Arxiu de la categoria ‘Eleccions’

Les Revoltes Àrabs qüestionades.

dijous, 17/11/2011

A Europa preocupa la brutalitat d’alguns actes de repressió (inclosa la mort de Gadafi) després de la guerra civil a Líbia i la invocació a la sharía del president del Consell Nacional de Transició, Mustafà Abdeljalil. Tampoc agraden els resultats de les primeres eleccions lliures a Tunísia, on l’islamista Ennahda va obtenir el 41% dels vots. Es pensa que la primavera pot tornar-se en cru hivern amenaçant la seguretat i la pau. Se segueix llegint malament el que està succeint.
Les revoltes àrabs s’emmarquen en un procés recentment iniciat, que s’inscriu en un cicle històric global que no està tancat, per aquest motiu les prediccions són arriscades. El 1989 (caiguda del Mur de Berlín) i 1991 (col·lapse del comunisme en la URSS) es van tancar quatre dècades de Guerra Freda i segles d’un sistema d’equilibri de poders que regulava les relacions entre les grans potències. El nou model de relacions internacionals i del poder mundial està per definir. L’ intent neoconservador d’imposar un unilateralisme sota hegemonia nord-americana va llegar les herències d’Afganistan i l’ Iraq. Avui sembla imposar-se un multilateralisme difús on noves potències emergents pugnen amb altres en declivi per convertir-se en actors regionals i globals. Es percep un Món menys estable on les poblacions es rebel·len davant el rol al que semblaven predestinades.

El món àrab (concepte que homogeneïtza realitats molt diverses) es nega a acceptar resignadament la perpetuació de dictadures la suposada legitimitat de les quals era frenar l’ascens de l’islamisme. Un malestar creixent es va instal·lar en aquestes societats -i molt especialment en una joventut sense futur- on a la falta de llibertats s’unia una creixent desigualtat provocada per la corrupció i el nepotisme dels grups governants. Les protestes se succeïen abrigallades pels moviments socials -sindicats, associacions de joves, de dones, de llicenciats en atur…- i, finalment, el 2011, esclaten les revoltes.

A Tunísia, amb el rerefons de l’aixecament miner de Gafsa en 2009 recolzat per les seccions locals de la UGTT, el malestar es precipita el 17 de desembre de 2010 amb la immolació de Mohamed Buazizi a Sidi Buzid. A Egipte, des de 2004, el moviment Kifaya agrupa activistes dels moviments socials i, a l’abril de 2008, esclata una vaga general en suport dels treballadors de la fàbrica tèxtil de Mahalla. Les xarxes socials van jugar un paper fonamental en l’èxit de la vaga. El catalitzador va arribar al juny de 2010 amb l’assassinat de l’internauta Khaled Said per la policia a Alexandria. El moviment Tots Som Khaled Said va desembocar en les multitudinàries concentracions a la plaça de Tahrir que van enderrocar a Mubarak. A Líbia, familiars de les víctimes i activistes dels drets humans, mantenien viu el record dels 1.200 presos assassinats a la presó d’Abu Salim de Trípoli l’estiu de 1996. D’aquest record va sorgir un moviment d’oposició que es va expandir amb les xarxes socials. Al febrer de 2011, la detenció d’un activista a Bengasi va provocar les primeres protestes a les quals va respondre Gadafi amb l’Exèrcit, que va bombardejar als manifestants, desencadenant així la guerra civil.

Les revoltes són part, doncs, d’un procés més ampli, que ajunta moviments socials i noves tecnologies i en el qual els manifestants comparteixen objectius i característiques: rebuig de les dictadures i de la repressió, exigència d’eleccions lliures, joves que reclamen una dignitat segrestada per les condicions d’uns mercats que els condemnen a l’emigració, a l’atur i la indigència. Però, és també un procés heterogeni que prendrà camins diferents segons les particularitats, el context i la correlació de forces en cada cas concret. I és, sobretot, un procés que recentment s’inicià, que serà llarg, amb avanços i reculades, i del que solament podem afirmar que és irreversible perquè la geopolítica d’Àfrica del Nord i Orient Pròxim no tornarà a ser la mateixa.

En definitiva, convindria interioritzar algunes reflexions:

1. Tot procés de canvi polític comporta un risc -fins i tot el que tot quedi igual, però amb altres actors-, per aquest motiu els temors manquen de sentit, perquè si s’accepta la necessitat del canvi (com en l’Europa del Sud a mitjans dels setanta) cal acceptar el risc que porta associat.
2. Les societats d’aquests països reclamen poder decidir autònomament el seu futur el que, contradient la suposada incompatibilitat entre islam i valors democràtics, pot portar a configurar sistemes i hegemonies que no sempre seran del grat de la UE. Però, mentre que el procés electoral sigui tan transparent com a Tunísia, caldrà acceptar als nous interlocutors, perquè no han de repetir-se els errors de 1992 (Algèria) i 2006 (Palestina).

