Arxiu de la categoria ‘General’

Seminaris prof. Rosemary Clark, University of Cambridge

dilluns, 5/09/2011

Benvolguts amics i amigues,

Després de les vacances d’estiu, reprenem l’activitat al Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la UB (CEHI-UB). Per començar el curs amb energia, us proposem tres seminaris que impartirà la professora del Christ’s College de la University of Cambridge Rosemary Clark, convidada pel CEHI-UB a fer una estada de docència i recerca a la nostra universitat:

  • Dimecres 7 de setembre: Militarismo, Ilustración y el Cuerpo Abyecto de José Millán Astray.
  • Dimecres 14 de setembre: La investigación en el Reino Unido.
  • Dimecres 21 de setembre: Juan Marsé y Bernardo Atxaga: memoria y resistencia cultural en Catalunya y Euskadi desde los años 60 hasta el presente.

Totes les sessions tindran lloc de 16h a 18h al Seminari del Departament d’Història Contemporània de la UB (Facultat de Geografia i Història de la UB, 2a planta. C/Montalegre, 6. M L1 i L2 Universitat, L3 Catalunya). L’assistència a aquests seminaris és totalment gratuïta.

La doctora Rosemary Clark s’ha especialitzat en literatura i cultura hispànica i lusa contemporànies, així com en l’Edat d’Or. Cal destacar la seva dedicació a l’estudi de les reelaboracions verbal i visual de la doctrina religiosa i la iconografia tradicional, així com a d’altres temes com el militarisme i la guerra santa; la colonització espanyola a l’Àfrica i el joc de poder post-colonial. Una part de les seves investigacions també s’han orientat a l’estudi del mite, la religió i la migració en la configuració de la comunitat, i a l’anàlisi de l’obra d’autors tan destacats com Juan Marsé, Carmen Martín Gaite i Bernardo Atxaga. Ha publicat una edició crítica de l’obra de José Luis Olaizola La guerra del general Escobar (Manchester UP, 1993), l’obra Catholic Iconography in the novels of Juan Marsé (Boydell and Brewer, 2003) i Juan Marsé in the Dictionary of Literary Biography (volume 322): Twentieth-Century Spanish Fiction Writers(en premsa). Actualment està treballant en un projecte que duu per títol :Mission, Manhood and Mutilation: Spain and Africa 1808-2008.

Esteu tots convidats a participar en aquests interessants seminaris, organitzats pel CEHI-UB amb la col·laboració del Departament d’Història Contemporània de la UB. Si teniu alguna pregunta o suggeriment, no dubteu a posar-vos en contacte amb nosaltres.

Salutacions cordials,

Centre d’Estudis Històrics Internacionals – Universitat de Barcelona

(CEHI-UB)

Pavelló de la República

Avinguda Cardenal Vidal i Barraquer, 34-36

08035 Barcelona

T. 93 428 37 96

www.ub.edu/cehi

Bon Estiu!

divendres, 29/07/2011

El Blog del CEHI us desitja molt bon estiu. Ens retrobem al Setembre.


Defensar Madrid és defensar Catalunya. Solidaritat en temps de guerra, 1936-1939: Un exposició sobre dues ciutats i una mateixa lluita

dimarts, 24/05/2011

Nobody expects the Spanish Revolution. Aquest lema de les actuals concentracions d’“indignats” escampades per diverses places de ciutats de tot l’Estat, inspirat en un clàssic sketch dels Monty Python (Nobody expects the Spanish Inquisition: http://www.youtube.com/watch?v=yxfg8xcZFYs) i popularitzat gràcies a les xarxes socials, ha tornat a establir lligams reivindicatius entre dos ciutats freqüentment confrontades en diferents àmbits (polítics, econòmics, esportius…) com són Madrid i Barcelona.

