Arxiu de la categoria ‘Europa’

Memòries conflictives de la Segona Guerra Mundial

dilluns, 6/09/2010

“El passat 1 de setembre el món va recordar el començament de la Segona Guerra Mundial, el conflicte més sagnant de la història de la humanitat”.

Aquesta afirmació, aparentment obvia i indiscutible, en realitat conté com a mínim dos errors. El primer, menys transcendent si volem, té a veure precisament amb la data esmentada: l’1 de setembre de 1939, quan les tropes hitlerianes van creuar les fronteres orientals del Reich, el que va començar va ser el conflicte entre Alemanya i Polònia; un conflicte que es va convertir en II Guerra Mundial només 48 hores després, amb la declaració de guerra Anglo – Francesa als nazis.

I en segon lloc, parlar d’un “món” que recorda el començament de la guerra l’1 de setembre és una colossal fal·làcia, i una demostració del eurocentrisme que encara domina les mentalitats del nostre continent. En efecte, per un cinquè dels habitants del planeta el conflicte va començar en una data molt anterior: Xina, al setembre de 1939, ja portava més de dos anys lluitant a mort contra la agressió de l’imperialisme japonès, en una guerra ferotge que es va saldar amb un tràgic balanç de 20 milions de morts xinesos (i de fet podríem començar a comptar a l’any 1931 amb la invasió de Manxuria per part del Japó). Si passem a l’altre costat del Pacífic, i ens traslladem per un moment als Estats Units, podrem veure que els monuments que honren la memòria dels 418.000 morts nord-americans porten gairebé tots la inscripció “World War II, 1941-1945”, recordant als visitants que, per un dels grans guanyadors del conflicte, la guerra va començar només a finals de 1941, quan es va produir l’atac a la base de Pearl Harbour. (Un discurs semblant es pot fer també respecte a Itàlia, on els 450.000 caiguts són de la guerra del “40-45”).

Tot i així, els problemes relacionats amb la memòria del conflicte del 39-45 són molt més greus i polèmics quan passem a examinar la vasta àrea de l’Europa centroriental, especialment l’antiga URSS i els països del bloc comunista. El cas més emblemàtic és precisament el de la Unió Soviètica, l’altre gran triomfador de la guerra mundial al costat dels Estats Units: pagant el terrible preu de més de 26 milions de morts, el país de Stalin va de fet jugar un paper absolutament decisiu en la victòria final contra el nazisme, tal com reconeixen actualment tots els historiadors especialitzats (fins i tot els menys sospitosos de simpaties comunistes, com Max Hastings, Laurence Rees o Norman Davies). No és llavors d’estranyar que a totes les ciutats de Rússia hi hagin monuments, parcs i museus que recorden l’extraordinari sacrifici de sang pagat per derrotar a la Wehrmacht; ni és d’estranyar que la memòria de la “Gran Guerra Patriòtica” sigui un assumpte d’Estat per la nova classe dirigent russa (fins al punt de tornar a adoptar, per les forces armades, les ensenyes i les banderes del antic Exèrcit Roig). El – més que legítim – orgull dels russos pel seu paper en la victòria de 1945 s’exhibeix cada any amb la gran celebració del 9 de maig: l’any passat, la participació (per primera vegada) de contingents dels antics aliats occidentals a la desfilada de la Plaça Roja de Moscou va despertar fins i tot més d’una perplexitat entre la població moscovita, i russa en general, que encara tendeix a menysprear la aportació dels anglosaxons al conflicte.

