Arxiu de la categoria ‘General’

EL TRANSIBERIÀ MOSCOU- PEKÍN PELS ULLS D’UN HISTORIADOR

dijous, 16/09/2010

“Dius que vols creuar Rússia en un mes sense saber el rus, sense conèixer l’alfabet ciríl·lic i viatjant sol? Albert, això és una temeritat!”. Aquestes paraules van ser l’inici d’una llarga conversa que vaig mantenir a casa la Montserrat, una catalana llicenciada en Filologia Eslava i enamorada de Rússia, just una setmana abans d’agafar el vol que em portaria fins a Moscou.

Una vegada trepitjades les llambordes de la Plaça Roja em vaig adonar de l’advertiment que m’havia adreçat la Montserrat. No obstant això, tots els temors quedaven enlluernats per la fal·lera desbordada de recórrer tres països amb un alt contingut simbòlic atès que es tractaven de països que van experimentar el triomf d’una revolució socialista. Tenia clar, doncs, que a més dels ulls del viatger, també incorporava el prisma d’un historiador del món contemporani.

Qualsevol persona que hagi estat a Rússia haurà pogut copsar ràpidament el sacrifici que aquest país féu durant la Gran Guerra Patriòtica – així anomenen els russos la Segona Guerra Mundial-. Totes les ciutats, àdhuc pobles, del Bàltic al Pacífic i de l’Àrtic al Mar Negre, tenen almenys un espai on es poden  dignificar les 27 milions de víctimes mortals que la URSS tingué durant la campanya bèl·lica de 1941 a 1945, ja sigui en forma de monuments als soldats, a la Victòria o flames enceses nit i dia per rememorar els fills que van lluitar i perdre la vida davant la ocupació nazi. Especialment destacat esdevé el Park Pobedy ( Parc de la Victòria ) de Moscou, un monumental espai configurat per un obelisc decorat amb la figura de la deessa de la victòria Nika, diferents escultures, un monument a Gueorgui Vencedor i finalment el colossal Museu de la Guerra. Inaugurat el 9 de maig de 1995 per commemorar el cinquanta aniversari de la victòria a la Segona Guerra Mundial, esdevé una visita obligada per a hom qui visiti Moscou. A la part inferior del museu s’hi recreen les 6 grans batalles en què lluità l’Exèrcit Roig ( Leningrad, Moscou, Stalingrad, Minsk, Kursk i Berlín); la part central està dedicada a les 11800 persones que van ser condecorades amb la Medalla Heroi de la Unió Soviètica, totes elles inscrites amb noms i cognoms sobre marbre blanc al voltant d’una gran escultura de bronze dedicada al Soldat de la Victòria. Finalment, a la part superior s’hi exposa tot de material bèl·lic, militar, propagandístic…

A la segona planta una espectacular Sala dels Generals dóna la benvinguda a la esmentada Sala de la Glòria. Fou en aquest espai on vaig conèixer la transcendència de Zhukov. Stalin va confiar en aquest general per a fer front a la defensa de Leningrad i Moscou davant el setge nazi, així com fou el responsable de la primera derrota nazi a la sagnant batalla de Stalingrad. Per aquests motius fou conegut com “el bomber de Stalin” i condecorat 4 vegades com Heroi de la Unió Soviètica, 2 amb l’Ordre de la Victòria,  6 vegades amb l’Ordre Lenin, 3 amb l’Ordre de la Bandera Roja i tot un reguitzell de medalles. Ni el mateix Stalin podia presumir de tal historial. Tanmateix, en sortir del museu vaig poder comprovar que l’autèntic heroi popular de la Unió Soviètica no era Zhukov; ni cap altre militar, ni polític…  L’heroi popular de la URSS era cosmonauta i es deia Yuri, Yuri Gagarin ! En una típica botiga plena de souvenirs, vaig decidir que era el moment de comprar algun record. Lluny de samarretes adreçades a turistes amb la bandera tricolor de Rússia, lemes com VODKA connecting people o les sigles CCCP, vaig decidir-me per l’estampa de Gagarin i les seves lletres a la part superior de la mateixa escrites en ciríl·lic. Els moscovites, i més tard els siberians, s’aturaven per felicitar-me i a comentar les gestes del primer cosmonauta que fou enviat a l’espai a bord dels Vostok I mentre anaven exclamant Gagarin, Gagarin ! De la mateixa manera que avui els nens de Barcelona volen ser com Messi o els joves de Liverpool de finals dels seixanta somniaven per ser com els Beatles, fa cinquanta anys a la Unió Soviètica els nens volien ser cosmonautes i emular les gestes de Yuri Gagarin.