3. Finalment, la UE haurà d’assumir un nou escenari geopolític en l’espai mediterrani on apareix amb força un actor que pot convertir-se en una nova potència regional i que, al mateix temps, pot servir de model als grups de l’islam polític finançats fins ara amb fons de Riad. Potser, a no trigar molt, Brussel·les lamentarà haver impedit l’ ingrés de Turquia en la UE.

[Autor: Antoni Segura i Mas. Article publicat a El País el 14 de novembre de 2011]

Tunisia-Eleccions 2011

El PSC es dirigeix a un electorat que en gran part ja no existeix, el de la immigració dels anys 50 i 60

dilluns, 7/02/2011

Les darreres setmanes, diferents dirigents socialistes han reflexionat sobre el daltabaix del 28-N i el futur del socialisme català, posposant, tanmateix, el debat per després de les eleccions municipals. Un error, perquè al maig el PSC pot patir una nova ensulsiada atès que no sembla que s’abordin les raons de fons. S’ha posat l’accent a recuperar la transversalitat del partit i el tradicional electorat socialista, en els efectes de la crisi, el federalisme com a forma d’encaix de Catalunya a Espanya, la necessitat de bastir una alternativa progressista i mantenir els lligams amb el PSOE. De fora estant, afegiré dues reflexions que amb prou feines s’han apuntat.

En primer lloc, és cert que la crisi econòmica castiga electoralment els governs de centreesquerra arreu d’Europa. El problema és que la socialdemocràcia no té discurs per fer front d’una manera eficaç a la crisi. En el cas d’Espanya, el govern socialista, apressat pels mercats i amb el suport del PSC, està tirant endavant una reforma que, possiblement, aconseguirà reduir el dèficit i el deute a costa del sacrifici dels més febles i de les classes mitjanes, però sense tocar els beneficis de les grans empreses, ni de les entitats financeres responsables de la crisi que, això no obstant, poden recórrer al Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) per eixugar els problemes de liquiditat o de mala gestió o per fusionar-se. En suma, el govern socialista fa la feina bruta i allisa el camí de l’alternança política desmobilitzant el seu electorat. Però de la socialdemocràcia hom esperava quelcom més que les polítiques neoliberals que reclamen els mercats. Resulta urgent bastir un discurs que permeti afrontar la crisi amb garanties, eficàcia i solidaritat.

En segon lloc, el 28-N és un daltabaix per a un partit que després de set anys de govern recull els pitjors resultats de la seva història. L’escenari social i polític a Catalunya ha fet un gir substancial en els darrers anys a conseqüència del tracte donat a l’Estatut del 2006 i de la percepció (gens identitària) que l’Estat espanyol no és l’instrument adient per solucionar els problemes i satisfer les aspiracions dels ciutadans de Catalunya en matèria d’infraestructures, de polítiques socials, d’inversions o de llengua i cultura. Més encara, la percepció és justament la contrària: la d’un Estat que menysté els interessos dels ciutadans de Catalunya i els sotmet a un espoli fiscal creixent. La realitat pot ser una altra, però la percepció a Catalunya és tal com s’acaba de descriure.

I això és el que reflecteixen els resultats del 28-N. En efecte, si comparem els resultats del PSC a les 20 comarques on va obtenir el 25% o més dels vots el 2003 (representen el 88% del cens electoral), que per primera vegada li permetien formar govern en coalició amb ERC i ICV, amb els del 2010, quan perd el Govern, observem que la mitjana de vots obtinguts ha caigut del 30% al 18%. La menor participació (62% i 60%, respectivament) -però millor que el 56% del 2006- no explica una davallada de 12 punts, ja que com a molt suposaria un 4%. Tampoc es pot parlar d’un transvasament de vots cap a altres socis del Govern ja que en aquestes mateixes comarques ERC cau del 17% al 8% i ICV es manté entorn del 6%. Tampoc es pot parlar d’un transvasament de vots al PP, que només puja nou dècimes, i, encara menys a Ciutadans, que no arriba al 3% amb un increment de 6 dècimes respecte el 2006. Només CiU puja notablement en passar del 34% al 41% dels vots. És clar que la federació recull vots d’ERC, que també sagna per SCI i Reagrupament (en conjunt gairebé un 5%), però, fonamentalment, els vots provenen d’antics votants socialistes. I el problema per al PSC és que les fugues més importants es donen en l’antic graner socialista (del PSOE): Baix Llobregat, del 41% al 23% (CiU del 23% al 32%); Vallès Occidental, 36% i 19% (28% i 37%); Barcelonès, 34% i 20% (26% i 34%); Baix Penedès, 34% i 21% (33% i 37%); Tarragonès, 31% i 19% (30% i 36%). Igual passa en comarques on CiU ja havia estat la més votada el 2003, però on el PSC obtenia el 25% o més dels vots: Garraf, 33% i 20% (30% i 37%); Vallès Oriental, 31% i 17% (33% i 40%); Anoia, 29% i 17% (36% i 43%); Maresme, 27% i 15% (35% i 43%); Segrià, 26% i 16% (37% i 44%); Bages, 26% i 15% (39% i 46%); Gironès, 25% i 14% (34% i 43%).

