Entrades amb l'etiqueta ‘Catalunya’

Els Tribunals Constitucionals i Catalunya, història d’una confrontació suïcida

dijous, 5/11/2015

Recuperem aquest post que no ha perdut gens d’actualitat.

“Els tribunals constitucionals van generalitzar-se a l’Europa d’entreguerres, bàsicament per vetllar per la coherència i puresa de l’ordenament jurídic, que havia de ser del tot conforme amb la Constitució, la norma superior. Qualsevol disposició que la contradigués n’havia de ser expulsada. La Constitució de la República espanyola de 1931 va establir el Tribunal de Garanties Constitucionals (TGC). Aquest òrgan també resolia els conflictes entre les comunitats autònomes i el govern central. El tribunal no pertanyia a l’administració de justícia ordinària i els seus magistrats, per raó del càrrec, eren aliens a la carrera judicial. La seva elecció era molt representativa, perquè hi participaven les Corts, les comunitats autònomes, els col·legis d’advocats de l’Estat, les universitats… La República va establir aquesta forma de designació per no haver de dependre de la magistratura ordinària, àmpliament contrària al nou règim i majoritàriament reaccionària –la judicatura que hereta la República és aquella investida i adoctrinada per la monarquia. La temença de les Corts constituents a la magistratura de carrera va comportar que atribuís al TGC funcions penals que corresponien als tribunals ordinaris. D’aquesta forma, el president de la República i els ministres només podia jutjar-los aquest tribunal perdent així el Tribunal Suprem una vella competència. Quan s’aprovi l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1932, també se li atribuirà la capacitat de jutjar el president de la Generalitat i els consellers catalans.

Partidisme i parcialitat
La classe política catalana també temia la magistratura de carrera. Aquest sistema constitucional funcionava sense grinyolar, si el govern i la majoria parlamentària coincidien amb el pensament jurídic i polític dels magistrats del TGC. El cert, és que el partidisme i la parcialitat van caracteritzar-lo, costa de trobar-hi una visió de defensa dels interessos generals de la República i dels territoris i governs que la formaven. La seva primera prova de foc fou la Llei de contractes de conreu aprovada pel Parlament de Catalunya l’abril de 1934. Llavors, el centredreta tenia la majoria a les Corts i al govern de l’Estat, mentre el govern català era d’esquerres. El TGC va declarar la nul·litat de la llei el juny del mateix any, una sentència que no fou unànime, perquè el Parlament havia envaït les competències de les Corts. Es tractava d’una llei crucial per a la Generalitat, que va malmetre la seva autoritat a Catalunya i a la resta de l’Estat. Aquesta sentència i el tarannà reaccionari que prenia el règim, fins i tot volent retornar a la realitat prèvia a la proclamació de la República, van ser unes de les causes que van provocar els Fets d’Octubre de l’any 1934, en els quals el president de la Generalitat, Lluis Companys, va insubordinar-se a la legalitat republicana. Aquest comportament va servir d’excusa a l’extremadreta i la dreta per fiscalitzar la Generalitat. Fins i tot van intentar desmantellar el règim autonòmic: les competències que la República havia atorgat a la Generalitat havien estat un error que calia rectificar, segons creien. El TGC va jutjar el president de la Generalitat i els seus consellers, als quals va condemnar a la pena de trenta anys de reclusió major el 1935, per considerar-los responsables d’un delicte de rebel·lió. Aquesta sentència va fer perdre al tribunal la seva innocència a Catalunya: la República podia no ser gaire diferent a la monarquia. L’encaix  de Catalunya a Espanya no s’havia resolt. El TGC també va aprofitar l’ocupació militar de la Generalitat, el govern central hi va designar un representant que detenia el poder executiu denominat governador general, per declarar la inconstitucionalitat, el novembre de 1934, de la regulació que havia fet el Parlament de Catalunya del fur i la inviolabilitat dels diputats, una sentència tampoc unànime, perquè creia que aquesta garantia només podia legislar-la les Corts. També va estudiar la constitucionalitat del Tribunal de Cassació, el màxim tribunal republicà català, reconegut a l’Estatut de 1932.

1978: s’estableix el Tribunal Constitucional
La victòria del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936 va capgirar tot el pensament jurídic i polític del TGC. La història de la Catalunya republicana amb la justícia constitucional no va ser gens fàcil, perquè el tribunal fou emprat per les forces espanyolistes per imposar-hi la seva visió de l’Estat. Però allò més dramàtic fou que el tribunal fou utilitzat perversament per neutralitzar les disposicions emanades d’un òrgan democràtic com el Parlament, simplement perquè no era del mateix color polític que el govern central. Després de la dictadura franquista, la Constitució de 1978 va establir el Tribunal Constitucional (TC), gairebé amb les mateixes competències que la Constitució de 1931 havia atorgat al TGC,  però va afegir-li el recurs d’empara per la violació dels drets i llibertats que hi reconeixia. La forma de nomenament dels dotze magistrats que el formen va canviar considerablement: només hi participarien en la seva designació el Congrés, el Senat, el govern central i el Consell General del Poder Judicial –una forma d’acontentar la carrera judicial després que la Constitució no li havia atorgat la possibilitat de jutjar la constitucionalitat de les lleis. El mandat d’aquests magistrats és de nou anys i el tribunal ha de renovar-se per terceres parts cada tres. Novament, la seva composició depèn de les majories parlamentàries, i pel que sembla des de que va organitzar-se, de vegades els magistrats han estat més pendents de la fidelitat al partit que els hi va proposar que als interessos generals o d’Estat (plurinacional?); és com si li haguessin de donar comptes i agrair-los l’haver assolit el càrrec.

