Arxiu de la categoria ‘Àfrica’

Operacions militars a Líbia (fa setanta anys)

dilluns, 7/03/2011

Les cròniques periodístiques dels darrers dies, centrades en la revolta contra el règim de Gaddafi a Líbia, mencionen repetidament tota una sèrie de noms de ciutats i localitats del país africà – Trípoli, Bengasi, Tobruk – que poden resultar extremadament familiars per tots aquells lectors que s’interessin a la història contemporània. Al mateix temps, també tots els mapes que marquen l’evolució de la citada revolta, amb l’avançada dels rebels des dels territoris orientals del país cap a la capital, evoquen mapes molt semblants: aquelles que els diaris de tot el món publicaven a les seves pàgines justament fa setanta anys, quan – com ara – Líbia es trobava al centre de l’atenció i quan uns exèrcits que es desplaçaven des d’Orient tenien Trípoli com objectiu dels seus atacs.

Ens estem referint, evidentment, a la Segona Guerra Mundial, i específicament a la “Campanya del Desert”, que – durant gairebé tres anys – va ensagnar els territoris libis (i d’Egipte occidental); un enfrontament entre les tropes italo-alemanyes assentades a Líbia i determinades a conquistar Egipte, i les forces de la Commonwealth instal·lades a Egipte (britànics, però també – i sobre tot – australians, indis, sud-africans, neozelandesos), l’objectiu de les quals era eliminar la presència nazi-feixista de la ribera meridional del Mediterrani. Una guerra, la del desert, sovint mitificada pel seu caràcter suposadament cavalleresc (en oposició a la brutalitat del front oriental europeu), per les característiques personals, i el carisma, dels seus protagonistes més destacats (sobre tot l’alemany Rommel, però també el britànic Montgomery), i – no oblidem-ho – també perquè va ser l’única campanya terrestre on els britànics van obtenir una victòria decisiva contra els nazis sense intervencions directes dels nord-americans.

La guerra del desert, a més, va mantenir per tota la seva duració (juny 1940 – febrer 1943) unes característiques molt originals, que la van diferenciar de totes les altres campanyes del segon conflicte mundial, i que es van evidenciar ja des del seu començament. En primer lloc, va ser una guerra de continus vaivens: a les ofensives inicials de les forces de l’Eix, van seguir sempre els contraatacs (més o menys reeixits) dels britànics, en una sèrie de moviments que semblaven no acabar mai. En segon lloc, les operacions van afectar només una restringida franja de territori coster, en un front, limitat al sud pel Sàhara, que va alternar breus moments de gran mobilitat (amb avançades i retirades de centenars de quilòmetres) a més llargues etapes de inactivitat gairebé total, caracteritzades per la preparació del següent contraatac i per accions de les patrulles. Aquesta alternança, i els vaivens esmentats, es van deure a molts factors diferents: el més important d’aquests, que els nazi-feixistes van patir constants problemes en quant a la disponibilitat de subministraments (sobre tot carburant) i dels relatius transports des del continent, quan en canvi les forces de la Commonwealth van gaudir d’aprovisionaments més constants. A més, s’ha de recordar que les tropes de l’Eix (especialment els alemanys) es van demostrar sovint més hàbils (i audaces) tàcticament respecte als rivals, però sempre menys consistents des del punt de vista numèric. I finalment, no s’ha d’oblidar que, per l’estratègia alemanya, Àfrica va constituir sempre un front d’importància secundària, respecte a la decisiva lluita contra el gegant soviètic; pels britànics, en canvi, la guerra a Líbia i Egipte va ser sempre el teatre principal (o fins i tot únic) d’operacions fins a la seva mateixa conclusió.

