Arxiu de la categoria ‘Espanya’

75 anys de la matança de Badajoz: Un record molt present

dilluns, 4/07/2011

El passat 19 de juny, en plena celebració del Consell Polític Regional d’Izquierda Unida d’Extremadura, que havia de resoldre el posicionament dels tres diputats autonòmics de la coalició d’esquerres davant la votació d’investidura a la presidència de la Junta d’Extremadura; el Coordinador General d’IU, Cayo Lara, va recordar la matança perpetrada per les tropes franquistes a la plaça de toros de Badajoz, l’agost de 1936, amb l’objectiu de convèncer als seus companys extremenys de no abstenir-se en la votació parlamentària, decisió que atorgaria el govern autonòmic al Partit Popular, identificat en el seu discurs com els hereus del franquisme. L’apel·lació no va donar els seus fruits i va ser rebuda amb una esbroncada per una part de l’auditori, però deixava clar l’enorme pes simbòlic i emocional d’un episodi que ha marcat la història contemporània d’aquest territori. Independentment de l’encert o el desencert polític d’aquest referència històrica, resulta oportú rescatar aquest episodi per comprendre el seu pes en l’imaginari col·lectiu associat a les matances comeses durant la Guerra Civil.

La massacre d’agost de 1936 a la plaça de toros de Badajoz està envoltada de rumors i especulacions (s’ha parlat que algunes de les víctimes van ser torejades abans de l’execució, i existeixen indicis que les execucions es feien davant de públic –principalment les noves autoritats colpistes- i amb banda de música inclosa), però, deixant de banda les múltiples elucubracions al voltant d’aquest tema, allò que resulta innegable és que a la ciutat extremenya va tenir lloc un crim de guerra que significà l’assassinat d’aproximadament 1.500 persones (una estimació conservadora que podria arribar perfectament a les 3.000 víctimes, dins d’una ciutat de poc més de 40.000 habitants l’any 1936), pel simple fet de resultar sospitoses de formar part d’organitzacions republicanes o de simpatitzar amb idees lliberals o progressistes.

Alguns autors, com l’historiador Francisco Espinosa (La columna de la muerte. El avance del ejército franquista de Sevilla a Badajoz, Barcelona: Crítica, 2003) no dubten a parlar de Pla d’extermini per fer referència a la campanya repressiva portada a terme pels militars colpistes, més concretament per la columna militar encapçalada pel general Juan Yagüe i que va avançar en direcció a Madrid des de Sevilla fins a Badajoz (recorrent els 250 kilòmetres que separen les dues ciutats en 12 dies). Aquesta columna, formada pels legionaris i els regulars africans (els coneguts “moros”) van portar a terme una guerra colonial per allà on van passar, tal i com palesen les paraules del mateix Yagüe: “El fet que la conquesta d’Espanya per l’exèrcit es produeixi amb tanta lentitud té aquest avantatge: ens dóna temps per depurar completament el país de tots els element rojos”

Badajoz va caure el dia 14 d’agost i cap a les 4 de la matinada del dia 15 van començar les execucions extrajudicials a la plaça de toros i a d’altres indrets de la ciutat. El mecanisme era senzill, tal i com explica Manuel Moreno Ramírez, un dels presoners que va passar per la plaça i que va poder salvar la vida en intercedir per ell un municipal i un guàrdia civil que el coneixien: agafaven als presoners que estaven als passadissos sota les graderies en grups de vint en vint, els treien a l’arena, els afusellaven, altres presoners els carregaven en una camioneta que només tenia espai per a vint cosos, i els portaven al cementiri on s’anaven apilant, fins que el dia 16 va començar la incineració dels cadàvers.

La violència desfermada a Badajoz no es va correspondre amb una suposada revenja per les víctimes del “terror roig” de Badajoz (11 persones assassinades a causa d’una violència revolucionària que va ser rebutjada per les autoritats republicanes i limitada per la seva acció governamental). A més de la dinàmica de guerra d’extermini endegada per les tropes colonials, els motius de la massacre els trobem en el desig d’eradicar una part fonamental de l’obra republicana: la reforma agrària. Una reforma que als anys trenta, a llocs com Extremadura, havia posat en qüestió l’ancestral poder dels cacics i terratinents locals. Calia retornar al vell ordre social que els aires modernitzadors de la II República havien trastocat, i per fer-ho la política de sang i foc era fonamental. Un cop més, les paraules de Yagüe, en respondre sobre els fets al periodista nord-americà John T. Whitaker, són tan clares com contundents: “Per descomptat que els vam matar […] Què esperava vosté? Que portés a 4.000 rojos amb mi mentre la meva columna avançava? […] Que els deixés convertir Badajoz en roja una altra vegada?”.

L’epicentre de la matança, la plaça de toros de Badajoz, va ser enderrocada l’any 2002, tot i que el record encara perdura en l’imaginari col·lectiu de moltes persones i posa damunt la taula el caràcter institucional i premeditat de la violència franquista a la rereguarda; un caràcter quantitativament i qualitativament diferent a la repressió que va tenir lloc a la rereguarda republicana, repressió de la qual parlarem en properes dates; perquè alhora que qualsevol assassinat és condemnable, el caràcter desigual de la violència a la rereguarda durant la Guerra Civil també ha de ser explicat, que no justificat.

(Autor: José Manuel Rúa Fernández)

Calidoscopi independentista: viatge a la Catalunya dels anys trenta (IIa part)

dilluns, 20/06/2011

Ben retrobats iniciem la segona part d’aquest calidoscopi independentista on –com ja vam anunciar– centrarem l’atenció en les propostes que provindran de la dreta i fins i tot de l’extrema dreta independentistes alhora que esbossarem breument l’evolució que farà l’independentisme català fins a l’esclat de la Guerra Civil espanyola. I és que si en la primera part d’aquest relat ja vam dibuixar les opcions que sorgirien a l’esquerra i a l’extrema esquerra d’ERC, ara no ens queda més que posar fil a l’agulla per a ocupar-nos de totes aquelles propostes que aflorarien –diguem-ne– a l’altre costat de l’apassionant laboratori ideològic d’aquells convulsos anys trenta.

Efectivament, més enllà de les opcions electorals de l’esquerra independentista, que inequívocament tingueren la virtut d’adaptar a la política catalana els nous vents de moda que bufaven amb força des de les files de la III Internacional, que per aleshores tenia una notable força atraient entre molts joves europeus, el cert és que per a molts altres les diferents versions dretanes que inundarien l’Europa d’entreguerres tenien –si fa no fa– el mateix ímpetu, fortalesa i vitalitat polítiques que el marxisme-leninisme. I és que fet i fet, ambdues tendències, a més de revolucionàries i modernes, es mostrarien ben capaces d’arrossegar bona part de les esperances, il·lusions i projectes d’una generació que, amb l’atzucac de la Gran Guerra i el posterior crac borsari de 1929, s’havien immergit en la més profunda de les crisis conegudes fins aleshores.

A Catalunya, aquest espai dretà –i en bona mesura antimacianista– fou cobert per tots aquells que s’aixoplugaren, principalment, sota l’estela del nacionalisme integral: una nova versió del nacionalisme que –entre d’altres– tindria en la figura de Charles Maurras i la nova dreta radical francesa com a màxims exponents. Per a Maurras, que gaudia de nombrosos adeptes entorn el moviment i el setmanari homònim de l’Action Française, i que de ben jove havia format part del moviment felibritge, considerava la Nació com un fet històric casi biològic; per tant, si la biologia moderna havia descobert la selecció natural és que la democràcia igualitària estava condemnada per la ciència. Amb tot, abraçar el nacionalisme integral no implicava com a condició sine qua non adscriure’s al feixisme, però en el temps sí que acabà esdevenint una de llurs característiques, així que –en conseqüència– dintre d’aquests moviments sí que es produirien irremeiablement derives individuals cap a la feixistització.