Aquest lligam reivindicatiu, iniciat arran del Moviment 15 de maig, que expressa un rebuig a la situació política i econòmica actual i que, dins d’una amalgama molt heterogènia i, fins i tot difusa, exigeix una democràcia més participativa amb continguts socials; torna a fer coincidir dues ciutats que al llarg de la seva història, a més de competir, també han compartit moltes coses.

Entre aquestes coses paga la pena rescatar el moviment de solidaritat que s’establí fa gairebé 75 anys, amb motiu de les campanyes d’ajuda militar i humanitària de Catalunya en general i de Barcelona en particular, en favor de Madrid durant el duríssim setge que va patir la capital de l’Estat per part de les tropes franquistes a la Guerra Civil.

Per recordar aquell període històric, quan les dues ciutats van estar agermanades en la lluita contra el feixisme i en defensa de la democràcia republicana, el Centre d’Estudis d’Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona, conjuntament amb l’Ajuntament de Barcelona, presenta l’exposició Defensar Madrid és defensar Catalunya. Solidaritat en temps de guerra, 1936-1939, que s’obre al públic a partir del dilluns 23 de maig de 2011 a la Sala Ciutat de l’Ajuntament de Barcelona (C/ Ciutat, 2), fins al 10 de juliol de 2011 (de dilluns a dissabte de 15.00 a 20.00 h., i diumenges i festius de 10.00 a 14.00 h., entrada gratuïta).

A través de la reproducció de cartells, fotografies i altres documents d’aquell període, l’exposició vol rescatar la història de solidaritat entre Madrid i Barcelona en uns moments dramàtics i decisius del nostre passat més recent, una història compartida que dóna vida a les paraules de Pablo Neruda, la solidaritat és la tendresa dels pobles.

(Autor: José Manuel Rúa Fernández)

Cartell Exposició Catalunya - Madrid

Ja tenim un any!

dijous, 14/04/2011

Avui fa 80 anys que es va proclamar la IIª República però avui és també un aniversari que a tots els que fem aquest blog ens fa molta il.lusió i és que avui fa un any que es va iniciar el Blog del CEHI.  Per a nosaltres ha estat i és una experiència molt engrescadora i satisfactòria, sobretot al comprovar que ja tenim un número interessant de seguidors. Esperem que per a tots vosaltres ho hagi estat també i esperem que dintre d’un any poguem celebrar el segon aniversari sent tots els que som ara i uns quants més.

Moltes gràcies a tots!

El Blog del CEHI

Seminari sobre l’estat de la recerca dels processos d’institucionalització del franquisme

dimarts, 29/03/2011

El Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona (CEHI-UB), continuant amb la tasca iniciada amb la celebració del Congrés Internacional “La dictadura franquista: la institucionalització d’un règim” (Barcelona, 21-23 d’abril de 2010), organitza un Seminari sobre l’estat de la recerca dels processos d’institucionalització del franquisme. L’objectiu és establir un espai de discussió al voltant dels projectes d’investigació més destacats presentats al Congrés Internacional. Cada un dels investigadors seleccionats exposarà l’estat de la seva recerca a l’entorn dels mecanismes d’implantació i consolidació de la dictadura, de forma exhaustiva, presentant els progressos i problemàtiques dels seus treballs acadèmics.

El seminari tindrà lloc a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (C/Montalegre, 6. 08001 Barcelona) els dies 6 i 7 d’abril de 2011, a les aules 303 (dimecres) i 411 (dijous). El programa del seminari és el següent:

Dimecres 6

8:30h. Recollida de materials

9:00h. Benvinguda als participants i sessió innaugural:

–          Dr. Andreu Mayayo (Vicedirector del CEHI-UB)

10:00h. – 12:00h. Estructura i organització política.

Moderador: Frederic Vázquez (CEHI-UB)

.- Antonio Somoza (Universidade de Santiago de Compostela): La génesis del régimen franquista en Galicia: aniquilación política y destrucción de la sociedad civil (1936-1939).

