Arxiu de la categoria ‘Franquisme’

L’Audiència Nacional i el jutge Garzón

dimarts, 18/05/2010

L’Audiència Nacional fou creada el 4 de gener de 1977, data també de la promulgació de la Llei de reforma política. Al mateix temps, es derogava el Tribunal de Orden Público (TOP), constituït el 1963, que havia estat el successor del Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo, instaurat el 1940. L’audiència es crea bàsicament per assumir les competències en delictes de terrorisme que fins llavors havia retingut la jurisdicció militar; també se li van atorgar altres competències penals: tràfic de drogues, fraus alimentosos i de moneda… Tots tres tribunals penals són especials, persegueixen uns tipus delictius determinats i són una excepció a la lògica que organitza els tribunals, cosa que significa que no pertanyen a la justícia ordinària. En tots tres casos va existir l’anhel de disposar d’un òrgan central penal, al marge de la Llei orgànica del poder judicial de 1870, que perseguís uns tipus delictius determinats que podien posar en perill el sistema polític: la dissidència política i social a la dictadura i, posteriorment al 1977, el terrorisme d’origen nacionalista, molt especialment el basc. L’antecedent de tots tres fou el Tribunal d’Espionatge, Derrotisme i Alta Traïció creat per la República el 1937. La centralització s’ha contemplat històricament com a sinònima d’eficàcia repressiva.

No fou fins a la promulgació de la Llei orgànica del poder judicial de 1985 que l’Audiència Nacional va integrar-se a l’organització judicial. Des d’un primer moment, fou creada una sala contenciosa administrativa, incrementada posteriorment amb una del social, potser perquè passés desapercebut el seu origen. Aquest òrgan jurisdiccional ha estat molt ben tractat pels diferents governs des de la seva creació, mentre la resta de jutjats i tribunals han romàs sovint oblidats en el segle XIX. L’audiència està formada a l’àmbit penal pels jutjats centrals d’instrucció i per les seccions que jutgen les causes que els primers han instruït.

El jutge estrella va néixer als jutjats centrals, una figura molt mediàtica, capaç de ser notícia diàriament i acaparar les portades dels mitjans de comunicació. Baltasar Garzón Real ha estat el seu prototipus durant molts anys. Aquest jutge va distingir-se per la persecució del terrorisme etarra, el narcotràfic, la guerra bruta de l’Estat contra ETA, els delictes contra la humanitat… El seu moment més àlgid va arribar quan va processar el dictador xilè Augusto Pinochet el 1998. Garzón ha estat un jutge molt actiu i dinàmic. Tot i això, alguns sectors judicials i de les professions jurídiques han qüestionat, i de vegades han menyspreat, les seves instruccions per les mancances processals que presentaven, la qual cosa ha comportat algunes nul•litats d’actuacions o les absolucions dels encausats. És indubtable que ha estat un jutge incòmode per al PSOE, el PP, el nacionalisme basc, les forces ultradretanes… Tanmateix, ha gaudit durant tots aquests anys de l’empara de l’Estat de dret en l’exercici del seu càrrec, cosa que significa la protecció de la seva independència judicial.

La situació sembla que se li ha girat últimament. Alguns sectors molts dispars han confluït per enfonsar-lo, una estratègia antinatural, només unida per un desig destructiu. Les instruccions de les causes per les desaparicions durant el franquisme i el cas Gürtel han determinat la seva cacera més despietada. L’extremadreta no ha assumit, naturalment, l’Estat democràtic i des de fa molts anys ha emprat les seves institucions per a les finalitats més perverses i destructives. A alguns magistrats del Tribunal Suprem, no deu haver-los agradat que Garzón s’avancés a les seves resolucions, tampoc el seu protagonisme ni el seu reconeixement internacional, quan ells són magistrats del màxim òrgan jurisdiccional (aquestes friccions també les han tingudes amb el Tribunal Constitucional, un òrgan, però, d’una naturalesa política diferent). A una part de la magistratura, molt conservadora, tampoc deu satisfer-li un company tan atípic i inesperat, tan distant del comportament que ha d’observar tot bon jutge, immers sovint dins d’una corporació amorfa. I, és clar, el PP i el cas Gürtel…

L’excusa per suspendre’l ha estat la querella presentada pel sindicat ultradretà Manos Limpias per prevaricació, simplement perquè va atrevir-se a investigar les desaparicions durant el franquisme, a la qual va afegir-se Falange Española. La querella fou admesa pel Tribunal Suprem i el jutge instructor ha obert el judici oral, tot i l’oposició del fiscal, el representat de la legalitat. A conseqüència de la seva actuació jurisdiccional, Garzón és un presumpte criminal. Tot plegat perquè no va acatar la Llei d’amnistia de 1977. La legalitat l’obligava a perseguir els delictes de genocidi i lesa humanitat, en els quals va interpretar que se situaven els delictes permanents de detenció il•legal del franquisme, tot d’acord amb les lleis espanyoles i els tractats internacionals que l’Estat ha subscrit. La sala del Penal de l’Audiència Nacional va declarar en el recurs que va interposar el fiscal que les investigacions de Garzón no s’ajustaven a la llei: argumentava que el cop d’estat del 18 de juliol de 1936 havia estat una rebel•lió i no un delicte contra la forma de govern, el qual sí era de la competència de l’Audiència Nacional… Tanmateix, aquesta decisió no fou unànime, tres dels disset magistrats que en formaven la sala aquell dia van dissentir (també prevaricadors?). Es tracta doncs, ¿d’un comportament de prevaricació o d’una interpretació de la llei, fruit del principi fonamental del qual gaudeix tot jutge com és la independència judicial?

