Arxiu de la categoria ‘Europa’

Centenari de la Revolució Russa (1917 – 2017)

dilluns, 16/10/2017

La Revolució Russa de 1917 és un dels esdeveniments que han marcat més profundament el denominat curt segle xx, iniciat el 1914 amb la I Guerra Mundial i finalitzat el 1991 amb la desaparició de la Unió Soviètica, totes dues fites estretament lligades a la pròpia revolució. Estem davant d’un fet que va traspassar les fronteres russes sacsejant la vida política i social de bona part del món, va servir tant de referent com de fantasma a l’hora de mobilitzar tota mena d’energies i recursos a multitud de països, i va donar lloc a la formació d’una potència política, econòmica i militar que protagonitzaria els grans episodis històrics del segle passat.
Justament per això, amb motiu de la commemoració del centenari de la Revolució Russa (1917-2017), des del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona, a través del seu Grup de recerca consolidat GRANMA (Grup de Recerca i Anàlisi del Món Actual), posem en marxa un Congrés internacional per recollir les aportacions, dins del camp de la recerca històrica, sobre la revolució i el seu impacte a nivell internacional.

Si voleu prendre part en el Congrés ací trobareu tota la informació.

 

Congrés Centenari de la Revolució Russa (1917 – 2017)

100 Anys de la Revolució Russa 1917 – 2017

dimecres, 8/03/2017

Quan el món va començar de nou: un balanç de la Segona Guerra Mundial

dijous, 2/02/2017

Aquest hivern –  primavera tindrà lloc a la Facultat de Geografia i Història un curs sobre l’impacte i el desenvolupament de la II Guerra Mundial, tenint en compte que l’any passat van acomplir-se setanta anys de la seva fi. El curs està organitzat pel CEHI i la Universitat de Barcelona i hi participen diversos professores i professors vinculats a la nostra Secció. Cada sessió està dedicada a una temàtica específica i conduïda per un ponent diferent.

Les dates del curs són les següents:

de l’1 de febrer al 5 d’Abril de 2017

els dimecres de 12 a 14h

Sant Joan Despí – Torre de la Creu

Trobareu tota la informació necessària ací

Us animem a participar-hi!

Camins Hostils. D’un Orient Mitjà en Guerra a les portes tancades d’Europa

dilluns, 10/10/2016

L’Institut Català Internacional per la Pau i el Centre d’Estudis Històrics Internacionals organitzen una jornada (cal inscripció prèvia, trobareu la informació en el link al final del post) que pretén analitzar l’anomenada crisi dels refugiats combinant les mirades d’experts amb les experiències d’institucions, organitzacions socials i de ciutadania organitzada des de una visió global i amb la perspectiva històrica i l’anàlisi de conflictes pròpies del CEHI i l’ICIP.

L’informe anual de ACNUR xifrava que a finals de 2015 hi havia 65,3 milions de persones desplaçades de forma forçada, 1 de cada 113 persones al món. L’ACNUR distingeix entre aquests, els sol·licitants d’asil, és a dir les persones en busca de protecció fóra del seu país,  els desplaçats interns, és a dir les persones que fugint d’una amenaça s’han vist obligades a canviar de lloc dins del seu propi país, i els refugiats, és a dir les persones que han perdut la protecció del seu país, s’han vist obligades a abandonar-lo i tornar-hi significa un risc per a les seves vides.  Entre el 2014 i el 2015 la xifra dels desplaçats forçosos es va incrementar en 5,8 milions de persones, de manera que en un any 24 persones per minut van ser obligades a fugir de les seves llars en busca d’asil i protecció en altres indrets. Són segons ACNUR el cost humà de la guerra o el resultat d’un món en guerra.

