Arxiu de la categoria ‘Conflictes’

Manifest per Egipte

divendres, 11/02/2011

Un blog que pretén contextualitzar i aportar perspectiva a esdeveniments del present que molts cops tenen profundes arrels en el passat, no pot ser aliè als fets que aquests dies estan tenint lloc a Egipte. Normalment els posts que trobeu en aquest blog són contribucions dels seus col·laboradors però, a vegades, creiem interessant aportar un punt de vista extern i si, a més, aquest és el d’ algú directament implicat en el conflicte i autor d’un text destacable que creiem, i podem estar equivocats, no ha vist la llum en els mitjans de comunicació de casa nostra, millor que millor. El que us aportem ací és la traducció d’un text, el Manifest per Egipte, de Mohamed El Baradei, antic cap de l’Agència Internacional per l’Energia Atòmica, ara opositor a Hosni Mubarak i qui ha estat posat sota arrest domiciliari poc després de tornar a Egipte i d’escriure aquest text. El manifest, adreçat particularment als Estats Units però també al món occidental en general, és una invitació a la reflexió sobre una realitat propera i llunyana a la vegada i a la que tot sovint ens hi apropem amb simplificacions que ens condueixen més cap a  l’error que cap la certesa. Com a coordinador del blog m’he ocupat de la traducció del text i no cal dir que qualsevol error és imputable a mi i en cap cas al seu autor.

Manifest per Egipte

Quan Egipte celebrà eleccions parlamentàries fa només dos mesos, aquelles foren un frau. El partit del president Hosni Mubarak deixà a l’oposició només un 3% dels escons. Imagineu-ho. El govern dels Estats Units digué  que estava consternat. Bé. Francament, el que a mi em va consternar fou que tot el que pogueren dir fos que estaven consternats. La paraula difícilment expressava el que els egipcis sentien.

Aleshores, amb les protestes guanyant força als carrers d’Egipte després de la caiguda del dictador tunisià, vaig escoltar a la Secretaria d’Estat  Hillary Clinton assenyalar que el govern d’Egipte es “estable” i està “cercant maneres de respondre a les legítimes necessitats i interessos del poble egipci.”  Em vaig quedar al·lucinat i confós. Què volia dir amb “estable”, i a quin preu? És estabilitat 29 anys de lleis d’emergència, un president exercint un poder imperial durant 30 anys, un parlament que és gairebé una broma, un poder judicial que no és independent? És això el que entén per estabilitat? Estic segur que no, és més estic segur que aquest no és l’standard que aplica a altres països. El que veiem a Egipte és una pseudoestabilitat, perquè l’estabilitat de veritat només arriba amb un govern democràticament escollit.

Si es vol saber perquè els Estats Units no gaudeixen de gaire credibilitat a l’Orient Mitjà, aquesta és precisament la resposta. La gent està absolutament decebuda per la manera com Hillary Clinton va reaccionar a les darreres eleccions a Egipte. Els va reafirmar en la convicció que els Estats Units apliquen un doble sedàs amb els seus amics i ací fa costat a un règim autoritari senzillament perquè creu que representa els seus interessos. Nosaltres veiem desintegració social, estancament econòmic, repressió política i els americans no hi diuen res. El mateix es pot dir dels europeus.

Així que quan Hillary Clinton diu que el govern d’Egipte està cercant maneres de respondre a les necessitats dels egipcis, jo responc, “És massa tard”! Això no és ni una bona realpolitik. Hem vist el què ha passat a Tunis i abans a Iran. D’ací s’hauria d’aprendre que no hi ha estabilitat sinó hi ha un govern lliurement escollit per el seu poble.

Per suposat, Occident ha comprat la idea que al món àrab només hi ha dos opcions: règims autoritaris o jihadistes islàmics. Això és fals. Si parlem d’Egipte, hi ha un ampli ventall de gent secular, lliberal, defensora del mercat, que si se’ls hi dóna l’ oportunitat s’organitzaran per a escollir un govern modern i moderat. El que volen desesperadament és enganxar-se a la resta del Món.

Enlloc d’equiparar constantment Islam polític amb Al Qaeda, mireu-vos-ho millor. Històricament, l’Islam fou segrestat uns 20 o 30 anys després del Profeta i interpretat d’una manera que el governant disposava d’un poder absolut i només era responsable davant Déu. Era una interpretació que, per suposat, era d’allò més convenient per tot aquell qui governava. Només fa unes setmanes, el líder d’un grup musulmà ultraconservador d’Egipte promulgà una fatwa, o edicte religiós, demanant-me que em penedís per incitar a l’oposició al president Hosni Mubarak, i declarant que el governant tenia el dret a matar-me sinó ho feia. Això és quelcom que ens transporta a l’edat obscura. Es va sentir una sola paraula de protesta o de denuncia del govern d’Egipte? No.

A pesar de tot, he tingut l’esperança de trobar un camí pacífic vers el canvi. En un país com Egipte no és fàcil que la gent posi el seu nom i número de carnet d’identitat en un document que demana reformes democràtiques. Tot i així un milió de persones van fer-ho. El règim, com el mico que és cec i sord, ens va ignorar.

Com ha resultat, el jovent d’Egipte ha perdut la paciència, i el que heu vist al carrer aquests dies ha estat organitzat per ells. He estat fora d’Egipte perquè és l’única manera de fer-me escoltar. Si estic a Egipte no tinc cap accés a la premsa local però torno a El Caire i torno als carrers perquè no hi ha alternativa. Estàs enllà enmig d’un número enorme de gent i esperes que això no es torni lleig, però fins ara el règim sembla que no ha entès el missatge.

Cada dia és més difícil treballar amb el govern de Mubarak, fins i tot per a una transició que per a molta gent a Egipte ja no és una opció. Creuen que ha governat durant 30 anys, que en té 82, i que li ha arribat l’hora de marxar. Per a ells, l’única opció és un nou començament.

Quant pot durar tot això, no ho se. A Egipte, com a Tunis, hi ha altres forces a més del president i el poble. L’exèrcit ha estat neutral fins i ara i espero que ho segueixi estant. Els soldats i els oficials són part del poble egipci. Coneixen les frustracions. Volen protegir a la nació.

