 de gener de 2012]

Manuel Fraga

Manuel Fraga

SÍ, S’HA DE RETIRAR LA CREU DEL TRIAI D’OLOT

dimecres, 11/01/2012

El passat mes de juny, la darrera junta de govern presidida per Lluís Sacrest (PSC) decidí un pla d’actuació basat en la identificació, contextualització històrica i senyalització de la simbologia franquistaexistent en la ciutat. Anteriorment el mateix consistori  encarregà a l’escultor Claudi Casanovas el monument Als vençuts, inaugurat ja el 2006 i que homenatje els olotins que van lluitar per la defensa de la República democràticament instituïda entre el 1931 i el 1939. Celebro aquest tipus d’iniciatives promogudes des de l’Ajuntament olotí, però tanmateix, denuncio el pecat original, la trampa – àdhuc error-  de com han estat concebudes: la senyalització i contextualització ha de ser compatible amb la retirada de la via pública de la simbologia franquista. Aquest tipus d’actuacions no es poden concebre com un complement pedagògic a l’existència de la simbologia franquista, sinó per la substitució de la  simbologia feixista per una de democràtica.

La matinada del 31 d’octubre de 1936 tingué lloc als prats del Triai la matança perpetrada per milicians revolucionaris d’11 olotins considerats conservadors i  com a represàlia als rumors d’una invasió feixista a la costa empordanesa. Una vegada finalitzada la Guerra Civil amb la victòria del bàndol franquista s’erigí una gran creu de 5 metres d’alçada en el lloc del succés amb les inscripcions del nom de les víctimes així com  l’escut del jou i les fletxes de la Falange i altres escrits de caràcter franquista. Una cosa és la matança d’11 persones, i una altra ben diferent, l’aprofitament de la mort d’aquestes onze persones per construir un símbol franquista. La superació de qualsevol conflicte transcendeix per la capacitat de perdonar i s’ha de reconéixer el mérit de la societat civil a l’hora de prendre’n la iniciativa. Perdonarem, però no oblidarem. És per aquesta argumentació que defensem la retirada de la creu del Triai essent substituïda per una placa explicativa dels fets amb el nom i cognom de les onze víctimes, ja sigui obra del Memorial Democràtic, l’Ajuntament d’Olot o conjuntament.
El Memorial Democràtic és l’instrument de la Generalitat per executar polítiques públiques de recuperació de la memòria històrica. Després de catalogar tota la simbologia franquista present a Catalunya, n’aconsellava la retirada exceptuant aquelles ocasions que pugui ser considerada patrimoni cultural. Com pot ser considerat patrimoni cultural un símbol feixista? La ubicació de tota simbologia franquista amb interès històrico-artístic han de ser els museus; sigui com sigui, el que esdevé intolerable és la presència de símbols feixistes a la via pública.
La ciutat de Barcelona ha esdevingut referència a seguir: després de la retirada de l’estàtua de la Victòria, a la confluència de la Diagonal i el Passeig de Gràcia, s’han eliminat tots els monuments franquistes. Contràriament, l’alcalde de la ciutat de Tortosa, el convergent Ferran Bel, es nega a retirar el monument franquista de la ciutat sota la justificació que esdevindria motiu de polèmica. Tanmateix, la convocatòria d’unes eleccions municipals provoca divisió i polèmica. I es convoquen. I es convoquen com a exercici de la dinàmica democràtica. L’aprovació dels pressupostos municipals esdevé segurament el moment més polèmic de molts consistoris. I s’aproven. I s’aproven com a exercici de la dinàmica democràtica. Que la retirada dels símbols franquistes formi part  com un exercici democràtic com qualsevol altre.
Si el 2012 encara existeixen símbols feixistes a les nostres places i als nostres carrers és per l’actitud poruga de regidors, alcaldes i consellers; la seva passivitat és la seva complicitat. En una societat democràtica, tolerant i del  segle XXI com la nostra hem de fer cau i net amb els vestigis franquistes com un exercici d’higiene democràtica tot reforçant així la qualitat de la cultura democràtica. Cal més contundència en la democratització dels espais públics per l’eradicació de totes aquelles restes ofensives per la democràcia i la llibertat.
[Autor: Albert Planas i Serra]
Creu del Triai

Creu del Triai

Història i compromís.

dimarts, 27/09/2011

El passat dia 9 ens deixava Josep Termes. Havia nascut a Barcelona el 1936 i, com ell mateix explicava en una entrevista a L’Avenç (juny del 2011), “en el fons, jo he fet història per nostàlgia ambiental. Nostàlgia de l’ambient on vaig néixer: barri obrer, juliol del 36, gent extremadament polititzada”. Els seus orígens familiars se situen a la Segarra i la Terra Alta i al barri obrer del Camp d’en Grassot, on va néixer i on va conviure amb republicans catalanistes i vells militants de la CNT que havien patit per igual la derrota de 1939. La seva activitat professional té, doncs, quelcom de nostàlgia, però també, encara que a ell potser li semblaria excessiu el terme, de compromís. De compromís amb unes classes populars catalanes que no havien sabut fer plausibles les seves aspiracions socials i nacionals. Aquell “Què vam fer? Però, què vam fer?” era la violència cega que es va desfermar l’estiu del 1936 i que va suposar l’inici de la derrota. Com titula el seu llibre sobre els fets de la Fatarella, els enfrontaments entre els partits i els sindicats d’esquerres i la violència a la rereguarda que amarà els primers mesos de la guerra civil no eren res més que la insensata lluita de la misèria contra la pobresa.