2004: un TC procliu al PP
Quan el PSOE va guanyar les eleccions de 2004 es va trobar amb un TC procliu al PP i sovint allunyat de l’esperit que havia inaugurat la Constitució el 1978. El president de TC, Jiménez de Parga, proposat pel PSOE, havia enaltit un any enrere la Granada musulmana i havia menyspreat algunes comunitats autònomes denominades històriques, perquè en aquella època medieval no sabien “ni asearse”. Mentrestant, començava el rellevament dels magistrats que havien finit el seu mandat i el Parlament de Catalunya redactava un nou Estatut d’autonomia, seguint les bases de reforma que havia establert el de 1979, que finalment seria sancionat pel rei i entraria en vigor l’agost de 2006. El PP no va voler saber-ne res, raonava que no s’escoltava res del seu parer i, a més, no calia el procés de reforma estatutari. Aquesta actitud tenia com a finalitat l’inici d’una àrdua i violenta creuada a la resta de l’Estat per denigrar el procés de reforma, el debat del text i la classe política catalana que hi donava suport; posteriorment, va fer el mateix quan les Corts van començar a debatre la proposta que li havia remès el Parlament. Espanya s’esquinçava, argumentava, la ruptura era un fet, un triomf del separatisme… Fins i tot va organitzar la recollida de firmes arreu de l’Estat contra l’Estatut. I allò més pervers i malèvol: va posar unes comunitats contra unes altres i uns ciutadans contra uns altres. Davant la seva derrota electoral el 2004 va creure que res unia més que estar en contra d’algú i Catalunya fou emprada com a arma electoral. L’espanyolisme va fer irrupció com en èpoques passades de la forma més irresponsable, però acompanyat de modernitat i tota mena de mitjans de publicitat, sense sospesar que en un futur podia malmetre la convivència. Un grapat de vots, una victòria electoral, be s’ho valien. Els conservadors havien de guanyar les eleccions al preu que fos. El PP va interposar un recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. El constituent i el legislatiu no van preveure, o sí, que una llei, que forma part del bloc constitucional, aprovada per la ciutadania en referèndum, pogués córrer la mateixa sort que una llei ordinària. El PP vol fer prevaldre la uniformització legal a la del pacte polític. L’Estatut va entrar en vigor el 2006 i fins avui no ha passat res: Espanya no s’ha esquinçat, però el comportament del PP i l’alineació del PSOE de vegades a l’espanyolisme que propugnaven els populars sí ha propiciat una desafecció d’una part de la ciutadania de Catalunya que, incrèdula davant l’espectacle denigrador  i esgotada políticament, veu Espanya com un mal sense solució, incapaç de respondre a les seves demandes. El comportament del PP és el que més ha propiciat l’independentisme, potser era això el que volia: la confrontació directa. Però tota aquesta maniobra no va conduir-lo al poder, llavors va elucubrar la forma de satisfer-ne  les seves ànsies i no deixar els seus afectes desemparats: intentaria l’assetjament del TC, a fi que dictés una sentència contrària a l’Estatut.  Allò que no va poder aconseguir al Parlament, al Congrés i al Senat, ara ho intentava al TC de la forma més allunyada de l’esperit de la Constitució i de les lleis. Molt erròniament els grups parlamentaris han convertit el TC en una tercera cambra legislativa, pervertint la seva comesa. Aquesta tàctica ja l’havia emprada en la designació de l’actual Consell General del Poder Judicial, l’anterior va estar dos anys amb el mandat caducat, fins arribar al d’avui, massa sovint procliu als postulats del PP, i també molt inoperant, tot i la majoria parlamentària d’esquerres.

La banalització de l’essència democràtica
El PP no va dissenyar una batalla basada en el dret polític, sinó una altra a fi de liquidar la possible majoria progressista del tribunal. Entre els dos grans partits va ser impossible el consens per designar els nous magistrats dels que havien finit el seu mandat, els quals s’heretaven de l’època d’Aznar, i va recusar-ne un –acusar un magistrat de ser parcial per interessos personals, motiu pel qual no pot jutjar–, que fou apartat del debat. Quan el tribunal era bastant propici per al PP, en va morir un que li era pròxim. A tot això, un altre catalogat de progressista s’ha alineat en els debats de la sentència, en molts aspectes, amb el sector conservador. De dotze magistrats, quatre han caducat el mandat (tres dels quals foren al seu moment designats pel PP), un ha estat recusat, un altre ha mort, i un altre progressista sembla ser criptoppero… El 10 de juny de 2010, el TC havia intentat per setena vegada dictar una sentència, cosa que no li fou possible. Un vodevil lamentable que enfonsa any rere any els fonaments de l’actual democràcia. Les més altes institucions democràtiques són ostatges dels interessos partidistes. Allò més trist és la banalització de l’essència democràtica: sembla com si uns i altres haguessin oblidat els interessos generals, els de la ciutadania, tot enquistant-se en els propis. Allò col·lectiu i la convivència poden fer fallida…” (Autor: Frederic Vazquez)

Els fets d’octubre a Catalunya: crònica d’una història inacabada (IIa part)

dimecres, 7/10/2015

Passats uns dies dels fets d’octubre –de l’efemèride, és clar!– reprenem el fil del relat per a endinsar-nos de nou a la Catalunya de 1934; un any, sens dubte, determinant pel país i per aquella República que veuria com llurs fonaments quedarien seriosament malmesos després d’aquella tardor. I és que al capdavall, i tal com ja apuntàvem en la primera part d’aquesta crònica inacabada, l’essència d’aquells esdeveniments fou –d’antany– haver posat en dubte la capacitat jurídica i legislativa del Parlament de Catalunya. El com i el què passaria després d’aquella sentència, que en realitat no fou més que un producte polític de l’Espanya antirepublicana, és el que –modestament– intentarem esbrinar al llarg de les següents ratlles.

 

Efectivament, la sentència del Tribunal de Garanties Constitucionals contra la llei de contractes de conreu, dictada a principis de juny de 1934, fou en bona part l’espurna que acabà encenent la metxa dels esdeveniments que vindrien. El mateix divendres dia 8 la indignació per la notícia s’anà estenent ràpidament al llarg i ample del país; especialment en aquelles zones més sensibles i on –lògicament– podia afectar més una resolució adversa als interessos rabassaires. Però el cert és que no fou pas cap sorpresa: des del mateix mes d’abril l’agitació contra el mateix procés endegat per l’IACSI era un fet més que visible. I és que la reacció a tot plegat no responia –insistim– en la qüestió social, doncs el posicionament dels conservadors catalans i la patronal del camp havia estat si fa no fa la mateixa des que el conflicte rabassaire havia pres certa rellevància. Al cap i la fi, la varietat de conflictes socials a la ruralia no es limitava tan sols a les reivindicacions del sindicat rabassaire per excel·lència, la Unió de Rabassaires, sinó que segons la regió havia generat un moviment de contestació social i sindical diferent, com era el cas de les comarques lleidatanes, amb la Unió Provincial Agrària, o les de Girona, amb l’Acció Social Agrària, ambdues sota influència del Bloc Obrer i Camperol.