La crisi humanitària dels refugiats es troba per tant dins del context dels nous conflictes asimètrics que han vingut caracteritzant la postguerra freda i les seves conseqüències, l’Orient Mitjà es avui un dels epicentre d’aquesta crisi.  Els conflictes de la regió s’han anat configurant com a conflictes enquistats de llarga duració amb conseqüències terribles per a la població civil. Afganistan, Síria, l’Iraq es troben entre els 10 països d’on surten avui la gran majoria dels refugiats.

La gran majoria dels refugiats es concentren als països limítrofs  molts d’ells són països amb estàndards de vida molt baixos i amb un baix índex de desenvolupament humà i que per tant disposen de molts pocs recursos per fer-hi front, sumat sovint a un risc de desestabilització regional i contagi de la conflictivitat.

En aquest context Europa ha provocat una nova crisi humanitària a les seves fronteres. La inexistència de vies segures i la manca de voluntat política per l’acollida dels refugiats ha posat en crisi tanmateix el dret internacional dels Drets Humans i el Dret Humanitari Internacional. Les polítiques securitàries i de fronteres que ha vingut desenvolupant la UE enfront als processos migratoris, s’han aplicat per fer front a la crisi humanitària dels refugiats i en contradicció no només amb la normativa internacional sinó també amb els propis principis fonamentals de la unió política.

Les polítiques de la Unió Europea son el resultat d’una reacció conservadora dins de la Unió Europea que es tradueix en un ascens de la ultradreta i a les polítiques discriminatòries i xenòfobes, on la islamofòbia pren forma d’amenaça principal contra les llibertats i la igualtat entre els habitants de la regió.

Tanmateix, la reacció conservadora contrasta amb una resposta social activa, que en defensa dels Drets Humans dur a terme accions de rescat i d’acollida. Una xarxa d’institucions locals, organitzacions socials i ciutadania que desenvolupa al marge i contra la inoperància dels Estats, una resposta basada en la igualtat i la dignitat de les persones.

L’objectiu de la jornada es així aportar noves perspectives a l’anàlisi de la qüestió dels refugiats posant el focus als conflictes i la situació dels refugiats a l’Orient Mitjà, a les polítiques de la Unió Europea i a les reaccions polítiques i socials.

A més a més el CEHI dins del projecte de recerca R-ICIP sobre refugiats i conflictes complementa la jornada amb un seminari que posa la mirada sobre tres conflictes, el de l’Afganistan, el de Palestina i el de Síria, per tal d’analitzar  la crisi de refugiats i les respostes de l’acció humanitària en cada cas, amb l’objectiu d’analitzar i comparar processos, reptes i amenaces en l’acció humanitària i la protecció als refugiats en el context dels nous conflictes armats.

http://icip.gencat.cat/ca/detalls/Activitat_Agenda/Jornada-refugiats

 

Jornades acadèmiques Formació de nous estats al món del segle XXI?: els processos independentistes (Quebec, Grenlàndia, Flandes, Escòcia, Euskadi, Catalunya) Born Centre Cultural, Barcelona, 29 i 30 octubre 2013

divendres, 4/10/2013

 

En el moment de la seva constitució (1945), l’Organització de Nacions Unides (ONU) comprenia 51 estats. Avui el total d’estats membres és de 193, mentre el total de països al món amb estatus diferents (estats independents, autònoms, associats…) arriba a 243. En suma, es podria dir que una de les característiques de la segona meitat del segle XX i dels inicis del segle XXI ha estat la configuració de nous estats paral·lelament al sorgiment de grans conjunts socioeconòmics regionals: Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN); Aliança Bolivariana pels Pobles de la Nostra Amèrica (ALBA); Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic (ASEAN); i, sobretot, la Comunitat Econòmica Europea (CEE), avui Unió Europea (UE).