Així doncs, i dins l’estratègia electoral dels nacionalistes radicals antimacianistes, l’opció electoral més reeixida que sorgiria per la dreta seria la del Partit Nacionalista Català (PNC), que –malgrat llur fracàs en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, el 20 de novembre de 1932– esdevindria el primer (i únic partit d’aquelles legislatives) que recolliria les principals propostes del nacionalisme integral teòric: nacionalització dels serveis públics, de la banca i de les caixes d’estalvi; corporativització de la vida política i social; sindicació obligatòria de la classe treballadora; o supeditació de l’individu a la nació, que evidentment –en el cas de Catalunya– havia d’esdevenir estat. Tanmateix, tot i el fiasco sofert, el PNC aconseguiria sens dubte un major suport que no pas l’EC de Jaume Compte, que –presentant-se a les eleccions sota les sigles d’Estat Català-Partit Proletari (EC-PP)– tan sols aconseguiria per Barcelona-ciutat, amb un cens de 267.787 votants i un 46,5 % d’abstenció, 586 vots de màxima davant els 6.370 aconseguits pel cap de cartell dels primers, el conegut jurista i fervent catòlic Francesc de Paula Maspons i Anglasell.

A fi de comptes, la llei electoral, lleugerament retocada el maig de 1931 però en essència basada amb la de 1907, i tot i haver-hi llistes obertes, conservava un sistema majoritari, en què per a esdevenir diputat calia almenys un 20 % dels vots emesos, i en cas que cap candidatura l’aconseguís calia celebrar una segona volta, on només hi participaven les que haguessin obtingut en primera més del 8 %, cosa que evidentment dificultava força les expectatives dels petits, a no ser que es presentessin en coalició. De fet, tant la benemèrita i històrica Unió Catalanista com la nounada Unió Democràtica de Catalunya (UDC), amb tan sols un 1,17 % dels vots respectivament, obtindrien un escó cadascuna pel fet de presentar-se coalitzades amb ERC i amb la Lliga Regionalista.

Així les coses, indiscutiblement l’estratègia electoral dels antimacianistes se n’havia anat veritablement en orris. Deixant a banda l’apoliticisme de NS!, que es mantingué coherent amb els seus postulats insurreccionals com a millor antídot per a lluitar contra la metròpoli, el catalanisme radical de dretes, catòlic o simplement conservador, també gaudia si més no d’una pluralitat destacable. Era el cas de la UDC, fundada amb un bon reguitzell d’intel·lectuals a finals de 1931, partidària d’una federació amb la resta de territoris de parla catalana, i creada a partir d’un popurri de carlistes i catalanistes catòlics desencisats amb les polítiques laïcistes de la República. Fou –sens dubte– un dels partits de l’època amb més democràcia interna, innovador també per a ésser dels primers d’afiliació directa i ferm seguidor de la democràcia cristiana italiana de Luigi Sturzo i del personalisme francès del filòsof cristià Emmanuel Mounier. I és que fins i tot, dins les files dels conservadors lligaires, també hi havia cabuda per a independentistes com l’economista i demògraf Josep A. Vandellòs i Solà, un dels principals científics catalans que dedicà gran part dels seus estudis als fenòmens migratoris i, en concret, com podien afectar aquests a l’avenir de Catalunya.

En efecte, el problema de la immigració desfermà tota mena de debats ja durant els anys trenta, i molt especialment a principis de 1933, en què l’opinió pública catalana, des de la Unió Socialista de Catalunya fins a la Lliga Regionalista, identificà la violència àcrata amb la immigració provinent de les regions meridionals d’Espanya, i que passaria a ésser coneguda de forma pejorativa com a murcianisme. De lectures i interpretacions n’hi havia per donar i vendre: des de propostes com la del veterinari i diputat d’ERC Pere M. Rossell i Vilar, que suggerí l’elaboració d’una Llei en defensa de la raça catalana, fins algunes de més exhaustives com les de NS! o el PNC, que a més de considerar-ho com a una autèntica “invasió d’immigrants” advocaven per a donar treball només a la classe treballadora autòctona. Per contra, des de les files dels marxistes-leninistes del BOC o l’EC-PP, a més de combatre fins i tot a garrotades la fraseologia violenta dels mítings dels catalanistes integrals, acusaven sense contemplacions –tal com deien– “als patriotes burgesos catalans” d’afavorir i “demanar aquesta invasió que els proporcionava mà d’obra barata”. Al capdavall, però, tots aquests debats sobre teories racials o de quin tipus d’immigració convenia més o menys, no era quelcom estrany ni extrem en una Europa on, a desgrat del que pugui semblar en l’actualitat, el món s’entenia i es concebia en bona mesura d’aquesta manera.

Sigui com sigui, el cas és que amb la mort de l’Avi el Nadal de 1933 i l’ascens a la presidència de Lluís Companys, que intentà recompondre una ERC malmesa per la marxa d’un dels grups fundadors del partit, els lluhins de l’Opinió, iniciaria el mandat amb un govern de concentració nacional, reconeixent –al seu torn– un cert lideratge al tàndem Dencàs-Badia, que ben aviat ocuparien responsabilitats rellevants en el si de la Generalitat. En aquesta nova conjuntura, i amb un nou govern de dretes a Madrid, sorgit de les legislatives del 1933, com de l’ofensiva contra la Llei de Contractes de Conreu catalana, portaren a un cert replanteig a tots els grups del catalanisme radical, tant els de dreta com els d’esquerra, que a la fi es conjurarien sota una mateixa estratègia. Tot el serial que vindria a posteriori i que portaria finalment a la consumació dels fets d’octubre, per raons d’espai, el deixarem temporalment als fogons, per a dedicar-hi algun dia un post monogràfic sobre la qüestió.

Comptat i debatut, doncs, amb l’ensulsiada d’octubre i la repressió generalitzada, que es convertí a Catalunya en una mena d’estat d’excepció que es perllongaria al llarg dels mesos de 1935, l’independentisme català fou tocat de mort. Gran part dels dirigents com els militants que havien participat en l’aixecament del sis d’octubre, o bé foren empresonats o bé passarien a la clandestinitat o a l’exili. Així doncs, davant la patent desorganització i desorientació ideològica, el cert és que una part rellevant dels independentistes –especialment els més joves– patiren una significativa radicalització dretana, amb un fort emmirallament cap el feixisme, considerat un nou estil polític, revolucionari i modern, més unificador que no pas el marxisme-leninisme, i que per aquelles dates semblava que anava a arrabassar el paper que fins aleshores havien anat desenvolupant les decadents democràcies liberals.

I així fou, de la fantasia i la tàcita simpatia a la praxis política. Alguns dirigents a títol individual de NS!, com alguns membres del PNC, que al capdavall compartien una mateixa base social, entrarien en contacte amb més o menys intensitat amb l’organització exterior del partit nazi, el NSDAP, que –prometent ensinistrament militar– fins i tot autoritzà que alguns joves independentistes fessin excursions i pràctiques de tir conjuntes a la finca que la delegació del partit alemany a Barcelona mantenia al Montseny per a llurs Joventuts Hitlerianes. De fet, entre els cercles universitaris, algunes faccions intentaren d’alguna manera o altra la constitució d’un partit nacionalsocialista català de forma clandestina, tal com –per exemple– havia fet un grup d’estudiants capitanejats per l’estudiant d’arquitectura Jacint Goday i Prats, amb la implantació d’un Moviment Nacionalista Totalitari l’estiu-tardor de 1935, que –defensora d’una “Catalunya totalitària”– edità una nova publicació de només quatre números: Ferms!. Però aquestes derives foren ràpidament desaprovades pel gruix del separatisme català que, com Daniel Cardona, el líder de NS!, des de l’exili, esmerçà esforços per a mantenir la línia oficial de l’organització dins uns límits democràtics sense abandonar llur anhel per a un aixecament popular a la irlandesa, deixant clara la divisòria entre nacional-feixisme i nacionalisme alliberador.

Finalment, amb la victòria de les esquerres a les eleccions de febrer de 1936 i la tornada a la normalitat política i institucional a Catalunya, l’independentisme, després d’aitals giragonses, finalment consumà el procés d’unificació que el portaria, poc abans de l’esclat de la Guerra Civil, a la refundació d’Estat Català a partir de la confluència entre NS!, el PNC i les JEREC de Dencàs i dels ja morts germans Badia. Per la seva banda, l’extrema esquerra independentista també s’acabà immergint en els processos d’unificació marxista que s’encetarien a Catalunya a partir de 1935: alguns anaren a parar al POUM, mentre que d’altres –la gran majoria– ho farien al PSUC el mateix juliol de 1936. Però aquesta ja és una altra història.

