Arxiu de la categoria ‘Catalunya’

Defensar Madrid és defensar Catalunya. Solidaritat en temps de guerra, 1936-1939: Un exposició sobre dues ciutats i una mateixa lluita

dimarts, 24/05/2011

Nobody expects the Spanish Revolution. Aquest lema de les actuals concentracions d’“indignats” escampades per diverses places de ciutats de tot l’Estat, inspirat en un clàssic sketch dels Monty Python (Nobody expects the Spanish Inquisition: http://www.youtube.com/watch?v=yxfg8xcZFYs) i popularitzat gràcies a les xarxes socials, ha tornat a establir lligams reivindicatius entre dos ciutats freqüentment confrontades en diferents àmbits (polítics, econòmics, esportius…) com són Madrid i Barcelona.

Aquest lligam reivindicatiu, iniciat arran del Moviment 15 de maig, que expressa un rebuig a la situació política i econòmica actual i que, dins d’una amalgama molt heterogènia i, fins i tot difusa, exigeix una democràcia més participativa amb continguts socials; torna a fer coincidir dues ciutats que al llarg de la seva història, a més de competir, també han compartit moltes coses.

Entre aquestes coses paga la pena rescatar el moviment de solidaritat que s’establí fa gairebé 75 anys, amb motiu de les campanyes d’ajuda militar i humanitària de Catalunya en general i de Barcelona en particular, en favor de Madrid durant el duríssim setge que va patir la capital de l’Estat per part de les tropes franquistes a la Guerra Civil.

Per recordar aquell període històric, quan les dues ciutats van estar agermanades en la lluita contra el feixisme i en defensa de la democràcia republicana, el Centre d’Estudis d’Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona, conjuntament amb l’Ajuntament de Barcelona, presenta l’exposició Defensar Madrid és defensar Catalunya. Solidaritat en temps de guerra, 1936-1939, que s’obre al públic a partir del dilluns 23 de maig de 2011 a la Sala Ciutat de l’Ajuntament de Barcelona (C/ Ciutat, 2), fins al 10 de juliol de 2011 (de dilluns a dissabte de 15.00 a 20.00 h., i diumenges i festius de 10.00 a 14.00 h., entrada gratuïta).

A través de la reproducció de cartells, fotografies i altres documents d’aquell període, l’exposició vol rescatar la història de solidaritat entre Madrid i Barcelona en uns moments dramàtics i decisius del nostre passat més recent, una història compartida que dóna vida a les paraules de Pablo Neruda, la solidaritat és la tendresa dels pobles.

(Autor: José Manuel Rúa Fernández)

Cartell Exposició Catalunya - Madrid

Miquel Badia i el catalanisme radical davant la CNT: crònica d’una mort anunciada (IIa. part)

dilluns, 23/05/2011

Reprenent el fil d’aquesta crònica en el punt just on ho havíem deixat, i havent posat ja sobre la taula alguns dels factors conjunturals que menarien a l’augment de la conflictivitat social durant la II República, encetem aquesta segona part endinsant-nos de ple en la confrontació directe entre els catalanistes radicals d’ERC i una CNT catalana que, tot i la minva progressiva d’efectius, ja fos per l’empresonament dels seus membres o per la purgues interiors protagonitzades en bona part pels faistes, seria encara capaç de mantenir uns nivells d’acció i de mobilització notablement importants al llarg del bienni 1933-1934.

Efectivament, paral·lelament a l’acció policial repressiva contra la central anarquista, dirigida –com dèiem– pels governadors civils fins el traspàs de les competències a la Generalitat, anaren prenent ressò les accions dels escamots de les JEREC. Aquestes, les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català, creades a la tardor de 1931 a l’escalf del tàndem Dencàs-Badia, formaven part de l’estratègia dels separatistes macianistes per a enquadrar la joventut, i que –sense perdre de vista la via insurreccional per assolir la independència– apostava per aprofitar les estructures de poder que brindava una ERC hegemònica, evitant –al seu torn- la dissidència cap a d’altres organitzacions del separatisme antimacianista. De fet, tot i que tal volta ho explicarem més extensament en un altre post, aprofitem l’ocasió tan sols per a fer un apunt al respecte: l’independentisme català dels anys trenta no fou ni molt menys un patrimoni exclusiu d’ERC ni d’aquells que seguiren a l’Avi, sinó que per primera vegada gaudí d’adeptes en gairebé tot l’espectre polític i ideològic possible de l’època, des de l’extrema esquerra fins a l’extrema dreta.

Així les coses, si en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, el novembre de 1932, les JEREC s’encarregarien de mantenir l’ordre públic durant els mítings del partit, ràpidament passarien a d’altres mètodes, començant per qualques episodis violents tant durant la campanya electoral com el mateix dia de les eleccions, en què es registraren puntualment alguns trencaments d’urnes. La resposta no es faria esperar, i immediatament les crítiques contra els aldarulls provocats pels escamots començarien a ploure d’arreu. Les reiterades desfilades i la uniformització del vestuari, amb camisa verd oliva, cinturons de cuir, bandes d’excursionista i pantalons de vellut fins els genolls, malgrat la comuna paramilitarització de gran part de les organitzacions polítiques, no era fàcilment digerible per a una opinió pública catalana (i catalanista) ben ancorada en els principis de les democràcies occidentals. Al cap i la fi, en l’imaginari col·lectiu, les similituds amb els camises negres de la Itàlia feixista era inevitable. I és que una cosa eren els escamots dels anys vint, inserits en el model insurreccional irlandès i en un exèrcit d’alliberament nacional, i una altra de ben diferent era el nou aire que prenien les desfilades dels anys trenta. Amb tot, malgrat les crítiques, que amplis sectors d’ERC no sabien ni com justificar, les polèmiques activitats dels escamots continuaren al llarg de 1933. De res serviren, doncs, les múltiples manifestacions públiques d’antifeixisme per part de Miquel Badia o de Josep Dencàs, que des de les pàgines del setmanari satíric El Bé Negre –el Polònia dels anys trenta– el titllarien ben aviat (i irònicament) com a “Il Dencasso és nostro Duce”.

Però a la pràctica, el cert és que els escamots acabaren fixant llur acció contra els anarquistes. En la seva lògica els cenetistes eren una autèntica trava per a la nacionalització del país i per a la consolidació de les institucions d’autonomia. Àdhuc àmplies capes de la població, inclosa la dreta espanyolista i alguns anarquistes moderats, havien aplicat algunes lectures socialdarwinistes vinculant el proletariat immigrant amb la delinqüència social o la violència exercida per molts que s’aixoplugaven sota les sigles de la FAI, i que en els cercles marxistes definien com a lumpenproletariat. Nogensmenys, aquesta visió era compartida pel conjunt de la petita burgesia i les classes mitjanes catalanistes, poc (o gens) familiaritzades amb el proletariat no qualificat: generalment mà d’obra importada de les regions meridionals d’Espanya, amb poques possibilitats d’ascensió social, i que –provocant indirectament una competència deslleial amb el proletariat autòcton– servia a les classes benestants i als grans propietaris per a baixar als salaris reals de les classes treballadores del país. De tot plegat la premsa se’n faria significativament ressò, tal com reflectien algunes sèries periodístiques ben conegudes a l’època com la de Josep M. Planes, “Gànsgsters a Barcelona”, des de les pàgines de La Publicitat, sens dubte un dels diaris de més qualitat de la Catalunya republicana, o allò del transmisserià del periodista –i posteriorment acèrrim franquista– Carles Sentís, en referència als murcians que arribaven en tren expulsats de les seves terres pel grans terratinents del sud i que engruixien els suburbis de Barcelona.