Quan van començar (estiu de 1940), les operacions militars al desert només van afectar a italians i britànics: Mussolini, després d’alguns titubejos inicials, va ordenar al seu incompetent general Graziani atacar Egipte, confiant en la superioritat numèrica del seu exèrcit i esperant obtenir una fàcil victòria contra un enemic que el règim de Roma ja veia derrotat. El 9 de setembre, així, els italians van iniciar la invasió, amb una avançada d’uns cent quilòmetres que va donar lloc a una triomfal propaganda feixista (tot i que els anglesos s’haguessin retirat sense lluitar, i que l’atac s’hagués detingut ràpidament). Quan, tres mesos després, els exèrcits del general britànic Wavell van començar el primer contraatac al desert, una acció inicialment pensada amb objectius limitats es va ràpidament transformar en una colossal i sorprenent victòria (més de 130.000 italians capturats, tota Cirenaica ocupada) que va acabar definitivament amb el mite de la potència militar feixista. Enfrontat a una catàstrofe, l’humiliat Mussolini va així haver d’acceptar l’ajuda de Hitler; aquest, per a evitar el col·lapse definitiu del seu aliat, va enviar així reforços a Líbia (el famós “Afrika Korps”, dirigit pel general Rommel). A partir d’aquest moment, i tot i que, numèricament, els italians sempre constituiran la majoria de les tropes de l’Eix al desert, l’arribada de Rommel marcarà el final de la anomenada “guerra paral·lela” feixista i la definitiva supeditació de Mussolini a les exigències estratègiques alemanyes.

Rommel va demostrar immediatament les seves capacitats, atacant per sorpresa i reconquerint en tres setmanes tot el territori perdut pels italians (març-abril 1941); així, gràcies a aquesta fulminant victòria, va sorgir el mite del general alemany, i la “Guineu del desert” (el seu sobrenom) va convertir-se en un malson per als seus rivals, que semblaven incapaços de derrotar-lo. Rommel, a més, va també portar atacs devastadors, com quan – després d’haver detingut l’enèsim intent anglès – va llançar una nova ofensiva (juny 1942) que va portar les seves tropes fins a pocs quilòmetres d’Alexandria, després d’haver infligit una derrota tremenda als britànics; tot i això, quan semblava que la conquesta d’Egipte anava a ser una qüestió de pocs dies, la crònica escassetat de subministraments va passar factura a l’Eix, obligant-lo a aturar-se a El Alamein.

Fou allí on es va complir el destí de l’Afrika Korps: després de setmanes d’esforços dels dos bàndols per a trencar la línia del front, el Vuitè Exèrcit britànic – ara comandat pel general Montgomery, i àmpliament reforçat en quant a homes i materials – va poder finalment emprendre l’ofensiva (octubre de 1942). La batalla d’El Alamein va resultar en una aplastant victòria aliada, i es va convertir – juntament al quasi contemporani triomf soviètic de Stalingrad i al desembarcament aliat a les costes d’Algèria i Marroc – en un dels episodis que van canviar el rumb de la guerra mundial. A partir d’aquell moment, amb un Hitler cada vegada més preocupat per l’evolució del front rus i poc o res disposat a enviar reforços a Àfrica (tot i les pressions de Mussolini), el destí de la campanya del desert va quedar segellat, amb la lenta retirada de Rommel de tota Líbia.

La caiguda de Trípoli en mans britàniques (23 de gener de 1943) va marcar així el final de la extenuant campanya al desert occidental (penúltim capítol de la guerra a Àfrica abans de la conquesta de Tunis), encara que potser encara més importants van ser les conseqüències per al feixisme. La pèrdua del seu darrer territori africà, de fet, no va marcar només el final definitiu de la llarga etapa colonial italiana, sinó que, sobre tot, va ferir mortalment el règim de Mussolini: un règim que ara s’enfrontava a la imminent perspectiva de la derrota, i al qual només quedaven unes poques setmanes de vida.

(Autor Alberto Pellegrini)

El final de Gaddafi i Europa

divendres, 4/03/2011

En el moment d’escriure aquestes línies, la batalla de Trípoli està a punt de començar. Però, com sempre a Líbia, tot és incert i les notícies són confuses. El 2009, el malaguanyat amic Fred Halliday denunciava en un article a OpenDemocracy el caos administratiu del règim, la intemperància verbal i les excentricitats de l’autoproclamat líder de la revolució, la pobresa intel·lectual dels dirigents, la repressió de la dissidència, l’opacitat informativa, i acabava afirmant que el règim de Gaddafi era un dels més dictatorials i opacs del món àrab. Els libis no gaudeixen de les llibertats més elementals, els drets humans es conculquen de manera sistemàtica, com fa anys que denuncien Amnistia Internacional i Human Rigts Watch, i els opositors són detinguts, segrestats (com el 1990 el pare de l’escriptor Hisham Matar que vivia exiliat al Caire) i, sovint, executats.