(Autor: Daniel Roig i Sanz)

Calidoscopi independentista: viatge a la Catalunya dels anys trenta (Ia part)

dilluns, 6/06/2011

Fa tot just un parell de setmanes, arran d’un post sobre les convulses relacions entre el catalanisme radical d’ERC i la CNT, que acabaria amb l’assassinat dels germans Badia l’abril de 1936, gosàvem afirmar: “l’independentisme català dels anys trenta no fou ni molt menys un patrimoni exclusiu d’ERC ni d’aquells que seguiren a l’Avi, sinó que per primera vegada gaudí d’adeptes en gairebé tot l’espectre polític i ideològic possible de l’època, des de l’extrema esquerra fins a l’extrema dreta”. Per suposat aquest nou post, que altra volta exposarem en dues parts, no és per desdir-nos-hi, sinó per afermar-ho, i –tal com prometérem– escriure quelcom més al respecte.

En efecte, l’independentisme català d’aquells anys fou com un calidoscopi, en què tot i veure-hi una figura de simetria radiada de múltiples colors, en sacsejar-lo pot variar quasi il·limitadament. I és que al capdavall el separatisme català –tal com s’anomenava (i autoanomenaven) aleshores– fou increïblement ric en matisos i opcions; tantes com hi hagueren al llarg i ample de l’Europa d’entreguerres. Però metàfores a part anem al quid de la qüestió, i per això proposem de nou al lector un viatge a la Catalunya dels anys trenta.

Sens dubte amb l’adveniment de la República aquell 14 d’abril de 1931 l’esclat popular havia estat abassegador. Arreu del país les mostres d’alegria eren ben patents, i a Barcelona riuades de gent circulaven amunt i avall al crit de Visca la República!. Els tramvies, des d’on la gent cantava efusivament la marsellesa, eren plens a vessar, i dels barris limítrofs, aprofitant la conjuntura per treure quatre cèntims, emergien tot de venedors ambulants amb llacets tricolors, ensenyes i retrats dels principals dirigents polítics. Per descomptat no hi faltava la del gran cabdill del separatisme català: Francesc Macià; inequívocament la més sol·licitada d’aquella jornada històrica. I és que l’Avi, imitant el gest de Companys però sent molt més explícit en llurs objectius, acabava de proclamar la “República catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica”.

Amb aquest gest, els independentistes, especialment els que s’havien mostrat més crítics amb la línia oficial d’Estat Català (EC) durant la Conferència d’Esquerres del mes anterior, en què havia nascut el que esdevindria el gran partit de la Catalunya republicana, l’ERC, cregueren un cop més que Macià no era aquell traïdor que alguns ja havien començat a pensar. Per un moment veieren realitzats llurs somnis: els d’una República Catalana deslliurada d’Espanya. Un somni –en definitiva– pel qual havien lluitat a cops de porra, presó i exili durant gran part de les seves vides. Però el desencís no trigaria a arribar. Tres dies després, la visita de tres ministres del Govern provisional de la República (espanyola, és clar) comportaria un gir polític important: la República Catalana s’esvania, sent substituïda per una mera Generalitat, de facto que no de iure, i l’acord d’elaboració d’un projecte d’estatut d’autonomia.

Així les coses, i deixant a banda tota la literatura que se n’ha escrit, el cert és que pels nacionalistes radicals la culpa de tot plegat no era dels nous ministres de Madrid, entre ells dos catalans, Nicolau d’Olwer i Marcel·lí Domingo, sinó de la feblesa de Macià per no haver sabut defensar allò que semblava estar al sac i ben lligat. D’arguments no en faltaven. El mateix Macià, el dia disset, havia ordenat el tancament de l’oficina de la Guàrdia Cívica Republicana: un projecte d’Exèrcit de Catalunya apadrinat pels principals prohoms independentistes, protagonistes de les aventures insurreccionals dels anys vint. Però la incomprensió també arribava des de les files de militars radicalitzats compromesos amb la causa com el general López Ochoa o en José García Miranda, que fins i tot estaven disposats a llançar el capità general de Catalunya, el monàrquic Ignasi Despujol, literalment per la finestra per tal de consolidar –en tot cas– una unió de repúbliques ibèriques i no una República unitària. Però el resultat fou el que fou. Macià, que pensava que havia deixat el llistó ben alt, cometé un greu error tàctic. I és que en el fons, a gran part dels nous dirigents catalans, moguts per una certa ingenuïtat i abassegats per un triomf electoral que ni tan sols havien somniat, els acabà passant factura la postura de debilitat política en què quedaren després d’acceptar, sense condicions, la via estatutària.

Sigui com sigui, el cas és que la gestió d’aquells tres dies acabaria desfermant les ires dels separatistes catalans, que poc a poc s’immergiren en una crisi que acabà esmicolant orgànicament el moviment; sobretot després de veure com bona part dels que havien participat en les trifulgues de la dècada anterior eren relegats a la mínima expressió en el nou projecte governamental de la totpoderosa ERC, que en successives eleccions acabà guanyant tots els espais de poder del país. De fet, per a ells, els independentistes “ferms”, que tan anhelaven la màxima irlandesa de England’s difficulty is Ireland’s opportunity, no els hi calia cap excusa més davant del que consideraven una traïció en tota regla: l’Avi s’havia declarat “separatista dels borbons” però no de la nounada República espanyola.

Durant aquells primers mesos, la dissidència independentista de tots aquells que s’havien aixoplugat sota les sigles d’EC es dividí –diguem-ne– entre macianistes i antimacianistes. Els primers, tot i la mala digestió que els hi havia provocat les renúncies inicials, endegaren una estratègia des de dins, marcant terreny davant els sectors republicans d’ERC. Eren, entre d’altres, els Badia, els Dencàs o els Vàchier; independentistes, en definitiva, que no abandonarien el partit, i que fruit de les seves primeres passes en l’organització d’un escamot de protecció per a l’edifici de la Generalitat s’acabarien fent un lloc dins l’organigrama institucional, creant les seves pròpies parcel·les de poder en l’àmbit de la seguretat i l’ordre públic, i que en termes generals passarien a estructurar-se sota les sigles de JEREC. Per la seva banda, els antimacianistes, que en un principi mantingueren contactes entre ells, ràpidament es dividirien en dos per discrepàncies ideològiques: per l’esquerra, el gener de 1932, naixia l’Estat Català-Força Separatista d’Extrema Esquerra (EC-FSEE); mentre que per la dreta, el març d’aquell mateix any, ho feia el Partit Nacionalista Català (PNC).

Però al marge dels separatistes governamentals com d’aquests dos partits separatistes alternatius, que s’acabarien presentant en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya el novembre de 1932, amb un fracàs –per cert– estrepitós, l’oferta independentista encara donava per més. I és que ja abans de la proclamació de la República, el 1930, s’havien anat formulant pel cap baix tres nous projectes: un d’apolític, antimacianista radical i ferm seguidor de la via insurreccional a la irlandesa, Nosaltres Sols! (NS!), que acabaria esdevenint l’única organització independentista que aconsellaria votar en contra l’Estatut de Núria; un de cultural, partidari d’una estratègia de conscienciació nacional encarada cap els joves, Palestra; i finalment un de marxista-leninista, el Bloc Obrer i Camperol (BOC), sens dubte l’opció extraparlamentària més seriosa, més coherent i més atraient per la classe treballadora i per la joventut que abraçava els postulats del catalanisme radical.