 

Així les coses, i tal com el mateix Alcalá Zamora, President de la República, temia, el plet jurídic s’acabà convertint en un conflicte polític. L’espiral de protesta, iniciat –com dèiem– el mateix abril de 1934, ja albirava una primavera i un estiu més que moguts. De fet, la indignació col·lectiva ja s’havia acanalat a través de la famosa i concorreguda manifestació del 29 d’abril, en què –sota la bandera de l’antifeixisme– el Govern Companys intentaria moure fitxa abans que el Govern radical de Samper, pressionat per cedistes, lligaires, patronals i demés grupuscles d’extrema dreta, no portés al Tribunal de Garanties la llei en litigi. Però més enllà d’aquesta sorollosa manifestació, que a fi de comptes de poc serviria, malgrat i el notable ressò entre l’opinió pública internacional, la dreta antirepublicana de Gil Robles també agità els seus per aquelles dates amb una controvertida trobada multitudinària a l’Escorial, on les joventuts cedistes, les Juventudes de Acción Popular, emmirallades i delectoses per a emular a les joventuts hitlerianes, aclamaven fervorosament jefe, jefe, jefe! cada cop que el líder de la CEDA s’abrandava amb llur retòrica.

 

Ben mirat aquest apassionament ideològic no era quelcom exclusiu d’Espanya, sinó que arreu d’Europa hi regnava un clima d’exaltació important. De fet, més enllà de la consolidació del règim feixista a Itàlia i l’ascens al poder per part dels nacionalsocialistes alemanys l’any anterior, la proliferació de règims autoritaris i dictatorials inundava tots els racons del vell continent. El mateix febrer de 1934 Àustria i França havien viscut greus aldarulls a les seves capitals respectives. I és que mentre a Viena el règim autoritari de Dollfuss esclafava l’últim reducte socialista en cinc dies d’intensos combats; París s’enfrontava a motins antiparlamentaris protagonitzats per tota mena de grups feixistitzants francesos, provocant –certament de forma inèdita!– la dimissió de tot un President del Consell de ministres, el polític radical-socialista Édouard Daladier. A fi de comptes la violència política esdevindria –en certa mesura– la tònica d’aquells anys de depressió econòmica; fou una manera d’entendre, en definitiva, la diferència i la disputa en aquella Europa dels anys trenta.

 

Així les coses, tot plegat acabà contribuint al clima de revolta que s’anà creant pels volts d’aquell mes de juny de 1934. Des d’aleshores, tant el Govern català, com els partits polítics, les entitats socials i l’opinió pública en general s’immisciren en un procés de confrontació amb el Govern central; un procés que acabà teixint el clima psicològic que s’estengué arreu del país, i que al cap i la fi esdevindria l’únic factor pròpiament de la revolta que reeixiria al llarg d’aquelles setmanes. I així fou. Quatre dies després, el dimarts 12 de juny de 1934, el Parlament aprovava de nou –i íntegrament– la mateixa llei de contractes de conreu que s’havia aprovat a l’abril. De fet, tret del representant lligaire, el ja vell polític Ramon d’Abadal, que patí seriosament per la seva integritat física davant la munió de gent que s’aplegava al vell mig de la porta d’accés a la cambra catalana, la resta de grups polítics feren entusiastes mostres d’unitat entorn el que consideraven un atac directe cap a l’Estatut d’autonomia.

 

Però la protesta no s’aturà aquí. Aquell mateix dimarts els diputats d’ERC abandonaven les Corts de la República, alhora que els nacionalistes bascos –per sorpresa de tots els parlamentaris i solidaritzant-se amb els republicans catalans– també deixaven buits els seus dotze escons, marcant el punt i final del seu particular matrimoni de conveniència amb la dreta catòlica basca i espanyola més antirepublicana. I és que fet i fet, el PNV, que també s’allunyaria de la Lliga per a apropar-se a la Unió Democràtica de Catalunya (UDC), acabà esdevenint –des d’aquell moment– el principal esquer dels republicans espanyols per a connectar de nou amb tots aquells sectors que, havent mantingut postures crítiques amb la laïcització de l’Estat, s’oposaven de totes totes a qualsevol solució política que signifiqués el desmantellament del règim democràtic, considerat la millor recepta i la més adequada a la doctrina social de l’església.

 

Amb tot, i un cop passades les primeres foguerades, el cert és que el plet provocat per la sentència esdevindria, ja, pura anècdota. Al llarg d’aquell estiu els suposats problemes jurídics de la llei de contractes de conreu s’acabaren arranjant discretament i de forma bilateral entre el Govern de la Generalitat, representat per l’advocat i polític republicà Amadeu Hurtado, i el Govern Samper. Per la seva banda, la Lliga Catalana, que quedà fortament qüestionada pels sectors més catalanistes del partit, perdé progressivament la seva influència sobre l’IACSI, que a partir del mes d’agost passaria a estar dominada pels elements més intransigents de la patronal, que finalment s’escindirien per a crear –després dels fets d’octubre– la delegació catalana de la CEDA: Acció Popular Catalana.

 

Comptat i debatut, la tensió i la dialèctica bèl·lica dels primers dies de juny disminuí considerablement passat un temps, però els preparatius de la revolta per part del Govern de la Generalitat anaren endavant. El designat per a tal propòsit esdevindria el nou Conseller de Governació Josep Dencàs, que –a través d’un Comitè Revolucionari integrat per delegats d’ERC, Acció Catalana, la Unió Socialista de Catalunya, la UDC, Palestra i les organitzacions independentistes del Partit Nacionalista Català i Nosaltres Sols!– coordinaria els preparatius militars per tal de defensar –en cas d’ésser necessari– l’autonomia i el propi esperit de la República del 14 d’abril; això sí, aquest cop amb una orientació –com a mínim– autènticament federal. A fi de comptes el mite de la Catalunya “baluard de la República”, que s’havia popularitzat des de principis de 1934, quan en les eleccions municipals de gener les esquerres catalanes assoliren una important (i simbòlica) victòria electoral, no era quelcom fortuït, sinó que venia avalat pel conjunt de forces republicanes i socialistes d’Espanya, que evidentment compartien amb certa preocupació la preponderància d’una CEDA que –d’igual manera que havia passat a Itàlia o a Alemanya– podia acabar amb el règim democràtic a través de mecanismes legals. Però la dreta antirepublicana sabé jugar les seves cartes sense impacientar-se, i quan cregué arribat el moment, abans que la preparació de la revolta esdevingués al seu parer quelcom preocupant, donà el cop definitiu amb l’entrada al nou Govern d’Alejandro Lerroux de tres ministres cedistes el 4 d’octubre de 1934. El que vingué després, és a dir la declaració de la vaga general per l’Aliança Obrera arreu del país i la proclamació de l’Estat Català de la República Federal espanyola pel President Companys, el vespre d’aquell dissabte 6 d’octubre, convidant a establir a Catalunya el Govern provisional de la República, no fou més que la tragèdia d’un despropòsit.