En 40 anys, Muammar al-Gaddafi ha fet tots els papers de l’auca. Arribà al poder el 1969 amb 27 anys mitjançant un cop d’Estat que acabà amb la monarquia i implantà un règim de partit únic (la Unió Socialista Àrab) que es definia com a revolucionari i socialista, a favor de la unitat àrab i de l’expansió dels principis de l’islam, contrari a l’imperialisme, favorable a la destrucció d’Israel i partidari del Moviment de Països No Alineats. A la dècada dels anys 70, proclamava la revolució cultural, que pretenia donar el poder a les masses, i publicava el Llibre Verd on feia una relectura molt particular de l’Alcorà. El 1977 proclamava l’Estat de les Masses Àrabs de Líbia Popular i Socialista. La retòrica panarabista el va portar a promoure, sense èxit, la unió amb Egipte i Sudan -1969-, Egipte i Síria-1971-,Tunísia -1974-, Síria i el Marroc-1984-, i apel·lant al panafricanisme, amb Mauritània, Níger, Mali i el Txad. El 1988, els Estats Units van bombardejar Trípoli i Bengasi i els serveis secrets libis respongueren amb els atemptats de la Pan Am (1988, 270 morts) i la UTA (1989, 170 morts) i conseqüentment el Consell de Seguretat de Nacions Unides decretà el 1992 l’embargament aeri i militar de Líbia i, el 1993, dels equipaments petrolers i dels fons a l’estranger.

Paral·lelament, Líbia es convertia en santuari i suport d’organitzacions armades d’arreu del món. A nivell intern, Gaddafi reprimia amb duresa qualsevol oposició, fos islamista (Front Nacional de Salvació) o de l’Exèrcit (el complot de juliol de 1975 se saldà amb l’execució de 22 oficials). L’11-S li va permetre sumar-se a la guerra contra el terrorisme i, després de prometre pagar indemnitzacions pels atemptats i no desenvolupar armes de destrucció massiva, fou aixecat l’embargament a Líbia. Europa, que no va renunciar mai als hidrocarburs libis, acollí Gaddafi amb els braços oberts, com un fill pròdig que torna a casa.

El règim libi renegà formalment del tribalisme el 1969, però Gaddafi ha utilitzat les rivalitats tribals dins de l’Exèrcit -molt menys cohesionat que el tunisenc o l’egipci-, i l’oposició entre la Cirenaica i la Tripolitània, per mantenir-se en el poder confiant sempre en els mercenaris africans. El seu fill Saïf al-Islam ha pronosticat una guerra civil tribal si no s’atura la revolta. Però la realitat és que la urbanització ha esmorteït les aliances tribals i Warfalla, la tribu més nombrosa, ha donat suport a l’oposició. Com assenyalava Al-Hussein Mohammad (BBC, News Middle East, 21 de febrer), la lluita és entre el règim i els seus partidaris, d’una banda, i la població civil oposada al règim, de l’altra, amb independència de l’afiliació tribal.

Com a Egipte i Tunísia, però amb un bany de sang perquè Gaddafi es nega a deixar el poder, la població està lluitant per conquerir la llibertat i Europa es mira desconcertada la revolta. La mateixa Europa que, fins fa uns dies, reia totes les gràcies del dictador, i que no reconeix una revolució democràtica a les portes de casa seva. En canvi, el president Barack Obama ha llegit molt bé que les revoltes àrabs no són contra Occident sinó contra els dictadors. Són, més enllà del seu èxit o el seu fracàs, un camí sense retorn, ja que el vell model -dictadures per frenar l’islamisme a costa de les llibertats dels pobles- ha periclitat. En tot cas, el nou islamisme mira a Turquia i no a l’Afganistan dels talibans.

Després dels successos de Tahrir res tornarà a ser com abans. Per això Washington s’ha apressat a contactar amb els opositors libis i oferir-los suport logístic i, si cal, ajuda militar, mentre el Consell de Seguretat de l’ONU demanava jutjar Gaddafi per crims de guerra. En canvi, Europa, estupefacta i paralitzada per la por, pateix per la possible onada immigratòria i pel preu del cru, desaprofitant així la finestra d’oportunitat que s’obriria si es té el coratge de recolzar les revoltes i d’oferir ajuda econòmica a les democràcies que en puguin sorgir. Més enllà de les cíniques declaracions d’alguns líders europeus, fins ahir enfangats fins al coll amb els negocis dels dictadors, fa la sensació que la UE estava més còmoda amb la situació anterior i que tem afrontar el risc que suposa la lluita per les llibertats dels pobles. ¡No fos cas que perdessin!