És cert que el sorgiment de nous estats fou sovint amarat de violència, especialment en el cas de les descolonitzacions i de la implosió de Iugoslàvia. També ho és que alguns dels processos més recents s’han donat de mutu acord, Grenlàndia-Dinamarca, Quebec- Canadà, on els referèndums no han donat com a resultat la independència del Quebec, però sí el reconeixement a realitzar-los. De retruc, en el si de la UE s’observa un increment del moviments socials i polítics que reclamen la independència d’Escòcia, Flandes, Catalunya i Euskadi. Negar-ho és negar la realitat d’uns processos que reclamen una atenció política i acadèmica per entendre i explicar millor què està succeint.

Aquest és justament l’objectiu d’aquestes jornades: entendre i intentar explicar el que està succeint de la mà d’acadèmics (historiadors, politicòlegs, juristes…) coneixedors d’aquests processos i d’eurodiputats que ens puguin donar la versió de cóm s’estan plantejant aquests processos en el si de la UE. Es tracta, doncs, d’unes jornades que, des d’un vessant acadèmic i polític, intenten aportar llum sobre un fenomen d’actualitat que, de ben segur, tindrà conseqüències en la configuració futura de la UE i dels estats i països afectats. I tot això sense oblidar, finalment, dues premisses bàsiques. D’una banda, que des del vessant polític totes les proposicions són legítimes sempre que s’exerceixin per vies democràtiques i pacífiques; i, de l’altra, que tot projecte secessionista és l’expressió d’un doble conflicte polític, intern, entre els ciutadans favorables o contraris a la independència, i extern, entre els ciutadans que volen esdevenir sobirans i l’estat del qual formen part. 

Podeu consultar el programa en aquest link.

La Via Bàltica

dilluns, 9/09/2013

A dos dies de la Diada s’està fent referència a un precedent de cadena humana, la que tingué lloc el 1989 a les repúbliques bàltiques (Lituània, Letònia i Estònia) per reclamar la independència de la Unió Soviètica. Per si algú és massa jove per haver vist les imatges, altres simplement no les recorden etc… ací les teniu.


http://www.youtube.com/watch?v=rjjNyzZCASA

 

Soldiers, Bombs and Rifles: military history of XX century

divendres, 6/09/2013

 

Fa ara poc més d’un any el CEHI va voler organitzar una iniciativa acadèmica en memòria de Gabriel Cardona, membre del Centre i professor de la UB durant més de dues dècades, desaparegut prematurament al mes de gener de 2011. Es va pensar que la manera més adient per recordar el prestigiós estudiós i l’enyora’t company fos la de celebrar una jornada oberta dedicada a la historia militar, amb la intervenció de destacats especialistes de renom internacional que analitzessin alguns dels grans conflictes armats del segle XX i alguns dels aspectes més rellevants relatius al pes que les qüestions militars han tingut i tenen en la reconstrucció del passat recent. La Jornada va ser tot un èxit i ens plau comunicar que ja s’ha publicat el volum que recull les intervencions d’aquell dia, acompanyades de reflexions més generals sobre el paper central de la historia militar (tant sovint menystingut i considerat matèria només per a especialistes) com a eina imprescindible per a tots els historiadors de la contemporaneïtat. El volum, en anglès, curat per Paola Lo Cascio, Alberto Pellegrini i Antoni Segura Mas i publicat per a la editorial Cambridge Scholars Publishing, es titula Soldiers, Bombs and Rifles: military history of XX century, i recull les intervencions de Fortunato Minniti (Università Roma Tre), Giuseppe Conti (Università La Sapienza), Joan Villarroya (Universitat de Barcelona), Allan R. Millett (University of New Orleans) i Antoni Segura i Mas (Universitat de Barcelona), respectivament sobre la Primera Guerra Mundial, la intel·ligència militar, la Guerra Civil a Espanya, la Segona Guerra Mundial, i els conflictes asimètrics des de la Guerra Freda fins a la actualitat.

