Entrades amb l'etiqueta ‘Àsia’

EL TRIST LLEGAT DEL DICTADOR DE LA FAM

dijous, 22/12/2011

Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, Corea comptava amb 35 anys sota domini colonial japonès, deixant el país amb unes profundes ferides. El 15 d’agost de 1945, una vegada finalitzada la campanya militar i amb la rendició incondicional de l’Imperi japonès davant les forces aliades, els EUA i la URSS acordaven partir el país en dos àrees d’influència, dividint Corea en dos estats diferenciats: el Nord controlat per la URSS, i el Sud pels Estats Units.

 

Cinc anys més tard començava la guerra de Corea (1950-1953), quan Corea del Nord, amb el suport de la República Popular de la Xina i la URSS, va creuar la frontera del Sud, que comptava amb el suport dels EUA i les Nacions Unides. El resultat final d’aquest primer conflicte estrictament de Guerra Freda es va saldar amb un armistici que restablia la frontera al paral·lel 38. Des d’aleshores els dos estats han estat separats per aquesta frontera amb una evolució ben diferenciada.

 

La mort de Kim Jong-Il al passat dissabte 17 de desembre posa fi a una etapa d’un dels països més aïllats i hermètics del món. Després d’accedir al poder el 1994 amb la mort del seu pare Kim Il-sung , Kim Jong-il ha combinat el culte a la  personalitat amb la repressió més cruel contra qualsevol manifestació de dissidència o oposició. Qualificat com el darrer dictador estalinista, el seu llegat de 17 anys al capdavant de Corea del Nord es veu indubtablement tacat per les execucions, les tortures, la fam i la violació sistemàtica de drets humans, tal com denuncien diferents organitzacions com Human Rights Watch o Amnistia Internacional. Aquesta darrera ONG revela la existència de 200.000 presoners polítics en sis grans camps de concentració sotmesos a unes condicions vexatòries. Pel que fa a la política penitenciària, un informe elaborat el 2006 posava a la llum la mort de 400.000 persones a les presons nord-coreanes en els darrers trenta anys, així com la pràctica d’experiments químics entre la població reclusa.

L’altre gran enemic de la població nord-coreana és la fam. Les xifres més pessimistes parlen de més d’un milió de morts de gana durant els noranta. Part de responsabilitat d’aquesta tragèdia humana rau en la doctrina denominada Juche que impulsa el govern de Pyongyang, consistent en l’autosuficiència i l’autarquia econòmica. Una enquesta elaborada el 2008 a 1300 nord-coreans exiliats a la Xina posava a la llum la realitat social, econòmica i política del país: el 23% dels homes i el 37% de les dones afirmaven que algun membre de la seva família havia mort de gana. Igualment, un de cada quatre  enquestats havia estat detingut per motius polítics, un 60% havia observat morts per cops o tortura i un 37% havia testimoniat una execució.

 

Les estadístiques macroeconòmiques mostren xifres característiques dels pitjors països tercermundistes. L’esperança de vida dels nord-coreans és 14 anys inferior a la dels sud-coreans. Els 46 milions de telèfons mòbils existents a Corea del Sud contrasten amb les onze mil unitats del Nord. Les exportacions de Corea del Sud el 2007 van tenir un valor de 364.000 milions d’euros mentre el Nord en prou feines superava els 1000 milions. Simptomàticament, Corea del Nord sobrepassa al Sud en nombre de soldats i pressupost militar: als 1.127.000 soldats regulars de Corea del Nord cal sumar-hi els 3.800.000 de Guàrdia Vermella de Camperols i 115.000 efectius de seguretat de l’Estat. L’exèrcit de Corea del Nord és el quart més gran del món amb més d’un milió de soldats en actiu i 4,7 a la reserva. Cap altre país del món com Corea del Nord destina un 25% del seu PIB a  despesa militar. El benestar dels nord-coreans no figurava en la llista de prioritats del govern de Pyongyang: primer els militars, fou la política iniciada pel Kim Il-sung i mantinguda a capa i espasa pel recent traspassat Kim Jong-il.

[Autor: Albert Planas i Serra]

Kim Jong Il

Kim Jong Il

Gran festa, però on és el comunisme?

dissabte, 2/07/2011

El passat 1 de juliol es va celebrar a Xina un aniversari significatiu: els 90 anys de la fundació del Partit Comunista de Xina l’1 de juliol de 1921 a Xangai. El Partit que governa el país des de l’any 1949 d’acord amb una estructura política de partit únic. Fer una història d’aquest partit demanaria moltes entrades d’aquest blog, així com també fer-ho de les seves figures més destacades (Mao, Zhou Enlai, Deng Xiaoping etc…). També fer-ho de la seva èpica (La Llarga Marxa, La Guerra Civil…) dels seus èxits (acabar amb el colonialisme occidental, la recuperació de l’orgull xinès…) o dels seus desastres (el Gran Salt Endavant, La Revolució Cultural…) És aquest un partit que des de l’any 1978 abandona el maoisme, abraça el capitalisme, esdevé la segona economia mundial, reprimeix violentament qualsevol protesta i tot això gestionat per un partit nominalment comunista però que de fet a abandonat qualsevol gestió comunista digne d’aquest nom a canvi d’un creixement econòmic desbocat entès com a font de tota legitimació. Un país que tot apunta que envellirà abans d’assolir una renda per capita pròpia d’un país desenvolupat i que necessita créixer a un mínim del 8% anyal per donar feina a tota la gent que s’incorpora cada any al mercat de treball. En aquest context, no deixa de ser revelador que en la festa d’aniversari els seus dirigents actuals assenyalessin a la corrupció com el principal perill al que han de fer front. Per tal fer-nos ressò d’aquest aniversari, ens ha semblat interessant aquest article del professor Minxin Pei. Esperem que el trobeu interessant.