La primera estació després de Moscou fou Kazan, ciutat capital del Tatarstan i de convivència exemplar entre cristians ortodoxos, jueus i musulmans. Seguidament fou el torn d’Ekaterinburg. En arribar a l’antiga Sverdlovsk vaig poder visitar el lloc exacte on fou assassinat el darrer tsar de Rússia – Nicolau II – i la resta de la família imperial el 17 de juliol de 1918. Després de ser assassinats, els cadàvers foren amagats i enterrats en una fossa a 12 quilòmetres als afores de la ciutat essent un misteri durant més de 70 anys la seva localització. El 12 d’abril de 1989 els diaris informaven de la troballa, i finalment la tomba fou oberta el 1991 per les autoritats soviètiques. L’endemà, doncs, vaig poder visitar el bosc i el sot exacte on va ser enterrada la família imperial; no estava sol: l’emplaçament ha esdevingut un destí turístic de primera magnitud i lloc de pelegrinatge pels nostàlgics de l’imperi tsarista i els fidels seguidors més ultres de l’església ortodoxa russa.

Dels Urals vaig passar a Sibèria mercès a un llarg cap de setmana tancat a un tren siberià. La destinació era Krasnoyarsk, situada al cor de Sibèria. Durant el temps de la URSS la ciutat va concentrar gran part de la indústria armamentística i nuclear soviètica; precisament per aquest motiu la ciutat estava tancada als turistes estrangers, era impossible viatjar a Krasnoyarsk fins a mitjan dels noranta. Per tant, la existència del turisme internacional a la ciutat té poc més d’una dècada. Quan hom arriba a Krasnoyarsk hom observa fàcilment que es tracta d’una ciutat plenament soviètica. Gairebé la totalitat de l’urbanisme pertany a aquest període, destacant els edificis de cinc o sis plantes de color gris. De fet, la població passà de 60 000 habitants que tenia durant la Revolució d’Octubre a gairebé un milió a la fi de la URSS. La ciutat patí una greu crisi econòmica i social durant la dècada dels 90 amb el desmantellament de la URSS, però mica en mica van apareixent els símptomes de recuperació i normalització econòmica.

Si ens guiéssim per la onomàstica i les arts escultòriques municipals  podríem pensar que es tracta de l’edèn socialista. En sortir de l’estació de tren un enorme mosaic vermellós amb la figura de Lenin i els revolucionaris de 1917 dóna la benvinguda a tots els visitants. Més endavant, a l’inici del carrer Lenin, un mural amb mides superiors al més gran que trobem a la ciutat nord-irlandesa de Derry també recrea les gestes revolucionaris del poble soviètic i el rostre omnipresent del dirigent de la revolució de 1917. En motiu del centenari del seu naixement, s’instal·là una enorme estàtua de Lenin al carrer Karl Marx a 1870. I a la ciutat encara hi ha dues estàtues més de Lenin per rememorar el seu pas a la ciutat durant l’època tsarista. La onomàstica de Krasnoyarsk reflecteix els principis doctrinaris del marxisme: carrer Karl Marx, carrer Lenin, carrer del Proletariat, carrer dels Comunistes, carrer de la Dictadura del Proletariat. La ciutat encara no té metro, però disposa d’una xarxa d’autocars públics amb una freqüència tant elevada que els autocars circulen un darrera l’altre. En pujar al primer autocar urbà em va deixar clavat el conductor: simultàniament fumava, parlava per mòbil i menjava pipes mentre conduïa amb 30 persones a dins. Més tard vaig observar que la resta de conductor també fumaven, menjaven pipes i atenien a les trucades al mòbil mentre exercien la seva funció.

La perla natural i turística de Rússia és el llac Baikal. La ciutat d’Irkutsk és qualificada com “la París de Sibèria”, amb les seves típiques cases de fusta. Per visitar adequadament el Baikal vaig decidir visitar l’illa Olkhon, l’única illa que té el llac Baikal. El tour que vaig fer el diumenge en furgoneta, a més de recórrer la illa, també vam fer pas per un Gulag ( inicials de Glávnoye upravleniye ispravitel’no-trudovíj lagueréi, que traduït significa Direcció General de Camps de Treball ) de l’època estalinista on hi van recloure 400 persones, la majoria dissidents lituans.