Això no obstant, no es pot passar per alt un detall més que significatiu: per la Rússia actual, la “Gran Guerra Patriòtica” recordada en els esmentats museus, monuments i celebracions, va començar l’any 1941, quan els exèrcits nazis van atacar el territori de la URSS. El problema és que – de fet – la Unió Soviètica es va veure involucrada en el conflicte mundial molt abans: concretament ja a partir del setembre de 1939, quan l’Exèrcit Roig va envair les regions orientals de Polònia, en una ràpida campanya militar que igualment va costar entre sis i deu mil morts. El país de Stalin, en aquelles primeres setmanes de guerra, era un excel·lent aliat de l’Alemanya hitleriana desprès de la firma dels pactes Molotov – Ribbentrop, i juntament als nazis es va repartir Polònia. El desventurat país, per cert, no va ser la única víctima de l’expansionisme estalinià: poques setmanes després, els soviètics van atacar la democràtica i pacífica Finlàndia (Guerra d’Hivern, 1939-40); i a l’estiu de 1940, en el marc dels protocols secrets del pacte amb Alemanya, la URSS es va annexionar les tres repúbliques bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània). Es correcte, llavors, oblidar-se d’aquesta etapa d’expansionisme agressiu – en la qual els occidentals es plantejaven fins i tot bombardejar els pous petrolers del Caucas – i recordar només el sacrifici soviètic de 1941-45? És èticament just que contingents occidentals desfilin a la Plaça Roja al costat de les banderes estalinianes?

Tot i així, les perplexitats occidentals encara són poca cosa si comparades amb la fredor de Polònia: un estat que va ser, a la vegada, guanyador i víctima del conflicte, que va cedir grans extensions de territori a la URSS, obtenint en canvi riques regions que pertanyien al Reich alemany. L’arribada de l’Exèrcit Roig a Polònia, va significar un alliberament (de la tirania nazi) o una conquesta, amb la posterior imposició d’un règim dictatorial que va desaparèixer només l’any 1989? Els soldats polonesos que lluitaven juntament als soviètics, eren traïdors de la pàtria o patriotes ells mateixos? No és llavors d’estranyar que les difícils relacions encara existents entre Polònia i Rússia (sobretot durant la etapa de govern dels germans Kaczyński) tinguin tant a veure amb la conflictiva memòria dels esdeveniments de la guerra mundial.

Un discurs semblant, per altra banda, es pot fer també respecte als països bàltics: per ells, la guerra va començar amb la mencionada invasió soviètica de 1940, i l’arribada de les tropes nazis a l’estiu de 1941 va ser vista sovint com un alliberament de la dictadura de Stalin. Lituans i letons van fins i tot col·laborar amb entusiasme a l’extermini de la població jueva de la regió, i van formar grups armats per lluitar al costat dels alemanys: grups que, en alguns casos, són recordats per les noves autoritats democràtiques com “patriotes” anticomunistes

Els exemples d’aquesta problemàtica de la memòria respecte a la II Guerra Mundial podrien de fet continuar, confirmant així, una vegada més, l’absoluta rellevància de l’esdeveniment central de la història del segle XX: un conflicte que, a més de deixar uns 60 milions de morts i infinites destruccions, va obrir ferides que, més de 70 anys desprès, encara no s’han tancat.

(Autor: Alberto Pellegrini)

Frontera entre Alemania i Polònia (1-9-39)

La veritable importància del 12 de juny de 1985

dijous, 17/06/2010

El dissabte dia 12 tenia un lloc un aniversari al que, crec, no se li ha donat la importància deguda perquè no se li ha donat la seva justa dimensió. M’estic referint al 25è aniversari de l’ingrés d’Espanya en l’aleshores anomenada Comunitat Econòmica Europea (CEE) avui Unió Europea (UE).

Fou aquest un projecte nascut el 9 de maig de 1950 amb la Declaració Schuman, la qual proposà col·locar la producció siderúrgica de França i de la República Federal d’Alemanya (RFA), i de tots aquells altres estats europeus que s’hi volguessin adherir, sota un aparell de gestió comú. El projecte s’encarrilà de manera definitiva set anys després, el 25 de març de 1957, amb la signatura del Tractat de Roma que donava lloc a la CEE. Formada inicialment per sis estats (França, la República Federal d’Alemanya, Itàlia, Bèlgica els Països Baixos i Luxemburg), aquest grup de països esdevingué ràpidament el model de l’Europa més rica econòmicament, més lliure políticament i més avançada socialment. No ha d’estranyar, per tant, que de seguida és formés una cua d’estats demanant l’ingrés.

