Arxiu de la categoria ‘Europa’

Adéu Berlusconi.

dilluns, 14/11/2011

Aquest cap de setmana s’ha tancat una etapa de la història d’Itàlia amb la dimissió del primer ministre, Silvio Berlusconi. Per tal de tenir una mica de perspectiva sobre aquest fet, us convidem a rellegir els posts que la Paola Lo Cascio i l’Alberto Pellegrini van escriure en aquest blog fa unes setmanes. Els trobareu sota l’etiqueta “Itàlia.”

Bye Bye Silvio

Hamburg: Música, Futbol i Antifeixisme a Sankt Pauli.

dimecres, 21/09/2011

El centre de la vida nocturna d’Hamburg es concentra principalment al barri de Sankt Pauli, un antic barri de pescadors de 2,6 quilòmetres quadrats. S’hi ubicua el carrer de Herbertstrasse, on des dels 70 unes balles amb la impressió“Prohibit l’ingrés a menors de 18 anys i dones” bloquegen la visió des de l’exterior d’un dels barris rojos més famosos d’Europa. Tanmateix, el carrer més transitat de Sankt Paulí esdevé el cèlebre Reeperbahn, on es combinen els clubs d’striptease amb els locals de música i menjar ràpid. La trajectòria del grup The Beatles no hagués estat la mateixa sense les seves estades entre 1960 i 1962 actuant en locals com Indra Club o Top Ten Club. El mateix Lennon havia reconegut l’impacte que tingué Hamburg quan encara eren una banda de joves desconeguts: “Tal vegada vaig néixer a Liverpool, però vaig madurar a Hamburg”. Només d’aquesta manera entenem la construcció de la Beatles-Platz a la cruïlla entre Reeperbahn i Grobe Freiheit. Després de gaudir d’una nit de festa al barri hom té la sensació de no haver traspassat la línia de la postmodernitat i d’haver-se submergit en ple vuitantes, quan la música punk i l’estètica skinhead imperava en els bars, carrers i places.

El club de futbol FC Sankt Pauli ha redimensionat més enllà de les seves fronteres el nom i la fama d’aquest barri hamburguès. A partir dels anys 80 va esdevenir un club de culte quan incorporà els principis ideològics de l’antifeixisme, l’antiracisme i l’antisexisme en els seus estatuts. Mentre a gairebé tot Europa irrompia la violència i el racisme en el món del futbol – àdhuc el fenomen dels hooligans- el St Pauli promogué campanyes en contra d’aquesta violència en forma de missatges antiracistes i antihomòfobs molt abans que altres clubs. Corny Littman, president del club fins la passada campanya, era obertament homosexual. La majoria dels seguidors han adoptat aquests principis com a icona, i per aquest motiu el club presumeix de tenir fins a 11 milions de fans arreu del món, encara que el major orgull del Sankt Pauli és tenir el número més gran d’admiradores de tot el país. Seguint la filosofia del club, el 2002 es retirà una balla  publicitària d’una revista per a homes present a l’interior de l’estadi com a resultat de les protestes dels mateixos afeccionats que denunciaven el caràcter sexista de l’anunci.

El derbi amb més tensió de la Bundesliga alemanya té lloc entre l’equip d’Hamburg i els Hansa Rostock a causa del gran número de seguidors neonazis del “Hansa”. A la passada campanya l’afecció del St. Pauli erigí un nou ídol: Deniz Naki. Naki és alemany de pares turcs que ha portat la seva identificació amb el St Pauli a l’extrem: celebrà un gol a l’estadi del Hansa Rostock anant al fons dels ultres locals i fent el senyal que els anava a tallar el coll. En acabar el partit, va clavar una bandera del St Pauli a la gespa.

El temple del FC St. Pauli és el Millerntor-Stadion, amb capacitat per poc més de 24.000 persones i inaugurat el 1963. El 1970 fou rebatejat amb el nom de Wilhem Koch en honor d’un antic president de l’entitat , però tornà a la denominació original quan es descobrí que havia estat membre del NSDAP durant la II Guerra Mundial. A les darreres dues dècades l’equip ha oscil·lat entre diferents categories, disputant la primera divisió del futbol alemany en la passada temporada, finalitzant el darrer lloc i descendint a la segona categoria de la Bundesliga. L’afecció acudeix massivament a Millerntor: mentre l’assistència mitjana als estadis de tercera divisió ronda les 200 entrades, el Sankt Pauli tingué una mitjana de 15.000 espectadors; durant els anys en què milità a segona fou l’estadi amb la mitjana d’assistència més alta de la categoria

El club fou amfitrió de la FIFI World Cup, un torneig format per seleccions no reconegudes per la FIFA celebrat al juny de 2006 a Millerntor-Stadium. Els equips participants van ser les seleccions de Gibraltar, Tibet, Groenlàndia, Zanzíbar, la República Turca del Nord de Xipre i el mateix club que participà amb un combinat format per jugadors residents al barri sota la denominació de República de St. Pauli. La victòria final fou per Xipre del Nord, que derrotà a Zanzíbar als penals després d’acabar els noranta minuts amb empat a zero en el marcador

Arreu del món hi ha disseminades més de 200 penyes certificades com a seguidores del F.C. Sankt Pauli. Una de les més grans i actives és la Penya “El Grano” de Valladolid.  El FC ST. Pauli Fanclub Catalunya és l’única associació resident a Catalunya amb aquestes característiques. Segons els estatuts de l’associació, per esdevenir membre només s’ha de ser major de 18 anys, estar avalat per dos membres del fanclub, i en particular, compartir els princips de l’antifeixisme, l’antiracisme i l’antisexisme inherents al St. Pauli i el fanclub.

[Autor: Albert Planas i Serra]

El contrari d’austeritat no és prosperitat

dimecres, 16/03/2011

Normalment els llibres de memòries solen ser com un camp de mines. Ningú, o molt pocs, estan disposats a quedar malament i per tant estan plens de paranys que demanen al lector un coneixement previ important de la persona i el temps per no caure-hi. A vegades, però, constitueixen una reflexió notable sobre els valors d’una època, reflexió enriquida per la perspectiva que només el temps atorga. Aquest és el cas del darrer i pòstum  llibre de Tony Judt, The Memory Chalet. Unes memòries singulars perquè estan escrites no únicament per un dels millors historiadors del darrer terç del segle passat i principis de l’actual, sinó també per una persona que mentre les escriu, o millor dit las dicta, té assumit que li queda poc temps de vida. Així a la perspectiva que dóna el temps s’hi afegeix la despreocupació per el “què diran”. Ací teniu la traducció d’un fragment d’aquest text. Un que parla sobre valors i els contrasta amb perspectiva històrica. Aquells que, erròniament, associem només amb èpoques d’escassetat però que ens fan més rics col·lectivament, i aquells altres que sempre ens semblen els més adients en temps de prosperitat però que ens empobreixen a tots en conjunt. Com sempre en aquests casos qualsevol error només és atribuïble al traductor.

Quan anem a buscar menjar xinès la meva muller sempre el demana en caixes de cartró. Els meus fills ho saben tot sobre el canvi climàtic. La nostra és una família amb consciència mediambiental. Segons els criteris de la meva muller i fills jo sóc una relíquia de l’edat de la innocència ecològica, però qui va per el pis apagant els llums i cercant les aixetes mal tancades?  Qui defensa que moltes coses es poden reparar abans de comprar-ne de noves? Qui recicla els sobrants i guarda el paper per embolicar? Els meus fills diuen als seus amics: el pare va néixer en la pobresa. No és cert els hi responc: vaig créixer en l’austeritat.

Després de la guerra mancava de tot. Churchill va hipotecar Anglaterra i arruïnar la Hisenda Pública per tal de derrotar a Hitler. La roba va estar racionada fins 1949,  el mobiliari més bàsic fins 1952 i el menjar fins 1954 (…) Per a un nen, el racionament formava part del seu ordre natural (…) El racionament i els subsidis significaven que les necessitats més bàsiques de la vida eren accessibles per a tots. Gràcies al govern laborista de la postguerra, els nens teníem dret a tot una sèrie de productes per a créixer sans: llet de franc però també suc concentrat de taronja i oli de fetge de bacallà. El suc de taronja venia en unes ampolles com de medicina, rectangulars, i mai he perdut aquesta associació. Encara avui quan estic davant d’un got de suc de taronja ple fins al capdamunt m’envaeix una mena de sentiment de culpa i em dic: beu-te’l però no de cop. De l’oli de fetge de bacallà, recomanat a les nostres mares i mestresses de casa per les autoritats, contra menys se’n parli millor. (…)

De la mateixa manera, d’ençà la guerra els rics guardaven les aparences.  No es veia un consum desbocat, tothom semblava més o menys igual i vestia roba feta amb els mateixos materials. Fins i tot els colors eren modestos (marró, beix, gris) i tothom vivia unes vides molt similars. Els escolars acceptàvem anar d’uniforme perquè els nostres pares també semblaven anar-hi (…) Aquells per a qui les seves memòries no vagin més enllà dels darrers 50, austeritat és una abstracció. El racionament i les restriccions havien desaparegut, la vivenda s’havia recuperat, la grisor de l’ Anglaterra de la postguerra anava desapareixent.