Abans de creuar la frontera en direcció Mongòlia volia visitar Ulan Ude, bàsicament per contemplar el cap de Lenin més gran del món. Els meus 1,73 metres equivalen només al nas de Lenin, ja que l’estàtua té més de 7 metres. A més, tenia ganes de parlar amb en Pietr Ishkin, un professor d’anglès que em va allotjar a casa seva. En Pietr contava que la dècada dels noranta fou duríssima a la nova Rússia, amb alts índexs de corrupció i desgovern, que juntament amb les privatitzacions, van provocar una important fractura a la societat russa, amb les conseqüències d’atur – inexistent a l’URSS – , augment de preus, pauperització de les classes més desafavorides… A tot això en Pietr va afegir un nou fenomen que jo desconeixia: la nova administració, centralitzada a Moscou, queda a milers de quilòmetres de Moscou, provocant un allunyament entre la ciutadania i les elits dirigents. A més, el caràcter dels siberians no és comprès a Moscou… i viceversa. Per tots aquests motius el graner de vots del Partit Comunista de la Federació Soviètica, l’antic PCUS, continuava en Pietr, procedeix de persones adultes que van viure sota la URSS i que en l’actualitat no reben aquelles prestacions socials (habitatge, feina, jubilació amb garanties ) que rebien durant l’època soviètica. En acabar la conversa jo no vaig poder contenir-me i li vaig fer la pregunta: Per tu què és millor, viure sota la URSS o en l’actual Rússia ? En l’actual Rússia va contestar-me en Pietr, sense vacil·lacions.

A Ulan Ude el temps em va permetre passar-me pel Museu de la Gran Guerra Patriòtica. Segons s’explicava en aquest museu, Stalin va reservar durant el primer any de guerra (1941) els soldats de Sibèria pensant en una invasió de Japó a la URSS. Aquesta previsió es va descartar amb l’atac sobre Pearl Harbour el desembre de 1941. Fou aleshores quan la reserva de soldats de l’extrem orient rus van desplaçar-se fins al front de guerra contra els nazis. Aquesta incorporació fou quantitativa i qualitativa. Quantitativa perquè s’incorporaven nous soldats al camp de batalla, i qualitativa perquè com a siberians i de l’extrem orient rus eren els habitants que podien resistir més bé el fred. Per això s’atribueixen part de la victòria a la batalla d’Stalingrad al febrer de 1943.

A Mongòlia les coses són diferents. A l’estepa el temps es detura. Així vaig entendre perquè aquest país mai apareix en les telenotícies ni en els diaris, a banda de les revistes especialitzades en viatges. La capital, Ulan Batoor, a banda de ser la capital d’estat més freda del món, destaca per ser el centre d’immigració de famílies que procedeixen d’arreu del país, i que veuen en la ciutat noves perspectives de futur davant l’estancament, àdhuc empobriment, de l’estepa.

La República Popular de la Xina em va avisar des del primer moment que ja no estava a Mongòlia. A la frontera, a la ciutat d’Erlian, després de passar pel rutinari detector de metalls, dos policies se’m van adreçar per tal que els hi ensenyés la meva càmera fotogràfica. Només van revisar una per una les gairebé 400 fotografies que havia fet fins al moment amb la finalitat d’eliminar qualsevol fotografia que fos considerada perillosa per règim xinès. Jo , com ja els hi havia comentat anteriorment, procedia de Mongòlia. Després, com qualsevol turista que visita la República Popular de la Xina, vaig poder visitar la plaça de Tiananmen, la ciutat prohibida i la gran muralla.

En definitiva, una ruta per tres països que a mitjan segle XX van aplicar, a la seva manera, l’ideal d’estat socialista. A inicis del segle XXI han optat per vies diferents. Mongòlia ha esdevingut una democràcia parlamentària homologable a qualsevol país de l’Europa occidental. Avui governa el Partit Revolucionari del Poble Mongol, el mateix i únic partit que va liderar l’estat comunista de 1924 a 1990, i que ha estat el guanyador de les eleccions democràtiques de 1990, 1992 ( el 1996 les guanyà la oposició del Partit Democràtic)  i 2000. A 1990 va rompre amb l’òrbita moscovita i es va situar dins l’esfera de la socialdemocràcia, ingressant el 2003 dins la Internacional Socialista. Ningú discuteix, a diferència de Rússia, la qualitat democràtica del sistema pluripartidista mongol, tot i que la Constitució de 1992 contempla la pena de mort i els treballs forçats. Després de l’esfondrament de la Unió Soviètica, Rússia ha esdevingut una democràcia amb economia de mercat. Efectivament, és una democràcia, però una democràcia de baixa intensitat. Tothom coneix les poques garanties de la oposició per poder expressar lliurement les seves opinions en mitjans de comunicació. Els crítics de Putin han estat detinguts, empresonats, o en els pitjor dels casos, executats des del Kremlin. L’actual República Popular de la Xina combina l’economia de mercat neoliberal més agressiva i salvatge econòmicament parlant amb l’indiscutible poder del Partit Comunista sense masses canvis en el funcionament i estructura políticament parlant. La República Popular de la Xina no coneix la paraula llibertat, ni democràcia, ni drets humans. Una bona metàfora de l’actual situació del règim xinès que resumeix aquesta situació em succeí a Pekín, quan vaig introduir la paraula Freedom al cercador Google. Aleshores a la pantalla apareix Error.

