Arxiu de la categoria ‘Espanya’

40 ANYS DE L’EXECUCIÓ DE SALVADOR PUIG ANTICH: HISTÒRIA I MEMÒRIA

divendres, 28/02/2014

Aquesta setmana es compliran 40 anys de l’execució de Salvador Puig Antich i La Greda, Arran, CUP Garrotxa, la CNT i l’Assemblea Llibertària de la Garrotxa aprofitaran l’efemèride per organitzar un acte de memòria aquest proper dissabte a les 18 hores a la sala Torín d’Olot.

En Salvador militava al MIL (Movimiento Ibérico de Liberación), un reduït grup que ha esdevingut el grup d’oposició antifranquista que se li han dedicat més treballs, llibres, articles i documentals proporcionalment a la seva entitat militant. La seva repercussió mediàtica ha tingut com a origen la tràgica mort de dos dels seus membres: un, Salvador, executat per garrot vil a la presó Model de Barcelona ara fa 40 anys, i el segon, Oriol Solé Sugranyes, conegut com el Che català, abatut per la Policia a la frontera entre Navarra i França després de protagonitzar la cinematogràfica fuga de la presó de Segòvia.

L’execució de Salvador Puig Antich es relaciona amb l’atemptat d’ETA que va organitzar a Madrid el 20 de desembre de 1973 i que acabà amb la vida de Luis Carrero Blanco. La seva conseqüència més directe, a banda d’eliminar el cap de govern i probable successor de Franco al capdavant de l’Estat, fou l’enduriment de la repressió. A Puig Antich li tocà pagar els plats trencats de l’atemptat contra Carrero Blanco: un consell militar en calent el condemnà a mort el 8 de gener de 1974, i el dia 1 de març del mateix any el Consell de Ministres ratificava l’Enterado.

S’inicià a partir d’aquests moments la reacció contra la pena de mort i la campanya per demanar-ne l’indult. La família, especialment les seves germanes, sempre han manifestat que va ser massa poc i massa tard. Tot i les mostres de suport internacional, la campanya a Catalunya va ser tímida i escassa. L’extrema esquerra és qui dugué el pes de les mobilitzacions. Hi van haver mobilitzacions a la Universitat, que va ser desallotjada per la Policia; una assemblea informativa al Col·legi d’Advocats amb la presència de l’advocat de Puig Antic i bona part de representants del moviment obrer; diverses manifestacions convocades per CCOO i l’esquerra revolucionària. Quan es parla d’aquesta campanya de solidaritat amb Puig Antich sempre s’assenyala el PSUC, el partit hegemònic de l’antifranquisme. Els comunistes catalans, però, també travessaven hores baixes després de la caiguda del 113 de l’Assemblea; ben mirat es desarticulà bona part de l’oposició. Però també, tal com afirmà Manolo Vázquez Montalbán a Autobiografía del general FrancoLos estados mayores de los partidos trataban de despegarse de la violencia, en busca de una respetabilidad pactante de la futura llegada de la democracia a España”.

Puig Antich no va ser el primer ni l’últim assassinat del franquisme. Si fem un breu repàs del règim ens adonarem que la repressió va esdevenir un dels seus pilars. El règim donà les primeres passes amb un cop d’Estat que desembocà en una guerra civil de tres anys. Una vegada finalitzada i com a bàndol vencedor s’inicià la repressió contra tots aquells que s’havien significat a favor de la República i que no havien mort durant la campanya bèl·lica ni havien emprès el camí de l’exili. A banda dels executats, l’exili va convertir-se en l’única sortida per molts ciutadans a l’hora d’evitar la repressió. 470.000 persones van creuar els Pirineus al febrer de 1939 i molts d’ells van ser confinats en camps de concentració a les platges del Rossellonès, entre els quals el pare de Puig Antich, militant d’Acció Catalana, que féu pas per Argelers. El camí de l’exili s’hi hagué de sumar en alguns casos l’horror dels camps de concentració nazis: 1800 persones dels Països Catalans hi van morir. La repressió continuà fins als darrers actes de la dictadura que lluny de morir mansament actuà amb la irracionalitat de la bèstia agonitzant que mor matant. En aquesta direcció s’han de situar les execucions d’altres militants antifranquistes ja entrada la dècada dels seixanta com el membre del PCE Julián Grimau el 1963, els anarquistes Julián Delgado i Francisco Granados mesos més tard que Grimau, o bé els 3 membres del FRAP i 2 ETA executats al darrer sospir de la dictadura el 25 de setembre de 1975.