.- Santiago Vega Sombría  (IES La Dehesilla, Cercedilla): La represión, carta fundacional de la dictadura franquista.

.- Jordi E. Rubió Coromina (Universitat de Girona): “Dios, patria y tradición” o la falsa unitat del règim franquista a la província de Girona.

12:00h. – 12:30h. Cafè

12:30h. – 14:30h. Política educativa i cultural

Moderadora: Queralt Solé Barjau (CEHI-UB)

.- Magí Crusells Valeta (Centre Film-Història de la Universitat de Barcelona): El papel del Departamento Nacional de Cinematografía durante la ocupación militar de Barcelona.

.- Maria de Lluc Serra Armengol (Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural): Dictadura i museus: l’ús dels museus locals a la Catalunya dels primers anys de la distadura franquista.

– M. Lourdes Prades (Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació de la UB): Forjant “El imperio del libro católico y españolísimo”: l’edició a Catalunya durant els primers anys del franquisme i l’Editorial Selecta.

16:30h. – 18:30h. Model social

Moderadora: Paola Lo Cascio (CEHI-UB)

.- Maria Verdú Guinot (Grup de Recerca Històrica CIRCARE) La maternitat i la primera infància en el franquisme sota el control de l’Obra de Protecció de Menors.

.- Cristian Cerón Torreblanca (Universidad de Málaga): Poderes locales y mundo del trabajo en Andalucía durante el primer franquismo (1939-1959).

.- Anna Pelka (Universitat Autònoma de Barcelona): La imagen de la mujer. La moda femenina en la España de los años cuarenta.

Dijous 7

9:30h. – 11:30h. Política econòmica

Moderador: José Manuel Rúa (CEHI-UB)

.- Laura Novelle López (Universidade de Vigo): Disidencia, connivencia y adaptación. El contrabando rayano en la frontera galaico-portuguesa durante el primer franquismo.

.- José Miguel Martínez Carrión (Universidad de Murcia): Nutrición y desigualdad social en la España de Franco: una historia antropométrica.

.- Roser González Bagaria (Universitat de Barcelona): El crecimiento económico de las colonias téxtiles catalanas durante el franquismo, una etapa dorada: los casos de las colonias Viladomiu y Valls (1873-1960).

11:30h. – 12:00h. Cafè

12:00h. – 14:00h. Política exterior

Moderador: Alberto Pellegrini (CEHI-UB)

.- Sian Edwards (Swansea University): “Land of plenty”: Franco’s foreign policy and Spain for a Welsh Choir.

.- Marició Janué i Miret (Universitat Pompeu Fabra): Els treballadors “voluntaris” espanyols a Alemanya durant la II Guerra Mundial: la perspectiva nacionalsocialista.

.- Mari Carmen Rodríguez Rodríguez (Universität Freiburg): El “turismo de guerra” y Suiza: un estudio de la propaganda exterior franquista.

16:00h. – 18:00h. L’activitat investigadora del CEHI-UB.

Moderadora: Lola Harana (Coordinadora CEHI-UB).

.- Elisenda Barbé i Pou (CEHI-UB): Espanyols a la República Dominicana: exiliats republicans de postguerra i emigrants econòmics durant el franquisme.

.- Oriol Dueñas Iturbe (CEHI-UB): La destrucció de Catalunya. Els danys de la guerra civil a les infrastructures i la posterior reconstrucció.

– Albert Planas Serra (CEHI-UB): L’esquerra marxista radical a la transició.

– Òscar Monterde Mateo (CEHI-UB): El franquisme i la qüestió palestina: a la recerca de suports internacionals.

– Daniel Roig i Sanz (CEHI-UB): El nacionalisme radical català durant la II República (1931-1939).

18:00h. – 19:00h. Conclusions del seminari i comiat dels participants.