La democràcia ha patit un cop dur. Garzón pot caure definitivament, però allò que està en joc és la independència judicial, la llibertat del jutge d’interpretar les lleis d’acord amb l’ordenament jurídic, sense servilismes. La gran víctima de tot plegat pot ser la ciutadania i el sistema polític, mentre que en la causa per prevaricació oberta al Tribunal Suprem no n’hi ha…

(Autor: Frederic Vázquez)

La institucionalització del règim franquista: conclusions del Congrés Internacional “La dictadura franquista: la institucionalització d’un règim”

dijous, 6/05/2010

El Congrés Internacional “La dictadura franquista: la institucionalització d’un règim” aportà noves visions sobre el procés d’implantació del règim franquista. Presidents de sessió, ponents, relators i assistents participaren en un debat molt interessant sobre els sis àmbits que pretenia tractar el Congrés.

Paul Preston plantejà la llarga i difícil relació del Caudillo amb la monarquia espanyola. L’apropiació per part del dictador dels rituals monàrquics del gloriós passat espanyol acabà entrant en obert conflicte amb les ambicions d’una restauració monàrquica. Aquest conflicte entre Franco i Joan de Borbó es saldà amb una victòria gairebé total del dictador. Tretze dels assistents presentaren comunicacions sobre aquest àmbit, la majoria centrades en aspectes de la repressió i en l’organització dels diversos nivells de l’administració franquista.

Carles Santacana ens recordà que el franquisme va tenir una política cultural pròpia, basada en la negació i el control. La idea franquista de cultura es basà fonamentalment en els principis d’exaltació del nacionalisme espanyol, glorificació de l’esperit i els valors militars, el catolicisme i la tradició. Les 18 comunicacions presentades a l’àmbit es centraren en les pràctiques de tipus repressiu i incentivadores en el terreny de l’educació i la cultura, per destacar com aquestes coadjuvaren en la institucionalització de la dictadura.

Mary Nash destacà que l’establiment d’un nou sistema de gènere basat sobre la desigualtat fou un aspecte decisiu de la institucionalització del règim. Aquest es basà en tres punts fonamentals: el foment de les polítiques de natalitat, l’exaltació de la família tradicional i patriarcal, i, finalment, la negació de la presència de la dona en el món laboral. Els assistents al congrés presentaren 8 comunicacions a l’àmbit, de temàtiques molt diverses i que demostren que aquest aspecte del franquisme pot comptar amb un plantejament multidisciplinari molt interessant.

Manuel González Portilla destacà que en la postguerra s’establiren dos mercats, l’oficial, controlat per l’Estat, i el mercat negre, il·legal però tolerat pel règim. La importància econòmica del mercat negre comportà l’aparició d’una nova onada d’empresaris, protagonistes d’un procés d’acumulació capitalista que feu possible la industrialització posterior. Els costos del doble mercat foren pagats pels assalariats principalment. Aquesta etapa es tancà a mitjans dels anys 50, amb la convergència dels preus dels dos mercats. Es presentaren 8 comunicacions per part dels assistents, que posaven l’accent en algun dels aspectes dels dos mercats dels quals parlà el ponent i les conseqüències de la política econòmica del règim en la societat espanyola, tant entre els assalariats com en la nova creació d’una classe empresarial.

Ángel Viñas traçà la ponència destacant la importància dels esdeveniments internacionals com a elements clau per a comprendre les diferents etapes d’institucionalització del franquisme, des del mateix cop d’Estat fins al reconeixement internacional materialitzat amb l’entrada d’Espanya a l’ONU l’any 1955. Es presentaren 11 comunicacions a l’àmbit, la majoria d’autors de les quals procedien d’universitats de fora de l’Estat espanyol.

La darrera sessió comptà amb la ponència de Josep Maria Solé i Sabaté. Sota el títol Santiago y cierra España: Catalunya i l’Espanya franquista, el ponent exemplificà els intents franquistes d’anorrear la personalitat de Catalunya i les seves manifestacions culturals fins al punt de considerar aquest intent com a genocidi cultural. Les 8 comunicacions presentades a l’àmbit, de temàtica molt diversa, donaren pas al posterior debat, que es situà a l’entorn de la repressió franquista a nivell local i el caràcter de les noves elits franquistes..

(Autors: Elisenda Barbé i Pou i Albert Planas i Serra)