Arxiu de la categoria ‘Conflictes’

L’atzucac a Afganistan

dilluns, 12/07/2010

La descolonització va deixar unes fronteres a les quals ràpidament es van acomodar les elits dirigents dels nous Estats. A més, la lluita per la independència va forjar moviments nacionals allí on no existien. Ja l’any 1893 la línia Durand, que delimita la frontera entre l’Afganistan i el Pakistan, havia dividit el territori dels Pastun. La partició de 1947 entre l’Índia i el Pakistan no va remetre l’irredentisme Pastun que, en les zones tribals, va seguir alimentant les complicitats amb els seus homònims afganesos. Així, mentre les fronteres post – colonials es consolidaven a l’Orient Mitjà, i la guerra contra l’Iraq per l’ocupació de Kuwait en 1991 va demostrar que qualsevol intent de modificar-les estava destinat al fracàs, els confins Afgans – Pakistanesos (AfPak) segueixen immersos en una inestabilitat estructural.

La situació a AfPak és un mal de cap per a les tropes de l’International Security Assistance Force (ISAF), 119.500 efectius (21 de juny de 2010), en la seva majoria nord-americanes (78.430) i amb un notable contingent espanyol (1.415, l’onzè de 46 països). Nou anys després de l’ocupació, els objectius de l’Administració Bush no s’han complert: els talibans segueixen operant en les dues terceres parts del país; no s’ha vençut a Al Qaeda la direcció de la qual, afeblida i amb escassa capacitat operativa, es refugia entre Kosht (Afganistan) i el Waziristan Nord (Pakistan) protegida pel clan Haqqani; ni s’han complert les promeses de reconstrucció i democràcia. Per contra, la corrupció mina al Govern de Hamid Karzai -guanyador sota sospita de les darreres eleccions i amb la complicitat de criminals de guerra-; el total de desplaçats i refugiats ha crescut exponencialment, a la vegada que el rebuig a l’ocupació estrangera i el cultiu d’opi (8.000 tones en 2008). L’Afganistan figura, doncs, entre les principals preocupacions del president Barack Obama, que pretén, no ja guanyar la guerra, sinó posar fi al conflicte incrementant en 30.000 efectius la presència nord-americana i tancant Guantànamo.

En el seu discurs d’El Caire (juny de 2009), Obama va afirmar que “cap sistema de govern pot ser imposat per un país a un altre”. Ni una paraula sobre la democràcia a l’Afganistan com pretenia Bush. Sobre el terreny, les diferències són menors. En contra de l’evidència (el total de baixes de l’ ISAF era de 1.070 fins a febrer de 2009 i de 1.883 fins a juny de 2010) i, a pesar d’intentar minimitzar els “danys col·laterals”, l’argument militar segueix considerant-se prioritari i abasta també a les zones tribals del Pakistan.

Per sortir de l’atzucac cal comptar amb tots els actors i amb els països amb interessos en la regió (Rússia, Xina i Pakistan) i desactivar el conflicte de Caixmir entre l’Índia i el Pakistan. I ha de fer-se sense dinamitar la ja de per si fràgil estabilitat del Pakistan, l’arsenal nuclear del qual, descontrolat, suposaria una greu amenaça. Es tractaria, d’una banda, d’aïllar a Al Qaeda, que ha perdut suports, perquè l’11-S va ultrapassar la jihad defensiva afavorint la invasió de l’Afganistan i perquè el seu antixiisme i l’adopció del takfir, que converteix en infidels i permet atemptar contra altres musulmans, són rebutjats per altres grups radicals; i, per un altre, d’arribar a un acord amb els suposats talibans moderats. Però, el precedent de la mediació saudita en les frustrades negociacions de Karzai amb líders talibans el 2008 i l’acord pakistanès de febrer de 2009, que permetia instaurar la sharia a canvi de la pau civil en les regions tribals, no conviden a l’optimisme. Aquest acord va ser aprofitat pels talibans, els atemptats dels quals havien obligat a traslladar les rutes d’aprovisionament de l’ISAF al nord de l’Afganistan, per a ampliar el seu camp d’acció.