Però, sens dubte, la contribució més important de Josep Termes fou restituir el catalanisme als seus veritables progenitors: les classes populars catalanes. Com explicar d’altra manera l’hegemonia d’ERC durant la Segona República i la pervivència de la llengua i la cultura quan la gran burgesia les havia abandonat per abraçar el castellà. I ho va fer a contracorrent en uns anys en què s’imposaven les tesis que reduïen tots els nacionalismes a una creació de la burgesia per desviar dels seus objectius de transformació de la societat les classes populars. Ho assenyalava ja clarament en el col·loqui d’historiadors organitzat pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona el 1974, dos anys després d’haver publicat Anarquismo y sindicalismo en España: la Primera Internacional (1864-1881), quan criticava “la interpretació que creu que tot moviment nacional o tota reivindicació d’una minoria nacional és nacionalisme burgès… Partint d’una base d’història marxista més o menys econòmica, han considerat… que és un fenomen burgès, un moviment burgès, i que en conseqüència, el moviment nacional català està fet sota la direcció de la burgesia no tan sols durant el segle XX sinó també en el XIX… La reacció contra això, en canvi, la reacció de les classes populars, aquesta sí que té un particularisme, i en conseqüència un particularisme català”. I criticava també la inhibició del moviment obrer espanyol, perquè mentre el moviment obrer català ha contribuït a desemmascarar el paper “de la burgesia catalana en relació al fet nacional, no hi ha hagut un paral·lel desemmascarament, per part del moviment obre espanyol, de la pròpia burgesia entorn del seu paper imperialista respecte dels drets del poble de Catalunya”.

Les seves aportacions i reflexions ens ajuden a entendre el passat sense apriorismes que no s’avenen amb les percepcions i anhels que niaven –i nien– en el catalanisme popular. Josep Termes ha estat, és, com escrivia en aquestes mateixes pàgines (3 de setembre de 2010) Josep Maria Solé i Sabaté, un d’aquells “homes i dones que, fora de la confrontació política, la societat els mira a l’hora de les confusions, a l’hora de posicionar-se davant els fets més diversos”, ultrapassant així la seva dimensió d’historiador. Com a llegat ens deixa la seva última obra, Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980), fruit de tota una vida i coherent amb el compromís d’un historiador que va saber ser fidel als seus orígens. Que vagi bé, Pep!

[Autor: Antoni Segura i Mas. Article publicat a El Punt / Avui el 22 de setembre de 2011]

Entrevista amb Josep Termes.

dilluns, 12/09/2011

El passat 9 de setembre ens va deixar un gran historiador català i un gran mestre – entre d’altres del coordinador d’aquest blog i que això subscriu. Catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, Director del Departament d’Història de Contemporània d’aquesta universitat, Catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, guardonat amb els premis més importants del país i membre del CEHI. Ens ha semblat que el millor homenatge que li podíem retre era deixar-li donar una darrera lliçò mitjançant una entrevista que va concedir abans de l’estiu a el Periódico de Catalunya i que aquest diari reproduí l’endemà de la seva mort. Gaudiu-ne com vam gaudir de les seves classes tots els seus alumnes al llarg de molts anys.

Josep Termes va publicar just abans de l’estiu el remat de tota una vida acadèmica dedicada a l’estudi de l’obrerisme i el catalanisme popular: Història del moviment anarquista a Espanya 1870-1980 (L’Avenç / RBA). 110 anys d’història d’un moviment amb unes maneres de fer, opinava l’historiador, que han rebrotat en les mobilitzacions de les places dels últims mesos. Termes, ja malalt, va conversar sobre el seu llibre testament al seu pis del carrer de Nàpols. Ja sense el gruix de la seva biblioteca, camí del Museu d’Història de Catalunya, per quedar-se només amb els llibres necessaris per fer-li companyia, i a pocs metres del celler del barri del Camp d’en Grassot on va néixer l’any en què va començar la guerra i on va créixer sentint conversar els treballadors durant el primer franquisme. Aquest origen popular, al qual no va renunciar, el feia parlar amb una alguna cosa més que ironia de l’esquerra acadèmica de la zona alta.

¿Quant fa que treballa en aquesta història?

-Jo ja estudiava l’anarquisme el 1958, recollia llibres i fullets, fins a 30.000, parlava amb gent a Tolosa i París… Encara que la redacció d’aquest llibre m’ha portat els últims quatre anys. Intento explicar les coses d’una altra manera. La narració és sempre la mateixa: s’organitzen, fan un congrés, una vaga, en detenen uns quants, hi ha una altra vaga… He intentat anar més enllà de la història més externa de l’organització i tractar la història ideològica i cultural.

-Però de totes maneres, vostè explica que l’evolució ideològica de l’anarquisme té menys importància que l’acció.

-El doctrinarisme anarquista és molt reiteratiu i retòric. Com tots, perquè el marxista, també… L’anarquisme gira sempre al voltant de quatre temes, el que fa és actuar i provocar acció i reacció. Moure’s al marge de la política, no fer un partit sinó una altra cosa, una acció sindical apolítica però política, i a partir d’aquí enfrontar-se contínuament a la patronal i al poder d’una manera molt folla. Prefereixo parlar de moviment anarquista que d’anarquisme perquè hi ha elements molt variats. Hi ha un protoecologisme, però per un altre costat a aquests Peiró els anomenava «els adoradors del sol i la ceba». Hi ha l’educació sexual, la simpatia pel naturisme, l’anticlericalisme… Moltes coses al costat dels aspectes bàsics: un sindicat obrer, portat per obrers.