Poca gent qüestionaria el llarg camí recorregut per el Partit Comunista de Xina des que fou fundat fa ara 90 anys per 12 delegats representant 50 militants. Per insignificants que aquestes xifres poguessin semblar aleshores, poc dubte hi havia sobre la seva ideologia, identitat i missió. Inspirat en el marxisme utòpic, el partit representava als idealistes d’esquerra, als nacionalistes i als oprimits. La seva missió era acabar amb la injustícia social i el colonialisme occidental.

Avui el Partit és un gegant polític, amb 80 milions de militants, que controla la segona economia mundial. A Xina cap organització desafia el seu control del poder, a l’estranger els seus líders gaudeixen d’un respecte que Mao i Zhou Enlai mai haguessin somniat.

És més, hem de reconèixer al Partit haver abandonat la follia Maoista de les seves primeres tres dècades al poder – el terror, la fam, campanyes polítiques brutals i vicioses lluites per el poder – i haver millorat radicalment el benestar material de 1.300 milions de xinesos. Ara bé, si es pregunta, “Què defensa el Partit Comunista?” pocs líders xinesos poden donar avui una resposta coherent i honesta. El què sabem és que ja no defensa cap utopia. Si el Partit representa una ideologia, aquesta és la ideologia del poder. L’ únic que justifica el seu govern, és l’imperatiu de romandre en el poder.

Tampoc representa ja a les masses xineses. Tot i els esforços per eixamplar la seva base social i connectar-se amb la diversa i dinàmica societat xinesa d’avui, el Partit ha esdevingut una maquinaria política egocèntrica i burocratitzada. No es pot negar que és un partit elitista quan recluta el 70% de la seva militància entre els funcionaris, els militars, els universitaris, els homes de negocis i els professionals.

Tot i el seu aparent poder, el partit ha de fer front a una crisi existencial i a un futur incert. No té altre propòsit que romandre en el poder. No és només una crisi ideològica, també ho és política, el que explica el cinisme, la corrupció i la inseguretat del Partit i les seves elits.

Havent abandonat qualsevol intenció democratitzadora, la seva única estratègia per a sobreviure és mantenir el rumb que va fixar després de la repressió a Tiananmen el juny de 1989: basar la legitimitat política en el creixement econòmic i reprimint qualsevol intent de desafiar el seu monopoli del poder. Encara que l’estratègia ha funcionat des de Tiananmen, la seva efectivitat i sostenibilitat  cada cop es posen més en dubte.

En el front econòmic, el creixement s’està alentint. L’envelliment de la població, la necessitat de recursos, una reforma econòmica empantanegada i la degradació del medi ambient, gairebé segur que afectaran al potencial del creixement de Xina. Una previsió optimista del Banc Mundial preveu un creixement anyal del 7% entre 2016 i 2020 – una xifra respectable, però també una disminució d’un 30% de les xifres actuals.

La revolució econòmica xinesa dels darrers anys està desencadenant poderoses forces socials que dificultaran el manteniment d’una estructura de partit únic. La filosofia de govern del Partit així com la seva estructura organitzativa dificulten la incorporació a la política de la creixent classe mitjana xinesa. La combinació d’un alentiment del creixement econòmic amb un augment de l’activisme polític qüestionaran el govern del Partit des de diverses direccions.

Ara que el Partit Comunista de Xina porta ja 62 anys en el poder, els seus líders voldran prendre nota que el record de govern d’un sol partit està en 74 anys, i correspon al Partit Comunista de la Unió Soviètica, seguit per els 71 anys del Partit Revolucionari Institucional de Mèxic. Així que, quan els líders xinesos brindin per el seu 90è aniversari, no haurien de fer-se massa il·lusions de fer història eternament.

(Autor Minxin Pei, traducció Víctor Gavín)

[Article publicat el 30 de juny de 2011 a The New York Times]

Els emirats del Golf Pèrsic

dilluns, 4/04/2011

Les curses de Formula 1, la victòria del Barça al Mundial de Clubs l’any 2009 a Abu Dhabi i el contracte amb Qatar Foundation per esponsoritzar la seva samarreta, la recent visita de Zapatero a Qatar i als Emirats Àrabs Units (E.A.U.) en busca d’inversions per a empreses i caixes, i les revoltes de Bahrain, en el context de l’onada de revoltes als països àrabs, són els principals titulars sobre una regió poc coneguda i marcada per la seva riquesa petrolífera i l’espectacular urbanització de les seves ciutats.

Els orígens d’aquests petits estats del Golf Pèrsic (Bahrain, Kuwait, Qatar i els Emirats Àrabs Units) els podem buscar en el contacte de les poblacions beduïnes de la Península Aràbiga amb el mar a finals del S. XVIII, després d’un període on la costa havia estat dominada per portuguesos i perses. Aquesta simbiosi entre les tribus beduïnes i la cultura marítima es va traduir en la formació del que s’han anomenat ciutats portuàries, és a dir emirats amb una petita extensió de territori i població que van centrar la seva economia en el comerç marítim, sense que això comportés una expansió territorial, ni la creació d’una xarxa pròpia de ports arreu. Per assegurar el comerç de llarga distancia van recórrer a l’establiment d’aliances polítiques amb potències internacionals. La pirateria  havia estat durant molt temps l’activitat principal en les costes del Golf aprofitant la proximitat de la ruta de les índies. En aquest context, Gran Bretanya, per ací la zona era un punt clau en les rutes marítimes vers les seves possessions asiàtiques,  va començar a jugar un paper fonamental a mitjans del segle XIX firmant un seguit de treves amb els principals caps tribals de l’àrea. La pirateria és substituïda aleshores per l’explotació de les ostres perleres, activitat que tindrà el seu màxim moment després de la Primera Guerra Mundial i fins als anys trenta del segle passat. L’inici de l’explotació petrolífera canviarà la regió per sempre més. Aquestes treves, que es van acabar consolidant en tractats de pau i acords comercials, van assegurar, per una banda, els interessos britànics a la zona i, per altra,  van protegir a les dinasties locals de les lluites pel domini de la Península Aràbiga entre saudites i otomans.