 

Així doncs, d’aquesta manera tan simple s’avortà tot un moviment subversiu que pretenia retornar a les essències republicanes. Era la caricatura d’aquella República definitivament desnaturalitzada amb el nou Govern radical-cedista. I és que les mateixes forces que l’havien proclamat s’aixecaven –ara– contra ella mateixa per tal de salvar el poc que ja quedava. Al cap i la fi, i més enllà de la ruptura moral amb el nou Govern de la República per part del conjunt de forces republicanes i socialistes, com de l’existència d’alguns focus insurreccionals dispersos al llarg i ample d’Espanya, el cert és que a l’únic lloc on prengué una dimensió rellevant seria a Astúries, on durant dues setmanes la població plantaria cara davant el totpoderós exèrcit espanyol, que hagué de recórrer a un jove General Franco per a sufocar (i reprimir) la resistència d’aquella –recentment proclamada– República d’Obrers i Camperols asturiana.

 

A Catalunya, que evidentment fou l’altre gran focus insurreccional, tot plegat quedà només en un intent. El Govern i, sobretot, el mateix President Companys cregueren fermament que un 14 d’abril podia repetir-se. Però no fou així. La revolta, que havia estat cuinada des de la mateixa Conselleria de Governació al llarg d’aquell estiu, ni tan sols esdevindria això, revolta, perquè senzillament –aquesta– fou amb tots els seus matisos gairebé inexistent. El preu de la derrota, però, fou massa car: centenars de persones empresonades; militarització de tot el sistema institucional català; suspensió de l’autonomia; i la imatge d’un Govern al vaixell-presó Uruguay. Per la seva banda, Dencàs, que fugiria a l’exili, es convertiria en el blanc de totes les crítiques, responsabilitzant-lo –certament de forma injusta– d’una revolta que, reiterem, es feu amb el beneplàcit i la participació del conjunt de partits lleials al Govern de la Generalitat. Finalment, el poc alè de república que quedava trigaria setze mesos a aparèixer de nou. Seria en les eleccions generals del 16 de febrer de 1936, en què el Front d’Esquerres a Catalunya, i el Front Popular a Espanya, prendrien de nou el timó d’aquella República. Des d’aleshores, però, ja res tornaria a ser igual.

[Autor: Daniel Roig i Sanz]

Govern de la Generalitat al vaixell-presó Uruguay

 

Els fets d’octubre a Catalunya: crònica d’una història inacabada (Ia part)

dimarts, 6/10/2015

10 hores d’Estat Català. Efectivament, d’aquesta manera tan gràfica –però en castellà– s’intitulava el llibre que mesos després d’aquell 6 d’octubre de 1934, Enrique Angulo, corresponsal a Barcelona del diari catòlic El Debate, publicava amb tot luxe de detalls sobre la dissort d’uns fets que, setanta-set anys després, encara resten parcialment desconeguts, notablement controvertits i sensiblement mal digerits. I és que evidentment tan sols el seu absolut fracàs com l’adveniment de la Guerra Civil i llur abassegadora derrota el 1939, poden explicar els perquès, a Catalunya, s’ha acabat relegant i esmorteint la importància i transcendència d’aquells esdeveniments. Però lluny d’això, l’episodi per si sol assoleix categoria, valor i significació suficients com per a reflexionar-hi de nou, doncs ben mirat –malgrat tots els seus ets i uts– podem afirmar ras i curt que políticament (i militarment) fou un fracàs col·lectiu de conseqüències desastroses. Per consegüent, i aprofitant la seva efemèride aquest propvinent 6 d’octubre, hem cregut oportú escriure qualque cosa al respecte, així que  –com no podia ser menys– convidem de nou al lector a un viatge en el temps; a un viatge a la Catalunya de 1934.

 

En efecte, l’abast dels fets d’octubre ultrapassà en escreix les fronteres d’aquella Espanya republicana. Indubtablement, l’ensulsiada d’aquella tardor provocà una ràpida internacionalització dels afers interns de Catalunya i la República espanyola en llur conjunt, que des d’aleshores deixaren de representar quelcom secundari per a passar a primera línia de la batalla ideològica i política que tot just s’ensumava en aquella Europa sobre la qual planava, ja, un aire enrarit. Al capdavall, però, i deixant a banda la coincidència cronològica dels fets en qüestió, poc tingueren a veure els octubres d’Astúries i Catalunya amb els dels diferents aixecaments de menor intensitat que es produïren al llarg i ample del territori republicà, i que en realitat –més enllà de converses de cafè i quatre declaracions d’intencions– no gaudiren de cap cobertura coordinada a nivell estatal.

 

Fet i fet, l’experiència d’Astúries, l’únic lloc on hi participaria activament l’anarquisme, esdevingué inequívocament la recepta ideal que ben aviat adoptaria la Internacional Comunista en la nounada estratègia unitària que impulsaria juntament amb el socialisme europeu per a fer front a l’ascens massiu del feixisme arreu d’Europa, i que s’acabaria materialitzant sota la fórmula de fronts populars, principalment a França, Espanya i Xile. Per contra, l’experiència a Catalunya, amb la no participació de la CNT, provocà la indignació en el si de les dues internacionals, especialment entre els comunistes, que ràpidament titllarien l’actuació dels cenetistes catalans directament de traïdoria; mentre que pel que fa a l’actuació del Govern de la Generalitat i de les forces catalanistes, de claudicació vergonyosa, argüint les suposades traves que s’havien posat per a què les forces obreristes, organitzades entorn l’Aliança Obrera catalana, es dotessin d’armes per a resistir contra l’acció repressora del General Batet.