Ara les germanes de Puig Antich demanen reparació moral i justícia, sobretot justícia. Per això el 2011 van anar al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, on s’ha negat la seva petició per no complir els mínims requerits. Enguany han anat fins a l’Argentina per demanar la judicialització d’Utrera Molina, sogre de l’actual ministre de Justícia Alberto Ruiz Gallardón, un dels ministres que va firmar la pena de mort contra el seu germà i que avui encara és viu. Sovint la pregunta que molts de vosaltres us formuleu és I perquè no jutgem els responsables dels crims de la dictadura a Espanya? La resposta és molt fàcil: a Espanya no és possible la seva judicialització per la llei amnistia de 1977, que si d’una banda va treure de la presó a tots els presos polítics de l’antifranquisme, la cara B amnistiava també a tots els responsables de la repressió i la dictadura franquista. Per això no hem pogut jutjar a torturadors, ni militars colpistes, ni personatges com Fraga, Martín Villa ni el cap de la Brigada Político-Social Antonio Juan Creix , per exemple.

Les accions de memòria i justícia que reclama la família de Puig Antich cal impulsar-les des d’entitats de base. També des d’entitats que mantenen un rigor científics, històric i social. En el nostre cas des del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca  portem  anys divulgant, impulsant i estudiant aquests fets. En els darrers anys hem iniciat diferents projectes d’investigació per recuperar la memòria històrica així com la creació dels espais de memòria i, darrerament, la recuperació de la fossa comuna del cementiri d’Olot. I finalment perquè sigui l’administració qui apliqui les polítiques públiques de memòria; en aquest sentit la retirada de la simbologia feixista de la ciutat d’Olot impulsada pel consistori municipal ha estat un dels exercicis d’higiene i pulcritud democràtica més importants dels darrers anys.

 

Albert Planas i Serra

 

Notícia de l’acte d’homenatge a Olot:

http://www.llibertat.cat/2014/02/acte-de-memoria-historica-en-motiu-del-40e-aniversari-de-l-assassinat-de-puig-antich-25121

 

Puig antich

Puig antich

Jornades acadèmiques Formació de nous estats al món del segle XXI?: els processos independentistes (Quebec, Grenlàndia, Flandes, Escòcia, Euskadi, Catalunya) Born Centre Cultural, Barcelona, 29 i 30 octubre 2013

divendres, 4/10/2013

 

En el moment de la seva constitució (1945), l’Organització de Nacions Unides (ONU) comprenia 51 estats. Avui el total d’estats membres és de 193, mentre el total de països al món amb estatus diferents (estats independents, autònoms, associats…) arriba a 243. En suma, es podria dir que una de les característiques de la segona meitat del segle XX i dels inicis del segle XXI ha estat la configuració de nous estats paral·lelament al sorgiment de grans conjunts socioeconòmics regionals: Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN); Aliança Bolivariana pels Pobles de la Nostra Amèrica (ALBA); Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic (ASEAN); i, sobretot, la Comunitat Econòmica Europea (CEE), avui Unió Europea (UE).

És cert que el sorgiment de nous estats fou sovint amarat de violència, especialment en el cas de les descolonitzacions i de la implosió de Iugoslàvia. També ho és que alguns dels processos més recents s’han donat de mutu acord, Grenlàndia-Dinamarca, Quebec- Canadà, on els referèndums no han donat com a resultat la independència del Quebec, però sí el reconeixement a realitzar-los. De retruc, en el si de la UE s’observa un increment del moviments socials i polítics que reclamen la independència d’Escòcia, Flandes, Catalunya i Euskadi. Negar-ho és negar la realitat d’uns processos que reclamen una atenció política i acadèmica per entendre i explicar millor què està succeint.

Aquest és justament l’objectiu d’aquestes jornades: entendre i intentar explicar el que està succeint de la mà d’acadèmics (historiadors, politicòlegs, juristes…) coneixedors d’aquests processos i d’eurodiputats que ens puguin donar la versió de cóm s’estan plantejant aquests processos en el si de la UE. Es tracta, doncs, d’unes jornades que, des d’un vessant acadèmic i polític, intenten aportar llum sobre un fenomen d’actualitat que, de ben segur, tindrà conseqüències en la configuració futura de la UE i dels estats i països afectats. I tot això sense oblidar, finalment, dues premisses bàsiques. D’una banda, que des del vessant polític totes les proposicions són legítimes sempre que s’exerceixin per vies democràtiques i pacífiques; i, de l’altra, que tot projecte secessionista és l’expressió d’un doble conflicte polític, intern, entre els ciutadans favorables o contraris a la independència, i extern, entre els ciutadans que volen esdevenir sobirans i l’estat del qual formen part. 