El BOC, que havia estat el darrer en abandonar la idea d’una República Catalana, i que comptaria temporalment amb alguns militants il·lustres com Salvador Dalí, era el producte resultant de la unificació del minúscul Partit Comunista Català (PCC), creat el 1928 per militants d’EC partidaris de la dictadura del proletariat com Jordi Arquer i Jaume Miravitlles, i la Federació Comunista Catalano-Balear (FCCB), capitanejada per Joaquim Maurin, que s’havia escindit dels comunistes espanyols cap el 1930 per desavinences d’ordre sindical i nacional. Les discrepàncies amb el grup de Jaume Compte, de l’ala esquerrana d’EC, raïen en el fet que mentre els bloquistes tenien vocació estatal i entenien que la revolució social portaria l’alliberament nacional, els altres invertien senzillament la relació de prioritats. Per Moscou, però, el BOC no era res més que un desviacionisme dretà de tall bukharinista que calia frenar fos com fos, així que l’estiu de 1932 des de la URSS s’impulsà l’estalinista Partit Comunista de Catalunya (PC de C), que –declarant-se favorable a la independència de Catalunya– era gairebé l’únic partit comunista europeu legitimat per la Komintern amb la mateixa autonomia que un d’estatal. De fet, les diferències d’aquest últim amb l’EC-FSEE eren mínimes, i al llarg del bienni 1933-34 ambdues organitzacions acabarien confluint apoderant-se del sindicat mercantil més important de l’època: el CADCI.

Tanmateix, la gran aportació de l’extrema esquerra independentista des d’un punt de vista teòric, més enllà d’aitals desacords ideològics entre uns i altres, foren les significatives anàlisis econòmiques referides a la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, que durant l’etapa republicana, amb l’excepció del filòsof i economista Joan Crexells, traspassat el 1926, prengueren una notable consistència. En aquest sentit, doncs, seria pionera pel que fa a la literatura econòmica independentista, les obres del militant cenetista –i posterior ideòleg de les col·lectivitzacions de 1936– Joan P. Fàbregas, que el 1932 protagonitzaria una conferència als locals d’EC-FSEE intitulada Possibilitats econòmiques d’una Catalunya independent, en què per primera vegada exposava en dades l’espoli fiscal de l’Estat respecte Catalunya. De fet, tot i que paradoxalment a posteriori fou un discurs que adoptaria fins i tot l’esquerra, el primer que encetaria la qüestió en sentit contrari, és a dir el de la inviabilitat econòmica, fou precisament Francesc Cambó, que poc s’imaginava que els mercats finalment s’obririen més enllà de les fronteres espanyoles.

Però per ara deixem en suspens el relat. En el proper post, doncs, continuarem aquest calidoscopi independentista, abordant especialment les propostes que provindran des de la dreta i l’extrema dreta alhora que veurem l’evolució que finalment farà l’independentisme fins a l’esclat de la Guerra Civil.

(Autor: Daniel Roig i Sanz)


Defensar Madrid és defensar Catalunya. Solidaritat en temps de guerra, 1936-1939: Un exposició sobre dues ciutats i una mateixa lluita

dimarts, 24/05/2011

Nobody expects the Spanish Revolution. Aquest lema de les actuals concentracions d’“indignats” escampades per diverses places de ciutats de tot l’Estat, inspirat en un clàssic sketch dels Monty Python (Nobody expects the Spanish Inquisition: http://www.youtube.com/watch?v=yxfg8xcZFYs) i popularitzat gràcies a les xarxes socials, ha tornat a establir lligams reivindicatius entre dos ciutats freqüentment confrontades en diferents àmbits (polítics, econòmics, esportius…) com són Madrid i Barcelona.

Aquest lligam reivindicatiu, iniciat arran del Moviment 15 de maig, que expressa un rebuig a la situació política i econòmica actual i que, dins d’una amalgama molt heterogènia i, fins i tot difusa, exigeix una democràcia més participativa amb continguts socials; torna a fer coincidir dues ciutats que al llarg de la seva història, a més de competir, també han compartit moltes coses.

Entre aquestes coses paga la pena rescatar el moviment de solidaritat que s’establí fa gairebé 75 anys, amb motiu de les campanyes d’ajuda militar i humanitària de Catalunya en general i de Barcelona en particular, en favor de Madrid durant el duríssim setge que va patir la capital de l’Estat per part de les tropes franquistes a la Guerra Civil.

Per recordar aquell període històric, quan les dues ciutats van estar agermanades en la lluita contra el feixisme i en defensa de la democràcia republicana, el Centre d’Estudis d’Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona, conjuntament amb l’Ajuntament de Barcelona, presenta l’exposició Defensar Madrid és defensar Catalunya. Solidaritat en temps de guerra, 1936-1939, que s’obre al públic a partir del dilluns 23 de maig de 2011 a la Sala Ciutat de l’Ajuntament de Barcelona (C/ Ciutat, 2), fins al 10 de juliol de 2011 (de dilluns a dissabte de 15.00 a 20.00 h., i diumenges i festius de 10.00 a 14.00 h., entrada gratuïta).

A través de la reproducció de cartells, fotografies i altres documents d’aquell període, l’exposició vol rescatar la història de solidaritat entre Madrid i Barcelona en uns moments dramàtics i decisius del nostre passat més recent, una història compartida que dóna vida a les paraules de Pablo Neruda, la solidaritat és la tendresa dels pobles.

(Autor: José Manuel Rúa Fernández)

Cartell Exposició Catalunya - Madrid

Miquel Badia i el catalanisme radical davant la CNT: crònica d’una mort anunciada (IIa. part)

dilluns, 23/05/2011

Reprenent el fil d’aquesta crònica en el punt just on ho havíem deixat, i havent posat ja sobre la taula alguns dels factors conjunturals que menarien a l’augment de la conflictivitat social durant la II República, encetem aquesta segona part endinsant-nos de ple en la confrontació directe entre els catalanistes radicals d’ERC i una CNT catalana que, tot i la minva progressiva d’efectius, ja fos per l’empresonament dels seus membres o per la purgues interiors protagonitzades en bona part pels faistes, seria encara capaç de mantenir uns nivells d’acció i de mobilització notablement importants al llarg del bienni 1933-1934.

Efectivament, paral·lelament a l’acció policial repressiva contra la central anarquista, dirigida –com dèiem– pels governadors civils fins el traspàs de les competències a la Generalitat, anaren prenent ressò les accions dels escamots de les JEREC. Aquestes, les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català, creades a la tardor de 1931 a l’escalf del tàndem Dencàs-Badia, formaven part de l’estratègia dels separatistes macianistes per a enquadrar la joventut, i que –sense perdre de vista la via insurreccional per assolir la independència– apostava per aprofitar les estructures de poder que brindava una ERC hegemònica, evitant –al seu torn- la dissidència cap a d’altres organitzacions del separatisme antimacianista. De fet, tot i que tal volta ho explicarem més extensament en un altre post, aprofitem l’ocasió tan sols per a fer un apunt al respecte: l’independentisme català dels anys trenta no fou ni molt menys un patrimoni exclusiu d’ERC ni d’aquells que seguiren a l’Avi, sinó que per primera vegada gaudí d’adeptes en gairebé tot l’espectre polític i ideològic possible de l’època, des de l’extrema esquerra fins a l’extrema dreta.

Així les coses, si en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, el novembre de 1932, les JEREC s’encarregarien de mantenir l’ordre públic durant els mítings del partit, ràpidament passarien a d’altres mètodes, començant per qualques episodis violents tant durant la campanya electoral com el mateix dia de les eleccions, en què es registraren puntualment alguns trencaments d’urnes. La resposta no es faria esperar, i immediatament les crítiques contra els aldarulls provocats pels escamots començarien a ploure d’arreu. Les reiterades desfilades i la uniformització del vestuari, amb camisa verd oliva, cinturons de cuir, bandes d’excursionista i pantalons de vellut fins els genolls, malgrat la comuna paramilitarització de gran part de les organitzacions polítiques, no era fàcilment digerible per a una opinió pública catalana (i catalanista) ben ancorada en els principis de les democràcies occidentals. Al cap i la fi, en l’imaginari col·lectiu, les similituds amb els camises negres de la Itàlia feixista era inevitable. I és que una cosa eren els escamots dels anys vint, inserits en el model insurreccional irlandès i en un exèrcit d’alliberament nacional, i una altra de ben diferent era el nou aire que prenien les desfilades dels anys trenta. Amb tot, malgrat les crítiques, que amplis sectors d’ERC no sabien ni com justificar, les polèmiques activitats dels escamots continuaren al llarg de 1933. De res serviren, doncs, les múltiples manifestacions públiques d’antifeixisme per part de Miquel Badia o de Josep Dencàs, que des de les pàgines del setmanari satíric El Bé Negre –el Polònia dels anys trenta– el titllarien ben aviat (i irònicament) com a “Il Dencasso és nostro Duce”.