(Autor: Antoni Segura i Mas)

[Article publicat a El Periódico de Catalunya el 3 de març de 2011]

Líbia i les seves perilloses relacions amb Occident

dimecres, 23/02/2011

En la onada de revoltes i revolucions que estan incendiant actualment els països del Magrib i de l’Orient Mitjà hi ha un factor que s’està mantenint constant, tot i les indubtables diferències entre els països afectats: la absoluta, i per molts aspectes vergonyosa, inoperància de la diplomàcia europea. Si és cert que els processos revolucionaris van agafar per sorpresa a tothom, també és cert que la política exterior de la Unió Europea està brillant, una vegada més, per la seva absència, limitant-se a tota una sèrie de comunicats anodins que, fonamentalment, no havien de comprometre a ningú. Aquesta inconsistència diplomàtica – per altra banda habitual – té moltes causes, però és cert que, en el cas de la revolta (i repressió) que en aquests mateixos dies està sacsejant Líbia, un dels motius fonamentals és la fractura entre els “pesos pesats” de la UE, amb uns països partidaris d’adoptar una línia dura contra el règim de Gaddafi (com Gran Bretanya) i altres, en canvi, molt més prudents i fins i tot tolerants (especialment Itàlia). I aquestes diferents posicions diplomàtiques tenen molt a veure amb la història recent del país africà i amb les seves relacions perilloses amb Occident.

Per a entendre la qüestió líbia, ens hem així de remuntar fins l’any 1911, quan el regne d’Itàlia – buscant glòria a l’Àfrica tal com havien fet altres potències europees – va envair les províncies de Tripolitània i Cirenaica, territoris marginals de l’imperi turc. Tot i que la pau de 1912 va garantitzar de iure el domini de Roma, la resistència líbia va continuar a posar en dificultat a les tropes italianes, aïllades a les ciutats de la costa. La situació no va canviar fins l’arribada de Mussolini al poder: el dictador, que ja somniava amb un imperi mediterrani, no podia tolerar que uns beduïns del desert desafiessin la potència italiana, i va optar per a esclafar la resistència amb massius enviaments de soldats. Reconquistada Tripolitània, la lluita va continuar a la Cirenaica, on el carismàtic líder Omar al-Mukhtar s’havia convertit en el símbol de la guerrilla: després de deportacions i violències que van acabar amb la vida de més de 100.000 libis, la captura i el penjament de al-Mukhtar van marcar la definitiva reconquesta italiana de la regió. Fou precisament amb la “pacificació” feixista (1934) quan per primera vegada van consolidar-se en una única unitat administrativa (el Govern General de Líbia) les províncies de Tripolitània, Cirenaica i Fezzan (al desert), que fins aleshores havien constituït territoris separats. A més, el feixisme va afavorir tota una sèrie de projectes grandiosos per la anomenada “quarta ribera”, impulsant-hi una massiva migració de pagesos italians: en les intencions de Mussolini, la colònia havia de convertir-se en el trampolí per una successiva expansió cap a Egipte i a Sudan.

Tot i això, els somnis imperials del Duce es van enfonsar amb els desastres militars de la Segona Guerra Mundial, en una sèrie de catastròfiques derrotes feixistes precisament a Líbia (seguides per l’èxode de milers de ciutadans italians). Conquistat pels anglesos, el territori va quedar sota administració britànica (francesa al Fezzan) fins l’any 1951, quan es va constituir el regne de Líbia independent sota Idris I. Pobre, poc poblat i fortament influenciat per Londres, el nou Estat va convertir-se, de cop i volta, en una peça clau en el tauler internacional quan, en 1959, es van descobrir uns grans jaciments de petroli, que van immediatament interessar les multinacionals occidentals.

Malgrat això, aquestes no van poder aprofitar-se massa dels descobriments, ja que en 1969 un cop d’estat liderat per joves oficials de l’exèrcit va acabar amb la monarquia. La figura més destacada d’aquests militars d’orientació nasserista, el coronel Gaddafi, es va convertir en el líder indiscutible del país, procedint immediatament a transformar Líbia en una república (“àrab, popular i socialista”), a nacionalitzar el petroli i a expulsar els estrangers (sobre tot, els 35.000 italians que encara hi vivien). Pragmàtic, excèntric i tirànic, Gaddafi va implantar un sistema de govern caracteritzat per la falta absoluta de democràcia, per la corrupció i el clientelisme, garantint-se el suport de la població gràcies a les aliances tribals i als ingressos derivats del petroli.