– Dr. Antoni Segura (Director del CEHI-UB)

Per a més informació, podeu consultar la nostra pàgina web:

www.ub.edu/cehi/seminar.php

Nou curs Conflictes i convergències en el món actual: potències emergents i reptes del segle XXI

dijous, 10/02/2011

El Centre d’Estudis Històrics Internacionals i la Fundació Solidaritat UB organitzen un nou curs dirigit per Antoni Segura i Andreu Mayayo dins el cicle Conflictes i convergències en el món actual, enguany dedicat a les potències emergents i als reptes del segle XXI.

El curs consta d’11 sessions: la primera tindrà lloc al 23 de febrer i la darrera al 18 de maig. El curs tindrà lloc al Museu d’Història de Catalunya cada dimecres d’11 a 14 hores. Els curs està adreçat a alumnes de la UB i té una equivalència de 2 crèdit per assistència i 3 crèdits per assistència i treball.

Seguint el format de les anteriors edicions, el curs pretén reflexionar sobre el nou ordre mundial i la posició de les noves potències emergents. Reconeguts experts i analistes exposaran la situació de diferents països i regions i la seva relació en el context del món actual. La primera sessió tractarà els eixos de la política exterior espanyola i anirà a càrrec de Bernardino León, Secretari General de la Presidència del Govern d’Espanya. El 2 de març serà el torn del professor de la Universitat de Barcelona Pere Vilanova, que parlarà sobre la situació a l’Afganistan. Continuant a l’Orient Mitjà, el 9 de març la Directora de la Casa Árabe Gema Martín Muñoz desglossarà les repercussions de la guerra de l’Irak.

El 16 de març la sessió anirà a càrrec d’Antoni Segura, exposant el paper del nou ordre mundial, i de Joan Roura, que abordarà la relació entre els conflictes i mitjans de comunicació. La mirada a Amèrica Llatina tindrà lloc en dues sessions: el 23 de març amb el corresponsal de RNE a la regió Fran Sevilla, i el 6 d’abril amb Carlos Castresana, reflexionant entorn de la salut democràtica i  la justícia justícia transicional a Llatinoamèrica. El continent europeu serà tractat a la sessió del 30 de març amb l’historiador Víctor Gavín i l’economista Xavier Ferrer; el gegant xinès el 13 d’abril amb el corresponsal de La Vanguardia a la Xina Rafael Poch, i finalment el professor Carlos Taibo impartirà la sessió Rússia, de la transició a la participació a l’OTAN l’11 de maig. El reconegut especialista Jean-Pierre Filiu explicarà els canvis de la política exterior nord-americana en la lluita contra el terrorisme internacional d’Al Qaida el 4 de maig. La pluralitat de l’islam polític trobarà la seva mirada particular el 27 d’abril mercès a la sessió de Mohamed Tozy titolada L’èxit de l’islamisme turc i les seves conseqüències sobre l’islamisme marroquí. Per acabar, el 18 de maig serà el torn de la sessió de pràctiques amb dues opcions a escollir a càrrec de Toni Jiménez (Fundació Solidaritat UB) o Silvina Jensen ( Universidad Nacional del Sur, Argentina)

Per més informació i inscripcions (40€) us podeu adreçar a la Fundació Solidaritat UB o al telèfon 93 403 55 38

(Autors: Òscar Monterde i Albert Planas)

Conflictes i convergències

Bon Nadal i Any Nou 2011!

divendres, 24/12/2010

El Blog del CEHI us desitja un Bon Nadal i Any Nou 2011!

Ens retrobem després de Reis.

Un curs per a reflexionar sobre els moviments de població al segle XX

dilluns, 27/09/2010

L’Associació de Joves Historiadors i Historiadores de la Universitat de Barcelona, amb la col·laboració del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI-UB) i de Film Història, organitzarà a partir del proper 5 d’octubre el curs Un món en marxa – Migracions i exilis al segle XX.