Ens sembla que es tracta d’un volum important, pel valor dels continguts, dels temes tractats i dels especialistes que hi han participat, que situen el nostre Centre en una posició puntera pel que fa la integració de la historia militar en el panorama historiogràfic contemporani tout court. També ens sembla important l’idioma en que finalment s’ha publicat el llibre, que augura una difusió ben ampla. Rigor, capacitat d’insertar la historia militar en el conjunt de la historiografia del segle XX i voluntat de difusió: ens plau pensar que les tres característiques principals d’aquest llibre haurien satisfet en Gabriel Cardona.

P. Lo Cascio; A. Pellegrini; A. Segura Soldiers, Bombs and Rifles: military history of XX century Cambridge Scholar Publishing, Newcastle: 2013  ISBN: 978-1443847490

Soldiers, Bombs and Rifles

Soldiers, Bombs and Rifles

La mort de la Dama de Ferro

dilluns, 15/04/2013

 

El passat dia 8 d’abril va morir als 87 anys Margaret Thatcher, primer ministre del Regne Unit entre 1979 i 1990: una dona que va canviar al seu país, que va representar com potser ningú més les característiques més evidents (i polèmiques) del conservadorisme, i que va encarnar una època fins al punt de trobar-se indissolublement lligada a la dècada dels Vuitanta i al retorn dels valors individualistes que – no només a Gran Bretanya – tan profundament van marcar aquells anys.

Dura, incapaç de mostrar el tradicional sense of humour britànic, maniquea i absolutament convençuda de les seves pròpies certeses (patriotisme, esforç personal, valors familiars i tradicionals), va arribar a la popularitat mundial quan, l’any 1982, va derrotar a l’Argentina de la dictadura militar en la guerra de les illes Malvines, guanyant-se el sobrenom que la va acompanyar durant tota la vida: la Dama de Ferro.

Convençuda ja des de la seva joventut – també per les indubtables dificultats que va haver de superar en el seu ascens polític fins a la cimera del Partit Conservador – de la necessitat d’haver de fer recurs només a les seves pròpies forces per a tenir èxit a la vida, un cop arribada al 10 de Downing Street Thatcher va dur a terme una radical transformació de la deprimida economia britànica, en nom de les privatitzacions i del tancament de grans sectors econòmics poc productius (va ser cèlebre el seu enfrontament amb els miners anglesos, derrotats després d’un any de dramàtiques vagues). Una teràpia de xoc, que en principi va semblar donar alguns resultats però que, en realitat, va fracturar el país, profunditzant la separació entre rics i pobres al Regne Unit. I que, si es mira amb la distància del temps, tampoc va ser tant decisiva, ja que encara actualment vasts sectors de la població britànica continuen dependent de l’ajuda pública per les seves necessitats més bàsiques.

Molt més decisiu, per altra banda, va ser el canvi de valors determinat per les polítiques thatcheristes sobre tot a nivell ideològic: unes polítiques que – com ensenya el campió del nou laborisme dels anys 90, Tony Blair – van ser acceptades sense excessives discussions també per gran part dels partits de centre-esquerra europeus, cada cop més convençuts del raonament segons el qual s’ha de reduir el pes estatal a l’economia i s’han d’afavorir les iniciatives privades. Unes polítiques econòmiques que van convertir-se en dominants a gairebé tota Europa, i que van tenir més d’una responsabilitat en la crisi que patim actualment. En el fons, resulta gairebé paradoxal que una anti-europeista convençuda com Margaret Thatcher (que per altra banda va signar l’Acta Única el 1986, obrint el camí a la successiva creació de la Unió Europea) hagi estat una de les persones que més van contribuir a la definició de les polítiques europees dels darrers vint anys.

Indubtablement, Margaret Thatcher va ser una de les grans protagonistes del segle XX, deixant una herència – probablement més negativa que positiva – que segurament no pot deixar indiferents: no és llavors d’estranyar que, mentre l’actual primer ministre conservador David Cameron defensi el seu llegat, centenars de persones a tot el Regne Unit celebrin pels carrers la mort de la Dama de Ferro.