El problema és, doncs, on es fixen les línies vermelles d’un acord per a posar fi al conflicte i comprendre la complexitat d’un escenari que s’ha convertit en refugi i camp de batalla de grups radicals. La reunió del 25 de març entre Staffan de Mistura, enviat especial de Nacions Unides a l’Afganistan, amb dirigents de Hezb-i-islami, el partit de Gulbuddin Hekmatyar – aliat de Washington contra l’Exèrcit Roig i després d’Al Qaeda i els talibans-; la reconsideració d’una gran operació en la província de Kandahar, i la substitució de Stanley McChrystral per David Petraeus, amb àmplia experiència a l’Iraq, presagien un canvi d’estratègia.

No obstant això, convé aprendre del passat i recordar que a l’Afganistan l’ús exclusiu de la força va costar als britànics gairebé 16.000 baixes entre els soldats i civils que van abandonar Kabul el gener de 1842 per a arribar a l’Índia; i que, el 15 de febrer de 1989, els últims soldats soviètics deixaven enrere més de 15.000 companys morts des de 1979. I recordar així mateix que la invasió de l’Iraq va donar avantatges a Al Qaeda, que van disminuir quan es va permetre als iraquians decidir parcialment el seu futur.

En suma, aquesta és una batalla que es juga també en l’interior de l’Islam, on la confrontació de valors resulta més eficaç que l’ús exclusiu de la força, en el camp de la reconstrucció -la democràcia és també una categoria socio – econòmica- i en el de la lliure decisió dels afganesos.

(Autor: Antoni Segura, publicat originalment a El País el dia 8 de juliol de 2010)

L’ocupació i el bloqueig de la franja de Gaza

dimecres, 2/06/2010

La franja de Gaza, és un territori de 360 km2, on hi viuen actualment 1,5 milions de palestins. Gaza, va acollir bona part dels refugiats palestins que havien estat expulsats de les seves terres des de novembre de 1947, fet que va modificar completament la seva estructura demogràfica, i és avui un dels territoris del món amb més densitat de població. Amb l’armistici de 1949 Gaza va quedar sota control militar egipci. Les possibilitats laborals per a la població eren ínfimes, i les condicions als camps de refugiats molt dures. No és estrany així, que els primers moviments de resistència sorgeixin als camps de refugiats d’aquests territoris. Els moviments afins als Germans Musulmans trobaran, ja des dels seus inicis, suport en la desesperació de la població d’aquest territori, que veia en el moviment una forma de lluita anticolonial i un camí per a la subsistència. També arrelaran amb èxit però els moviments marxistes, panarabistes i nacionalistes, a partir dels anys cinquanta i seixanta.

Després de la guerra dels sis dies, el 1967, Gaza, com la resta dels territoris ocupats, queda sota control d’Israel, que va establir el que anomenava “territoris sota custodia”. Els primers intents després de la guerra dels sis dies anaven encaminats a continuar l’expulsió iniciada el 1948. Els 590.000 palestins que vivien a Cisjordània i els 380.000 que vivien a la franja de Gaza, posaran en evidència la dimensió i la dificultat d’aquesta política. Les revoltes als camps de Jabbalya, a la franja de Gaza, el 1971, frenen en bona mesura els processos d’expulsió a Gaza. Paral·lelament, però, el govern d’Israel, havia iniciat la política d’assentaments als territoris ocupats i imposava un règim militar que reprimirà amb molta força qualsevol tipus d’oposició i resistència a l’ocupació.

L’economia de la franja de Gaza passa a dependre, el 1967, exclusivament d’Israel i del suport de la comunitat internacional, especialment a través dels moviments de resistència i de les agències internacionals, com la UNRWA. Israel, va imposar als territoris ocupats un sistema capitalista de lliure mercat que li va permetre establir-hi una relació neocolonial amb la qual podia adquirir mà d’obra a baix cost, comercialitzar bens de consum als territoris ocupats, però no va realitzar cap tipus d’inversió, ni creació d’infraestructures que permetessin una millora de les condicions de vida de la població palestina. El 1971, el 50% dels treballadors de Gaza han de creuar diàriament els controls militars, superar l’anomenat “mercat d’esclaus” per poder treballar una jornada a Israel sense cap tipus d’assegurança ni dret laboral, a sous miserables, però, això sí, millors respecte als dels països veïns. Les polítiques repressives, les dificultats de treballar, i la forta densitat demogràfica continuaran essent factors determinants en el futur de Gaza. L’any 1987, hi havia 850.000 refugiats a la franja, amb una mitjana d’edat de 27 anys. En aquest context, hem de situar l’esclat de la primera Intifada als seus camps de refugiats i la seva extensió a la resta dels territoris ocupats. Així mateix s’explica el creixement i la formació de grups sota la bandera de l’islam polític, com Hamàs o la Jihad Islamica, i la seva política de resistència contra l’ocupació.

