Entrades amb l'etiqueta ‘Catalunya’

Jornades acadèmiques Formació de nous estats al món del segle XXI?: els processos independentistes (Quebec, Grenlàndia, Flandes, Escòcia, Euskadi, Catalunya) Born Centre Cultural, Barcelona, 29 i 30 octubre 2013

divendres, 4/10/2013

 

En el moment de la seva constitució (1945), l’Organització de Nacions Unides (ONU) comprenia 51 estats. Avui el total d’estats membres és de 193, mentre el total de països al món amb estatus diferents (estats independents, autònoms, associats…) arriba a 243. En suma, es podria dir que una de les característiques de la segona meitat del segle XX i dels inicis del segle XXI ha estat la configuració de nous estats paral·lelament al sorgiment de grans conjunts socioeconòmics regionals: Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN); Aliança Bolivariana pels Pobles de la Nostra Amèrica (ALBA); Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic (ASEAN); i, sobretot, la Comunitat Econòmica Europea (CEE), avui Unió Europea (UE).

És cert que el sorgiment de nous estats fou sovint amarat de violència, especialment en el cas de les descolonitzacions i de la implosió de Iugoslàvia. També ho és que alguns dels processos més recents s’han donat de mutu acord, Grenlàndia-Dinamarca, Quebec- Canadà, on els referèndums no han donat com a resultat la independència del Quebec, però sí el reconeixement a realitzar-los. De retruc, en el si de la UE s’observa un increment del moviments socials i polítics que reclamen la independència d’Escòcia, Flandes, Catalunya i Euskadi. Negar-ho és negar la realitat d’uns processos que reclamen una atenció política i acadèmica per entendre i explicar millor què està succeint.

Aquest és justament l’objectiu d’aquestes jornades: entendre i intentar explicar el que està succeint de la mà d’acadèmics (historiadors, politicòlegs, juristes…) coneixedors d’aquests processos i d’eurodiputats que ens puguin donar la versió de cóm s’estan plantejant aquests processos en el si de la UE. Es tracta, doncs, d’unes jornades que, des d’un vessant acadèmic i polític, intenten aportar llum sobre un fenomen d’actualitat que, de ben segur, tindrà conseqüències en la configuració futura de la UE i dels estats i països afectats. I tot això sense oblidar, finalment, dues premisses bàsiques. D’una banda, que des del vessant polític totes les proposicions són legítimes sempre que s’exerceixin per vies democràtiques i pacífiques; i, de l’altra, que tot projecte secessionista és l’expressió d’un doble conflicte polític, intern, entre els ciutadans favorables o contraris a la independència, i extern, entre els ciutadans que volen esdevenir sobirans i l’estat del qual formen part. 

Podeu consultar el programa en aquest link.

La Via Bàltica

dilluns, 9/09/2013

A dos dies de la Diada s’està fent referència a un precedent de cadena humana, la que tingué lloc el 1989 a les repúbliques bàltiques (Lituània, Letònia i Estònia) per reclamar la independència de la Unió Soviètica. Per si algú és massa jove per haver vist les imatges, altres simplement no les recorden etc… ací les teniu.


http://www.youtube.com/watch?v=rjjNyzZCASA

 

Soldiers, Bombs and Rifles: military history of XX century

divendres, 6/09/2013

 

Fa ara poc més d’un any el CEHI va voler organitzar una iniciativa acadèmica en memòria de Gabriel Cardona, membre del Centre i professor de la UB durant més de dues dècades, desaparegut prematurament al mes de gener de 2011. Es va pensar que la manera més adient per recordar el prestigiós estudiós i l’enyora’t company fos la de celebrar una jornada oberta dedicada a la historia militar, amb la intervenció de destacats especialistes de renom internacional que analitzessin alguns dels grans conflictes armats del segle XX i alguns dels aspectes més rellevants relatius al pes que les qüestions militars han tingut i tenen en la reconstrucció del passat recent. La Jornada va ser tot un èxit i ens plau comunicar que ja s’ha publicat el volum que recull les intervencions d’aquell dia, acompanyades de reflexions més generals sobre el paper central de la historia militar (tant sovint menystingut i considerat matèria només per a especialistes) com a eina imprescindible per a tots els historiadors de la contemporaneïtat. El volum, en anglès, curat per Paola Lo Cascio, Alberto Pellegrini i Antoni Segura Mas i publicat per a la editorial Cambridge Scholars Publishing, es titula Soldiers, Bombs and Rifles: military history of XX century, i recull les intervencions de Fortunato Minniti (Università Roma Tre), Giuseppe Conti (Università La Sapienza), Joan Villarroya (Universitat de Barcelona), Allan R. Millett (University of New Orleans) i Antoni Segura i Mas (Universitat de Barcelona), respectivament sobre la Primera Guerra Mundial, la intel·ligència militar, la Guerra Civil a Espanya, la Segona Guerra Mundial, i els conflictes asimètrics des de la Guerra Freda fins a la actualitat.