El curs – destinat als estudiants però obert a tothom – pretén reflexionar sobre un dels fenòmens més importants del passat més recent i que encara té una presència vigent i palpable a la nostra societat del segle XXI: els moviments de persones. L’objectiu del curs és precisament mostrar com – de fet – les migracions van caracteritzar tot el segle passat, des dels desplaçaments durant la Gran Depressió a l’interior dels Estats Units dels anys 30, als intercanvis de població entre Índia i Pakistan durant la descolonització, fins als darrers fluxos migratoris Nord-Sud que marquen sovint part del debat polític actual.

Un món en marxa – Migracions i exilis al segle XX seguirà el format dels anteriors cursos posats en marxa per l’Associació de Joves Historiadors i Historiadores de la Universitat de Barcelona: sessions de tres hores de durada – de 16h a 19h – amb diferents suports (documentals, conferències, presentacions en Power Point, pel·lícules), i amb un espai conclusiu per al debat.

Per ulteriors detalls respecte a la matrícula, ponents, calendari i espais, us convidem a mirar el cartell penjat en aquest mateix bloc el passat 23 de setembre.

(Autors: Albert Planas i Alberto Pellegrini)

Curs Un Món en marxa

dijous, 23/09/2010

EL TRANSIBERIÀ MOSCOU- PEKÍN PELS ULLS D’UN HISTORIADOR

dijous, 16/09/2010

“Dius que vols creuar Rússia en un mes sense saber el rus, sense conèixer l’alfabet ciríl·lic i viatjant sol? Albert, això és una temeritat!”. Aquestes paraules van ser l’inici d’una llarga conversa que vaig mantenir a casa la Montserrat, una catalana llicenciada en Filologia Eslava i enamorada de Rússia, just una setmana abans d’agafar el vol que em portaria fins a Moscou.

Una vegada trepitjades les llambordes de la Plaça Roja em vaig adonar de l’advertiment que m’havia adreçat la Montserrat. No obstant això, tots els temors quedaven enlluernats per la fal·lera desbordada de recórrer tres països amb un alt contingut simbòlic atès que es tractaven de països que van experimentar el triomf d’una revolució socialista. Tenia clar, doncs, que a més dels ulls del viatger, també incorporava el prisma d’un historiador del món contemporani.

Qualsevol persona que hagi estat a Rússia haurà pogut copsar ràpidament el sacrifici que aquest país féu durant la Gran Guerra Patriòtica – així anomenen els russos la Segona Guerra Mundial-. Totes les ciutats, àdhuc pobles, del Bàltic al Pacífic i de l’Àrtic al Mar Negre, tenen almenys un espai on es poden  dignificar les 27 milions de víctimes mortals que la URSS tingué durant la campanya bèl·lica de 1941 a 1945, ja sigui en forma de monuments als soldats, a la Victòria o flames enceses nit i dia per rememorar els fills que van lluitar i perdre la vida davant la ocupació nazi. Especialment destacat esdevé el Park Pobedy ( Parc de la Victòria ) de Moscou, un monumental espai configurat per un obelisc decorat amb la figura de la deessa de la victòria Nika, diferents escultures, un monument a Gueorgui Vencedor i finalment el colossal Museu de la Guerra. Inaugurat el 9 de maig de 1995 per commemorar el cinquanta aniversari de la victòria a la Segona Guerra Mundial, esdevé una visita obligada per a hom qui visiti Moscou. A la part inferior del museu s’hi recreen les 6 grans batalles en què lluità l’Exèrcit Roig ( Leningrad, Moscou, Stalingrad, Minsk, Kursk i Berlín); la part central està dedicada a les 11800 persones que van ser condecorades amb la Medalla Heroi de la Unió Soviètica, totes elles inscrites amb noms i cognoms sobre marbre blanc al voltant d’una gran escultura de bronze dedicada al Soldat de la Victòria. Finalment, a la part superior s’hi exposa tot de material bèl·lic, militar, propagandístic…