Crec que no he arribat a apreciar l’impacta d’aquells anys de la meva infantesa fins recentment. Observant-los amb la perspectiva que dóna el temps, es veuen més clarament les virtuts d’aquells dies d’escassetat. Ningú desitjaria el seu retorn però l’austeritat no era només una condició econòmica sinó que també inspirava una ètica pública. Clement Attlee, el primer ministre laborista entre 1945 i 1951, havia arribat al poder, igual que Harry Truman, sota l’ombra d’un líder de guerra carismàtic i després del qual encarnava a la perfecció les més reduïdes expectatives del nou temps. (…) Com Truman, Attlee va viure i morir amb parsimònia, obtenint escassos beneficis materials d’una vida de servei públic. Fou el darrer representant exemplar dels grans reformadors de classe mitja de l’època del rei Eduard VII: moralment seriosos i molt austers. Qui entre els nostres líders actuals podria dir el mateix o fins i tot entendre el que estic dient?

La serietat moral en la vida pública és com la pornografia: difícil de definir però tothom la reconeix quan la veu. Fa referència a una coherència entre acció i intenció, a una ètica de la responsabilitat política. La política és l’art del possible, però l’art també té la seva ètica (…) A les arts, la serietat moral es tradueix en economia de les formes i contenció estètica: és el cas de la pel·lícula El Lladre de Bicicletes . Recentment vaig introduir al meu fill de 12 anys al clàssic de François Truffaut, Els 400 cops (1959). Membre d’una generació que ha crescut amb una dieta de cinema contemporani amb missatge  com Avatar  o El dia de demà, es va quedar estorat: “És austera. Fa tant amb tant poc.” I tant. La riquesa de recursos que apliquem a l’entreteniment només serveix per amagar-nos la pobresa del producte. Igual en política, on la xerrameca continua i la retòrica grandiloqüent amaguen una profunda buidor.

El contrari d’austeritat no és prosperitat sinó luxe i voluptuositat. Hem substituït l’ interès públic per el consum sense fi, i no esperem més altes aspiracions dels nostres líders. 60 anys després que Churchill pogués oferir només “sang, esforç, llàgrimes i suor”, al nostre president actual en temps de conflicte no se li va ocórrer altre cosa desprès de  l’11 de setembre de 2001, deixant a banda el moralisme exagerat de la seva retòrica,  que demanar-nos que continuéssim anant a comprar. Aquesta visió empobrida de la comunitat, la comunitat del consum, és tot el que mereixem de part d’aquells qui ens governen. Si volem millors governants, hem d’aprendre a demanar més d’ells i menys per a nosaltres mateixos. Una mica d’austeritat no estaria malament.

(Autor Tony Judt. Traducció Víctor Gavín)

Alemanya i la integració dels immigrants (alemanys)

dilluns, 8/11/2010

Durant les darreres setmanes, el debat públic a Alemanya sobre la immigració i els problemes del multiculturalisme va despertar un vast interès a tot el continent, especialment després de les – polèmiques – declaracions de la cancellera Angela Merkel del passat 16 d’octubre. Tot i així, no deixa de ser curiós que ningú hagi recordat que precisament la immigració, i la integració dels immigrants, van constituir un dels problemes més rellevants de la República Federal durant els seus primers anys d’existència (a partir de 1949). Ens estem referint, clarament, a la “qüestió dels expulsats” (els anomenats Heimatvertriebene), o sigui aquells alemanys (entre 12 i 15 milions en total) que – com a conseqüència de la fugida o de la posterior expulsió forçada – van haver d’abandonar, entre 1945 i 1950, les seves terres per refugiar-se, majoritàriament, al territori de la mateixa RFA.

Qui eren aquests alemanys expulsats? En primer lloc, eren els habitants de les antigues províncies orientals del Reich (Prússia, Silèsia, Pomerània) que desprès de la II Guerra Mundial van passar sota administració polonesa o soviètica; en segon lloc eren aquells milions de persones – els Volksdeutsche – que portaven segles vivint a tota Europa centroriental (als països del Bàltic, a Rússia, a Hongria, a Romania, a Iugoslàvia, a la regió ara txeca dels Sudets), constituint sovint l’ élit política i cultural d’aquelles regions, i que es consideraven ètnicament alemanyes, tot i viure fora de les fronteres de l’Estat nascut l’any 1871. Amb la arribada al poder de Hitler l’any 1933, la integració d’aquestes darreres poblacions dins del Reich es va convertir en una prioritat absoluta del nou govern de Berlín: l’annexió d’Àustria, dels Sudets i el successiu desencadenament de la crisi de Danzig neixen precisament per la voluntat nazi d’expandir les fronteres alemanyes fins a incloure-hi tots els Volksdeutsche.

Tot i que els desplaçaments d’aquests dos grups de persones comencin ja durant la guerra – amb els ambiciosos i criminals plans nazis per al reassentament alemany a l’Est europeu, molts d’ells colonitzen les regions poloneses i soviètiques ocupades per la Wehrmacht – la catàstrofe es desencadena a partir del gener de 1945, quan l’Exèrcit Roig llança l’ofensiva més contundent de tot el conflicte, entrant per primera vegada dins del territori del Tercer Reich. Més de cinc milions d’habitants de Pomerània, Silèsia i – sobre tot – Prússia Oriental, abandonats al seu destí per les agonitzants autoritats nazis, i enfrontats a la imminent perspectiva de la terrible venjança dels soviètics, es llancen així a una fugida desesperada i fatal, protagonitzant un èxode bíblic cap a Occident que acabarà amb la vida de centenars de milers d’ells (310.000 morts només entre els prussians orientals).

De totes maneres, la fugida davant dels soviètics durant les darreres setmanes de guerra constituirà només la primera part del colossal desplaçament alemany. De fet, ja durant la guerra els Aliats havien començat a planificar els canvis territorials de la postguerra, el més rellevant dels quals havia de ser l’amputació de les províncies orientals del Reich a favor de Polònia i de la URSS. Amb la perspectiva de traslladar així la frontera oriental alemanya a la línia formada pels rius Òder i Neisse, els mateixos guanyadors de la guerra prenen en consideració la oportunitat de transferir a Occident els habitants d’aquelles regions, i a la conferència de Potsdam (juliol-agost de 1945), Stalin, Churchill i Truman arriben a un acord respecte a aquestes expulsions, que teòricament havien de realitzar-se de forma humana i afectar a uns cinc milions de persones.

Tot i així, les coses marxaren de forma molt diferent respecte a lo pactat a Potsdam. Ja durant la primavera i estiu de 1945 els polonesos que acabaven d’arribar a Prússia, Pomerània i Silèsia van començar a “desgermanitzar” aquests territoris de forma brutal, intentant eliminar tot senyal de presència alemanya i convertint els habitants originaris, víctimes d’infinits robatoris, maltractaments i violències, en ciutadans sense cap mena de dret. En aquesta situació dramàtica, els nous ocupants comencen a expulsar els alemanys cap a Occident, en una segona fase de desplaçaments (les “expulsions salvatges”) que, en poques setmanes, van afectar a més de 750.000 persones. Després de la conferència de Potsdam, la expulsió continuarà – encara que de forma menys brutal, sobre tot a partir de 1946 (les anomenades “expulsions humanes”, tercera fase del desplaçament) – fins a que, al començament dels anys 50, tot rastre de presència alemanya havia desaparegut d’aquells territoris, i entre 7 i 8 milions de persones havien abandonat per sempre les seves cases. Per altra banda, els mateixos patrons (expulsions salvatges seguides per altres “més humanes”) es van donar també a altres regions amb consistent presència de Volksdeutsche: els Sudets (3 milions d’expulsats), Hongria (600.000), Romania (400.000), Iugoslàvia (més de 400.000).

Així, en el silenci gairebé total de l’opinió pública internacional, milions de persones, desposseïdes de tot i en lamentables condicions, van començar a vagar sense rumb durant mesos, enfrontant-se al catastròfic problema de la falta d’allotjament i al recel de les autoritats d’ocupació, i provocant un consistent augment de població – tot i les pèrdues de la guerra – en els devastats territoris de l’Occident alemany. No és d’estranyar, llavors, que ja des de la seva constitució, l’any 1949, el govern de la República Federal s’hagi preocupat de prendre immediates mesures polítiques, legals i econòmiques a favor d’aquests expulsats, concedint automàticament la ciutadania a tots aquells que provenien de regions que, fins al 1937, havien format part del Reich alemany (l’anomenat “Dret al Retorn”), i creant un Ministeri Federal dels Refugiats.

