Durant les darreres setmanes, el debat públic a Alemanya sobre la immigració i els problemes del multiculturalisme va despertar un vast interès a tot el continent, especialment després de les – polèmiques – declaracions de la cancellera Angela Merkel del passat 16 d’octubre. Tot i així, no deixa de ser curiós que ningú hagi recordat que precisament la immigració, i la integració dels immigrants, van constituir un dels problemes més rellevants de la República Federal durant els seus primers anys d’existència (a partir de 1949). Ens estem referint, clarament, a la “qüestió dels expulsats” (els anomenats Heimatvertriebene), o sigui aquells alemanys (entre 12 i 15 milions en total) que – com a conseqüència de la fugida o de la posterior expulsió forçada – van haver d’abandonar, entre 1945 i 1950, les seves terres per refugiar-se, majoritàriament, al territori de la mateixa RFA.

Qui eren aquests alemanys expulsats? En primer lloc, eren els habitants de les antigues províncies orientals del Reich (Prússia, Silèsia, Pomerània) que desprès de la II Guerra Mundial van passar sota administració polonesa o soviètica; en segon lloc eren aquells milions de persones – els Volksdeutsche – que portaven segles vivint a tota Europa centroriental (als països del Bàltic, a Rússia, a Hongria, a Romania, a Iugoslàvia, a la regió ara txeca dels Sudets), constituint sovint l’ élit política i cultural d’aquelles regions, i que es consideraven ètnicament alemanyes, tot i viure fora de les fronteres de l’Estat nascut l’any 1871. Amb la arribada al poder de Hitler l’any 1933, la integració d’aquestes darreres poblacions dins del Reich es va convertir en una prioritat absoluta del nou govern de Berlín: l’annexió d’Àustria, dels Sudets i el successiu desencadenament de la crisi de Danzig neixen precisament per la voluntat nazi d’expandir les fronteres alemanyes fins a incloure-hi tots els Volksdeutsche.

Tot i que els desplaçaments d’aquests dos grups de persones comencin ja durant la guerra – amb els ambiciosos i criminals plans nazis per al reassentament alemany a l’Est europeu, molts d’ells colonitzen les regions poloneses i soviètiques ocupades per la Wehrmacht – la catàstrofe es desencadena a partir del gener de 1945, quan l’Exèrcit Roig llança l’ofensiva més contundent de tot el conflicte, entrant per primera vegada dins del territori del Tercer Reich. Més de cinc milions d’habitants de Pomerània, Silèsia i – sobre tot – Prússia Oriental, abandonats al seu destí per les agonitzants autoritats nazis, i enfrontats a la imminent perspectiva de la terrible venjança dels soviètics, es llancen així a una fugida desesperada i fatal, protagonitzant un èxode bíblic cap a Occident que acabarà amb la vida de centenars de milers d’ells (310.000 morts només entre els prussians orientals).

De totes maneres, la fugida davant dels soviètics durant les darreres setmanes de guerra constituirà només la primera part del colossal desplaçament alemany. De fet, ja durant la guerra els Aliats havien començat a planificar els canvis territorials de la postguerra, el més rellevant dels quals havia de ser l’amputació de les províncies orientals del Reich a favor de Polònia i de la URSS. Amb la perspectiva de traslladar així la frontera oriental alemanya a la línia formada pels rius Òder i Neisse, els mateixos guanyadors de la guerra prenen en consideració la oportunitat de transferir a Occident els habitants d’aquelles regions, i a la conferència de Potsdam (juliol-agost de 1945), Stalin, Churchill i Truman arriben a un acord respecte a aquestes expulsions, que teòricament havien de realitzar-se de forma humana i afectar a uns cinc milions de persones.