Podeu consultar el programa en aquest link.

La Via Bàltica

dilluns, 9/09/2013

A dos dies de la Diada s’està fent referència a un precedent de cadena humana, la que tingué lloc el 1989 a les repúbliques bàltiques (Lituània, Letònia i Estònia) per reclamar la independència de la Unió Soviètica. Per si algú és massa jove per haver vist les imatges, altres simplement no les recorden etc… ací les teniu.


http://www.youtube.com/watch?v=rjjNyzZCASA

 

Soldiers, Bombs and Rifles: military history of XX century

divendres, 6/09/2013

 

Fa ara poc més d’un any el CEHI va voler organitzar una iniciativa acadèmica en memòria de Gabriel Cardona, membre del Centre i professor de la UB durant més de dues dècades, desaparegut prematurament al mes de gener de 2011. Es va pensar que la manera més adient per recordar el prestigiós estudiós i l’enyora’t company fos la de celebrar una jornada oberta dedicada a la historia militar, amb la intervenció de destacats especialistes de renom internacional que analitzessin alguns dels grans conflictes armats del segle XX i alguns dels aspectes més rellevants relatius al pes que les qüestions militars han tingut i tenen en la reconstrucció del passat recent. La Jornada va ser tot un èxit i ens plau comunicar que ja s’ha publicat el volum que recull les intervencions d’aquell dia, acompanyades de reflexions més generals sobre el paper central de la historia militar (tant sovint menystingut i considerat matèria només per a especialistes) com a eina imprescindible per a tots els historiadors de la contemporaneïtat. El volum, en anglès, curat per Paola Lo Cascio, Alberto Pellegrini i Antoni Segura Mas i publicat per a la editorial Cambridge Scholars Publishing, es titula Soldiers, Bombs and Rifles: military history of XX century, i recull les intervencions de Fortunato Minniti (Università Roma Tre), Giuseppe Conti (Università La Sapienza), Joan Villarroya (Universitat de Barcelona), Allan R. Millett (University of New Orleans) i Antoni Segura i Mas (Universitat de Barcelona), respectivament sobre la Primera Guerra Mundial, la intel·ligència militar, la Guerra Civil a Espanya, la Segona Guerra Mundial, i els conflictes asimètrics des de la Guerra Freda fins a la actualitat.

Ens sembla que es tracta d’un volum important, pel valor dels continguts, dels temes tractats i dels especialistes que hi han participat, que situen el nostre Centre en una posició puntera pel que fa la integració de la historia militar en el panorama historiogràfic contemporani tout court. També ens sembla important l’idioma en que finalment s’ha publicat el llibre, que augura una difusió ben ampla. Rigor, capacitat d’insertar la historia militar en el conjunt de la historiografia del segle XX i voluntat de difusió: ens plau pensar que les tres característiques principals d’aquest llibre haurien satisfet en Gabriel Cardona.

P. Lo Cascio; A. Pellegrini; A. Segura Soldiers, Bombs and Rifles: military history of XX century Cambridge Scholar Publishing, Newcastle: 2013  ISBN: 978-1443847490

Soldiers, Bombs and Rifles

Soldiers, Bombs and Rifles

L’oportunisme de Franco i el seu informe sobre la qüestió jueva del 1949

dimarts, 2/07/2013

L’Espagne et les Juifs, editat per l’Oficina de Información Diplomática del Ministeri d’Afers Estrangers espanyol l’any 1949, és un opuscle inèdit del ric fons de l’Arxiu-Bibioteca del CEHI que ara publiquem traduït i anotat al català a cura de Luciano Casali i Lola Harana. Aquest document posa en relleu un aspecte significatiu de l’autorepresentació del franquisme en un tema que va ser central en la redefinició del règim després de la Segona Guerra Mundial i la fi dels feixismes. Dirigit a l’opinió pública internacional, el text és un exemple de la reinvenció del paper jugat pel franquisme en el tracte donat a la comunitat jueva en els primers anys de la postguerra. L’opuscle ens permet avaluar els malabarismes i les manipulacions que el franquisme va posar en marxa amb la creació del mite de la protecció dels jueus, en un context històric internacional que exigia uns determinats gestos per tal d’acceptar un règim polític instaurat per mitjà d’un cop militar i aliat fins a darrera hora dels règims d’Alemanya i d’Itàlia.