Però a la pràctica, el cert és que els escamots acabaren fixant llur acció contra els anarquistes. En la seva lògica els cenetistes eren una autèntica trava per a la nacionalització del país i per a la consolidació de les institucions d’autonomia. Àdhuc àmplies capes de la població, inclosa la dreta espanyolista i alguns anarquistes moderats, havien aplicat algunes lectures socialdarwinistes vinculant el proletariat immigrant amb la delinqüència social o la violència exercida per molts que s’aixoplugaven sota les sigles de la FAI, i que en els cercles marxistes definien com a lumpenproletariat. Nogensmenys, aquesta visió era compartida pel conjunt de la petita burgesia i les classes mitjanes catalanistes, poc (o gens) familiaritzades amb el proletariat no qualificat: generalment mà d’obra importada de les regions meridionals d’Espanya, amb poques possibilitats d’ascensió social, i que –provocant indirectament una competència deslleial amb el proletariat autòcton– servia a les classes benestants i als grans propietaris per a baixar als salaris reals de les classes treballadores del país. De tot plegat la premsa se’n faria significativament ressò, tal com reflectien algunes sèries periodístiques ben conegudes a l’època com la de Josep M. Planes, “Gànsgsters a Barcelona”, des de les pàgines de La Publicitat, sens dubte un dels diaris de més qualitat de la Catalunya republicana, o allò del transmisserià del periodista –i posteriorment acèrrim franquista– Carles Sentís, en referència als murcians que arribaven en tren expulsats de les seves terres pel grans terratinents del sud i que engruixien els suburbis de Barcelona.

Sigui com sigui, aquestes idees també foren presses pel catalanisme radical dels escamots, que les interpretaren a la seva manera, considerant els faistes elements desnaturalitzadors i, per tant, agents de l’espanyolisme. I així les coses, el cert és que hi mantingueren un frec a frec al llarg de 1933: des d’intimidacions i amenaces de mort fins a pallisses, demostracions de força o irrupcions violentes pistola en mà als bars i tavernes freqüentats per anarquistes en barris obrers com el Raval, la Torrassa o Collblanc. En realitat, en el fons d’aquest frec a frec, d’assassinats a banda i banda, també hi havia la lluita per qui tenia l’hegemonia al carrer; això sí, aquesta lluita tenia com a condició sine quo non la utilització d’una violència elevada, doncs al cap i la fi aquesta fou en bona part la tara dels europeus dels anys trenta.

Però el fet paradigmàtic de tot plegat, foren les pràctiques d’esquirolatge per part dels escamots contra les vagues promogudes pels cenetistes, que, com en el cas de la de transports, convocada l’abril de 1933, l’acabarien rebentant fent funcionar els autobusos i tramvies de Barcelona. De fet, tant el mateix Miquel Badia com el Governador Civil Claudi Ametlla, que acceptà la proposta d’aquest a canvi de no anar uniformats amb la camisa verda, sabien que l’acció no seria mai mes perdonada per la FAI. Finalment, les lluites violentes de carrer entre escamots i anarquistes s’acabaren. L’acció dels escamots havia ultrapassat els límits; i a conseqüència de la controvertida desfilada cap a Montjuïc del 22 d’octubre de 1933 (veure imatge al final del post), com del posterior assalt a la impremta on s’editava El Bé Negre, la Unió Socialista de Catalunya estigué a punt de trencar la coalició governamental amb ERC si no es dissolien els escamots, tal com així s’acabaria fent per ordres del mateix Macià a principis d’aquell desembre.

Però la història entre anarquistes i els partidaris dels Dencàs i Badia no s’acabà aquell any, amb la mort el dia de Nadal de l’Avi, sinó que amb el nou govern Companys, i ja durant els mesos que precediren aquell 6 d’octubre, s’hi afegí un nou element en aquesta lluita: els catalanistes radicals, apadrinats per Josep Dencàs, i de la mà de Miquel Badia, nomenat Cap de Serveis d’Ordre Públic el març de 1934, accedien al control de les forces d’ordre públic. Per suposat, no fou pas l’única parcel·la on hi foren presents. Els separatistes d’ERC, superant els difícils equilibris interns en el si del partit, havien aconseguit cotes gens menyspreables de poder des de 1931: l’Alcaldia de Barcelona; la Conselleria de Sanitat i d’Assistència Social; l’Associació de Funcionaris de la Generalitat; la Guàrdia Urbana de Barcelona; i a tall de colofó la Conselleria de Governació per part de Dencàs.

En aquesta nova conjuntura Badia utilitzà tots els mecanismes que li brindaven les lleis aprovades per la República en matèria d’ordre públic. La seva acció al capdavant de la policia li valgué no poques felicitacions per part de l’opinió pública catalana, tant la republicana com la conservadora, que veieren en la contundència utilitzada la via correcte per acabar no només amb la violència faista sinó també contra la corrupció, les màfies del joc, el tràfic de drogues i, en general, contra tot allò que es considerava la ciutat dels gàngsters, on el Barri Xino –entre cocktails, tango, flamenc i cocaïna- n’era la seva màxima expressió. Evidentment no hi faltaren les crítiques, però ara ja només des d’àmbits anarquistes, que acusaren repetidament a Badia d’assassinats selectius i de tornar a les tàctiques policials dels anys durs del pistolerisme.

A la pràctica, aquesta política repressiva contra cenetistes per part del catalanisme radical d’ERC, especialment amb el control de l’ordre públic, fou un error tàctic que acabaria precipitant el rebuig frontal de la CNT a la seva participació en els Fets d’Octubre, i que inequívocament hagués estat indispensable per el triomf del proclamat Estat català. Certament, els nous dirigents cenetistes s’havien immergit en una espiral sectària i violenta que els havia allunyat de la resta de forces obreristes, que el 1933 s’havien unit en l’Aliança Obrera, i que sí que participarien en la insurrecció d’aquell 6 d’octubre. Però la no participació de la CNT catalana seria molt mal rebuda pels camarades anarquistes asturians i madrilenys, que –molt particularment en el cas dels primers- sí que havien lluitat fèrriament amb la resta de forces sindicals contra l’exèrcit, en el què havia estat –sens dubte– la revolta obrera més gran des de la Comuna de París de 1871.

Així doncs, en el període posterior l’anarquisme català viuria un procés de reorganització. La dissidència anarquista dels anys 1931 i 1932 fou acceptada de nou en el si de la central sindical; i en el Congrés de Saragossa del maig de 1936 es decidí finalment acabar amb el cicle insurreccional que havia caracteritzat els anys anteriors, amb l’objectiu de tornar als temps de complicitat amb les esquerres espanyoles i catalanes. Tanmateix, enmig d’aquest retorn a la normalitat, i en el que alguns ho consideraren com a “ajustes de cuentas” pendents d’aquella guerra social, és quan tindria lloc a tall d’epíleg la mort dels germans Badia. La llarga crònica d’una mort anunciada havia arribat a la seva fi.

(Autor:Daniel Roig i Sanz)

Miquel Badia i el catalanisme radical davant la CNT: crònica d’una mort anunciada (Ia. part)

dilluns, 16/05/2011

Després de la celebració del 75è aniversari de la mort dels germans Badia, ocorregut el passat 28 d’abril, i amb aquest darrer 1 de maig a la vista, jornada simbòlica pel moviment obrer, hem trobat oportú entrellaçar aquestes dues efemèrides per tal d’apropar-nos a un dels aspectes més polèmics i alhora desconeguts de la història social i política de la Catalunya dels anys trenta, i que sens dubte fou l’origen d’aquell tràgic dia que viuria l’independentisme català amb la desaparició de dos dels seus més destacats activistes. Ens referim, doncs, a les convulses relacions entre el catalanisme radical d’ERC i el sindicat anarquista per excel·lència, la CNT; els quals –per una sèrie de factors conjunturals del temps que els tocà viure- s’acabaren trobant a primera línia de foc, immergits en una guerra social que els acabà fent irreconciliables, i que amb l’esclat de la Guerra Civil signarien el divorci definitiu.