Al final de la Primera Guerra Mundial, derrotat i desmembrat l’Imperi Otomà, els saudites continuen amb la seva expansió territorial. Els britànics els hi donen suport, però  al mateix temps protegeixen els seus protectorats al Golf Pèrsic. La intervenció britànica serà necessària en l’expansió dels saudites a l’ Iraq i a Kuwait (amb un acord que establia dues zones neutralitzades). La  creació del Regne d’Aràbia Saudita, el 1932, no marca unes fronteres definitives, de fet la frontera amb els altres emirats (Abu Dhabi, Qatar, Bahrain) era gairebé inexistent. Tot i així, l’expansió saudita va continuar cap a Asir (aleshores part del Iemen) i cap a la zona interior dels emirats del Golf. Fou la necessitat d’establir unes fronteres estables del  nou regne d’Aràbia Saudita i la voluntat de Gran Bretanya de conservar els esmentats protectorats, davant de les concessions saudites als Estats Units, el que va frenar l’expansió d’aquella i va reforçar el manteniment dels emirats.  Gran Bretanya va mantenir el seu protectorat a Kuwait fins el 1961 i en el cas dels futurs Emirats Àrabs Units, Qatar i Bahrain fins el 1971.

L’explotació petrolífera a gran escala comença a finals de la dècada de 1940 a Kuwait i Qatar, i en la de 1960 a tres dels set emirats dels futurs Emirats Àrabs Units ( Abu Dhabi, Dubai i Sharjah) i a Oman.  Els ingressos del petroli van convertir els emirats del Golf en una regió estable i pròspera econòmicament parlant. D’economies mercantils van passar a ser economies rendistes, i de zones despoblades i desertitzades van passar a ser zones de creixement i concentració demogràfica mitjançant  un procés d’hiperurbanització.

Després de la independència de Kuwait el 1961, Gran Bretanya va projectar la creació d’una entitat que integrés a la resta dels emirats. Bahrain i Qatar no en van voler saber res i d’aquesta manera, el 1971, ambdós assolien la seva independència a la vegada que naixia l’entitat dels Emirats Àrabs Units (fruit de la unió dels emirats d’Abu Dhabi, Ajman, Dubai, Fujairah, Ras al-Khaimah, Sharjah i Umm al-Qaiwain). No exempts de divergències internes (interessos territorials dels diferents emirats) ni de pressions externes (Iraq, Iran i Aràbia Saudita), tots ells van prioritzar els acords amb les potències estrangeres (principalment els Estats Units) per damunt de la possibilitat d’arribar a acords regionals entre sí, una tendència que encara avui és present.

Les independències portaran un major control sobre el preu del petroli, però els baixos preus del moment en comparació amb la seva demanda i al tractar-se d’un tipus de recurs no renovable, creava una situació insostenible per als països del Golf, els quals van aprofitar la guerra de 1973 -que va enfrontar Israel amb Egipte i Síria- per multiplicar-ne el preu per quatre. És l’anomenada primera crisi del petroli.

La derrota del panarabisme a la guerra de juny 1967, la Guerra dels 6 dies, havia suposat un canvi de lideratge en el món àrab en detriment d’Egipte i a favor de l’Aràbia Saudita. Aquest esdeveniment fou el tret de sortida d’altres que van posar de manifest la vulnerabilitat dels emirats del Golf: l’enfrontament armat entre els dos Iemen i la firma de tractats entre el Iemen del sud i la Unió Soviètica; la caiguda del Sha de l’Iran amb la victòria de la revolució liderada per Khomeini i l’establiment d’un règim islàmic basat en un xiisme revolucionari com a pol oposat de l’ islam ric i conformista dels emirats del Golf i l’Aràbia Saudita; la ruptura de l’eix Riad – El Caire després de la firma dels acords de Camp David entre Israel i Egipte; l’ofensiva soviètica a l’Afganistan;  i finalment la guerra Iraq – Iran el 1980, vista tant com una amenaça, en el cas que es pogués estendre per tota la regió, però també com una oportunitat per a debilitar dues potencies veïnes i preservar l’ status quo dels països del Golf.

Davant d’aquesta situació, el 1981, Qatar, Bahrain, Kuwait, Oman i l’Aràbia Saudita creen el Consell de Cooperació del Golf, que intenta ser un organisme regional de cooperació en termes econòmics i de defensa. Es fan alguns passos en cooperació econòmica: afavorint la mobilitat regional, establint algunes institucions comunes, etc. En termes de defensa s’avança principalment en la cooperació policial i militar front problemes interns –un exemple és la recent  intervenció de forces comunes a Bahrain- però poc en defensa davant d’agressions exteriors. L’ocupació de Kuwait per part d’Iraq (1991), mostra la incapacitat d’aquests emirats per fer front a una invasió externa, i palesa la necessitat de les aliances exteriors per a garantir la seva seguretat en un món hostil. A partir d’aquest moment la principal amenaça provindrà d’Iran, a qui la desaparició de la URSS aquell mateix any combinada amb el debilitament del seu enemic iraquià col·loquen en primera línia de l’escenari regional. A tot això, a dia d’avui, hi hem d’afegir la cursa per la nuclearització de la regió com a teló de fons de la conflictivitat. El Consell de Cooperació del Golf ha fet, sobretot des de l’any 2001, nous passos en la cooperació econòmica i militar, però sense assolir els objectius marcats: establiment d’un mercat comú, d’una moneda única i d’unes forces armades unificades. A més, lluny d’eixamplar els seus horitzons, el Consell segueix  tancant la porta a l’ ingrés de nous membres.