El contrast entre aquesta Europa i l’Espanya de l’època no podia ser més brutal. Espanya vivia sota una dictadura nascuda d’una Guerra Civil on el bàndol del General Franco s’havia imposat amb l’ajut, precisament, d’aquells règims que els estats de  l’Europa de la CEE havien derrotat i deixat enrere. Econòmicament era un país pobre i endarrerit, i socialment pretenia viure d’acord amb una moral catòlica tradicional que poc tenia a veure amb els aires que respiraven els europeus dels anys 50 i 60. Ens equivocaríem però, si situéssim l’endarreriment espanyol només en el Franquisme, aquest no va ser altre cosa que la darrera expressió d’aquell, el qual venia de molt més lluny i era el propi d’un país que en bona mesura s’havia mantingut al marge de tots aquells esdeveniments que havien conformat l’Europa moderna: la Revolució Francesa, les revolucions liberals del segle XIX, la revolució industrial etc… Com em digué un professor ja fa uns quant anys: “pensa que mentre al segle XIX a Anglaterra un vaixell mercant assegurava la càrrega abans de sortir de port, a Espanya s’encarregava una missa per demanar a Déu que la protegís…” Aquest endarreriment es va traduir en la pràctica en un país tancat en si mateix, al marge dels principals corrents europeus, amb una arrogància folla lligada a un vell passat imperial i sempre llest per esclafar al preu que fos qualsevol intent modernitzador com el de la Segona República.

Situats de nou en els any 50-60 del segle passat ens trobem un país on pràcticament l’únic que era de nivell europeu eren les seves platges i els seus clubs de futbol els quals comptaven, en els seus partits per el Vell Continent, amb el recolzament dels milers i milers de treballadors espanyols obligats a emigrar per guanyar-se la vida. És aquesta una realitat de la nostra història recent que més d’un i de dos han pretès oblidar en els darrers anys de bonança econòmica. Són també els anys on la gent amb consciència política i social havia de llegir Le Monde, quan la dictadura no prohibia la seva venda, per assabentar-se no només del que passava fora sinó molts cops del que passava dins! i, qui s’ho podia permetre, fer viatges a l’estranger, a França, a Anglaterra etc… per respirar els aires de llibertat que a Espanya no bufaven.

A tot això se li posà punt i final aquell 12 de juny de 1985  i aquesta és la veritable dimensió de l’esdeveniment al que faig referència. No cal oblidar, és obvi, la importància econòmica. Em compto entre aquells que pensen que aleshores, amb gairebé 40 anys de retard, Espanya va rebre el seu Pla Marshall, via els fons de solidaritat europeus, en forma de 118.000 milions d’euros entre 1986 i 2006, però per a qui això signa el més important fou l’obertura definitiva de portes i finestres perquè circulés sense entrebancs l’aire de més enllà dels Pirineus.

Com que diuen que una imatge val mes que mil paraules us recomano la visió d’una de les millors pel·lícules que ha produït el cinema espanyol els darrers anys: “Un Franco, 14 pesetas” del director Carlos Iglesias, la qual narra la vida de dos emigrants espanyols a Suïssa en els anys 60, un d’ells el seu pare. Pocs cops la imatge cinematogràfica ha aconseguit reflectir de manera tant fidel el contrast entre la realitat d’un país i el seu entorn.

(Autor: Víctor Gavín)

Què passa a Itàlia?

dilluns, 7/06/2010

“Què passa a Itàlia?” és una pregunta que un observador extern es posa molt freqüentment quan intenta orientar-se en el complicat panorama polític italià dels darrers vint anys, tant inestable com radicalment diferent de la resta dels països europeus, i caracteritzat per la proliferació de partits, reagrupaments, coalicions que – sovint – no duren ni una sola legislatura.

La moderna democràcia italiana, nascuda desprès de la derrota del feixisme a la Segona Guerra Mundial, es va basar en un sistema electoral proporcional, fortament condicionat pel context internacional de la Guerra Freda. En aquest clima, la centrista Democràcia Cristiana (DC) va emergir com a partit dominant, i es va mantenir al govern del país durant més de quaranta anys, aliant-se amb l’històric Partit Socialista (PSI, que des dels anys 60 va abandonar les seves posicions més radicals) i amb altres partits menors. Les coalicions entre la DC i els seus socis, sempre suportades per l’èxit electoral, van configurar així un panorama aparentment immutable: el Partit Comunista (PCI), tot i comptar aproximadament amb el vot d’un terç dels italians, es va veure perennement condemnat al paper de principal partit de la oposició amb motiu de la mencionada Guerra Freda.