Però aquesta setmana el poble egipci ha trencat la barrera de la por, i un cop trencada res el podrà aturar.

(Autor Mohamed El Baradei. Traducció Víctor Gavín)

[Text aparegut al setmanari Newsweek el 7 de febrer de 2011]

El Baradei a la Plaça Tahrir d'El Caire

Nou curs Conflictes i convergències en el món actual: potències emergents i reptes del segle XXI

dijous, 10/02/2011

El Centre d’Estudis Històrics Internacionals i la Fundació Solidaritat UB organitzen un nou curs dirigit per Antoni Segura i Andreu Mayayo dins el cicle Conflictes i convergències en el món actual, enguany dedicat a les potències emergents i als reptes del segle XXI.

El curs consta d’11 sessions: la primera tindrà lloc al 23 de febrer i la darrera al 18 de maig. El curs tindrà lloc al Museu d’Història de Catalunya cada dimecres d’11 a 14 hores. Els curs està adreçat a alumnes de la UB i té una equivalència de 2 crèdit per assistència i 3 crèdits per assistència i treball.

Seguint el format de les anteriors edicions, el curs pretén reflexionar sobre el nou ordre mundial i la posició de les noves potències emergents. Reconeguts experts i analistes exposaran la situació de diferents països i regions i la seva relació en el context del món actual. La primera sessió tractarà els eixos de la política exterior espanyola i anirà a càrrec de Bernardino León, Secretari General de la Presidència del Govern d’Espanya. El 2 de març serà el torn del professor de la Universitat de Barcelona Pere Vilanova, que parlarà sobre la situació a l’Afganistan. Continuant a l’Orient Mitjà, el 9 de març la Directora de la Casa Árabe Gema Martín Muñoz desglossarà les repercussions de la guerra de l’Irak.

El 16 de març la sessió anirà a càrrec d’Antoni Segura, exposant el paper del nou ordre mundial, i de Joan Roura, que abordarà la relació entre els conflictes i mitjans de comunicació. La mirada a Amèrica Llatina tindrà lloc en dues sessions: el 23 de març amb el corresponsal de RNE a la regió Fran Sevilla, i el 6 d’abril amb Carlos Castresana, reflexionant entorn de la salut democràtica i  la justícia justícia transicional a Llatinoamèrica. El continent europeu serà tractat a la sessió del 30 de març amb l’historiador Víctor Gavín i l’economista Xavier Ferrer; el gegant xinès el 13 d’abril amb el corresponsal de La Vanguardia a la Xina Rafael Poch, i finalment el professor Carlos Taibo impartirà la sessió Rússia, de la transició a la participació a l’OTAN l’11 de maig. El reconegut especialista Jean-Pierre Filiu explicarà els canvis de la política exterior nord-americana en la lluita contra el terrorisme internacional d’Al Qaida el 4 de maig. La pluralitat de l’islam polític trobarà la seva mirada particular el 27 d’abril mercès a la sessió de Mohamed Tozy titolada L’èxit de l’islamisme turc i les seves conseqüències sobre l’islamisme marroquí. Per acabar, el 18 de maig serà el torn de la sessió de pràctiques amb dues opcions a escollir a càrrec de Toni Jiménez (Fundació Solidaritat UB) o Silvina Jensen ( Universidad Nacional del Sur, Argentina)

Per més informació i inscripcions (40€) us podeu adreçar a la Fundació Solidaritat UB o al telèfon 93 403 55 38

(Autors: Òscar Monterde i Albert Planas)

Conflictes i convergències

Teheran-Washington, 30 anys després

dilluns, 31/01/2011

Feia sol però el matí era fred quan Ronald Reagan contemplà la multitud que omplia el passeig de l’East Mall i l’esplanada del monument a Washington mentre prestava jurament com a quarantè president dels Estats Units. Després pronuncià el discurs d’investidura, «cap arsenal, cap arma de cap dels arsenals del món, és tan formidable com la voluntat i el coratge moral dels homes i les dones lliures… Que se n’assabentin els que practiquen el terrorisme i oprimeixen els nostres veïns». Jimmy Carter, abrigat amb una gavardina de color tabac, no l’escoltava, ja que només estava pendent de les notícies de Teheran. Poc després arribava la confirmació: l’avió algerià que transportava els ostatges cap a la base de Wiesbaden (República Federal d’Alemanya) havia sortit de l’espai aeri iranià. Acabava així el malson dels 52 ostatges (13 dones i afroamericans havien estat alliberats el novembre de 1979, i un ostatge malalt, l’11 de juliol de 1980) segrestats durant 444 dies a l’ambaixada dels Estats Units a Teheran. Era el 20 de gener de 1981.

L’ocupació havia començat el 4 de novembre de 1979 i havia estat planificada per un grup d’estudiants -entre els quals molts situen Mahmud Ahmadineyad, l’actual i controvertit president iranià-, com una acció simbòlica destinada a donar suport al sector més radical del clergat xiïta en la soterrada lluita pel poder que seguí a la revolució. S’havia concebut com una operació destinada a durar pocs dies, i que, sens dubte, concitaria l’adhesió de tots els grups polítics ja que no es perdonava als Estats Units la participació de la CIA en el complot que acabà amb el Govern nacionalista de Mohammad Mossadegh el 1953. El segrest, tanmateix, s’allargà durant més d’un any arran del trasllat del xa als Estats Units, del suport de l’aiatol·là Khomeini a l’ocupació i de la desafortunada operació de rescat que intentà el president Carter l’abril del 1980.

La revolució de l’Iran trencà el ja prou fràgil equilibri geopolític de l’Orient Mitjà que, des de la independència d’Israel el 1948, havia conegut quatre guerres entre àrabs i israelians i, des del 1975, una guerra civil al Líban que es perllongaria fins al 1989-1991. Fou en el context d’aquesta guerra civil on el 1983 feia la seva aparició el radicalisme xiïta, amb connexions amb Teheran i Damasc, en forma d’atemptats suïcides contra l’ambaixada dels Estats Units i les casernes de les tropes nord-americanes, franceses i israelianes al Líban. El balanç, gairebé 450 morts.