Políticament, els diferents emirats han mantingut uns sistemes interns autoritaris, no de caràcter personal sinó familiar. Les famílies reials són extenses i els seus membres s’han distribuït la supervisió i el control dels principals recursos de poder de l’estat (inclosos els militars) admetent un nombre suficient de gent de les classes més baixes per a mantenir la cohesió interna, a la vegada que s’empra la repressió sistemàtica contra tota expressió d’oposició en un marc de corrupció generalitzada. Les rendes del petroli han permès assegurar tant el creixement econòmic com la inversió de capital en l’economia financera mundial. El creixement de les economies del Golf s’ha vist afavorit per les bones vies de comunicació i transport del petroli i del gas però, a la vegada, no s’han desatès les inversions en les indústries derivades d’aquests dos recursos.  Al mateix temps s’han bolcat en l’economia financera. Els bancs de la regió tenen molta força i alguns països com Espanya han visitat recentment la zona per atreure capital. No obstant tot això, la crisi econòmica ha fet trontollar alguns sectors especialment a Dubai, on havia predominat el sector immobiliari, el turisme de luxe i l’especulació, el que ha obligat a Abu Dhabi a rescatar-lo financerament.

Val a dir, que la inversió econòmica s’ha concentrat en el  món urbà. Avui la població urbana suposa el 80 i el 90% de la població de la qual un 80% és d’origen immigrant i gaudint de drets molt limitats. A Kuwait es concentren egipcis, siris, iraquians i també molts palestins, malgrat que molts van ser expulsats durant l’enfrontament amb Iraq el 1991. A Bahrain, Qatar i als E.A.U. predominen les migracions provinents d’Índia, Pakistan i Filipines. La urbanització del territori delimita la segregació no només entre autòctons i estrangers sinó també entre  els grups socioeconòmics de la població autòctona.

Tot i els nombrosos aspectes comuns, la política interna d’aquests estats conserva algunes particularitats.  Als Emirats Àrabs Units, tot i tenir el PIB més elevat dels països àrabs, les condicions de vida de la població varien molt d’un lloc a l’altre. Només Abu Dhabi, Dubai i Sharjah han gaudit de les rendes del petroli i del creixement accelerat. La monarquia absoluta segueix essent la naturalesa política del règim dels E.A.U. Qatar, és una monarquia absoluta que s’ha dotat d’aspectes que li donen de cara enfora un aire més modern i s’ha erigit com a promotor del neoliberalisme a la regió, però l’aspecte més interessant és la creació de la cadena de televisió per satèl·lit Al-Jazeera el 1994, que és al mateix temps un instrument al servei d’aquest petit estat i un altaveu de disconformitat del món àrab que ha esdevingut el seu principal referent informatiu. Els sistemes de Kuwait i Bahrain s’han aproximat a certs mecanismes de representació parlamentària. Bahrain, governat per una minoria sunnita, és l’únic d’aquests emirats que té una majoria de la població xiïta que veu vulnerats els seus drets de ciutadania. Les revoltes  avui a Bahrain, així com les de la minoria xiïta de la regió de  Hassà al nord-est de l’Aràbia Saudita, tenen un doble objectiu: la democratització dels seus règims i el reconeixement de drets de la població xiïta. La disminució de les rendes, l’augment de la població  i l’elevada fragmentació social poden posar avui en qüestió els principis de cohesió interna d’aquests països, tot i que de moment la repressió i el control dels principals recursos de poder per les elits tradicionals continuen essent la tònica dominant.

(Autor: Oscar Monterde)

Teheran-Washington, 30 anys després

dilluns, 31/01/2011

Feia sol però el matí era fred quan Ronald Reagan contemplà la multitud que omplia el passeig de l’East Mall i l’esplanada del monument a Washington mentre prestava jurament com a quarantè president dels Estats Units. Després pronuncià el discurs d’investidura, «cap arsenal, cap arma de cap dels arsenals del món, és tan formidable com la voluntat i el coratge moral dels homes i les dones lliures… Que se n’assabentin els que practiquen el terrorisme i oprimeixen els nostres veïns». Jimmy Carter, abrigat amb una gavardina de color tabac, no l’escoltava, ja que només estava pendent de les notícies de Teheran. Poc després arribava la confirmació: l’avió algerià que transportava els ostatges cap a la base de Wiesbaden (República Federal d’Alemanya) havia sortit de l’espai aeri iranià. Acabava així el malson dels 52 ostatges (13 dones i afroamericans havien estat alliberats el novembre de 1979, i un ostatge malalt, l’11 de juliol de 1980) segrestats durant 444 dies a l’ambaixada dels Estats Units a Teheran. Era el 20 de gener de 1981.

L’ocupació havia començat el 4 de novembre de 1979 i havia estat planificada per un grup d’estudiants -entre els quals molts situen Mahmud Ahmadineyad, l’actual i controvertit president iranià-, com una acció simbòlica destinada a donar suport al sector més radical del clergat xiïta en la soterrada lluita pel poder que seguí a la revolució. S’havia concebut com una operació destinada a durar pocs dies, i que, sens dubte, concitaria l’adhesió de tots els grups polítics ja que no es perdonava als Estats Units la participació de la CIA en el complot que acabà amb el Govern nacionalista de Mohammad Mossadegh el 1953. El segrest, tanmateix, s’allargà durant més d’un any arran del trasllat del xa als Estats Units, del suport de l’aiatol·là Khomeini a l’ocupació i de la desafortunada operació de rescat que intentà el president Carter l’abril del 1980.

La revolució de l’Iran trencà el ja prou fràgil equilibri geopolític de l’Orient Mitjà que, des de la independència d’Israel el 1948, havia conegut quatre guerres entre àrabs i israelians i, des del 1975, una guerra civil al Líban que es perllongaria fins al 1989-1991. Fou en el context d’aquesta guerra civil on el 1983 feia la seva aparició el radicalisme xiïta, amb connexions amb Teheran i Damasc, en forma d’atemptats suïcides contra l’ambaixada dels Estats Units i les casernes de les tropes nord-americanes, franceses i israelianes al Líban. El balanç, gairebé 450 morts.