Sigui com sigui, aquestes idees també foren presses pel catalanisme radical dels escamots, que les interpretaren a la seva manera, considerant els faistes elements desnaturalitzadors i, per tant, agents de l’espanyolisme. I així les coses, el cert és que hi mantingueren un frec a frec al llarg de 1933: des d’intimidacions i amenaces de mort fins a pallisses, demostracions de força o irrupcions violentes pistola en mà als bars i tavernes freqüentats per anarquistes en barris obrers com el Raval, la Torrassa o Collblanc. En realitat, en el fons d’aquest frec a frec, d’assassinats a banda i banda, també hi havia la lluita per qui tenia l’hegemonia al carrer; això sí, aquesta lluita tenia com a condició sine quo non la utilització d’una violència elevada, doncs al cap i la fi aquesta fou en bona part la tara dels europeus dels anys trenta.

Però el fet paradigmàtic de tot plegat, foren les pràctiques d’esquirolatge per part dels escamots contra les vagues promogudes pels cenetistes, que, com en el cas de la de transports, convocada l’abril de 1933, l’acabarien rebentant fent funcionar els autobusos i tramvies de Barcelona. De fet, tant el mateix Miquel Badia com el Governador Civil Claudi Ametlla, que acceptà la proposta d’aquest a canvi de no anar uniformats amb la camisa verda, sabien que l’acció no seria mai mes perdonada per la FAI. Finalment, les lluites violentes de carrer entre escamots i anarquistes s’acabaren. L’acció dels escamots havia ultrapassat els límits; i a conseqüència de la controvertida desfilada cap a Montjuïc del 22 d’octubre de 1933 (veure imatge al final del post), com del posterior assalt a la impremta on s’editava El Bé Negre, la Unió Socialista de Catalunya estigué a punt de trencar la coalició governamental amb ERC si no es dissolien els escamots, tal com així s’acabaria fent per ordres del mateix Macià a principis d’aquell desembre.

Però la història entre anarquistes i els partidaris dels Dencàs i Badia no s’acabà aquell any, amb la mort el dia de Nadal de l’Avi, sinó que amb el nou govern Companys, i ja durant els mesos que precediren aquell 6 d’octubre, s’hi afegí un nou element en aquesta lluita: els catalanistes radicals, apadrinats per Josep Dencàs, i de la mà de Miquel Badia, nomenat Cap de Serveis d’Ordre Públic el març de 1934, accedien al control de les forces d’ordre públic. Per suposat, no fou pas l’única parcel·la on hi foren presents. Els separatistes d’ERC, superant els difícils equilibris interns en el si del partit, havien aconseguit cotes gens menyspreables de poder des de 1931: l’Alcaldia de Barcelona; la Conselleria de Sanitat i d’Assistència Social; l’Associació de Funcionaris de la Generalitat; la Guàrdia Urbana de Barcelona; i a tall de colofó la Conselleria de Governació per part de Dencàs.

En aquesta nova conjuntura Badia utilitzà tots els mecanismes que li brindaven les lleis aprovades per la República en matèria d’ordre públic. La seva acció al capdavant de la policia li valgué no poques felicitacions per part de l’opinió pública catalana, tant la republicana com la conservadora, que veieren en la contundència utilitzada la via correcte per acabar no només amb la violència faista sinó també contra la corrupció, les màfies del joc, el tràfic de drogues i, en general, contra tot allò que es considerava la ciutat dels gàngsters, on el Barri Xino –entre cocktails, tango, flamenc i cocaïna- n’era la seva màxima expressió. Evidentment no hi faltaren les crítiques, però ara ja només des d’àmbits anarquistes, que acusaren repetidament a Badia d’assassinats selectius i de tornar a les tàctiques policials dels anys durs del pistolerisme.

A la pràctica, aquesta política repressiva contra cenetistes per part del catalanisme radical d’ERC, especialment amb el control de l’ordre públic, fou un error tàctic que acabaria precipitant el rebuig frontal de la CNT a la seva participació en els Fets d’Octubre, i que inequívocament hagués estat indispensable per el triomf del proclamat Estat català. Certament, els nous dirigents cenetistes s’havien immergit en una espiral sectària i violenta que els havia allunyat de la resta de forces obreristes, que el 1933 s’havien unit en l’Aliança Obrera, i que sí que participarien en la insurrecció d’aquell 6 d’octubre. Però la no participació de la CNT catalana seria molt mal rebuda pels camarades anarquistes asturians i madrilenys, que –molt particularment en el cas dels primers- sí que havien lluitat fèrriament amb la resta de forces sindicals contra l’exèrcit, en el què havia estat –sens dubte– la revolta obrera més gran des de la Comuna de París de 1871.

Així doncs, en el període posterior l’anarquisme català viuria un procés de reorganització. La dissidència anarquista dels anys 1931 i 1932 fou acceptada de nou en el si de la central sindical; i en el Congrés de Saragossa del maig de 1936 es decidí finalment acabar amb el cicle insurreccional que havia caracteritzat els anys anteriors, amb l’objectiu de tornar als temps de complicitat amb les esquerres espanyoles i catalanes. Tanmateix, enmig d’aquest retorn a la normalitat, i en el que alguns ho consideraren com a “ajustes de cuentas” pendents d’aquella guerra social, és quan tindria lloc a tall d’epíleg la mort dels germans Badia. La llarga crònica d’una mort anunciada havia arribat a la seva fi.

(Autor:Daniel Roig i Sanz)

Miquel Badia i el catalanisme radical davant la CNT: crònica d’una mort anunciada (Ia. part)

dilluns, 16/05/2011

Després de la celebració del 75è aniversari de la mort dels germans Badia, ocorregut el passat 28 d’abril, i amb aquest darrer 1 de maig a la vista, jornada simbòlica pel moviment obrer, hem trobat oportú entrellaçar aquestes dues efemèrides per tal d’apropar-nos a un dels aspectes més polèmics i alhora desconeguts de la història social i política de la Catalunya dels anys trenta, i que sens dubte fou l’origen d’aquell tràgic dia que viuria l’independentisme català amb la desaparició de dos dels seus més destacats activistes. Ens referim, doncs, a les convulses relacions entre el catalanisme radical d’ERC i el sindicat anarquista per excel·lència, la CNT; els quals –per una sèrie de factors conjunturals del temps que els tocà viure- s’acabaren trobant a primera línia de foc, immergits en una guerra social que els acabà fent irreconciliables, i que amb l’esclat de la Guerra Civil signarien el divorci definitiu.

Efectivament, en Josep i en Miquel Badia –els germans Badia– havien estat assassinats a plena llum del dia d’un 28 d’abril de 1936 a Barcelona, tirotejats davant el número 38 del carrer Muntaner per quatre pistolers de la FAI. Fets, sens dubte, que ja han estat recollits i explicats en diverses ocasions, i que aprofitant l’avinentesa ens serveix també per a recomanar al lector l’última novetat editorial que parla extensament d’aquest afer: la biografia de l’historiador català Fermí Rubiralta sobre Miquel Badia, publicada per Duxelm i la Fundació Irla. Així doncs, sense restar importància a l’atemptat, en aquesta breu crònica d’una mort anunciada, que exposarem en dues parts, intentarem esbossar precisament alguns d’aquests factors conjunturals que acabarien provocant aquest xoc de trens entre ambdós moviments, i que per dissort dels independentistes finalitzaria amb la mort dels Badia a tall d’epíleg.