-És la història de l’anarquisme a Espanya però incideix en Catalunya.

-He respectat les proporcions reals del moviment. Aquí va ser 10 vegades més fort que a la resta d’Espanya. Una mica Andalusia, Aragó…

-Perquè la seva tesi és que l’anarquisme és un fenomen obrer i urbà, i que l’anarquisme rural ha estat sobredimensionat…

-És un moviment obrer que es projecta des d’aquí a tot Espanya. Barcelona n’és el focus, l’eix, la substància. Els grans dirigents són catalans o vénen a Catalunya. La historiografia marxista, com el cretí del marxista leninista de càtedra que és Hobswam, que també és un cretí quan parla dels nacionalismes, ha pretès negar l’anarquisme, quan la resistència obrera real era anarquista tant o més que marxista. El dibuixen com un moviment agrari mil·lenarista i utòpic, mentre que ells són els científics. ¿Però el socialisme no ho era? I els anarquistes no entenien el camp, l’idealitzaven. Quan es posen a col·lectivitzar surt un xurro perquè no en tenen ni puta idea.

El llibre no és complaent.

-No, és crític. Parteixo d’un fons de simpatia per aquell món obrer que és el meu. Vaig néixer a 50 metres d’aquí i visc aquí, la meva vida està entre Nàpols 275, 270 i 268. En canvi, molts dels meus amics progres, molt parlar de l’arrelament però viuen a Pedralbes. Però descric les barbaritats que fan perquè el meu ofici d’historiador m’obliga a buscar l’objectivitat i la veritat i fugir de la politiqueria i el tòpic. Jo vaig entrar al PSUC el 1957 i me’n vaig anar barallat amb Manuel Sacristán, que era un retòric, perquè em deia que no es podia parlar de l’assassinat d’Andreu Nin perquè no hi havia una resolució del Comitè Central. D’aquesta manera no podia ser historiador.

-¿Quina quota de responsabilitat se li hauria d’adjudicar a l’anarquisme en el fracàs de la República?

-Similar a la que tenen tots. La República acaba malament perquè la dreta és salvatge i colpista i l’esquerra és immadura. ¿I Largo Caballero, que la considera un pas a la dictadura del proletariat? ¿I García Oliver, que estava sonat, dient que la República s’ha de superar? ¡I tant que la va superar, Franco! No s’ha d’oblidar que des dels anys 20 tot Europa està en una dialèctica entre revolució i contrarevolució. I aclarim-ho: no són tots iguals. Uns són millors, defensen una ètica, el progrés, defensen el poble. Però la vida no és un tebeo de blanc i negre. Hem d’explicar els fets, i la part alíquota d’errors de cadascú. Això m’ha costat molts disgustos i m’he quedat com un franctirador perquè no reprodueixo el discurs bonista.

-¿I quin és el seu punt de vista de la relació entre anarquisme i catalanisme?

-Tema clàssic. Si l’anarquisme deia no a la política, és clar que no podien ser catalanistes. Als anys 18-20, l’amistat de Seguí amb Layret i Companys va estar a punt d’aconseguir un acord entre una esquerra catalana amb filosofia afí a l’obrerisme i un sindicalisme que faria acció social i col·laboraria sota mà. Va sortir malament. Però era gent d’una enorme catalanitat. Busquen la fórmula dels pobles d’Ibèria…

-Encara que vostè també desmenteix els que amaguen la relació entre la FAI i la immigració.

-Està claríssim. Al llibre els clavo una garrotada als historiadors mestretites que creuen que això no s’ha d’explicar. Als anys 30, la immigració dels anys 20 era la base, gent molt radical que passava de la misèria total a la revolució total, que empenyia els dirigents i s’apuntava a l’opció més cridanera.

-Fem un salt a la transició. ¿Per què fracassa la reconstrucció del moviment anarquista?

-Perquè l’anarquisme era un continu, la transmissió d’una fe, d’una cultura, d’una organització, als barris i els pobles. Aquesta transmissió es trenca, tots se’n van a l’exili, entre els anys 40 i 60 tota la propaganda internacional és socialcomunista, a Espanya les condicions de vida canvien i el tipus d’enfrontament amb la patronal ja no pot ser el mateix. Són una relíquia del passat, exiliada, vella, pobra. I els va quedar l’etiqueta de la violència en la guerra, de la qual van ser més culpables que els altres però no els únics, perquè tots van intervenir en la sang i el robatori. No van tenir la subtilesa de fer un sindicalisme més pragmàtic. Però ja ha vist com ha acabat aquest sindicalisme, i com s’ha vist desbordat per les protestes dels últims mesos.

-¿Troba paral·lelismes entre el 15-M i l’anarquisme?

-Evidentíssimament s’assembla molt més a l’anarquisme. Si tot aquest moviment fa olor d’alguna cosa és molt més a l’enrenou anarquista que a una altra cosa. Espontaneista, variat, contradictori, un dia una cosa i un dia una altra, no es posen d’acord, no troben formes d’organització, maleeixen el Parlament i els bancs… Sí que s’assembla. Si això dura més podria fer esclatar l’esquerra i donar lloc a una esquerra diferent que tindria més a veure amb aquesta varietat complexa de l’anarquisme.