L’ocupació de l’ambaixada provocà la ruptura de relacions diplomàtiques entre Washington i Teheran i els atemptats del 1983 contribuïren a fer encara més difícils aquestes relacions. Des de llavors, els Estats Units han acusat l’Iran de finançar el terrorisme internacional i han decretat mesures d’embargament en diverses ocasions (1979-80, 1987, 1995 i 1997), tot i que aquestes es van suavitzar a partir de l’any 2000 -i posteriorment del 2008.

L’actitud actual de Washington pivota sobre el record de l’ocupació de l’ambaixada ara fa 30 anys i sobre dues acusacions. D’una banda, l’amenaça que suposa el desenvolupament d’un programa nuclear iranià amb finalitats militars. Des de la perspectiva iraniana aquest programa hauria de garantir la seguretat del país en una regió del món en què existeixen potències nuclears regionals (incloent-hi el Pakistan, un país de majoria sunnita en procés de fallida) i, en certa mesura, és una actitud independent de la naturalesa del règim. De l’altra, es destaca el finançament de l’Iran a organitzacions com Hezbol·là o Hamàs, que, sovint, s’inclouen en el capmàs del terrorisme internacional. S’oblida, però, que aquestes s’insereixen en el marc d’un conflicte d’ocupació territorial on gairebé ningú actua d’acord amb la legalitat internacional i que la principal icona del terrorisme internacional, Al-Qaida, és profundament i bel·ligerantment antixiïta, de manera que la majoria de les víctimes d’Al-Qaida s’han produït en països musulmans. En suma, el caràcter profundament sectari i antixiïta d’Al-Qaida fa impossible qualsevol aproximació amb el radicalisme xiïta i, àdhuc, amb organitzacions sunnites que actuen en el marc d’un conflicte d’ocupació (a l’Iraq les milícies sunnites, després d’una efímera aliança inicial, han acabat combatent les forces d’Al-Qaida).

En definitiva, tal com concloïa l’Informe Baker-Hamilton (desembre del 2006), Washington haurà de comptar amb Teheran per sortir de l’Iraq i haurà de posar en pràctica polítiques multilaterals regionals per resoldre la conflictiva situació de l’Orient Mitjà. I ho haurà de fer sense legitimar un règim teocràtic que emmordassa, empresona i assassina l’oposició (com va fer amb la revolta posterior a les eleccions del 2009) i practica una terrible discriminació de gènere; però, per guanyar credibilitat, hauria de distanciar-se també d’altres règims aliats que conculquen els valors democràtics i els drets humans, retallen les llibertats i practiquen una discriminació de gènere igualment terrible.

(Autor: Antoni Segura i Mas)

[Article publicat a El Periódico de Catalunya el 20 de gener de 2011]

El Sudan del Sud decideix

dijous, 13/01/2011

El 9 de gener de 2005 Ali Osman Taha, vicepresident del Sudan, i John Garang, líder de l’Exèrcit/Moviment d’Alliberament del Poble del Sudan (SPLA/M), signaven a Nairobi (Kenya), en presència del secretari d’Estat dels EUA Colin Powell, l’acord general de pau que posava fi a la segona guerra civil sudanesa, però que deixava viu el conflicte de Darfur. El Consell de Seguretat de l’ONU (resolució 1.590, 24 de març de 2005) i la comunitat internacional van donar el seu beneplàcit a l’acord. Prèviament, el 20 de juliol de 2002, el govern sudanès i el SPLA/M havien signat el protocol de Matxakos (Kenya) que reconeixia a la població del sud el dret a l’autodeterminació sis anys després d’arribar a un acord definitiu.

Diumenge passat començava el referèndum que, segons totes les previsions, conduirà a la proclamació de la independència el 9 de juliol. Per primera vegada es trencarà l’acord de l’Organització per a la Unitat Africana que proclamava la intangibilitat de les fronteres heretades del colonialisme per evitar enfrontaments a l’Àfrica (el Caire, 21 de juliol de 1964). Tanmateix, el continent no s’ha lliurat de patir alguns dels conflictes més sagnants del segle passat mentre s’enfonsava en la pobresa. Sudan no és pas l’excepció: dues guerres civils (1956-1972 i 1983-2005) entre el nord (musulmà i centre del poder polític) i el sud (cristià, animista i musulmà), que han causat més de dos milions de morts; 4,9 milions de desplaçats interns (sobre un total de 44 milions); un dels països més pobres del món (el lloc 150 sobre 182 segons Nacions Unides); 58 anys d’esperança de vida; 39% d’analfabetisme (48% les dones). Al sud (9 milions d’habitants, 4 milions amb dret a vot) les dades són esfereïdores: un 90% de la població per sota el llindar de la pobresa; un 50% sense aigua potable; elevada mortalitat relacionada amb la gestació; un 10% de nens vacunats.

A les diferències tribals, religioses i geogràfiques (un nord desèrtic i un sud ric en aigua) s’hi afegeix la pugna pel control de les reserves de petroli (les exportacions aporten el 60% dels ingressos del país i el 98% al sud), concentrades a la regió de Darfur, de futur encara incert, i, sobretot, amb el 80% del total, al sud i a la regió fronterera d’Abyei, on s’ha posposat el referèndum per decidir on s’integra. El petroli surt al mar Roig per Port Sudan, la qual cosa ha beneficiat més Khartum que no pas Juba, la capital del sud. I, tanmateix, el president Omar al-Bashir s’ha compromès a respectar el resultat del referèndum, pressionat per la comunitat internacional –està acusat de genocidi a Darfur pel Tribunal Penal Internacional– i per la promesa de Barack Obama de retirar el Sudan de la llista negra en què va ser inclòs per haver donat refugi a Ossama bin Laden a la primera meitat dels noranta. I darrere el petroli l’ombra allargada de Washington (i de les veïnes Uganda i Kenya –en el futur el petroli podria sortir pel port de Lamu–), que dóna suport al referèndum, i de Pequín, que no s’hi oposa.