L’inici del procés de pau, la creació de la ANP, i l’ajut internacional, semblava portar esperances a les condicions de la població palestina. Tot i així, sovint els ajuts es van veure condicionats a invertir en cossos de seguretat i en mecanismes de control més que no pas de millora envers la població palestina. Les donacions a la UNRWA, decreixeran, ja que els donants apostaven en la donació als actors actius en el procés de pau, fet que perjudicarà als refugiats palestins.

Malgrat que els acords de pau prohibien explícitament qualsevol tipus d’acció que modifiqués la realitat dels territoris ocupats, a Gaza, la població de colons, el 1996, havia augmentat un 62%. Al mateix temps, Israel, cada cop es nodria menys de treballadors palestins i degut a la continua resistència, sovint amb atemptats suïcides dels grups islamistes, construirà a mitjans dels noranta un mur de fil ferrada electrificada i torres de vigilància, que convertien Gaza en un camp de presoners.

Després del fracàs dels acords l’any 2000, la política de repressió als territoris ocupats s’accentua. A la franja de Gaza la dificultat de mantenir els assentaments en un territori densament poblat, explica el pla de desconnexió impulsat per Ariel Sharon, que es veurà realitzat l’any 2005 amb l’evacuació d’uns 9000 colons de la franja. Tot i així, Gaza continuava sota ocupació ja que totes les fronteres per terra, mar i aire seguien controlades directament o indirectament per Israel. Inclòs el pas de Rafah, on Egipte té el control i Israel té poders d’observador. La victòria de Hamàs a les eleccions democràtiques legislatives de 2006, portarà a Israel i a la comunitat Internacional a establir un bloqueig sobre Palestina. Els enfrontaments entre les faccions palestines, duran a Fatah a controlar Cisjordània, Hamàs però, mantindrà el seu poder a la franja de Gaza, fet que li costarà la imposició d’un bloqueig total, que la deixarà sense els principals subministraments vitals. La destrucció d’infraestructures, de cases, etc. de l’any passat ha deixat a la població en condicions infrahumanes.

El relator especial sobre la situació dels drets humans als territoris palestins ocupats, ha destacat com el bloqueig impedeix l’entrada de materials per a la reconstrucció. Ha denunciat també les restriccions al subministrament elèctric i les greus conseqüències econòmiques que comporta. Ha denunciat la política de construcció d’un mur subterrani per destruir la xarxa de túnels que actualment serveixen de salvavides humanitari davant la durada del bloqueig. Finalment, destaca com els combois humanitaris organitzats per la societat civil són expressions simbòliques amb la voluntat de lliurar una guerra de legitimitat en nom dels palestins mentre aquests vegin reprimits els seus drets fonamentals, i el seu benestar col·lectiu estigui sotmès a una pressió desorbitada, al temps que serveixen per posar de manifest les limitacions de la capacitat i l’esforç de les Nacions Unides per complir la seva responsabilitat de protegir a la població de Gaza d’aquesta ocupació opressiva.

(Autor: Oscar Monterde)

Israel i les Nacions Unides

dimarts, 1/06/2010

Un dels objectius d’aquest blog és donar perspectiva històrica al fets de l’actualitat i els darrers esdeveniments relacionats amb Israel, Gaza, la Comunitat Internacional i la reacció de les Nacions Unides m’han fet pensar que pot ser interessant que accediu a aquesta plana web de Le Monde Diplomatique on es fa el llistat de les resolucions de Nacions Unides que han tingut Israel per objecte i quina ha estat la reacció d’aquest.

(Autor: Víctor Gavín)

La represa de les negociacions a Israel – Palestina

dimarts, 25/05/2010

Els titulars d’internacional d’aquests dies anuncien una represa de les negociacions entre el govern d’Israel i l’Autoritat Nacional Palestina de forma indirecta i sota la mediació dels Estats Units d’Amèrica. Després de setmanes d’entrebancs entre l’administració Obama i la de Netanyahu per la negativa d’aquest últim a acceptar qualsevol condició prèvia, finalment els EUA i l’Autoritat Nacional Palestina cedeixen i sembla que s’inicien unes converses indirectes amb l’objectiu d’avançar en la represa del procés de pau. Des d’una perspectiva històrica, aquest procés no és nou, segueix tenint els mateixos principis dels anteriors processos.