[Entrevista publicada a El Periódico de Catalunya el 10 de setembre de 2011]

El fracassat 18 de juliol

dijous, 21/07/2011

Avui, 18 de juliol, és el Dia Internacional Nelson Mandela. Així va ser proclamat per l’Assemblea General de les Nacions Unides el novembre del 2009, dia en què va néixer el líder antiapartheid sud-africà el 1918; un home que durant 67 anys (ara en té 93) va dedicar la seva vida al servei de la humanitat, sent advocat defensor dels drets humans, estant privat de llibertat durant 27 anys i convertint-se en el primer president democràtic de Sud-àfrica el 1994. A més, va rebre el premi Nobel de la pau el 1993. Un dia com avui de 1610 moria el gran pintor del barroc italià Caravaggio, i el mateix dia de 1924 moria el dramaturg català Àngel Guimerà. Entremig, el 1873, un 18 de juliol, Nicolás Salmerón es convertia en el segon president de la Primera República espanyola. Però, en canvi, avui no rememorem cap d’aquests fets. Des del 1936 recordem, any rere any, que aquell 18 de juliol fou el principi de la guerra. I quan es parla de guerra, per a la societat catalana i espanyola actual, només pot ser una: la guerra civil.

El 17 de juliol de 1936 part de les unitats militars espanyoles del protectorat marroquí van sollevar-se contra el Govern republicà i van aconseguir el domini de tot el territori espanyol del nord de l’Àfrica. Però fou un error: el 18 era el dia assenyalat per perpetrar el cop d’Estat que s’havia estat preparant contra el Govern republicà per tal d’enderrocar-lo de forma ràpida i contundent i imposar una dictadura. Va ser entre aquell dissabte 18 i el diumenge 19 quan els militars que estaven resolts a aconseguir el control de les grans ciutats de l’Estat van mobilitzar-se i van atacar els diversos pilars del poder democràticament constituït. Les diverses guarnicions militars de l’Estat van intentar aconseguir el domini de les principals ciutats, i van caure sota el seu poder Pamplona, amb el general Emilio Mola al capdavant; les Canàries, dominades per Franco abans d’emprendre el viatge cap al Marroc per encapçalar les tropes que hi havia establertes; Sevilla, sota el poder de Queipo de Llano; Valladolid, que fou sotmesa per Andrés Saliquet; o les Illes Balears, controlades per Manuel Goded. Però ni tots els nuclis importants ni tot el país van poder ser sotmesos del tot, i sobretot no van poder dominar les dues principals ciutats: Madrid i Barcelona, ni altres ciutats o zones importants com València, Bilbao o part d’Extremadura i Andalusia.

A Madrid el general Joaquín Fanjul no va poder sortir amb les tropes de la caserna, el Cuartel de la Montaña, i va haver de claudicar després de resistir fins al dia 20 envoltat per tropes lleials a la República, guàrdies civils, guàrdies d’assalt i pels que en molt pocs dies van passar a ser coneguts com les milícies populars: elements civils armats que en gran part van fer que el cop d’Estat no triomfés.

A Barcelona, el diumenge 19, els militars insurrectes van voler arribar amb diverses columnes que anaren sortint dels diferents quarters de la ciutat fins als principals edificis públics per tal de controlar-los, però trobaren una forta i preparada resistència: les forces de la Generalitat republicana, els Mossos d’Esquadra i guàrdies d’assalt, coneixien els seus plans i s’havien preparat per frenar els colpistes; la Guàrdia Civil es posà al costat del Govern democràtic i aparegueren nombrosos civils, altament polititzats, que no dubtaren a jugar-se la vida per frenar els colpistes. El dia 19 a la tarda ja es podia constatar la derrota de les tropes insurrectes de Barcelona, que s’acabà de fer del tot efectiva el dia 20, quan va caure el quarter de Sant Andreu, que va fer que el poble s’apoderés de 30.000 fusells i per tant estigués fortament armat.

El fracàs del cop d’Estat a la capital catalana va marcar l’esdevenir a la resta del principat, on va fracassar el cop arreu, i va animar la República espanyola a fer front al que ja semblava un fet evident: començava una guerra civil.

El cop d’Estat va ser un fracàs absolut: per error les tropes del Marroc se sublevaren un dia abans, una gran part de l’estament militar es mantingué lleial a la República, els militars insurrectes no van seguir a tot arreu les precises instruccions del general Mola, molts dels soldats que hi participaren ho feren enganyats, una gran part de l’Estat es va mantenir republicana i les principals ciutats, amb l’ajuda bàsica de militants de partits i sindicats d’esquerres, van fer front i van vèncer un exèrcit que a priori estava més ben armat i preparat.

El 18 de juliol de 1936 fou batejat com el dia de l’Alzamiento Nacional, dia festiu d’obligatòria celebració durant els gairebé 40 anys que es perllongà la dictadura, dia de paga doble i dia d’evocació de valor i orgull franquista. Però el règim va fer amb aquesta jornada el que Serrano Súñer va qualificar de «justícia al revés» respecte a aquells que al seu moment havien defensat la República i eren condemnats a mort o a penes de desenes d’anys de presó: per amagar les vergonyes van transformar l’estrepitós i evident fracàs de l’exèrcit insurrecte el 18 de juliol en un dia falsament gloriós.