Ens sembla que es tracta d’un volum important, pel valor dels continguts, dels temes tractats i dels especialistes que hi han participat, que situen el nostre Centre en una posició puntera pel que fa la integració de la historia militar en el panorama historiogràfic contemporani tout court. També ens sembla important l’idioma en que finalment s’ha publicat el llibre, que augura una difusió ben ampla. Rigor, capacitat d’insertar la historia militar en el conjunt de la historiografia del segle XX i voluntat de difusió: ens plau pensar que les tres característiques principals d’aquest llibre haurien satisfet en Gabriel Cardona.

P. Lo Cascio; A. Pellegrini; A. Segura Soldiers, Bombs and Rifles: military history of XX century Cambridge Scholar Publishing, Newcastle: 2013  ISBN: 978-1443847490

Soldiers, Bombs and Rifles

Soldiers, Bombs and Rifles

J. M. RUA: “El mapa polític molt més plural de Catalunya és un tret diferenciador amb la resta de l’Estat”

dimarts, 11/06/2013

Ací teniu el link amb l’entrevista que la gent de Som Història va fer al membre del CEHI i col.laborador d’aquest blog, Jose Manual Rua, sobre les eleccions de 1977 a Espanya, les primeres eleccions democràtiques des de febrer de 1936.

http://somhistoria.wordpress.com/2013/06/01/j-m-rua-el-mapa-politic-molt-mes-plural-de-catalunya-es-un-tret-diferenciador-amb-la-resta-de-lestat/

 

Eleccions 1977

Eleccions 1977

Vine! –li va dir a contracor (en memòria del meu avi Joan)

diumenge, 24/03/2013

Aquesta setmana TV3 va emetre el documental “Avi, et trauré d’ací” sobre el Valle de los Caidos i en el que colabora una membre del CEHI, la Queralt Solé, qui ja va publicar dos post sobre el tema en aquest blog i que encara podeu consultar [http://blogs.sapiens.cat/blogdelcehi/2010/11/01/qui-va-construir-el-valle-de-los-caidos/http://blogs.sapiens.cat/blogdelcehi/2010/10/18/qui-esta-enterrat-a-les-criptes-del-valle-de-los-caidos/]

Degut al ressó que ha tingut el programa ens sembla adient incloure en aquest blog el link amb el text que en Joan Pinyol dedica al seu avi, Joan colom, en el seu propi blog.

Joan Colom

Joan Colom

 

El Bombardeig del 30 de gener de 1938

dimecres, 30/01/2013

Avui fa 75 anys del bombardeig aeri sobre Barcelona, en plena Guerra Civil, que tingué en la plaça Sant Felip Neri una de les seves conseqüències més cruels amb la mort de 42 persones, moltes d’elles nens orfes. Aquest és doncs un bon moment per tornar a visitar la interessant pàgina web – fixeu-vos en els mapes interactius- que es va fer a l’any 2008 en commemoració del 70 aniversari dels bombardejos sobre Catalunya.

http://www.barcelonabombardejada.cat/

Pl. Sant Felip Neri (placa víctimes)

Pl. Sant Felip Neri (placa víctimes)

I ahir va fer 41 anys…

dijous, 25/10/2012

Ahir va fer 41 anys del famós discurs de Pau Casals a les Nacions Unides, era el 24 d’octubre de 1971 i va començar amb les paraules: “I’m a catalan”. En el link el podeu tornar a veure i escoltar.

Avui fa 35 anys del retorn del President Josep Tarradellas

dimarts, 23/10/2012

Recordem aquelles imatges històriques.

Per Catalunya! Amb motiu del 72è aniversari de l’afusellament del President Companys

dimecres, 17/10/2012

Tal dia com ahir –15 d’octubre– es complia el 72è aniversari de l’afusellament del President Companys al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc. La història, sens dubte, és prou sabuda. L’afusellaren a l’alba, cap a dos quarts de set del matí d’un dia ennuvolat i grisós. Aquella mateixa nit havia pogut passar una llarga estona amb les seves germanes, que entre plors i desconsol i després de la ferma insistència de Ramona Companys davant el jutge militar, el general Ramon de Puig, havien pogut obtenir un permís excepcional per a què s’acomiadessin del seu germà. Poca cosa podien dir-li. Al capdavall aquell era un dels tants i tants drames que vivien moltes famílies d’afusellats durant aquells mesos de repressió, la gran majoria al Camp de la Bota. Però la de Companys, que corresponia a la número 2.761 de les fetes oficialment a Catalunya des de la caiguda de Barcelona el 26 de gener de 1939, pel simbolisme i la rellevància del càrrec, era evident que anava més enllà de les vicissituds de qualsevol família vençuda.

