Arxiu de la categoria ‘Franquisme’

La UMD i la Transició

dimecres, 14/01/2015

Avui, quan sembla esgotat el consens i el sistema polític de la transició de la dictadura a la democràcia, s’ha convertit en lloc comú criticar aquell procés històric en funció de la situació política actual. És un error. La transició és una etapa política tancada de la qual podem analitzar els seus errors i insuficiències però sense oblidar el context històric i polític en què es va produir: la sortida d’una dictadura que va durar quatre dècades i que era el resultat de la brutal guerra civil propiciada pels militars que s’alçaren contra la legalitat constitucional el 18 de juliol de 1936. Es van cometre vacil·lacions i desencerts, però en el context del moment potser no era possible anar gaire més enllà, ja que l’oposició democràtica s’havia mostrat incapaç d’enderrocar la dictadura i aquesta tampoc tenia prou força per imposar la seva continuïtat.

En MÉS d’una ocasió s’ha assenyalat que la transició va deixar sense resoldre alguns elements clau del procés de canvi i, sobretot, que fou incapaç de solucionar de manera satisfactòria dues qüestions clarament relacionades, la reorganització territorial de l’Estat i la persistència de la violència política, present pel que fa a l’activitat d’ETA fins fa pocs anys. Col·lateralment, tampoc s’avançà suficientment en la transformació del poder judicial -no així en l’aplicació de la justícia que sí que va experimentar canvis decisius encara avui massa condicionat pel poder polític de torn, i, si més no fins després de l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer de 1981, en la reforma militar.

Els passats dies 2 i 3 d’aquest mes se celebrà a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona el 40 aniversari de la fundació de la Unió Militar Democràtica (UMD) i es va fer un homenatge a dos dels seus membres fundadors, Juli Busquets(1932-2001), diputat socialista entre 1977 i 1993 i professor de Ciència Política a la Universitat Autònoma de Barcelona, i Gabriel Cardona (1938-2011), professor d’Història Contemporània a la Universitat de Barcelona. Així, l’1 de setembre de 1974 i amb el rerefons de la revolució portuguesa, tres comandants i nou capitans es reuneixen clandestinament a Barcelona i creen la UMD que, segons l’ideari fundacional, tenia entre els seus objectius lluitar pel restabliment de les llibertats democràtiques i els drets humans i per la reforma i la reorganització d’un exèrcit que hauria de supeditar-se al poder civil del nou règim democràtic que substituiria la dictadura.

La iniciativa d’aquells militars en uns moments difícils diu molt del seu coratge i de la seva vocació democràtica al pretendre crear un nucli de dissidència i d’oposició a la dictadura en un exèrcit que, tal com va destacar el professor Cardona en els seus treballs, tot i estar mal pagat -molts oficials havien de recórrer a la pluriocupació-, mancat de recursos i de preparació, obsolet, i sobredimensionat -excés d’oficials i comandaments-, havia estat l’espina dorsal de la dictadura i seguia essent ideològicament franquista tot i que poc actiu políticament tret d’un nucli dur de pulsions feixistes que es manifestava a través del diari El Alcázar.

La UMD es va autodissoldre el 26 de juny de 1977 després de les primeres eleccions democràtiques, moment en què els seus integrants van considerar que ja s’havien assolit els objectius que es proposaven i que ja no tenia sentit doncs mantenir l’organització. Tanmateix, dos anys abans, l’estiu de 1975, havien estat detinguts els seus principals impulsors i nou d’ells, el març de 1976, eren sotmesos a un consell de guerra que els condemnà a 43 anys de presó, pena que en set dels acusats comportava també l’expulsió de l’exèrcit.

Tot i que el seu pas per la presó fou curt perquè es beneficiaren de l’indult de 1976 i de les amnisties de 1976 i 1977, es mantingué vigent la seva expulsió de l’exèrcit davant del temor d’exacerbar encara més les pulsions colpistes del sector ultra. De fet, hagueren d’esperar fins al 1987 per ser reincorporats en l’escalafó militar però sense dret a percebre les prestacions econòmiques dels anys transcorreguts i amb l’obligació de passar a la reserva al deixar-los sense destí.

En suma, en aquells momende canvi dels paradigmes polítics i davant algunes apel·lacions interessades al paper de l’exèrcit segons disposa el més que discutit article 8 de la Constitució espanyola, calia recordar que el tracte donat als membres de la UMD constitueix una anomalia de la transició i un greu greuge per als afectats perquè, en definitiva, la seva pretensió legítima no era una altra que instaurar un sistema democràtic i supeditar l’exèrcit al poder civil. Catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona (UB).

Antoni Segura

Catedràtic d’Història Contemporània (UB)

Director del CEHI.

(Article aparegut a El Periódico de Catalunya el 10 de desembre de 2014)

UMD

Cautivo y desarmado

dimecres, 2/04/2014

El dia 1 va fer 75 anys d’aquest comunicat que millor no s’hagués llegit mai.

Comunitat final Guerra Civil Espanyola (1-4-39)

Comunitat final Guerra Civil Espanyola (1-4-39)

40 ANYS DE L’EXECUCIÓ DE SALVADOR PUIG ANTICH: HISTÒRIA I MEMÒRIA

divendres, 28/02/2014

Aquesta setmana es compliran 40 anys de l’execució de Salvador Puig Antich i La Greda, Arran, CUP Garrotxa, la CNT i l’Assemblea Llibertària de la Garrotxa aprofitaran l’efemèride per organitzar un acte de memòria aquest proper dissabte a les 18 hores a la sala Torín d’Olot.

En Salvador militava al MIL (Movimiento Ibérico de Liberación), un reduït grup que ha esdevingut el grup d’oposició antifranquista que se li han dedicat més treballs, llibres, articles i documentals proporcionalment a la seva entitat militant. La seva repercussió mediàtica ha tingut com a origen la tràgica mort de dos dels seus membres: un, Salvador, executat per garrot vil a la presó Model de Barcelona ara fa 40 anys, i el segon, Oriol Solé Sugranyes, conegut com el Che català, abatut per la Policia a la frontera entre Navarra i França després de protagonitzar la cinematogràfica fuga de la presó de Segòvia.

L’execució de Salvador Puig Antich es relaciona amb l’atemptat d’ETA que va organitzar a Madrid el 20 de desembre de 1973 i que acabà amb la vida de Luis Carrero Blanco. La seva conseqüència més directe, a banda d’eliminar el cap de govern i probable successor de Franco al capdavant de l’Estat, fou l’enduriment de la repressió. A Puig Antich li tocà pagar els plats trencats de l’atemptat contra Carrero Blanco: un consell militar en calent el condemnà a mort el 8 de gener de 1974, i el dia 1 de març del mateix any el Consell de Ministres ratificava l’Enterado.