Per aquesta raó, foren els canvis al panorama internacional, després de la caiguda del Mur de Berlín, els indirectes responsables de les radicals transformacions polítiques italianes. En primer lloc, el PCI es va convertir – entre 1990 i 1991 – en un partit social-demòcrata més moderat (PDS), patint l’escissió de la seva ala més radical (que va constituir-se en el partit de la Refundació Comunista, PRC). L’any 1992, l’acció investigadora dels jutges de Milà (la coneguda acció de “Mans Netes”) va destapar la enorme xarxa de corrupció, clientelisme i criminalitat que ofegava la vida política italiana. Els partits de govern, (DC, PSI i socis menors) – ara que ja no podien presentar-se com baluards de la democràcia davant de una amenaça comunista ja desapareguda – van veure així com els seus líders més carismàtics eren indagats pels tribunals, i van literalment desaparèixer en pocs mesos: en el marasme de 1992-93, una població cansada dels vells polítics va pressionar per un canvi radical i, gràcies a un referèndum, va optar per modificar la mateixa llei electoral. El nou sistema majoritari – més proper al model britànic – que va néixer l’any 1993, va afavorir així les agregacions polítiques al voltant de dos pols (un conservador i un progressista), demolint la capacitat de la DC per posicionar-se com a punt d’equilibri del sistema i precipitant la seva atomització.

El pol conservador es va així agregar al voltant de “Força Itàlia”, el nou subjecte fundat per Silvio Berlusconi, un empresari mediàtic i sense miraments que va decidir involucrar-se en la política després del col·lapse dels seus referents tradicionals (sobretot el PSI). Berlusconi, a més, va consentir també l’evolució democràtica del MSI, el partit hereu del feixisme que es va transformar en la més moderada Aliança Nacional (AN). Per altra banda, el PDS (a partir de 1998, DS) va convertir-se en la força dominant del pol progressista, tot i que aquest reagrupament – en el qual van participar directa o indirectament alguns dels trànsfugues de la DC, els neocomunistes del PRC, els Verds i altres forces minoritàries – va ser caracteritzat sempre per una major conflictivitat interna respecte a un centre-dreta literalment dominat per Berlusconi i pel seu “partit-empresa”.

Mentre conservadors i progressistes s’alternaven en el govern del país entre 1994 i 2008, dintre dels dos pols es duien a terme ulteriors simplificacions. El partit de Berlusconi es va així fusionar, l’any 2009, amb AN en el nou Poble de la Llibertat (PdL), constituint així un únic subjecte polític conservador; en el bàndol progressista, l’any 2007 va veure el naixement del Partit Democràtic (PD), que unificava dins d’un nou partit les components més moderades del pol de centre-esquerra i aïllava així a les forces més radicals.

Dins d’aquest quadre en continua evolució, dominat per una confusió que desorienta fins i tot als mateixos ciutadans italians, un únic subjecte polític ha aconseguit evitar transformacions i canvis de sigles, mantenint-se excepcionalment estable en el panorama polític. El partit en qüestió és la Lliga Nord, una federació nascuda l’any 1991 amb la agregació de diversos moviments de caràcter regionalista (Lliga Llombarda, Lliga Vèneta, etc.) i liderada pel seu carismàtic secretari Bossi. Tot i ser un partit difícilment classificable segons les tradicionals etiquetes de “dreta” o “esquerra” (per una banda adopta sovint posicions xenòfobes, per altra banda defensa els drets dels treballadors del Nord del país), i tot i no ser un component orgànic del partit de Berlusconi – amb el qual, en el passat, les relacions han estat excepcionalment tenses – la Lliga s’ha convertit en el baluard indispensable de la coalició de centre-dreta que governa des de 2008, obtenint resultats excepcionals a totes les darreres eleccions. Per citar algunes dades: 8,3% a nivell nacional l’any 2008; 10,2% a les europees del 2009; el 35% al Vèneto i el 26,2% a Llombardia l’any 2010. La Lliga Nord domina electoralment la zona més rica i més productiva d’Itàlia, on ha aconseguit escombrar als progressistes i posar en dificultat als seu mateix aliat Berlusconi: la seva solidesa, la presència al territori, la capacitat de captar els humors del poble han fet del partit de Bossi el subjecte polític més dinàmic i actiu d’aquests darrers anys, encara que les seves freqüents oscil·lacions entre separatisme i federalisme impedeixin que el seu èxit arribi fins a Roma o al Sud Itàlia.