A la segona planta una espectacular Sala dels Generals dóna la benvinguda a la esmentada Sala de la Glòria. Fou en aquest espai on vaig conèixer la transcendència de Zhukov. Stalin va confiar en aquest general per a fer front a la defensa de Leningrad i Moscou davant el setge nazi, així com fou el responsable de la primera derrota nazi a la sagnant batalla de Stalingrad. Per aquests motius fou conegut com “el bomber de Stalin” i condecorat 4 vegades com Heroi de la Unió Soviètica, 2 amb l’Ordre de la Victòria,  6 vegades amb l’Ordre Lenin, 3 amb l’Ordre de la Bandera Roja i tot un reguitzell de medalles. Ni el mateix Stalin podia presumir de tal historial. Tanmateix, en sortir del museu vaig poder comprovar que l’autèntic heroi popular de la Unió Soviètica no era Zhukov; ni cap altre militar, ni polític…  L’heroi popular de la URSS era cosmonauta i es deia Yuri, Yuri Gagarin ! En una típica botiga plena de souvenirs, vaig decidir que era el moment de comprar algun record. Lluny de samarretes adreçades a turistes amb la bandera tricolor de Rússia, lemes com VODKA connecting people o les sigles CCCP, vaig decidir-me per l’estampa de Gagarin i les seves lletres a la part superior de la mateixa escrites en ciríl·lic. Els moscovites, i més tard els siberians, s’aturaven per felicitar-me i a comentar les gestes del primer cosmonauta que fou enviat a l’espai a bord dels Vostok I mentre anaven exclamant Gagarin, Gagarin ! De la mateixa manera que avui els nens de Barcelona volen ser com Messi o els joves de Liverpool de finals dels seixanta somniaven per ser com els Beatles, fa cinquanta anys a la Unió Soviètica els nens volien ser cosmonautes i emular les gestes de Yuri Gagarin.

La primera estació després de Moscou fou Kazan, ciutat capital del Tatarstan i de convivència exemplar entre cristians ortodoxos, jueus i musulmans. Seguidament fou el torn d’Ekaterinburg. En arribar a l’antiga Sverdlovsk vaig poder visitar el lloc exacte on fou assassinat el darrer tsar de Rússia – Nicolau II – i la resta de la família imperial el 17 de juliol de 1918. Després de ser assassinats, els cadàvers foren amagats i enterrats en una fossa a 12 quilòmetres als afores de la ciutat essent un misteri durant més de 70 anys la seva localització. El 12 d’abril de 1989 els diaris informaven de la troballa, i finalment la tomba fou oberta el 1991 per les autoritats soviètiques. L’endemà, doncs, vaig poder visitar el bosc i el sot exacte on va ser enterrada la família imperial; no estava sol: l’emplaçament ha esdevingut un destí turístic de primera magnitud i lloc de pelegrinatge pels nostàlgics de l’imperi tsarista i els fidels seguidors més ultres de l’església ortodoxa russa.

Dels Urals vaig passar a Sibèria mercès a un llarg cap de setmana tancat a un tren siberià. La destinació era Krasnoyarsk, situada al cor de Sibèria. Durant el temps de la URSS la ciutat va concentrar gran part de la indústria armamentística i nuclear soviètica; precisament per aquest motiu la ciutat estava tancada als turistes estrangers, era impossible viatjar a Krasnoyarsk fins a mitjan dels noranta. Per tant, la existència del turisme internacional a la ciutat té poc més d’una dècada. Quan hom arriba a Krasnoyarsk hom observa fàcilment que es tracta d’una ciutat plenament soviètica. Gairebé la totalitat de l’urbanisme pertany a aquest període, destacant els edificis de cinc o sis plantes de color gris. De fet, la població passà de 60 000 habitants que tenia durant la Revolució d’Octubre a gairebé un milió a la fi de la URSS. La ciutat patí una greu crisi econòmica i social durant la dècada dels 90 amb el desmantellament de la URSS, però mica en mica van apareixent els símptomes de recuperació i normalització econòmica.