S’inicià a partir d’aquests moments la reacció contra la pena de mort i la campanya per demanar-ne l’indult. La família, especialment les seves germanes, sempre han manifestat que va ser massa poc i massa tard. Tot i les mostres de suport internacional, la campanya a Catalunya va ser tímida i escassa. L’extrema esquerra és qui dugué el pes de les mobilitzacions. Hi van haver mobilitzacions a la Universitat, que va ser desallotjada per la Policia; una assemblea informativa al Col·legi d’Advocats amb la presència de l’advocat de Puig Antic i bona part de representants del moviment obrer; diverses manifestacions convocades per CCOO i l’esquerra revolucionària. Quan es parla d’aquesta campanya de solidaritat amb Puig Antich sempre s’assenyala el PSUC, el partit hegemònic de l’antifranquisme. Els comunistes catalans, però, també travessaven hores baixes després de la caiguda del 113 de l’Assemblea; ben mirat es desarticulà bona part de l’oposició. Però també, tal com afirmà Manolo Vázquez Montalbán a Autobiografía del general FrancoLos estados mayores de los partidos trataban de despegarse de la violencia, en busca de una respetabilidad pactante de la futura llegada de la democracia a España”.

Puig Antich no va ser el primer ni l’últim assassinat del franquisme. Si fem un breu repàs del règim ens adonarem que la repressió va esdevenir un dels seus pilars. El règim donà les primeres passes amb un cop d’Estat que desembocà en una guerra civil de tres anys. Una vegada finalitzada i com a bàndol vencedor s’inicià la repressió contra tots aquells que s’havien significat a favor de la República i que no havien mort durant la campanya bèl·lica ni havien emprès el camí de l’exili. A banda dels executats, l’exili va convertir-se en l’única sortida per molts ciutadans a l’hora d’evitar la repressió. 470.000 persones van creuar els Pirineus al febrer de 1939 i molts d’ells van ser confinats en camps de concentració a les platges del Rossellonès, entre els quals el pare de Puig Antich, militant d’Acció Catalana, que féu pas per Argelers. El camí de l’exili s’hi hagué de sumar en alguns casos l’horror dels camps de concentració nazis: 1800 persones dels Països Catalans hi van morir. La repressió continuà fins als darrers actes de la dictadura que lluny de morir mansament actuà amb la irracionalitat de la bèstia agonitzant que mor matant. En aquesta direcció s’han de situar les execucions d’altres militants antifranquistes ja entrada la dècada dels seixanta com el membre del PCE Julián Grimau el 1963, els anarquistes Julián Delgado i Francisco Granados mesos més tard que Grimau, o bé els 3 membres del FRAP i 2 ETA executats al darrer sospir de la dictadura el 25 de setembre de 1975.

Ara les germanes de Puig Antich demanen reparació moral i justícia, sobretot justícia. Per això el 2011 van anar al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, on s’ha negat la seva petició per no complir els mínims requerits. Enguany han anat fins a l’Argentina per demanar la judicialització d’Utrera Molina, sogre de l’actual ministre de Justícia Alberto Ruiz Gallardón, un dels ministres que va firmar la pena de mort contra el seu germà i que avui encara és viu. Sovint la pregunta que molts de vosaltres us formuleu és I perquè no jutgem els responsables dels crims de la dictadura a Espanya? La resposta és molt fàcil: a Espanya no és possible la seva judicialització per la llei amnistia de 1977, que si d’una banda va treure de la presó a tots els presos polítics de l’antifranquisme, la cara B amnistiava també a tots els responsables de la repressió i la dictadura franquista. Per això no hem pogut jutjar a torturadors, ni militars colpistes, ni personatges com Fraga, Martín Villa ni el cap de la Brigada Político-Social Antonio Juan Creix , per exemple.

Les accions de memòria i justícia que reclama la família de Puig Antich cal impulsar-les des d’entitats de base. També des d’entitats que mantenen un rigor científics, històric i social. En el nostre cas des del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca  portem  anys divulgant, impulsant i estudiant aquests fets. En els darrers anys hem iniciat diferents projectes d’investigació per recuperar la memòria històrica així com la creació dels espais de memòria i, darrerament, la recuperació de la fossa comuna del cementiri d’Olot. I finalment perquè sigui l’administració qui apliqui les polítiques públiques de memòria; en aquest sentit la retirada de la simbologia feixista de la ciutat d’Olot impulsada pel consistori municipal ha estat un dels exercicis d’higiene i pulcritud democràtica més importants dels darrers anys.

 

Albert Planas i Serra

 

Notícia de l’acte d’homenatge a Olot:

http://www.llibertat.cat/2014/02/acte-de-memoria-historica-en-motiu-del-40e-aniversari-de-l-assassinat-de-puig-antich-25121

 

Puig antich

Puig antich

Inauguració de l’exposició Psst… passa-ho. La lluita per la democràcia a Catalunya (1939-1975) al Museu d’Història de L’Hospitalet (29-I-2014)

dijous, 23/01/2014

Aquest diumenge, 26 de gener, es commemorarà el 75è aniversari de l’ocupació de Barcelona per part de les tropes franquistes comandades pel General Yagüe el 1939 (el “carnisser de Badajoz”, vegeu: http://blogs.sapiens.cat/blogdelcehi/2011/07/04/75-anys-de-la-matanca-de-badajoz-un-record-molt-present/).  La guerra civil s’apropava al seu final i començava un nou drama: la consolidació d’una dictadura que s’emmirallava en les potències feixistes europees i que desfermà una terrible repressió sobre els vençuts. En aquest sentit, va ser especialment dura l’actuació a Catalunya, región roja y separatista en el llenguatge franquista: aquí, al costat de la repressió política, el nou règim va abolir les institucions d’autogovern i va dur a terme una despietada persecució de la llengua i de la cultura catalanes.

Coincidint amb aquest aniversari, el dimecres 29 de gener al Museu de L’Hospitalet – Casa Espanya (carrer de Joan Pallarès, 38, L’Hospitalet de Llobregat), s’inaugurarà l’exposició Psst… passa-ho. La lluita per la democràcia a Catalunya (1939-1975), comissariada pels historiadors Antoni Segura i José Manuel Rúa, i organitzada pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona (CEHI-UB), conjuntament amb el Museu d’Història de l’Hospitalet i el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. L’exposició, que romandrà oberta fins el 30 de març de 2014 i que es basa en el llibre del mateix títol també editat pel CEHI-UB (http://editorialafers.blogspot.com.es/2011/12/pssst-passa-ho.html), pretén fer un repàs –sintètic però acurat- de l’activitat clandestina d’aquells que no es van resignar a la derrota militar i van lluitar des del primer dia de la Dictadura per la recuperació de les llibertats, és a dir, dels homes i les dones de l’oposició democràtica clandestina. Dins del marc de l’exposició, el dia 27 de febrer, a les 19h., tindrà lloc la conferència “Oposició i clandestinitat durant el franquisme (1939-1975), a càrrec dels historiadors Carles Santacana i José Manuel Rúa.

