Entrades amb l'etiqueta ‘Àfrica’

Nelson Mandela (1918 – 2013)

divendres, 6/12/2013

Nelson Mandela

El Sahara i el Marroc

dimecres, 22/05/2013

Aquest post és una col.laboració d’un alumne del Màster d’Estudis Històrics de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, bon coneixedor de la qüestió del Sahara.

El passat 25 d’abril es va renovar el mandat de la MINURSO a l’antiga colònia espanyola sense que la seva missió s’ampliés a la vigilància dels drets humans. Els Estats Units van voler incloure-la però la iniciativa va trobar una fèrria negativa marroquina, i també espanyola i francesa.

  La Missió de les Nacions Unides per al referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO), establerta l’any 1991 amb l’objectiu d’observar i garantir l’alto el foc entre l’estat Marroquí  i el Front Polisario i organitzar un referèndum d’autodeterminació al Sàhara, és l’única missió de pau de l’ONU que no té competències en la supervisió dels drets humans.

  La decisió de l’ONU  d’establir la MINURSO tenia com a objectiu resoldre un conflicte armat que té el seu origen en el procés de descolonització d’Àfrica. En la resolució 1542 (XV) de l’Assemblea General de l’ONU del 1960 el territori del Sàhara Occidental va ser inclòs en la llista de territoris no autònoms que s’havien de descolonitzar. La descolonització es va aturar a causa que el territori va ser reclamat pel Marroc, que va iniciar sota el regnat de Hassan II el 1975 una marxa verda per annexionar-se el territori, quan Franco agonitzava. El 14 novembre 1975 es van signar els acords de Tripartits de Madrid per els quals Espanya cedia la sobirania del territori a Mauritània, que posteriorment es va retirar, i al Marroc. Començaria un conflicte armat entre el Marroc i el Front Polisario que va finalitzar el 1991 a la vegada que es creava la MINURSO.

   Cal dir que la situació dels drets humans al Marroc no és diferent a la que té lloc en els territoris sahrauís, ja que segons dues prestigioses organitzacions marroquines per a la seva defensa, l’Associació Marroquina de Drets Humans i l’Organització Marroquina de Drets Humans, continuen havent violacions dels drets més bàsics sobretot als presos islamistes, salafistes i als independentistes sahrauís. A tot el país segueix havent fustigació i restricció de llibertats polítiques a grups contraris a la monarquia com són els islamistes del Adl wa Ihsan, Justícia i Caritat o contraris a la marroquinitat del Sàhara com són els activistes pro independència.

  Marroc ha perdut una gran oportunitat d’establir un estat democràtic i descentralitzat amb la reforma constitucional l’1 de juliol del 2011 com a conseqüència de la primavera marroquina que hagués pogut ajudar a resoldre el conflicte del Sàhara. Ni la constitució és democràtica, ni hi ha separació de poders, el Rei presideix el consell de ministres i segueix nomenant alts càrrecs de l’Estat. I a més hi ha temes exclusius de la monarquia com són els militars, política exterior, el Sàhara i els serveis secrets. No hi ha res de regionalització ni descentralització administrativa.

 La reforma constitucional ha estat una reforma dins de la continuïtat d’un sistema intacte que, simplement, ha incorporat als islamistes moderats del partit Justícia i Desenvolupament. Mentrestant el problema del Sàhara continua sense resoldre’s  hipotecant el futur de tota la regió del Magreb.

Autor:  Mohamed Douief Merras

MINURSO

MINURSO

Els crims de guerra italians: una historia casi oblidada. (I) El Yekatit 12 de Addis Abeba i la brutalitat italiana a Etiòpia.

dimecres, 6/06/2012

Fa aproximadament quatre mesos, les autoritats etíops van commemorar en Addis Abeba, amb una ofrena floral i discursos, el 75è aniversari del Yekatit 12, o Dia dels Màrtirs. Aquesta celebració, tot i ser molt important per la població del país africà, fa referència a un fet històric pràcticament desconegut a Occident: la massacre i l’empresonament d’una gran quantitat de ciutadans etíops per part de les autoritats italianes com a conseqüència d’un fracassat atemptat contra el virrei Rodolfo Graziani.

Aquest episodi, una de les pàgines més negres de la història italiana recent, té la seva origen en la guerra d’agressió que Mussolini va declarar a Etiòpia l’any 1935: una guerra que – teòricament – es va acabar amb la caiguda de Addis Abeba el maig de 1936 i amb la ocupació d’Abissínia (que, juntament amb les altres colònies d’Eritrea i Somàlia, va constituir l’Imperi Italià de l’Àfrica Oriental). En realitat, la fugida de l’emperador HaileSelassie i la proclamació de l’imperi per part de Mussolini – potser en el moment més àlgid de la seva trajectòria com a dictador – no van significar el final dels combats al territori africà, ja que la resistència armada va continuar amb una certa intensitat fins a principis de 1937. I, quan els soldats italians van derrotar les darreres forces etíops organitzades, el control feixista sobre aquell territori enorme no va ser mai tan absolut com volia mostrar la propaganda, ja que els episodis de violència i resistència van continuar ininterromputs fins a la ofensiva britànica que va alliberar el país durant la Segona Guerra Mundial.

En aquesta situació, dos joves eritreus van decidir aprofitar d’una cerimònia pública per intentar assassinar al virrei italià, el mariscal Rodolfo Graziani, i el 19 de febrer de 1937 (Yekatit 12, en el calendari gregorià utilitzat pels coptes) van llançar una sèrie de granades contra les autoritats italianes, ferint greument el mateix Graziani. La resposta dels ocupants no es va fer esperar, amb els carabinieri disparant immediatament contra els etíops presents, tot i que lo pitjor encara no havia començat. De fet, el mateix secretari federal del Partit Feixistad’Addis Abeba incita els italians a “destruir, matar i fer el que voleu”, desencadenant així l’horror a tot el territori: durant tres dies de sang i violència, la brutalitat homicida dels feixistes ataca indiscriminadament als Etíops pels carrers, dins de les seves cases, a les escoles, a esglésies i monestirs (gràcies també a la paranoica desconfiança de Graziani envers el clergat copte). Civils italians armats assassinen a Etíops desarmats i cremen les seves cases cridant eslògans racistes i feixistes; joves i intel·lectuals són atacats per explícit ordre de Roma; milers de persones són detingudes i deportades a camps de concentració on moriran en condicions inhumanes. Després de gairebé tres dies, l’orgia de violència es va parcialment apagar, deixant milers de morts i de ferits (les estimacions varien, tot i que la premsa internacional de l’època parla de entre 1400 i 6000 morts, als quals s’han d’afegir les víctimes dels dies posteriors).

Tot i així, Graziani – recuperat de les ferides, i encara més desconfiat després de l’atac – va deixar una darrera prova de la seva brutalitat, abans d’abandonar, a finals de 1937, el virregnat al més moderat Duc d’Aosta. Convençudes de que els autors de l’atac havien rebut protecció dels monjos coptes de DebraLibanos (un dels monestirs més importants de la regió), les autoritats italianes envien les tropes del general Maletti a “castigar” els suposats còmplices de l’atemptat – després d’haver arrasat i cremat pobles i cases en la seva marxa d’apropament al monestir. En poques hores, i amb ordres directes de Graziani de “liquidar completament” la comunitat religiosa, més de 1400 (i potser fins a més de 2000) monjos, pelegrins i religiosos són aniquilats sota el foc de les metralladores, en una matança brutal de la qual el mateix virrei es va complaure.