(Autora: Queralt Solé i Barjau)

(Article publicat a El Periódico de Catalunya el 18 de juliol de 2011)

Avui fa 75 anys…

dilluns, 18/07/2011

Avui fa 75 anys que es va iniciar un dels esdeveniments més tràgics de la història de Catalunya i Espanya, la Guerra Civil (1936-1939). La qual, a més, fou el preludi de la guerra més devastadora que ha conegut la humanitat, la Segona Guerra Mundial (1939-1945) i de la Dictadura Franquista (1939-1975). Per tal de recordar aquell esdeveniment us convidem a visitar dos apartats de la plana web del CEHI:

La de la col•lecció de cartells que es conserven al Pavelló de la República

i la dels bombardeigs durant la Guerra Civil Espanyola

Esperem que les trobeu prou interessants

CEHI – Pavelló de la República

Calidoscopi independentista: viatge a la Catalunya dels anys trenta (IIa part)

dilluns, 20/06/2011

Ben retrobats iniciem la segona part d’aquest calidoscopi independentista on –com ja vam anunciar– centrarem l’atenció en les propostes que provindran de la dreta i fins i tot de l’extrema dreta independentistes alhora que esbossarem breument l’evolució que farà l’independentisme català fins a l’esclat de la Guerra Civil espanyola. I és que si en la primera part d’aquest relat ja vam dibuixar les opcions que sorgirien a l’esquerra i a l’extrema esquerra d’ERC, ara no ens queda més que posar fil a l’agulla per a ocupar-nos de totes aquelles propostes que aflorarien –diguem-ne– a l’altre costat de l’apassionant laboratori ideològic d’aquells convulsos anys trenta.

Efectivament, més enllà de les opcions electorals de l’esquerra independentista, que inequívocament tingueren la virtut d’adaptar a la política catalana els nous vents de moda que bufaven amb força des de les files de la III Internacional, que per aleshores tenia una notable força atraient entre molts joves europeus, el cert és que per a molts altres les diferents versions dretanes que inundarien l’Europa d’entreguerres tenien –si fa no fa– el mateix ímpetu, fortalesa i vitalitat polítiques que el marxisme-leninisme. I és que fet i fet, ambdues tendències, a més de revolucionàries i modernes, es mostrarien ben capaces d’arrossegar bona part de les esperances, il·lusions i projectes d’una generació que, amb l’atzucac de la Gran Guerra i el posterior crac borsari de 1929, s’havien immergit en la més profunda de les crisis conegudes fins aleshores.

A Catalunya, aquest espai dretà –i en bona mesura antimacianista– fou cobert per tots aquells que s’aixoplugaren, principalment, sota l’estela del nacionalisme integral: una nova versió del nacionalisme que –entre d’altres– tindria en la figura de Charles Maurras i la nova dreta radical francesa com a màxims exponents. Per a Maurras, que gaudia de nombrosos adeptes entorn el moviment i el setmanari homònim de l’Action Française, i que de ben jove havia format part del moviment felibritge, considerava la Nació com un fet històric casi biològic; per tant, si la biologia moderna havia descobert la selecció natural és que la democràcia igualitària estava condemnada per la ciència. Amb tot, abraçar el nacionalisme integral no implicava com a condició sine qua non adscriure’s al feixisme, però en el temps sí que acabà esdevenint una de llurs característiques, així que –en conseqüència– dintre d’aquests moviments sí que es produirien irremeiablement derives individuals cap a la feixistització.

Així doncs, i dins l’estratègia electoral dels nacionalistes radicals antimacianistes, l’opció electoral més reeixida que sorgiria per la dreta seria la del Partit Nacionalista Català (PNC), que –malgrat llur fracàs en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, el 20 de novembre de 1932– esdevindria el primer (i únic partit d’aquelles legislatives) que recolliria les principals propostes del nacionalisme integral teòric: nacionalització dels serveis públics, de la banca i de les caixes d’estalvi; corporativització de la vida política i social; sindicació obligatòria de la classe treballadora; o supeditació de l’individu a la nació, que evidentment –en el cas de Catalunya– havia d’esdevenir estat. Tanmateix, tot i el fiasco sofert, el PNC aconseguiria sens dubte un major suport que no pas l’EC de Jaume Compte, que –presentant-se a les eleccions sota les sigles d’Estat Català-Partit Proletari (EC-PP)– tan sols aconseguiria per Barcelona-ciutat, amb un cens de 267.787 votants i un 46,5 % d’abstenció, 586 vots de màxima davant els 6.370 aconseguits pel cap de cartell dels primers, el conegut jurista i fervent catòlic Francesc de Paula Maspons i Anglasell.

A fi de comptes, la llei electoral, lleugerament retocada el maig de 1931 però en essència basada amb la de 1907, i tot i haver-hi llistes obertes, conservava un sistema majoritari, en què per a esdevenir diputat calia almenys un 20 % dels vots emesos, i en cas que cap candidatura l’aconseguís calia celebrar una segona volta, on només hi participaven les que haguessin obtingut en primera més del 8 %, cosa que evidentment dificultava força les expectatives dels petits, a no ser que es presentessin en coalició. De fet, tant la benemèrita i històrica Unió Catalanista com la nounada Unió Democràtica de Catalunya (UDC), amb tan sols un 1,17 % dels vots respectivament, obtindrien un escó cadascuna pel fet de presentar-se coalitzades amb ERC i amb la Lliga Regionalista.