En conclusió, el problema no ha estat la incapacitat del PSC per mobilitzar el seu electorat (al Baix Llobregat i al Vallès Occidental la participació ha caigut menys que la mitjana catalana); el problema és que les famoses dues ànimes del PSC no responen a la realitat i antics votants socialistes han optat per un catalanisme formalment més agosarat convençuts que no hi ha federalisme sense federalistes (i a Espanya aquest és per tant un camí sense sortida). El PSC, en definitiva, es dirigeix a un electorat que en gran part ja no existeix, el de la immigració dels 50 i els 60, oblidant que el gruix de votants són els seus fills o néts que ja no se senten immigrants i que, en conseqüència, ja no tenen els vincles sentimentals i ideològics dels seus pares i avis.

(Autor: Antoni Segura i Mas)

[Article publicat a El Periódico el 13 de gener de 2011]

Les Eleccions al Regne Unit. Qui són els Lliberals – Demòcrates?

dimarts, 11/05/2010

En aquests darrers dies els mitjans de comunicació estan informant a dojo sobre les eleccions al Regne Unit i les negociacions posteriors per a formar govern. Obligat per l’immediatesa i les limitacions d’espai, el periodisme no sol explicar coses importants per entendre esdeveniments que estan tenint lloc en contexts diferents del nostre. Per exemple, per algú no familiaritzat amb la política britànica pot semblar que el partit Lliberal – Demòcrata sigui una mena de nouvingut a la política de les illes. És veritat, que la data de creació d’aquest partit es tant recent com l’any 1988, quan es produí la fusió dels partits Lliberal i Social Demòcrata, però els orígens del Partit Lliberal són el suficientment antics com per poder afirmar que el partit més “nou” en les negociacions en curs és el Partit Laborista qui no superà al partit Lliberal en les eleccions del Regne Unit, esdevenint un dels dos partits principals, fins la dècada dels anys 20 del segle passat.

Durant el segle XIX i fins la dècada del 1920 l’escena política anglesa estava dominada per dos partits: el partit Conservador i el partit Lliberal, representant el segon les idees del liberalisme clàssic com són el lliure mercat i la mínima intervenció de l’estat en la vida econòmica. També defensava la llibertat personal, la reducció del poder de la Corona i de l’església i l’extensió del dret a vot. El Partit evolucionà des d’aquesta posició i a principis del segle XX va fer seu el projecte d’una intervenció de l’estat en la vida econòmica per garantir un mínim de benestar a la població. Aquest projecte fou recollit i ampliat per els Laboristes després de la Segona Guerra Mundial, creant l’actual estat del benestar britànic. Figures destacades del Partit Lliberal són Palmerston, Gladstone, Asquith y Lloyd George. Fou l’ascens del laborisme un dels motius principals de la crisi del partit Lliberal relegant-lo a la posició de tercer partit en la política anglesa el que equival, en un sistema que afavoreix el bipartidisme, a caure en la irrellevància política.

L’altre tema que cal tenir clar per entendre el que està succeint al Regne Unit és que el seu sistema electoral exclou la proporcionalitat. És a dir, un determinat percentatge de vots a nivell nacional no es tradueix en un número determinat d’escons al parlament. El Regne Unit esta dividit electoralment en 650 districtes i cadascun té un representant / escó en la Cambra dels Comuns. Els partits competeixen perquè un dels seus sigui el representant de cada districte, premi que obté aquell candidat que hagi obtingut més vots. Ell o ella serà l’encarregat de representar el districte durant la legislatura. Un sistema com aquest afavoreix clarament els grans partits, en detriment dels petits, raó per la qual Nick Clegg (l’home de la foto) líder dels Lliberal – Demòcrates ha posat com a condició per recolzar a Conservadors o Laboristes el canvi cap a un sistema proporcional.

(Autor: Víctor Gavín)