Entrades amb l'etiqueta ‘Amèrica’

Jornades acadèmiques Formació de nous estats al món del segle XXI?: els processos independentistes (Quebec, Grenlàndia, Flandes, Escòcia, Euskadi, Catalunya) Born Centre Cultural, Barcelona, 29 i 30 octubre 2013

divendres, 4/10/2013

 

En el moment de la seva constitució (1945), l’Organització de Nacions Unides (ONU) comprenia 51 estats. Avui el total d’estats membres és de 193, mentre el total de països al món amb estatus diferents (estats independents, autònoms, associats…) arriba a 243. En suma, es podria dir que una de les característiques de la segona meitat del segle XX i dels inicis del segle XXI ha estat la configuració de nous estats paral·lelament al sorgiment de grans conjunts socioeconòmics regionals: Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN); Aliança Bolivariana pels Pobles de la Nostra Amèrica (ALBA); Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic (ASEAN); i, sobretot, la Comunitat Econòmica Europea (CEE), avui Unió Europea (UE).

És cert que el sorgiment de nous estats fou sovint amarat de violència, especialment en el cas de les descolonitzacions i de la implosió de Iugoslàvia. També ho és que alguns dels processos més recents s’han donat de mutu acord, Grenlàndia-Dinamarca, Quebec- Canadà, on els referèndums no han donat com a resultat la independència del Quebec, però sí el reconeixement a realitzar-los. De retruc, en el si de la UE s’observa un increment del moviments socials i polítics que reclamen la independència d’Escòcia, Flandes, Catalunya i Euskadi. Negar-ho és negar la realitat d’uns processos que reclamen una atenció política i acadèmica per entendre i explicar millor què està succeint.

Aquest és justament l’objectiu d’aquestes jornades: entendre i intentar explicar el que està succeint de la mà d’acadèmics (historiadors, politicòlegs, juristes…) coneixedors d’aquests processos i d’eurodiputats que ens puguin donar la versió de cóm s’estan plantejant aquests processos en el si de la UE. Es tracta, doncs, d’unes jornades que, des d’un vessant acadèmic i polític, intenten aportar llum sobre un fenomen d’actualitat que, de ben segur, tindrà conseqüències en la configuració futura de la UE i dels estats i països afectats. I tot això sense oblidar, finalment, dues premisses bàsiques. D’una banda, que des del vessant polític totes les proposicions són legítimes sempre que s’exerceixin per vies democràtiques i pacífiques; i, de l’altra, que tot projecte secessionista és l’expressió d’un doble conflicte polític, intern, entre els ciutadans favorables o contraris a la independència, i extern, entre els ciutadans que volen esdevenir sobirans i l’estat del qual formen part. 

Podeu consultar el programa en aquest link.

L’exili republicà espanyol de 1939 a la República Dominicana

dijous, 23/09/2010

“El 21 de desembre [de 1939] salpàvem d’aquell port [Bordeus] amb el Cuba, paquebot francès de 17.000 tones armat a popa amb dues peces de petit calibre per mor dels submarins. El 10 de gener cap a les onze vèiem terra: era Puerto Rico. Vam navegar al llarg d’aquesta illa fins a la caiguda del vespre i l’endemà a l’alba ancoràvem a la rada de l’Ozama, que fa de port a la ciutat de Santo Domingo.

A Bordeus vam comprar un atlas voluminós i una colla de llibres, tot plegat per fer-nos una certa idea d’a on anàvem. Heu de saber en efecte que no en teníem cap. El mapamundi era mut i amb la Nuri ens trencàvem el cap per endevinar quina podia ser una illa del mar Caribe que hi apareixia pintada amb el color de l’imperi francès ¡no en teníem ni la més remota idea! Doncs vet aquí que és precisament aquesta on ara ens trobem, que es veu que a París encara es pensen que forma part del seu imperi.

Fóra llarg de contar com és que hem anat a petar en una illa com aquesta, on evidentment no se’ns havia perdut res.”

(Extret de SALES, Joan (1976): Cartes a Màrius Torres. Barcelona: Club Editor.)

Amb aquestes paraules, el 28 de gener de 1940 l’escriptor i exiliat Joan Sales descrivia al seu amic, el poeta Màrius Torres, l’arribada de la seva família a la República Dominicana, on s’instal·laren fins a finals de l’any 1941. Sorprenentment, aquest país caribeny acceptà acollir a gairebé 4000 exiliats espanyols, tot i estar governat per un dictador cruel i dèspota, Rafael Leónidas Trujillo, que tenia terroritzada la població local. Enmig d’aquest atzucac, quina sort els esperava als exiliats que arribaren a aquest país entre 1939 i 1940?