Moltes consideracions han suggerit l’oportunitat de tornar a publicar L’Espagne et les Juifs, no tant perquè (probablement) és l’única còpia del document que ha sobreviscut (a més de la que va utilitzar Avni, però de la qual no en sabem l’origen), sinó perquè es tracta d’un document de gran importància per avaluar un aspecte significatiu de l’autorepresentació del franquisme en un tema que va ser central en la redefinició del règim després de la Segona Guerra Mundial i la fi dels feixismes. Per sobre de tot, vàrem considerar que era important palesar, i a més deixar que el lector constatés, el tipus de propaganda que es desprèn d’aquest document i el desvergonyiment de les mentides amb les quals van construir la «nova identitat» i el «Nuevo Estado».
Aquesta última és, potser, una valoració del franquisme què no ha estat prou tractada. Sabem efectivament que Franco i els seus partidaris (l’Església catòlica, l’exèrcit i la Falange) es van anomenar a ells mateixos «nacionales», és a dir, els defensors de l’estat i de la nació, i van anomenar «revolucionaris», «traïdors» i «rebels» als ciutadans que es van veure obligats a prendre les armes per defensar la democràcia i el legítim Estat republicà. Era una inversió absoluta dels termes i una veritable falsificació de la realitat. Els anomenats «rebels» van ser militarment combatuts, processats i passats per les armes d’un Estat que va néixer com a resultat d’un cop d’estat i d’una guerra lliurada contra les institucions creades per la voluntat dels ciutadans espanyols. Aquesta falsificació completa de les bases sobre les quals es va construir l’Estat franquista va ser generalitzada. La trobem en la vida quotidiana, en les organitzacions de masses, en les imatges pròpies que el règim volia oferir a l’opinió pública nacional i internacional. El «Nuevo Estado» es va mantenir durant quaranta anys. Va ser un Estat no només violent i terrorista, sinó sobretot un Estat construït sobre mentides, i el que és pitjor —com és ben evident en aquest opuscle propagandístic que publiquem— unes mentides flagrants, sense ni tan sols intentar ocultar-les. S’havia de creure la falsedat, encara que fos evident, simplement pel sol fet que aquesta falsedat havia estat proclamada com a veritat pel franquisme.
És per aquestes consideracions que L’oportunisme de Franco. Un informe sobre la qüestió jueva (1949) (Afers) pot afegir alguns elements addicionals per conèixer millor Francisco Franco i el seu règim.
[Autor: Luciano Casali]
Portada

Portada

J. M. RUA: “El mapa polític molt més plural de Catalunya és un tret diferenciador amb la resta de l’Estat”

dimarts, 11/06/2013

Ací teniu el link amb l’entrevista que la gent de Som Història va fer al membre del CEHI i col.laborador d’aquest blog, Jose Manual Rua, sobre les eleccions de 1977 a Espanya, les primeres eleccions democràtiques des de febrer de 1936.

http://somhistoria.wordpress.com/2013/06/01/j-m-rua-el-mapa-politic-molt-mes-plural-de-catalunya-es-un-tret-diferenciador-amb-la-resta-de-lestat/

 

Eleccions 1977

Eleccions 1977

Vine! –li va dir a contracor (en memòria del meu avi Joan)

diumenge, 24/03/2013

Aquesta setmana TV3 va emetre el documental “Avi, et trauré d’ací” sobre el Valle de los Caidos i en el que colabora una membre del CEHI, la Queralt Solé, qui ja va publicar dos post sobre el tema en aquest blog i que encara podeu consultar [http://blogs.sapiens.cat/blogdelcehi/2010/11/01/qui-va-construir-el-valle-de-los-caidos/http://blogs.sapiens.cat/blogdelcehi/2010/10/18/qui-esta-enterrat-a-les-criptes-del-valle-de-los-caidos/]

Degut al ressó que ha tingut el programa ens sembla adient incloure en aquest blog el link amb el text que en Joan Pinyol dedica al seu avi, Joan colom, en el seu propi blog.

Joan Colom

Joan Colom

 

Santiago Carrillo, comunista

dijous, 20/09/2012

La biografia de l’històric dirigent del Partido Comunista de España (PCE) Santiago Carrillo (Gijón, 1915 – Madrid, 2012) és una bona mostra del millor i del pitjor del moviment comunista a Espanya, o com diria l’escriptor Gregorio Morán, de la grandesa i misèria del PCE. Carrillo, com el seu partit, del qual va ser Secretari General entre 1960 i 1982, va ser un animal polític molt dur en temps extremadament durs, un fet fins a cert punt lògic dins d’unes circumstàncies històriques extraordinàries. Però a més a més, i això va més enllà de la simple lògica de supervivència política, Carrillo i el seu partit van tenir la lucidesa i la intel·ligència política d’adaptar la lluita democràtica sota el franquisme als canvis socials que s’anaven produint al país, mitjançant propostes encaminades a configurar una majoria social el més àmplia possible (política de reconciliació nacional, aliança de les forces del treball i la cultura, socialisme en llibertat…) per tal de lluitar pel restabliment de la democràcia, com el primer pas per construir el socialisme.