(Autor: Albert Planas i Serra)

Tornada i…Tony Judt

dimecres, 1/09/2010

De retorn de les vacances que esperem hagin estat profitoses per a tots i totes, tornem a començar el blog i ho fem amb una notícia trista. La mort el passat dia 6 d’agost d’un dels millors historiadors contemporanis actuals: el britànic Tony Judt. Autor de molts llibres i articles, en els darrers anys fou conegut especialment per dos treballs excel·lents: Postguerra. Una historia de Europa desde 1945 (Taurus, 2006) i Sobre el olvidado Siglo XX (Taurus, 2008). Fou precisament arrel de la publicació del primer títol esmentat que Tony Judt concedí una entrevista al butlletí de l’Historical Society dels Estats Units, Historically Speaking, on a més de parlar del llibre va fer unes interessants reflexions sobre la història, l’historiador i el paper d’aquest en la societat. M’ha semblat oportú obrir la nova temporada del blog amb la traducció d’un fragment d’aquestes reflexions:

La primera responsabilitat de l’historiador es fer bé la seva feina: investigar que succeí en el passat, pensar una manera de transmetre-ho que sigui a la vegada efectiva i fidel, i dur-ho a terme. Ara bé, si ets historiador, per exemple, de la societat medieval no tens necessariament cap obligació cívica de sortir a l’espai públic i explicar perquè era incorrecte ofegar a les dones acusades de bruixeria, Va passat fa molt temps,  ja no és un assumpte que interessi al gran públic i l’historiador, per tant, pot tractar el tema només des de la vessant professional sense sentir cap responsabilitat moral vers la comunitat en la que viu. No crec que els historiadors del segle XX, particularment els del segle XX a Europa, tinguin aquesta opció. La tasca d’aquests historiadors no és la de trastocar les coses només per el plaer de trastocar-les, però sí la de gairebé sempre explicar històries incòmodes exposant a la vegada perquè la incomoditat és part de la veritat que necessitem saber per a viure bé i correctament. Una societat ben organitzada és aquella on coneixem la veritat sobre tots nosaltres, no una on ens diem còmodes mentides sobre nosaltres mateixos. I en això els historiadors tenen un paper especial a desenvolupar, probablement més important que el dels moralistes. Els darrers parteixen d’un conjunt de valors teòricament universals que de fet poden no ser compartits per molts dels que els escolten, mentre que l’historiador simplement diu: “Mireu, això és quelcom que tots compartiu perquè és part del vostre passat comú. Teniu això en comú i ho heu de reconèixer.” Per tant, sí que tenim el deure de trastocar i aquesta és una de les raons per les que em molesto tant amb els meus col·legues que només publiquen  els uns per els altres. Tenim un deure vers les nostres comunitats en un sentit molt més ampli. És cert que només podem estar a l’alçada d’aquest deure sent bons professionals de la història, però tenim aquest deure. Us donaré un exemple pràctic. Quan l’any 1997 tingué lloc a França el judici a Maurice Papon – l’únic judici important d’un criminal de guerra del règim de Vichy – l’acusació demanà als historiadors especialitzats en aquella època que testifiquessin com a experts davant del tribunal per tal de poder establir el context en el qual l’acusat dugué a terme les seves accions. La majoria refusaren, no volien prendre part en una polèmica pública però també esgrimint que el lloc d’un historiador no era un tribunal de justícia. L’historiador només ha d’escriure llibres. Una excepció fou el professor de la Universitat de Columbia a Nova York, Robert Paxton, qui de fet havia obert  el debat sobre Vichy publicant el primer llibre sobre aquell règim l’any 1952. Paxton estigué d’acord en actuar com a testimoni expert i jugà un paper crucial informant al tribunal no només sobre com era la França de 1942 sinó també sobre què era possible i què no en termes d’elecció personal i de coratge, tant des de l’angle moral com el polític, per a un funcionari del règim de Vichy en aquell temps i en aquell lloc. Aquest sembla ser el paper de l’historiador: fidelitat  a la veritat i per tant, inevitablement trastocador.

Si voleu llegir la resta de l’entrevista (en anglès) la trobareu ací: http://www.bu.edu/historic/hs/judt.html i si us interessa l’obra i el pensament de Tony Judt no us perdeu la seva darrera reflexió sobre el moment actual que es publicarà ben aviat: Algo va mal. Els que no tingueu problemes amb l’anglès ja la podeu llegir: Ill fares the land (Penguin Press 2010).