Efectivament, en Josep i en Miquel Badia –els germans Badia– havien estat assassinats a plena llum del dia d’un 28 d’abril de 1936 a Barcelona, tirotejats davant el número 38 del carrer Muntaner per quatre pistolers de la FAI. Fets, sens dubte, que ja han estat recollits i explicats en diverses ocasions, i que aprofitant l’avinentesa ens serveix també per a recomanar al lector l’última novetat editorial que parla extensament d’aquest afer: la biografia de l’historiador català Fermí Rubiralta sobre Miquel Badia, publicada per Duxelm i la Fundació Irla. Així doncs, sense restar importància a l’atemptat, en aquesta breu crònica d’una mort anunciada, que exposarem en dues parts, intentarem esbossar precisament alguns d’aquests factors conjunturals que acabarien provocant aquest xoc de trens entre ambdós moviments, i que per dissort dels independentistes finalitzaria amb la mort dels Badia a tall d’epíleg.

Així les coses, amb l’arribada de la República, tant catalanistes radicals d’ERC com cenetistes partien d’una cosmovisió totalment diferent. Els uns, per primera vegada, accedien a unes cotes de poder rellevants a través del nou partit governamental –ERC- i les noves institucions d’autogovern; mentre que els altres, veient que la qüestió social no havia canviat com ells anhelaven, i foragitant ben aviat de l’organització la vella guàrdia de l’anarquisme català, pròxima a entendre’s amb els republicans, iniciaren un procés de radicalització que els portaria inexorablement a la confrontació directe amb l’Estat, i que –en el cas de Catalunya- identificarien directament amb la nounada Generalitat.

Indubtablement el Crack del 29 havia estat un tsunami econòmic, i a Espanya la depressió econòmica també s’acabà imposant amb força. Però especialment crua seria a Catalunya per un simple fet: i és que tot i dependre del mercat espanyol, l’economia catalana, amb una diversificació industrial important, depenent en bona mesura tant de les exportacions com de les importacions, estava simplement més lligada als vaivens de l’economia mundial. Amb tot s’hi afegí una greu crisi financera que acabà esquarterant els intents d’afermar un sistema financer pròpiament català, i que es degué, en primer lloc, per la retirada de diners i la fuga de capitals tot just proclamada la República (entre aquests els de la mateixa burgesia catalana); i, en segon lloc, per les mesures del nou ministre d’Hisenda de la República, el socialista Indalecio Prieto, que, recelós d’una descentralització econòmica, acabà estimulant l’absorció per part de la gran banca espanyola d’un bon nombre de bancs i societats financeres constituïdes amb capital català; sent el cas més paradigmàtic la suspensió de pagaments del Banc de Catalunya el juliol de 1931, després que el mateix Prieto imposés la retirada de tots els dipòsits que hi tenia la companyia petroliera CAMPSA. A fi de comptes, cent anys d’administració centralista  no s’oblidaven així com així, i des del mateix ministeri també es procedí a la congelació de tots els préstecs com del finançament estatal cap a l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat, provocant importants dèficits pressupostaris al llarg del període republicà.

Per suposat tot plegat complicà les possibilitats de finançament de la Generalitat provisional, que ben aviat començaria a rebre dures crítiques per la gestió que n’estava fent Macià al capdavant de l’administració autonòmica. I és que més enllà de gestos simbòlics, el cert és que l’Avi acabà sent criticat per no pocs sectors de l’independentisme històric, de traïdoria o, directament, de connivència amb la banca i els mercats financers, tal com palesaria –des dels rengles del Bloc Obrer i Camperol (BOC)– el popular pamflet de Jaume Miravitlles Ha traït Macià?. En realitat, però, i tot i els intents de Macià d’apropar-se a algunes de les reivindicacions dels cenetistes, aquests es veieren eclipsats per les mesures del nou ministre de Treball, l’ugetista Francisco Largo Caballero; les quals –en termes generals– gaudiren de bona reputació entre el sindicalisme espanyol, però no entre el català, on evidentment hi tenia un pes molt major la CNT que no pas la UGT.

Nogensmenys, la crisi financera també acabà arrossegant altres sectors cabdals de l’economia catalana com el de la construcció, amb un 50% d’aturats o en situació precària pels volts de 1932; el tèxtil, que concentrant el 33% de la població activa catalana hagué de reduir un 30% de les hores treballades; el metal·lúrgic, amb una brusca davallada de la demanda; o el minerosiderúrgic, amb una reducció de les vendes d’entre el 30% i el 60%. De fet, deixant a banda l’atur forçós, que impactà especialment entre el proletariat immigrant de Barcelona, cal sumar-hi el notable augment dels lloguers, cosa que incrementà progressivament els sense sostre; aguditzant el que ja feia temps que s’havia convertit en un autèntic problema per a la ciutat: l’habitatge. Així doncs, no és estrany que ja el lema del primer de maig de 1931, celebrat per la CNT al Palau de Belles Arts de Barcelona, fos per un “Primero de Mayo contra el paro, la inflación y por la rebaja de los alquileres”.

En aquesta conjuntura, el desencís vers la nova República no es faria esperar. Sobretot tenint en compte que gran part de la legislació socio-laboral introduïda per les noves autoritats republicanes era tot sovint violada o simplement ignorada per la patronal, que evidentment no volia perdre els suculents beneficis aconseguits –en part- gràcies a la febre especulativa dels anys vint, i que entre d’altres coses havien deixat a l’Ajuntament de Barcelona amb un deute similar al deute nacional de Portugal a principis dels anys trenta. Per consegüent, els moviments vaguístics anaren en augment des de la proclamació de la República: passant d’unes 730 vagues l’any 1931 a les 1127 del 1933, amb gairebé un milió de vaguistes arreu de l’Estat.

I és que si d’antuvi els cenetistes havien permès una certa treva durant la primera primavera republicana, ben il·lustrada amb aquella frase de Durruti definint Macià com “un hombre de toda bondad, un hombre puro e íntegro”, l’estiu de 1931 ja es presentà força mogut, amb la represa de vagues a la Telefònica i al Port de Barcelona, i que amb estires i arronses s’allargarien durant els propers anys. Des d’aleshores, els anarcosindicalistes protagonitzarien una sèrie d’accions de contestació social proporcional al control que sobre la CNT anaven tenint els membres de la FAI: l’abril de 1932, per exemple, en el Ple Regional celebrat a Sabadell, els nous dirigents ja s’havien apoderat de l’òrgan portantveu, la Soli, i havien expulsat als trentistes de Joan Peiró i Àngel Pestaña i a les federacions locals de Girona, Lleida i Tarragona, properes al BOC. D’aquesta manera, la nova “gimnàstica revolucionària”, executada freqüentment a través de grups paramilitars cenetistes, els Comitès de Defensa Confederal, recuperava en certa mesura allò de la propaganda pel fet, abastant un ampli ventall de pràctiques: des de manifestacions, vagues generals i insurreccions, passant per ocupacions de fàbriques, sabotatges, boicots, atracaments a magatzems i dipòsits portuaris, confiscacions a granges o requises d’aliments sota el lema de “compres proletàries”.

Per la seva banda, la República, afanyosa per a demostrar a la dreta monàrquica que els republicans també podien garantir l’ordre social, activà llurs propis mecanismes de defensa, els quals acabaren sent notòriament repressius per a les classes més desafavorides, que lluitaven dia i nit per a la pròpia supervivència. L’octubre de 1931 s’aprovava la Ley en Defensa de la República, a través de la qual es podien censurar publicacions, tancar centres d’activitat política i detenir-ne els membres, a més d’avançar la creació d’unes forces de xoc que actuarien en casos de disturbis: la temuda Guàrdia d’Assalt. Dos anys més tard, el 1933, amb la Ley de Orden Público, quedaven legalitzades les batudes policials, imposant –en cas necessari- l’estat de prevenció, d’alarma o de guerra als barris obrers; alhora que s’aprovava també la Ley de vagos y maleantes, que creava unitats especials de policia per tal de reprimir les amenaces potencials.

Aquí, doncs, és on rau la clau de volta d’aquest serial que portaria finalment a la mort dels germans Badia, amb qui els anarquistes precisament identificarien ràpidament com les forces del mal, opressores de l’emancipació obrera. I és que tal com abordarem el propvinent dia en la segona part d’aquesta crònica, paral·lelament a l’acció policial, efectuada pels governadors civils fins el traspàs de les competències d’ordre públic a la Generalitat, l’agost de 1933, s’anaren articulant uns cossos que ben aviat desencadenarien un daltabaix entre l’opinió pública catalana: els escamots de les JEREC.