Tot i així, el govern de Bonn va optar explícitament per la “no-integració” dels Heimatvertriebene, autoritzant i afavorint la creació de grups i moviments que mantenien la identitat “separada” dels refugiats i rebutjaven la seva assimilació (una assimilació, per cert, complicada per les diferències socials, religioses, culturals i fins i tot lingüístiques entre els refugiats i els habitants autòctons). La raó d’aquesta política es deu sobre tot al fet que – legalment fins l’any 1990 – la RFA no va acceptar les fronteres post-1945 i, encara que teòricament, va mantenir viva la esperança d’un retorn dels refugiats a les seves terres. Una esperança que les associacions d’expulsats (la més important de les quals fou la – avui encara activa – Federació dels Expulsats) no van amagar ni per un moment, amb discursos i declaracions fortament reivindicatius i de contingut feroçment anticomunista (sovint compartits pel mateix govern federal), que presentaven l’expulsió com un atac dels Eslaus a l’Europa cristiana. Mentre així les regions alemanyes occidentals s’omplien de monuments i epitafis, actualment encara visibles, dedicats a la memòria de la “pàtria perduda” i de la tragèdia del desplaçament, durant tots els anys 50 i 60 del segle passat els expulsats, tot i la millora de les seves condicions de vida, van mantenir-se com un “cos separat” dins de la República Federal, constituint un subjecte de primera importància en el debat polític alemany.

Encara que actualment la qüestió dels expulsats ja no formi part de l’agenda política de Berlín, gràcies a la nova orientació diplomàtica del govern federal (sobre tot després de 1989) i gràcies al transcurs dels anys, pot resultar fins i tot paradoxal veure com un Estat que ara sembla exigir que tots els immigrants s’integrin dins de la societat alemanya, va esforçar-se durant dècades per evitar la integració dels seus mateixos compatriotes refugiats.

(Autor: Alberto Pellegrini)

Una lectura per a entendre Itàlia i el fenomen Berlusconi

dimecres, 13/10/2010

El passat 12 de setembre, el primer ministre italià Silvio Berlusconi, en una reunió amb les joventuts del seu partit (Poble de la Llibertat), produí un dels seus freqüents shows, aconsellant als espectadors casar-se amb un milionari i emigrar d’Itàlia per a tenir èxit, i rematant la seva intervenció amb un acudit sobre els nazis i amb els habituals tocs de masclisme. Pocs dies després, en ocasió del seu 74è aniversari, es va despatxar a gust contra els magistrats italians, afegint a les seves paraules un ulterior i terrible acudit – aquesta vegada sobre els jueus – que en qualsevol país hagués provocat un veritable terratrèmol polític.

Tot i el seu aparent bon humor, Berlusconi no està passant precisament pel seu millor moment. A les seves recurrents dificultats judicials s’ha afegit ara una veritable crisi política després de la recent ruptura amb Gianfranco Fini, ruptura que – com s’ha vist en els darrers dies – deixa la seva majoria amb escàs marge de maniobra, i que ha sigut eficaçment comentada en aquest mateix blog. Mentrestant, la crisi econòmica i social està copejant a Itàlia de forma dramàtica, i problemes de tota mena (des de la acumulació d’escombraries a Nàpols, a la lentitud de la reconstrucció de l’Aquila) contribueixen a fer cada dia més fosca la imatge del govern liderat pel magnat milanès.

Precisament per aquestes raons, algunes preguntes més que legítimes poden sorgir en qualsevol observador exterior, especialment després d’haver llegit les anteriors entrades del blog centrades en la actualitat italiana: com és possible que Berlusconi encara sigui popular? Què va fer que tants italians li hagin confiat el seu vot durant tots aquests anys, fins al punt de convertir-lo en el protagonista absolut de la vida política transalpina dels darrers vint anys? Quines són les claus del seu – indiscutible – èxit? I, sobre tot, quines són les causes més profundes de la crisi política italiana dels darrers vint anys?

Una bona manera per a intentar respondre a aquests interrogants, i a molts altres sobre Berlusconi i sobre Itàlia en general, la ofereix el periodista nord-americà Alexander Stille, en un llibre de recent publicació titulat El saqueo de Roma. De cómo un bonito país con un pasado glorioso y una cultura deslumbrante fue sometido por un individuo llamado Silvio Berlusconi (Papel de Liar, Barcelona, 2010, 452 pàg.). Stille, fill de l’antic director del prestigiós diari Corriere della Sera, i autor i periodista de fama internacional especialitzat en temes italians, presenta finalment també als lectors espanyols una edició revisada i actualitzada d’un llibre que havia sortit a Itàlia poc abans de les eleccions polítiques de 2006, i que va rebre immediatament crítiques molt positives des de diferents mitjans de comunicació tant italians com estrangers.

El saqueo de Roma és un llibre centrat en la figura del multimilionari empresari mediàtic que des de 2008 (tal com havia fet entre 2001 i 2006, i breument en 1994) governa una de les principals potències econòmiques mundials. Stille examina totes les etapes que van veure el meteòric ascens de Berlusconi en l’economia i en la vida pública italiana, dedicant una especial atenció als aspectes més foscs de la seva escalada al poder (com ara les relacions perilloses amb la màfia i amb individus sense escrúpols com el seu advocat Previti). Al mateix temps és també un llibre que no perd mai de vista el panorama general, col·locant eficaçment la crònica de l’èxit de Berlusconi dins del complicat context de la història italiana més recent, mitjançant el recurs a una àmplia i profunda bibliografia i a una anàlisi rigorosa dels documents.

Tot i això, el llibre – més que per la seva detallada crònica de les vicissituds polítiques i legals del primer ministre – resulta una eina fonamental sobre tot per la seva anàlisi de la societat italiana, i del canvi que va experimentar a partir dels anys 80. En aquest sentit, els capítols bàsics per a entendre aquest canvi són el tercer i el quart, en els quals Stille explica com, fa aproximadament 30 anys, va tenir lloc una connexió – al cap i a la fi decisiva – entre la predisposició d’una part important de la població a adoptar un nou estil de vida (caracteritzat per la falta de compromís, per la voluntat de refugiar-se dins de l’àmbit privat i pel consumisme), i la irrupció de Berlusconi en el naixent mercat de la televisió comercial.

La clau del discurs de l’autor nord-americà resideix precisament en aquesta fatal connexió, la qual va donar lloc a la creixent identificació d’aquesta part de la població amb el model berlusconià expressat en les seves cadenes de televisió (entreteniment, consum, publicitat, èxit, ostentació), preparant així el terreny per a les posteriors victòries electorals de la dreta. Sense oblidar l’enorme poder econòmic i mediàtic del imperi de Berlusconi, i la feblesa d’un bàndol progressista que sembla dedicar-se sobre tot a les lluites intestines, les raons més profundes de l’èxit polític del multimilionari milanès s’han de buscar, per tant, en l’existència d’un important segment de ciutadans italians que va ser literalment modelat per les televisions berlusconianes i que, successivament, va convertir-se en un dipòsit fiable i constant de vots per Força Itàlia.

Es tracta, en definitiva, d’una lectura altament recomanable per a entendre la – complicada – actualitat política italiana. Stille (encara que no oculti ni un moment la seva escassa simpatia per Berlusconi) no presenta aquí un fàcil opuscle limitat a la demonització del personatge, sinó un rigorós treball d’investigació. Un treball que, a més, resulta de gran utilitat per a entendre amb quines formes el model berlusconià pot influir (i en alguns casos ja s’estigui difonent) també més enllà de les fronteres italianes. Si volem, tal com recita la contraportada, és una irònica lliçó cautelar.

(Autor: Alberto Pellegrini)

Gianfranco Fini: Un polític de dretes (II)

dimecres, 6/10/2010

Un empresari milanès, baixet i riquíssim, pare de la televisió comercial i propietari de molts altres negocis, que en aquell moment estava preparant –a partir de les estructures de la seva pròpia empresa– un partit polític que marcaria per sempre més els tres lustres següents de la història italiana, amb una senzilla declaració feta a la premsa, feia saber que donaria suport a la candidatura de Fini (convé recordar que fins ara el referent polític de Silvio Berlusconi havia estat Bettino Craxi, secretari general del Partit Socialista d’Itàlia o PSI).  Berlusconi havia captat la possibilitat d’obtenir futurs aliats a molt bon preu. Mai personatges d’una certa rellevància social i, sobretot, ben situats en el món polític d’aquell que fou “l’arc constitucional”, les forces antifeixistes que havien fundat la República, s’havia atrevit a donar suport a un candidat del MSI. Ací començà la relació entre Berlusconi i Fini. Una relació desigual, encara que els dos contraents en derivaren beneficis. Un tenia un aliat que li seria fidel al punt de superar moltes vegades el propi ideari del partit en qüestions tan delicades com ara la legalitat, i l’altre obtenia la sortida de cinquanta anys de marginació política, situant finalment el seu partit en disposició d’arribar al govern del país i de moltes administracions locals.