Així les coses, indiscutiblement l’estratègia electoral dels antimacianistes se n’havia anat veritablement en orris. Deixant a banda l’apoliticisme de NS!, que es mantingué coherent amb els seus postulats insurreccionals com a millor antídot per a lluitar contra la metròpoli, el catalanisme radical de dretes, catòlic o simplement conservador, també gaudia si més no d’una pluralitat destacable. Era el cas de la UDC, fundada amb un bon reguitzell d’intel·lectuals a finals de 1931, partidària d’una federació amb la resta de territoris de parla catalana, i creada a partir d’un popurri de carlistes i catalanistes catòlics desencisats amb les polítiques laïcistes de la República. Fou –sens dubte– un dels partits de l’època amb més democràcia interna, innovador també per a ésser dels primers d’afiliació directa i ferm seguidor de la democràcia cristiana italiana de Luigi Sturzo i del personalisme francès del filòsof cristià Emmanuel Mounier. I és que fins i tot, dins les files dels conservadors lligaires, també hi havia cabuda per a independentistes com l’economista i demògraf Josep A. Vandellòs i Solà, un dels principals científics catalans que dedicà gran part dels seus estudis als fenòmens migratoris i, en concret, com podien afectar aquests a l’avenir de Catalunya.

En efecte, el problema de la immigració desfermà tota mena de debats ja durant els anys trenta, i molt especialment a principis de 1933, en què l’opinió pública catalana, des de la Unió Socialista de Catalunya fins a la Lliga Regionalista, identificà la violència àcrata amb la immigració provinent de les regions meridionals d’Espanya, i que passaria a ésser coneguda de forma pejorativa com a murcianisme. De lectures i interpretacions n’hi havia per donar i vendre: des de propostes com la del veterinari i diputat d’ERC Pere M. Rossell i Vilar, que suggerí l’elaboració d’una Llei en defensa de la raça catalana, fins algunes de més exhaustives com les de NS! o el PNC, que a més de considerar-ho com a una autèntica “invasió d’immigrants” advocaven per a donar treball només a la classe treballadora autòctona. Per contra, des de les files dels marxistes-leninistes del BOC o l’EC-PP, a més de combatre fins i tot a garrotades la fraseologia violenta dels mítings dels catalanistes integrals, acusaven sense contemplacions –tal com deien– “als patriotes burgesos catalans” d’afavorir i “demanar aquesta invasió que els proporcionava mà d’obra barata”. Al capdavall, però, tots aquests debats sobre teories racials o de quin tipus d’immigració convenia més o menys, no era quelcom estrany ni extrem en una Europa on, a desgrat del que pugui semblar en l’actualitat, el món s’entenia i es concebia en bona mesura d’aquesta manera.

Sigui com sigui, el cas és que amb la mort de l’Avi el Nadal de 1933 i l’ascens a la presidència de Lluís Companys, que intentà recompondre una ERC malmesa per la marxa d’un dels grups fundadors del partit, els lluhins de l’Opinió, iniciaria el mandat amb un govern de concentració nacional, reconeixent –al seu torn– un cert lideratge al tàndem Dencàs-Badia, que ben aviat ocuparien responsabilitats rellevants en el si de la Generalitat. En aquesta nova conjuntura, i amb un nou govern de dretes a Madrid, sorgit de les legislatives del 1933, com de l’ofensiva contra la Llei de Contractes de Conreu catalana, portaren a un cert replanteig a tots els grups del catalanisme radical, tant els de dreta com els d’esquerra, que a la fi es conjurarien sota una mateixa estratègia. Tot el serial que vindria a posteriori i que portaria finalment a la consumació dels fets d’octubre, per raons d’espai, el deixarem temporalment als fogons, per a dedicar-hi algun dia un post monogràfic sobre la qüestió.

Comptat i debatut, doncs, amb l’ensulsiada d’octubre i la repressió generalitzada, que es convertí a Catalunya en una mena d’estat d’excepció que es perllongaria al llarg dels mesos de 1935, l’independentisme català fou tocat de mort. Gran part dels dirigents com els militants que havien participat en l’aixecament del sis d’octubre, o bé foren empresonats o bé passarien a la clandestinitat o a l’exili. Així doncs, davant la patent desorganització i desorientació ideològica, el cert és que una part rellevant dels independentistes –especialment els més joves– patiren una significativa radicalització dretana, amb un fort emmirallament cap el feixisme, considerat un nou estil polític, revolucionari i modern, més unificador que no pas el marxisme-leninisme, i que per aquelles dates semblava que anava a arrabassar el paper que fins aleshores havien anat desenvolupant les decadents democràcies liberals.

I així fou, de la fantasia i la tàcita simpatia a la praxis política. Alguns dirigents a títol individual de NS!, com alguns membres del PNC, que al capdavall compartien una mateixa base social, entrarien en contacte amb més o menys intensitat amb l’organització exterior del partit nazi, el NSDAP, que –prometent ensinistrament militar– fins i tot autoritzà que alguns joves independentistes fessin excursions i pràctiques de tir conjuntes a la finca que la delegació del partit alemany a Barcelona mantenia al Montseny per a llurs Joventuts Hitlerianes. De fet, entre els cercles universitaris, algunes faccions intentaren d’alguna manera o altra la constitució d’un partit nacionalsocialista català de forma clandestina, tal com –per exemple– havia fet un grup d’estudiants capitanejats per l’estudiant d’arquitectura Jacint Goday i Prats, amb la implantació d’un Moviment Nacionalista Totalitari l’estiu-tardor de 1935, que –defensora d’una “Catalunya totalitària”– edità una nova publicació de només quatre números: Ferms!. Però aquestes derives foren ràpidament desaprovades pel gruix del separatisme català que, com Daniel Cardona, el líder de NS!, des de l’exili, esmerçà esforços per a mantenir la línia oficial de l’organització dins uns límits democràtics sense abandonar llur anhel per a un aixecament popular a la irlandesa, deixant clara la divisòria entre nacional-feixisme i nacionalisme alliberador.