(Autor: Daniel Roig i Sanz)

Seminari sobre l’estat de la recerca dels processos d’institucionalització del franquisme

dimarts, 29/03/2011

El Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona (CEHI-UB), continuant amb la tasca iniciada amb la celebració del Congrés Internacional “La dictadura franquista: la institucionalització d’un règim” (Barcelona, 21-23 d’abril de 2010), organitza un Seminari sobre l’estat de la recerca dels processos d’institucionalització del franquisme. L’objectiu és establir un espai de discussió al voltant dels projectes d’investigació més destacats presentats al Congrés Internacional. Cada un dels investigadors seleccionats exposarà l’estat de la seva recerca a l’entorn dels mecanismes d’implantació i consolidació de la dictadura, de forma exhaustiva, presentant els progressos i problemàtiques dels seus treballs acadèmics.

El seminari tindrà lloc a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (C/Montalegre, 6. 08001 Barcelona) els dies 6 i 7 d’abril de 2011, a les aules 303 (dimecres) i 411 (dijous). El programa del seminari és el següent:

Dimecres 6

8:30h. Recollida de materials

9:00h. Benvinguda als participants i sessió innaugural:

–          Dr. Andreu Mayayo (Vicedirector del CEHI-UB)

10:00h. – 12:00h. Estructura i organització política.

Moderador: Frederic Vázquez (CEHI-UB)

.- Antonio Somoza (Universidade de Santiago de Compostela): La génesis del régimen franquista en Galicia: aniquilación política y destrucción de la sociedad civil (1936-1939).

.- Santiago Vega Sombría  (IES La Dehesilla, Cercedilla): La represión, carta fundacional de la dictadura franquista.

.- Jordi E. Rubió Coromina (Universitat de Girona): “Dios, patria y tradición” o la falsa unitat del règim franquista a la província de Girona.

12:00h. – 12:30h. Cafè

12:30h. – 14:30h. Política educativa i cultural

Moderadora: Queralt Solé Barjau (CEHI-UB)

.- Magí Crusells Valeta (Centre Film-Història de la Universitat de Barcelona): El papel del Departamento Nacional de Cinematografía durante la ocupación militar de Barcelona.

.- Maria de Lluc Serra Armengol (Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural): Dictadura i museus: l’ús dels museus locals a la Catalunya dels primers anys de la distadura franquista.

– M. Lourdes Prades (Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació de la UB): Forjant “El imperio del libro católico y españolísimo”: l’edició a Catalunya durant els primers anys del franquisme i l’Editorial Selecta.

16:30h. – 18:30h. Model social

Moderadora: Paola Lo Cascio (CEHI-UB)

.- Maria Verdú Guinot (Grup de Recerca Històrica CIRCARE) La maternitat i la primera infància en el franquisme sota el control de l’Obra de Protecció de Menors.

.- Cristian Cerón Torreblanca (Universidad de Málaga): Poderes locales y mundo del trabajo en Andalucía durante el primer franquismo (1939-1959).

.- Anna Pelka (Universitat Autònoma de Barcelona): La imagen de la mujer. La moda femenina en la España de los años cuarenta.

Dijous 7

9:30h. – 11:30h. Política econòmica

Moderador: José Manuel Rúa (CEHI-UB)

.- Laura Novelle López (Universidade de Vigo): Disidencia, connivencia y adaptación. El contrabando rayano en la frontera galaico-portuguesa durante el primer franquismo.

.- José Miguel Martínez Carrión (Universidad de Murcia): Nutrición y desigualdad social en la España de Franco: una historia antropométrica.

.- Roser González Bagaria (Universitat de Barcelona): El crecimiento económico de las colonias téxtiles catalanas durante el franquismo, una etapa dorada: los casos de las colonias Viladomiu y Valls (1873-1960).

11:30h. – 12:00h. Cafè

12:00h. – 14:00h. Política exterior

Moderador: Alberto Pellegrini (CEHI-UB)

.- Sian Edwards (Swansea University): “Land of plenty”: Franco’s foreign policy and Spain for a Welsh Choir.

.- Marició Janué i Miret (Universitat Pompeu Fabra): Els treballadors “voluntaris” espanyols a Alemanya durant la II Guerra Mundial: la perspectiva nacionalsocialista.

.- Mari Carmen Rodríguez Rodríguez (Universität Freiburg): El “turismo de guerra” y Suiza: un estudio de la propaganda exterior franquista.

16:00h. – 18:00h. L’activitat investigadora del CEHI-UB.

Moderadora: Lola Harana (Coordinadora CEHI-UB).

.- Elisenda Barbé i Pou (CEHI-UB): Espanyols a la República Dominicana: exiliats republicans de postguerra i emigrants econòmics durant el franquisme.

.- Oriol Dueñas Iturbe (CEHI-UB): La destrucció de Catalunya. Els danys de la guerra civil a les infrastructures i la posterior reconstrucció.

– Albert Planas Serra (CEHI-UB): L’esquerra marxista radical a la transició.

– Òscar Monterde Mateo (CEHI-UB): El franquisme i la qüestió palestina: a la recerca de suports internacionals.

– Daniel Roig i Sanz (CEHI-UB): El nacionalisme radical català durant la II República (1931-1939).

18:00h. – 19:00h. Conclusions del seminari i comiat dels participants.

– Dr. Antoni Segura (Director del CEHI-UB)

Per a més informació, podeu consultar la nostra pàgina web:

www.ub.edu/cehi/seminar.php

LA VANGUARDIA, UN DIARI INCOMBUSTIBLE

dimarts, 1/02/2011

Avui el diari La Vanguardia compleix 130 anys. Era l’ú de febrer de 1881 i també era dimarts. La capçalera, més vella que l’estàtua de Colom, sorgia com a “Diario político y de avisos notícias. Örgano del Partido Constitucional de la província”, és a dir, al servei del líder liberal Práxedes Mateo Sagasta. La redacció i l’administració estaven al carrer de les Heures, prop de la plaça Real, i la portada no anava plena de necrològiques sinó de remeis contra les malalties venèries. Ara, continua fent calaix amb els morts i les putes.

El diari propietat de la família Godó és tot un símbol de continuïtat, referència i influència, a la ciutat de Barcelona i a la societat catalana. Tot amb tot, la proximitat al poder polític, des del seu naixement fins a la data, és la principal característica d’un diari que va recolzar a Maura, la dictadura de Miguel Primo de Rivera i, per descomptat, la del general Franco. De fet, el 27 de gener de 1939 portava el número 22.575, correlatiu al del 19 de juliol de 1936, i el lema “Diario al servicio de España y del Generalísimo Franco”.

Avui, a les set de la tarda, al Col·legi de Periodistes, es presenta “Diari d’una postguerra. La Vanguardia Española (1939-1946)”, fruit d’una recerca col·lectiva del Centre d’Estudis Històrics Internacionals – Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona. La informació publicada es contrasta amb els informes de caràcter reservat de l’Exèrcit. La presentació del llibre va a càrrec de l’ex – conseller Joan Manuel Tresserres i de Joan Tàpia, que durant 14 anys va dirigir el diari fins que l’any 2000 el Comte va oferir el seu cap a José Mª Aznar.

(Autor: Andreu Mayayo i Artal)

Economía franquista y corrupción: un llibre per entendre per què amb Franco vivíem pitjor

dilluns, 17/01/2011

El Franquisme era una Dictadura però…ens va portar el creixement econòmic. Amb l’objectiu de desmuntar meticulosament aquesta fal·làcia, molt estesa en determinats sectors de l’opinió pública, els professors de la Universitat de Barcelona i membres del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la mateixa universitat (CEHI-UB) Andreu Mayayo, Paola Lo Cascio i José Manuel Rúa, acaben de publicar el llibre Economía franquista y corrupción (Flor del viento, 2010). Es tracta d’un llibre divulgatiu destinat a un públic no especialitzat, però interessat en conèixer les claus del nostre passat més recent, un llibre per a un lector, com diu el subtítol de la portada, no economista i no franquista.