 

Com tots els condemnats a mort, Companys demanà un últim desig: pa amb xocolata d’Agramunt i una ampolla de conyac. La xocolata havia estat un obsequi de les seves germanes, conscients de quins eren els seus gustos des de ben petit al seu poble natal del Terròs. De l’ampolla de conyac tan sols prendria un parell de copes, per després regalar-la –amb signatura inclosa a l’etiqueta– al governador militar del Castell, el tinent coronel Joaquín Pascual Sánchez. Fou aleshores quan la comitiva fúnebre inicià la marxa cap el fossar, amb un Companys seré i tranquil, acompanyat per la flaire d’una cigarreta, pel seu defensor –el capità Colubí–, dos sacerdots, el jutge militar, el governador i un parell de soldats que il·luminaven els passadissos soterranis amb focus de gasolina. A l’esplanada, ell mateix refusà la bena de rigor que li oferí el jove oficial que comandava el piquet d’execució per a tapar-li els ulls. I així fou com dempeus, de cara al piquet, amb el seu inconfusible mocadoret blanc d’estil dandi que sempre duia a la butxaca de l’americana, i tot cridant Per Catalunya!, Companys queia finalment a terra abatut pels trets.

 

En efecte, per a Lluís Companys aquella fou la mort més dolça que podia tenir qualsevol home: havia mort pels seus ideals. El periple havia estat llarg i feixuc. Detingut l’agost de 1940 per la policia militar alemanya en el seu exili en un petit poble de la Bretanya: Ar Baol-Skoubleg (La Baule-Escoublac en francès), on malgrat i l’ocupació de França pels nazis mai havia volgut marxar pendent del destí del seu fill malalt mental, en Lluïset. Empresonat a La Santé de París juntament amb el nebot de la seva segona esposa, Francesc Ballester; la mateixa –val a dir– on també havia estat empresonat Francesc Macià entre els anys 1926 i 1927 a conseqüència del complot fallit de Prats de Molló. Extraditat a Espanya per ordre de les autoritats franquistes. Empresonat de nou als calabossos de la Direcció General de Seguretat de Madrid el mateix dia d’haver creuat la frontera franco-espanyola el 29 d’agost, sota l’acusació –tal com afirmava la fitxa policial– de “cabecilla rojo procedente de Francia”. I finalment traslladat a Barcelona per carretera amb un Hispano-Suiza, fent escala a Saragossa, on pogué veure’s amb la seva germana Maria de l’Alba, que residia a la capital aragonesa juntament amb el seu marit Ramon Puig i Negre, propietari d’una fàbrica de gel a la mateixa ciutat. Era un 3 d’octubre, i després de vint mesos d’exili a la fi tornava a Catalunya per passar els seus darrers dies a la presó del Castell de Montjuic mentre s’instruïa contra ell un sumaríssim per jurisdicció militar.

 

72 anys després d’aquells fets, i en uns moments de gran transcendència política a Catalunya, Lluís Companys pren de nou rellevància al marge de lectures anacròniques sobre la seva figura. Fou un producte únicament del seu temps, i molt especialment d’aquella apassionant Europa d’entreguerres. Fou la síntesi i el leitmotiv de les dues qüestions que més han caracteritzat els moviments socials i polítics de la Història contemporània de Catalunya: la qüestió social i la qüestió nacional. Certament tingué un bon grapat de detractors, sobretot durant la seva etapa a la presidència de la Generalitat, tant des de la dreta com des de l’esquerra, com molt especialment des de les files de l’independentisme dels anys trenta, que verament sempre llançà dures i agres crítiques contra la seva persona. Tanmateix, la seva tràgica mort, que sempre afrontà com un sacrifici irremeiable, el convertí immediatament en un màrtir, fins i tot per tota la resistència antifeixista europea. Tant fou així que al cap i la fi no hi hagué cap dels seus adversaris polítics, ni tan sols els més acèrrims, que no li reconeguessin el seu gest. Però aquesta ja és una altra història.

[Autor: Daniel Roig i Sanz]

Companys a Montjuic (15-10-40)

Companys a Montjuic (15-10-40)

L’engany autonòmic

diumenge, 16/09/2012

De retorn de vacances hem pensat que res millor per tornar a posar aquest blog en funcionament que aquesta prou oportuna reflexió de l’historiador Josep Fontana sobre el perquè de l’estat autonòmic publicada a les planes del diari El Periódico de Catalunya el passat 15 de setembre.