L’ocupació de l’ambaixada provocà la ruptura de relacions diplomàtiques entre Washington i Teheran i els atemptats del 1983 contribuïren a fer encara més difícils aquestes relacions. Des de llavors, els Estats Units han acusat l’Iran de finançar el terrorisme internacional i han decretat mesures d’embargament en diverses ocasions (1979-80, 1987, 1995 i 1997), tot i que aquestes es van suavitzar a partir de l’any 2000 -i posteriorment del 2008.

L’actitud actual de Washington pivota sobre el record de l’ocupació de l’ambaixada ara fa 30 anys i sobre dues acusacions. D’una banda, l’amenaça que suposa el desenvolupament d’un programa nuclear iranià amb finalitats militars. Des de la perspectiva iraniana aquest programa hauria de garantir la seguretat del país en una regió del món en què existeixen potències nuclears regionals (incloent-hi el Pakistan, un país de majoria sunnita en procés de fallida) i, en certa mesura, és una actitud independent de la naturalesa del règim. De l’altra, es destaca el finançament de l’Iran a organitzacions com Hezbol·là o Hamàs, que, sovint, s’inclouen en el capmàs del terrorisme internacional. S’oblida, però, que aquestes s’insereixen en el marc d’un conflicte d’ocupació territorial on gairebé ningú actua d’acord amb la legalitat internacional i que la principal icona del terrorisme internacional, Al-Qaida, és profundament i bel·ligerantment antixiïta, de manera que la majoria de les víctimes d’Al-Qaida s’han produït en països musulmans. En suma, el caràcter profundament sectari i antixiïta d’Al-Qaida fa impossible qualsevol aproximació amb el radicalisme xiïta i, àdhuc, amb organitzacions sunnites que actuen en el marc d’un conflicte d’ocupació (a l’Iraq les milícies sunnites, després d’una efímera aliança inicial, han acabat combatent les forces d’Al-Qaida).

En definitiva, tal com concloïa l’Informe Baker-Hamilton (desembre del 2006), Washington haurà de comptar amb Teheran per sortir de l’Iraq i haurà de posar en pràctica polítiques multilaterals regionals per resoldre la conflictiva situació de l’Orient Mitjà. I ho haurà de fer sense legitimar un règim teocràtic que emmordassa, empresona i assassina l’oposició (com va fer amb la revolta posterior a les eleccions del 2009) i practica una terrible discriminació de gènere; però, per guanyar credibilitat, hauria de distanciar-se també d’altres règims aliats que conculquen els valors democràtics i els drets humans, retallen les llibertats i practiquen una discriminació de gènere igualment terrible.

(Autor: Antoni Segura i Mas)

[Article publicat a El Periódico de Catalunya el 20 de gener de 2011]

Un curs per a reflexionar sobre els moviments de població al segle XX

dilluns, 27/09/2010

L’Associació de Joves Historiadors i Historiadores de la Universitat de Barcelona, amb la col·laboració del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI-UB) i de Film Història, organitzarà a partir del proper 5 d’octubre el curs Un món en marxa – Migracions i exilis al segle XX.

El curs – destinat als estudiants però obert a tothom – pretén reflexionar sobre un dels fenòmens més importants del passat més recent i que encara té una presència vigent i palpable a la nostra societat del segle XXI: els moviments de persones. L’objectiu del curs és precisament mostrar com – de fet – les migracions van caracteritzar tot el segle passat, des dels desplaçaments durant la Gran Depressió a l’interior dels Estats Units dels anys 30, als intercanvis de població entre Índia i Pakistan durant la descolonització, fins als darrers fluxos migratoris Nord-Sud que marquen sovint part del debat polític actual.

Un món en marxa – Migracions i exilis al segle XX seguirà el format dels anteriors cursos posats en marxa per l’Associació de Joves Historiadors i Historiadores de la Universitat de Barcelona: sessions de tres hores de durada – de 16h a 19h – amb diferents suports (documentals, conferències, presentacions en Power Point, pel·lícules), i amb un espai conclusiu per al debat.

Per ulteriors detalls respecte a la matrícula, ponents, calendari i espais, us convidem a mirar el cartell penjat en aquest mateix bloc el passat 23 de setembre.

(Autors: Albert Planas i Alberto Pellegrini)

EL TRANSIBERIÀ MOSCOU- PEKÍN PELS ULLS D’UN HISTORIADOR

dijous, 16/09/2010

“Dius que vols creuar Rússia en un mes sense saber el rus, sense conèixer l’alfabet ciríl·lic i viatjant sol? Albert, això és una temeritat!”. Aquestes paraules van ser l’inici d’una llarga conversa que vaig mantenir a casa la Montserrat, una catalana llicenciada en Filologia Eslava i enamorada de Rússia, just una setmana abans d’agafar el vol que em portaria fins a Moscou.

Una vegada trepitjades les llambordes de la Plaça Roja em vaig adonar de l’advertiment que m’havia adreçat la Montserrat. No obstant això, tots els temors quedaven enlluernats per la fal·lera desbordada de recórrer tres països amb un alt contingut simbòlic atès que es tractaven de països que van experimentar el triomf d’una revolució socialista. Tenia clar, doncs, que a més dels ulls del viatger, també incorporava el prisma d’un historiador del món contemporani.

Qualsevol persona que hagi estat a Rússia haurà pogut copsar ràpidament el sacrifici que aquest país féu durant la Gran Guerra Patriòtica – així anomenen els russos la Segona Guerra Mundial-. Totes les ciutats, àdhuc pobles, del Bàltic al Pacífic i de l’Àrtic al Mar Negre, tenen almenys un espai on es poden  dignificar les 27 milions de víctimes mortals que la URSS tingué durant la campanya bèl·lica de 1941 a 1945, ja sigui en forma de monuments als soldats, a la Victòria o flames enceses nit i dia per rememorar els fills que van lluitar i perdre la vida davant la ocupació nazi. Especialment destacat esdevé el Park Pobedy ( Parc de la Victòria ) de Moscou, un monumental espai configurat per un obelisc decorat amb la figura de la deessa de la victòria Nika, diferents escultures, un monument a Gueorgui Vencedor i finalment el colossal Museu de la Guerra. Inaugurat el 9 de maig de 1995 per commemorar el cinquanta aniversari de la victòria a la Segona Guerra Mundial, esdevé una visita obligada per a hom qui visiti Moscou. A la part inferior del museu s’hi recreen les 6 grans batalles en què lluità l’Exèrcit Roig ( Leningrad, Moscou, Stalingrad, Minsk, Kursk i Berlín); la part central està dedicada a les 11800 persones que van ser condecorades amb la Medalla Heroi de la Unió Soviètica, totes elles inscrites amb noms i cognoms sobre marbre blanc al voltant d’una gran escultura de bronze dedicada al Soldat de la Victòria. Finalment, a la part superior s’hi exposa tot de material bèl·lic, militar, propagandístic…