L’episodi de DebraLibanos – i el precedent bany de sang del Yekatit 12 – no són, desafortunadament, els únics moments en els quals els ocupants italians van mostrar la seva ferocitat. Ja durant la campanya bèl·lica de 1935-1936 les tropes italianes van utilitzar bombardejos indiscriminats contra la població civil; encara més greu, el mateix Mussolini va autoritzar explícitament l’ús de gasos tòxics per a acabar amb una resistència més dura del previst. L’any 1939 – quan en teoria el territori de l’Imperi ja estava pacificat – els Italians van fer servir (un cop més) els gasos i els llançaflames contra els civils en la massacre de DebraBrehan.Si a aquestes mostres de brutalitat homicida afegim també que el règim d’ocupació italià a Etiòpia es va caracteritzar – durant la seva curta duració – per l’aplicació d’un sistemàtic apartheidantelitteram envers la població local (amb una rigidíssima separació entre els blancs i els etíops), podem fàcilment concloure que el mite de la suposada benevolència italiana respecte als pobles colonitzats és només una colossal fal·làcia.

Desafortunadament, aquest mite encara sembla persistent: tot i les investigacions de nombrosos especialistes, sobre tot de Angelo Del Boca (el gran expert sobre la colonització italiana, que va descobrir als arxius l’ordre signat pel Duce respecte a l’ús dels gasos), tant a nivell institucional com a nivell de mentalitat col·lectiva hi ha un general rebuig a considerar els Italians com a responsables de crims de guerra, fins al punt que cap responsable de les matances a Etiòpia va ser jutjat o condemnat pels tribunals. El problema és – com veurem en un successiu article – que el mite del “bon italià” no es correspon a la realitat tampoc en moltes altres àrees brutalitzades per l’expansionisme feixista.

[Autor: Alberto Pellegrini]

Rodolfo Graziani

Rodolfo Graziani

El dia en què va caure Mubarak

diumenge, 19/02/2012

La tarda anterior els mitjans de comunicació internacionals, citant fonts de la CIA, donaven per feta la dimissió de Hosni Mubarak aquella mateixa nit. Però, el raïs egipci es va reafirmar en què no abandonaria el poder en un discurs pronunciat poc abans de la mitjanit. La ira, en forma de sabates llançades contra les grans pantalles que transmetien el discurs, es va desfermar a la plaça de Tahrir. Després de tres setmanes de protestes i amb el precedent de Tunísia, on Zine El Abidine Ben Ali havia dimitit el 14 de gener, hom esperava que Mubarak dimitís. Fou una nit molt tensa, a la plaça de Tahrir i als despatxos del Consell Suprem de les Forces Armades (CSFA).

L’endemà em trobava a Casablanca dinant en un restaurant del port. De fons una gran pantalla de televisió que transmetia  France 24. Al voltant de les quatre de la tarda es produí la notícia, Mubarak finalment havia dimitit. Es produïren alguns tímids aplaudiments i sonaren els mòbils. Era l’11 de febrer del 2011.

A Marroc se seguien amb un cert escepticisme els esdeveniments de Tunísia i Egipte, però, sens dubte, aquella notícia acabà d’alimentar el malestar que pocs dies després prendria la forma de manifestacions organitzades pel moviment 20 de febrer. ¿Què havia succeït aquella llarga nit del 10 a l’11 de febrer? Dies després se sabia que la pressió dels Estats Units havia estat decisiva per decantar al CSFA. En efecte, des dels Acords de Camp David (1978), que segellaren la pau en entre Egipte i Israel, el país del Nil era el segon que rebia més ajuda militar de Washington (el primer és Israel) i alts comandaments egipcis assistien a cursos en acadèmies militars dels Estats Units. Això havia contribuït a establir una xarxa de complicitat entre els dos col·lectius de militars i el missatge que arribà des de la Casa Blanca era molt clar: la situació és irreversible, la gent n’està farta del règim, de la corrupció i de la repressió; o deixeu caure a Mubarak o la revolució us arrossegarà també a vosaltres. Del discurs de la nit del 10 de febrer, inspirat per la seva dona i el seu fill, Mubarak passà al discurs de la seva dimissió, seguint les orientacions del CSFA. Fonts diplomàtiques asseguren que per forçar la decisió final de Mubarak resultà fonamental que ell mateix veiés la reacció de la plaça de Tahrir en escoltar el seu discurs de la nit anterior. Fou llavors quan sembla que va dir: prefereixo que els egipcis em recordin com l’heroi de la guerra del 1973, que no pas com el botxí del meu poble. Patètic, perquè la gran majoria dels manifestants no podien recordar la guerra del 1973, o no havien nascut o eren massa petits, i si en canvi recordaven la repressió del règim que vivien en carn pròpia.

A finals del 2011 se celebraven eleccions legislatives i el gener del 2012 es constituïa un Parlament que redactarà una nova Constitució. Els resultats són els que preveien molts analistes si les eleccions es realitzaven en un clima de relativa llibertat malgrat la pervivència de la violència (la repressió va provocar 60 víctimes durant la campanya electoral): victòria contundent del Partit de la Llibertat i la Justícia (Germans Musulmans) amb 127 diputats (el 38% sobre un total de 332; 10 més són nomenats pel president de la República, actualment el mariscal Mohamed Hussein Tantaui, i 166 reservats a candidats independents); Al Nur, partit salafista ultraconservador, 96 escons, el 29%; l’històric Wafd, 36, l’11%; els liberals del Bloc Egipci, 33, el 10% i l’excisió dels Germans Musulmans, Al Wasat, 10, el 3%. En total, amb els diputats independents, els partits islamistes -que no necessàriament comparteixen objectius, models ni estratègies- controlen gairebé les dues tercers parts de la cambra.

Aquests resultats, previsibles pels que coneixien la realitat egípcia i el pes de la repressió sobre els islamistes i la seva acció social en favor dels més desvalguts, inquieten les cancelleries i l’opinió pública occidentals. És un islamisme arrelat a la societat egípcia i que, en el cas dels Germans Musulmans -no d’Al Nur-, es defineix com una opció moderada que aposta per l’establiment d’un règim democràtic amb particularitats pròpies de la tradició religiosa-cultural d’Egipte i amb la mirada posada parcialment en Turquia i que, sens dubte, s’ha vist beneficiat per la seva millor organització i la visualització que li donà la repressió de Mubarak.  Molt més preocupant que la victòria dels Germans Musulmans, que han negat la seva intenció de formar un govern islamista, és el paper de l’exèrcit que, malgrat les manifestacions perquè traspassi el poder a un govern civil, es nega a deixar-lo per no perdre els beneficis que li reporta el control d’entorn d’una gran part de l’economia (Mohamed el Baradei ha retirat la seva candidatura a les eleccions presidencials en considerar que encara perdura l’antic règim). I més preocupant encara seria un possible pacte entre els Germans Musulmans i el CSFA on els primers ostentarien l’hegemonia social i formalment política i el segon seguiria conservant el poder a l’ombra en una mena de mubarakisme sense Mubarak. Encara queda, doncs, un llarg camí per recórrer perquè el poble egipci conquereixi la llibertat i es desfaci de l’ombra allargada i amenaçadora i corrupta de l’exèrcit.