La independència obre, però, moltes incerteses, des de possibles conflictes tribals interns a l’acció de grups fonamentalistes violents alimentats pel nord o a una possible reacció hostil del món àrab i, sobretot, al repte del nou govern de bastir un país des de gairebé el no-res. Recursos no en manquen, però les necessitats són moltes. La independència és una oportunitat per superar-les i passar full d’un passat de guerra i misèria. Caldrà veure si la comunitat internacional està a l’altura de les circumstàncies i, més enllà dels interessos petroliers, manté el seu suport el dia després. No es pot abocar el sud del Sudan a ser un estat fallit més de l’Àfrica.

(Autor: Antoni Segura i Mas)

[Article aparegut originalment al diari Avui el 13 de gener de 2011]

Les causes repetides de les revoltes magribines

dilluns, 10/01/2011

Les revoltes de Tunísia i Algèria tenen un punt de déjà vu que recorda les dels anys 70 i 80 i la gran revolta algeriana de l’octubre del 1988, que va suposar l’eclosió del Front Islàmic de Salvació (FIS), que posteriorment guanyaria les eleccions municipals del juny del 1990 i la primera volta de les legislatives del desembre del 1991 i va iniciar un procés de transició política que va ser avortat pel cop d’Estat del gener del 1992. Els motius, llavors i ara, són la liberalització (encariment) dels preus dels productes bàsics i la manca de llibertats. El poder és gairebé inamovible. Ben Ali va assumir el 1987 la presidència de Tunísia desplaçant Burguiba, i Buteflika, home de confiança de l’Exèrcit algerià, com ho havia estat de Bumedian, de qui va ser ministre d’Afers Estrangers i copromotor del cop d’Estat que va deposar Ben Bella el 1965, ocupa la presidència des del 1999. En suma, representants d’unes elits polítiques i militars corruptes que, amb una aparença democràtica (celebració regular d’eleccions), emmordassen les llibertats i reprimeixen durament qualsevol oposició que qüestioni els seus privilegis.

Però també hi ha fenòmens nous que ja apareixien a les protestes d’Aaiun del novembre passat, com la importància de la massiva participació dels joves, sovint llicenciats a l’atur sense cap perspectiva de trobar feina, que escampen la seva protesta per la xarxa informàtica desterrant l’opacitat informativa dels governs (a Tunísia, el grup Anonymus va deixar cegues webs del Govern i del president de la República). Un altre fenomen és la poca sensibilitat pels drets humans que denoten les desproporcionades reaccions de les forces de seguretat. A més, i malgrat saber que Europa no és El Dorado, el relat de familiars i amics emigrats i la informació que arriba a través de les parabòliques permeten les comparacions, destapen les insuficiències i les mancances democràtiques dels règims magribins i justifiquen les protestes.

Les revoltes qüestionen una vegada més uns règims privilegiats per la Unió Europea, que els considera un fre contra l’ascens de l’islamisme radical, i que en realitat són un succedani barroer de l’Estat de dret i democràtic on, en darrera instància, són l’Exèrcit i les forces de seguretat els que tutelen tota la vida política. A l’altre extrem, hi ha la gran majoria de la població, que, a pesar de la riquesa que tenen tots aquests països (el cas més rellevant és el d’Algèria, que l’any 2009 va ser el quart exportador de gas del món i el vuitè de petroli), pateix unes condicions de vida molt i molt dures: atur, manca d’habitatges dignes, pobresa, conculcació dels drets humans i de les llibertats. Però les velles elits dirigents s’aferren al poder, són incapaces de renunciar als seus privilegis i responen a les legítimes aspiracions de la població amb noves dosis de repressió. Unes revoltes ciutadanes que, sense una resposta política justa, són camp adobat per a l’ascens d’opcions més radicals.

(Autor: Antoni Segura i Mas)

[Article aparegut originalment a El Periódico el 9 de gener de 2011]

No és la independència, són drets humans

dimecres, 10/11/2010

Trenta-cinc anys després que Espanya cedís al Marroc l’administració del Sàhara Occidental, no la sobirania (no es pot cedir el que no es té), Rabat ha acabat violentament amb la protesta que es desenvolupava a uns quilòmetres d’Aaiun. En el moment d’escriure aquestes línies havia començat, tot i que amb males perspectives de continuïtat, la reunió convocada a Nova York per Christopher Ross, enviat personal del secretari general de Nacions Unides, per intentar trobar una sortida al conflicte en el marc del pla de pau de l’ONU -que va ser acceptat per les parts- del 1988, que, malgrat els canvis introduïts (acords de Houston del 1997, plans Baker I i II del 2001 i 2003), també inclou la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. És molt difícil no relacionar la intervenció d’ahir contra el campament d’Aaiun amb la intenció de fer fracassar la reunió. Rabat continua creient que l’statu quo vigent afavoreix la seva intenció d’annexionar-se definitivament l’excolònia espanyola.

Fins fa uns quants anys, l’statu quo afavoria el Marroc. Però els càlculs de Rabat van començar a saltar pels aires el 2005 amb la primera intifada d’Aaiun. El que Rabat no va entendre en aquell moment -i continua sense entendre ara- és que ja no s’enfronta a un grup polític sorgit del desengany de les promeses incomplertes per part de l’antiga potència colonial, sinó que s’enfronta a uns joves nascuts ja sota l’administració marroquina que reivindiquen el que hauria de ser normal: el final de la discriminació contra els sahrauís, la igualtat d’oportunitats, l’accés a un lloc de treball i a una vivenda dignes, la llibertat d’expressió i el respecte als drets humans. Els acampats d’Aaiun no estaven demanant la independència, sinó que demanaven uns drets bàsics i fonamentals que qualsevol Estat de dret hauria de respectar. Tot i amb això, la resposta de Rabat ha estat molt poc intel·ligent: acabar per la força amb la protesta, amb un resultat encara incert de morts i ferits.