(Autor:Víctor Gavín)

Ens retrobem al setembre

divendres, 23/07/2010

L’equip del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) – Pavello de la República us desitja un molt bon estiu a tots i a totes.

Ens retrobem a principis de Setembre!

Futbol, una Història de somnis i malsons

dilluns, 5/07/2010

Mundial de Sud-àfrica 2010, dimarts 15 de juny, Ellis Park Stadium de Johannesburg: la pentacampiona del món, Brasil, s’enfronta a la selecció d’un dels països més aïllats i hermètics del planeta, Corea del Nord, al primer mundial de futbol celebrat al continent africà. Com es pot intuir, una trobada d’aquestes característiques li dóna un altre significat al concepte “xoc de civilitzacions” del que parlava Samuel Huntington. A més a més, l’esdeveniment posa en evidencia un fet inqüestionable: el poder globalitzat i globalitzador del futbol.

Les raons d’aquest poder i del seu abast mundial, queden perfectament sintetitzades per les paraules de l’historiador Eric Hobsbawm, quan explica com un esport d’origen britànic, que s’estén entre finals del segle XIX i principis del segle XX gràcies als representants de l’Imperi de Sa Majestat, esdevé un fenomen global:

“Este juego sencillo y elegante, con unas normas y una indumentaria poco complicadas, que se podía practicar en cualquier espacio más o menos llano de las medidas adecuadas, se abrió camino en el mundo por méritos propios y, con la creación del Campeonato del Mundo de 1930 (en la que venció Uruguay), pasó a ser genuinamente internacional”.

Deixant de banda la comercialització de tot allò que envolta el món del futbol (que no és poc), aquest regne de la lleialtat humana exercida a l’aire lliure (com el definiria un dels intel·lectuals més potents del segle XX, Antonio Gramsci), ha tingut, té, i amb tota probabilitat, tindrà, repercussions polítiques, socials, econòmiques i culturals que van molt més enllà de l’esport.

No obstant, el món del futbol no sempre ha anat lligat al regne de la lleialtat del qual parlava Gramsci.  Ras i curt, hi ha hagut partits que no s’haurien d’haver jugat mai; partits que van esdevenir episodis històrics veritablement dolorosos i traumàtics.

Un d’aquests episodis va ser el que “teòricament” va enfrontar a les seleccions de Xile i l’URSS en un partit de classificació per al Mundial de 1974, el novembre de 1973, a l’Estadi Nacional de Santiago de Xile, poc desprès del cop d’Estat del General Pinochet contra el legítim govern de Salvador Allende. I diem que teòricament va enfrontar aquestes seleccions perquè, després d’un partit d’anada a l’Estadi Lenin de Moscou amb resultat d’empat a zero i davant d’un partit de tornada amb tot per decidir, els soviètics es van negar jugar a Xile com a senyal de protesta pel cop d’Estat. La FIFA, com succeiria anys més tard amb el Mundial de futbol d’Argentina 1978, va demostrar la seva nul·la sensibilitat cap als drets humans: va donar per bo el resultat d’un partit on només es va presentar l’amfitrió (el qual va guanyar el partit per 1-0) i que es va disputar a un estadi on, fins feia molt poc, encara ressonaven els crits de les tortures comeses pels militars colpistes que utilitzaren el recinte com a camp de concentració. Aquestes són les imatges del partit probablement més curt i vergonyós de la història del futbol: http://www.youtube.com/watch?v=Fb5KpkSajpw&feature=related

Hi ha d’altres partits que també hauria estat millor per als seus protagonistes que no s’haguessin jugat, però aquests protagonistes van escollir jugar. I no només això, van escollir jugar i guanyar. Com el cas del conjunt ucraïnès del FC Start (majoritàriament format per antics jugadors del Dinamo de Kiev) que sota l’ocupació alemanya d’Ucraïna, i durant els anys 1941 i 1942, va guanyar diversos partits contra conjunts militars alemanys i de països aliats dels nazis com Hongria i Romania; i es va convertir en un símbol de la resistència contra el feixisme. L’últim partit el va jugar el 16 d’agost de 1942, i com tots els anteriors també el va guanyar. El preu de la victòria: l’assassinat de cinc dels jugadors per part dels nazis. El llegat: un monument al Museu del Dinamo de Kiev, amb una llegenda que recorda als “esportistes que amb la seva lluita i el seu honor van contribuir a l’alliberament de la nostra pàtria i a la derrota dels invasors alemanys”; i un parell de pel·lícules que recorden la seva gesta, entre elles la hollywoodiana Evasión o victoria (Victory) de John Huston, molt llunyanament inspirada en aquest fet històric: http://www.youtube.com/watch?v=xOxj26vcwMI

Tanmateix, deixant enrere els malsons, encara hi ha partits de somni. Encara hi ha partits que s’haurien de jugar algun dia. Un d’aquests partits pendents és el que hauria d’enfrontar l’actual campió d’Europa, l’Inter de Milà, amb una selecció del Ejército Zapatista de Liberación Nacional (EZLN).