A la segona planta una espectacular Sala dels Generals dóna la benvinguda a la esmentada Sala de la Glòria. Fou en aquest espai on vaig conèixer la transcendència de Zhukov. Stalin va confiar en aquest general per a fer front a la defensa de Leningrad i Moscou davant el setge nazi, així com fou el responsable de la primera derrota nazi a la sagnant batalla de Stalingrad. Per aquests motius fou conegut com “el bomber de Stalin” i condecorat 4 vegades com Heroi de la Unió Soviètica, 2 amb l’Ordre de la Victòria,  6 vegades amb l’Ordre Lenin, 3 amb l’Ordre de la Bandera Roja i tot un reguitzell de medalles. Ni el mateix Stalin podia presumir de tal historial. Tanmateix, en sortir del museu vaig poder comprovar que l’autèntic heroi popular de la Unió Soviètica no era Zhukov; ni cap altre militar, ni polític…  L’heroi popular de la URSS era cosmonauta i es deia Yuri, Yuri Gagarin ! En una típica botiga plena de souvenirs, vaig decidir que era el moment de comprar algun record. Lluny de samarretes adreçades a turistes amb la bandera tricolor de Rússia, lemes com VODKA connecting people o les sigles CCCP, vaig decidir-me per l’estampa de Gagarin i les seves lletres a la part superior de la mateixa escrites en ciríl·lic. Els moscovites, i més tard els siberians, s’aturaven per felicitar-me i a comentar les gestes del primer cosmonauta que fou enviat a l’espai a bord dels Vostok I mentre anaven exclamant Gagarin, Gagarin ! De la mateixa manera que avui els nens de Barcelona volen ser com Messi o els joves de Liverpool de finals dels seixanta somniaven per ser com els Beatles, fa cinquanta anys a la Unió Soviètica els nens volien ser cosmonautes i emular les gestes de Yuri Gagarin.

La primera estació després de Moscou fou Kazan, ciutat capital del Tatarstan i de convivència exemplar entre cristians ortodoxos, jueus i musulmans. Seguidament fou el torn d’Ekaterinburg. En arribar a l’antiga Sverdlovsk vaig poder visitar el lloc exacte on fou assassinat el darrer tsar de Rússia – Nicolau II – i la resta de la família imperial el 17 de juliol de 1918. Després de ser assassinats, els cadàvers foren amagats i enterrats en una fossa a 12 quilòmetres als afores de la ciutat essent un misteri durant més de 70 anys la seva localització. El 12 d’abril de 1989 els diaris informaven de la troballa, i finalment la tomba fou oberta el 1991 per les autoritats soviètiques. L’endemà, doncs, vaig poder visitar el bosc i el sot exacte on va ser enterrada la família imperial; no estava sol: l’emplaçament ha esdevingut un destí turístic de primera magnitud i lloc de pelegrinatge pels nostàlgics de l’imperi tsarista i els fidels seguidors més ultres de l’església ortodoxa russa.

Dels Urals vaig passar a Sibèria mercès a un llarg cap de setmana tancat a un tren siberià. La destinació era Krasnoyarsk, situada al cor de Sibèria. Durant el temps de la URSS la ciutat va concentrar gran part de la indústria armamentística i nuclear soviètica; precisament per aquest motiu la ciutat estava tancada als turistes estrangers, era impossible viatjar a Krasnoyarsk fins a mitjan dels noranta. Per tant, la existència del turisme internacional a la ciutat té poc més d’una dècada. Quan hom arriba a Krasnoyarsk hom observa fàcilment que es tracta d’una ciutat plenament soviètica. Gairebé la totalitat de l’urbanisme pertany a aquest període, destacant els edificis de cinc o sis plantes de color gris. De fet, la població passà de 60 000 habitants que tenia durant la Revolució d’Octubre a gairebé un milió a la fi de la URSS. La ciutat patí una greu crisi econòmica i social durant la dècada dels 90 amb el desmantellament de la URSS, però mica en mica van apareixent els símptomes de recuperació i normalització econòmica.

Si ens guiéssim per la onomàstica i les arts escultòriques municipals  podríem pensar que es tracta de l’edèn socialista. En sortir de l’estació de tren un enorme mosaic vermellós amb la figura de Lenin i els revolucionaris de 1917 dóna la benvinguda a tots els visitants. Més endavant, a l’inici del carrer Lenin, un mural amb mides superiors al més gran que trobem a la ciutat nord-irlandesa de Derry també recrea les gestes revolucionaris del poble soviètic i el rostre omnipresent del dirigent de la revolució de 1917. En motiu del centenari del seu naixement, s’instal·là una enorme estàtua de Lenin al carrer Karl Marx a 1870. I a la ciutat encara hi ha dues estàtues més de Lenin per rememorar el seu pas a la ciutat durant l’època tsarista. La onomàstica de Krasnoyarsk reflecteix els principis doctrinaris del marxisme: carrer Karl Marx, carrer Lenin, carrer del Proletariat, carrer dels Comunistes, carrer de la Dictadura del Proletariat. La ciutat encara no té metro, però disposa d’una xarxa d’autocars públics amb una freqüència tant elevada que els autocars circulen un darrera l’altre. En pujar al primer autocar urbà em va deixar clavat el conductor: simultàniament fumava, parlava per mòbil i menjava pipes mentre conduïa amb 30 persones a dins. Més tard vaig observar que la resta de conductor també fumaven, menjaven pipes i atenien a les trucades al mòbil mentre exercien la seva funció.