Així les coses, amb l’arribada de la República, tant catalanistes radicals d’ERC com cenetistes partien d’una cosmovisió totalment diferent. Els uns, per primera vegada, accedien a unes cotes de poder rellevants a través del nou partit governamental –ERC- i les noves institucions d’autogovern; mentre que els altres, veient que la qüestió social no havia canviat com ells anhelaven, i foragitant ben aviat de l’organització la vella guàrdia de l’anarquisme català, pròxima a entendre’s amb els republicans, iniciaren un procés de radicalització que els portaria inexorablement a la confrontació directe amb l’Estat, i que –en el cas de Catalunya- identificarien directament amb la nounada Generalitat.

Indubtablement el Crack del 29 havia estat un tsunami econòmic, i a Espanya la depressió econòmica també s’acabà imposant amb força. Però especialment crua seria a Catalunya per un simple fet: i és que tot i dependre del mercat espanyol, l’economia catalana, amb una diversificació industrial important, depenent en bona mesura tant de les exportacions com de les importacions, estava simplement més lligada als vaivens de l’economia mundial. Amb tot s’hi afegí una greu crisi financera que acabà esquarterant els intents d’afermar un sistema financer pròpiament català, i que es degué, en primer lloc, per la retirada de diners i la fuga de capitals tot just proclamada la República (entre aquests els de la mateixa burgesia catalana); i, en segon lloc, per les mesures del nou ministre d’Hisenda de la República, el socialista Indalecio Prieto, que, recelós d’una descentralització econòmica, acabà estimulant l’absorció per part de la gran banca espanyola d’un bon nombre de bancs i societats financeres constituïdes amb capital català; sent el cas més paradigmàtic la suspensió de pagaments del Banc de Catalunya el juliol de 1931, després que el mateix Prieto imposés la retirada de tots els dipòsits que hi tenia la companyia petroliera CAMPSA. A fi de comptes, cent anys d’administració centralista  no s’oblidaven així com així, i des del mateix ministeri també es procedí a la congelació de tots els préstecs com del finançament estatal cap a l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat, provocant importants dèficits pressupostaris al llarg del període republicà.

Per suposat tot plegat complicà les possibilitats de finançament de la Generalitat provisional, que ben aviat començaria a rebre dures crítiques per la gestió que n’estava fent Macià al capdavant de l’administració autonòmica. I és que més enllà de gestos simbòlics, el cert és que l’Avi acabà sent criticat per no pocs sectors de l’independentisme històric, de traïdoria o, directament, de connivència amb la banca i els mercats financers, tal com palesaria –des dels rengles del Bloc Obrer i Camperol (BOC)– el popular pamflet de Jaume Miravitlles Ha traït Macià?. En realitat, però, i tot i els intents de Macià d’apropar-se a algunes de les reivindicacions dels cenetistes, aquests es veieren eclipsats per les mesures del nou ministre de Treball, l’ugetista Francisco Largo Caballero; les quals –en termes generals– gaudiren de bona reputació entre el sindicalisme espanyol, però no entre el català, on evidentment hi tenia un pes molt major la CNT que no pas la UGT.

Nogensmenys, la crisi financera també acabà arrossegant altres sectors cabdals de l’economia catalana com el de la construcció, amb un 50% d’aturats o en situació precària pels volts de 1932; el tèxtil, que concentrant el 33% de la població activa catalana hagué de reduir un 30% de les hores treballades; el metal·lúrgic, amb una brusca davallada de la demanda; o el minerosiderúrgic, amb una reducció de les vendes d’entre el 30% i el 60%. De fet, deixant a banda l’atur forçós, que impactà especialment entre el proletariat immigrant de Barcelona, cal sumar-hi el notable augment dels lloguers, cosa que incrementà progressivament els sense sostre; aguditzant el que ja feia temps que s’havia convertit en un autèntic problema per a la ciutat: l’habitatge. Així doncs, no és estrany que ja el lema del primer de maig de 1931, celebrat per la CNT al Palau de Belles Arts de Barcelona, fos per un “Primero de Mayo contra el paro, la inflación y por la rebaja de los alquileres”.

En aquesta conjuntura, el desencís vers la nova República no es faria esperar. Sobretot tenint en compte que gran part de la legislació socio-laboral introduïda per les noves autoritats republicanes era tot sovint violada o simplement ignorada per la patronal, que evidentment no volia perdre els suculents beneficis aconseguits –en part- gràcies a la febre especulativa dels anys vint, i que entre d’altres coses havien deixat a l’Ajuntament de Barcelona amb un deute similar al deute nacional de Portugal a principis dels anys trenta. Per consegüent, els moviments vaguístics anaren en augment des de la proclamació de la República: passant d’unes 730 vagues l’any 1931 a les 1127 del 1933, amb gairebé un milió de vaguistes arreu de l’Estat.

I és que si d’antuvi els cenetistes havien permès una certa treva durant la primera primavera republicana, ben il·lustrada amb aquella frase de Durruti definint Macià com “un hombre de toda bondad, un hombre puro e íntegro”, l’estiu de 1931 ja es presentà força mogut, amb la represa de vagues a la Telefònica i al Port de Barcelona, i que amb estires i arronses s’allargarien durant els propers anys. Des d’aleshores, els anarcosindicalistes protagonitzarien una sèrie d’accions de contestació social proporcional al control que sobre la CNT anaven tenint els membres de la FAI: l’abril de 1932, per exemple, en el Ple Regional celebrat a Sabadell, els nous dirigents ja s’havien apoderat de l’òrgan portantveu, la Soli, i havien expulsat als trentistes de Joan Peiró i Àngel Pestaña i a les federacions locals de Girona, Lleida i Tarragona, properes al BOC. D’aquesta manera, la nova “gimnàstica revolucionària”, executada freqüentment a través de grups paramilitars cenetistes, els Comitès de Defensa Confederal, recuperava en certa mesura allò de la propaganda pel fet, abastant un ampli ventall de pràctiques: des de manifestacions, vagues generals i insurreccions, passant per ocupacions de fàbriques, sabotatges, boicots, atracaments a magatzems i dipòsits portuaris, confiscacions a granges o requises d’aliments sota el lema de “compres proletàries”.

Per la seva banda, la República, afanyosa per a demostrar a la dreta monàrquica que els republicans també podien garantir l’ordre social, activà llurs propis mecanismes de defensa, els quals acabaren sent notòriament repressius per a les classes més desafavorides, que lluitaven dia i nit per a la pròpia supervivència. L’octubre de 1931 s’aprovava la Ley en Defensa de la República, a través de la qual es podien censurar publicacions, tancar centres d’activitat política i detenir-ne els membres, a més d’avançar la creació d’unes forces de xoc que actuarien en casos de disturbis: la temuda Guàrdia d’Assalt. Dos anys més tard, el 1933, amb la Ley de Orden Público, quedaven legalitzades les batudes policials, imposant –en cas necessari- l’estat de prevenció, d’alarma o de guerra als barris obrers; alhora que s’aprovava també la Ley de vagos y maleantes, que creava unitats especials de policia per tal de reprimir les amenaces potencials.