[Autor: Alberto Pellegrini]

Margaret Thatcher

Margaret Thatcher

La Batalla de Stalingrad

diumenge, 23/12/2012

Exactament fa setanta anys, entre les ruïnes d’una ciutat a les fronteres mateixes d’Europa, i en l’estepa gelada que la envoltava, centenars de milers de soldats estaven lluitant a mort entre ells en el curs de la batalla més colossal i dramàtica de la història de la humanitat: una batalla que – a més de canviar el curs mateix de la Segona Guerra Mundial – roman encara com record inesborrable a tots els països que es van veure afectats per aquella tragèdia. Estem parlant, òbviament, de la Batalla de Stalingrad, probablement l’episodi més decisiu de la guerra entre l’Alemanya nazi i la Unió Soviètica i, donada la fonamental importància del Front Oriental en el marc general del conflicte, de tot l’enfrontament entre Eix i Aliats. També gràcies al cinema, i a la publicació d’innombrables assajos centrats en aquest esdeveniment, les imatges dels soldats alemanys atrapats entre els enderrocs de les gegantesques fàbriques de la ciutat, dels soviètics aguantant els atacs dels invasors en les cases destrossades, dels presoners famolencs rendint-se enmig de la neu, han quedat indissolublement lligades al record de la batalla.

El que resulta probablement menys familiar al públic europeu és el context en el qual aquesta va produir-se, i tampoc és gaire conegut el fet que – en principi, i segons els plans alemanys – ni tan sols hagués hagut de produir-se. En efecte, després del fracassat atac sobre Moscou del any precedent, els plans de la Wehrmacht contemplaven un atac més limitat i centrat en la destrucció de les forces soviètiques del sector meridional del front i en la conquesta del Caucas, per a ensenyorir-se dels jaciments petrolífers de la regió i obligar a la paràlisis la maquinària bèl·lica de Stalin. Així, el 28 de juny de 1942, les forces hitlerianes van començar l’anomenada “Operació Blau”, avançant ràpidament a través de les estepes en direcció Est i Sud. Com l’any precedent, res semblava poder detenir els alemanys: a mitjans d’agost, els soldats de Hitler havien començat a escalar les muntanyes del Caucas i es trobaven a poques desenes de quilòmetres del Mar Caspi i del Volga, mentre els Aliats occidentals temien el col·lapse imminent de la URSS. Tot i així, un observador atent hagués pogut notar grans diferències amb les victòries de 1941. En primer lloc, l’Exèrcit Roig estava deixant pocs prisoners en mans alemanyes, retirant-se amb ordre a noves posicions defensives. I en segon lloc, Hitler i el seu alt comandament estaven cometent greus errors operacionals i estratègics, desplaçant alternativament els seus panzers tant a Sud com a Est i ralentitzant així l’avançada en el Caucas i cap al Volga. Així, quan el Sisè Exèrcit alemany va arribar a pocs quilòmetres de Stalingrad, una ciutat industrial estratègicament important a les ribes del Volga, es va trobar sense la fonamental ajuda de les forces cuirassades, i no la va poder ocupar en un ràpid assalt com previst, deixant el temps als defensors de preparar-se per l’imminent atac enemic. Mentre els avions de la Luftwaffe destrossaven la ciutat, el Sisè Exèrcit, comandat pel feble general Paulus, va començar l’atac a finals de l’estiu, mogut també per la creixent obsessió de Hitler per la ciutat que portava el nom del seu enemic del Kremlin. Stalin, per part seva, va ordenar al 62è Exèrcit del general Chuikov defensar Stalingrad a qualsevol preu, desplaçant a través del Volga milers de soldats a les ruines de la ciutat. A partir del setembre de 1942, no obstant l’heroisme soviètic (“ni un pas enrere” era la consigna de Stalin), els més entrenats alemanys anaven avançant enmig dels enderrocs i, tot i que cada cop més lentament, reduïen progressivament el perimetre dels defensors – atrapats entre el riu i els enemics – en una lluita que anava adquirint proporcions èpiques.