 

Però comptat i debatut, el cert és que la gran diferència entre l’octubre asturià i l’octubre català és que mentre el primer fou una revolta eminentment social, en el cas del segon el fet social, encarnat en el conflicte rabassaire, actuà més aviat com un potent laxant que no pas com a causa directe d’aquell 6 d’octubre. Amb tot, tampoc fou una revolta merament independentista, malgrat que paradoxalment la resistència més rellevant fos precisament protagonitzada per l’extrema esquerra independentista i per militants del Bloc Obrer i Camperol des de la seu del CADCI a la Rambla de Santa Mònica, en què entremig del foc d’artilleria hi moririen homes com Jaume Compte, líder històric del catalanisme radical, i militants destacats com Manuel Gonzàlez Alba i Amadeu Bardina. Foren, per tant, i en el cas estrictament català, uns fets polítics; una revolta política amb diversos actors però protagonitzada principalment pel Govern de la Generalitat al complet, que –sota la proclama del President Companys de l’Estat català dins la República Federal espanyola– actuaren amb el convenciment que es produiria un altre 14 d’abril. Però res d’això succeí. La dreta espanyola (i espanyolista), que havia sorgit victoriosa en les eleccions generals del 19 de novembre de 1933, sabé jugar les seves cartes, i, incontestablement, acabà guanyant la partida amb un escac i mat meditat i sense haver trencat gaires plats.

 

Efectivament, l’esperit de la República del 14 d’abril havia patit un fort terrabastall amb el resultat de les legislatives de novembre de 1933, en què socialistes i republicans s’endugueren la més gran patacada electoral que experimentarien al llarg d’aquella dècada republicana. El triomf de les dretes havia estat contundent, i –com no podia ser menys– la patronal i els grans terratinents celebraren la victòria electoral d’aquell novembre amb una notable retallada salarial; acomiadaments massius; apujant lloguers i violant bona part de la legislació laboral que s’havia anat fent des de l’abril de 1931. I és que al cap i la fi, malgrat que el President de la República, Niceto Alcalá Zamora, encarregués la responsabilitat de formar govern al vell i demagògic polític radical Alejandro Lerroux, la clau de la governabilitat l’acabaria protagonitzant el que havia estat el partit més votat de tot l’Estat, amb 115 escons: la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), encapçalada pel carismàtic líder catòlic José María Gil Robles, el qual, sota el seu lideratge, s’hi aglutinaren tota mena d’organitzacions antirepublicanes de dreta i d’extrema dreta amb tics manifestament feixistitzants, i que sens dubte acabarien dominant l’escena política al llarg d’aquell 1934.

 

Però deixant a banda el panorama polític espanyol, el cert és que a Catalunya les  esquerres i els partits republicans també reberen un fort revés malgrat que aquest no fos tan escandalós com a la resta de l’Estat. La Lliga Regionalista, que havia canviat de nom per a passar a anomenar-se Lliga Catalana, fou la gran vencedora d’aquella jornada, sent la llista més votada a Barcelona-ciutat i a les circumscripcions de Lleida i Tarragona. Mentre que ERC, notablement malmesa per les escissions internes, el desgast de govern i les fortes polèmiques desfermades per l’acció violenta dels escamots de les JEREC en el transcurs de 1933, tan sols aconseguiria mantenir, coalitzada amb la Unió Socialista de Catalunya (USC), les circumscripcions electorals de Girona i Barcelona-província.

 

Tanmateix, un esdeveniment improvís, sobtat i que agafà a tothom per sorpresa acabaria provocant canvis importants en la política catalana d’aquells mesos. Efectivament, la mort de l’Avi el dia de Nadal de 1933 fou un autèntic gerro d’aigua freda pel país; no només perquè Macià havia estat en bona part l’artífex d’aquella Catalunya autònoma, sinó sobretot perquè el mateix personatge, ja abans de la seva mort, havia experimentat un notable procés de mitificació que l’havia portat a cotes de popularitat poc conegudes fins aleshores, i que generarien –amb la seva pèrdua– les més variades mostres de dol col·lectiu. De fet, l’adéu a Macià no significà pas cap crisi de govern destacable, ans el contrari, el partit –ERC– llimà ràpidament diferències entre les diferents famílies tancant files entorn la figura de Lluís Companys, que –al seu torn– hagué de reconèixer implícitament el lideratge de Josep Dencàs, que s’erigí definitivament com a principal capitost del sector provinent d’Estat Català. A fi de comptes, la derrota en les eleccions de novembre de 1933 havia estat un clar advertiment per part de la dreta, així que el nou President Companys aconseguí hàbilment un nou govern d’unitat republicana, amb Acció Catalana, la USC i els antics lluhins de l’Opinió, reconvertits –ara– en el nounat Partit Nacionalista Republicà d’Esquerrà (PNRE).

 

Així les coses, la nova coalició governamental, feta a corre-cuita al llarg d’aquelles festes nadalenques, es repetiria si fa no fa com a coalició electoral per a les eleccions municipals del 14 de gener de 1934, les primeres des de l’aprovació de l’Estatut, en què la dreta catalana tornaria a perdre en termes generals les eleccions. Des d’aleshores, la Lliga, que no paí mai la derrota, inicià la seva campanya de desprestigi i oposició agressiva contra les esquerres catalanes, fins al punt d’absentar-se del Parlament català durant bona part d’aquell primer semestre de 1934, després d’un frec a frec amb el Govern Companys per un escorcoll policial que s’havia efectuat el mateix gener a la seu del partit lligaire. Però la crisi parlamentària no trigà a agreujar-se: la situació al camp, especialment greu a les comarques vinícoles del país, que arrossegaven encara els estralls provocats pels efectes de la fil·loxera, requeria una operació quirúrgica d’urgència, i en aquest context és quan el Govern català, de la mà del Conseller d’Agricultura Joan Comorera, de la USC, impulsà la tan anhelada Llei de Contractes de Conreu, que sens dubte acabà esdevenint el gran cavall de batalla d’aquella primavera.