L’arribada, com a resultat de les eleccions de 1994, d’homes del MSI al poder, donà inici a dos fenòmens paral·lels, que a dia d’ avui han arribat a un punt culminant. Per un costat, molts dels dirigents polítics del MSI –els anomenats coronels– han lligat cada cop més els seus destins polítics a Berlusconi, en comptes de Fini, considerat aquest, sobretot en els últims anys quan les ruptures entre els dos s’han fet més freqüents, com a poc capaç de continuar garantint-los l’accés a càrrecs públics, ja siguin parlamentaris o de govern. L’altre procés, més complex, de més profunditat, té a veure amb la defeixistització del MSI, fortament volguda per Fini. La idea era que, en un escenari canviant –a nivell internacional per la crisis del socialisme real, a nivell italià pel tsunami judicial–, s’havia de tancar l’experiència política del MSI per obrir-ne una de nova, que transformés l’antic partit d’Almirante en una dreta moderna i democràtica. La concreció teòrica, va venir en el seu moment, de Domenico Fisichella, professor de Ciència Política a la universitat de Roma, qui, a finals de 1992, llençà la idea de la constitució d’una Aliança Nacional, la qual, abandonant la seva matriu feixista, pogués sortir definitivament de la marginalitat i optar a ocupar l’espai polític conservador. Al final de l’any 1993, abans de l’últim congrés del MSI, la decisió estava presa: de fet, a les esmentades eleccions de 1994, el partit, en coalició amb Berlusconi i amb l’ala dretana del que quedava de la Democràcia Cristiana (DC), es presentà amb el nom d’Aliança Nacional i amb un nou símbol. Es mantenien el trapezi i la flama però molt més petits i en la part baixa com si fossin l’arrel de la nova formació.

El congrés del gener de 1995, celebrat a la ciutat de Fiuggi, consagrà de manera molt ferma el gir, no només per convicció dels delegats, sinó també perquè ningú estava disposat a posar en entredit el fet d’haver arribat al govern. Només Pino Rauti sortí del nou partit amb una petita minoria per a crear el moviment Fiamma Tricolore, que acabà en la marginalitat política i electoral. L’operació de canvi cultural i polític que Fini havia plantejat tanmateix era d’una certa envergadura. Requeria, en primer lloc, canviar profundament el judici sobre el passat : sobre el feixisme, la seva aliança amb el nazisme, la Resistència i la pròpia República. En definitiva, s’havia de canviar el codi genètic d’un partit que havia nascut en la negació del sistema que li havia permès existir, per transformar-lo en un partit de la dreta democràtica que es reconegués en la Constitució antifeixista. I, en aquest sentit, el camí fou llarg i difícil si és que s’ha acabat de fer encara del tot. El que és indubtable és que Fini el va perseguir, i encara el persegueix, amb una tenacitat i amb una determinació importants.

Al Congrés de Fiuggi ja s’havia fet el primer trencament amb el passat al afirmar que “la dreta política no és filla del feixisme” i que “és just demanar a la Dreta italiana d’afirmar sense reticències que l’antifeixisme fou el moment històricament essencial per al retorn als valors democràtics que el feixisme havia postergat”. La història dels anys següents estaria plena de moments en els quals, el inicialment vicepresident del govern de Berlusconi i ara president de la Cambra dels Diputats, deixaria clar el seu profund canvi d’opinió respecte al feixisme. En aquest sentit, un dels moments possiblement més importants va ser el viatge que va fer al novembre de 2003 a Israel, quan kippah al cap, va declarar que s’havien de “denunciar les pàgines de vergonya, que hi són en la història del nostre passat. Hem de fer-ho per entendre les raons per les quals indiferència, complicitat i vilesa van fer que molts italians no fessin res al 1938 per reaccionar en contra de les lleis racials que volgué el feixisme”. Es trencava així una de les justificacions clàssiques del feixisme italià: les lleis racials foren imposades per la aliança amb l’Alemanya nazi. No, Fini posava el dit a la nafra desmuntant aquella idea tan tranquil·litzadora i tan falsa alhora de que els italians eren i sempre havien estat bona gent, indicant clarament les responsabilitats del feixisme en l’Holocaust. I, encara més, fa molt poc temps, feia saber el seu judici sobre la Resistència, al afirmar que, tot i que hi havia gent que de bona fe s’havia arrenglerat amb la República de Saló, hi havia una causa equivocada –la de la República Social Italiana– i una correcta, la de la Resistència. Un canvi de paradigma important, que convertia Fini en un polític de la dreta democràtica i laica, capaç, per exemple, d’expressar opinions autònomes i relativament atrevides –al menys pel que fa la dreta política italiana– en torn a temes com ara el dret de vot pels immigrants regulars, les parelles de fet o la fecundació assistida.

El creixement de l’autonomia política de Fini i de la seva importància van provocar que aquell pacte desigual que el lligava amb Berlusconi des de 1994 se li fes cada cop més difícil d’honorar. Encara més, si es pensa que els conflictes entre el poder judicial i el poder polític de il Cavaliere (les anomenades lleis ad personam, els escàndols, els atacs continus a la magistratura, les desafortunades sortides de to –una de les més desconcertants al Parlament Europeu, es pot veure aquí: http://www.youtube.com/watch?v=ZV1Y3vVC3ZU), així com la indubtable tendència a l’autocràcia del magnat italià, qui ha anat sistemàticament eliminant qualsevol veu discordant en la seva coalició, han coaccionat el debat polític.

Quan a finals de 2007 Berlusconi  anuncià per sorpresa el naixement d’un nou partit “Il Popolo delle Libertà” (PdL), Fini acceptarà afegir-s’hi uns mesos més tard –i, amb ell tota l’Aliança Nacional–. Sigui per un acte reflex, per por a la tornada a la marginalitat política, perquè amb les eleccions de la primavera de 2008 a les portes no hi havia d’altres solucions, perquè l’altre antic aliat que havia mostrat la seva disconformitat –el democratacristià Casini– havia estat literalment defenestrat, perquè el gruix del seu partit volia un lloc segur al parlament, el fet és que Fini s’hi adhereix. Ara bé, des del principi hi serà de forma crítica, fent el que fan el polítics que es defineixen com a democràtics: demanant debat obert dins el partit, expressant opinions, volent garanties sobre qui i com gestionarà la línia política del partit, defensant el respecte a les institucions. Però es topà amb un obstacle insuperable: Berlusconi. Il Cavaliere, no és –no ho ha estat mai, i aquí rau part de la seva força–, un polític democràtic. Ni discuteix, ni construeix acords, ni respecta les institucions, ni creu que un partit polític sigui altre cosa que un club de fans.

Tot i la folgada victòria del nou partit al 2008, que portà Fini a la presidència de la Cambra dels Diputats, les relacions ja estaven trencades i no hi havia recomposició possible. Fini creà la seva pròpia fundació (FareFuturo http://www.farefuturofondazione.it), un think tank d’aquella que ell mateix defineix com una dreta democràtica i moderna, en contraposició a la unanimitat forçada i al personalisme dels quals pateix el PdL.

Finalment la sang arribaria al riu a l’abril de 2010, quan en la primera reunió de la direcció nacional del PdL (la primera dos anys després de la fundació del partit!), Berlusconi acusaria Fini de sabotejar el govern des de la seva posició com a president de la Cambra –més d’una vegada havia expressat la seva disconformitat, sobretot en matèria judicial– a la vegada que Fini faria notar com el PdL, tot i ser el més gran partit italià, estava totalment mancat de democràcia interna i més d’una vegada actuava més com a instrument de defensa dels interessos personals del president del govern que com una altra cosa. Les imatges de l’esbroncada (http://www.youtube.com/watch?v=pWZkTfFYmpA&feature=related), a més d’ésser antològiques, demostren totes les diferències d’estil entre els dos personatges: es veu un empresari amb un llenguatge paternalista esbroncant a un polític.