El recorregut expositiu arranca amb la finalització de la Guerra Civil i arriba fins la mort del Dictador, tot i que aquest fet no significa ni la desaparició immediata de la Dictadura ni l’abandonament automàtic de la clandestinitat per part dels opositors. D’acord amb això, aquesta exposició serveix de preàmbul a l’exposició Catalunya en Transició organitzada pel Memorial Democràtic. El seguiment de la lluita antifranquista es farà de la mà dels fulls volants produïts per tota mena de militants i organitzacions clandestines (partits polítics, sindicats, plataformes unitàries, moviments socials…). Els documents seleccionats corresponen al Fons del CEHI, dipositat a la Biblioteca Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona, i es tracta d’un tipus de documents que per la seva funcionalitat (informar  i mobilitzar a la població a través d’un paper que passa de mà en mà) ens expliquen directament què pensaven i què feien les organitzacions i militants antifranquistes. Uns militants que portaven a terme una activitat plena de riscos i sacrificis, i que durant molts anys van fer circular una quantitat innumerable de fulls volants acompanyats d’un «psst… passa-ho».

CEHi-UB

Pssst...passa_ho

Pssst...passa_ho

 

L’oportunisme de Franco i el seu informe sobre la qüestió jueva del 1949

dimarts, 2/07/2013

L’Espagne et les Juifs, editat per l’Oficina de Información Diplomática del Ministeri d’Afers Estrangers espanyol l’any 1949, és un opuscle inèdit del ric fons de l’Arxiu-Bibioteca del CEHI que ara publiquem traduït i anotat al català a cura de Luciano Casali i Lola Harana. Aquest document posa en relleu un aspecte significatiu de l’autorepresentació del franquisme en un tema que va ser central en la redefinició del règim després de la Segona Guerra Mundial i la fi dels feixismes. Dirigit a l’opinió pública internacional, el text és un exemple de la reinvenció del paper jugat pel franquisme en el tracte donat a la comunitat jueva en els primers anys de la postguerra. L’opuscle ens permet avaluar els malabarismes i les manipulacions que el franquisme va posar en marxa amb la creació del mite de la protecció dels jueus, en un context històric internacional que exigia uns determinats gestos per tal d’acceptar un règim polític instaurat per mitjà d’un cop militar i aliat fins a darrera hora dels règims d’Alemanya i d’Itàlia.

Moltes consideracions han suggerit l’oportunitat de tornar a publicar L’Espagne et les Juifs, no tant perquè (probablement) és l’única còpia del document que ha sobreviscut (a més de la que va utilitzar Avni, però de la qual no en sabem l’origen), sinó perquè es tracta d’un document de gran importància per avaluar un aspecte significatiu de l’autorepresentació del franquisme en un tema que va ser central en la redefinició del règim després de la Segona Guerra Mundial i la fi dels feixismes. Per sobre de tot, vàrem considerar que era important palesar, i a més deixar que el lector constatés, el tipus de propaganda que es desprèn d’aquest document i el desvergonyiment de les mentides amb les quals van construir la «nova identitat» i el «Nuevo Estado».
Aquesta última és, potser, una valoració del franquisme què no ha estat prou tractada. Sabem efectivament que Franco i els seus partidaris (l’Església catòlica, l’exèrcit i la Falange) es van anomenar a ells mateixos «nacionales», és a dir, els defensors de l’estat i de la nació, i van anomenar «revolucionaris», «traïdors» i «rebels» als ciutadans que es van veure obligats a prendre les armes per defensar la democràcia i el legítim Estat republicà. Era una inversió absoluta dels termes i una veritable falsificació de la realitat. Els anomenats «rebels» van ser militarment combatuts, processats i passats per les armes d’un Estat que va néixer com a resultat d’un cop d’estat i d’una guerra lliurada contra les institucions creades per la voluntat dels ciutadans espanyols. Aquesta falsificació completa de les bases sobre les quals es va construir l’Estat franquista va ser generalitzada. La trobem en la vida quotidiana, en les organitzacions de masses, en les imatges pròpies que el règim volia oferir a l’opinió pública nacional i internacional. El «Nuevo Estado» es va mantenir durant quaranta anys. Va ser un Estat no només violent i terrorista, sinó sobretot un Estat construït sobre mentides, i el que és pitjor —com és ben evident en aquest opuscle propagandístic que publiquem— unes mentides flagrants, sense ni tan sols intentar ocultar-les. S’havia de creure la falsedat, encara que fos evident, simplement pel sol fet que aquesta falsedat havia estat proclamada com a veritat pel franquisme.
És per aquestes consideracions que L’oportunisme de Franco. Un informe sobre la qüestió jueva (1949) (Afers) pot afegir alguns elements addicionals per conèixer millor Francisco Franco i el seu règim.
[Autor: Luciano Casali]
Portada

Portada

Vine! –li va dir a contracor (en memòria del meu avi Joan)

diumenge, 24/03/2013

Aquesta setmana TV3 va emetre el documental “Avi, et trauré d’ací” sobre el Valle de los Caidos i en el que colabora una membre del CEHI, la Queralt Solé, qui ja va publicar dos post sobre el tema en aquest blog i que encara podeu consultar [http://blogs.sapiens.cat/blogdelcehi/2010/11/01/qui-va-construir-el-valle-de-los-caidos/http://blogs.sapiens.cat/blogdelcehi/2010/10/18/qui-esta-enterrat-a-les-criptes-del-valle-de-los-caidos/]

Degut al ressó que ha tingut el programa ens sembla adient incloure en aquest blog el link amb el text que en Joan Pinyol dedica al seu avi, Joan colom, en el seu propi blog.

Joan Colom

Joan Colom

 

L’exmagistrat Garzón, el Tribunal Suprem i l’administració de justícia (II)

dilluns, 5/03/2012

Comentava un vell magistrat que la judicatura només tenia por als mitjans de comunicació i als grans bufets d’advocats. Tret d’aquestes dues amenaces, els jutges són deus quan exerceixen el càrrec: poden empresonar, decretar una llibertat, ordenar un internament psiquiàtric, declarar la incapacitat civil, ordenar una esterilitat biològica… Una magistrada comentava que “al cel manava Déu, però a la terra ella”. No és una afirmació desbaratada. Al llarg de la història, la judicatura ha reclamat insistentment la seva independència, curiosament més intensament quan hi ha hagut règims democràtics, però alhora no se l’ha exigit la responsabilitat civil i penal que comportava gaudir d’aquella. No pot existir independència judicial sense responsabilitat. Sovint, les actuacions delictives de la judicatura han acabat en un expedient disciplinari, el qual moltes vegades ha acabat arxivat. No hi ha constància històrica que l’Estat indemnitzés els ciutadans perjudicats per actuacions arbitràries o errònies dels jutges.