Aquí, doncs, és on rau la clau de volta d’aquest serial que portaria finalment a la mort dels germans Badia, amb qui els anarquistes precisament identificarien ràpidament com les forces del mal, opressores de l’emancipació obrera. I és que tal com abordarem el propvinent dia en la segona part d’aquesta crònica, paral·lelament a l’acció policial, efectuada pels governadors civils fins el traspàs de les competències d’ordre públic a la Generalitat, l’agost de 1933, s’anaren articulant uns cossos que ben aviat desencadenarien un daltabaix entre l’opinió pública catalana: els escamots de les JEREC.

(Autor: Daniel Roig i Sanz)

Seny i Rauxa de l’independentisme català: les consultes populars

dijous, 14/04/2011

Han estat un èxit o un fracàs les consultes populars sobre la independència de Catalunya? De bon antuvi, personalment prefereixo encarar les qüestions que afecten a la col·lectivitat de forma democràtica en comptes de matar-nos pels carrers tal com havíem fet al llarg dels vuit-cents i bona part dels nou-cents. Només cal fer una mirada enrere per observar com la nostra història més recent està plegada de violència política: tres guerres carlines en cinquanta anys, insurreccions populars -bullangues-, bombes anarquistes, violència anticlerical, pronunciamientos, pistolers de la patronat assassinant sindicalistes i viceversa, dictadures militars, Guerra Civil (1936-1939), terrorisme d’Estat,…

L’èxit de les consultes populars sobre la independència de Catalunya ha estat bastir l’ independentisme sota el seny d’ un moviment cívic, popular, pacífic i democràtic. Cal dir, però, que no sempre ha estat així: fins a mitjan dels vuitanta, l’ independentisme català era un fenomen marginal, extraparlamentari i visualitzat col·lectivament en forma de passamuntanyes a causa de la seva vinculació amb la lluita armada. El fracàs de la via armada – Terra Lliure–, l’aposta de la societat civil per l’estratègia democràtica – Crida a la Solidaritat–, i la cristal·lització en opcions polítiques parlamentàries van constituir l’ADN de l’ independentisme al llarg dels noranta. Finalment, la primera dècada del segle XXI l’ independentisme ha quallat en el debat polític i electoral de Catalunya.

Si s’hagués tractat d’un referèndum oficial i vinculant, és evident que un 18% de participació equivaldria a un fracàs rotund per les aspiracions independentistes. Les experiències més recents d’independització mitjançant un referèndum eleven les xifres a cotes molt més altes  de participació. És el cas del Sudan, on la consulta del gener de 2011 va aplegar davant les urnes el 98,02% del cens: tota una lliçó. El 2006 el referèndum que separava Montenegro de Sèrbia aconseguí la participació del 86,5% dels electors. El darrer referèndum de 1995 per un Quebec independent hi votaren el 93,5% dels quebequesos amb dret a vot. I a les repúbliques bàltiques, els lituans ratificaren la independència respecte a la URSS amb un 84% de participació. Letons i estonians, tres quarts del mateix.

Seguint un programa de màxims, les consultes no han aconseguit aplegar a la majoria de catalans davant la pregunta Està d’acord que Catalunya esdevingui una Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea? Per tant, les consultes populars han esdevingut un fracàs a l’hora d’aconseguir una alta participació si es compara amb els darrers processos d’independització. Altrament, en el cas de superar el primer esglaó i aconseguir una participació d’un 70, 80 o 90 per cent en un referèndum oficial i vinculant, desconeixem quines paperetes s’imposarien (SI/NO) i en quin percentatge.

Però no es tractava d’un referèndum oficial ni vinculant, sinó una consulta popular promoguda per independentistes i a on hi ha acudit majoritàriament l’electorat independentista. Els no partidaris de la independència no van perdre el temps acudint a les urnes simplement perquè el seu objectiu en aquest àmbit ja està complert: Catalunya forma part d’Espanya. Tanmateix, la consulta popular de Barcelona ha assolit els objectius d’un programa de mínims. En primer lloc, no es poden menysprear els més de 250.000 barcelonins que un diumenge de primavera van decidir votar majoritàriament a favor de la independència de Catalunya. Cal tenir en consideració el gairebé milió de catalans que han apostat per la independència des del passat 13 de setembre de 2009. La independència importa a una part dels catalans, sigui en època de crisi o no. En aquest sentit, els contraris a la independència de Catalunya ja no podran esgrimir la mitificada argumentació de “… això de la independència de Catalunya no interessa a ningú, cal centrar-nos en els aspectes que realment interessen a la població, com sortir de la crisi”. En segon lloc, les consultes han aconseguit calar el debat independentista dins l’agenda política catalana, i així ho demostren les portades dels diaris, les tertúlies polítiques de televisió i els articles de premsa. Esdevé simptomàtic que El Periódico hi dediqués la portada i l’editorial el divendres anterior a la consulta; La Vanguardia, Ara, El Punt-Avui i el mateix El Periódico van centrar l’edició i portada a la consulta l’endemà de la seva celebració a Barcelona. Les consultes han esdevingut  allò que en el llenguatge militant es defineix com un exercici d’agipro (agitació i propaganda). Finalment, en tercer lloc, l’ independència s’ha convertit en una opció palpable: els secessionistes han tingut la possibilitat d’organitzar i dipositar una butlleta favorable a un estat català. Simbòlicament tot un somni per una part de catalans. En aquest programa de mínims, doncs, la consulta ha satisfet els objectius amb escreix.

D’aquesta manera entenem la satisfacció amb què Barcelona Decideix es mostrava la nit de la consulta. A banda de l’innegable i voluntariosa feina dels organitzadors, de ben segur que la participació es veié augmentada per l’efecte Pujol. El polític més important de la segona meitat de segle XX a Catalunya i referència institucional per un bon grapat de ciutadans del país anuncià que no només havia votat, sinó també que ho havia fet favorablement. El mateix President de la Generalitat revelà que havia votat anticipadament a la seu d’Ómnium Cultural, així com la totalitat dels membres del govern amb dret a vot l’exerciren. Com denoten les consultes, l’ independentisme català travessa el moment de màxima salut i reconeixement popular. Nogensmenys, si l’ independentisme català fins als anys noranta era exclusivament identitari, a les darreres dues dècades ha proliferat l’ independentisme centrat en el discurs econòmic. Una situació que també s’està donant en el discurs de grups com la dretana i neoliberal Lega Norte al nord d’Itàlia o els independentistes flamencs de La Nova Aliança Flamenca (N-VA) o el xenòfob i populista Vlaams Belang a Bèlgica.

Queda clar, per tant, que no es tractava d’un referèndum estàndard. Era una consulta no oficial ni vinculant, la del 10-A a Barcelona i la resta que hi ha hagut a Catalunya en el darrer any i mig, la qual comportava la gratuïtat del vot arrauxat ja que el resultat no tenia cap conseqüència política immediata, i encara menys la proclamació de la independència de Catalunya.