Mentrestant, els mariscals soviètics Júkov i Vasilevski, fixant-se en la posició inestable dels alemanys (amb línies de comunicació incertament defensades pels seus aliats romanesos) i en el creixent esgotament de la capacitat combativa del Sisè Exèrcit, van concebre una ambiciosa contraofensiva, proposant-se envoltar els nazis a través d’una maniobra en pinça contra els seus flancs. El 19 de novembre va començar així l’Operació Urà: mentre Chuikov continuava resistint dins del perimetre defensiu de Stalingrad, els soviètics van atacar – des del Sud i des del Nord – als romanesos, destrossant-los i rodejant els centenars de milers d’alemanys que es van convertir en pocs dies de assetjants en assetjats. En el gèlid hivern de les estepes russes, i obedint als ordres de Hitler que imposaven resistir sense abandonar el Volga, el destí del Sisè Exèrcit era inevitable: quan va fracassar un intent de rescat per part del general Manstein, i quan es va veure clarament que la Luftwaffe no podia garantir els necessaris aprovisionaments, els soldats alemanys només podien esperar el tràgic final. En condicions cada vegada més desesperades, famolenc i sense municions, el Sisè Exèrcit va finalment rendir-se a principis de febrer de 1943, convertit en l’ombra d’allò que era a principis de l’estiu: més de 90.000 alemanys van caure presoners dels soviètics, iniciant un llarg viatge cap als terribles camps de Sibèria (només 6.000 d’ells tornaran amb vida).

Ja durant els terribles mesos de la batalla, i encara més un cop es va acabar, tothom va ser plenament conscient de l’enorme importància d’allò que estava passant a les ribes del Volga. Els nazis – fins llavors considerats imbatibles – van patir la seva primera derrota catastròfica: tot i la propaganda de Goebbels, que va intentar presentar Stalingrad com un episodi d’heroisme destinat a salvar Europa dels bolxevics, el poble alemany va viure la batalla com un veritable drama nacional: drama que, acompanyant-se a les contemporànies derrotes africanes (El Alamein i l’Operació Torch), anunciava temps molt complicats per la causa nazi. Amb unes baixes de gairebé un milió de soldats (entre morts, ferits i prisoners, i incloent les baixes dels altres membres de l’Eix), la Wehrmacht va patir un cop duríssim, del qual no va poder mai recuperar-se: després de Stalingrad, les esperances de victòria alemanyes van convertir-se en una quimera. En el camp aliat, en canvi, la victòria soviètica va ser reconeguda com un dels grans “turning points” del conflicte: mentre els diaris anglesos i americans s’omplien d’articles que celebraven l’heroisme dels russos, en l’opinió pública occidental es reforçava el mite de la URSS com a baluard antifeixista.

No cal ni dir, per concloure, que Stalingrad fou, i continua sent actualment, un “lloc de memòria” fonamental pel poble rus, un episodi clau en la construcció nacional que, també a la Rússia post-soviètica, manté intacta tota la seva vigència. Més interessant, en canvi, és el fet que – setanta anys després – aquest mite de Stalingrad encara resisteix també a Occident: i no ens referim només al best-seller de Anthony Beevor (Stalingrado, publicat per Crítica l’any 2004), o a l’èxit que va tenir – l’any 2001 – la pel·lícula Enemigo a las puertas de Jean-Jacques Annaud. Stalingrad, de fet, està molt present també a la toponomàstica de moltes ciutats europees, com a Bolonya (un dels carrers principals de la ciutat) o a París (una de les estacions més importants del metro): curiós destí, si pensem que ara la ciutat que va donar nom a la batalla ha canviat de denominació i es diu, des de 1961, Volgograd.