Tot i així, la Líbia de Gaddafi va posar-se al centre de l’atenció mundial gràcies a la seva política estrangera erràtica, sense miraments i poc convencional. Durant tots els anys Setanta i Vuitanta, Líbia va convertir-se en el campió de la lluita antiimperialista, finançant dictadors i tirans, donant suport a pràcticament tots els grups terroristes mundials, proclamant la seva adhesió als principis islàmics, flirtejant amb la URSS i, al mateix temps, nodrint ambicions expansionistes a l’Àfrica (guerres amb Txad, intents d’unió amb Egipte, Tunísia, Sudan). Aquestes oscil·lacions, i el suport al terrorisme, van posar Gaddafi en ruta de col·lisió amb Occident, i especialment amb Estats Units: el president nord-americà Reagan va fins i tot intentar matar al mateix Gaddafi amb un bombardeig l’any 1986. La més que probable implicació dels seus serveis secrets en una sèrie d’atemptats contra interessos occidentals – el més important dels quals va ser el de Lockerbie, al Regne Unit, en 1988 – va així portar a l’aïllament diplomàtic gairebé total de Líbia; un aïllament que es va trencar només a finals dels Noranta, quan Gaddafi, en un gir polític sorprenent, va acceptar compensar les víctimes del terrorisme i va restablir relacions normals amb Occident, convertint-se en un bastió anti-fonamentalista a l’Àfrica i en un partner clau per contenir el flux d’immigrants africans cap a Europa.

Si tot això podria explicar la escassa simpatia de que el líder libi gaudeix en els ambients anglosaxons (tot i la recent reconversió), sembla molt més difícil entendre la tolerància de Roma: a més del tràgic record del període colonial, i de l’esmentada expulsió dels italians l’any 1970, hem de recordar que Gaddafi, com represàlia al bombardeig de 1986, va atacar amb míssils (que no van explotar) la illa italiana de Lampedusa, en un veritable acte de guerra no declarada. El fet és que, malgrat això, les relacions entre els dos països sempre es van regir segons les normes de l’interès recíproc: els polítics italians van sempre veure en la Líbia de Gaddafi un soci fonamental per la estabilitat mediterrània, i els empresaris un soci comercial amb recursos energètics consistents. Així, ja l’any 1976 un consorci libi va comprar una rellevant quota d’accions de la FIAT (principal grup industrial italià), obrint el camí per cooperacions encara més consistents en les dècades següents; en 1986 tot apunta a que el president del govern italià (Craxi) va avisar Gaddafi del bombardeig nord-americà (i que l’atac a Lampedusa va ser només un pro forma); les empreses energètiques italianes van continuar a emprendre lucratius negocis amb el gas i el petroli libis. A començament del nou mil·lenni, i després d’un llarg treball diplomàtic, el govern italià va veure la conveniència d’un gest de reconciliació oficial amb la seva antiga colònia, gest que es va concretar en el Tractat de Bengasi (2008), que va posar fi al contenciós colonial. El tractat va consolidar la privilegiada relació entre el líder libi i el primer ministre italià Berlusconi – escenificada en les grotesques reunions entre els dos – i va obrir una poderosa etapa de cooperació en tots els àmbits entre els dos països. Mentre Trípoli es convertia en carceller dels immigrants que intentaven arribar a Itàlia, i consorcis libis compraven consistents quotes de grups financers italians (com el banc Unicredit, el més gran del país), el país africà obria les seves portes als tèrbols negocis de molts conglomerats industrials italians. Més enllà de les tragicòmiques històries sobre el “Bunga-Bunga” (que Berlusconi hauria après del mateix Gaddafi), la diplomàcia italiana va obrar (i continua obrant) segons criteris de descarada conveniència, mirant al seu immediat interès i convertint-se en el gran promotor del règim libi en la escena internacional; no és d’estranyar, llavors, que sigui tan difícil per Berlusconi i pel govern de Roma abandonar un soci tan lucratiu encara que aquest, ara mateix, estigui bombardejant als seus propis ciutadans.