(Autor: Antoni Segura i Mas)

[Article publicat a El Periódico de Catalunya el 14 de febrer de 2012]

Hosni Mubarak

Hosni Mubarak

La primavera marroquina

divendres, 2/12/2011

El passat 25 de novembre tingueren lloc eleccions legislatives al Marroc, les primeres on el rei tenia l’obligació constitucional d’anomenar cap de govern al guanyador de les eleccions fos del partit que fos. La victòria dels islamistes moderats assenyalà que el procés de canvi al món àrab havia arribat també al Marroc, d’ací que el moviment que culminà en les eleccions i que hom considera que es va iniciar amb les manifestacions del 20 de febrer, rebi el nom de Primavera marroqui. Aquest cop, per donar perspectiva a l’esdevinement hem comptat amb Mohamed Douief, perfecte coneixedor de la zona i estudiant d’història a la Universitat de Barcelona. Aquest és el seu text.

La primavera marroquina ha acabat amb les eleccions celebrades el passat 25 de novembre, les quals donaren la victòria al partit Justícia i Desenvolupament (islamista moderat) que obtingué 107 dels 395 escons de la cambra baixa del parlament. Per què han guanyat els islamistes moderats? Les raons són fàcils: l’atur, que afecta al 20 de la població, la pobresa, la mala situació de la sanitat i de l’educació, la corrupció i l’existència de zones rurals que encara viuen en el complet abandó per part de l’estat. Per tant, el més normal era que guanyessin els islamistes.
Però què és la primavera marroquina? A causa de la caiguda dels dictadors de Tunísia i Egipte, Ben Alí i Hosni Mubarak respectivament,  i a la inèrcia que es va produir al món àrab de llibertat i democràcia, es va formar al Marroc el 20 del febrer passat un moviment de joves per demanar democràcia, llibertat i igualtat anomenat moviment 20 de febrer. Eren joves titulats  i majoritàriament d’esquerres als quals s’hi van unir associacions feministes, de drets humans i altres grups islamistes il·legals. Es van manifestar el 20 de febrer i segueixen manifestant-se cada diumenge. Van tenir poc èxit i l’afluència va ser més aviat escassa. La formació del moviment 20 de febrer va coincidir amb vagues dels funcionaris de justícia, dels metges i infermers i dels professors d’educació primària. Aquests col·lectius van amenaçar amb unir-se al moviment vint de febrer i el règim no podia suportar vagues i manifestacions nombroses i donar una imatge al món de desestabilització.

El govern va prendre dues decisions. La primera, pujar el sou als treballadors tant del sector públic com del privat. Així evitava que els funcionaris públics s’adherissin al moviment. La segona decisió va ser augmentar la subvenció de productes de primera necessitat: sucre, pa, llet, farina, butà i gas. És a dir, un marroquí quan va a comprar el butà  paga 4 euros de mitjana quan l’estat paga la meitat. Amb aquestes decisions el govern curtcircuità el moviment 20 de febrer el qual, no ho oblidem,  només aplegava titulats en autr, partits d’extrema esquerra i els islamistes del partit Justícia i Caritat, moviment il·legal per no acceptar que el rei sigui comanador dels creients.
Per la seva banda, Mohamed VI va prendre la iniciativa de reformar la constitució i pactar-ne  la reforma amb els partits polítics. D’aquesta forma donava una imatge d’escoltar al poble i de ser un exemple de monarca reformista a ulls d’occident. El 9 de març passat va fer un discurs on designava una comissió d’experts constitucionalistes marroquins, majoritàriament d’esquerres, per reformar la constitució sobre la base de les propostes dels partits polítics. Aquesta reforma tenia com a objectiu la separació de poders, establir una justícia independent, atorgar més poder per al govern, que passaria a ser triat pel poble, així com el respecte als drets humans. Finalment, el passat 1 de juliol es va aprovar la constitució amb el 99% de vots afirmatius. Per acabar de rematar el procés de reforma exprés marroquina es van convocar eleccions anticipades el passat 25 de novembre, com ja s’ha comentat en els paràgrafs anteriors.
No podem dir que el Marroc sigui un país democràtic com Espanya, amb una monarquia parlamentària, però és cert que hi haurà un parlament designat lliurement pel poble i el cap de govern serà del partit vencedor. A més hi haurà una justícia independent i una legislació per respectar els drets humans. Podem afirmar que el Marroc serà un país democràtic amb matisos, i aquests matisos són que el rei manté el poder sobre l’exèrcit, és comanador dels creients i reté el poder sobre les qüestions de seguretat nacional.
Segons els mitjans de comunicació marroquins el rei nomenarà en els propers dies a Abdelilah Benkirane,  cap del partit Justícia i Desenvolupament i vencedor de les passades eleccions,  com a cap de govern, qui al no disposar de majoria absoluta haurà de pactar amb els socialistes i els nacionalistes de l’istiqlal, partits històrics en declivi. Els reptes són enormes per al nou govern: reduir l’atur, establir i assentar una justícia independent, rebaixar el grau de corrupció, reformar l’educació i afrontar els reptes de l’analfabetisme i la igualtat.
Benkirane té la intenció de dialogar amb el moviment  20 de febrer i la voluntat de treballar per a el país. El seu discurs dóna esperances a la societat marroquina. Si el nou govern aconsegueix donar resposta a les demandes de la societat hi haurà un llarg govern dels islamistes i de pas tornarà a fer que el poble marroquí confiï en la política, aspecte primordial per a la democràcia. Pel que fa al moviment 20 de febrer seguirà manifestant-se, només accepten una democràcia total, sense matisos. És bo que un govern tingui oposició tant al carrer com al parlament com a mesura de pressió.
Hi ha esperances en la societat marroquina i moltes ganes de canviar la situació del país, per a lo qual és indispensable un bon govern capaç d’aplicar les reformes i canvis necessaris.

[Autor: Mohamed Douief, estudiant d’història a la Universitat de Barcelona]

Marroc 20 de febrer de 2011

Marroc 20 de febrer de 2011

Les Revoltes Àrabs qüestionades.

dijous, 17/11/2011

A Europa preocupa la brutalitat d’alguns actes de repressió (inclosa la mort de Gadafi) després de la guerra civil a Líbia i la invocació a la sharía del president del Consell Nacional de Transició, Mustafà Abdeljalil. Tampoc agraden els resultats de les primeres eleccions lliures a Tunísia, on l’islamista Ennahda va obtenir el 41% dels vots. Es pensa que la primavera pot tornar-se en cru hivern amenaçant la seguretat i la pau. Se segueix llegint malament el que està succeint.
Les revoltes àrabs s’emmarquen en un procés recentment iniciat, que s’inscriu en un cicle històric global que no està tancat, per aquest motiu les prediccions són arriscades. El 1989 (caiguda del Mur de Berlín) i 1991 (col·lapse del comunisme en la URSS) es van tancar quatre dècades de Guerra Freda i segles d’un sistema d’equilibri de poders que regulava les relacions entre les grans potències. El nou model de relacions internacionals i del poder mundial està per definir. L’ intent neoconservador d’imposar un unilateralisme sota hegemonia nord-americana va llegar les herències d’Afganistan i l’ Iraq. Avui sembla imposar-se un multilateralisme difús on noves potències emergents pugnen amb altres en declivi per convertir-se en actors regionals i globals. Es percep un Món menys estable on les poblacions es rebel·len davant el rol al que semblaven predestinades.