Si la República Dominicana acceptà acollir un gran contingent de refugiats espanyols, no fou pas per l’afinitat ideològica que pogués tenir el règim de Trujillo amb el govern de la II República, ans el contrari. Si els obrí les seves portes, fou fonamentalment per motius propagandístics, per donar una imatge d’humanitarisme de la dictadura després que aquesta hagués perpetrat una brutal matança d’haitians l’any 1937 a la zona fronterera entre els dos països. Davant la manca d’alternatives quan Mèxic i Xile tancaren les seves fronteres a les expedicions col·lectives, els exiliats espanyols s’hagueren d’agafar a un ferro roent si volien allunyar-se de l’Europa que aviat seria devastada per la II Guerra Mundial.

Entre tres i quatre mil exiliats espanyols arribaren a la República Dominicana entre 1939 i 1940, en set grans expedicions col·lectives. Un cop allí, una gran part d’ells foren obligats a instal·lar-se en colònies agrícoles, creades pel govern dominicà en zones selvàtiques, aïllades dels nuclis de població importants. El clima tropical, la mala qualitat de la terra, el desconeixement de l’ofici d’agricultor per part de la immensa majoria dels exiliats o la manca de bones llavors, eines i plaguicides, determinaren el fracàs rotund d’aquestes colònies agrícoles. La fam i les malalties tropicals foren les principals companyes de viatge dels exiliats que s’hi instal·laren. A les ciutats, l’atur fou la tònica predominant entre els republicans espanyols. El mercat laboral del país no estava suficientment desenvolupat per absorbir una població amb professions fonamentalment orientades als sectors secundari i terciari. La situació tan precària en la qual es trobaven els exiliats els impulsà a reemigrar cap a altres països americans, com Mèxic o Veneçuela, tan aviat com els fou possible. Així doncs, es calcula que el desembre de 1942 ja només quedaven 1000 exiliats a l’illa i l’any 1945, la presència de republicans espanyols al país era absolutament testimonial. Així doncs, tal i com deia Joan Sales, en aquell país als exiliats espanyols semblava que evidentment no se’ls hi havia perdut res.

Paradoxalment, tot i la seva curta durada, aquest exili causà un profund impacte en la societat dominicana. Entre els refugiats espanyols arribats a l’illa, no hi havia dirigents polítics de primer ordre ni tampoc intel·lectuals, escriptors o artistes de gran renom. Malgrat tot, en el seu desenvolupament professional al país revolucionaren camps com el de l’art, la cultura o la Universitat. En paraules de l’historiador dominicà Bernardo Vega “fue como si un Renacimiento hubiera llegado a la Edad Media más penumbrosa”. La seva contribució també fou destacable en l’àmbit polític i social. A pesar de no poder vincular-se oficialment a la incipient oposició al règim de Trujillo, les publicacions i entitats que impulsaren i la seva sola presència enmig de la societat dominicana va generar les primeres manifestacions antitrujillistes i la creació d’uns dels primers nuclis sòlids d’oposició al règim.

Els historiadors dominicans i les institucions públiques de la República Dominicana, conscients de l’aportació fonamental dels exiliats a la vida cultural, acadèmica i política del seu país, en els darrers anys han centrat molts dels seus esforços a estudiar i documentar aquest fet. Precisament, durant el 2009 i el 2010 s’ha commemorat el 70è aniversari de l’arribada dels exiliats al país. Això s’ha plasmat en l’organització d’exposicions artístiques i històriques, la recollida de testimonis orals, la reedició d’obres escrites pels exiliats i, a nivell historiogràfic, en la realització d’un interessant seminari internacional que portava per títol El exilio republicano español en la sociedad dominicana (podeu consultar les actes del seminari en línia a la direcció http://es.calameo.com/read/000345214b2895dea2d16).

L’exili espanyol a la República Dominicana és sovint un dels més oblidats pels historiadors d’àmbit europeu, com ho demostren els pocs estudis existents fins al moment sobre el tema. A la República Dominicana, les investigacions sobre aquest fenomen es troben en estat emergent, però des d’aquí ens trobem amb la dificultat d’accedir a les seves publicacions, rarament distribuïdes a aquesta banda de l’Atlàntic. Tot i això, val la pena apropar-nos a aquest exili, on potser si que se’ns ha perdut alguna cosa.

(Autora: Elisenda Barbe Pou)