La història d’aquest hipotètic partit entre els interistes i els zapatistes va començar l’any 2004, quan el jugador argentí i capità de l’Inter Javier Zanetti, jugador d’origen humil i impulsor de la Fundació PUPI (Por Un Piberío Integrado) d’ajuda als nens sense recursos, va organitzar una col·lecta entre els jugadors de l’equip italià per comprar medicaments amb destinació a les comunitats indígenes de Chiapas. L’any següent la donació interista va dirigir-se cap a la Junta del Bon Govern d’Oventic, institució comunitària dels territoris zapatistes, i va consistir en l’enviament d’equipament esportiu i un xec de 5.000 euros. La resposta de l’EZLN a la solidaritat neroazzurra, signada pel mateix Subcomandant Marcos, va estar a l’alçada de les circumstàncies: un repte per disputar un partit entre l’Inter i l’EZLN. A la carta, adreçada al president interista Massimo Moratti, el Subcomandant deixava constància del desafiament:

“Les escribo para desafiarlos formalmente a un encuentro de futbol entre su equipo y la selección del EZLN, en un lugar, fecha y hora que ya definiremos. Visto el gran afecto que sentimos por ustedes, estamos dispuestos a no ganarles por goleada y darles una paliza, sino a derrotarlos con un solo gol, para que su noble afición no los abandone.”

Per fer-ho encara més surrealista, la rèplica de multimilionari i propietari del club italià Massimo Moratti, a més de posar de manifest la predisposició de l’Inter a jugar el partit,  també es deixava impregnar per l’esperit zapatista i afirmava que “toda revolución empieza desde su propia área pequeña y termina en la portería contraria”.

Aquesta actitud de Moratti recordava la temptativa utòpica del Fitzacarraldo de la pel·lícula de Werner Herzog, on el protagonista volia construir un teatre en plena selva amazònica per portar fins allà el més gran espectacle del seu temps: l’òpera. Ara, el més gran espectacle de l’actualitat, el futbol d’elit, podria arribar fins al cor de la selva Lacandona.

La resposta afirmativa de l’Inter de Milà ocuparia pàgines de diaris a Itàlia i Mèxic, i en una carta posterior Marcos arribaria a assenyalar una possible seu per al partit, l’Estadi olímpic de la Ciutat Universitària de Mèxic D.F., i fins i tot a fer una proposta d’àrbitre: Diego Armando Maradona; però el partit no arribaria a concretar-se mai.

Cinc anys després, tot sembla indicar que el partit continuarà pendent, com tants i tants altres partits que s’haurien d’haver jugat i encara no han trobat el seu moment. Però mentre la pilota continuï rodant, els somnis són possibles.

(Autor: Jose Manuel Rua)

Acte d’Homenatge a Jaume Vicens Vives (1910-1960)

dilluns, 21/06/2010

Jaume Vicens Vives i els estudiants d’Història a la Universitat de postguerra:

El Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI), una de les institucions de recerca amb més llarga trajectòria dins la Universitat de Barcelona i que llueix amb orgull la qualitat de ser fruit de la iniciativa i l’empenta de qui fou el seu fundador l’any 1949, ha volgut sumar-se als actes commemoratius de l’Any Jaume Vicens Vives per celebrar el centenari del seu naixement.

Hem organitzat un acte d’homenatge sota el títol Jaume Vicens Vives i els estudiants d’Història a la Universitat de postguerra que tindrà lloc el proper dia 28 de juny  a les 12 del mig dia, a l’Aula Magna de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.

L’acte comptarà amb la participació de l’historiador Jordi Nadal i Oller com representant dels deixebles del professor Vicens, i amb la participació de l’expresident de la Generalitat de Catalunya Molt Honorable Sr. Jordi Pujol i Soley qui valorarà la figura de Jaume Vicens i el seu compromís cívic i polític amb el país. I també comptarem amb la presència de deixebles i estudiants que van poder gaudir del magisteri del professor en l’àmbit universitari.