La ruptura aquest cop va ser definitiva, amb un cost força alt per tot el centredreta i amb incògnites que poden fer caure el govern i canviar altre cop el panorama polític italià. La majoria de parlamentaris de la antiga AN s’han arrenglerat amb Berlusconi, a la vegada que ha començat una campanya mediàtica que pretén la destrucció política de l’antic secretari general de l’Aliança Nacional. Per altra banda, més de 30 diputats han fet costat a Fini qui ha creat, a finals del darrer estiu, un nou moviment, Futuro e Libertà, que pot posar en serioses dificultats al govern de Berlusconi, privant-lo de la majoria al parlament, o, si més no, desgastant-lo. Se’n ha tingut prova fa pocs dies, quan en la votació de confiança al govern, els diputats de Futuro e Libertà, tot i votar-hi a favor, han demostrat tenir la força política i numèrica per poder desendollar el govern Berlusconi en qualsevol moment.

La situació és a hores d’ara molt fluïda. La potència destructora de la màquina berlusconiana és alta. Però un Fini ara ja lliure del pacte desigual i amb res a perdre, sap que els temes sobre els quals ha trencat amb l’antic aliat –la legalitat per sobre de qualsevol altra cosa–, són temes crucials per sectors importants dels electors italians, fins i tot del centredreta. Malgrat s’hagin fet sondeigs sobre la possible força electoral de la nova formació de Fini, és difícil ara per ara mesurar-ne l’impacte sobre el quadre polític general, donat que, a més, entren en joc variables com la decisió de construir un pol de centre juntament amb l’UDC  de Casini o l’API de l’antic dirigent del PD Francesco Rutelli, com i quan es canviaria la llei electoral, o la mateixa capacitat dels diputats finians a resistir-se a les ofertes berlusconianes.

El que sí és cert és que la decisió de Fini de trencar amb Berlusconi ha –com mai havia passat des del final de la anomenada Primera República, a principi dels anys 90– posat al bell i mig de l’agenda política la fi del berlusconisme i la construcció d’una cultura política conservadora democràtica i moderna. Queda per saber si aquell jove feixista dels anys 60, que encara a la meitat dels anys 80 demanava la introducció de la pena de mort, i ara reconvertit en polític demòcrata és un General Della Rovere –em perdonin Bernat Muniesa i Javier Cercas per haver utilitzat la mateixa metàfora que van fer servir al parlar d’Adolfo Suárez–, que ha descobert les virtuts i la grandesa de la democràcia o un trepa qui ha simplement adoptat les seves formes. Possiblement mai ho sabrem. Al capdavall, no importa. A vegades, en aquest tipus de coses, les formes són substància.

(Autora: Paola Lo Cascio)

Gianfranco Fini: Un polític de dretes (I)

dilluns, 4/10/2010

L’anècdota ja és famosa: a finals dels anys 60 en un cinema de Bolonya –la ciutat on va néixer i on residia–, un Gianfranco Fini de 17 anys va al cinema per veure Boinas Verdes. Però davant d’aquell cinema, en la ciutat més roja d’Itàlia, on socialistes i comunistes governaren ininterrompudament des del final de la Segona Guerra Mundial fins a 1999, un piquet de militants d’esquerres, intenta impedir l’entrada als espectadors, distribuint fulls volants que titllen –amb certa raó–, la pel·lícula d’imperialista i feixista. No se sap si John Wayne va ser conscient, en algun moment de la seva vida, de l’efecte que tindria aquella pel·lícula i els fets que la rodejaren sobre aquell jove, al punt de transformar-lo, avui en dia, en el president de la Cambra dels Diputats italiana i possiblement, amb l’acord de bona part de la oposició, en l’únic dirigent polític que té a les mans la possibilitat de destronar il Cavaliere regnant.

El fet és que a partir de aquell episodi, entre el polític i el cinèfil, el jove Gianfranco Fini donà el pas i començà a militar en el MSI. Segons ell explica, evidentment amb un to autojustificatiu, com un acte de rebel·lió i de reivindicació de llibertat. De rebel·lió, perquè a Bolonya, a finals dels anys 60, era difícil definir-se feixista i militar al  MSI. De revindicació de llibertat, ja que, continua explicant, va entendre en aquella ocasió “que la llibertat estava del costat del MSI”. Ningú posa en discussió la veracitat de la anècdota. Les històries polítiques, sempre són també històries personals. Sobretot, i aquest n’és un exemple ben clar, es nodreixen de la reconstrucció del significat de les coses que ens marquen més enllà, fins i tot, de la seva realitat. En aquest cas, aquella experiència ha estat magnificada i transmesa pel president Fini com a una mena d’assegurança pública sobre el seu coratge i la seva consciència política. Tanmateix, les experiències i les seves significacions –interessades o no, no és aquest el punt–, estan immerses en un context històric, que val la pena dibuixar, encara que sigui breument.

La història política de Gianfranco Fini, com s’ha dit, comença al Movimento Sociale Italiano (MSI), o, més concretament a la Giovane Italia, una organització que contribuiria a constituir, a principi dels anys 70, el  Fronte della Gioventú, l’organització dels joves del partit. El MSI va néixer al final de l’any 1946 de la mà de Giorgio Almirante, Pino Romualdi i Manlio Sargenti, tots ex dirigents i militants de la Repubblica Sociale Italiana, l’estat col·laboracionista que, després de l’estiu de 1943, es va establir al nord de Itàlia i que, mentre reivindicava tornar a les arrels del feixisme, es posava a les ordres del Tercer Reich, participant en exterminis i deportacions i lluitant en contra dels homes i les dones de la Resistència.

Cal ressaltar el moment històric en el qual es fundà el MSI. Un cop acabada la guerra i derrotat el feixisme, aquest és a Itàlia i al món, un pària polític. La Constitució que es discutiria i finalment entraria en vigor al 1948, no només fou el producte de l’esforç unitari dels partits antifeixistes, sinó que arribaria a contenir un norma específica que prohibia la reconstitució del partit feixista. I això, malgrat les depuracions a Itàlia foren –per decisió del llavors ministre de justícia Palmiro Togliatti, líder del Partit Comunista i convençut de que no es podia buidar l’administració de l’estat, puix el grau de compromís amb el feixisme de l’aparell de l’estat va ser altíssim–, poc incisives. Així, quan al final de 1946 es constituí el MSI, les autoritats decidiren no perseguir legalment aquesta força política, sobre la base de la idea que més valia deixar un petit espai d’expressió política als nostàlgics, sempre que foren poc influents. El MSI mai va amagar els seus vincles amb el feixisme. Fins i tot, molts deien que el propi símbol del partit –una base trapezoïdal amb una flama tricolor a sobre–, tenia un significat esotèric lligat al propi dictador: el trapezi era el taüt de Mussolini, del qual sortia una flama.

Les primeres passes del MSI foren difícils: a les eleccions de 1948, les primeres a les quals es presentà, pogué aconseguir només el 2,01% dels vots a la Cambra dels Diputats i el 0,89% al Senat, tot i que els seus militants havien posat tot l’esforç en aconseguir consensos. Fins i tot, havien anat a la recerca del vot conservador de les dones del sud explicant-lis que MSI era l’acrònim de Maria Santa Immacolata (Maria Santa Immaculada). Va tenir, en aquells primers anys de vida, la competència del moviment de l’anomenat Uomo Qualunque (l’Home Qualsevol), una força política extemporània i dretana que, sobretot al Sud, va recollir el descontentament de notables locals –molts  d’ells nobles– i lumpen agrari i urbà, que no acabaven de veure amb bons ulls la democratització que representava l’establiment de la República, o, simplement, desconfiaven que els partits antifeixistes poguessin recollir els seus interessos.

En les eleccions de 1953, quan ja el moviment qualunquista s’havia desinflat, els resultats del MSI foren decididament millors (5,8% a la Cambra de Diputats i 6% al Senat) i, a més es configurava l’estructura geogràfica i social del partit que l’acompanyaria al llarg de tota la seva història: amb bona entrada en els estaments militars en tota la geografia del país, al nord bastant feble, era el partit de la petita burgesia i de franges minoritàries de classe obrera, al centre –menys en les regions roges–, més fort i amb una base important entre les petites burgesies d’ordre de les ciutats, i al sud, encara més fort amb una base que es repartia entre notables reaccionaris i lumpen. El MSI arribaria a tenir també un sindicat propi –la CISNAL, avui UGL–, que recolliria, tot i ser minoritari, certa part de treballadors, sobretot funcionaris.

Més enllà del seu pes parlamentari –que acabà sent comparable al de les forces mitjanes del parlament italià, entre el 5 i el 6%–, al llarg de tots els anys 50 i primers 60, el partit viuria una situació un xic paradoxal. Féu de crossa decisiva en més d’una ocasió als executius monocolors democratacristians i participà en l’elecció de presidents de la República, tot i que el seu apropament, encara que fos tangencialment i de passada, a qualsevol centre de poder, fou viscut com un trauma important per la resta de forces polítiques i per amplíssims sectors de la població. Sense anar més lluny, el 1959, el suport extern que havia donat al govern presidit pel democratacristià Tambroni provocà una indignació sense precedents. Quan l’any següent el partit va voler celebrar el seu congrés a Gènova –ciutat medalla d’or de la Resistència–, la indignació es transformà en mobilització antifeixista a la capital de Ligúria i a d’altres importants ciutats del centre d’Itàlia. La intervenció de la policia acabà provocant morts.