La situació es pot tòrcer per a la corporació quan sorgeix un jutge que trenca els seus paràmetres. Hi ha dos exemples prou significatius, naturalment oblidats. Francisco Javier Elola Díaz-Varela i Adolfo Fernández-Moreda Fernández-Chacón. El primer fou un eminent jurista, de prestigi internacional, diputat a Corts Constituents el 1931, magistrat del Tribunal Suprem i president de la seva Sala III, una de les primeres autoritats judicials de la República. Costa de trobar una carrera més prestigiosa i compromesa. Però el 1939 fou afusellat a Barcelona per la dictadura franquista per haver-se mantingut lleial a la legalitat republicana. Elola fou oblidat per una immensa part de la judicatura durant el seu consell de guerra, després i actualment. El segon, Fernández-Moreda, fou un jutge molt avançat a la seva època, bàsicament perquè intentava sintonitzar amb la ciutadania i fer-se càrrec de les seves demandes. A tot això, sempre va acatar la República i la Generalitat. El 1936 fou nomenat president de l’Audiència Territorial de Barcelona i magistrat del Tribunal de Cassació de Catalunya, cosa que equivalia a tenir la categoria de magistrat del Tribunal Suprem. Però el 18 de juliol de 1936 es trobava de vacances a la Rioja, on fou detingut i executat pels militars rebels.

Dos magistrats del Tribunal Suprem assassinats pel franquisme, el nomenament dels quals era anterior al 18 de juliol de 1936… Qui se’n recorda d’ells? Quantes plaques s’han col·locat per rememorar el seu nom, la seva vida i el seu tràgic i injust final? Ambdós descansen a l’oblit, o sigui, no han existit, perquè la seva història forma part dels perdedors, com tants altres assassinats. El Tribunal Suprem també té  els seus assassinats pel franquisme, els seus màrtirs, que ha de conèixer, li serà de molt profit si vol comprendre el dolor de tantes víctimes de la dictadura. Aquest coneixement també pot ser molt didàctic per a la magistratura, perquè ambdós magistrats van ostentar molt poder jurisdiccional, i com van acabar…

Baltasar Garzón ha estat un jutge atípic (el verb ja està en passat), sempre imprevisible. La seva lluita contra ETA i el narcotràfic el van fer famós els anys noranta. Era tant el seu prestigi i la seva fama que el 1993 va anar a les llistes del PSOE i fou escollit diputat. Tanmateix, retornava a la judicatura poc després, per malentesos amb els socialistes, que l’havien menystingut. Llavors, comença la investigació sobre el GAL i les clavegueres de l’Estat, coses que encara van allunyar-lo més dels socialistes, fins i tot el PP el va veure com un jutge proper i les seves investigacions van ajudar-lo a guanyar les eleccions de 1996. La seva fama i protagonisme mediàtic culmina quan va instruir els sumaris contra els caps de les dictadures militars argentina i xilena, fent realitat la jurisdicció universal en la persecució del delictes comesos contra la humanitat. També va començar a perseguir el terrorisme de caire islamista. Garzón ha estat rebutjat per una part de la carrera judicial,  perquè no ha acatat els paràmetres no escrits que la corporació imposa, i perquè la independència judicial s’ha entendre sempre dins els valors interns del grup. Tot i això, les seves instruccions no sempre van ser impecables i alguna vegada foren anul·lades pels tribunals superiors.  Era tanta la seva fama i el seu protagonisme,  i alhora tants els seus enemics, que qualsevol error en un futur el podia enfonsar, si l’Estat i la judicatura no l’emparaven. Ningú podia creure que això pogués succeir, tenia massa fama mundial i prestigi. Però va passar.

Quan el 2008 va començar a investigar les desaparicions durant el franquisme, s’inicia el seu ocàs. Després que l’Audiència Nacional va declarar la seva incompetència per dur a terme la investigació, el sindicat ultradretà Manos Limpias va presentar el 2009 una querella contra ell per haver-se extralimitat a l’haver vulnerat la llei d’Amnistia de 1977, tot i que ell sempre va basar la investigació en el fet que els  crims contra la humanitat no prescrivien ni cap llei estatal podia impedir la seva indagació, a més l’Estat havia subscrit convenis i tractats internacionals que obligaven a investargar-los. Falange Española va afegir-se a la querella perquè se sentia víctima de les investigacions de Garzón… La Sala del Penal del Tribunal Suprem va admetre la querella per unanimitat: Garzón havia caigut en desgràcia. I allò més sorprenent, aquesta causa l’ha instruït un magistrat progressista: Luciano Varela, un jutge que potser no deuria entendre les investigacions de Garzón contra el GAL. Davant la commoció interna i internacional, el Tribunal Suprem va intentar dissimular l’obertura d’aquesta causa i va admetre una querella el 28 de gener de 2010 dels advocats Antonio Panea i José Luis Mazón que acusaven Garzón dels delictes de prevaricació i suborn al sol·licitar a diferents entitats diners per finançar les seves activitats acadèmiques a la Universitat de Nova York el 2005 i 2006. Aquestes imputacions ja les havia rebutjat temps enrere el Tribunal Suprem i n’havia  acordat el seu arxiu, però ara la confluència de moltes forces contràries a Garzón, visibles i invisibles, les impulsaven. Però totes dues causes eren qüestionables i amb poc pes jurídic per aconseguir una condemna del jutge, a més havia de ser criminalitzat més insistentment, per atreure aquells segments de la societat, conservadors, que avalarien les seves actuacions.