L’Estat de les autonomies ha estat un engany. El seu fonament consistia a oferir a cada comunitat una promesa de drets d’autogovern, als quals s’afegia, com assenyala l’article 150 de la Constitució de 1978, una cessió de «facultats» amb «la corresponent transferència de mitjans financers», que posaria en mans dels governs autonòmics un volum considerable de recursos. En la concessió de drets polítics no es va arribar al que s’esperava, frenada per tot tipus d’obstacles, i fins i tot sotmesa a retrocessos. Però tot es va anar passant per alt mentre el mannà pressupostari, al qual s’afegia una part de les ajudes europees, va proporcionar a les autonomies diners per gastar i malgastar. Tot va marxar més o menys bé fins que el desastre financer del 2008 va esgotar els recursos de l’Estat, que en aquests moments no pot atendre els problemes d’aquelles, perquè necessita 4.500 milions d’euros més per seguir llençant-los al pou negre de Bankia (perquè ¡aneu a saber els cocodrils que en podrien sortir!)

En aquestes circumstàncies el tinglado s’ha enfonsat. Que el vessant polític del sistema fos una farsa ho ha posat en evidència la senyora Cospedal carregant-se el Parlament de Castella-la Manxa sense cap mena d’escrúpol (resulta sorprenent l’obstinació d’aquesta senyora a reclamar als altres que compleixin la Constitució, quan mostra un menyspreu tan solemne pel seu títol vuitè). Una altra cosa és la segona part del tracte, el repartiment dels diners, com ho ha vingut a recordar el president de la comunitat extremenya, que no es mostra disposat a cedir la part que li correspon. No és veritat, com es diu amb freqüència, que el desplegament autonòmic hagués de modificar-se com a conseqüència del malestar dels militars, i que fos el cop del 23 de febrer de 1981 el que va obligar a imposar les limitacions de la LOAPA. Tant Felipe González com Leopoldo Calvo-Sotelo han insistit que les reformes s’havien posat en marxa amb anterioritat i, almenys en aquest punt, s’ha d’admetre que diuen la veritat.
El que em mou a parlar d’engany és la comprovació de com eren de limitades les intencions reals dels qui van posar en marxa l’Estat autonòmic, contradient el que deixaven creure en les seves manifestacions públiques. Podem prendre com a exemple el cas del PSOE, que en el manifest de la Plataforma de Convergència Democràtica, de la qual era el membre més destacat, afirmava: «La Plataforma de Convergència Democràtica, conscient de l’existència de nacionalitats i regions amb personalitat ètnica, històrica o cultural pròpia en el si de l’Estat espanyol, en reconeix el dret d’autodeterminació i la formació d’òrgans d’autogovern en les nacionalitats de l’Estat des del moment de la ruptura democràtica i propugna una estructura federal a la Constitució de l’Estat espanyol». La Plataforma es va dissoldre el març de 1976, per fundar Coordinació Democràtica amb la Junta Democràtica i transformar-se en una organització encara més àmplia, i no menys radical en les seves promeses: la Plataforma d’Organismes Democràtics, que es va fundar el 23 d’octubre de 1976.
Doncs bé, segons ens explica Juan María de Peñaranda en un llibre recent, aquell mateix 23 d’octubre de 1976 es van reunir, en una suite de l’hotel Princesa-Plaza de Madrid, els comandants Faura i Cassinello (que arribaria més endavant a tinent general), i dos dirigents del PSOE, Felipe González i Alfonso Guerra, que en aquells moments estaven negociant la legalització del seu partit. En l’entrevista, «que va durar tres hores llargues en un ambient d’extrema cordialitat», Felipe González va definir «l’actitud del seu partit» respecte de la política espanyola. Respecte de la concepció de l’Estat, que era el que més angoixava Cassinello, es va expressar de tal manera que Peñaranda, que participava en la reunió, ens diu: «Els representants del Seced ens sentim reconfortats amb tan patriòtic i inesperat llenguatge».

LLAVORS Es va passar a un altre dels temes fonamentals, que era el del «nacionalisme». En aquest terreny Felipe González es va encarregar de deixar ben clar que no toleraria mai els «concerts econòmics»: «¡Nosaltres no passarem per aquí mai de la vida! Al darrere hi ha en realitat la defensa dels interessos econòmics de l’alta burgesia catalana».
Però tampoc se sentia més generós respecte de les concessions en el terreny de la política. El preocupava que a Catalunya els comunistes tinguessin «més implantació que el PSOE en la base obrera immigrada», i es disposava a lluitar en aquest terreny buscant una entesa amb els grups socialistes catalans que existien en aquells moments. Però es va cuidar de deixar clar que no permetria un partit socialista català autònom: «¡D’això ni parlar-ne!».
Les diferències entre aquest llenguatge i el dels manifestos amb què es buscava l’adhesió popular i, en un immediat futur, el vot, em sembla que justifiquen plenament un qualificatiu com el d’engany. De les mentides d’ahir han sorgit, en definitiva, els conflictes d’avui.

[Autor: Josep Fontana a El Periódico de Catalunya 15-9-12]