Finalment, amb la victòria de les esquerres a les eleccions de febrer de 1936 i la tornada a la normalitat política i institucional a Catalunya, l’independentisme, després d’aitals giragonses, finalment consumà el procés d’unificació que el portaria, poc abans de l’esclat de la Guerra Civil, a la refundació d’Estat Català a partir de la confluència entre NS!, el PNC i les JEREC de Dencàs i dels ja morts germans Badia. Per la seva banda, l’extrema esquerra independentista també s’acabà immergint en els processos d’unificació marxista que s’encetarien a Catalunya a partir de 1935: alguns anaren a parar al POUM, mentre que d’altres –la gran majoria– ho farien al PSUC el mateix juliol de 1936. Però aquesta ja és una altra història.

(Autor: Daniel Roig i Sanz)

Calidoscopi independentista: viatge a la Catalunya dels anys trenta (Ia part)

dilluns, 6/06/2011

Fa tot just un parell de setmanes, arran d’un post sobre les convulses relacions entre el catalanisme radical d’ERC i la CNT, que acabaria amb l’assassinat dels germans Badia l’abril de 1936, gosàvem afirmar: “l’independentisme català dels anys trenta no fou ni molt menys un patrimoni exclusiu d’ERC ni d’aquells que seguiren a l’Avi, sinó que per primera vegada gaudí d’adeptes en gairebé tot l’espectre polític i ideològic possible de l’època, des de l’extrema esquerra fins a l’extrema dreta”. Per suposat aquest nou post, que altra volta exposarem en dues parts, no és per desdir-nos-hi, sinó per afermar-ho, i –tal com prometérem– escriure quelcom més al respecte.

En efecte, l’independentisme català d’aquells anys fou com un calidoscopi, en què tot i veure-hi una figura de simetria radiada de múltiples colors, en sacsejar-lo pot variar quasi il·limitadament. I és que al capdavall el separatisme català –tal com s’anomenava (i autoanomenaven) aleshores– fou increïblement ric en matisos i opcions; tantes com hi hagueren al llarg i ample de l’Europa d’entreguerres. Però metàfores a part anem al quid de la qüestió, i per això proposem de nou al lector un viatge a la Catalunya dels anys trenta.

Sens dubte amb l’adveniment de la República aquell 14 d’abril de 1931 l’esclat popular havia estat abassegador. Arreu del país les mostres d’alegria eren ben patents, i a Barcelona riuades de gent circulaven amunt i avall al crit de Visca la República!. Els tramvies, des d’on la gent cantava efusivament la marsellesa, eren plens a vessar, i dels barris limítrofs, aprofitant la conjuntura per treure quatre cèntims, emergien tot de venedors ambulants amb llacets tricolors, ensenyes i retrats dels principals dirigents polítics. Per descomptat no hi faltava la del gran cabdill del separatisme català: Francesc Macià; inequívocament la més sol·licitada d’aquella jornada històrica. I és que l’Avi, imitant el gest de Companys però sent molt més explícit en llurs objectius, acabava de proclamar la “República catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica”.

Amb aquest gest, els independentistes, especialment els que s’havien mostrat més crítics amb la línia oficial d’Estat Català (EC) durant la Conferència d’Esquerres del mes anterior, en què havia nascut el que esdevindria el gran partit de la Catalunya republicana, l’ERC, cregueren un cop més que Macià no era aquell traïdor que alguns ja havien començat a pensar. Per un moment veieren realitzats llurs somnis: els d’una República Catalana deslliurada d’Espanya. Un somni –en definitiva– pel qual havien lluitat a cops de porra, presó i exili durant gran part de les seves vides. Però el desencís no trigaria a arribar. Tres dies després, la visita de tres ministres del Govern provisional de la República (espanyola, és clar) comportaria un gir polític important: la República Catalana s’esvania, sent substituïda per una mera Generalitat, de facto que no de iure, i l’acord d’elaboració d’un projecte d’estatut d’autonomia.

Així les coses, i deixant a banda tota la literatura que se n’ha escrit, el cert és que pels nacionalistes radicals la culpa de tot plegat no era dels nous ministres de Madrid, entre ells dos catalans, Nicolau d’Olwer i Marcel·lí Domingo, sinó de la feblesa de Macià per no haver sabut defensar allò que semblava estar al sac i ben lligat. D’arguments no en faltaven. El mateix Macià, el dia disset, havia ordenat el tancament de l’oficina de la Guàrdia Cívica Republicana: un projecte d’Exèrcit de Catalunya apadrinat pels principals prohoms independentistes, protagonistes de les aventures insurreccionals dels anys vint. Però la incomprensió també arribava des de les files de militars radicalitzats compromesos amb la causa com el general López Ochoa o en José García Miranda, que fins i tot estaven disposats a llançar el capità general de Catalunya, el monàrquic Ignasi Despujol, literalment per la finestra per tal de consolidar –en tot cas– una unió de repúbliques ibèriques i no una República unitària. Però el resultat fou el que fou. Macià, que pensava que havia deixat el llistó ben alt, cometé un greu error tàctic. I és que en el fons, a gran part dels nous dirigents catalans, moguts per una certa ingenuïtat i abassegats per un triomf electoral que ni tan sols havien somniat, els acabà passant factura la postura de debilitat política en què quedaren després d’acceptar, sense condicions, la via estatutària.