El món àrab (concepte que homogeneïtza realitats molt diverses) es nega a acceptar resignadament la perpetuació de dictadures la suposada legitimitat de les quals era frenar l’ascens de l’islamisme. Un malestar creixent es va instal·lar en aquestes societats -i molt especialment en una joventut sense futur- on a la falta de llibertats s’unia una creixent desigualtat provocada per la corrupció i el nepotisme dels grups governants. Les protestes se succeïen abrigallades pels moviments socials -sindicats, associacions de joves, de dones, de llicenciats en atur…- i, finalment, el 2011, esclaten les revoltes.

A Tunísia, amb el rerefons de l’aixecament miner de Gafsa en 2009 recolzat per les seccions locals de la UGTT, el malestar es precipita el 17 de desembre de 2010 amb la immolació de Mohamed Buazizi a Sidi Buzid. A Egipte, des de 2004, el moviment Kifaya agrupa activistes dels moviments socials i, a l’abril de 2008, esclata una vaga general en suport dels treballadors de la fàbrica tèxtil de Mahalla. Les xarxes socials van jugar un paper fonamental en l’èxit de la vaga. El catalitzador va arribar al juny de 2010 amb l’assassinat de l’internauta Khaled Said per la policia a Alexandria. El moviment Tots Som Khaled Said va desembocar en les multitudinàries concentracions a la plaça de Tahrir que van enderrocar a Mubarak. A Líbia, familiars de les víctimes i activistes dels drets humans, mantenien viu el record dels 1.200 presos assassinats a la presó d’Abu Salim de Trípoli l’estiu de 1996. D’aquest record va sorgir un moviment d’oposició que es va expandir amb les xarxes socials. Al febrer de 2011, la detenció d’un activista a Bengasi va provocar les primeres protestes a les quals va respondre Gadafi amb l’Exèrcit, que va bombardejar als manifestants, desencadenant així la guerra civil.

Les revoltes són part, doncs, d’un procés més ampli, que ajunta moviments socials i noves tecnologies i en el qual els manifestants comparteixen objectius i característiques: rebuig de les dictadures i de la repressió, exigència d’eleccions lliures, joves que reclamen una dignitat segrestada per les condicions d’uns mercats que els condemnen a l’emigració, a l’atur i la indigència. Però, és també un procés heterogeni que prendrà camins diferents segons les particularitats, el context i la correlació de forces en cada cas concret. I és, sobretot, un procés que recentment s’inicià, que serà llarg, amb avanços i reculades, i del que solament podem afirmar que és irreversible perquè la geopolítica d’Àfrica del Nord i Orient Pròxim no tornarà a ser la mateixa.

En definitiva, convindria interioritzar algunes reflexions:

1. Tot procés de canvi polític comporta un risc -fins i tot el que tot quedi igual, però amb altres actors-, per aquest motiu els temors manquen de sentit, perquè si s’accepta la necessitat del canvi (com en l’Europa del Sud a mitjans dels setanta) cal acceptar el risc que porta associat.
2. Les societats d’aquests països reclamen poder decidir autònomament el seu futur el que, contradient la suposada incompatibilitat entre islam i valors democràtics, pot portar a configurar sistemes i hegemonies que no sempre seran del grat de la UE. Però, mentre que el procés electoral sigui tan transparent com a Tunísia, caldrà acceptar als nous interlocutors, perquè no han de repetir-se els errors de 1992 (Algèria) i 2006 (Palestina).

3. Finalment, la UE haurà d’assumir un nou escenari geopolític en l’espai mediterrani on apareix amb força un actor que pot convertir-se en una nova potència regional i que, al mateix temps, pot servir de model als grups de l’islam polític finançats fins ara amb fons de Riad. Potser, a no trigar molt, Brussel·les lamentarà haver impedit l’ ingrés de Turquia en la UE.

[Autor: Antoni Segura i Mas. Article publicat a El País el 14 de novembre de 2011]

Tunisia-Eleccions 2011

La mort de la Generació de Qaddafi.

dimecres, 2/11/2011

Des de l’execució de Muammar Qaddafi i des de l’inici de la Primavera Àrab són moltes les pàgines que s’han escrit, molts els conceptes que s’han manejat, però ben pocs els intents de posar aquests esdeveniments en el seu context històric i per aquest s’entén no solament com Occident veu aquests temes, sinó com els veuen els ciutadans del món àrab i per això, val a dir, els occidentals estem bastant mal equipats, amb algunes excepcions. Intentem entendre i explicar esdeveniments a partir de la nostra experiència, la qual, molt sovint, té poc a veure amb l’experiència dels autòctons de les zones de les que parlem. Així, per exemple, no ha estat estrany sentir els darrers dies a gent que va viure les dècades dels anys 60 i 70 dir que ells van saludar amb joia l’arribada de Qaddafi al poder. I això fou del tot normal en un context com aquell on la descolonització i l’eliminació dels darrers vestigis del colonialisme europeu eren temes cabdals. El que ja no es tant normal és pretendre congelar un moment en el temps i ignorar l’evolució posterior d’una persona i un esdeveniment, just allò que viuen els autòctons. El mateix val per una de les constants de la Primavera Àrab: el refús a qualsevol mena de lideratge fort. Si això ho intentem explicar només fent una analogia amb la desafecció política que afecta a les societats occidentals, tindrem una visió molt parcial de la qüestió. Si hi afegim quina ha estat l’experiència dels àrabs amb aquesta mena de lideratges, començarem a apropar-nos de veritat al sentir de la gent d’aquests països. Aquests buits són els que pretén omplir el professor libanès Mohamad Bazzi en aquest excel·lent article que va publicar a  la pàgina web de la revista Foreign Affairs i que us fem arribar en català en l’espai d’aquest blog. Com sempre qualsevol error només és imputable al coordinador del blog qui és qui l’ha traduït.

 

El març de 2008, Muammar al-Qaddafi prenia la paraula a la cimera de la Lliga Àrab a Damasc per donar un dels seus recargolats discursos. Cap a la meitat, deixà anar un avís profètic criticant a la resta de caps d’estat enllà reunits per acceptar la defenestració i posterior execució de l’iraquià Saddam Hussein: “Un poder estranger ocupa un país àrab i penja el seu líder mentre nosaltres mirem i riem”, la veu de Qaddafi retronà: “el vostre torn arribarà aviat!”