 

A partir d’aleshores els fets es precipitaren. La Lliga, a instàncies de la patronal del camp, articulada entorn l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), s’oposà frontalment a la llei, que a fi de comptes, més que garantir una durada mínima de contractes, limitar els desnonaments i –el que era més important– reconèixer el dret a adquirir la terra per part del conreador, era totalment respectuosa amb la propietat privada. Però el Govern central, encapçalat des de l’abril d’aquell mateix any pel també polític radical Ricardo Samper, pressionat pels propietaris catalans i els grans terratinents d’Espanya, juntament amb el suport dels cedistes, finalment acabaria presentant un recurs d’inconstitucionalitat contra la llei catalana; la qual, després d’ésser votada entre els membres del Tribunal de Garanties Constitucionals de la República el 8 de juny d’aquell 1934, dictava una sentència favorable als interessos lligaires, amb 13 vots favorables i 10 en contra, entre ells el del mateix president Álvaro de Albornoz.

 

Efectivament, no era la primera vegada que s’havia produït una tensió entre ambdós governs, doncs en realitat el traspàs de serveis i competències –singularment les de radiodifusió, museus i biblioteques i la qüestió de la contribució territorial– ja havia suscitat certes polèmiques anteriorment. Però aquest cop el que estava en joc no era tant la problemàtica social que podia desprendre’s de la llei en si, sinó la mateixa capacitat jurídica del Parlament de Catalunya per a poder legislar. Per ara, però, deixem en suspens aquesta crònica inacabada; el com i el què passà a posteriori, que evidentment són l’essència d’aquells fets d’octubre, ho deixarem temporalment als fogons per a abordar-ho, doncs, el propvinent dia en una segona part.

[Autor: Daniel Roig i Sanz]

Llei de Contractes de Conreu

Llei de Contractes de Conreu


 

Trabajadores : The Spanish Civil War through the eyes of organised labour

dijous, 18/06/2015

i per si us engresca el tema de les Brigades Internacionals i voleu informar-vos sobre l’ajut britànic a la República durant la Guerra Civil no deixeu de visitar aquesta gran font de recursos que la Universitat de Warwick posa a disposició de tothom en format digital.

Warwick-Modern Records Center

 

Warwick

SIDBRINT. Memòria Històrica de les Brigades Internacionals

dijous, 18/06/2015

SIDBRINT és l’acrònim de Sistema d’Informació Digital sobre les Brigades Internacionals. Aquest portal ha estat desenvolupat com a projecte de recerca (2010-2013) finançat pel Plan Nacional de Investigación Fundamental No Orientada del Ministerio de Ciencia e Innovación (HAR2010-20983). L’objectiu principal és la digitalització de la memòria històrica de la Guerra Civil espanyola, dels Brigadistes i les Brigades Internacionals.

Les bases de dades interrelacionades que configuren SIDBRINT ofereixen tota la dimensió humana i documental de les Brigades Internacionals i dels brigadistes de la Guerra Civil espanyola. Elaborades a partir d’un plec de requeriments historiogràfics, documentals i tecnològics, asseguren el disseny dels camps informatius i la seva consegüent recuperació.

Aquest portal ofereix els continguts en 8 idiomes (alemany, anglès, castellà, català, euskera, francès, gallec i italià) i en més de 26, ofereix les consultes i la navegació per diferents tipus de dades. Els continguts d’aquest lloc web són editats regularment per 33 investigadors de 9 universitats espanyoles i dues europees, i des d’aquest any 2014 està en línia pel públic en general.

Està previst implementar en la següent etapa del Projecte la tecnologia semàntica i per cerques multidimensionals per mitjà de les ontologies. SIDBRINT segueix les directrius del Semantic Web Advanced Development for Europe (SWAD-Europe).

Consulteu, fullegeu, mireu i escolteu les fonts documentals, els recursos web i la col·lecció digital disponibles als arxius, biblioteques i col·leccions privades sobre un fenomen únic de la història: els Brigadistes i les Brigades Internacionals de la Guerra Civil espanyola.

SIDBRINT SIDBRINT

La UMD i la Transició

dimecres, 14/01/2015

Avui, quan sembla esgotat el consens i el sistema polític de la transició de la dictadura a la democràcia, s’ha convertit en lloc comú criticar aquell procés històric en funció de la situació política actual. És un error. La transició és una etapa política tancada de la qual podem analitzar els seus errors i insuficiències però sense oblidar el context històric i polític en què es va produir: la sortida d’una dictadura que va durar quatre dècades i que era el resultat de la brutal guerra civil propiciada pels militars que s’alçaren contra la legalitat constitucional el 18 de juliol de 1936. Es van cometre vacil·lacions i desencerts, però en el context del moment potser no era possible anar gaire més enllà, ja que l’oposició democràtica s’havia mostrat incapaç d’enderrocar la dictadura i aquesta tampoc tenia prou força per imposar la seva continuïtat.

En MÉS d’una ocasió s’ha assenyalat que la transició va deixar sense resoldre alguns elements clau del procés de canvi i, sobretot, que fou incapaç de solucionar de manera satisfactòria dues qüestions clarament relacionades, la reorganització territorial de l’Estat i la persistència de la violència política, present pel que fa a l’activitat d’ETA fins fa pocs anys. Col·lateralment, tampoc s’avançà suficientment en la transformació del poder judicial -no així en l’aplicació de la justícia que sí que va experimentar canvis decisius encara avui massa condicionat pel poder polític de torn, i, si més no fins després de l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer de 1981, en la reforma militar.

Els passats dies 2 i 3 d’aquest mes se celebrà a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona el 40 aniversari de la fundació de la Unió Militar Democràtica (UMD) i es va fer un homenatge a dos dels seus membres fundadors, Juli Busquets(1932-2001), diputat socialista entre 1977 i 1993 i professor de Ciència Política a la Universitat Autònoma de Barcelona, i Gabriel Cardona (1938-2011), professor d’Història Contemporània a la Universitat de Barcelona. Així, l’1 de setembre de 1974 i amb el rerefons de la revolució portuguesa, tres comandants i nou capitans es reuneixen clandestinament a Barcelona i creen la UMD que, segons l’ideari fundacional, tenia entre els seus objectius lluitar pel restabliment de les llibertats democràtiques i els drets humans i per la reforma i la reorganització d’un exèrcit que hauria de supeditar-se al poder civil del nou règim democràtic que substituiria la dictadura.