(Autor: Albert Planas i Serra)


Seminari sobre l’estat de la recerca dels processos d’institucionalització del franquisme

dimarts, 29/03/2011

El Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona (CEHI-UB), continuant amb la tasca iniciada amb la celebració del Congrés Internacional “La dictadura franquista: la institucionalització d’un règim” (Barcelona, 21-23 d’abril de 2010), organitza un Seminari sobre l’estat de la recerca dels processos d’institucionalització del franquisme. L’objectiu és establir un espai de discussió al voltant dels projectes d’investigació més destacats presentats al Congrés Internacional. Cada un dels investigadors seleccionats exposarà l’estat de la seva recerca a l’entorn dels mecanismes d’implantació i consolidació de la dictadura, de forma exhaustiva, presentant els progressos i problemàtiques dels seus treballs acadèmics.

El seminari tindrà lloc a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (C/Montalegre, 6. 08001 Barcelona) els dies 6 i 7 d’abril de 2011, a les aules 303 (dimecres) i 411 (dijous). El programa del seminari és el següent:

Dimecres 6

8:30h. Recollida de materials

9:00h. Benvinguda als participants i sessió innaugural:

–          Dr. Andreu Mayayo (Vicedirector del CEHI-UB)

10:00h. – 12:00h. Estructura i organització política.

Moderador: Frederic Vázquez (CEHI-UB)

.- Antonio Somoza (Universidade de Santiago de Compostela): La génesis del régimen franquista en Galicia: aniquilación política y destrucción de la sociedad civil (1936-1939).

.- Santiago Vega Sombría  (IES La Dehesilla, Cercedilla): La represión, carta fundacional de la dictadura franquista.

.- Jordi E. Rubió Coromina (Universitat de Girona): “Dios, patria y tradición” o la falsa unitat del règim franquista a la província de Girona.

12:00h. – 12:30h. Cafè

12:30h. – 14:30h. Política educativa i cultural

Moderadora: Queralt Solé Barjau (CEHI-UB)

.- Magí Crusells Valeta (Centre Film-Història de la Universitat de Barcelona): El papel del Departamento Nacional de Cinematografía durante la ocupación militar de Barcelona.

.- Maria de Lluc Serra Armengol (Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural): Dictadura i museus: l’ús dels museus locals a la Catalunya dels primers anys de la distadura franquista.

– M. Lourdes Prades (Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació de la UB): Forjant “El imperio del libro católico y españolísimo”: l’edició a Catalunya durant els primers anys del franquisme i l’Editorial Selecta.

16:30h. – 18:30h. Model social

Moderadora: Paola Lo Cascio (CEHI-UB)

.- Maria Verdú Guinot (Grup de Recerca Històrica CIRCARE) La maternitat i la primera infància en el franquisme sota el control de l’Obra de Protecció de Menors.

.- Cristian Cerón Torreblanca (Universidad de Málaga): Poderes locales y mundo del trabajo en Andalucía durante el primer franquismo (1939-1959).

.- Anna Pelka (Universitat Autònoma de Barcelona): La imagen de la mujer. La moda femenina en la España de los años cuarenta.

Dijous 7

9:30h. – 11:30h. Política econòmica

Moderador: José Manuel Rúa (CEHI-UB)

.- Laura Novelle López (Universidade de Vigo): Disidencia, connivencia y adaptación. El contrabando rayano en la frontera galaico-portuguesa durante el primer franquismo.

.- José Miguel Martínez Carrión (Universidad de Murcia): Nutrición y desigualdad social en la España de Franco: una historia antropométrica.

.- Roser González Bagaria (Universitat de Barcelona): El crecimiento económico de las colonias téxtiles catalanas durante el franquismo, una etapa dorada: los casos de las colonias Viladomiu y Valls (1873-1960).

11:30h. – 12:00h. Cafè

12:00h. – 14:00h. Política exterior

Moderador: Alberto Pellegrini (CEHI-UB)

.- Sian Edwards (Swansea University): “Land of plenty”: Franco’s foreign policy and Spain for a Welsh Choir.

.- Marició Janué i Miret (Universitat Pompeu Fabra): Els treballadors “voluntaris” espanyols a Alemanya durant la II Guerra Mundial: la perspectiva nacionalsocialista.

.- Mari Carmen Rodríguez Rodríguez (Universität Freiburg): El “turismo de guerra” y Suiza: un estudio de la propaganda exterior franquista.

16:00h. – 18:00h. L’activitat investigadora del CEHI-UB.

Moderadora: Lola Harana (Coordinadora CEHI-UB).

.- Elisenda Barbé i Pou (CEHI-UB): Espanyols a la República Dominicana: exiliats republicans de postguerra i emigrants econòmics durant el franquisme.

.- Oriol Dueñas Iturbe (CEHI-UB): La destrucció de Catalunya. Els danys de la guerra civil a les infrastructures i la posterior reconstrucció.

– Albert Planas Serra (CEHI-UB): L’esquerra marxista radical a la transició.

– Òscar Monterde Mateo (CEHI-UB): El franquisme i la qüestió palestina: a la recerca de suports internacionals.

– Daniel Roig i Sanz (CEHI-UB): El nacionalisme radical català durant la II República (1931-1939).

18:00h. – 19:00h. Conclusions del seminari i comiat dels participants.

– Dr. Antoni Segura (Director del CEHI-UB)

Per a més informació, podeu consultar la nostra pàgina web:

www.ub.edu/cehi/seminar.php

Les Esglésies Evangèliques històriques de Barcelona (1876-1978)

dilluns, 28/02/2011

Els protestants catalans, també denominats evangèlics, són els grans desconeguts de casa nostra, malgrat que hi són de forma organitzada des de la segona meitat del s. XIX. Res va quedar dels reformistes catalans del s. XVI, la monarquia hispànica va lluitar aferrissadament contra qualsevol focus d’heretgia per mitjà del Tribunal del Sant Ofici, la Inquisició. Els protestants catalans contemporanis provenen d’aquells que van protagonitzar la Reforma a l’època moderna (luterans, calvinistes, anglicans…) i d’aquells altres que amb el decurs dels segles van tornar a enriquir-la (baptistes, metodistes, Assemblees de Germans…). A l’inrevés de l’Església Catòlica, que des del Concili de Trento fins al Concili Vaticà II va ser impermeable a qualsevol transformació d’envergadura, el protestantisme ha estat en constant interpretació teològica, doctrinal i vivencial de la Bíblia. Aquests trets s’han traduït en la constitució de moltes denominacions o esglésies.

Des que els protestants van començar a organitzar-se a Catalunya, a partir de la segona meitat s. XIX, van ser objecte del perseguiment de les autoritats civils i eclesiàstiques, alguns fins i tot van patir penes de presó per la fidelitat a la seva fe. El protestantisme català va adscriure’s als sectors liberals progressistes, perquè no s’oposaven a la seva existència i propugnaven la llibertat religiosa. Amb els transcurs dels decennis el poder polític i l’eclesiàstic l’inclouran dins d’aquelles opcions polítiques i socials que podien posar en risc el sistema, com el republicanisme, l’anarquisme, el socialisme, el catalanisme…

Els protestants catalans contemporanis van ser uns ciutadans de segona categoria, mancats de molts dels drets dels quals gaudia la majoria catòlica. Les autoritats civils i catòliques van procurar d’inculcar a la població que vivien en l’heretgia i l’error, coses que es contagiaven, si no eren reprimides i extirpades.