 

L’audiència es posà a riure. Mentre les càmeres de TV mostraven la sala, l’amfitrió, el president de Síria Bashar al-Assad, amb prou feines amagava el seu riure. Qaddafi continuà sense immutar-se: “Fins i tot vosaltres, els amics d’Amèrica. No, diré nosaltres, nosaltres els amics d’Amèrica. Amèrica podria aprovar la nostra execució algun dia.” Més riure.

 

Ara ja no riuen. Qaddafi fou el darrer dels vells homes forts àrabs nacionalistes, i la seva mort marca el final d’una època. Els seus companys de generació eren Saddam  i el pare i predecessor de Bashar al-Assad, Hafez al-Assad.  Militars d’origen humil provinents de ciutats marginades que van haver de lluitar de valent per arribat al capdamunt, muntats en la onada de sentiment revolucionari que escombrà l’Orient Mitjà en les dècades dels 60 i els 70 del segle XX. La seva font d’inspiració fou el carismàtic oficial egipci, Gamal Abdel Nasser, qui derrocà al pro-britànic rei Faruk l’any 1952. Els colpidors discursos de Nasser, escoltats a tota la regió mitjançant el recentment inventat ràdio transistor, encenien la visió d’una unitat àrab. Fou un temps de convulsions, durant el qual les elits feudals i mercantils – els aliats dels vells poders colonials europeus – anaren perdent el control de la situació. D’aquest manera, en un primer moment, Saddam, Qaddafi i Assad semblaven personificar una nova era de reformes populistes.

 

El nacionalisme àrab començà a minvar després de la humiliant derrota davant Israel a la guerra de 1967, la qual deixà a molts àrabs amb el regust de la traïció per part dels seus líders. Amb la mort de Nasser tres anys després, la gran esperança de la unitat àrab s’extingí. Els ciutadans començaven a veure que els seus herois s’havien tornat uns corruptes, uns dèspotes autoritaris que suprimien qualsevol oposició, executaven als crítics i malbarataven la riquesa nacional.  A la dècada dels anys 80, els moviments islamistes anaren guanyant terreny a tota la regió, impulsats per la Revolució Islàmica a Iran i la Jihad contra l’ocupació soviètica d’Afganistan.  Les societats àrabs es tornaren més conservadores, i els moviments islamistes prengueren el lloc als partits seculars i panarabistes, exercint una influència significativa damunt la vida cultural i personal dels ciutadans. Amb l’objectiu d’esclafar qualsevol desafiament a la seva autoritat, els autòcrates de la regió construïren un elaborat aparell de seguretat dirigit tant contra l’oposició islamista com la secular. El moviment per l’alliberament àrab acabaria en traïció, exili i carnisseria.

 

Ara, un a un, els homes forts han començat a trontollar i caure. Una nova generació de revolucionaris ha fomentat una revitalització del sentiment d’identitat panàrab al voltant de demandes per els drets polítics i socials. De la mateixa manera que les protestes que començaren a Tunísia s’estengueren a Egipte, Líbia, Iemen, Bahrain i Síria, cada revolta s’ha inspirat en les altres . Una avantguarda de líders civils està començant a emergir de les revoltes, i encara que utilitzin alguna de les velles doctrines nacionalistes, com la retòrica anti – colonial i la resistència vers Israel, tenen ben presents els errors de la generació de Qaddafi.

 

En el cim del nacionalisme àrab i el fervor panàrab, líders con Nasser cercaren la mobilització del suport polític transfronterer apel·lant a la idea que els àrabs compartien un llenguatge, una cultura, una història i una identitat política. Els revolucionaris d’avui utilitzen una retòrica similar per lluitar contra l’autoritarisme. No és per casualitat que les multituds a Tunísia, Egipte, Síria, Iemen, Bahrain i a altres llocs, a més de majoritàriament pacífiques repeteixin el mateix crit en àrab: Al-shaab yurid isqat al-nizam (El poble vol la caiguda del règim). Els àrabs s’inspiren en els mètodes i objectius dels altres, i ja no accepten un contracte social que els hi ofereix seguretat i estabilitat a canvi de repressió governamental, lleis arbitràries, censura i control estatals dels mitjans de comunicació i govern d’un sol partit. Contràriament, demanen justícia, llibertat i dignitat. El poble no hauria de tenir por del govern. El govern hauria de tenir por del poble, es llegia en una famosa pancarta a la plaça Tahrir d’El Caire a principis d’aquest any.

 

Les revolucions àrabs d’avui es diferencien d’aquelles de mitjans del segle XX en un punt clau: no són moviments de dalt cap a baix com aquells que portaren els autòcrates al govern. No estan liderats o instigats per militars o figures carismàtiques. L’època dels homes forts àrabs ha finalitzat, i tot i que encara no és clar qui ocuparà el seu lloc, els revolucionaris d’avui estan definint de nou el nacionalisme àrab fent-lo més populista i de base.

 

Els revolucionaris àrabs d’avui haurien d’examinar l’herència de Qaddafi i evitar les trampes dels vells moviments nacionalistes. Quan Qaddafi arribà al poder personificava el refús àrab als vestigis del colonialisme. Fill d’una jove parella de beduins, va créixer prop de Sirte. Durant l’adolescència, abans d’entrar a l’acadèmia militar amb 19 anys, escoltava el programa de Ràdio Caire “La Veu dels Àrabs” i memoritzava els discursos de Nasser. L’any 1969, la retòrica anti – imperialista del líder egipci impulsà Qaddafi, aleshores un capità de 27 anys, a liderar un cop d’estat contra el rei Idris, qui havia entregat els recentment descoberts jaciments de petroli a companyies occidentals les quals només compartien una petita part d’aquesta riquesa.

 

En un primer moment, el cop portà prosperitat als libis. El règim de Qaddafi forçà a les petroleres estrangeres a renunciar a ser els accionistes majoritaris de la riquesa petrolera líbia i a entregar percentatges majors dels seus beneficis. Altres líders de la regió seguiren l’exemple de Qaddafi i demanaren més a les grans petroleres en nom del nacionalisme àrab. Un d’aquells líders era Saddam Hussein. A principis dels anys 70, Saddam supervisà la presa de control de la riquesa petrolera iraquiana de mans de les empreses estrangeres just en el moment en que el preu del petroli estava començant a pujar d’una manera espectacular. Els nous ingressos li permeteren modernitzar l’ Iraq rural, distribuir terres entre els pagesos i mecanitzar la producció agrícola. Iraq esdevindria un dels països més rics del món àrab, però també un dels més repressors.

 

De la mateixa manera, Qaddafi construí escoles, vivendes, hospitals, carreteres i autopistes. Liderà una campanya per estendre l’educació i la sanitat públiques a la vegada que intentava crear noves industries. L’any 1969, l’esperança de vida a Líbia era de 51 anys, avui són 77. I encara que la renda per càpita – $14.000 l’any 2010 – és més baixa que la d’altres estats productors de petroli, és significativament més alta que la d’Algèria, Egipte i Tunis.