La iniciativa d’aquells militars en uns moments difícils diu molt del seu coratge i de la seva vocació democràtica al pretendre crear un nucli de dissidència i d’oposició a la dictadura en un exèrcit que, tal com va destacar el professor Cardona en els seus treballs, tot i estar mal pagat -molts oficials havien de recórrer a la pluriocupació-, mancat de recursos i de preparació, obsolet, i sobredimensionat -excés d’oficials i comandaments-, havia estat l’espina dorsal de la dictadura i seguia essent ideològicament franquista tot i que poc actiu políticament tret d’un nucli dur de pulsions feixistes que es manifestava a través del diari El Alcázar.

La UMD es va autodissoldre el 26 de juny de 1977 després de les primeres eleccions democràtiques, moment en què els seus integrants van considerar que ja s’havien assolit els objectius que es proposaven i que ja no tenia sentit doncs mantenir l’organització. Tanmateix, dos anys abans, l’estiu de 1975, havien estat detinguts els seus principals impulsors i nou d’ells, el març de 1976, eren sotmesos a un consell de guerra que els condemnà a 43 anys de presó, pena que en set dels acusats comportava també l’expulsió de l’exèrcit.

Tot i que el seu pas per la presó fou curt perquè es beneficiaren de l’indult de 1976 i de les amnisties de 1976 i 1977, es mantingué vigent la seva expulsió de l’exèrcit davant del temor d’exacerbar encara més les pulsions colpistes del sector ultra. De fet, hagueren d’esperar fins al 1987 per ser reincorporats en l’escalafó militar però sense dret a percebre les prestacions econòmiques dels anys transcorreguts i amb l’obligació de passar a la reserva al deixar-los sense destí.

En suma, en aquells momende canvi dels paradigmes polítics i davant algunes apel·lacions interessades al paper de l’exèrcit segons disposa el més que discutit article 8 de la Constitució espanyola, calia recordar que el tracte donat als membres de la UMD constitueix una anomalia de la transició i un greu greuge per als afectats perquè, en definitiva, la seva pretensió legítima no era una altra que instaurar un sistema democràtic i supeditar l’exèrcit al poder civil. Catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona (UB).

Antoni Segura

Catedràtic d’Història Contemporània (UB)

Director del CEHI.

(Article aparegut a El Periódico de Catalunya el 10 de desembre de 2014)

UMD

Proclamació de la República Catalana dins la Confederació Ibèrica (14-4-1931)

dijous, 11/09/2014

Després de la Diada i anant cap el 9N anem recuperant aquells posts que no han perdut gens de vigència en relació amb el moment actual.

 

República catalana

República catalana

Fa 78 anys…

divendres, 18/07/2014

Aquesta és la pàgina 3 de La Vanguardia del 19 de juliol de 1936. Res fa preveure el que s’esdevindria els propers 3 anys i com el fet que aquell dia s’inicià  condicionaria la vida del país per sempre més

LVG19360719-003

40 ANYS DE L’EXECUCIÓ DE SALVADOR PUIG ANTICH: HISTÒRIA I MEMÒRIA

divendres, 28/02/2014

Aquesta setmana es compliran 40 anys de l’execució de Salvador Puig Antich i La Greda, Arran, CUP Garrotxa, la CNT i l’Assemblea Llibertària de la Garrotxa aprofitaran l’efemèride per organitzar un acte de memòria aquest proper dissabte a les 18 hores a la sala Torín d’Olot.

En Salvador militava al MIL (Movimiento Ibérico de Liberación), un reduït grup que ha esdevingut el grup d’oposició antifranquista que se li han dedicat més treballs, llibres, articles i documentals proporcionalment a la seva entitat militant. La seva repercussió mediàtica ha tingut com a origen la tràgica mort de dos dels seus membres: un, Salvador, executat per garrot vil a la presó Model de Barcelona ara fa 40 anys, i el segon, Oriol Solé Sugranyes, conegut com el Che català, abatut per la Policia a la frontera entre Navarra i França després de protagonitzar la cinematogràfica fuga de la presó de Segòvia.

L’execució de Salvador Puig Antich es relaciona amb l’atemptat d’ETA que va organitzar a Madrid el 20 de desembre de 1973 i que acabà amb la vida de Luis Carrero Blanco. La seva conseqüència més directe, a banda d’eliminar el cap de govern i probable successor de Franco al capdavant de l’Estat, fou l’enduriment de la repressió. A Puig Antich li tocà pagar els plats trencats de l’atemptat contra Carrero Blanco: un consell militar en calent el condemnà a mort el 8 de gener de 1974, i el dia 1 de març del mateix any el Consell de Ministres ratificava l’Enterado.

S’inicià a partir d’aquests moments la reacció contra la pena de mort i la campanya per demanar-ne l’indult. La família, especialment les seves germanes, sempre han manifestat que va ser massa poc i massa tard. Tot i les mostres de suport internacional, la campanya a Catalunya va ser tímida i escassa. L’extrema esquerra és qui dugué el pes de les mobilitzacions. Hi van haver mobilitzacions a la Universitat, que va ser desallotjada per la Policia; una assemblea informativa al Col·legi d’Advocats amb la presència de l’advocat de Puig Antic i bona part de representants del moviment obrer; diverses manifestacions convocades per CCOO i l’esquerra revolucionària. Quan es parla d’aquesta campanya de solidaritat amb Puig Antich sempre s’assenyala el PSUC, el partit hegemònic de l’antifranquisme. Els comunistes catalans, però, també travessaven hores baixes després de la caiguda del 113 de l’Assemblea; ben mirat es desarticulà bona part de l’oposició. Però també, tal com afirmà Manolo Vázquez Montalbán a Autobiografía del general FrancoLos estados mayores de los partidos trataban de despegarse de la violencia, en busca de una respetabilidad pactante de la futura llegada de la democracia a España”.