El 24 de febrer de 2010, Ignacio Paláez, advocat i exfiscal de l’Audiència Nacional, defensor de José Luis Ulibarri, imputat al cas Gürtel, va presentar una querella, perquè Garzón va interferir les comunicacions a la presó entre ell i el seu defensat, vulnerant la llei. Posteriorment, van afegir-se a la querella els advocats José Antonio Choclán i Gonzalo Rodríguez-Mourullo, defensors en el mateix cas de Francisco Correa i Pablo Crespo, perquè també havien estat interferides les seves comunicacions amb els seus representants. La querella va ser admesa per unanimitat per la Sala del Penal del Tribunal Suprem –les admissions per unanimitat s’ha anat repetint, quan als tribunals sempre hi ha vots particulars, molt més tractant-se de querelles tant qüestionables com la segona, la qual prèviament havia estat rebutjada, sembla com si s’hagués fet un pacte de cavallers per procedir contra el magistrat. Garzón  va afirmar que si va interceptar les comunicacions entre els acusats de la trama Gürtel i els seus advocats fou perquè a la presó es produïa una continuació dels delictes que investigava i pels quals tots ells estaven empresonats. El Tribunal Suprem entenia que s’havia vulnerat el dret dels empresonats a la defensa. El jutge instructor del cas Gürtel ha estat el primer condemnat! El món al revés, el poder sovint el capgira i el perverteix. Aquesta sentència és un clar avís contra els jutges que tinguin discrepàncies jurídiques amb el Tribunal Suprem. I un toc d’atenció contra tots aquells que investiguin els delictes de “coll blanc” o personalitats d’importància social i política. La sentència blinda i salvaguarda els interessos i les actuacions de les trames delictives, tot emparant-les perversament en la protecció dels principis i garanties de l’estat de dret. Els principis democràtics emprats per danyar la pròpia democràcia… Això ja va succeir el 1933 a la República de Weimar, el naixement de l’Estat totalitari nazi.

La causa per les escoltes del cas Gürtel era la que aportava més bases jurídiques per condemnar Garzón, com així va ser.  Garzón ha estat condemnat, també per unanimitat, per l’última querella que van presentar contra ell. La jugada havia sortit rodona. Perquè quan la sentència fou publicada, ja s’havia celebrat el judici per les desaparicions durant el franquisme, cosa que obliga al tribunal a emetre sentència, tot i l’expulsió del Garzón de la carrera judicial, moment en què va perdre el fur per qüestió del càrrec i de destinació. Cap més altre tribunal podria jutjar aquest cas. Només quedava per resoldre la querella pels cursos a Nova York. El jutge instructor, Manuel Marchena, després de dos anys d’investigacions, va adonar-se’n el 12 de febrer de 2012 que els delictes havien prescrit, no podien perseguir-se, motiu pel qual va acordar l’arxivament de la causa. Una nova deshonra per a Garzón, perquè la prescripció porta implícita una possible responsabilitat criminal.

Ara només queda per conèixer la sentència per les desaparicions durant el franquisme, la primera querella que es va presentar, i la que més ha desprestigiat el Tribunal Suprem i l’organització judicial espanyola. Possiblement serà absolutòria. En un altre cas, seria el desprestigi definitiu del tribunal i de la democràcia espanyola, que difícilment podria presentar-se immune en el context internacional. La justícia espanyola pot haver entrat en caiguda lliure, dia rere dia es desprestigia, mentre el ciutadà viu les retallades socials i la trista realitat de l’atur i la recessió econòmica. Mentrestant, una part de la judicatura viu immersa en el prosaisme i el seus alts vols jurídics concèntrics, abstrets i buits, que la fan més desencarnada de la realitat cada dia. La inseguretat jurídica dels mateixos jutges i de la ciutadania està servida. Sort d’alguns membres de la carrera judicial que aguanten aquesta administració de justícia cada dia més allunyada de les necessitats del ciutadans, els quals sovint també poden arribar a ser-ne víctimes. La vida política espanyola s’ha “judicialitzat”, tot depèn dels tribunals. La realitat sociopolítica de l’Estat ja no la determinen el militars, sinó els tribunals, del soroll dels sables s’ha passat a la fressa de les sales de justícia i a la foscor de les togues. La política s’ha banalitzat en detriment de la morbositat de les actuacions dels jutges i de les seves resolucions. Els representants polítics espanyols han optat per viure en una minoria d’edat, tot delegant la seves responsabilitats en els tribunals, els quals determinen les decisions que ells es resisteixen a adoptar. Aquesta realitat també es aplicable al Tribunal Constitucional, convertit tàcitament en una tercera cambra legislativa, quan aquesta no és la seva funció… En darrera instància, la perversió de la cosa pública.

Fa por pensar que l’Espanya de 2012 retorni a les velles dinàmiques de la Restauració (1876-1923).

(Autor: Frederic Vazquez)

Baltasar Garzon

Baltasar Garzon

L’exmagistrat Garzón, el Tribunal Suprem i l’administració de justícia (I)

dilluns, 27/02/2012

Hi ha imatges que valen més que mil paraules. Com per exemple la del secretari judicial que va emprar un bombo de joguina –de color groc i blau, d’aquells que es regalen als nens pels Reis per jugar al bingo– per designar el jurat que havia de jutjar Francisco Camps, expresident de la Generalitat valenciana, i Ricardo Costa, exsecretari general del PP valencià. Una imatge que ens pot apropar a l’estat en què es troba l’administració de justícia espanyola. A l’inrevés, estan les sales de justícia del Tribunal Suprem, decorades amb tapisseria de vellut vermell i pintades de daurats, amb escultures, marbres i ornaments regis; unes sales solemnes, altives, i cerimonioses. Però com advertia el magistrat franquista Juan Ríos Sarmiento: “oye uno hablar de la Sala…, la Sala…, (…) le parece que la Sala es un gran salón, y luego la ve uno cerca y resulta que la Sala es un cuarto oscuro”.[1]  La sala pot esdevenir una dependència fosca on hi ha un bombo de bingo de joguina… Quan la realitat és tèrbola, fosca, i es vesteix d’ingenuïtat les conseqüències poden ser molt destructives.

El Tribunal Suprem és la màxima instància de l’administració de justícia, cap tribunal està per sobre d’ell. El Tribunal Constitucional no pertany a la justícia ordinària, sinó a la constitucional, perquè se li encomana la interpretació de la Constitució. El Tribunal Suprem resolt els recursos de cassació, però sobretot està per enjudiciar les personalitats aforades com el president del govern i del congrés, els diputats, els senadors… Les més altes autoritats de l’Estat! És un tribunal eminentment conservador per naturalesa, perquè alhora de jutjar aquestes altes autoritats no preval el principi territorial (on s’ha comès el delicte), sinó el del càrrec que investeix de fur. La seva funció es protegir les altes autoritats dels jutges dels partits judicials, molts dels quals podrien actuar contra totes elles sense tenir en compte les seves grans responsabilitats. D’aquí que els seus magistrats hagin estat sempre un fidel reflex de la classe política que detenia el poder, molt especialment la conservadora.  Si el Tribunal Suprem ha jutjat el magistrat Garzón, és perquè per sobre de l’Audiència Nacional no hi ha cap més altre tribunal ordinari.