Sigui com sigui, el cas és que la gestió d’aquells tres dies acabaria desfermant les ires dels separatistes catalans, que poc a poc s’immergiren en una crisi que acabà esmicolant orgànicament el moviment; sobretot després de veure com bona part dels que havien participat en les trifulgues de la dècada anterior eren relegats a la mínima expressió en el nou projecte governamental de la totpoderosa ERC, que en successives eleccions acabà guanyant tots els espais de poder del país. De fet, per a ells, els independentistes “ferms”, que tan anhelaven la màxima irlandesa de England’s difficulty is Ireland’s opportunity, no els hi calia cap excusa més davant del que consideraven una traïció en tota regla: l’Avi s’havia declarat “separatista dels borbons” però no de la nounada República espanyola.

Durant aquells primers mesos, la dissidència independentista de tots aquells que s’havien aixoplugat sota les sigles d’EC es dividí –diguem-ne– entre macianistes i antimacianistes. Els primers, tot i la mala digestió que els hi havia provocat les renúncies inicials, endegaren una estratègia des de dins, marcant terreny davant els sectors republicans d’ERC. Eren, entre d’altres, els Badia, els Dencàs o els Vàchier; independentistes, en definitiva, que no abandonarien el partit, i que fruit de les seves primeres passes en l’organització d’un escamot de protecció per a l’edifici de la Generalitat s’acabarien fent un lloc dins l’organigrama institucional, creant les seves pròpies parcel·les de poder en l’àmbit de la seguretat i l’ordre públic, i que en termes generals passarien a estructurar-se sota les sigles de JEREC. Per la seva banda, els antimacianistes, que en un principi mantingueren contactes entre ells, ràpidament es dividirien en dos per discrepàncies ideològiques: per l’esquerra, el gener de 1932, naixia l’Estat Català-Força Separatista d’Extrema Esquerra (EC-FSEE); mentre que per la dreta, el març d’aquell mateix any, ho feia el Partit Nacionalista Català (PNC).

Però al marge dels separatistes governamentals com d’aquests dos partits separatistes alternatius, que s’acabarien presentant en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya el novembre de 1932, amb un fracàs –per cert– estrepitós, l’oferta independentista encara donava per més. I és que ja abans de la proclamació de la República, el 1930, s’havien anat formulant pel cap baix tres nous projectes: un d’apolític, antimacianista radical i ferm seguidor de la via insurreccional a la irlandesa, Nosaltres Sols! (NS!), que acabaria esdevenint l’única organització independentista que aconsellaria votar en contra l’Estatut de Núria; un de cultural, partidari d’una estratègia de conscienciació nacional encarada cap els joves, Palestra; i finalment un de marxista-leninista, el Bloc Obrer i Camperol (BOC), sens dubte l’opció extraparlamentària més seriosa, més coherent i més atraient per la classe treballadora i per la joventut que abraçava els postulats del catalanisme radical.

El BOC, que havia estat el darrer en abandonar la idea d’una República Catalana, i que comptaria temporalment amb alguns militants il·lustres com Salvador Dalí, era el producte resultant de la unificació del minúscul Partit Comunista Català (PCC), creat el 1928 per militants d’EC partidaris de la dictadura del proletariat com Jordi Arquer i Jaume Miravitlles, i la Federació Comunista Catalano-Balear (FCCB), capitanejada per Joaquim Maurin, que s’havia escindit dels comunistes espanyols cap el 1930 per desavinences d’ordre sindical i nacional. Les discrepàncies amb el grup de Jaume Compte, de l’ala esquerrana d’EC, raïen en el fet que mentre els bloquistes tenien vocació estatal i entenien que la revolució social portaria l’alliberament nacional, els altres invertien senzillament la relació de prioritats. Per Moscou, però, el BOC no era res més que un desviacionisme dretà de tall bukharinista que calia frenar fos com fos, així que l’estiu de 1932 des de la URSS s’impulsà l’estalinista Partit Comunista de Catalunya (PC de C), que –declarant-se favorable a la independència de Catalunya– era gairebé l’únic partit comunista europeu legitimat per la Komintern amb la mateixa autonomia que un d’estatal. De fet, les diferències d’aquest últim amb l’EC-FSEE eren mínimes, i al llarg del bienni 1933-34 ambdues organitzacions acabarien confluint apoderant-se del sindicat mercantil més important de l’època: el CADCI.

Tanmateix, la gran aportació de l’extrema esquerra independentista des d’un punt de vista teòric, més enllà d’aitals desacords ideològics entre uns i altres, foren les significatives anàlisis econòmiques referides a la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, que durant l’etapa republicana, amb l’excepció del filòsof i economista Joan Crexells, traspassat el 1926, prengueren una notable consistència. En aquest sentit, doncs, seria pionera pel que fa a la literatura econòmica independentista, les obres del militant cenetista –i posterior ideòleg de les col·lectivitzacions de 1936– Joan P. Fàbregas, que el 1932 protagonitzaria una conferència als locals d’EC-FSEE intitulada Possibilitats econòmiques d’una Catalunya independent, en què per primera vegada exposava en dades l’espoli fiscal de l’Estat respecte Catalunya. De fet, tot i que paradoxalment a posteriori fou un discurs que adoptaria fins i tot l’esquerra, el primer que encetaria la qüestió en sentit contrari, és a dir el de la inviabilitat econòmica, fou precisament Francesc Cambó, que poc s’imaginava que els mercats finalment s’obririen més enllà de les fronteres espanyoles.

Però per ara deixem en suspens el relat. En el proper post, doncs, continuarem aquest calidoscopi independentista, abordant especialment les propostes que provindran des de la dreta i l’extrema dreta alhora que veurem l’evolució que finalment farà l’independentisme fins a l’esclat de la Guerra Civil.

(Autor: Daniel Roig i Sanz)