(Autor: Alberto Pellegrini)

Qui són els Germans Musulmans?

dilluns, 21/02/2011

La revolució que ha tingut lloc a Egipte i que ha comportat la caiguda del règim de Hosni Mubarak, ha fet que moltes mirades s’hagin dirigit al moviment dels Germans Musulmans. Sovint quan s’aborda l’islam polític es fa des d’una visió homogènia que sobrevalora el referent religiós i que dona molt poca importància al moment històric, a les societats i als contextos on es desenvolupa. Com diu Amin Maalouf, en el seu llibre Un món desajustat, “donem massa importància a la influència de les religions sobre els pobles i massa poca a la influència dels pobles sobre les religions”. Contextualitzar els Germans Musulmans en la seva història i la societat on s’han desenvolupat ens pot ajudar a entendre millor el seu paper en el futur d’Egipte.

El moviment dels Germans Musulmans (Al-Ikhwan Al-Muslimun) va ser fundat el 1928 a la ciutat d’Ismailiyah -al nord-est d’Egipte- per Hasan Al-Banna, un mestre de primària, que veia amb molta preocupació la potència de la dominació colonial i l’ocupació anglesa. La seva trajectòria en el món estudiantil va estar marcada per l’activitat associativa participant a la confraria sufí de l’escola i creant una primera associació de beneficència. En aquest context Hasan Al-Banna,va estar molt influït pels debats polítics i intel·lectuals que havien impregnat Egipte en els anys de la lluita per la independència i la proclamació de la constitució de 1923. Les seves influències ideològiques i polítiques així com les de l’organització dels Germans Musulmans, les trobem en el reformisme islàmic, un dels corrents de pensament sorgits al món àrab-musulmà durant el segle XIX on ideòlegs i reformistes polítics buscaven la via pel “renaixement” del món musulmà. Banna, entra en contacte durant la seva vida d’estudiant amb els professors de la universitat d’al-Azhar -la més antiga i prestigiosa del món àrab-musulmà-, entre els quals hi havia Rashid Rida, una figura molt important del reformisme islàmic i deixeble de Muhammad ‘Abduh (1849-1905) un pensador que influirà molt els moviments reformistes, i especialment als Germans Musulmans, sobretot en les reflexions entorn de la necessitat d’una educació, d’una formació, i d’un acostament al domini de les ciències, i en la conducta moral dels governants com a explicació de l’èxit o el fracàs polític i econòmic. Tot i així, els Germans Musulmans, també es veuran influïts en alguns aspectes per altres corrents més conservadors del reformisme islàmic.

La Societat dels Germans Musulmans neix com un moviment que busca un canvi social i polític del sistema instaurat a Egipte amb la constitució de 1923. Les seves activitats i les seves idees el converteixen ràpidament en un moviment de masses. La lluita contra la dominació anglesa va ser entesa no només com la necessitat d’una independència política i econòmica sinó també com la necessitat de buscar en els valors propis i en l’islam la font de legitimació i regulació social. Així la marca distintiva d’aquest moviment serà el que van anomenar “l’islamització des de baix” que tindrà els seus pilars fonamentals en l’educació i l’assistència social. Banna, s’enfrontarà a les missions catòliques i protestants que des del segle XIX havien desenvolupat la seva activitat a Egipte i que a través dels seus programes socials duien a terme una missió evangelitzadora. La crítica dels Germans Musulmans a les missions cristianes occidentals -no criticaven a les coptes- anirà acompanyada d’una ramificació de l’organització per les zones on les activitats missioneres tenien una major influència.

L’any 1930, la Societat es trasllada a El Caire. La situació econòmica d’Egipte, es veu afectada greument per la recessió dels anys trenta. Les masses d’immigrants provinents del camp es troben desistides i explotades per les elits urbanes, sense sindicats, ni assistència pública que doni resposta a les seves necessitats. Els Germans Musulmans enfocaran la seva activitat cap a aquestes masses urbanes. La seva militància, però, vindrà especialment de les classes mitges. La seva activitat xocarà ràpidament amb els interessos del partit nacionalista el Wafd, que a partir dels anys quaranta entrarà al govern per les pressions dels britànics sobre el rei Faruq en el marc de la Segona Guerra Mundial.

Com molts corrents polítics a Europa, i també al mateix Egipte, els Germans Musulmans tendiran a partir dels anys trenta a militaritzar la seva militància política, amb la creació de grups d’escoltes i d’una organització juvenil, així com d’una secció especial i secreta. La militarització política s’inscrivia sobretot en la lluita contra l’ocupació estrangera a Egipte i contra el sionisme a Palestina. Els Germans Musulmans enviaran militants als enfrontaments a Palestina arrel de les revoltes de 1936 i milicians seus participaran activament a la guerra de 1948. En aquest context de tensió política i després de l’assassinat de dos oficials britànics el 15 de novembre de 1948, els anglesos exigeixen la dissolució de l’organització, que el rei va decretar el 8 de desembre del mateix any. S’inicia una persecució contra els seus líders i Hassan al-Banna és assassinat en un atemptat el 12 de febrer de 1949.