La representació institucional de la Universitat de Barcelona anirà a càrrec de la degana de la Facultat de Geografia i Història Mª Ángeles del Rincón, del director del Departament d’Història Contemporània Joan Oliver i dels directors del CEHI Antoni Segura i Andreu Mayayo.

Dia i hora: dilluns 28 de juny de 2010 a les 12 del migdia

Lloc: Aula Magna de la Facultat de Geografia i Història (Carrer Montalegre, 6, 4a planta, Barcelona)

Més informació sobre els actes de l’Any Jaume Vicens Vives:

http://www.ub.edu/cehi/ i http://pagines.uab.cat/anyvicensvives/

(Autora:Lola Harana)

Presentació del darrer número de la revista Mirmanda

dilluns, 14/06/2010

Aquest proper dijous 17 de juny a les 19h30, tindrà lloc la presentació del número 4 de la revista Mirmanda a la llibreria Laie (C/ Pau Claris 85, de Barcelona).

Aquest darrer monogràfic de la revista, que porta per títol “Visions creuades. Exilis, Persones i Fronteres”, inclou dos articles estretament relacionats amb els fons documentals del Centre d’Estudis Històrics Internacionals.

D’una banda trobem l’article, “L’Exili dels anys setanta: conversa amb Felip Solé”, una entrevista de Queralt Solé –membre del CEHI- al periodista, realitzador de televisió, i també activista antifranquista. En aquest article Felip Solé explica la seva vinculació a la lluita antifranquista durant la dictadura, l’activitat i caiguda de l’Organització de la Lluita Armada i el seu exili a Perpinyà, que va extendre’s fins l’any 1994.

A finals de 2009 Felip Solé va cedir a través del Centre d’Estudis Històrics Internacionals, documentació relacionada amb l’Organització de la Lluita Armada (OLLA), que actualment podeu consultar a la Biblioteca del Pavelló de la República. Trobareu més informació sobre aquest interessant fons al post “La Biblioteca del Pavelló de la República rep un nou fons: el “fons personal Felip Solé i Sabaté”: http://blocpavellorepublica.ub.edu/2009/11/06/la-biblioteca-del-pavello-de-la-republica-rep-un-nou-fons-el-fons-personal-felip-sole-i-sabate/ al Bloc de la Biblioteca del Pavelló de la República.

D’altra banda, aquest número de Mirmanda també inclou l’article “Espais de frontera, espais de memòria” on Jordi Planes -antic secretari del CEHI-, entrevistat per  Gemma Caballer –membre del CEHI-, passa revista a la tasca de recuperació i conservació de la memòria dels exiliats desenvolupada per la Fondation internationale d’études historiques et sociales sur la Guerre Civile d’Espagne de 1936-1939 (FIEHS). Amb l’arribada de la democràcia els fons de la FIEHS, amb seu a Perpinyà, van ser cedits al Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona, fet que explica la riquesa que actualment poseeix el fons del CEHI en un àmbit de documentació de tan difícil compilació i conservació, com són els fons generats a l’exili (monografies, publicacions periòdiques, documentació d’arxiu, etc.).

A l’acte de presentació del núm. 4 de la revista Mirmanda hi intervindran:

Agustí Colomines (professor de la Universitat de Barcelona i de la UOC)

Gemma Caballer (grup de recerca del CEHI, autora d’un article)

Jordi Planes (responsable de la Fondation Internationale d’Études
Historiques et Sociales sur la Guerre d’Espagne, testimoni)

Jordi Riba (membre de Mirmanda)
En finalitzar la presentació se servirà una copa de cava.

+info: info@mirmanda.com | http://mirmanda.blogspot.com/

(Autora: Gemma Caballer)

El Congrés Internacional “La dictadura franquista: la institucionalització d’un règim” es clou amb un gran èxit de participació

dissabte, 1/05/2010

Els passats dies 21, 22 i 23 d’abril de 2010 va tenir lloc el Congrés Internacional “La dictadura franquista: la institucionalització d’un règim” a la Facultat de Geografia i Història de la UB. El Congrés, organitzat pel CEHI-UB amb la col·laboració del Departament d’Història Contemporània de la UB i el Memorial Democràtic, va comptar amb la participació de gairebé 200 assistents, una setantena dels quals presentaren comunicacions sobre els diversos àmbits que tractava el Congrés. Els assistents provenien de diverses universitats i centres d’estudi d’arreu del territori de l’Estat Espanyol, Europa, Amèrica del Nord i del Sud, cosa que demostra la bona acollida de la iniciativa.

L’acte inaugural va comptar amb la participació de la Degana de la Facultat, M. Ángeles del Rincón; el director del Memorial Democràtic, Miquel Caminal, el director del Departament d’Història Contemporània, Joan Oliver, i el director del CEHI-UB, Antoni Segura. A continuació, Josep Termes, oferí als assistents la conferència inaugural, titulada La societat espanyola sota el franquisme.