Si ens guiéssim per la onomàstica i les arts escultòriques municipals  podríem pensar que es tracta de l’edèn socialista. En sortir de l’estació de tren un enorme mosaic vermellós amb la figura de Lenin i els revolucionaris de 1917 dóna la benvinguda a tots els visitants. Més endavant, a l’inici del carrer Lenin, un mural amb mides superiors al més gran que trobem a la ciutat nord-irlandesa de Derry també recrea les gestes revolucionaris del poble soviètic i el rostre omnipresent del dirigent de la revolució de 1917. En motiu del centenari del seu naixement, s’instal·là una enorme estàtua de Lenin al carrer Karl Marx a 1870. I a la ciutat encara hi ha dues estàtues més de Lenin per rememorar el seu pas a la ciutat durant l’època tsarista. La onomàstica de Krasnoyarsk reflecteix els principis doctrinaris del marxisme: carrer Karl Marx, carrer Lenin, carrer del Proletariat, carrer dels Comunistes, carrer de la Dictadura del Proletariat. La ciutat encara no té metro, però disposa d’una xarxa d’autocars públics amb una freqüència tant elevada que els autocars circulen un darrera l’altre. En pujar al primer autocar urbà em va deixar clavat el conductor: simultàniament fumava, parlava per mòbil i menjava pipes mentre conduïa amb 30 persones a dins. Més tard vaig observar que la resta de conductor també fumaven, menjaven pipes i atenien a les trucades al mòbil mentre exercien la seva funció.

La perla natural i turística de Rússia és el llac Baikal. La ciutat d’Irkutsk és qualificada com “la París de Sibèria”, amb les seves típiques cases de fusta. Per visitar adequadament el Baikal vaig decidir visitar l’illa Olkhon, l’única illa que té el llac Baikal. El tour que vaig fer el diumenge en furgoneta, a més de recórrer la illa, també vam fer pas per un Gulag ( inicials de Glávnoye upravleniye ispravitel’no-trudovíj lagueréi, que traduït significa Direcció General de Camps de Treball ) de l’època estalinista on hi van recloure 400 persones, la majoria dissidents lituans.

Abans de creuar la frontera en direcció Mongòlia volia visitar Ulan Ude, bàsicament per contemplar el cap de Lenin més gran del món. Els meus 1,73 metres equivalen només al nas de Lenin, ja que l’estàtua té més de 7 metres. A més, tenia ganes de parlar amb en Pietr Ishkin, un professor d’anglès que em va allotjar a casa seva. En Pietr contava que la dècada dels noranta fou duríssima a la nova Rússia, amb alts índexs de corrupció i desgovern, que juntament amb les privatitzacions, van provocar una important fractura a la societat russa, amb les conseqüències d’atur – inexistent a l’URSS – , augment de preus, pauperització de les classes més desafavorides… A tot això en Pietr va afegir un nou fenomen que jo desconeixia: la nova administració, centralitzada a Moscou, queda a milers de quilòmetres de Moscou, provocant un allunyament entre la ciutadania i les elits dirigents. A més, el caràcter dels siberians no és comprès a Moscou… i viceversa. Per tots aquests motius el graner de vots del Partit Comunista de la Federació Soviètica, l’antic PCUS, continuava en Pietr, procedeix de persones adultes que van viure sota la URSS i que en l’actualitat no reben aquelles prestacions socials (habitatge, feina, jubilació amb garanties ) que rebien durant l’època soviètica. En acabar la conversa jo no vaig poder contenir-me i li vaig fer la pregunta: Per tu què és millor, viure sota la URSS o en l’actual Rússia ? En l’actual Rússia va contestar-me en Pietr, sense vacil·lacions.