La perla natural i turística de Rússia és el llac Baikal. La ciutat d’Irkutsk és qualificada com “la París de Sibèria”, amb les seves típiques cases de fusta. Per visitar adequadament el Baikal vaig decidir visitar l’illa Olkhon, l’única illa que té el llac Baikal. El tour que vaig fer el diumenge en furgoneta, a més de recórrer la illa, també vam fer pas per un Gulag ( inicials de Glávnoye upravleniye ispravitel’no-trudovíj lagueréi, que traduït significa Direcció General de Camps de Treball ) de l’època estalinista on hi van recloure 400 persones, la majoria dissidents lituans.

Abans de creuar la frontera en direcció Mongòlia volia visitar Ulan Ude, bàsicament per contemplar el cap de Lenin més gran del món. Els meus 1,73 metres equivalen només al nas de Lenin, ja que l’estàtua té més de 7 metres. A més, tenia ganes de parlar amb en Pietr Ishkin, un professor d’anglès que em va allotjar a casa seva. En Pietr contava que la dècada dels noranta fou duríssima a la nova Rússia, amb alts índexs de corrupció i desgovern, que juntament amb les privatitzacions, van provocar una important fractura a la societat russa, amb les conseqüències d’atur – inexistent a l’URSS – , augment de preus, pauperització de les classes més desafavorides… A tot això en Pietr va afegir un nou fenomen que jo desconeixia: la nova administració, centralitzada a Moscou, queda a milers de quilòmetres de Moscou, provocant un allunyament entre la ciutadania i les elits dirigents. A més, el caràcter dels siberians no és comprès a Moscou… i viceversa. Per tots aquests motius el graner de vots del Partit Comunista de la Federació Soviètica, l’antic PCUS, continuava en Pietr, procedeix de persones adultes que van viure sota la URSS i que en l’actualitat no reben aquelles prestacions socials (habitatge, feina, jubilació amb garanties ) que rebien durant l’època soviètica. En acabar la conversa jo no vaig poder contenir-me i li vaig fer la pregunta: Per tu què és millor, viure sota la URSS o en l’actual Rússia ? En l’actual Rússia va contestar-me en Pietr, sense vacil·lacions.

A Ulan Ude el temps em va permetre passar-me pel Museu de la Gran Guerra Patriòtica. Segons s’explicava en aquest museu, Stalin va reservar durant el primer any de guerra (1941) els soldats de Sibèria pensant en una invasió de Japó a la URSS. Aquesta previsió es va descartar amb l’atac sobre Pearl Harbour el desembre de 1941. Fou aleshores quan la reserva de soldats de l’extrem orient rus van desplaçar-se fins al front de guerra contra els nazis. Aquesta incorporació fou quantitativa i qualitativa. Quantitativa perquè s’incorporaven nous soldats al camp de batalla, i qualitativa perquè com a siberians i de l’extrem orient rus eren els habitants que podien resistir més bé el fred. Per això s’atribueixen part de la victòria a la batalla d’Stalingrad al febrer de 1943.

A Mongòlia les coses són diferents. A l’estepa el temps es detura. Així vaig entendre perquè aquest país mai apareix en les telenotícies ni en els diaris, a banda de les revistes especialitzades en viatges. La capital, Ulan Batoor, a banda de ser la capital d’estat més freda del món, destaca per ser el centre d’immigració de famílies que procedeixen d’arreu del país, i que veuen en la ciutat noves perspectives de futur davant l’estancament, àdhuc empobriment, de l’estepa.

La República Popular de la Xina em va avisar des del primer moment que ja no estava a Mongòlia. A la frontera, a la ciutat d’Erlian, després de passar pel rutinari detector de metalls, dos policies se’m van adreçar per tal que els hi ensenyés la meva càmera fotogràfica. Només van revisar una per una les gairebé 400 fotografies que havia fet fins al moment amb la finalitat d’eliminar qualsevol fotografia que fos considerada perillosa per règim xinès. Jo , com ja els hi havia comentat anteriorment, procedia de Mongòlia. Després, com qualsevol turista que visita la República Popular de la Xina, vaig poder visitar la plaça de Tiananmen, la ciutat prohibida i la gran muralla.

En definitiva, una ruta per tres països que a mitjan segle XX van aplicar, a la seva manera, l’ideal d’estat socialista. A inicis del segle XXI han optat per vies diferents. Mongòlia ha esdevingut una democràcia parlamentària homologable a qualsevol país de l’Europa occidental. Avui governa el Partit Revolucionari del Poble Mongol, el mateix i únic partit que va liderar l’estat comunista de 1924 a 1990, i que ha estat el guanyador de les eleccions democràtiques de 1990, 1992 ( el 1996 les guanyà la oposició del Partit Democràtic)  i 2000. A 1990 va rompre amb l’òrbita moscovita i es va situar dins l’esfera de la socialdemocràcia, ingressant el 2003 dins la Internacional Socialista. Ningú discuteix, a diferència de Rússia, la qualitat democràtica del sistema pluripartidista mongol, tot i que la Constitució de 1992 contempla la pena de mort i els treballs forçats. Després de l’esfondrament de la Unió Soviètica, Rússia ha esdevingut una democràcia amb economia de mercat. Efectivament, és una democràcia, però una democràcia de baixa intensitat. Tothom coneix les poques garanties de la oposició per poder expressar lliurement les seves opinions en mitjans de comunicació. Els crítics de Putin han estat detinguts, empresonats, o en els pitjor dels casos, executats des del Kremlin. L’actual República Popular de la Xina combina l’economia de mercat neoliberal més agressiva i salvatge econòmicament parlant amb l’indiscutible poder del Partit Comunista sense masses canvis en el funcionament i estructura políticament parlant. La República Popular de la Xina no coneix la paraula llibertat, ni democràcia, ni drets humans. Una bona metàfora de l’actual situació del règim xinès que resumeix aquesta situació em succeí a Pekín, quan vaig introduir la paraula Freedom al cercador Google. Aleshores a la pantalla apareix Error.