 

Tot i la prosperitat inicial, molta d’aquesta riquesa derivada del petroli, al igual que a l’ Iraq, fou malbaratada o desviada cap el dictador i els seus aliats. Com altres líders àrabs de la seva generació, Qaddafi ràpidament esdevingué un dèspota. Suprimí tota oposició amb purgues, judicis públics, tortures i execucions. Els seus agents assassinaven dissidents a les capitals europees i arrastrà a Líbia a un conflicte destructiu amb el Txad, el veí del sud. Va fer-se un munts d’enèmics a Occident en els anys 70 i 80 donant suport al terrorisme de l’IRA, a la Facció de l’Exèrcit Roig a Alemanya, a Abu Nidal i a Carlos el Xacal. Després de la implicació d’agents libis en l’explosió del vol 103 de Pan Am damunt Lockerbie, Escòcia, l’any 1988, les Nacions Unides imposaren sancions a Líbia i Qaddafí esdevingué un paria internacional.

 

A la vegada, Qaddafi es veia si mateix com a un campió del poble i un estadista – filòsof. Compilà els seus pensaments, alhora estranys i banals, en el Llibre Verd, tres volums de meditacions polítiques, econòmiques, d’organització social i altres temes. L’any 1975 publicà el primer volum (sense cap modèstia titulat La Solució al Problema de la Democràcia) proclamant que hauria de servir com a full de ruta per a rescatar el capitalisme i el comunisme de la fallida. Amb el Llibre Verd, Qaddafi prometia mostrar al Món un altre camí: La seva “tercera teoria universal” hauria d’assenyalar el començament d’una era de democràcia de les masses en la qual el poble s’autogovernaria directament.

 

Per tal de demostrar les seves teories, dimití de tots els seus càrrecs l’any 1977 i es proclamà “guia de l’era de les masses.” Els libis, declarà, d’ara endavant s’autogovernarien, substituint el govern central amb “comitès populars” i “congressos populars” en el marc d’una utopia que ell anomenava Gran Jamahiriya Socialista Popular Àrab de Líbia. (El terme “jamahiriya” fou un famós neologisme de Qaddafi, a partir de la paraula àrab per república, significant, aproximadament, “república de les masses.”) Per suposat, Qaddafi i els seus sicaris mantenien un control absolut damunt tots els àmbits de la vida, i sempre que s’obria una sessió dels congressos populars, aquests es limitaven a reafirmar els desitjos del líder.

 

Fins al final, Qaddafi mantingué la pretensió de que ell només era un guia per a la nació. En un discurs televisat a finals de febrer, immediatament després que s’iniciés la revolta líbia, parlà d’ell mateix en tercera persona, prometen mantenir-se en el seu lloc. “Muammar Qaddafi no té cap càrrec oficial i, per tant, no en pot dimitir de cap, com han fet altres presidents! Muammar Qaddafi no és un president! És el líder de la revolució fins la fi dels temps! bramà donant cops de puny a la taula. Aleshores canvià a la primera persona: “Jo sóc més gran que les posicions ocupades per presidents i notables. Sóc un lluitador. Un mujahid. Un revolucionari de les tendes de campanya.” Desafortunadament, per a ell i per Líbia, traí la seva pròpia revolució, exactament igual que els altres homes forts de la seva generació van fer. Amb la mort de Qaddafi, la pilota és ara a la teulada dels nous revolucionaris per a fer-ho millor per tal d’assolir les aspiracions dels àrabs.

[publicat a la pàgina web de la revista Foreign Affairs el 21 d’octubre de 2011]

Qaddafi i Saddam Hussein

Líbia i Euskadi

dilluns, 24/10/2011

Poques setmanes com la darrera concentren dos esdeveniments de la importància de l’execució del Coronel Gadafi a Líbia i l’anunci de l’abandó de la violència per part de l’organització terrorista ETA a Euskadi. Seria molt complicat explicar el conjunt d’implicacions d’ambdós fets en el marc del post d’un blog per això us recomanem la relectura dels posts ja dedicats a Líbia i les revoltes magrebines, que trobareu dins la categoria “Àfrica” del blog. Pel que fa el segon esdeveniment, la recomanació va més enllà del marc del blog. A tots aquells que vulguin conèixer les arrels i desenvolupament del conflicte a Euskadi, els hi suggerim la lectura de dos llibres que el director del CEHI i profund coneixedor de la qüestió, l’ Antoni Segura, va dedicar al tema. Es tracta de Mirades sobre Euskadi, editat per l’Editorial Pòrtic l’any 2003, i Euskadi,  Crònica d’una desesperança, editat per L’Avenç l’any 2009.

Euskadi, Crònica d'una desesperança.

Euskadi, Crònica d'una desesperança.

 

Els emirats del Golf Pèrsic

dilluns, 4/04/2011

Les curses de Formula 1, la victòria del Barça al Mundial de Clubs l’any 2009 a Abu Dhabi i el contracte amb Qatar Foundation per esponsoritzar la seva samarreta, la recent visita de Zapatero a Qatar i als Emirats Àrabs Units (E.A.U.) en busca d’inversions per a empreses i caixes, i les revoltes de Bahrain, en el context de l’onada de revoltes als països àrabs, són els principals titulars sobre una regió poc coneguda i marcada per la seva riquesa petrolífera i l’espectacular urbanització de les seves ciutats.

Els orígens d’aquests petits estats del Golf Pèrsic (Bahrain, Kuwait, Qatar i els Emirats Àrabs Units) els podem buscar en el contacte de les poblacions beduïnes de la Península Aràbiga amb el mar a finals del S. XVIII, després d’un període on la costa havia estat dominada per portuguesos i perses. Aquesta simbiosi entre les tribus beduïnes i la cultura marítima es va traduir en la formació del que s’han anomenat ciutats portuàries, és a dir emirats amb una petita extensió de territori i població que van centrar la seva economia en el comerç marítim, sense que això comportés una expansió territorial, ni la creació d’una xarxa pròpia de ports arreu. Per assegurar el comerç de llarga distancia van recórrer a l’establiment d’aliances polítiques amb potències internacionals. La pirateria  havia estat durant molt temps l’activitat principal en les costes del Golf aprofitant la proximitat de la ruta de les índies. En aquest context, Gran Bretanya, per ací la zona era un punt clau en les rutes marítimes vers les seves possessions asiàtiques,  va començar a jugar un paper fonamental a mitjans del segle XIX firmant un seguit de treves amb els principals caps tribals de l’àrea. La pirateria és substituïda aleshores per l’explotació de les ostres perleres, activitat que tindrà el seu màxim moment després de la Primera Guerra Mundial i fins als anys trenta del segle passat. L’inici de l’explotació petrolífera canviarà la regió per sempre més. Aquestes treves, que es van acabar consolidant en tractats de pau i acords comercials, van assegurar, per una banda, els interessos britànics a la zona i, per altra,  van protegir a les dinasties locals de les lluites pel domini de la Península Aràbiga entre saudites i otomans.