Després dels fets del juliol de 1960, i, dos anys més tard, amb el començament dels anomenats governs de centre – esquerra, el MSI, malgrat haver-se consolidat organitzativament i territorialment, tornaria a una relativa marginalitat parlamentària. Tanmateix, al llarg dels anys 60 i, sobretot cap al final, quan els moviments estudiantils, i després obrers, poblaren el país, el MSI es va convertir en un dels referents no només de sectors d’aquella anomenada majoria silenciosa que estava horroritzada amb el creixement dels moviments reivindicatius i d’esquerra sinó també dels joves revolucionaris de dretes que miraven amb favor la dictadura dels coronels a Grècia així com, de personatges i organitzacions que tingueren papers inquietants en aquella que es va anomenar la estratègia de la tensió i que fou el preludi dels anys de la violència política en al dècada dels 70.

Fou en aquest escenari quan el jove Gianfranco Fini començà a militar políticament en el MSI. La seva carrera fou ràpida, gairebé fulgurant. Considerat un moderat –en un partit on, oficialment, es defensava la dictadura de Pinochet–, crescut sota l’ala del secretari del partit Giorgio Almirante, al 1977 esdevenia secretari del Fronte della Gioventù, mentre es traslladava a Roma per a completar la seva formació universitària com a psicòleg. La secretaria de la organització juvenil, li donaria dret a participar a la direcció nacional i l’aposta que féu Almitante per ell, es traduí aviat en un escó parlamentari. Amb només 31 anys, al 1983, entrava a la Cambra dels Diputats i es postulava clarament com a successor d’Almirante. A la mort d’aquest, al 1988, s’inicià la cursa per la successió. A disputar-li el càrrec concorregué Pino Rauti, dirigent més gran que ell, decididament menys moderat, admirador de Julius Evola i Ezra Pound i, de fet proper als ambients insurreccionals. Fini guanyà la partida en el congrés de Sorrento, encara que per un reduït nombre de vots. La seva primera etapa com a secretari general, que duraria només fins a 1990, fou difícil, amb el partit dividit i sobretot orfe del seu pare – secretari, en un món, a les portes de 1989, on tot estava a punt de canviar radicalment.

Amb un partit amb cada cop més dificultats, el congrés de Rimini, al 1990, va portar a  l’elecció de Rauti. Tanmateix, la secretaria de Rauti també estaria destinada a durar poc. Tot i que el nou secretari intentà la tradicional retòrica social del feixisme, per a captar –segons feia saber en els cartells electorals del partit per les eleccions administratives de 1990– els desenganyats del desastre comunista. L’estratègia no tingué efectes considerables, ja que els resultats d’aquelles eleccions foren desastrosos. Un cop més Fini es trobaria encapçalant el MSI a partir de 1991, un partit que, possiblement, gràcies a la marginació que havia viscut, es trobà paradoxalment afavorit pel tsunami judicial que s’emportà, a principi dels anys 90, tots els grans partits de la primera República (val a dir que la crisi del Partit Comunista i la seva transformació en Partit Demòcrata d’Esquerra és imputable a la situació internacional, no a episodis de corrupció). El MSI no va tenir ni un sol dels seus dirigents implicat en casos de corrupció. La legalitat, que ja era un tema propi de la dreta, es tornà un valor a l’alça en el desolador panorama polític d’aquell començament de dècada. I Fini decidí fer el pas, postulant-se com a candidat a la alcaldia de Roma en les eleccions de 1993.

(Autora: Paola Lo Cascio)

Un curs per a reflexionar sobre els moviments de població al segle XX

dilluns, 27/09/2010

L’Associació de Joves Historiadors i Historiadores de la Universitat de Barcelona, amb la col·laboració del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI-UB) i de Film Història, organitzarà a partir del proper 5 d’octubre el curs Un món en marxa – Migracions i exilis al segle XX.

El curs – destinat als estudiants però obert a tothom – pretén reflexionar sobre un dels fenòmens més importants del passat més recent i que encara té una presència vigent i palpable a la nostra societat del segle XXI: els moviments de persones. L’objectiu del curs és precisament mostrar com – de fet – les migracions van caracteritzar tot el segle passat, des dels desplaçaments durant la Gran Depressió a l’interior dels Estats Units dels anys 30, als intercanvis de població entre Índia i Pakistan durant la descolonització, fins als darrers fluxos migratoris Nord-Sud que marquen sovint part del debat polític actual.

Un món en marxa – Migracions i exilis al segle XX seguirà el format dels anteriors cursos posats en marxa per l’Associació de Joves Historiadors i Historiadores de la Universitat de Barcelona: sessions de tres hores de durada – de 16h a 19h – amb diferents suports (documentals, conferències, presentacions en Power Point, pel·lícules), i amb un espai conclusiu per al debat.

Per ulteriors detalls respecte a la matrícula, ponents, calendari i espais, us convidem a mirar el cartell penjat en aquest mateix bloc el passat 23 de setembre.

(Autors: Albert Planas i Alberto Pellegrini)

EL TRANSIBERIÀ MOSCOU- PEKÍN PELS ULLS D’UN HISTORIADOR

dijous, 16/09/2010

“Dius que vols creuar Rússia en un mes sense saber el rus, sense conèixer l’alfabet ciríl·lic i viatjant sol? Albert, això és una temeritat!”. Aquestes paraules van ser l’inici d’una llarga conversa que vaig mantenir a casa la Montserrat, una catalana llicenciada en Filologia Eslava i enamorada de Rússia, just una setmana abans d’agafar el vol que em portaria fins a Moscou.

Una vegada trepitjades les llambordes de la Plaça Roja em vaig adonar de l’advertiment que m’havia adreçat la Montserrat. No obstant això, tots els temors quedaven enlluernats per la fal·lera desbordada de recórrer tres països amb un alt contingut simbòlic atès que es tractaven de països que van experimentar el triomf d’una revolució socialista. Tenia clar, doncs, que a més dels ulls del viatger, també incorporava el prisma d’un historiador del món contemporani.

Qualsevol persona que hagi estat a Rússia haurà pogut copsar ràpidament el sacrifici que aquest país féu durant la Gran Guerra Patriòtica – així anomenen els russos la Segona Guerra Mundial-. Totes les ciutats, àdhuc pobles, del Bàltic al Pacífic i de l’Àrtic al Mar Negre, tenen almenys un espai on es poden  dignificar les 27 milions de víctimes mortals que la URSS tingué durant la campanya bèl·lica de 1941 a 1945, ja sigui en forma de monuments als soldats, a la Victòria o flames enceses nit i dia per rememorar els fills que van lluitar i perdre la vida davant la ocupació nazi. Especialment destacat esdevé el Park Pobedy ( Parc de la Victòria ) de Moscou, un monumental espai configurat per un obelisc decorat amb la figura de la deessa de la victòria Nika, diferents escultures, un monument a Gueorgui Vencedor i finalment el colossal Museu de la Guerra. Inaugurat el 9 de maig de 1995 per commemorar el cinquanta aniversari de la victòria a la Segona Guerra Mundial, esdevé una visita obligada per a hom qui visiti Moscou. A la part inferior del museu s’hi recreen les 6 grans batalles en què lluità l’Exèrcit Roig ( Leningrad, Moscou, Stalingrad, Minsk, Kursk i Berlín); la part central està dedicada a les 11800 persones que van ser condecorades amb la Medalla Heroi de la Unió Soviètica, totes elles inscrites amb noms i cognoms sobre marbre blanc al voltant d’una gran escultura de bronze dedicada al Soldat de la Victòria. Finalment, a la part superior s’hi exposa tot de material bèl·lic, militar, propagandístic…

A la segona planta una espectacular Sala dels Generals dóna la benvinguda a la esmentada Sala de la Glòria. Fou en aquest espai on vaig conèixer la transcendència de Zhukov. Stalin va confiar en aquest general per a fer front a la defensa de Leningrad i Moscou davant el setge nazi, així com fou el responsable de la primera derrota nazi a la sagnant batalla de Stalingrad. Per aquests motius fou conegut com “el bomber de Stalin” i condecorat 4 vegades com Heroi de la Unió Soviètica, 2 amb l’Ordre de la Victòria,  6 vegades amb l’Ordre Lenin, 3 amb l’Ordre de la Bandera Roja i tot un reguitzell de medalles. Ni el mateix Stalin podia presumir de tal historial. Tanmateix, en sortir del museu vaig poder comprovar que l’autèntic heroi popular de la Unió Soviètica no era Zhukov; ni cap altre militar, ni polític…  L’heroi popular de la URSS era cosmonauta i es deia Yuri, Yuri Gagarin ! En una típica botiga plena de souvenirs, vaig decidir que era el moment de comprar algun record. Lluny de samarretes adreçades a turistes amb la bandera tricolor de Rússia, lemes com VODKA connecting people o les sigles CCCP, vaig decidir-me per l’estampa de Gagarin i les seves lletres a la part superior de la mateixa escrites en ciríl·lic. Els moscovites, i més tard els siberians, s’aturaven per felicitar-me i a comentar les gestes del primer cosmonauta que fou enviat a l’espai a bord dels Vostok I mentre anaven exclamant Gagarin, Gagarin ! De la mateixa manera que avui els nens de Barcelona volen ser com Messi o els joves de Liverpool de finals dels seixanta somniaven per ser com els Beatles, fa cinquanta anys a la Unió Soviètica els nens volien ser cosmonautes i emular les gestes de Yuri Gagarin.