L’octubre de 1991, es convocava a Madrid, una conferència de Pau, multilateral, amb l’objectiu de desenvolupar un procés de pau, basat en les resolucions 242 i 338 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, i que tenia com a principi l’establiment de dos estats a la regió. Dos anys després, la declaració de principis entre Israel i la OAP, dóna el tret de sortida a un procés de pau, sota mediació dels EUA, que es desenvoluparà per fases, on es crearà l’Autoritat Nacional Palestina i els territoris ocupats quedaran dividits en zones segons el control polític i militar. El procés després de nombroses mesures transitòries, tenia per objectiu arribar a un acord final entre les parts. Aquest acord fracassarà a Camp David l’any 2000. La cimera de Taba al gener de 2001, no podrà recuperar ni desencallar els desacords sobre les principals problemàtiques del conflicte. La declaració del Full de ruta al 2003, o la cimera d’Annapolis no arribaran ni tan sols a plantejar les principals problemàtiques del conflicte i s’encallaran per la manca de compromisos i el compliment d’unes mínimes condicions prèvies.

Les converses actuals, tenen moltes de les debilitats inicials dels processos anteriors, es reprenen sense el compliment previ de la legalitat internacional ja que l’estat d’Israel segueix incomplint nombroses resolucions del Consell de Seguretat i viola bona part del IV conveni de Ginebra. Neix sense un reconeixement ni una confiança entre els actors: Hamas, es manté al marge de la negociació i el govern d’Israel no el reconeix com a contrapart política. Finalment, el procés es segueix basant en una falsa simetria entre les parts, que equipara força, estatus, capacitat i poder dels actors del conflicte. Aquestes premisses fan que difícilment puguem esperar resultats positius en aquest procés.

L’actual represa de les converses ignora inicialment els principals punts tractats en les converses anteriors. L’oposició de Netanyahu de congelar la construcció d’assentaments a Cisjordània i a Jerusalem Est i declarar aquesta capital indivisible d’un estat jueu, dificultarà molt les negociacions sobre dues de les principals problemàtiques del conflicte: per una banda la qüestió dels assentaments, que com durant els anteriors processos fracassats han seguit creixent, i per l’altra la qüestió de Jerusalem Est, segons el dret internacional capital del futur estat palestí. La qüestió dels refugiats, difícilment s’abordarà en aquesta fase indirecta. Finalment la qüestió territorial, sembla l’únic tema important a tractar. Les negociacions es poden centrar en reafirmar el projecte de Fayad d’establir un estat palestí, però sovint la sobirania, les fronteres, la continuïtat territorial i el control intern posen en evidència el propi concepte d’Estat.

Com amb l’anterior govern de Netanyahu de 1996 a 1999, els intents d’un possible acord de pau vénen marcats per la pressió internacional i no per la voluntat política del primer ministre israelià, que tan sols considera la qüestió palestina com la lluita contra el terrorisme. L’anterior govern de Netanyahu es va desenvolupar en un context on les negociacions i les converses eren directes, i el procés estava a l’ordre del dia de les agendes polítiques dels diferents actors polítics. El govern actual de Netanyahu està precedit per la interrupció del procés, pels atacs indiscriminats contra la població de Gaza, i per la continuïtat d’una política agressiva de control i expulsió de població a Cisjordània i a Jerusalem Est. La divisió entre Hamas i Fatah, torna a centrar el procés en els actors i no en les principals qüestions a resoldre. Les possibilitats d’èxit són remotes malgrat l’interès d’Obama de complir les seves promeses a El Caire. Els èxits difícilment vindran sense afrontar de cara i directament totes les qüestions citades anteriorment, sense un reconeixement i un compromís amb el procés dels diferents actors, sense una aplicació del dret internacional, i com ha apuntat nombrosos cops el Secretari General de les Nacions Unides, sense una atenció molt especial a les necessitats humanes de la població palestina, que el relator especial sobre la situació dels drets humans als territoris ocupats des de 1967, recull en els seus informes. Com diu Ilan Pappe, les iniciatives de pau han centrat els seus esforços pacificadors en la solució de la dimensió territorial del conflicte oblidant completament qüestions fonamentals com la culpabilitat, la restitució dels drets o la justícia.

(Autor: Oscar Monterde)