 

Un comunista jove, antifeixista…i estalinista

Carrillo, secretari general de l’organització juvenil del PSOE primer (1934-1936) i de les Joventuts Socialistes Unificades després (1936-1947) –organització resultant de la unitat a nivell juvenil entre socialistes i comunistes-; com tantes persones de la seva generació quedarà captivat per la presumpta arcàdia soviètica, fet que el portarà a ingressar en el PCE en novembre de 1936. Però l’emmirallament per la URSS no es traduirà en la voluntat de traslladar el model de la revolució russa a Espanya. Carrillo en particular, i els comunistes espanyols en general, entendran la Guerra Civil com una confrontació entre feixisme i democràcia, no entre Dictadura i Revolució, i es comprometran fins a les últimes conseqüències en la defensa de la República, amb moments tan destacats com l’organització de la defensa popular de la capital durant la Batalla de Madrid. D’aquesta forma, la seva etapa com a dirigent juvenil quedarà marcada per la Guerra Civil i per la seva relació amb un dramàtic succés repressiu a la reraguarda republicana, quan ell era el responsable de la Consejería de Orden Público de la Junta de Defensa de Madrid: les matances de Paracuellos del Jarama (Vegeu:

http://blogs.sapiens.cat/blogdelcehi/2011/11/28/75-anys-de-la-matanca-de-paracuellos-del-jarama-repressio-republica-i-guerra-civil-i/

http://blogs.sapiens.cat/blogdelcehi/2011/12/11/75-anys-de-la-matanca-de-paracuellos-del-jarama-repressio-republica-i-guerra-civil-ii/ )

La derrota republicana el portarà a l’exili, on prendrà un protagonisme polític cada cop més rellevant durant els anys més foscos de la purgues estalinistes al partit, amb casos tan coneguts com el del Secretari General del PSUC Joan Comorera o el del responsable de la invasió guerrillera de la Val d’Aran, Jesús Monzón. La pròpia activitat guerrillera també deixarà episodis dramàtics com la mort, mai aclarida, del dirigent comunista Gabriel León Trilla, i el complex procés de desmantellament de les guerrilles a partir de 1948. Tanmateix, resulta innegable que la decisió d’abandonar la lluita armada i d’adoptar la política d’infiltració dins del Sindicat Vertical franquista seria avalada per la pròpia Història: mentre part del moviment llibertari persistia, fins a començaments dels 60, en una lluita armada que només el conduirà a la marginalitat; l’entrada dels comunistes en les estructures sindicals del règim els permetrà connectar amb les reivindicacions reals de la classe obrera i, a la llarga, participar en la creació de l’instrument per excel·lència d’oposició al franquisme: les Comissions Obreres.

 

Un comunista per la reconciliació

Molt s’ha escrit aquests dies sobre la importància de Santiago Carrillo a la Transició política, però si en alguna cosa va ajudar Carrillo, com a Secretari General del PCE, en facilitar el trànsit de la Dictadura a la Democràcia va ser com a portaveu de la política de Reconciliació Nacional defensada pel PCE des de l’any 1956, una política que instava a superar les divisions generades pel conflicte bèl·lic i a avançar de forma unitària en el camí de recuperació de la democràcia. La proposta comunista trencava l’eterna divisió franquista entre vencedors i vençuts. La idea era tan senzilla com poderosa: a la l’oposició antifranquista hi ha lloc per tothom que lluiti per la democràcia. L’altra gran contribució de Carrillo a la lluita per la democràcia la trobem en la seva fórmula d’ “aliança de les forces del treball i la cultura”. Un proposta de l’any 1967 que pretenia crear un ampli front antifranquista on a més dels treballadors també  tindrien cabuda els estudiants, els intel·lectuals, els comerciants i els industrials. Un projecte unitari que es materialitzaria a casa nostra, a iniciativa del PSUC, amb la constitució de l’Assemblea de Catalunya el 1971.