Sembla com si el magistrat Garzón hagués estat sentenciat tàcitament el 2008. La sentència que coneixem per les escoltes del cas Gürtel és la ratificació d’aquella altra. El Tribunal Suprem havia acabat la seva paciència, tot perquè el febrer de 2008 se li va avançar i va suspendre totes les activitats d’Acció Nacionalista Basca i el Partit Comunista de les Terres Basques. L’endemà, el Tribunal Suprem, la seva Sala 61,  molt disgustada amb Garzón, perquè s’havia immiscit en un àmbit que era de la seva jurisdicció i estava pendent de resolució, el rectificava i declarava que Acció Nacionalista Basca no podia concórrer a les eleccions del 9 de març, però li permetia continuar les seves activitats, tot i que no podia rebre subvencions públiques. El Tribunal Suprem no estava disposat a acceptar aquests comportaments d’un subordinat que amb les seves resolucions el deixaven com un tribunal inferior, traient-li tot el seu protagonisme i la seva autoritat. Molt més quan patia les intromissions del Tribunal Constitucional, que sovint rectificava les seves resolucions, equiparant-lo a un tribunal qualsevol. Per això, el Tribunal Suprem no consentiria més afrontes de Garzón ni que el reptés  jurisdiccionalment. Tanmateix, era difícil desfer-se’n. Per si sol costava molt, a més era massa arriscat (li mancava legitimitat jurídica i força social). La necessitat de deslliurar-se de Garzón havia de confluir amb alguns altres agents socials que també ho desitgessin. El cas Gürtel va unir el Partit Popular i bona part de la corporació judicial, àmpliament conservadora, en l’anhel d’enfonsar-lo, com als anys noranta haguessin fet, potser, els socialistes per les seves investigacions sobre el GAL. Margarita Robles, viceministra d’Interior en el govern de Felipe González, encara no s’ha refet d’aquella instrucció; tot i això, ocupa una plaça al Tribunal Suprem i actualment es vocal del Consell General del Poder Judicial, un dels seus membres amb més influència i poder per pactar amb els conservadors els nomenaments de les altes autoritats judicials…

La Transició democràtica no va preocupar-se de la judicatura que heretava de la dictadura franquista, molt més quan havia estat un dels pilars de la puresa ideològica del règim, tot i que l’heretada per la II República de la monarquia alfonsina havia desestabilitzat el sistema polític. La benevolència dels protagonistes polítics de la transició va arribar fins al punt d’atorgar-li el 1981 el govern del Poder judicial, el qual l’escollien per votació interna exclusivament.  Això significa que un dels poders de l’Estat procedia de la voluntat d’un cos funcionarial, perquè havia assolit el càrrec després d’aprovar una oposició (és una discussió històrica si els jutges són funcionaris o membres d’un dels poders de l’Estat). Quan el PSOE va guanyar les eleccions el 1982, va esmenar aquesta incongruència de legitimitat democràtica, però li va costar uns constants enfrontaments, d’una gran intensitat, amb el president del Consell General del Poder Judicial Federico Carlos Sáinz de Robles i la cúpula judicial, mentre era ministre de Justícia  Fernando Ledesma. Finalment, la Llei orgànica del Poder judicial de 1985 va establir que els membres del Consell General del Poder Judicial els designaven les Corts. Just a partir d’aquest moment, comença la inoperància d’aquest òrgan constitucional i el seu bloqueig pels conservadors, amb els quals gran part de la judicatura s’ha identificat, i els progressistes, molt minoritaris dins els col·lectiu, gairebé testimonials.  Sovint ser jutge i de dretes han estat naturaleses inseparables, prou es va encarregar la Restauració i el franquisme de fer-les indivisibles. Va començar el règim de quotes polítiques dins el Consell i va aviciar-se la seva funció constitucional. Qualsevol nomenament de les altes autoritats judicials ha depès, de vegades, més de la voluntat política dels vocals, acomplint el mandat del partit polític que els havia designat, que de la vàlua i els mèrits de l’aspirant al càrrec, sense cap explicació del motiu pel qual se’l nomenava, sempre ha estat discrecional. Els nomenaments han esdevingut un mercadeig barroer entre conservadors i progressistes (canvi de cromos), més pendents de la seva influència dins l’òrgan i dels tribunals que del servei a la ciutadania i l’organització política. Els enfrontaments més despietats són alhora de designar els magistrats de la Sala II del Penal i la III del Contenciós Administratiu del Tribunal Suprem, les sales on recau el gran poder públic. La cúpula judicial de l’actual democràcia parlamentària ha estat un fidel reflex  de la voluntat del PP i PSOE, aquest darrer amb un clar desavantatge,  perquè no ha posseït mai dins la judicatura gaire simpatitzants, i els que així s’han declarat en alguna ocasió, ho han fet per  oportunisme polític, una forma d’assolir els alts càrrecs judicials més ràpidament per l’absència de competitivitat dins el sector esquerrà.

L’Administració de justícia no va estar a l’ordre del dia durant la Transició democràtica, perquè va existir en tot moment la temença que el nou règim no arrelés o el desestabilitzés, com va succeir durant la II República. La intensitat dels enfrontaments entre les forces polítiques conservadores i progressistes per a l’aconseguiment d’una judicatura plenament integrada en el sistema democràtic inaugurat el 1978 va produir un ajornament en la forma de selecció de la judicatura, només van arribar a modificar l’organització dels tribunals per adaptar-los a la nova configuració autonòmica de l’Estat i especialitzar-los segons la matèria que havien d’enjudiciar i jutjar.  La formació i selecció de la judicatura va posposar-se gairebé fins al dia d’avui. Poca diferència hi ha en la formació i selecció d’un jutge de final del segle XIX i un de principi del XXI: ambdós s’han hagut de sotmetre a un temari, que l’han hagut de memoritzar, i després l’han hagut recitar davant d’un tribunal que representa l’esperit burocràtic més genuí. Aquest procediment no té en compte els coneixements jurídics veritables del candidat, sinó la seva capacitat de memoritzar, sense que importi que quan sigui nomenat jutge sigui incapaç d’interpretar i d’aplicar la llei. Però allò més important: per a la selecció de la judicatura no s’ha tingut en compta la salut psíquica dels candidats. Fernando de los Ríos, ministre de Justícia, es lamentava el 1931 de la judicatura que havia heretat la República, motiu pel qual anhelava un nou prototipus de jutge, perquè “El nuevo juez necesita cualidades, una de las cuales, sólo una, es suceptible de ser valorada en el sistema de oposición, que es el saber. La formación científica puede apreciarse, si bien deficientemente, en una oposición; pero, ¿y la actitud profesional? ¿Y la interna vocación? ¿Y la pulcritud moral? ¿Puede encargarse la misión de la justicia a quien no tenga esas cualidades, saber, pulcritud moral, vocación para la altísima misión que se le encomienda? Evidentemente, no”. Des de llavors, la situació ha canviat molt tènuement. El magistrat Juan Ríos Sarmiento assegurava el 1956 que “La oposición es una lotería en la que pesan la inteligencia del opositor, su prepraración, su serenidad, su arte de exponer, su simpatía y sus influencias”[2]