Tot i així, les coses marxaren de forma molt diferent respecte a lo pactat a Potsdam. Ja durant la primavera i estiu de 1945 els polonesos que acabaven d’arribar a Prússia, Pomerània i Silèsia van començar a “desgermanitzar” aquests territoris de forma brutal, intentant eliminar tot senyal de presència alemanya i convertint els habitants originaris, víctimes d’infinits robatoris, maltractaments i violències, en ciutadans sense cap mena de dret. En aquesta situació dramàtica, els nous ocupants comencen a expulsar els alemanys cap a Occident, en una segona fase de desplaçaments (les “expulsions salvatges”) que, en poques setmanes, van afectar a més de 750.000 persones. Després de la conferència de Potsdam, la expulsió continuarà – encara que de forma menys brutal, sobre tot a partir de 1946 (les anomenades “expulsions humanes”, tercera fase del desplaçament) – fins a que, al començament dels anys 50, tot rastre de presència alemanya havia desaparegut d’aquells territoris, i entre 7 i 8 milions de persones havien abandonat per sempre les seves cases. Per altra banda, els mateixos patrons (expulsions salvatges seguides per altres “més humanes”) es van donar també a altres regions amb consistent presència de Volksdeutsche: els Sudets (3 milions d’expulsats), Hongria (600.000), Romania (400.000), Iugoslàvia (més de 400.000).

Així, en el silenci gairebé total de l’opinió pública internacional, milions de persones, desposseïdes de tot i en lamentables condicions, van començar a vagar sense rumb durant mesos, enfrontant-se al catastròfic problema de la falta d’allotjament i al recel de les autoritats d’ocupació, i provocant un consistent augment de població – tot i les pèrdues de la guerra – en els devastats territoris de l’Occident alemany. No és d’estranyar, llavors, que ja des de la seva constitució, l’any 1949, el govern de la República Federal s’hagi preocupat de prendre immediates mesures polítiques, legals i econòmiques a favor d’aquests expulsats, concedint automàticament la ciutadania a tots aquells que provenien de regions que, fins al 1937, havien format part del Reich alemany (l’anomenat “Dret al Retorn”), i creant un Ministeri Federal dels Refugiats.

Tot i així, el govern de Bonn va optar explícitament per la “no-integració” dels Heimatvertriebene, autoritzant i afavorint la creació de grups i moviments que mantenien la identitat “separada” dels refugiats i rebutjaven la seva assimilació (una assimilació, per cert, complicada per les diferències socials, religioses, culturals i fins i tot lingüístiques entre els refugiats i els habitants autòctons). La raó d’aquesta política es deu sobre tot al fet que – legalment fins l’any 1990 – la RFA no va acceptar les fronteres post-1945 i, encara que teòricament, va mantenir viva la esperança d’un retorn dels refugiats a les seves terres. Una esperança que les associacions d’expulsats (la més important de les quals fou la – avui encara activa – Federació dels Expulsats) no van amagar ni per un moment, amb discursos i declaracions fortament reivindicatius i de contingut feroçment anticomunista (sovint compartits pel mateix govern federal), que presentaven l’expulsió com un atac dels Eslaus a l’Europa cristiana. Mentre així les regions alemanyes occidentals s’omplien de monuments i epitafis, actualment encara visibles, dedicats a la memòria de la “pàtria perduda” i de la tragèdia del desplaçament, durant tots els anys 50 i 60 del segle passat els expulsats, tot i la millora de les seves condicions de vida, van mantenir-se com un “cos separat” dins de la República Federal, constituint un subjecte de primera importància en el debat polític alemany.

Encara que actualment la qüestió dels expulsats ja no formi part de l’agenda política de Berlín, gràcies a la nova orientació diplomàtica del govern federal (sobre tot després de 1989) i gràcies al transcurs dels anys, pot resultar fins i tot paradoxal veure com un Estat que ara sembla exigir que tots els immigrants s’integrin dins de la societat alemanya, va esforçar-se durant dècades per evitar la integració dels seus mateixos compatriotes refugiats.

(Autor: Alberto Pellegrini)