Si alguna cosa colpeix, quan s’analitza la documentació dels arxius de l’Estat sobre el protestantisme, són els problemes que van tenir per sepultar els seus morts, si no era pel ritus catòlic.  Molts cadàvers van estar dies i dies sense enterrar, podrint-se, per l’enfrontament amb les autoritats catòliques, que no donaven el seu vistiplau a la inhumació, asseguraven que les restes li pertanyien, perquè malgrat la conversió herètica havien estat batejats. El governador civil tenia l’última paraula en aquestes controvèrsies i gairebé sempre obligava a enterrar-les tal com dictaminava l’Església catòlica, per alguna cosa era la religió que professava l’Estat.

Molts matrimonis civils van ser denegats per les autoritats si els promesos evangèlics no disposaven del certificat d’apostasia, que emetien les autoritats catòliques, el qual era sovint gairebé impossible d’aconseguir per les traves que hi posaven.

Els protestants que realitzaven el servei militar temien la missa catòlica de la jura de bandera (una de tantes a les quals se’ls compel·lia a assistir-hi), perquè els obligaven a agenollar-se davant de la consagració del Cos de Crist. Molts s’hi negaren a fer-lo, perquè ho consideraven una acte d’idolatria, motiu pel qual van patir penes severes de presó, maltractes físics i psíquics… Aquestes trets se succeeixen durant la Restauració i la dictadura franquista.

La proclamació de la II República el 1931 va ser acollida amb una gran satisfacció pels protestants, perquè de ciutadans de segona categoria van passar a gaudir de plenitud de drets, igual que els catòlics. Els evangèlics, aproximadament 20.000 a tot l’Estat, van lluitar per superar el sistema de la Restauració, observaven que una República laica era l’única solució a la seva persecució endèmica i a la seva marginalitat. La lleialtat dels protestants a la República va perllongar-se durant tota la Guerra Civil, malgrat que la primera església incendiada a Barcelona fou protestant, això succeïa les primeres hores del dia 19 de juliol de 1936. I durant tot el conflicte bèl·lic, les esglésies evangèliques de Barcelona van romandre obertes i van celebrar el culte amb tota la normalitat.

Però al territori rebel, la situació fou ben diferent. Els insurrectes van perseguir els protestants des del 18 de juliol de 1936 on va triomfar el seu cop d’estat i posteriorment en els territoris que anaven conquerint. Ràpidament, molts evangèlics van ser passejats, executats, altres van ser empresonats i molts van exiliar-se. Els evangèlics també formaven part de l’anti-Espanya. A més, molts temples van ser profanats i destruïts, dels quals fins i tot van perdre la propietat (alguns van convertir-los en magatzems, altres en centres de Falange). Molt perversament, per als colpistes el protestantisme era una variable de la maçoneria, si no la mateixa cosa, motiu pel qual asseguraven que els temples no eren altra cosa que lògies maçòniques encobertes.

El franquisme retraurà als protestants el seu suport a la República per denegar-los després de 1939 l’obertura dels seus temples. Les esglésies protestants catalanes de la postguerra van esdevenir clandestines: els cultes es realitzaven d’amagat a les cases particulars, amb molta por, perquè si les autoritats els sorprenien, els multava, fins i tot algun pastor va ser empresonat. La persecució del protestantisme pel franquisme es va estendre fins al 1967, any en què va promulgar una disposició que reconeixia la llibertat religiosa, no perquè hi cregués, sinó obligada pel papa Pau VI, després de les proclames emanades del Concili Vaticà II; de no fer-ho temia l’aïllament i el descrèdit internacional. Tanmateix, la normalització del protestantisme no s’aconseguirà fins a la promulgació de la Constitució de 1978.

El desconeixement del protestantisme ens impedeix de saber que el 1832 va promoure la traducció del Nou Testament al català, Lo Nou Testament. Concretament fou la Societat Bíblica Britànica i Estrangera de Londres qui ho féu i Josep Melcior Prat Colom va ser el traductor, un català liberal exiliat a Regne Unit, que en un futur seria nomenat governador civil de Barcelona i un dels promotors del restabliment de la Universitat de Barcelona. Anys enrere, havia estat secretari del Diario de las Sesiones de las Cortes de Cadis La traducció veia la llum un any abans que Bonaventura Carles Aribau publiqués l’oda a La Pàtria, obra amb la qual s’afirma acadèmicament que va començar la Renaixença. L’obra de Prat hauria estat una de les eines més notables per començar la normalització del català, després que les autoritats borbòniques l’havien perseguit durant més d’un segle.

Però no fou així. L’Església catòlica va menysprear i ignorar Lo Nou Testament, la qual va continuar emprant els textos llatins. Tot i això, van editar-se’n prop de vint mil exemplars. Prat també va traduir al català el Pentateuc i els Salms, els manuscrits dels quals es conserven actualment a la Biblioteca de la Universitat de Cambridge. Les traduccions de Prat són importants per conèixer la història de la llengua, perquè des del s. XVI no se n’havien fet dels textos bíblics.

Els metodistes catalans traduïen al català el Catecisme dels metodistes el 1869. La necessitat del protestantisme d’expressar-se en la llengua d’aquí, el conduí novament a traduir el 1894 l’Epístola de Sant Pau al Romans, la qual va publicar-se per capítols al periòdic evangèlic El eco de la verdad, una treball realitzat per F. Castells. El protestantisme va prosseguir l’obra de catalanització i entre 1910-1914 traduïa l’Evangeli de San Lluc i Sant Joan. Ermengol Felip va publicar el 1924 Himnes i càntics evangèlics, “per a l’ús dels quatre milions d’habitants que parlen el català més o menys correctament a Catalunya, València, Balears, Andorra i Rosselló.” El 1929, un equip evangèlic va traduir novament el Nou Testament i els Fets dels Apòstols. La Guerra Civil va impedir la traducció de les cartes de Sant Pau. Els protestants  creaven la Fundació Bíblica Evangèlica de Catalunya el 1966, amb l’objectiu de continuar la traducció de les Sagrades Escriptures al català.

De vegades, les denominacions protestants  s’han valorat com a organitzacions alienes, estrangeres o castellanes, desencarnades de la cultura catalana. La història demostra que això no és cert. Més d’un segle abans que l’Església Catòlica emprès amb normalitat el català, ja ho havien fet els evangèlics. La desfeta que van patir el 1939, també van ser perdedors d’una guerra, i el perseguiment al qual el va sotmetre la dictadura franquista, bàsicament  pel seu recolzament a les institucions republicanes, va traduir-se en el desús del català a la litúrgia, per por a ser reprimits encara més, a tot això cal afegir la conversió de molts immigrants que començaven a arribar a Catalunya d’altres indrets de l’Estat a partir dels anys cinquanta, la llengua dels qual era la castellana.  Tot plegat ens dóna prou pistes per revisar els paràmetres que sovint hem establert per confirmar allò català culturalment d’allò altre que no en formava part. Potser, de vegades, hem donat un plus de catalanitat a algunes entitats en detriment d’unes altres.

El llibre es presentarà el proper 2 de març, a les 19 hores, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. (Es prega confirmar l’assistència al telèfon 93 424 10 20 o al correu electrònic: cec@consellevangelic.cat. Aforament limitat).