(Autor: Albert Planas i Serra)

L’atzucac a Afganistan

dilluns, 12/07/2010

La descolonització va deixar unes fronteres a les quals ràpidament es van acomodar les elits dirigents dels nous Estats. A més, la lluita per la independència va forjar moviments nacionals allí on no existien. Ja l’any 1893 la línia Durand, que delimita la frontera entre l’Afganistan i el Pakistan, havia dividit el territori dels Pastun. La partició de 1947 entre l’Índia i el Pakistan no va remetre l’irredentisme Pastun que, en les zones tribals, va seguir alimentant les complicitats amb els seus homònims afganesos. Així, mentre les fronteres post – colonials es consolidaven a l’Orient Mitjà, i la guerra contra l’Iraq per l’ocupació de Kuwait en 1991 va demostrar que qualsevol intent de modificar-les estava destinat al fracàs, els confins Afgans – Pakistanesos (AfPak) segueixen immersos en una inestabilitat estructural.

La situació a AfPak és un mal de cap per a les tropes de l’International Security Assistance Force (ISAF), 119.500 efectius (21 de juny de 2010), en la seva majoria nord-americanes (78.430) i amb un notable contingent espanyol (1.415, l’onzè de 46 països). Nou anys després de l’ocupació, els objectius de l’Administració Bush no s’han complert: els talibans segueixen operant en les dues terceres parts del país; no s’ha vençut a Al Qaeda la direcció de la qual, afeblida i amb escassa capacitat operativa, es refugia entre Kosht (Afganistan) i el Waziristan Nord (Pakistan) protegida pel clan Haqqani; ni s’han complert les promeses de reconstrucció i democràcia. Per contra, la corrupció mina al Govern de Hamid Karzai -guanyador sota sospita de les darreres eleccions i amb la complicitat de criminals de guerra-; el total de desplaçats i refugiats ha crescut exponencialment, a la vegada que el rebuig a l’ocupació estrangera i el cultiu d’opi (8.000 tones en 2008). L’Afganistan figura, doncs, entre les principals preocupacions del president Barack Obama, que pretén, no ja guanyar la guerra, sinó posar fi al conflicte incrementant en 30.000 efectius la presència nord-americana i tancant Guantànamo.

En el seu discurs d’El Caire (juny de 2009), Obama va afirmar que “cap sistema de govern pot ser imposat per un país a un altre”. Ni una paraula sobre la democràcia a l’Afganistan com pretenia Bush. Sobre el terreny, les diferències són menors. En contra de l’evidència (el total de baixes de l’ ISAF era de 1.070 fins a febrer de 2009 i de 1.883 fins a juny de 2010) i, a pesar d’intentar minimitzar els “danys col·laterals”, l’argument militar segueix considerant-se prioritari i abasta també a les zones tribals del Pakistan.

Per sortir de l’atzucac cal comptar amb tots els actors i amb els països amb interessos en la regió (Rússia, Xina i Pakistan) i desactivar el conflicte de Caixmir entre l’Índia i el Pakistan. I ha de fer-se sense dinamitar la ja de per si fràgil estabilitat del Pakistan, l’arsenal nuclear del qual, descontrolat, suposaria una greu amenaça. Es tractaria, d’una banda, d’aïllar a Al Qaeda, que ha perdut suports, perquè l’11-S va ultrapassar la jihad defensiva afavorint la invasió de l’Afganistan i perquè el seu antixiisme i l’adopció del takfir, que converteix en infidels i permet atemptar contra altres musulmans, són rebutjats per altres grups radicals; i, per un altre, d’arribar a un acord amb els suposats talibans moderats. Però, el precedent de la mediació saudita en les frustrades negociacions de Karzai amb líders talibans el 2008 i l’acord pakistanès de febrer de 2009, que permetia instaurar la sharia a canvi de la pau civil en les regions tribals, no conviden a l’optimisme. Aquest acord va ser aprofitat pels talibans, els atemptats dels quals havien obligat a traslladar les rutes d’aprovisionament de l’ISAF al nord de l’Afganistan, per a ampliar el seu camp d’acció.

El problema és, doncs, on es fixen les línies vermelles d’un acord per a posar fi al conflicte i comprendre la complexitat d’un escenari que s’ha convertit en refugi i camp de batalla de grups radicals. La reunió del 25 de març entre Staffan de Mistura, enviat especial de Nacions Unides a l’Afganistan, amb dirigents de Hezb-i-islami, el partit de Gulbuddin Hekmatyar – aliat de Washington contra l’Exèrcit Roig i després d’Al Qaeda i els talibans-; la reconsideració d’una gran operació en la província de Kandahar, i la substitució de Stanley McChrystral per David Petraeus, amb àmplia experiència a l’Iraq, presagien un canvi d’estratègia.

No obstant això, convé aprendre del passat i recordar que a l’Afganistan l’ús exclusiu de la força va costar als britànics gairebé 16.000 baixes entre els soldats i civils que van abandonar Kabul el gener de 1842 per a arribar a l’Índia; i que, el 15 de febrer de 1989, els últims soldats soviètics deixaven enrere més de 15.000 companys morts des de 1979. I recordar així mateix que la invasió de l’Iraq va donar avantatges a Al Qaeda, que van disminuir quan es va permetre als iraquians decidir parcialment el seu futur.

En suma, aquesta és una batalla que es juga també en l’interior de l’Islam, on la confrontació de valors resulta més eficaç que l’ús exclusiu de la força, en el camp de la reconstrucció -la democràcia és també una categoria socio – econòmica- i en el de la lliure decisió dels afganesos.

(Autor: Antoni Segura, publicat originalment a El País el dia 8 de juliol de 2010)