A Ulan Ude el temps em va permetre passar-me pel Museu de la Gran Guerra Patriòtica. Segons s’explicava en aquest museu, Stalin va reservar durant el primer any de guerra (1941) els soldats de Sibèria pensant en una invasió de Japó a la URSS. Aquesta previsió es va descartar amb l’atac sobre Pearl Harbour el desembre de 1941. Fou aleshores quan la reserva de soldats de l’extrem orient rus van desplaçar-se fins al front de guerra contra els nazis. Aquesta incorporació fou quantitativa i qualitativa. Quantitativa perquè s’incorporaven nous soldats al camp de batalla, i qualitativa perquè com a siberians i de l’extrem orient rus eren els habitants que podien resistir més bé el fred. Per això s’atribueixen part de la victòria a la batalla d’Stalingrad al febrer de 1943.

A Mongòlia les coses són diferents. A l’estepa el temps es detura. Així vaig entendre perquè aquest país mai apareix en les telenotícies ni en els diaris, a banda de les revistes especialitzades en viatges. La capital, Ulan Batoor, a banda de ser la capital d’estat més freda del món, destaca per ser el centre d’immigració de famílies que procedeixen d’arreu del país, i que veuen en la ciutat noves perspectives de futur davant l’estancament, àdhuc empobriment, de l’estepa.

La República Popular de la Xina em va avisar des del primer moment que ja no estava a Mongòlia. A la frontera, a la ciutat d’Erlian, després de passar pel rutinari detector de metalls, dos policies se’m van adreçar per tal que els hi ensenyés la meva càmera fotogràfica. Només van revisar una per una les gairebé 400 fotografies que havia fet fins al moment amb la finalitat d’eliminar qualsevol fotografia que fos considerada perillosa per règim xinès. Jo , com ja els hi havia comentat anteriorment, procedia de Mongòlia. Després, com qualsevol turista que visita la República Popular de la Xina, vaig poder visitar la plaça de Tiananmen, la ciutat prohibida i la gran muralla.

En definitiva, una ruta per tres països que a mitjan segle XX van aplicar, a la seva manera, l’ideal d’estat socialista. A inicis del segle XXI han optat per vies diferents. Mongòlia ha esdevingut una democràcia parlamentària homologable a qualsevol país de l’Europa occidental. Avui governa el Partit Revolucionari del Poble Mongol, el mateix i únic partit que va liderar l’estat comunista de 1924 a 1990, i que ha estat el guanyador de les eleccions democràtiques de 1990, 1992 ( el 1996 les guanyà la oposició del Partit Democràtic)  i 2000. A 1990 va rompre amb l’òrbita moscovita i es va situar dins l’esfera de la socialdemocràcia, ingressant el 2003 dins la Internacional Socialista. Ningú discuteix, a diferència de Rússia, la qualitat democràtica del sistema pluripartidista mongol, tot i que la Constitució de 1992 contempla la pena de mort i els treballs forçats. Després de l’esfondrament de la Unió Soviètica, Rússia ha esdevingut una democràcia amb economia de mercat. Efectivament, és una democràcia, però una democràcia de baixa intensitat. Tothom coneix les poques garanties de la oposició per poder expressar lliurement les seves opinions en mitjans de comunicació. Els crítics de Putin han estat detinguts, empresonats, o en els pitjor dels casos, executats des del Kremlin. L’actual República Popular de la Xina combina l’economia de mercat neoliberal més agressiva i salvatge econòmicament parlant amb l’indiscutible poder del Partit Comunista sense masses canvis en el funcionament i estructura políticament parlant. La República Popular de la Xina no coneix la paraula llibertat, ni democràcia, ni drets humans. Una bona metàfora de l’actual situació del règim xinès que resumeix aquesta situació em succeí a Pekín, quan vaig introduir la paraula Freedom al cercador Google. Aleshores a la pantalla apareix Error.

(Autor: Albert Planas i Serra)