Al final de la Primera Guerra Mundial, derrotat i desmembrat l’Imperi Otomà, els saudites continuen amb la seva expansió territorial. Els britànics els hi donen suport, però  al mateix temps protegeixen els seus protectorats al Golf Pèrsic. La intervenció britànica serà necessària en l’expansió dels saudites a l’ Iraq i a Kuwait (amb un acord que establia dues zones neutralitzades). La  creació del Regne d’Aràbia Saudita, el 1932, no marca unes fronteres definitives, de fet la frontera amb els altres emirats (Abu Dhabi, Qatar, Bahrain) era gairebé inexistent. Tot i així, l’expansió saudita va continuar cap a Asir (aleshores part del Iemen) i cap a la zona interior dels emirats del Golf. Fou la necessitat d’establir unes fronteres estables del  nou regne d’Aràbia Saudita i la voluntat de Gran Bretanya de conservar els esmentats protectorats, davant de les concessions saudites als Estats Units, el que va frenar l’expansió d’aquella i va reforçar el manteniment dels emirats.  Gran Bretanya va mantenir el seu protectorat a Kuwait fins el 1961 i en el cas dels futurs Emirats Àrabs Units, Qatar i Bahrain fins el 1971.

L’explotació petrolífera a gran escala comença a finals de la dècada de 1940 a Kuwait i Qatar, i en la de 1960 a tres dels set emirats dels futurs Emirats Àrabs Units ( Abu Dhabi, Dubai i Sharjah) i a Oman.  Els ingressos del petroli van convertir els emirats del Golf en una regió estable i pròspera econòmicament parlant. D’economies mercantils van passar a ser economies rendistes, i de zones despoblades i desertitzades van passar a ser zones de creixement i concentració demogràfica mitjançant  un procés d’hiperurbanització.

Després de la independència de Kuwait el 1961, Gran Bretanya va projectar la creació d’una entitat que integrés a la resta dels emirats. Bahrain i Qatar no en van voler saber res i d’aquesta manera, el 1971, ambdós assolien la seva independència a la vegada que naixia l’entitat dels Emirats Àrabs Units (fruit de la unió dels emirats d’Abu Dhabi, Ajman, Dubai, Fujairah, Ras al-Khaimah, Sharjah i Umm al-Qaiwain). No exempts de divergències internes (interessos territorials dels diferents emirats) ni de pressions externes (Iraq, Iran i Aràbia Saudita), tots ells van prioritzar els acords amb les potències estrangeres (principalment els Estats Units) per damunt de la possibilitat d’arribar a acords regionals entre sí, una tendència que encara avui és present.

Les independències portaran un major control sobre el preu del petroli, però els baixos preus del moment en comparació amb la seva demanda i al tractar-se d’un tipus de recurs no renovable, creava una situació insostenible per als països del Golf, els quals van aprofitar la guerra de 1973 -que va enfrontar Israel amb Egipte i Síria- per multiplicar-ne el preu per quatre. És l’anomenada primera crisi del petroli.

La derrota del panarabisme a la guerra de juny 1967, la Guerra dels 6 dies, havia suposat un canvi de lideratge en el món àrab en detriment d’Egipte i a favor de l’Aràbia Saudita. Aquest esdeveniment fou el tret de sortida d’altres que van posar de manifest la vulnerabilitat dels emirats del Golf: l’enfrontament armat entre els dos Iemen i la firma de tractats entre el Iemen del sud i la Unió Soviètica; la caiguda del Sha de l’Iran amb la victòria de la revolució liderada per Khomeini i l’establiment d’un règim islàmic basat en un xiisme revolucionari com a pol oposat de l’ islam ric i conformista dels emirats del Golf i l’Aràbia Saudita; la ruptura de l’eix Riad – El Caire després de la firma dels acords de Camp David entre Israel i Egipte; l’ofensiva soviètica a l’Afganistan;  i finalment la guerra Iraq – Iran el 1980, vista tant com una amenaça, en el cas que es pogués estendre per tota la regió, però també com una oportunitat per a debilitar dues potencies veïnes i preservar l’ status quo dels països del Golf.

Davant d’aquesta situació, el 1981, Qatar, Bahrain, Kuwait, Oman i l’Aràbia Saudita creen el Consell de Cooperació del Golf, que intenta ser un organisme regional de cooperació en termes econòmics i de defensa. Es fan alguns passos en cooperació econòmica: afavorint la mobilitat regional, establint algunes institucions comunes, etc. En termes de defensa s’avança principalment en la cooperació policial i militar front problemes interns –un exemple és la recent  intervenció de forces comunes a Bahrain- però poc en defensa davant d’agressions exteriors. L’ocupació de Kuwait per part d’Iraq (1991), mostra la incapacitat d’aquests emirats per fer front a una invasió externa, i palesa la necessitat de les aliances exteriors per a garantir la seva seguretat en un món hostil. A partir d’aquest moment la principal amenaça provindrà d’Iran, a qui la desaparició de la URSS aquell mateix any combinada amb el debilitament del seu enemic iraquià col·loquen en primera línia de l’escenari regional. A tot això, a dia d’avui, hi hem d’afegir la cursa per la nuclearització de la regió com a teló de fons de la conflictivitat. El Consell de Cooperació del Golf ha fet, sobretot des de l’any 2001, nous passos en la cooperació econòmica i militar, però sense assolir els objectius marcats: establiment d’un mercat comú, d’una moneda única i d’unes forces armades unificades. A més, lluny d’eixamplar els seus horitzons, el Consell segueix  tancant la porta a l’ ingrés de nous membres.

Políticament, els diferents emirats han mantingut uns sistemes interns autoritaris, no de caràcter personal sinó familiar. Les famílies reials són extenses i els seus membres s’han distribuït la supervisió i el control dels principals recursos de poder de l’estat (inclosos els militars) admetent un nombre suficient de gent de les classes més baixes per a mantenir la cohesió interna, a la vegada que s’empra la repressió sistemàtica contra tota expressió d’oposició en un marc de corrupció generalitzada. Les rendes del petroli han permès assegurar tant el creixement econòmic com la inversió de capital en l’economia financera mundial. El creixement de les economies del Golf s’ha vist afavorit per les bones vies de comunicació i transport del petroli i del gas però, a la vegada, no s’han desatès les inversions en les indústries derivades d’aquests dos recursos.  Al mateix temps s’han bolcat en l’economia financera. Els bancs de la regió tenen molta força i alguns països com Espanya han visitat recentment la zona per atreure capital. No obstant tot això, la crisi econòmica ha fet trontollar alguns sectors especialment a Dubai, on havia predominat el sector immobiliari, el turisme de luxe i l’especulació, el que ha obligat a Abu Dhabi a rescatar-lo financerament.

Val a dir, que la inversió econòmica s’ha concentrat en el  món urbà. Avui la població urbana suposa el 80 i el 90% de la població de la qual un 80% és d’origen immigrant i gaudint de drets molt limitats. A Kuwait es concentren egipcis, siris, iraquians i també molts palestins, malgrat que molts van ser expulsats durant l’enfrontament amb Iraq el 1991. A Bahrain, Qatar i als E.A.U. predominen les migracions provinents d’Índia, Pakistan i Filipines. La urbanització del territori delimita la segregació no només entre autòctons i estrangers sinó també entre  els grups socioeconòmics de la població autòctona.