A les forces conservadores sempre li ha agradat l’actual sistema de selecció, potser perquè com explicava el magistrat Ríos, quan  un opositor a la judicatura aprovava les oposicions, exclamava: “¡Ea! Ya no tengo que hacer más que lo que me diga el diputado”[3]. Gràcies a aquest sistema de selecció la dreta espanyola ha creat i ha mantingut una judicatura molt pròxima. Bàsicament, perquè el sistema de selecció és en sí molt conservador, perquè només exigeix molts anys per memoritzar el temari (en la majoria dels casos, joves que acaben la llicenciatura en dret amb 22 anys). L’oposició forma part d’una cultura funcionarial que no tots els llicenciats poden acatar-la o sotmetre’s. A més, es necessiten recursos per sobreviure durant els llargs anys en què s’estudia –passa el mateix en les oposicions a l’Advocacia de l’Estat, a la fiscalia, al Registre de la Propietat o al notariat… Els grans cossos de l’Estat. L’elit funcionarial!  Si tot això no és prou, imposa la cultura funcionarial castellana més castissa i centralista, cosa que allunya, per exemple, molts catalans, els grans absents dins la judicatura, tot i que darrerament han ingressat amb més normalitat, potser degut a la crisi econòmica que ha desfet moltes de les sortides laborals que abans tenien. En l’actual democràcia funcionen uns torns per accedir a la judicatura oberts a juristes d’eminent prestigi, experiència i mèrits, els quals havien d’equilibrar els desajustos que provocava els sistema d’oposició tradicional. Però han servit de poca cosa, per l’oposició del cos funcionarial que va ingressar per oposició i la perversió a la qual l’han condemnat els partits polítics, més pendents d’investir jutges proclius que veritables servidors de l’administració de justícia, i no sempre els investits han estat els més rellevants i meritoris dins el món de les carreres jurídiques.

Històricament, la judicatura no ha tingut gaire interès per la formació i l’ampliació de coneixements, cosa que denunciava el 1928 el catedràtic Francisco Beceña: “La carrera no hace vida cultural de ninguna clase”, y la jurisprudència del Tribunal Suprem no havia impedit que fossin analfabetos, una de les poques matèries en què es posaven al dia. Els jutges, afegia, “en vez de estar rodeados de libros, viven rodeados de establos, que con la inteligencia a medio formar, caen en un ambiente de prosaismo y de incultura que ahoga lentamente el temperamento mejor formado”. Per això, la magistratura necessitava “respirar de cuando en cuando aires de justicia, de ciencia, de ciudadanía, de solemnidad”[4]. Els jutges només se sentien a gust dins el grup, en les relacions endogàmiques, sempre a bones amb el poder polític conservador, i contraris a les crítiques externes, perquè asseguraven que qüestionaven la seva legitimitat. Les resolucions judicials s’havien d’interpretar com si es tractessin dels relats bíblics, gairebé religiosament, amb devoció i fe. Tanmateix, històricament, s’ha criticat el Poder executiu i el legislatiu… El corporativisme sempre ha preservat la judicatura d’intoxicacions externes que podien fer trontollar la cohesió del grup. Com afirmava Alfonso Rodríguez Draguet el 1930, un magistrat en un futur progressista: “No hay nada más triste que las colectividades desunidas, incapaces para propagar sus ideales, corroídas por la animadversación mutua que no sienta la solidaridad profesional, en que el compañerismo es un mito”.[5] El grup havia d’emparar els companys i defensar-los d’accions hostils externes, alhora que imposava un valors interns, no escrits, que tots els membres havien d’acatar.  La judicatura s’ha presentat com a una massa amorfa, sense ànima, allunyada de la mundanitat, distant, sense ideologia… Uns qualificatius que intentaven negligir la humanitat del jutge i les seves preferències polítiques, socials i religioses, motiu pel qual durant la Restauració se’l va presentar com a un sacerdot i durant el franquisme com a un sacerdot-soldat.  Al dia d’avui, no ha canviat tant aquests trets de la magistratura.


[1] J. Ríos Sarmiento,  Recuerdos de un magistrado español, Editorial Juventud, 1956, pàg. 19.

[2] F. de los Ríos, “Discurso pronunciado en la apertura de los Tribunales el 15 de septiembre de 1931”, a  E. Mejías i altres, La revolución en marcha, Imprenta Argis, Madrid, 1931, pàg. 54.

[3] J. Ríos Sarmiento, Op. Cit., pàg. 14.

[4] . Beceña, Magistratura y justicia,  Librería General de Victoriano Suárez, Madrid, 1928, pàg. 325.

[5] A. Rodríguez Dranguet, Responsabilidad e independencia, Editorial Justicia, Madrid, 1930, pàg. 158.

(Autor: Frederic Vazquez Osuna)

Baltasar Garzon

Baltasar Garzon

Fraga no va néixer l’any 1978.

dilluns, 23/01/2012

LA NACIÓ OPRIMIDA DE CHACÓN. Enguany es compliran trenta-cinc anys de la publicació del poemari Cau de Llunes, de l’enyorada Maria-Mercè Marçal. Premi Carles Riba, la Divisa que encapçala aquesta obra és tota una declaració de principis que ha anat molt més enllà del llibre i, fins i tot, de l’autora: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,/ de classe baixa i de nació oprimida./ I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. No em pregunteu perquè, però vaig recordar insistentment aquest poema –breu i preciós– després de veure per televisió com Carme Chacón presentava la seva candidatura a la secretaria general del PSOE a la localitat d’Olula del Rio (Almeria). Sens dubte, Chacón, com abans Maria-Mercè Marçal, se sent molt orgullosa de ser dona. Fins i tot, l’exministra es pot permetre el luxe de presumir de ser filla d’unes classes populars que, d’altra banda, els membres del seu partit només es posen a la boca quan arriben les periòdiques cites electorals. I de nació oprimida? Uf! Capitán, mande firmes…

CATALANS A LES ESPANYES. De totes maneres, Carme Chacón no és la primera catalana que intenta emmascarar l’origen a base de remuntar-se en el seu arbre geneològic. Ja se sap que, per fer fortuna a les Espanyes, la identitat catalana no és la millor carta de presentació, com molt bé s’encarreguen de recordar-nos personatges de la vàlua de José Bono. I aquesta antipatia/desconfiança no és nova, sinó que es remunta en el temps. Sense anar més lluny, l’any 1705, en plena guerra de Successió, els estrategs aliats reunits a Lisboa van debatre, i molt, quin era l’indret més adequat perquè Carles d’Àustria desembarqués a la península Ibèrica al capdavant dels seus exèrcits. Els castellans que li donaven suport apostaven per Cadis, malgrat que, finalment, l’Arxiduc es va decantar per Barcelona “por lo en favor mío que estaba este país y no el de Andalucía”. Tot i que en un primer moment l’operació va ser un èxit, ja que es va aconseguir ocupar la capital catalana i establir allà la cort reial de Carles III, a la llarga alguns experts qüestionen la validesa d’aquella iniciativa. Segons aquestes opinions, “l’aposta catalana” de l’Habsburg va comportar un notable augment de les antipaties castellanes cap a la seva opció política que explicarien, de retruc, l’important suport que el seu rival, l’inefable Felip V, va tenir durant tota la guerra a les terres castellanes.