[Autor: Alberto Pellegrini]

Stalingrad (1942)

Stalingrad (1942)

Els crims de guerra italians: una historia casi oblidada. (II) Grècia, Líbia, Iugoslàvia i el fals mite dels Italians “bona gent”

dimecres, 27/06/2012

En un precedent article, hem vist com l’actitud dels invasors italians a Etiòpia, durant l’ocupació feixista del país, es va caracteritzar per la seva brutalitat i ferocitat. Tot això, en obert contrast amb el persistent mite dels “Italiani brava gente” (Italians bona gent) que encara actualment gaudeix d’una gran popularitat. De fet, tot i la agressivitat intrínseca del règim de Mussolini, massa sovint s’atribueixen als soldats italians unes suposades característiques de amabilitat i simpatia – especialment en el comportament envers les poblacions sotmeses – que es volen remarcar sobre tot en contrast amb la criminal actitud de les forces d’ocupació alemanyes durant la II Guerra Mundial. El problema és que aquesta amabilitat dels Italians no deixa de ser un mite, i que la brutalitat a Etiòpia no fou l’única pàgina negra en la història recent del país transalpí: en realitat, els crims de guerra italians van ser importants i sovint horribles, tot i que a la postguerra s’hagin conscientment infravalorat, o directament oblidat.

El llistat és llarg, i comença ja en 1923, amb l’anomenada crisi de Corfú: en resposta a l’assassinat d’un general italià en missió diplomàtica a la frontera entre Grècia i Albània, Mussolini – encara cap d’un govern de coalició – va enviar un duríssim ultimàtum a Atenes; a la resposta negativa de les autoritats greques, Itàlia va reaccionar ocupant la illa de Corfú després d’un feroç bombardeig que va matar a civils innocents, retirant-se només després de les pressions britàniques. Recordar-ho també serveix per desmuntar definitivament la llegenda d’un “Mussolini bo” en els seus primers anys de govern.

Tot i així, molt més negra va ser la pàgina que els Italians van escriure a la seva colònia de Líbia, “pacificada” sota el règim feixista. De fet, el control italià sobre Tripolitània i Cirenaica, abans de la conquesta del poder per part de Mussolini, es limitava només a algunes ciutats de la costa: l’interior, en canvi, estava controlat per tribus de beduïns que s’escapaven al domini directe de Roma. Mussoliniva autoritzar llavors, a partir de 1922 i especialment entre 1928 i 1932, una brutal campanya de reconquesta del territori, enviant grans quantitats de soldats sota el comandament dels generals Badoglio i Graziani. Els Italians van construir quilòmetres de filferro espinós per a aïllar les tribus de l’interior; van deportar a centenars de milers de civils en camps de concentració on la mortalitat va ser espantosa (les autoritats líbies parlen de 100.000 morts); van actuar amb una ferocitat desproporcionada contra els rebels, penjant públicament el líder de la rebel·lió Omar al-Mukhtar, fins a aixafar en sang la revolta a principis dels anys Trenta. En el fons, la ja comentada actuació feixista a Etiòpia no va ser un cas aïllat: més aviat, va ser la lògica prossecució de les brutals polítiques ja aplicades a Líbia.

De totes maneres, el citat mite dels Italians “bona gent” es va construir sobre tot a partir de la mistificació de les accions italianes durant la Segona Guerra Mundial. Si ens oblidem per un moment de la realitat – que diu que Itàlia va declarar conscientment una guerra d’agressió a un enemic ja vençut (França), que va envair un llarg llistat de països per a donar satisfacció a les ambicions imperialistes de Mussolini i de bona part de la classe dirigent del país – el mite ens presenta a uns soldats italians una mica matussers, amables i respectuosos en els territoris ocupats, i sempre disposats a compartir les seves escasses racions amb els civils famolencs. I efectivament, a Rússia – tot i ser un exèrcit invasor – els Italians no van caure en els excessos criminals dels Alemanys o dels Romanesos, evitant per exemple participar en les matances indiscriminades o en les deportacions de Jueus.