La ministra espanyola d’Afers Estrangers, Trinidad Jiménez, ha demanat calma i el manteniment de les converses de Nova York per superar la tensió creada a Aaiun. Però, la intifada ni tan sols està en mans del Front Polisario, sinó d’uns dirigents de l’interior que mostren la seva disconformitat amb les condicions de vida en què es troba la població sahrauí després de 35 anys d’administració marroquina. I això és molt més difícil de desactivar que les exigències d’independència proclamades des dels campaments de refugiats de Tindouf (Algèria), perquè no hi ha censura -Rabat impedeix l’accés dels mitjans de comunicació- que pugui ocultar el que està passant a Aaiun. La situació encara podria empitjorar si la comunitat internacional no té el coratge de comminar el Marroc a posar fi pacíficament i immediatament a la situació d’injustícia que pateixen els sahrauís. Al mateix temps, estaria bé que les associacions de drets humans marroquins demostressin la seva credibilitat denunciant el que passa al Sàhara Occidental. I encara estaria millor si Rabat mostrés intenció de rectificar.

(Autor: Antoni Segura i Mas. Article aparegut al  Periódico de Catalunya el 8 de novembre de 2010)

Alemanya i la integració dels immigrants (alemanys)

dilluns, 8/11/2010

Durant les darreres setmanes, el debat públic a Alemanya sobre la immigració i els problemes del multiculturalisme va despertar un vast interès a tot el continent, especialment després de les – polèmiques – declaracions de la cancellera Angela Merkel del passat 16 d’octubre. Tot i així, no deixa de ser curiós que ningú hagi recordat que precisament la immigració, i la integració dels immigrants, van constituir un dels problemes més rellevants de la República Federal durant els seus primers anys d’existència (a partir de 1949). Ens estem referint, clarament, a la “qüestió dels expulsats” (els anomenats Heimatvertriebene), o sigui aquells alemanys (entre 12 i 15 milions en total) que – com a conseqüència de la fugida o de la posterior expulsió forçada – van haver d’abandonar, entre 1945 i 1950, les seves terres per refugiar-se, majoritàriament, al territori de la mateixa RFA.

Qui eren aquests alemanys expulsats? En primer lloc, eren els habitants de les antigues províncies orientals del Reich (Prússia, Silèsia, Pomerània) que desprès de la II Guerra Mundial van passar sota administració polonesa o soviètica; en segon lloc eren aquells milions de persones – els Volksdeutsche – que portaven segles vivint a tota Europa centroriental (als països del Bàltic, a Rússia, a Hongria, a Romania, a Iugoslàvia, a la regió ara txeca dels Sudets), constituint sovint l’ élit política i cultural d’aquelles regions, i que es consideraven ètnicament alemanyes, tot i viure fora de les fronteres de l’Estat nascut l’any 1871. Amb la arribada al poder de Hitler l’any 1933, la integració d’aquestes darreres poblacions dins del Reich es va convertir en una prioritat absoluta del nou govern de Berlín: l’annexió d’Àustria, dels Sudets i el successiu desencadenament de la crisi de Danzig neixen precisament per la voluntat nazi d’expandir les fronteres alemanyes fins a incloure-hi tots els Volksdeutsche.

Tot i que els desplaçaments d’aquests dos grups de persones comencin ja durant la guerra – amb els ambiciosos i criminals plans nazis per al reassentament alemany a l’Est europeu, molts d’ells colonitzen les regions poloneses i soviètiques ocupades per la Wehrmacht – la catàstrofe es desencadena a partir del gener de 1945, quan l’Exèrcit Roig llança l’ofensiva més contundent de tot el conflicte, entrant per primera vegada dins del territori del Tercer Reich. Més de cinc milions d’habitants de Pomerània, Silèsia i – sobre tot – Prússia Oriental, abandonats al seu destí per les agonitzants autoritats nazis, i enfrontats a la imminent perspectiva de la terrible venjança dels soviètics, es llancen així a una fugida desesperada i fatal, protagonitzant un èxode bíblic cap a Occident que acabarà amb la vida de centenars de milers d’ells (310.000 morts només entre els prussians orientals).

De totes maneres, la fugida davant dels soviètics durant les darreres setmanes de guerra constituirà només la primera part del colossal desplaçament alemany. De fet, ja durant la guerra els Aliats havien començat a planificar els canvis territorials de la postguerra, el més rellevant dels quals havia de ser l’amputació de les províncies orientals del Reich a favor de Polònia i de la URSS. Amb la perspectiva de traslladar així la frontera oriental alemanya a la línia formada pels rius Òder i Neisse, els mateixos guanyadors de la guerra prenen en consideració la oportunitat de transferir a Occident els habitants d’aquelles regions, i a la conferència de Potsdam (juliol-agost de 1945), Stalin, Churchill i Truman arriben a un acord respecte a aquestes expulsions, que teòricament havien de realitzar-se de forma humana i afectar a uns cinc milions de persones.

Tot i així, les coses marxaren de forma molt diferent respecte a lo pactat a Potsdam. Ja durant la primavera i estiu de 1945 els polonesos que acabaven d’arribar a Prússia, Pomerània i Silèsia van començar a “desgermanitzar” aquests territoris de forma brutal, intentant eliminar tot senyal de presència alemanya i convertint els habitants originaris, víctimes d’infinits robatoris, maltractaments i violències, en ciutadans sense cap mena de dret. En aquesta situació dramàtica, els nous ocupants comencen a expulsar els alemanys cap a Occident, en una segona fase de desplaçaments (les “expulsions salvatges”) que, en poques setmanes, van afectar a més de 750.000 persones. Després de la conferència de Potsdam, la expulsió continuarà – encara que de forma menys brutal, sobre tot a partir de 1946 (les anomenades “expulsions humanes”, tercera fase del desplaçament) – fins a que, al començament dels anys 50, tot rastre de presència alemanya havia desaparegut d’aquells territoris, i entre 7 i 8 milions de persones havien abandonat per sempre les seves cases. Per altra banda, els mateixos patrons (expulsions salvatges seguides per altres “més humanes”) es van donar també a altres regions amb consistent presència de Volksdeutsche: els Sudets (3 milions d’expulsats), Hongria (600.000), Romania (400.000), Iugoslàvia (més de 400.000).