 

Un comunista amb presses

Amb el final de la Dictadura trobem a un Carrillo que estableix la línia divisòria de la Transició política entre Democràcia i Dictadura, no entre Monarquia i República; fet que consolida el procés democràtic però suposa moltes renuncies per a uns militants, els comunistes, que després de tants sacrificis es troben políticament desorientats i moralment afeblits. En el nou context democràtic, i després d’uns resultats electorals que situen al PCE en una posició secundària dins de l’esquerra per darrere del PSOE, Carrillo prem l’accelerador al màxim i voldrà agafar el protagonisme que li neguen les urnes mitjançant canvis tàctics (renuncia al leninisme) i acords polítics (propostes de pactes d’estat al partit del govern, la Unión de Centro Democrático –UCD-). El model ja feia anys que no era Moscou sinó Roma, amb el poderós Partito Comunista Italiano (PCI) com a referència, però la força electoral d’ambdós partits és molt diferent. Davant d’això vindran les presses, que el mateix Carrillo resumirà amb la frase: “no podemos estar diez años esperando tener el 30% [de vots]”; unes presses que es concretaran en la idea de cremar etapes el més ràpid possible per esdevenir hegemònics. Però el partit no esdevé hegemònic en democràcia i, pel camí, el PCE es dessagna en conflictes interns que portaran a l’expulsió del mateix Carrillo el 1985.

 

Un comunista al segle XXI

En els darrers anys com a comentarista polític, Carrillo ens ha deixat àmplies mostres de la seva capacitat d’anàlisi (sense estalviar crítiques a les polítiques d’austeritat per combatre l’actual crisi econòmica) i de la seva ferma defensa d’una Espanya federal i plurinacional, tal i com posa de manifest el seu recolzament a l’Estatut de Catalunya del 2006 i el seu rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional del 2010.

Carrillo ha estat l’exponent d’un temps i una generació on la política no era una forma de vida, era la vida; i on els comunistes eren els portadors d’una fe laica que pretenia construir el paradís a la terra, amb disciplina i sacrifici. Sense això no entendríem la traumàtica relació de Carrillo amb el seu pare, Wenceslao Carrillo, dirigent del PSOE i la UGT que recolzà el cop d’estat del coronel Casado contra el govern de la República al final de la Guerra Civil. Aquest fet provocarà la ruptura de relacions entre Carrillo i el seu pare des de 1939. Un ruptura que perdurà durant molts anys fins que Dolores Ibàrruri, la Pasionaria, li comentà a Carrillo: “Si hacemos la reconciliación nacional, quizá primero deberías reconciliarte con tu padre”. I Carrillo, com a bon comunista, així ho va fer.

[Autor: José Manuel Rúa Fernández]

Santiago Carrillo

 

L’engany autonòmic

diumenge, 16/09/2012

De retorn de vacances hem pensat que res millor per tornar a posar aquest blog en funcionament que aquesta prou oportuna reflexió de l’historiador Josep Fontana sobre el perquè de l’estat autonòmic publicada a les planes del diari El Periódico de Catalunya el passat 15 de setembre.

L’Estat de les autonomies ha estat un engany. El seu fonament consistia a oferir a cada comunitat una promesa de drets d’autogovern, als quals s’afegia, com assenyala l’article 150 de la Constitució de 1978, una cessió de «facultats» amb «la corresponent transferència de mitjans financers», que posaria en mans dels governs autonòmics un volum considerable de recursos. En la concessió de drets polítics no es va arribar al que s’esperava, frenada per tot tipus d’obstacles, i fins i tot sotmesa a retrocessos. Però tot es va anar passant per alt mentre el mannà pressupostari, al qual s’afegia una part de les ajudes europees, va proporcionar a les autonomies diners per gastar i malgastar. Tot va marxar més o menys bé fins que el desastre financer del 2008 va esgotar els recursos de l’Estat, que en aquests moments no pot atendre els problemes d’aquelles, perquè necessita 4.500 milions d’euros més per seguir llençant-los al pou negre de Bankia (perquè ¡aneu a saber els cocodrils que en podrien sortir!)