Puig Antich no va ser el primer ni l’últim assassinat del franquisme. Si fem un breu repàs del règim ens adonarem que la repressió va esdevenir un dels seus pilars. El règim donà les primeres passes amb un cop d’Estat que desembocà en una guerra civil de tres anys. Una vegada finalitzada i com a bàndol vencedor s’inicià la repressió contra tots aquells que s’havien significat a favor de la República i que no havien mort durant la campanya bèl·lica ni havien emprès el camí de l’exili. A banda dels executats, l’exili va convertir-se en l’única sortida per molts ciutadans a l’hora d’evitar la repressió. 470.000 persones van creuar els Pirineus al febrer de 1939 i molts d’ells van ser confinats en camps de concentració a les platges del Rossellonès, entre els quals el pare de Puig Antich, militant d’Acció Catalana, que féu pas per Argelers. El camí de l’exili s’hi hagué de sumar en alguns casos l’horror dels camps de concentració nazis: 1800 persones dels Països Catalans hi van morir. La repressió continuà fins als darrers actes de la dictadura que lluny de morir mansament actuà amb la irracionalitat de la bèstia agonitzant que mor matant. En aquesta direcció s’han de situar les execucions d’altres militants antifranquistes ja entrada la dècada dels seixanta com el membre del PCE Julián Grimau el 1963, els anarquistes Julián Delgado i Francisco Granados mesos més tard que Grimau, o bé els 3 membres del FRAP i 2 ETA executats al darrer sospir de la dictadura el 25 de setembre de 1975.

Ara les germanes de Puig Antich demanen reparació moral i justícia, sobretot justícia. Per això el 2011 van anar al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, on s’ha negat la seva petició per no complir els mínims requerits. Enguany han anat fins a l’Argentina per demanar la judicialització d’Utrera Molina, sogre de l’actual ministre de Justícia Alberto Ruiz Gallardón, un dels ministres que va firmar la pena de mort contra el seu germà i que avui encara és viu. Sovint la pregunta que molts de vosaltres us formuleu és I perquè no jutgem els responsables dels crims de la dictadura a Espanya? La resposta és molt fàcil: a Espanya no és possible la seva judicialització per la llei amnistia de 1977, que si d’una banda va treure de la presó a tots els presos polítics de l’antifranquisme, la cara B amnistiava també a tots els responsables de la repressió i la dictadura franquista. Per això no hem pogut jutjar a torturadors, ni militars colpistes, ni personatges com Fraga, Martín Villa ni el cap de la Brigada Político-Social Antonio Juan Creix , per exemple.

Les accions de memòria i justícia que reclama la família de Puig Antich cal impulsar-les des d’entitats de base. També des d’entitats que mantenen un rigor científics, històric i social. En el nostre cas des del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca  portem  anys divulgant, impulsant i estudiant aquests fets. En els darrers anys hem iniciat diferents projectes d’investigació per recuperar la memòria històrica així com la creació dels espais de memòria i, darrerament, la recuperació de la fossa comuna del cementiri d’Olot. I finalment perquè sigui l’administració qui apliqui les polítiques públiques de memòria; en aquest sentit la retirada de la simbologia feixista de la ciutat d’Olot impulsada pel consistori municipal ha estat un dels exercicis d’higiene i pulcritud democràtica més importants dels darrers anys.

 

Albert Planas i Serra

 

Notícia de l’acte d’homenatge a Olot:

http://www.llibertat.cat/2014/02/acte-de-memoria-historica-en-motiu-del-40e-aniversari-de-l-assassinat-de-puig-antich-25121

 

Puig antich

Puig antich

Inauguració de l’exposició Psst… passa-ho. La lluita per la democràcia a Catalunya (1939-1975) al Museu d’Història de L’Hospitalet (29-I-2014)

dijous, 23/01/2014

Aquest diumenge, 26 de gener, es commemorarà el 75è aniversari de l’ocupació de Barcelona per part de les tropes franquistes comandades pel General Yagüe el 1939 (el “carnisser de Badajoz”, vegeu: http://blogs.sapiens.cat/blogdelcehi/2011/07/04/75-anys-de-la-matanca-de-badajoz-un-record-molt-present/).  La guerra civil s’apropava al seu final i començava un nou drama: la consolidació d’una dictadura que s’emmirallava en les potències feixistes europees i que desfermà una terrible repressió sobre els vençuts. En aquest sentit, va ser especialment dura l’actuació a Catalunya, región roja y separatista en el llenguatge franquista: aquí, al costat de la repressió política, el nou règim va abolir les institucions d’autogovern i va dur a terme una despietada persecució de la llengua i de la cultura catalanes.

Coincidint amb aquest aniversari, el dimecres 29 de gener al Museu de L’Hospitalet – Casa Espanya (carrer de Joan Pallarès, 38, L’Hospitalet de Llobregat), s’inaugurarà l’exposició Psst… passa-ho. La lluita per la democràcia a Catalunya (1939-1975), comissariada pels historiadors Antoni Segura i José Manuel Rúa, i organitzada pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona (CEHI-UB), conjuntament amb el Museu d’Història de l’Hospitalet i el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. L’exposició, que romandrà oberta fins el 30 de març de 2014 i que es basa en el llibre del mateix títol també editat pel CEHI-UB (http://editorialafers.blogspot.com.es/2011/12/pssst-passa-ho.html), pretén fer un repàs –sintètic però acurat- de l’activitat clandestina d’aquells que no es van resignar a la derrota militar i van lluitar des del primer dia de la Dictadura per la recuperació de les llibertats, és a dir, dels homes i les dones de l’oposició democràtica clandestina. Dins del marc de l’exposició, el dia 27 de febrer, a les 19h., tindrà lloc la conferència “Oposició i clandestinitat durant el franquisme (1939-1975), a càrrec dels historiadors Carles Santacana i José Manuel Rúa.

El recorregut expositiu arranca amb la finalització de la Guerra Civil i arriba fins la mort del Dictador, tot i que aquest fet no significa ni la desaparició immediata de la Dictadura ni l’abandonament automàtic de la clandestinitat per part dels opositors. D’acord amb això, aquesta exposició serveix de preàmbul a l’exposició Catalunya en Transició organitzada pel Memorial Democràtic. El seguiment de la lluita antifranquista es farà de la mà dels fulls volants produïts per tota mena de militants i organitzacions clandestines (partits polítics, sindicats, plataformes unitàries, moviments socials…). Els documents seleccionats corresponen al Fons del CEHI, dipositat a la Biblioteca Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona, i es tracta d’un tipus de documents que per la seva funcionalitat (informar  i mobilitzar a la població a través d’un paper que passa de mà en mà) ens expliquen directament què pensaven i què feien les organitzacions i militants antifranquistes. Uns militants que portaven a terme una activitat plena de riscos i sacrificis, i que durant molts anys van fer circular una quantitat innumerable de fulls volants acompanyats d’un «psst… passa-ho».

CEHi-UB

Pssst...passa_ho

Pssst...passa_ho