Malgrat que estava prevista la participació al Congrés dels ponents Paul Preston i Ángel Viñas, així com del relator Luciano Casali, el núvol de cendres volcàniques que emmascarà el cel europeu els impedí d’arribar fins a Barcelona. Tot i això, els assistents al Congrés pogueren gaudir de les seves intervencions, que foren llegides pels corresponents Presidents de sessió.

El Congrés organitzà la discussió científica a l’entorn de sis àmbits d’institucionalització del franquisme. En primer lloc, es referí a tot allò vinculat a l’estructura i organització política, a càrrec de Paul Preston i Gabriel Cardona. A la tarda, Carles Santacana i Jordi Amat tractaren de la política educativa i cultural del règim.

El dijous dia 22 d’abril fou el dia més intens, amb la discussió de tres àmbits. Al matí fou el torn de Mary Nash i Montserrat Duch, al voltant del model social; a continuació Manuel González Portilla i Llorenç Ferrer desglossaren la política econòmica del franquisme. Ja a la tarda, Ángel Viñas i Joan M. Thomàs es centraren en la política exterior de la dictadura.

Finalment, el divendres 23 d’abril, va tenir lloc l’última sessió del Congrés, titulada “Santiago y cierra España: Catalunya i l’Espanya franquista”, a càrrec de Josep M. Solé i Sabaté i Luciano Casali. A continuació Julio Aróstegui pronuncià la conferència de clausura, titulada Una dictadura sui generis: ideología de exclusión y aparato de control. Antoni Segura posà el punt i final, declarant que el Congrés havia complert àmpliament les expectatives inicials. Els organitzadors del Congrés volguérem celebrar la diada de Sant Jordi regalant a tots els assistents una rosa i un llibre.

Durant els dies del Congrés es dugueren a terme diverses activitats paral·leles, relacionades amb la temàtica del Congrés. Del 12 al 23 d’abril es pogué veure al vestíbul de la 2ª planta de la Facultat de Geografia i Història de la UB l’exposició “La dictadura franquista, cuarenta años de represión”, organitzada pel Foro por la Memoria de Segovia, sota la direcció de Santiago Vega Sombría. El 22 d’abril, a les 22:00h, tingué lloc a la Filmoteca de Catalunya una sessió especial en la qual es projectaren films seleccionats del NO-DO, precedits per una taula rodona amb la participació dels professors Magí Crusells i Josep Maria Caparrós Lera, del Centre Film-Història de la UB, i de Blas Martí, ex-treballador del NO-DO. També a l’aula adjunta a l’espai on es celebrava el Congrés es projectà de forma ininterrompuda diversos films del NO-DO, que acabaren d’arrodonir l’ambient de les jornades.

 (escrit per Elisenda Barbé i Pou i Albert Planas i Serra)

El congrés internacional debat a Barcelona com es va institucionalitzar el franquisme a Catalunya

dimecres, 14/04/2010

C03 CEHI.jpg

El Centre d’Estudis Històrics Internacionals–Pavelló de la República (CEHI) , amb la col·laboració del Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, ha organitzat els dies 21, 22 i 23 d’abril un congrés internacional, impulsat des del grup de recerca “El Franquisme a Catalunya: institucionalització del règim i organització de l’oposició”.

L’objectiu del congrés és reflexionar sobre els processos de consolidació de la dictadura franquista des que es produeix el Cop d’Estat fins al reconeixement internacional del règim, abastant els àmbits polític, econòmic, social i cultural.

El Congrés ha estat organitzat en els següents àmbits:

Una, grande y libre:

Estructura i organització política

Centinela de Occidente:

Política exterior

Productor, cabeza de familia y reina del hogar:

Model social

El pan de la España de Franco:

Política econòmica

Mueran los intelectuales!:

Política educativa i cultural

Santiago y cierra España:

Catalunya i l’Espanya franquista

El Comitè científic ha estat constituït per: Antoni Segura (UB), Rafael Aracil (UB), Andreu Mayayo (UB), Joan Villarroya (UB), Teresa Abelló (UB), Agustí Colomines (UB), Josep M.Solé (UAB), Josep Termes, Frederic Vázquez (UB), Paola Lo Cascio (UB), José Manuel Rúa (UJI i UB), Queralt Solé (UB), Alberto Pellegrini (UB) i Oriol Dueñas (UB).

En els pròxims dies alguns dels participants de les jornades us explicaran des d’aquest blog com s’ha desenvolupat el congrés.