A partir de la recopilació i la síntesi dels treballs més destacats i novedosos sobre la política econòmica de la Dictadura i les seves repercussions en la vida quotidiana dels espanyols, els tres historiadors vinculats al CEHI posem damunt la taula un fet inqüestionable: la Dictadura, sustentada per definició en l’interès d’una minoria privilegiada, va retardar el creixement econòmic espanyol i ens va allunyar dels nivells de vida del nostre entorn europeu. Entre moltes altres coses, el que explica aquest llibre és que aquesta minoria privilegiada tenia noms i cognoms: els grans propietaris agrícoles i industrials. La corrupció i la misèria dels anys de la postguerra van ser el millor camp de cultiu per a l’enriquiment d’uns pocs davant la fam generalitzada de la majoria de la població, un enriquiment que posava de manifest el caràcter genuí del franquisme com a Dictadura de classe.

I aquí apareix un concepte fonamental del règim: la corrupció, una malaltia a eradicar en el sistema democràtic, però part integrant indissoluble del codi genètic de les dictadures. D’acord amb això, fent nostres les paraules de Jordi Pujol sobre el Dictador l’abril de 1960, el Dictador, a més d’un opressor, era un corruptor.

La conclusions d’aquest treball acadèmic amb vocació d’arribar al gran públic, són tan clares com contundents: la Dictadura va retardar la modernització econòmica i social d’Espanya, va propiciar un desenvolupament amb alts costos socials i territorials, i va augmentar les desigualtats en la distribució de la renda del país.

Comptat i debatut: amb Franco vivíem pitjor…fins i tot, en l’àmbit econòmic..

(Autor: Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona. CEHI-UB)

El Procés 1001: Justícia franquista vs. Solidaritat obrera…i amb els obrers

dilluns, 20/12/2010

Tal dia com avui, 37 anys endarrere, la pràctica totalitat de la direcció de Comissions Obreres (CC.OO) seia a la banqueta dels acusats davant del Tribunal d’Ordre Públic (TOP), un organisme judicial franquista creat per reprimir l’oposició democràtica amb especial predilecció pel moviment obrer, el veritable mal de cap de la Dictadura.

Els processats, que passarien a ser coneguts com els Deu de Carabanchel, formaven part de la Coordinadora Nacional de Comissions Obreres i havien estat detinguts el 24 de juny de 1972 a la residència de la congregació religiosa dels Oblats de Pozuelo de Alarcón, a prop de Madrid. Els detinguts eren Marcelino Camacho, Eduardo Saborido, Nicolás Sartorius, Francisco García Salve, Fernando Soto, Juan Muñiz Zapico, Francisco Acosta, Miguel Ángel Zamora, Pedro Santiesteban i Luis Fernández. La delegació catalana, integrada per Cipriano Garcia, José Luis López Bulla i Armando Varo, va escapar a la batuda policial. Tal i com recorda un dels tres afortunats, en López Bulla, la presència de diversos furgons de policia a la plaça del poble els va posar sobre alerta. Els seus pitjors pronòstics es confirmaren quan van escoltar a un paleta, que havia fixat la mirada en els tres sindicalistes catalans, com explicava als seus companys de feina que la batuda anava dirigida contra uns traficants de droga, afegint: “A la policia les falta detener a los de Barcelona”. L’avís era prou clar: calia oblidar la reunió i abandonar el poble.

El mateix dia que començà el judici del Procés 1001/72, 20 de desembre de 1973, un succés inesperat va provocar el seu ajornament per unes hores: el president del govern i mà dreta del Dictador, l’almirall Luis Carrero Blanco, patia un atemptat mortal perpetrat per ETA que situava als sindicalistes encausats en un escenari polític i judicial summament difícil, per les ànsies de revenja del règim de Franco. Les condemnes finals van reflectir aquestes ànsies de revenja amb unes penes que sumaven més de 160 anys de presó entre els deu encausats.

Els Deu de Carabanchel esdevingueren un símbol a Espanya i a l’exterior de la lluita per la llibertat sindical i la democràcia. Entre tots ells, despuntava la figura del líder de CC.OO. La trajectòria històrica del recentment desaparegut Marcelino Camacho (Osma la Rasa, Soria, 1918 – Madrid, 2010), sintetitza, en paraules de l’actual Secretari General de CC.OO Ignacio Fernández Toxo, la vida i destí dels treballadors espanyols al segle XX. Camacho, combatent  republicà a la Guerra Civil, militant del PCE des de l’any 1935, represaliat polític de la Dictadura als camps de treball del nord d’Àfrica, i organitzador a començaments dels 60, des del seu activisme a l’empresa de motors Perkins Hispania, de les Comissions Obreres del Metall a Madrid; va esdevenir la cara pública més visible del moviment socio-polític de les Comissions Obreres, una organització que partia del món del treball però incorporava les reivindicacions polítiques democràtiques al full de ruta del moviment obrer, alhora que estenia la seva influència amb les Comissions Obreres de Barri, tot un precedent de les Associacions de Veïns. CC.OO era la millor expressió d’un nou moviment obrer que aprofitava l’entramat legal i institucional del Sindicat Vertical franquista per arribar en millors condicions a connectar amb els treballadors (ocupant càrrecs com els enllaços i els jurats sindicals), dins d’una dinàmica que conjugava legalitat i clandestinitat. Un moviment obrer que basava el seu funcionament en l’assemblea deliberativa al centre de treball i partia de l’experiència compartida a l’àmbit laboral. Aquesta experiència compartida, queda magníficament descrita per les paraules de ja esmentat J. L. López Bulla, quan afirma que “un partido se puede improvisar de la noche a la mañana, incluso obtener unos resultados electorales dignos […] pero un sindicato no. Un sindicato necesita mucha memoria colectiva acumulada y esa memoria colectiva no quiere decir tiempo, sólo ni principalmente. Quiere decir el ejercicio del conflicto, el ejercicio de la representatividad…pero por qué? Porqué el hecho social se caracteriza por una democracia próxima, una democracia vecina. Si yo todos los días te veo en el mismo trabajo, si yo todos los días te pido un favor, si yo todos los días te veo en la cafetería, si yo todos los días te veo en los innumerables centros de concentración de la fábrica fordista que hace que en un metro cuadrado estemos trabajando 50.000 personas, y como el ruido de las máquinas es tan grande no nos oye la policía, parece que estoy contigo desde el nacimiento de los tiempos”. I efectivament, Marcelino Camacho era una d’aquestes persones que semblava que estiguessin al teu costat des del naixement dels temps.

A nivell internacional el judici tingué un important ressò mediàtic i desfermà una onada de solidaritat amb els lluitadors antifranquistes. Les accions de protesta i solidaritat amb els represaliats portaren a una important reducció de les condemnes per part del Tribunal Suprem mesos després, i finalment, després de la mort del Dictador, al seu alliberament al novembre de 1975 mitjançant un indult reial. En el context de les accions encaminades a organitzar la solidaritat internacional amb els detinguts, que incloïen reunions amb personalitats i organitzacions estrangeres, paga la pena destacar l’entrevista que mantingué Jaime Sartorius, advocat que participà en la defensa dels sindicalistes, amb el cèlebre actor nord-americà Marlon Brando, compromès amb la defensa dels drets dels afroamericans i dels indis al seu país. Brando expressà la seva solidaritat amb els sindicalistes espanyols amb la disposició a presentar-se a Madrid per assistir al judici, si era avisat amb un mes d’antelació per poder organitzar la seva agenda. Finalment el TOP convocà el judici amb cinc dies d’antelació i Brando no pogué assistir-hi. Un any abans, al 1972, s’havia estrenat la mítica pel·lícula The Godfather de Francis Ford Coppola, on el personatge d’Amerigo Bonasera acudia a sol·licitar ajuda a Don Vito Corleone (Marlon Brando) i pronunciava una frase que esdevindria llegendària en la història del cinema: “La justícia ens la farà Don Corleone”. En el cas del Procés 1001, Marcelino Camacho i els seus companys podrien  haver afirmat, sense por a equivocar-se: “La justícia…ens la farà la solidaritat de la gent”.

(Autor: José Manuel Rúa Fernández)