Potser és precisament aquest el punt més impactant per l’observador estranger: encara que sembli mentida, el partit més antic, entre tots aquells representats al Parlament de Roma, és – al mateix temps – el partit que més radicalment critica les actuals celebracions del 150º aniversari de la unificació italiana, que s’oposa a onejar la bandera tricolor a les seves manifestacions i que rarament participa, amb els seus representants, als actes commemoratius institucionals (tal com va passar el darrer 2 de juny, festa de la República).

(Autor: Alberto Pellegrini)

Les Eleccions al Regne Unit. Qui són els Lliberals – Demòcrates?

dimarts, 11/05/2010

En aquests darrers dies els mitjans de comunicació estan informant a dojo sobre les eleccions al Regne Unit i les negociacions posteriors per a formar govern. Obligat per l’immediatesa i les limitacions d’espai, el periodisme no sol explicar coses importants per entendre esdeveniments que estan tenint lloc en contexts diferents del nostre. Per exemple, per algú no familiaritzat amb la política britànica pot semblar que el partit Lliberal – Demòcrata sigui una mena de nouvingut a la política de les illes. És veritat, que la data de creació d’aquest partit es tant recent com l’any 1988, quan es produí la fusió dels partits Lliberal i Social Demòcrata, però els orígens del Partit Lliberal són el suficientment antics com per poder afirmar que el partit més “nou” en les negociacions en curs és el Partit Laborista qui no superà al partit Lliberal en les eleccions del Regne Unit, esdevenint un dels dos partits principals, fins la dècada dels anys 20 del segle passat.

Durant el segle XIX i fins la dècada del 1920 l’escena política anglesa estava dominada per dos partits: el partit Conservador i el partit Lliberal, representant el segon les idees del liberalisme clàssic com són el lliure mercat i la mínima intervenció de l’estat en la vida econòmica. També defensava la llibertat personal, la reducció del poder de la Corona i de l’església i l’extensió del dret a vot. El Partit evolucionà des d’aquesta posició i a principis del segle XX va fer seu el projecte d’una intervenció de l’estat en la vida econòmica per garantir un mínim de benestar a la població. Aquest projecte fou recollit i ampliat per els Laboristes després de la Segona Guerra Mundial, creant l’actual estat del benestar britànic. Figures destacades del Partit Lliberal són Palmerston, Gladstone, Asquith y Lloyd George. Fou l’ascens del laborisme un dels motius principals de la crisi del partit Lliberal relegant-lo a la posició de tercer partit en la política anglesa el que equival, en un sistema que afavoreix el bipartidisme, a caure en la irrellevància política.

L’altre tema que cal tenir clar per entendre el que està succeint al Regne Unit és que el seu sistema electoral exclou la proporcionalitat. És a dir, un determinat percentatge de vots a nivell nacional no es tradueix en un número determinat d’escons al parlament. El Regne Unit esta dividit electoralment en 650 districtes i cadascun té un representant / escó en la Cambra dels Comuns. Els partits competeixen perquè un dels seus sigui el representant de cada districte, premi que obté aquell candidat que hagi obtingut més vots. Ell o ella serà l’encarregat de representar el districte durant la legislatura. Un sistema com aquest afavoreix clarament els grans partits, en detriment dels petits, raó per la qual Nick Clegg (l’home de la foto) líder dels Lliberal – Demòcrates ha posat com a condició per recolzar a Conservadors o Laboristes el canvi cap a un sistema proporcional.

(Autor: Víctor Gavín)