MANUEL FRAGA I ELS AFUSELLAMENTS. Una guerra de Successió que va resultar, finalment, un gran drama per a la població catalana de l’epoca. Però ni les desenes de viles i ciutats cremades, ni els milers de morts, empresonats o exiliats que es van derivar d’aquella derrota van estovar gens ni mica l’ànima d’aquell gran estadista que va ser el recentment traspassat Manuel Fraga Iribarne. Per a ell, el resultat d’aquell conflicte només va representar per als catalans “un canvi de règim polític […] en què el conseller en cap Rafael Casanova no va ser ni afusellat”.

REALMENT, SEMBLAVA MÉS GRAN. Efectivament, Casanova – com Fraga, d’altra banda– va acabar els seus dies de mort natural, cosa que no es pot dir dels milers d’assassinats pel franquisme, molt dels quals encara avui continuen en fosses comunes. Ni tampoc del dirigent comunista Julián Grimau, afusellat l’any 1963, amb la validació unànime del consell de ministres del règim, al qual pertanyia don Manuel, com a titular d’Informació i Turisme. Dic això perquè després de la mort del veterà polític gallec, hi ha hagut mitjans de comunicació que han obviat els capítols més obscurs de la seva llarga biografia per presentar-nos Manuel Fraga com un home obsessionat per la democràcia i amb una bondat que superava de llarg la de la mare Teresa de Calcuta i Vicent Ferrer junts. I a mi, com diem al Pallars, no m’agrada que ens facin beure en una orella de ruc. Perquè si veritablement Manuel Fraga va néixer l’any 1978 de bracet de la Constitució espanyola, això significa que ha mort amb només 34 anys. I què volen que els digui, la veritat és que me l’imaginava més gran…

[Autor: Jordi Creus, historiador i editor de la revista Sàpiens]

[Article publicat al diari Ara el 21 de gener de 2012]

Manuel Fraga

Manuel Fraga

SÍ, S’HA DE RETIRAR LA CREU DEL TRIAI D’OLOT

dimecres, 11/01/2012

El passat mes de juny, la darrera junta de govern presidida per Lluís Sacrest (PSC) decidí un pla d’actuació basat en la identificació, contextualització històrica i senyalització de la simbologia franquistaexistent en la ciutat. Anteriorment el mateix consistori  encarregà a l’escultor Claudi Casanovas el monument Als vençuts, inaugurat ja el 2006 i que homenatje els olotins que van lluitar per la defensa de la República democràticament instituïda entre el 1931 i el 1939. Celebro aquest tipus d’iniciatives promogudes des de l’Ajuntament olotí, però tanmateix, denuncio el pecat original, la trampa – àdhuc error-  de com han estat concebudes: la senyalització i contextualització ha de ser compatible amb la retirada de la via pública de la simbologia franquista. Aquest tipus d’actuacions no es poden concebre com un complement pedagògic a l’existència de la simbologia franquista, sinó per la substitució de la  simbologia feixista per una de democràtica.

La matinada del 31 d’octubre de 1936 tingué lloc als prats del Triai la matança perpetrada per milicians revolucionaris d’11 olotins considerats conservadors i  com a represàlia als rumors d’una invasió feixista a la costa empordanesa. Una vegada finalitzada la Guerra Civil amb la victòria del bàndol franquista s’erigí una gran creu de 5 metres d’alçada en el lloc del succés amb les inscripcions del nom de les víctimes així com  l’escut del jou i les fletxes de la Falange i altres escrits de caràcter franquista. Una cosa és la matança d’11 persones, i una altra ben diferent, l’aprofitament de la mort d’aquestes onze persones per construir un símbol franquista. La superació de qualsevol conflicte transcendeix per la capacitat de perdonar i s’ha de reconéixer el mérit de la societat civil a l’hora de prendre’n la iniciativa. Perdonarem, però no oblidarem. És per aquesta argumentació que defensem la retirada de la creu del Triai essent substituïda per una placa explicativa dels fets amb el nom i cognom de les onze víctimes, ja sigui obra del Memorial Democràtic, l’Ajuntament d’Olot o conjuntament.
El Memorial Democràtic és l’instrument de la Generalitat per executar polítiques públiques de recuperació de la memòria històrica. Després de catalogar tota la simbologia franquista present a Catalunya, n’aconsellava la retirada exceptuant aquelles ocasions que pugui ser considerada patrimoni cultural. Com pot ser considerat patrimoni cultural un símbol feixista? La ubicació de tota simbologia franquista amb interès històrico-artístic han de ser els museus; sigui com sigui, el que esdevé intolerable és la presència de símbols feixistes a la via pública.
La ciutat de Barcelona ha esdevingut referència a seguir: després de la retirada de l’estàtua de la Victòria, a la confluència de la Diagonal i el Passeig de Gràcia, s’han eliminat tots els monuments franquistes. Contràriament, l’alcalde de la ciutat de Tortosa, el convergent Ferran Bel, es nega a retirar el monument franquista de la ciutat sota la justificació que esdevindria motiu de polèmica. Tanmateix, la convocatòria d’unes eleccions municipals provoca divisió i polèmica. I es convoquen. I es convoquen com a exercici de la dinàmica democràtica. L’aprovació dels pressupostos municipals esdevé segurament el moment més polèmic de molts consistoris. I s’aproven. I s’aproven com a exercici de la dinàmica democràtica. Que la retirada dels símbols franquistes formi part  com un exercici democràtic com qualsevol altre.
Si el 2012 encara existeixen símbols feixistes a les nostres places i als nostres carrers és per l’actitud poruga de regidors, alcaldes i consellers; la seva passivitat és la seva complicitat. En una societat democràtica, tolerant i del  segle XXI com la nostra hem de fer cau i net amb els vestigis franquistes com un exercici d’higiene democràtica tot reforçant així la qualitat de la cultura democràtica. Cal més contundència en la democratització dels espais públics per l’eradicació de totes aquelles restes ofensives per la democràcia i la llibertat.
[Autor: Albert Planas i Serra]
Creu del Triai

Creu del Triai