Així, en el silenci gairebé total de l’opinió pública internacional, milions de persones, desposseïdes de tot i en lamentables condicions, van començar a vagar sense rumb durant mesos, enfrontant-se al catastròfic problema de la falta d’allotjament i al recel de les autoritats d’ocupació, i provocant un consistent augment de població – tot i les pèrdues de la guerra – en els devastats territoris de l’Occident alemany. No és d’estranyar, llavors, que ja des de la seva constitució, l’any 1949, el govern de la República Federal s’hagi preocupat de prendre immediates mesures polítiques, legals i econòmiques a favor d’aquests expulsats, concedint automàticament la ciutadania a tots aquells que provenien de regions que, fins al 1937, havien format part del Reich alemany (l’anomenat “Dret al Retorn”), i creant un Ministeri Federal dels Refugiats.

Tot i així, el govern de Bonn va optar explícitament per la “no-integració” dels Heimatvertriebene, autoritzant i afavorint la creació de grups i moviments que mantenien la identitat “separada” dels refugiats i rebutjaven la seva assimilació (una assimilació, per cert, complicada per les diferències socials, religioses, culturals i fins i tot lingüístiques entre els refugiats i els habitants autòctons). La raó d’aquesta política es deu sobre tot al fet que – legalment fins l’any 1990 – la RFA no va acceptar les fronteres post-1945 i, encara que teòricament, va mantenir viva la esperança d’un retorn dels refugiats a les seves terres. Una esperança que les associacions d’expulsats (la més important de les quals fou la – avui encara activa – Federació dels Expulsats) no van amagar ni per un moment, amb discursos i declaracions fortament reivindicatius i de contingut feroçment anticomunista (sovint compartits pel mateix govern federal), que presentaven l’expulsió com un atac dels Eslaus a l’Europa cristiana. Mentre així les regions alemanyes occidentals s’omplien de monuments i epitafis, actualment encara visibles, dedicats a la memòria de la “pàtria perduda” i de la tragèdia del desplaçament, durant tots els anys 50 i 60 del segle passat els expulsats, tot i la millora de les seves condicions de vida, van mantenir-se com un “cos separat” dins de la República Federal, constituint un subjecte de primera importància en el debat polític alemany.

Encara que actualment la qüestió dels expulsats ja no formi part de l’agenda política de Berlín, gràcies a la nova orientació diplomàtica del govern federal (sobre tot després de 1989) i gràcies al transcurs dels anys, pot resultar fins i tot paradoxal veure com un Estat que ara sembla exigir que tots els immigrants s’integrin dins de la societat alemanya, va esforçar-se durant dècades per evitar la integració dels seus mateixos compatriotes refugiats.

(Autor: Alberto Pellegrini)

Memòries conflictives de la Segona Guerra Mundial

dilluns, 6/09/2010

“El passat 1 de setembre el món va recordar el començament de la Segona Guerra Mundial, el conflicte més sagnant de la història de la humanitat”.

Aquesta afirmació, aparentment obvia i indiscutible, en realitat conté com a mínim dos errors. El primer, menys transcendent si volem, té a veure precisament amb la data esmentada: l’1 de setembre de 1939, quan les tropes hitlerianes van creuar les fronteres orientals del Reich, el que va començar va ser el conflicte entre Alemanya i Polònia; un conflicte que es va convertir en II Guerra Mundial només 48 hores després, amb la declaració de guerra Anglo – Francesa als nazis.

I en segon lloc, parlar d’un “món” que recorda el començament de la guerra l’1 de setembre és una colossal fal·làcia, i una demostració del eurocentrisme que encara domina les mentalitats del nostre continent. En efecte, per un cinquè dels habitants del planeta el conflicte va començar en una data molt anterior: Xina, al setembre de 1939, ja portava més de dos anys lluitant a mort contra la agressió de l’imperialisme japonès, en una guerra ferotge que es va saldar amb un tràgic balanç de 20 milions de morts xinesos (i de fet podríem començar a comptar a l’any 1931 amb la invasió de Manxuria per part del Japó). Si passem a l’altre costat del Pacífic, i ens traslladem per un moment als Estats Units, podrem veure que els monuments que honren la memòria dels 418.000 morts nord-americans porten gairebé tots la inscripció “World War II, 1941-1945”, recordant als visitants que, per un dels grans guanyadors del conflicte, la guerra va començar només a finals de 1941, quan es va produir l’atac a la base de Pearl Harbour. (Un discurs semblant es pot fer també respecte a Itàlia, on els 450.000 caiguts són de la guerra del “40-45”).

Tot i així, els problemes relacionats amb la memòria del conflicte del 39-45 són molt més greus i polèmics quan passem a examinar la vasta àrea de l’Europa centroriental, especialment l’antiga URSS i els països del bloc comunista. El cas més emblemàtic és precisament el de la Unió Soviètica, l’altre gran triomfador de la guerra mundial al costat dels Estats Units: pagant el terrible preu de més de 26 milions de morts, el país de Stalin va de fet jugar un paper absolutament decisiu en la victòria final contra el nazisme, tal com reconeixen actualment tots els historiadors especialitzats (fins i tot els menys sospitosos de simpaties comunistes, com Max Hastings, Laurence Rees o Norman Davies). No és llavors d’estranyar que a totes les ciutats de Rússia hi hagin monuments, parcs i museus que recorden l’extraordinari sacrifici de sang pagat per derrotar a la Wehrmacht; ni és d’estranyar que la memòria de la “Gran Guerra Patriòtica” sigui un assumpte d’Estat per la nova classe dirigent russa (fins al punt de tornar a adoptar, per les forces armades, les ensenyes i les banderes del antic Exèrcit Roig). El – més que legítim – orgull dels russos pel seu paper en la victòria de 1945 s’exhibeix cada any amb la gran celebració del 9 de maig: l’any passat, la participació (per primera vegada) de contingents dels antics aliats occidentals a la desfilada de la Plaça Roja de Moscou va despertar fins i tot més d’una perplexitat entre la població moscovita, i russa en general, que encara tendeix a menysprear la aportació dels anglosaxons al conflicte.