En aquestes circumstàncies el tinglado s’ha enfonsat. Que el vessant polític del sistema fos una farsa ho ha posat en evidència la senyora Cospedal carregant-se el Parlament de Castella-la Manxa sense cap mena d’escrúpol (resulta sorprenent l’obstinació d’aquesta senyora a reclamar als altres que compleixin la Constitució, quan mostra un menyspreu tan solemne pel seu títol vuitè). Una altra cosa és la segona part del tracte, el repartiment dels diners, com ho ha vingut a recordar el president de la comunitat extremenya, que no es mostra disposat a cedir la part que li correspon. No és veritat, com es diu amb freqüència, que el desplegament autonòmic hagués de modificar-se com a conseqüència del malestar dels militars, i que fos el cop del 23 de febrer de 1981 el que va obligar a imposar les limitacions de la LOAPA. Tant Felipe González com Leopoldo Calvo-Sotelo han insistit que les reformes s’havien posat en marxa amb anterioritat i, almenys en aquest punt, s’ha d’admetre que diuen la veritat.
El que em mou a parlar d’engany és la comprovació de com eren de limitades les intencions reals dels qui van posar en marxa l’Estat autonòmic, contradient el que deixaven creure en les seves manifestacions públiques. Podem prendre com a exemple el cas del PSOE, que en el manifest de la Plataforma de Convergència Democràtica, de la qual era el membre més destacat, afirmava: «La Plataforma de Convergència Democràtica, conscient de l’existència de nacionalitats i regions amb personalitat ètnica, històrica o cultural pròpia en el si de l’Estat espanyol, en reconeix el dret d’autodeterminació i la formació d’òrgans d’autogovern en les nacionalitats de l’Estat des del moment de la ruptura democràtica i propugna una estructura federal a la Constitució de l’Estat espanyol». La Plataforma es va dissoldre el març de 1976, per fundar Coordinació Democràtica amb la Junta Democràtica i transformar-se en una organització encara més àmplia, i no menys radical en les seves promeses: la Plataforma d’Organismes Democràtics, que es va fundar el 23 d’octubre de 1976.
Doncs bé, segons ens explica Juan María de Peñaranda en un llibre recent, aquell mateix 23 d’octubre de 1976 es van reunir, en una suite de l’hotel Princesa-Plaza de Madrid, els comandants Faura i Cassinello (que arribaria més endavant a tinent general), i dos dirigents del PSOE, Felipe González i Alfonso Guerra, que en aquells moments estaven negociant la legalització del seu partit. En l’entrevista, «que va durar tres hores llargues en un ambient d’extrema cordialitat», Felipe González va definir «l’actitud del seu partit» respecte de la política espanyola. Respecte de la concepció de l’Estat, que era el que més angoixava Cassinello, es va expressar de tal manera que Peñaranda, que participava en la reunió, ens diu: «Els representants del Seced ens sentim reconfortats amb tan patriòtic i inesperat llenguatge».

LLAVORS Es va passar a un altre dels temes fonamentals, que era el del «nacionalisme». En aquest terreny Felipe González es va encarregar de deixar ben clar que no toleraria mai els «concerts econòmics»: «¡Nosaltres no passarem per aquí mai de la vida! Al darrere hi ha en realitat la defensa dels interessos econòmics de l’alta burgesia catalana».
Però tampoc se sentia més generós respecte de les concessions en el terreny de la política. El preocupava que a Catalunya els comunistes tinguessin «més implantació que el PSOE en la base obrera immigrada», i es disposava a lluitar en aquest terreny buscant una entesa amb els grups socialistes catalans que existien en aquells moments. Però es va cuidar de deixar clar que no permetria un partit socialista català autònom: «¡D’això ni parlar-ne!».
Les diferències entre aquest llenguatge i el dels manifestos amb què es buscava l’adhesió popular i, en un immediat futur, el vot, em sembla que justifiquen plenament un qualificatiu com el d’engany. De les mentides d’ahir han sorgit, en definitiva, els conflictes d’avui.

[Autor: Josep Fontana a El Periódico de Catalunya 15-9-12]

 

La Batalla de Guadalajara: realitat, mite, conseqüències i judicis

dimarts, 29/05/2012

Fa unes poques setmanes, diferents entitats van celebrar el 75è aniversari d’un dels episodis més coneguts i més emblemàtics de la Guerra Civil Espanyola, aquella Batalla de Guadalajara que encara actualment segueix mantenint el seu estatus mític de “primera derrota del feixisme” en els camps de batalla, en una òptica que veu el conflicte espanyol com una fase prèvia d’aquell enfrontament entre feixisme i forces d’esquerra que culminarà amb la successiva Segona Guerra Mundial.