La primera estació després de Moscou fou Kazan, ciutat capital del Tatarstan i de convivència exemplar entre cristians ortodoxos, jueus i musulmans. Seguidament fou el torn d’Ekaterinburg. En arribar a l’antiga Sverdlovsk vaig poder visitar el lloc exacte on fou assassinat el darrer tsar de Rússia – Nicolau II – i la resta de la família imperial el 17 de juliol de 1918. Després de ser assassinats, els cadàvers foren amagats i enterrats en una fossa a 12 quilòmetres als afores de la ciutat essent un misteri durant més de 70 anys la seva localització. El 12 d’abril de 1989 els diaris informaven de la troballa, i finalment la tomba fou oberta el 1991 per les autoritats soviètiques. L’endemà, doncs, vaig poder visitar el bosc i el sot exacte on va ser enterrada la família imperial; no estava sol: l’emplaçament ha esdevingut un destí turístic de primera magnitud i lloc de pelegrinatge pels nostàlgics de l’imperi tsarista i els fidels seguidors més ultres de l’església ortodoxa russa.

Dels Urals vaig passar a Sibèria mercès a un llarg cap de setmana tancat a un tren siberià. La destinació era Krasnoyarsk, situada al cor de Sibèria. Durant el temps de la URSS la ciutat va concentrar gran part de la indústria armamentística i nuclear soviètica; precisament per aquest motiu la ciutat estava tancada als turistes estrangers, era impossible viatjar a Krasnoyarsk fins a mitjan dels noranta. Per tant, la existència del turisme internacional a la ciutat té poc més d’una dècada. Quan hom arriba a Krasnoyarsk hom observa fàcilment que es tracta d’una ciutat plenament soviètica. Gairebé la totalitat de l’urbanisme pertany a aquest període, destacant els edificis de cinc o sis plantes de color gris. De fet, la població passà de 60 000 habitants que tenia durant la Revolució d’Octubre a gairebé un milió a la fi de la URSS. La ciutat patí una greu crisi econòmica i social durant la dècada dels 90 amb el desmantellament de la URSS, però mica en mica van apareixent els símptomes de recuperació i normalització econòmica.

Si ens guiéssim per la onomàstica i les arts escultòriques municipals  podríem pensar que es tracta de l’edèn socialista. En sortir de l’estació de tren un enorme mosaic vermellós amb la figura de Lenin i els revolucionaris de 1917 dóna la benvinguda a tots els visitants. Més endavant, a l’inici del carrer Lenin, un mural amb mides superiors al més gran que trobem a la ciutat nord-irlandesa de Derry també recrea les gestes revolucionaris del poble soviètic i el rostre omnipresent del dirigent de la revolució de 1917. En motiu del centenari del seu naixement, s’instal·là una enorme estàtua de Lenin al carrer Karl Marx a 1870. I a la ciutat encara hi ha dues estàtues més de Lenin per rememorar el seu pas a la ciutat durant l’època tsarista. La onomàstica de Krasnoyarsk reflecteix els principis doctrinaris del marxisme: carrer Karl Marx, carrer Lenin, carrer del Proletariat, carrer dels Comunistes, carrer de la Dictadura del Proletariat. La ciutat encara no té metro, però disposa d’una xarxa d’autocars públics amb una freqüència tant elevada que els autocars circulen un darrera l’altre. En pujar al primer autocar urbà em va deixar clavat el conductor: simultàniament fumava, parlava per mòbil i menjava pipes mentre conduïa amb 30 persones a dins. Més tard vaig observar que la resta de conductor també fumaven, menjaven pipes i atenien a les trucades al mòbil mentre exercien la seva funció.

La perla natural i turística de Rússia és el llac Baikal. La ciutat d’Irkutsk és qualificada com “la París de Sibèria”, amb les seves típiques cases de fusta. Per visitar adequadament el Baikal vaig decidir visitar l’illa Olkhon, l’única illa que té el llac Baikal. El tour que vaig fer el diumenge en furgoneta, a més de recórrer la illa, també vam fer pas per un Gulag ( inicials de Glávnoye upravleniye ispravitel’no-trudovíj lagueréi, que traduït significa Direcció General de Camps de Treball ) de l’època estalinista on hi van recloure 400 persones, la majoria dissidents lituans.

Abans de creuar la frontera en direcció Mongòlia volia visitar Ulan Ude, bàsicament per contemplar el cap de Lenin més gran del món. Els meus 1,73 metres equivalen només al nas de Lenin, ja que l’estàtua té més de 7 metres. A més, tenia ganes de parlar amb en Pietr Ishkin, un professor d’anglès que em va allotjar a casa seva. En Pietr contava que la dècada dels noranta fou duríssima a la nova Rússia, amb alts índexs de corrupció i desgovern, que juntament amb les privatitzacions, van provocar una important fractura a la societat russa, amb les conseqüències d’atur – inexistent a l’URSS – , augment de preus, pauperització de les classes més desafavorides… A tot això en Pietr va afegir un nou fenomen que jo desconeixia: la nova administració, centralitzada a Moscou, queda a milers de quilòmetres de Moscou, provocant un allunyament entre la ciutadania i les elits dirigents. A més, el caràcter dels siberians no és comprès a Moscou… i viceversa. Per tots aquests motius el graner de vots del Partit Comunista de la Federació Soviètica, l’antic PCUS, continuava en Pietr, procedeix de persones adultes que van viure sota la URSS i que en l’actualitat no reben aquelles prestacions socials (habitatge, feina, jubilació amb garanties ) que rebien durant l’època soviètica. En acabar la conversa jo no vaig poder contenir-me i li vaig fer la pregunta: Per tu què és millor, viure sota la URSS o en l’actual Rússia ? En l’actual Rússia va contestar-me en Pietr, sense vacil·lacions.

A Ulan Ude el temps em va permetre passar-me pel Museu de la Gran Guerra Patriòtica. Segons s’explicava en aquest museu, Stalin va reservar durant el primer any de guerra (1941) els soldats de Sibèria pensant en una invasió de Japó a la URSS. Aquesta previsió es va descartar amb l’atac sobre Pearl Harbour el desembre de 1941. Fou aleshores quan la reserva de soldats de l’extrem orient rus van desplaçar-se fins al front de guerra contra els nazis. Aquesta incorporació fou quantitativa i qualitativa. Quantitativa perquè s’incorporaven nous soldats al camp de batalla, i qualitativa perquè com a siberians i de l’extrem orient rus eren els habitants que podien resistir més bé el fred. Per això s’atribueixen part de la victòria a la batalla d’Stalingrad al febrer de 1943.

A Mongòlia les coses són diferents. A l’estepa el temps es detura. Així vaig entendre perquè aquest país mai apareix en les telenotícies ni en els diaris, a banda de les revistes especialitzades en viatges. La capital, Ulan Batoor, a banda de ser la capital d’estat més freda del món, destaca per ser el centre d’immigració de famílies que procedeixen d’arreu del país, i que veuen en la ciutat noves perspectives de futur davant l’estancament, àdhuc empobriment, de l’estepa.

La República Popular de la Xina em va avisar des del primer moment que ja no estava a Mongòlia. A la frontera, a la ciutat d’Erlian, després de passar pel rutinari detector de metalls, dos policies se’m van adreçar per tal que els hi ensenyés la meva càmera fotogràfica. Només van revisar una per una les gairebé 400 fotografies que havia fet fins al moment amb la finalitat d’eliminar qualsevol fotografia que fos considerada perillosa per règim xinès. Jo , com ja els hi havia comentat anteriorment, procedia de Mongòlia. Després, com qualsevol turista que visita la República Popular de la Xina, vaig poder visitar la plaça de Tiananmen, la ciutat prohibida i la gran muralla.