Tot i els nombrosos aspectes comuns, la política interna d’aquests estats conserva algunes particularitats.  Als Emirats Àrabs Units, tot i tenir el PIB més elevat dels països àrabs, les condicions de vida de la població varien molt d’un lloc a l’altre. Només Abu Dhabi, Dubai i Sharjah han gaudit de les rendes del petroli i del creixement accelerat. La monarquia absoluta segueix essent la naturalesa política del règim dels E.A.U. Qatar, és una monarquia absoluta que s’ha dotat d’aspectes que li donen de cara enfora un aire més modern i s’ha erigit com a promotor del neoliberalisme a la regió, però l’aspecte més interessant és la creació de la cadena de televisió per satèl·lit Al-Jazeera el 1994, que és al mateix temps un instrument al servei d’aquest petit estat i un altaveu de disconformitat del món àrab que ha esdevingut el seu principal referent informatiu. Els sistemes de Kuwait i Bahrain s’han aproximat a certs mecanismes de representació parlamentària. Bahrain, governat per una minoria sunnita, és l’únic d’aquests emirats que té una majoria de la població xiïta que veu vulnerats els seus drets de ciutadania. Les revoltes  avui a Bahrain, així com les de la minoria xiïta de la regió de  Hassà al nord-est de l’Aràbia Saudita, tenen un doble objectiu: la democratització dels seus règims i el reconeixement de drets de la població xiïta. La disminució de les rendes, l’augment de la població  i l’elevada fragmentació social poden posar avui en qüestió els principis de cohesió interna d’aquests països, tot i que de moment la repressió i el control dels principals recursos de poder per les elits tradicionals continuen essent la tònica dominant.

(Autor: Oscar Monterde)

Com era Líbia abans de Gaddafi?

dilluns, 28/03/2011

Continuant amb una de les funcions essencials d’aquest blog, la d’aportar referents històrics als fets de l’actualitat, m’ha semblat adient portar fins ací el testimoni d’una persona que va viure a Líbia abans de la pressa del poder per el coronel Gaddafi, testimoni que, a la vegada, complementa el post anterior de l’Alberto Pellegrini sobre Líbia i la seva etapa com a colònia italiana. Aquest testimoni breu però de primera mà ens permet reflexionar sobre el colonialisme, les seves conseqüències, les relacions entre Occident i els nous estats descolonitzats i perquè gent com el coronel Gaddafi pot arribar al poder i ser fins i tot ben vist en un primer moment. En altres paraules, comprendre que el fangueig actual té el seu origen en una tempesta molt anterior. Com sempre en aquests casos, qualsevol error només és del traductor.

Entre 1961 i 1964 vaig viure a Líbia, aleshores un dels països més pobres del Món. Era abans de Gaddafi, quan qui manava era el rei Idris. El meu marit estava estacionat a Wheelus, la base de la força aèria dels Estats Units  on jo feia de mestra. Vivíem a Trípoli, una ciutat plena de barraques. Just darrera el nostre apartament hi havia gent que vivia en vivendes fetes de velles senyals de tràfic, deixalles de metall i fulles de palmera. L’hivern era fred, molta gent moria i hi havia processons de morts als carrers. Aquesta gent no tenia aigua corrent, obtenien aigua de pous i anaven als matolls a fer les seves necessitats.

Les cases de la ciutat tenien aigua corrent però no tot el dia. Nosaltres depeníem d’un dipòsit d’aigua al terrat que s’omplia durant la nit, sempre i quan hi hagués prou pressió en el sistema. Cap dels meus coneguts tenia telèfon. Eren molt cars i havies de pagar un suborn per tenir-ne un. El transport per la majoria de libis era o bé a peu o amb carro tirat per burro. Homes i dones vestien llargues robes blanques anomenades “barracans.” Les dones en públic anaven completament cobertes, excepte els ulls, i havien de seure a la part del darrera dels autobusos.

Als carrers et trobaves ancians a les voreres, coberts amb una manta, estenent les mans demanant almoina. Caps i potes de cavalls es mostraven en els exteriors de les carnisseries.  La llet, en pots de vidre trets de deixalleries, es repartia en burro a aquells qui podien pagar-la. Els homes que treballaven a les salines no anaven calçats i nois descalços demanaven cigarretes dient “baksheesh” que vol dir de franc. “Baksheesh” fou una de les primeres paraules en àrab que vaig aprendre perquè s’utilitzava força sovint. També significava “tancarem aquesta transacció il·legal amb un suborn.”

El reu vivia en un palau molt gran i bonic, en tenia un altre a Bengazi i n’estava construint un tercer per el príncep hereu. Els membres de la família reial i els seus amics es movien en cotxes Mercedes de color negre i vivien en grans mansions. Anaven a Mònaco a beure, apostar i per anar amb dones – tot prohibit per la cultura musulmana.

Quan la reina venia a comprar a la base, la botiga es tancava per a ella per tal de no ser vista per ningú comprant regals cars, excepte aquells encarregats de la seva seguretat. El meu marit, policia de la força aèria, era un d’ells.  Quan van haver d’operar-la de pedres al ronyó, la van portar a l’hospital de la base on va passar davant de tothom. Jo hi era, tenint el meu primer fill. L’infermera em va dir que el meu metge no estaria en el part perquè estava operant a la reina.

Els diners que sostenien aquest opulent estil de vida venien del petroli. Els camps de petroli estaven controlats per els americans, els britànics i els holandesos. Una segona font de recursos per el rei eren els milions de dòlars que el govern dels Estats Units pagava per utilitzar la base i enviar esquadrons d’avions de combat al desert a fer pràctiques de bombardeig.

Quan vaig arribar a Líbia, vaig voler aprendre àrab però el meu conseller militar em va recomanar que aprengués l’italià tot dient-me: “Si vas a Egipte o al Líban i parles amb accent libi, la gent sabrà que vens de Líbia i no et respectaran.” Líbia era vista  com un territori de tribus del desert i escassa cultura. Egipte, per altra banda, era molt admirat. Encara puc veure les fotografies de Nasser als murs i les parets de Trípoli. Nasser era especialment admirat per un jove oficial de nom Gaddafi qui un dia de 1969 va fer fora el rei Idris mitjançant un cop incruent.

Gaddafi immediatament va fer fora els americans, els britànics i els italians – tots vistos com imperialistes. (Líbia fou una colònia italiana sota Mussolini). Nacionalitzà els pous de petroli; portà aigua del gran aqüífer sota el Sàhara a les ciutats de la costa, construí vivendes, escoles i hospitals; va pavimentar els carrers i va permetre més llibertat a les dones.

Desafortunadament, la fam de poder de Gaddafi passà per davant de les preocupacions per el seu poble. Volia ser el nou Nasser i provà d’unificar el món àrab sota el seu lideratge, però Líbia era vista com insignificant per les altres nacions àrabs i Gaddafi com a massa inexpert, impulsiu, descarat, imprevisible i egòlatra. Mai se’l van prendre seriosament i això el dugué cap a un comportament cada cop més vergonyós que arriba fins el dia d’avui.

[Autora: Shirley Frederick. Traducció: Víctor Gavín]

[Article publicat a Truthout: http://www.truth-out.org/ sota el títol: In Pre-Qaddafi Libya, the US Supported the Rich While the Poor Went Barefoot]