En realitat, la citada batalla no va deixar de ser una lògica conseqüència de les accions bèl·liques anteriors, inserint-se plenament – des del punt de vista militar – en la primera fase de la guerra, quan les forces dels rebels, ja guiades per Franco, van intentar conquistar Madrid per acabar ràpidament amb el conflicte. Els fets són prou coneguts: després del fracàs en l’atac directe a la capital en novembre de 1936, les tropes nacionalistes van modificar la seva estratègia, apostant per aïllar la ciutat de les seves línies de comunicació i d’aprovisionament. La Batalla del Jarama del febrer de 1937 va ser el primer intent en aquest sentit, i el successiu enfrontament de Guadalajara, en el fons, va respondre a les mateixes exigències: les tropes italianes – envalentides per la fàcil conquesta de Màlaga –van projectar un atac a les línies republicanes des de nord-est, amb l’objectiu d’arribar fins a Alcalà d’Henares. Després de l’avanç inicial, l’ofensiva– mal dirigida i sense consistent suport d’altres forces franquistes – va ser detinguda pels contraatacs republicans a la zona de Brihuega: en difícils condicions climàtiques, les tropes del Govern i les Brigades Internacionals van obligar els italians a un consistent replegament, en el qual els feixistes van perdre uns 4000 soldats i abundant material bèl·lic.

Si, en el fons, la batalla no va ser tan decisiva – militarment – com en un primer moment va semblar, les seves conseqüències, en canvi, van ser molt més rellevants. En primer lloc, el fracàs italià va comportar la renúncia definitiva a la conquesta immediata de Madrid: a partir de Guadalajara, els nacionalistes concentraran els seus esforços estratègics en el front septentrional. La batalla, a més, va suposar el final de la “guerra paral·lela” de Mussolini, que es va veure obligat a acceptar, per les seves tropes, un paper més subordinat a la estratègia de Franco, abandonant el protagonisme abans desitjat.

Tot i això, encara més importants van ser les conseqüències a nivell propagandístic, a Espanya i a l’estranger. La República, després de les grans dificultats inicials, va demostrar-se capaç de derrotar a un enemic teòricament més poderós, infligint una consistent humiliació als “invasors” italians i al mateix feixisme. No és d’estranyar, llavors, que el Govern legítim i els seus mitjans de comunicació s’hagin dedicat, en els darrers dies de la batalla i immediatament després, a donar la màxima publicitat a l’episodi, contribuint a crear el mite – encara vàlid, com s’ha dit anteriorment – de la “primera derrota del feixisme”. Per aquesta raó, és interessant veure com els citats mitjans de comunicació republicans – en l’específic, els diaris – hagin tractat el tema en el març de 1937, en una evolució de judicis estrictament lligada als contemporanis esdeveniments bèl·lics.

En els primers dies de la batalla, fins al 15 de març, la premsa va adoptar un llenguatge caracteritzat per la prudència i la incertesa: amb els “legionaris” a l’atac, els diaris no van més enllà de comunicats, butlletins oficials i algunes notes sobre la presència de combatents italians en la zona dels combats (presència a la qual es dóna molta publicitat, sobre tot en clau internacional). Quan en canvi la derrota feixista va començar a delinear-se amb una certa evidència, els diaris republicans (La Vanguardia, Solidaridad Obrera, El Socialista, Mundo Obrero, entre altres)van canviar de registre ràpidament, en una veritable allau de crítiques i despietades ironies que sovint van abusar dels estereotips més comuns: evocacions d’altres conegudes catàstrofes militars (de la derrota de Adua a les guerres colonials, a la de Caporetto a la Gran Guerra), mencions als combatents feixistes que donaven “classes de retirades” i que passaven el temps als prostíbuls andalusos, retrats dels italians incapaços de fer la guerra… tot va servir, quan es tractava de crear i reforçar el “mite de Guadalajara”. No obstant això, un cop terminat l’enfrontament, a finals del mes, els diaris van moderar novament els seus tons bel·licosos. Acabada la – comprensible – eufòria per la victòria, la premsa va passar a anàlisis més raonades de l’episodi, amb especial atenció als possibles futurs moviments (diplomàtics i militars) d’un Mussolini humiliat i amb un consistent esforç per a separar el règim italià dels seus ciutadans. És aquest, potser, el tret més original de la actitud dels diaris republicans: al costat d’unes violentíssimes crítiques al feixisme, van proliferar els articles sobre els desafortunats legionaris capturats en el curs de la batalla, amb una sèrie de detalls fins i tot patètics sobre les seves vicissituds. Si pensem al contemporani maniqueisme de la propaganda mussoliniana (per la qual tots els republicans eren criminals despietats), la voluntat republicana de presentar els italians com a víctimes del seu govern es fa notar per la seva originalitat, i representa una de les conseqüències potser més inesperades de la Batalla de Guadalajara.

[Autor: Alberto Pellegrini]

Batalla de Guadalajara

Batalla de Guadalajara