(Autor: Federico Vázquez)

El PSC es dirigeix a un electorat que en gran part ja no existeix, el de la immigració dels anys 50 i 60

dilluns, 7/02/2011

Les darreres setmanes, diferents dirigents socialistes han reflexionat sobre el daltabaix del 28-N i el futur del socialisme català, posposant, tanmateix, el debat per després de les eleccions municipals. Un error, perquè al maig el PSC pot patir una nova ensulsiada atès que no sembla que s’abordin les raons de fons. S’ha posat l’accent a recuperar la transversalitat del partit i el tradicional electorat socialista, en els efectes de la crisi, el federalisme com a forma d’encaix de Catalunya a Espanya, la necessitat de bastir una alternativa progressista i mantenir els lligams amb el PSOE. De fora estant, afegiré dues reflexions que amb prou feines s’han apuntat.

En primer lloc, és cert que la crisi econòmica castiga electoralment els governs de centreesquerra arreu d’Europa. El problema és que la socialdemocràcia no té discurs per fer front d’una manera eficaç a la crisi. En el cas d’Espanya, el govern socialista, apressat pels mercats i amb el suport del PSC, està tirant endavant una reforma que, possiblement, aconseguirà reduir el dèficit i el deute a costa del sacrifici dels més febles i de les classes mitjanes, però sense tocar els beneficis de les grans empreses, ni de les entitats financeres responsables de la crisi que, això no obstant, poden recórrer al Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) per eixugar els problemes de liquiditat o de mala gestió o per fusionar-se. En suma, el govern socialista fa la feina bruta i allisa el camí de l’alternança política desmobilitzant el seu electorat. Però de la socialdemocràcia hom esperava quelcom més que les polítiques neoliberals que reclamen els mercats. Resulta urgent bastir un discurs que permeti afrontar la crisi amb garanties, eficàcia i solidaritat.

En segon lloc, el 28-N és un daltabaix per a un partit que després de set anys de govern recull els pitjors resultats de la seva història. L’escenari social i polític a Catalunya ha fet un gir substancial en els darrers anys a conseqüència del tracte donat a l’Estatut del 2006 i de la percepció (gens identitària) que l’Estat espanyol no és l’instrument adient per solucionar els problemes i satisfer les aspiracions dels ciutadans de Catalunya en matèria d’infraestructures, de polítiques socials, d’inversions o de llengua i cultura. Més encara, la percepció és justament la contrària: la d’un Estat que menysté els interessos dels ciutadans de Catalunya i els sotmet a un espoli fiscal creixent. La realitat pot ser una altra, però la percepció a Catalunya és tal com s’acaba de descriure.

I això és el que reflecteixen els resultats del 28-N. En efecte, si comparem els resultats del PSC a les 20 comarques on va obtenir el 25% o més dels vots el 2003 (representen el 88% del cens electoral), que per primera vegada li permetien formar govern en coalició amb ERC i ICV, amb els del 2010, quan perd el Govern, observem que la mitjana de vots obtinguts ha caigut del 30% al 18%. La menor participació (62% i 60%, respectivament) -però millor que el 56% del 2006- no explica una davallada de 12 punts, ja que com a molt suposaria un 4%. Tampoc es pot parlar d’un transvasament de vots cap a altres socis del Govern ja que en aquestes mateixes comarques ERC cau del 17% al 8% i ICV es manté entorn del 6%. Tampoc es pot parlar d’un transvasament de vots al PP, que només puja nou dècimes, i, encara menys a Ciutadans, que no arriba al 3% amb un increment de 6 dècimes respecte el 2006. Només CiU puja notablement en passar del 34% al 41% dels vots. És clar que la federació recull vots d’ERC, que també sagna per SCI i Reagrupament (en conjunt gairebé un 5%), però, fonamentalment, els vots provenen d’antics votants socialistes. I el problema per al PSC és que les fugues més importants es donen en l’antic graner socialista (del PSOE): Baix Llobregat, del 41% al 23% (CiU del 23% al 32%); Vallès Occidental, 36% i 19% (28% i 37%); Barcelonès, 34% i 20% (26% i 34%); Baix Penedès, 34% i 21% (33% i 37%); Tarragonès, 31% i 19% (30% i 36%). Igual passa en comarques on CiU ja havia estat la més votada el 2003, però on el PSC obtenia el 25% o més dels vots: Garraf, 33% i 20% (30% i 37%); Vallès Oriental, 31% i 17% (33% i 40%); Anoia, 29% i 17% (36% i 43%); Maresme, 27% i 15% (35% i 43%); Segrià, 26% i 16% (37% i 44%); Bages, 26% i 15% (39% i 46%); Gironès, 25% i 14% (34% i 43%).

En conclusió, el problema no ha estat la incapacitat del PSC per mobilitzar el seu electorat (al Baix Llobregat i al Vallès Occidental la participació ha caigut menys que la mitjana catalana); el problema és que les famoses dues ànimes del PSC no responen a la realitat i antics votants socialistes han optat per un catalanisme formalment més agosarat convençuts que no hi ha federalisme sense federalistes (i a Espanya aquest és per tant un camí sense sortida). El PSC, en definitiva, es dirigeix a un electorat que en gran part ja no existeix, el de la immigració dels 50 i els 60, oblidant que el gruix de votants són els seus fills o néts que ja no se senten immigrants i que, en conseqüència, ja no tenen els vincles sentimentals i ideològics dels seus pares i avis.

(Autor: Antoni Segura i Mas)

[Article publicat a El Periódico el 13 de gener de 2011]

LA VANGUARDIA, UN DIARI INCOMBUSTIBLE

dimarts, 1/02/2011

Avui el diari La Vanguardia compleix 130 anys. Era l’ú de febrer de 1881 i també era dimarts. La capçalera, més vella que l’estàtua de Colom, sorgia com a “Diario político y de avisos notícias. Örgano del Partido Constitucional de la província”, és a dir, al servei del líder liberal Práxedes Mateo Sagasta. La redacció i l’administració estaven al carrer de les Heures, prop de la plaça Real, i la portada no anava plena de necrològiques sinó de remeis contra les malalties venèries. Ara, continua fent calaix amb els morts i les putes.

El diari propietat de la família Godó és tot un símbol de continuïtat, referència i influència, a la ciutat de Barcelona i a la societat catalana. Tot amb tot, la proximitat al poder polític, des del seu naixement fins a la data, és la principal característica d’un diari que va recolzar a Maura, la dictadura de Miguel Primo de Rivera i, per descomptat, la del general Franco. De fet, el 27 de gener de 1939 portava el número 22.575, correlatiu al del 19 de juliol de 1936, i el lema “Diario al servicio de España y del Generalísimo Franco”.

Avui, a les set de la tarda, al Col·legi de Periodistes, es presenta “Diari d’una postguerra. La Vanguardia Española (1939-1946)”, fruit d’una recerca col·lectiva del Centre d’Estudis Històrics Internacionals – Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona. La informació publicada es contrasta amb els informes de caràcter reservat de l’Exèrcit. La presentació del llibre va a càrrec de l’ex – conseller Joan Manuel Tresserres i de Joan Tàpia, que durant 14 anys va dirigir el diari fins que l’any 2000 el Comte va oferir el seu cap a José Mª Aznar.