Això no obstant, no es pot passar per alt un detall més que significatiu: per la Rússia actual, la “Gran Guerra Patriòtica” recordada en els esmentats museus, monuments i celebracions, va començar l’any 1941, quan els exèrcits nazis van atacar el territori de la URSS. El problema és que – de fet – la Unió Soviètica es va veure involucrada en el conflicte mundial molt abans: concretament ja a partir del setembre de 1939, quan l’Exèrcit Roig va envair les regions orientals de Polònia, en una ràpida campanya militar que igualment va costar entre sis i deu mil morts. El país de Stalin, en aquelles primeres setmanes de guerra, era un excel·lent aliat de l’Alemanya hitleriana desprès de la firma dels pactes Molotov – Ribbentrop, i juntament als nazis es va repartir Polònia. El desventurat país, per cert, no va ser la única víctima de l’expansionisme estalinià: poques setmanes després, els soviètics van atacar la democràtica i pacífica Finlàndia (Guerra d’Hivern, 1939-40); i a l’estiu de 1940, en el marc dels protocols secrets del pacte amb Alemanya, la URSS es va annexionar les tres repúbliques bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània). Es correcte, llavors, oblidar-se d’aquesta etapa d’expansionisme agressiu – en la qual els occidentals es plantejaven fins i tot bombardejar els pous petrolers del Caucas – i recordar només el sacrifici soviètic de 1941-45? És èticament just que contingents occidentals desfilin a la Plaça Roja al costat de les banderes estalinianes?

Tot i així, les perplexitats occidentals encara són poca cosa si comparades amb la fredor de Polònia: un estat que va ser, a la vegada, guanyador i víctima del conflicte, que va cedir grans extensions de territori a la URSS, obtenint en canvi riques regions que pertanyien al Reich alemany. L’arribada de l’Exèrcit Roig a Polònia, va significar un alliberament (de la tirania nazi) o una conquesta, amb la posterior imposició d’un règim dictatorial que va desaparèixer només l’any 1989? Els soldats polonesos que lluitaven juntament als soviètics, eren traïdors de la pàtria o patriotes ells mateixos? No és llavors d’estranyar que les difícils relacions encara existents entre Polònia i Rússia (sobretot durant la etapa de govern dels germans Kaczyński) tinguin tant a veure amb la conflictiva memòria dels esdeveniments de la guerra mundial.

Un discurs semblant, per altra banda, es pot fer també respecte als països bàltics: per ells, la guerra va començar amb la mencionada invasió soviètica de 1940, i l’arribada de les tropes nazis a l’estiu de 1941 va ser vista sovint com un alliberament de la dictadura de Stalin. Lituans i letons van fins i tot col·laborar amb entusiasme a l’extermini de la població jueva de la regió, i van formar grups armats per lluitar al costat dels alemanys: grups que, en alguns casos, són recordats per les noves autoritats democràtiques com “patriotes” anticomunistes

Els exemples d’aquesta problemàtica de la memòria respecte a la II Guerra Mundial podrien de fet continuar, confirmant així, una vegada més, l’absoluta rellevància de l’esdeveniment central de la història del segle XX: un conflicte que, a més de deixar uns 60 milions de morts i infinites destruccions, va obrir ferides que, més de 70 anys desprès, encara no s’han tancat.

(Autor: Alberto Pellegrini)

Frontera entre Alemania i Polònia (1-9-39)

Joan Pinsach i Solé, L’Alcalde de Santa Pau afusellat pel franquisme.

dilluns, 19/07/2010

En aquests dies de juliol esdevé inevitable historiar el 74è aniversari de l’aixecament militar contra el govern de la República i l’inici de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). En aquest cas m’agradaria que el lector m’atorgués la llicència a deixar de banda la “gran història” i de fer un breu esment a com aquells esdeveniments van afectar a  una petita localitat de la Garrotxa, Santa Pau, on la Guerra Civil – com a la majoria de poblacions del nostre país- dividí la societat civil i política en dos bàndols oposats i amb una creixent radicalitat, desencadenant inicialment una violència revolucionària contra els sectors conservadors i una revolució social que trastocà la quotidianitat del municipi, així com la posterior repressió, a partir de 1939, del bàndol guanyador contra tots aquells que havien pres la iniciativa revolucionària i la defensa de la legalitat vigent aquell juliol de 1936.

Mentre en la consciència col·lectiva dels catalans es serva la figura del President màrtir Lluís Companys i el seu afusellament per part del règim franquista, el nom de Joan Pinsach i Solé esdevé desconegut per a la majoria dels Santapauencs. No és solament que desconeguin l’afusellament pel franquisme de l’alcalde que Santa Pau tingué durant la Guerra Civil, sinó que l’imaginari col·lectiu desconeix la transcendència de l’obra de govern promoguda pel Consell Municipal durant el trienni 1936-1939 així com la magnitud de la repressió franquista que es produí a partir del 7 de febrer de 1939.

La primera i única ruptura que es produeix en el govern de les institucions públiques de Santa Pau, fou durant el període comprès entre el juliol de 1936 i l’esmenta’t 7 de febrer de 1939. Per primera vegada les classes subalternes del poble –treballadores i populars– assoleixen el control del consistori i altres organismes de poder local. Joan Pinsach i Solé esdevé alcalde i inicia una acció de govern que durarà gairebé tres anys i on rau  precisament la seva rellevància històrica.

Les noves generacions de Santapauencs tenim dret a conèixer la història més recent de Santa Pau, el poble en què hem nascut i crescut, tenim dret a saber què va succeir en el nostre municipi durant la Guerra Civil i el franquisme, precisament allò que els nostres pares també desconeixen i allò que els nostres avis i besavis mai ens han volgut explicar.

Aquests són també els principis que han regit la creació del Memorial Democràtic, l’entitat que ha subvencionat la recerca sobre la figura d’en Pinsach. Catalunya ha hagut d’esperar fins el 2003, amb la formació del primer govern d’esquerres i catalanista al capdavant de la Generalitat, per a disposar d’un instrument propi encarregat de dur a terme polítiques públiques de recuperació de la memòria històrica. Quelcom que els successius executius de CiU a Catalunya i del PSOE i PP a Espanya es negaren a impulsar.