El problema és que a Grècia, Albània i Iugoslàvia la història va ser diferent. A Grècia – on els Italians constituïen la majoria de les forces d’ocupació entre 1941 i 1943 – els soldats de Mussolini van violar dones, saquejar pobles i massacrar civils, com a Domenikon, on tots els habitants del poble, el febrer de 1943, van ser afusellats com a represàlia per un atac dels maquis. Un quadre una mica diferent del idíl·lic panorama de convivència que presenta la coneguda pel·lícula Mediterráneo de 1992, en la qual els invasors es dediquen a fraternitzar (en tots els sentits) amb la població d’una illeta grega repetint el mantra de “italians i grecs, una cara, una raça”. I a Albània – ocupada ja des de 1939 – les represàlies, les tortures i els saquejos no van cessar fins l’any 1943: els càlculs parlen de 28.000 morts i 43.000 ferits imputables als soldats feixistes.

Tot i això, fou a Iugoslàvia on els invasors de Mussolini van deixar els records més tràgics. Itàlia – després de la ràpida victòria de 1941 – es va annexionar grans extensions de territori a Eslovènia i a Dalmàcia, mantenint al mateix temps un important nucli de forces d’ocupació a la resta del territori, sobre tot a Montenegro i a Croàcia (formalment independent sota el règim de Ante Pavelić). I l’actuació dels exèrcits mussolinians contra els Eslaus del Sud va ser – sense cap mena de dubte – criminal. A les províncies ocupades, es va intentar dur a terme una violentíssima “italianització”, acompanyada per represàlies contra tots aquells que s’hi resistien; la mateixa ciutat de Ljubljana va ser completament rodejada per filferro espinós per a aïllar-la completament del seu interior. Al Montenegro, el general PirzioBiroli es va distingir per la seva ferocitat, ordenant executar cinquanta hostatges per cada italià caigut a mans de la Resistència, i incitant a superar el mite del “bo Italià” amb instruccions com aquestes:

“Odieu a aquest poble. […] Assassineu, afuselleu, cremeu i aixafeu a aquest poble”.

Per altra banda, la monstruosa actitud de Pirzio Biroli rebia total aprovació per part de les autoritats romanes, amb un Mussolini que també apostava per respondre amb “el ferro i el foc” a la resistència de les poblacions autòctones. Una resistència que els Italians intentaven ofegar també amb deportacions en camps de concentració, on la fam i el fred van matar a milers de persones (a Arbe es calculen uns 4000 morts), i mitjançant la seva aliança (a vegades complicada) amb els ústaixes croats, responsables de barbàries espantoses.

Després de tot allò que s’ha comentat, hom es podria esperar que – finalitzat el conflicte– hi hagués hagut un judici també pels criminals de guerra italians, seguint l’exemple de Nuremberg. En realitat, i no obstant les reiterades peticions del Govern iugoslau, pràcticament cap militar italià va ser jutjat o condemnat per crims de guerra, ni per països estrangers ni per Roma (sobre tot després de l’amnistia post-bèl·lica). I si això és comprensible – encara que no justificable – en la òptica de la Guerra Freda, molt menys comprensible és l’actitud posterior de tots els governs italians, mai disposats a reconèixer els tràgics errors del passat i sempre hostils fins i tot a les investigacions sobre el tema. Quan ja han passat més de 60 anys des dels fets citats, creiem imprescindible deixar de mistificar l’actitud italiana durant l’etapa feixista i abandonar finalment el mite dels “Italians bona gent”, per a analitzar i investigar sistemàticament – i sense prejudicis o recances – també les pàgines més negres del passat.

[Autor: Alberto Pellegrini]

Execució d'Omar al-Mukhtar

Execució d'Omar al-Mukhtar