(Autor: Andreu Mayayo i Artal)

CINEMA EN TEMPS DE GUERRA, EXILI I REPRESSIÓ (1936-1975)

divendres, 24/12/2010

L’exposició “Cinema en temps de guerra, exili i repressió”, organitzada pel Memorial Democràtic de la Generalitat i comissariada per Josep Maria Caparrós, professor titular de la Universitat de Barcelona, i Magí Crusells, secretari del Centre d’Investigacions Film-Història de la UB, va estar oberta al públic entre el 22 de setembre i el 12 de desembre a Barcelona. Ara existeix la possibilitat que sigui exhibida  en altres llocs del nostre país. Alguns dels fets que es van esposar són més i menys coneguts pel públic: la col·lectivització de les sales de cinema per part dels sindicats o la tasca del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya a través de Laya Films, per exemple. D’altres van ser rescats de l’oblit, especialment les vicissituds biogràfiques de molts professionals del cinema obligats a l’exilio o repressaliats. Pedro Puche, director de Barrios Bajos (1937), condemnat pel Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme; Francisco Carrasco de la Rubia, crític de La Vanguardia, condemnat en consell de guerra i executat al Camp de la Bota el 13 de maig de 1939 … i tantes altres persones que formen part de la història i la memòria del nostre cinema. Per altra banda, la censura franquista va impedir durant anys fins i tot el doblatge de cap pel·lícula al català, fins al punt que el primer film estrenat comercialment en català, a l’any 1966, va ser Maria Rosa (dir. Armando Moreno, 1964) basada en el drama homònim d’Àngel Guimerà i interpretada per Núria Espert.

Finalitzada l’exposició, el Memorial Democràtic ha decidit posar a la seva web (http://www20.gencat.cat/docs/memorialdemocratic/04_Demana_una_exposicio/05_documents/EC_INTERACTIU.swf) l’interactiu sobre les sales de cinema que va haver a la Ciutat Comtal entre el 1936 i 1975.

El cinema continuà sent el principal espectacle de masses a casa nostra entre aquells anys. En aquests sentit, Barcelona disposava de 162 cinemes el 1962 segons l’Institut Municipal d’Història. Amb l’esclat de la Guerra Civil, els anarcosindicalistes es van apropiar de totes les sales, però solament van batejar tres locals com a homenatge a líders republicans. En canvi, després del conflicte bèl·lic, els noms no específicament espanyols o revolucionaris van canviar primer per iniciativa dels nous propietaris i després a partir d’una ordre del governador civil de la província, Wenceslao González Oliveros. A l’interactiu hi ha 207 entrades que mostren de forma molt divulgativa, sobre el fons d’un mapa actual de la ciutat, els canvis que no solament van afectar al nom de les sales sinó també al nom del carrers.

Tota aquesta recerca ha estat possible consultant la premsa de l’època així com tres llibres fonamentals:

GIRALT i RADIGALES, Jesús M. (dir). Atles de la Guerra Civil a Barcelona. Barcelona: Enciclopedia Catalana / SAU, 2009.

HURTADO, Víctor; SEGURA, Antoni; VILLARROYA, Joan. Atles de la Guerra Civil a Catalunya. Barcelona: DAU / CEHI / Universitat de Barcelona, 2010.

MUNSÓ CABÚS, Joan. Els cinemes a Barcelona. Barcelona: Proa / Ajuntamen de Barcelona, 1995.

Títols als que podem afegir el catàleg de l’exposició.

(Autor: Magí Crusells)

Diari d’una postguerra: la Vanguardia Española (1939-1946)

diumenge, 5/12/2010

Diari d’una postguerra: la Vanguardia Española (1939-1946)

Rafael Aracil; Andreu Mayayo;  Antoni Segura (eds.)

Barcelona: Afers, 2010

La Vanguardia, el veterà diari barceloní que al 2011 complirà 130 anys d’història, és una eina privilegiada per analitzar i comprendre la institucionalització del règim franquista a Catalunya, l’objectiu principal de la recerca portada a terme pels investigadors del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona (CEHI-UB). El buidatge exhaustiu i sistemàtic del període 1939-1946, a partir de la col·lecció del diari dipositada al seu Arxiu-Biblioteca del Pavelló de la República, permet reconstruir un escenari de postguerra que inclou tota mena d’afers i matèries, des de temàtiques polítiques i econòmiques fins a aspectes com la repressió franquista i la visió dels derrotats que preconitzava la dictadura, passant per un retrat de la Barcelona dels anys 40 que no s’oblida de fenòmens tan importants com la publicitat i el cinema. Per completar la reconstrucció d’aquest escenari de postguerra, elaborat arran de la recopilació de gairebé dos mil articles, s’ha incorporat al relat històric les valuoses i noves dades obtingudes dels butlletins d’informació, de caràcter reservat, de l’Estat major de la 41a divisió de la Capitania General de Catalunya. Els butlletins (maig 1945-octubre 1946) expliciten les veritables preocupacions dels militars colpistes, alhora que posen de manifest una realitat invisibilitzada a les pàgines de La Vanguardia. Així doncs, aquest llibre esdevindrà de segur una obra de referència per documentar els primers anys de la dictadura a casa nostra, gràcies a la combinació d’allò publicat per adoctrinar amb allò amagat per assegurar la supervivència del règim.

Sumari:

0.      Introducció. RAFAEL ARACIL, ANDREU MAYAYO, ANTONI SEGURA

1.      Trapisondas de la horda republicana fugitiva: l’exili republicà espanyol a les pàgines de La Vanguardia Española.

ELISENDA BARBÉ I POU

2.      La institucionalització de la dictadura franquista (1939-1946). FEDERICO VÁZQUEZ OSUNA

3. Justicia, templada con la dulzura de la misericordia:

L’aplicació de la repressió franquista a través de La Vanguardia Española (1936-1945).

ORIOL DUEÑAS, QUERALT SOLÉ

3.      De la Idea de Imperio a la Vigilante guardia: la política exterior a les pàgines de la La Vanguardia Española

ALBERTO PELLEGRINI

4.      Ideologia i poder polític en els primer anys del franquisme: … y el que no quiera… será arrollado.

PAOLA LO CASCIO,  JOSÉ MANUEL RÚA FERNÁNDEZ

5. Entre l’evasió i l’adoctrinament: la cartellera del I Año Triunfal

ELISABET ESCOTO, LOLA HARANA

6.      La Barcelona de La Vanguardia: burgesa, conservadora i sense barris

MARC ANDREU ACEBAL

7.      L’aparador i el rebost: economia, publicitat i condicions de vida

ANDREU MAYAYO, BEATRIZ PINILLA

8.      Apòstols del pensament franquista: els col·laboradors de La Vanguardia Española

ALBERTO PELLEGRINI

Contrapunt:

Les dificultats de la dictadura de Franco a les acaballes de la primavera de 1945. Els Boletines de Información. Secreto. Estat Major de la 41 divisió de la Capitania General de Catalunya.

RAFAEL ARACIL, ANTONI SEGURA, JOAN VILLARROYA

Per a més informació vegeu els següents links:

– A la revista “Sàpiens” trobareu un dossier sobre “Els ulls i les orelles de Franco: els informes secrets de l’exèrcit espanyol”
http://www.sapiens.cat/ca/notices/2010/11/els_ulls_i_les_orelles_de_franco__els_informes_secrets_de_l_exercit_espanyol_494.php

– Més informació: Llegiu el post de Miquel Rosselló al Bloc de l’Editorial Afers: http://editorialafers.blogspot.com/2010/11/una-esplendida-investigacio-coral-sobre.html

(Autora: Lola Harana)