En definitiva, una ruta per tres països que a mitjan segle XX van aplicar, a la seva manera, l’ideal d’estat socialista. A inicis del segle XXI han optat per vies diferents. Mongòlia ha esdevingut una democràcia parlamentària homologable a qualsevol país de l’Europa occidental. Avui governa el Partit Revolucionari del Poble Mongol, el mateix i únic partit que va liderar l’estat comunista de 1924 a 1990, i que ha estat el guanyador de les eleccions democràtiques de 1990, 1992 ( el 1996 les guanyà la oposició del Partit Democràtic)  i 2000. A 1990 va rompre amb l’òrbita moscovita i es va situar dins l’esfera de la socialdemocràcia, ingressant el 2003 dins la Internacional Socialista. Ningú discuteix, a diferència de Rússia, la qualitat democràtica del sistema pluripartidista mongol, tot i que la Constitució de 1992 contempla la pena de mort i els treballs forçats. Després de l’esfondrament de la Unió Soviètica, Rússia ha esdevingut una democràcia amb economia de mercat. Efectivament, és una democràcia, però una democràcia de baixa intensitat. Tothom coneix les poques garanties de la oposició per poder expressar lliurement les seves opinions en mitjans de comunicació. Els crítics de Putin han estat detinguts, empresonats, o en els pitjor dels casos, executats des del Kremlin. L’actual República Popular de la Xina combina l’economia de mercat neoliberal més agressiva i salvatge econòmicament parlant amb l’indiscutible poder del Partit Comunista sense masses canvis en el funcionament i estructura políticament parlant. La República Popular de la Xina no coneix la paraula llibertat, ni democràcia, ni drets humans. Una bona metàfora de l’actual situació del règim xinès que resumeix aquesta situació em succeí a Pekín, quan vaig introduir la paraula Freedom al cercador Google. Aleshores a la pantalla apareix Error.

(Autor: Albert Planas i Serra)

Memòries conflictives de la Segona Guerra Mundial

dilluns, 6/09/2010

“El passat 1 de setembre el món va recordar el començament de la Segona Guerra Mundial, el conflicte més sagnant de la història de la humanitat”.

Aquesta afirmació, aparentment obvia i indiscutible, en realitat conté com a mínim dos errors. El primer, menys transcendent si volem, té a veure precisament amb la data esmentada: l’1 de setembre de 1939, quan les tropes hitlerianes van creuar les fronteres orientals del Reich, el que va començar va ser el conflicte entre Alemanya i Polònia; un conflicte que es va convertir en II Guerra Mundial només 48 hores després, amb la declaració de guerra Anglo – Francesa als nazis.

I en segon lloc, parlar d’un “món” que recorda el començament de la guerra l’1 de setembre és una colossal fal·làcia, i una demostració del eurocentrisme que encara domina les mentalitats del nostre continent. En efecte, per un cinquè dels habitants del planeta el conflicte va començar en una data molt anterior: Xina, al setembre de 1939, ja portava més de dos anys lluitant a mort contra la agressió de l’imperialisme japonès, en una guerra ferotge que es va saldar amb un tràgic balanç de 20 milions de morts xinesos (i de fet podríem començar a comptar a l’any 1931 amb la invasió de Manxuria per part del Japó). Si passem a l’altre costat del Pacífic, i ens traslladem per un moment als Estats Units, podrem veure que els monuments que honren la memòria dels 418.000 morts nord-americans porten gairebé tots la inscripció “World War II, 1941-1945”, recordant als visitants que, per un dels grans guanyadors del conflicte, la guerra va començar només a finals de 1941, quan es va produir l’atac a la base de Pearl Harbour. (Un discurs semblant es pot fer també respecte a Itàlia, on els 450.000 caiguts són de la guerra del “40-45”).

Tot i així, els problemes relacionats amb la memòria del conflicte del 39-45 són molt més greus i polèmics quan passem a examinar la vasta àrea de l’Europa centroriental, especialment l’antiga URSS i els països del bloc comunista. El cas més emblemàtic és precisament el de la Unió Soviètica, l’altre gran triomfador de la guerra mundial al costat dels Estats Units: pagant el terrible preu de més de 26 milions de morts, el país de Stalin va de fet jugar un paper absolutament decisiu en la victòria final contra el nazisme, tal com reconeixen actualment tots els historiadors especialitzats (fins i tot els menys sospitosos de simpaties comunistes, com Max Hastings, Laurence Rees o Norman Davies). No és llavors d’estranyar que a totes les ciutats de Rússia hi hagin monuments, parcs i museus que recorden l’extraordinari sacrifici de sang pagat per derrotar a la Wehrmacht; ni és d’estranyar que la memòria de la “Gran Guerra Patriòtica” sigui un assumpte d’Estat per la nova classe dirigent russa (fins al punt de tornar a adoptar, per les forces armades, les ensenyes i les banderes del antic Exèrcit Roig). El – més que legítim – orgull dels russos pel seu paper en la victòria de 1945 s’exhibeix cada any amb la gran celebració del 9 de maig: l’any passat, la participació (per primera vegada) de contingents dels antics aliats occidentals a la desfilada de la Plaça Roja de Moscou va despertar fins i tot més d’una perplexitat entre la població moscovita, i russa en general, que encara tendeix a menysprear la aportació dels anglosaxons al conflicte.

Això no obstant, no es pot passar per alt un detall més que significatiu: per la Rússia actual, la “Gran Guerra Patriòtica” recordada en els esmentats museus, monuments i celebracions, va començar l’any 1941, quan els exèrcits nazis van atacar el territori de la URSS. El problema és que – de fet – la Unió Soviètica es va veure involucrada en el conflicte mundial molt abans: concretament ja a partir del setembre de 1939, quan l’Exèrcit Roig va envair les regions orientals de Polònia, en una ràpida campanya militar que igualment va costar entre sis i deu mil morts. El país de Stalin, en aquelles primeres setmanes de guerra, era un excel·lent aliat de l’Alemanya hitleriana desprès de la firma dels pactes Molotov – Ribbentrop, i juntament als nazis es va repartir Polònia. El desventurat país, per cert, no va ser la única víctima de l’expansionisme estalinià: poques setmanes després, els soviètics van atacar la democràtica i pacífica Finlàndia (Guerra d’Hivern, 1939-40); i a l’estiu de 1940, en el marc dels protocols secrets del pacte amb Alemanya, la URSS es va annexionar les tres repúbliques bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània). Es correcte, llavors, oblidar-se d’aquesta etapa d’expansionisme agressiu – en la qual els occidentals es plantejaven fins i tot bombardejar els pous petrolers del Caucas – i recordar només el sacrifici soviètic de 1941-45? És èticament just que contingents occidentals desfilin a la Plaça Roja al costat de les banderes estalinianes?

Tot i així, les perplexitats occidentals encara són poca cosa si comparades amb la fredor de Polònia: un estat que va ser, a la vegada, guanyador i víctima del conflicte, que va cedir grans extensions de territori a la URSS, obtenint en canvi riques regions que pertanyien al Reich alemany. L’arribada de l’Exèrcit Roig a Polònia, va significar un alliberament (de la tirania nazi) o una conquesta, amb la posterior imposició d’un règim dictatorial que va desaparèixer només l’any 1989? Els soldats polonesos que lluitaven juntament als soviètics, eren traïdors de la pàtria o patriotes ells mateixos? No és llavors d’estranyar que les difícils relacions encara existents entre Polònia i Rússia (sobretot durant la etapa de govern dels germans Kaczyński) tinguin tant a veure amb la conflictiva memòria dels esdeveniments de la guerra mundial.

Un discurs semblant, per altra banda, es pot fer també respecte als països bàltics: per ells, la guerra va començar amb la mencionada invasió soviètica de 1940, i l’arribada de les tropes nazis a l’estiu de 1941 va ser vista sovint com un alliberament de la dictadura de Stalin. Lituans i letons van fins i tot col·laborar amb entusiasme a l’extermini de la població jueva de la regió, i van formar grups armats per lluitar al costat dels alemanys: grups que, en alguns casos, són recordats per les noves autoritats democràtiques com “patriotes” anticomunistes

Els exemples d’aquesta problemàtica de la memòria respecte a la II Guerra Mundial podrien de fet continuar, confirmant així, una vegada més, l’absoluta rellevància de l’esdeveniment central de la història del segle XX: un conflicte que, a més de deixar uns 60 milions de morts i infinites destruccions, va obrir ferides que, més de 70 anys desprès, encara no s’han tancat.

(Autor: Alberto Pellegrini)

Frontera entre Alemania i Polònia (1-9-39)