Setanta anys després del seu afusellament, el 22 d’octubre de 1939, el cos de Joan Pinsach i Solé roman en un lloc indeterminat de la fossa comuna del cementiri de Girona,  on va ser llençat el seu cos sense vida. Dit altrament, el cos de Joan Pinsach i Solé ha estat enterrat, però mai sepultat. Els seus familiars ni tant sols tenen un lloc on dipositar flors el dia de Tots Sants. Aquesta és la darrera humiliació que encara ara han de suportar els perdedors de la Guerra Civil. Dignificar la memòria de Joan Pinsach i Solé i la reparació moral dels seus familiars, han estat, en darrera instància, els motius més que necessaris per impulsar tal investigació els resultats de la qual podeu consultar en aquesta adreça web:

(http://www20.gencat.cat/docs/memorialdemocratic/08_Memoria_escrita/01_documents/joan_pinsach_i%20sole.pdf.)

(Autor: Albert Planas i Serra)


La guerra Civil, mapa per mapa

dijous, 15/07/2010

Acaba de ser publicat per a la Editorial DAU, l’Atles de la Guerra Civil a Catalunya. El volum és el resultat d’un llarga tasca de recerca portada endavant pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la UB amb la col·laboració del Departament de Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat i la Diputació de Barcelona.

Sota la direcció dels professors Antoni Segura i Joan Villarroya, un grup d’investigadors, integrat per Víctor Hurtado i Paola Lo Cascio amb la col·laboració d’Andreu Grau, ha treballat durant més de quatre anys per a confeccionar més de 400 entre mapes i gràfics, que analitzen tots els aspectes del conflicte relacionats amb Catalunya o a la participació catalana en la guerra.

El llibre és el resultat d’un esforç de recerca i de síntesi d’especial envergadura. De fet, per a la seva realització s’ha comptat no només amb l’extensíssima bibliografia que existeix sobre la dimensió nacional, internacional i local del conflicte, sinó sobretot amb les fonts documentals procedents d’arxius nacionals i estrangers. Entre d’altres, s’ha comptat amb material procedent de l’Archivio dell’Ufficio Storico dello Stato Maggiore dell’Areonautica Militare Italiana, de l’Archivio dell’Ufficio Storico dell’Esercito Italiano, de l’Archivio dell’Ufficio Storico della Marina Militare Italiana, (els tres situats a Roma), així com de l’arxiu del Corriere della Sera de Milà, l’Arxiu Negrín, a París, de l’Archivo Militar de Ávila, l’Archivo del Cuartel General del Ejército del Aire, situat a Vilaviciosa de Odón (Madrid), de l’Archivo Histórico Nacional de Madrid, de l’Arxiu Administratiu de l’Ajuntament de Barcelona, de l’Arxiu Nacional de Catalunya, a més, evidentment  de l’Arxiu CEHI-Pavelló de la República.

L’estructura de l’Atles revela la seva voluntat de ser una obra exaustiva. En disset capítols es disseccionen tots els aspectes relatius a la guerra. Els tres primers capitols analitzen els antecedents de la guerra, el cop d’estat, i les conseqüències del 19 de juliol. Nou capítols més, tractats en ordre cronològic, centren la seva atenció als aspectes pròpiament bèl·lics, analitzant detalladament la guerra de columnes, les campanyes de Mallorca i de Madrid, la guerra en terres d’Aragó al llarg de tot el 1937, la batalla de Terol i la consegüent retirada, els primers combats en terres catalanes a la primavera de 1938, el front del Segre-Noguera, la Batalla de l’Ebre i finalment, la Batalla de Catalunya. Tres capítols estan dedicats a aspectes menys usuals per a una obra cartogràfica com són ara els Fets de Maig, l’economia de guerra i la societat catalana durant el conflicte. Aquesta part ha requerit un esforç molt important pel que fa no només la recerca d’informacions, sinò també per a la seva síntesi cartogràfica, una síntesi que no s’havia fet fins a aquest moment. Finalment, els dos capítols finals, estan dedicats a la guerra en el mar i a la guerra aèria i avarquen tot el lapse temporal del conflicte. Els autors han cregut, però, que fos especialment important singularitzar aquests dos aspectes per a la seva importància cabdal en el desenvolupament de la guerra i també perquè l’accés als arxius militars, sobretot italians, ha permès comptar amb informació absolutament inèdita.

La importància del volum està en primer lloc en la seva concepció unitària –és a dir, en la voluntat d’oferir per primer cop una lectura del conflicte que superi la mera dimensió bèl·lica–, i, en segon lloc, en el fet de que representa un esforç de revisió i, en la majoria dels casos de vertadera composició, dels elements d’explicació quantitativa i gràfica relacionats amb la guerra civil. Aquest últim element sembla especialment important pel valor d’obra de consulta que té l’Atles.

No existeix, en aquest sentit, ni a Catalunya ni a la resta de l’Estat, cap altre volum, realitzat o per realitzar, de característiques semblants. L’Atles de la Guerra Civil a Catalunya, per a les seves característiques, pot ser alhora una eina important per tots els historiadors que s’ocupin de la guerra civil –ja que representa un esforç de recerca i de síntesi de primer ordre–, alhora que, en un context més ampli, representa una experiència pionera, que, per les seves característiques d’immediatesa, es configura també com un útil instrument divulgatiu i didàctic.

Si es vol saber, doncs de quina manera el 19 de juliol a Barcelona les forces lleials a la República pogueren guanyar la plaça de Catalunya als revoltats utilitzant d’amagat els túnels de metro, o per quin pobles va passar la Columna Durruti, o el nombre i el lloc on van ser assassinats milers de religiosos durant la guerra civil, o quants i quins cinemes continuaren a funcionar a Barcelona al llarg de tot el conflicte, o quants vaixells van ser enfonsats a les costes catalanes, o on eren situats els refugis antiaeris o quantes escoles i biblioteques va impulsar la Generalitat durant la guerra i on aquesta les va situar, totes aquestes i moltes més són informacions que es poden trobar a l’Atles de la Guerra Civil a Catalunya. En síntesi: la guerra civil, mapa per mapa, a l’abast de tothom.

L’Atles de la Guerra Civil a Catalunya es presentarà el proper dimecres 21 de juliol, a les 19 hores, en la sala d’actes del Memorial Democràtic, via Laietana, 69, Barcelona.

(Autora: Paola Lo Cascio)