La Societat dels Germans Musulmans havia consolidat la seva organització a partir dels anys trenta amb un estructura molt jerarquitzada, la professió al guia suprem era el principi fonamental. El guia estava assistit per un comitè general i un consell constituent. L’assemblea consultiva, era l’òrgan legislatiu encarregat d’elegir el guia suprem. A finals dels anys trenta l’organització es va estendre progressivament per diferents països àrabs, Palestina (1935), Síria (1937), Jordània (1945), Líbia (1946), el Sudan (1949), Algèria (1953), entre d’altres. La influència de molts líders exiliats afavorirà la seva extensió. Tot i així, els moviments creats a cada país s’adaptaran a les circumstàncies econòmiques i socials de cada indret. L’organització a nivell global funcionarà més aviat com una internacional d’inspiració política que no pas com una organització política unificada.

La successió de Hasan al-Banna va provocar divergències dins de l’organització i l’elecció de Hassan al-Hudaybi l’any 1951 com a nou guia va confirmar la imposició de la línia legalista i pacifista del seu creador per sobre altres tendències més radicals. La base social dels Germans Musulmans va ser imprescindible per assegurar l’èxit del cop d’estat dels Oficials Lliures el 23 de juliol de 1952, que va acabar amb el sistema polític imposat l’any 1922. Les contradiccions internes sorgeixen dins de l’organització i l’autolimitació imposada pel guia comportà el refús a la participació en el Consell de Comandament de la Revolució el següent pas del qual,  fou la prohibició dels partits polítics l’any 1953. L’any següent, després d’un intent d’assassinat contra Gamal Abdel Nasser per part dels Germans Musulmans, va prohibir l’organització. Nasser que havia estat infiltrat a l’organització coneixia perfectament la base de poder massiva i popular i l’oposició que aquesta podria desenvolupar contra el nou sistema polític.

La forta repressió imposada sota el govern de Nasser, va marcar el futur de la Societat dels Germans Musulmans, que va passar a actuar a la clandestinitat, des de les presons i a l’exili. La dura repressió comportarà la radicalització i el sorgiment de noves faccions sobretot a finals dels anys seixanta i sota la inspiració de l’escriptor Sayd Qutub, que poc a poc s’anirà separant de la Societat, adoptant una via molt més radicalitzada i que a partir de la seva execució l’any 1966, serà font d’inspiració per a les futures faccions més radicals de l’islam polític. La derrota del panarabisme a la guerra de 1967, va significar una empenta al discurs de l’islam polític.

Quan Sadat va arribar al poder, després de la mort de Nasser al 1970, va alliberar als principals responsables dels Germans Musulmans, i va col·laborar amb les organitzacions islamistes. L’objectiu era aprofitar el seu discurs i la seva base social contra els diferents grups d’oposició d’inspiració marxista, en el context del gir polític introduït pel nou president. Sadat va poder assistir en pocs anys al sorgiment i al creixement de moltes organitzacions islamistes, tant d’aquelles més moderades com els Germans Musulmans, com d’altres molt més radicals que optaven per la via de la violència, com al-Tafkir wal Hichra (excomunió i exili) sorgit dels seguidors de Qutub, així com de les organitzacions universitàries Yamaa Islamiya, o el Yihad Islamic, nascuda al 1973 i que assassinarà a Sadat en un atemptat el 6 d’Octubre de 1981.

Les relacions dels Germans Musulmans amb el règim de Sadat havien empitjorat a partir de 1978 amb la firma dels acords de Camp David i la pau amb Israel l’any 1979. Durant els anys vuitanta, la generació de Germans que havien format part de les organitzacions estudiantils arriben a la vida professional. S’inicia així un període en que els Germans van començar a ocupar massivament els sindicats professionals, començant pel de metges, continuant pel d’enginyers, el de farmacèutics, i el d’advocats, etc. Tot i seguir il·legalitzats gaudiran d’una relativa tolerància. Durant aquesta època intentaran conquistar posicions al terreny polític, presentant membres a les eleccions aliant-se amb diferents partits polítics. La presència social dels Germans Musulmans es farà notar en els resultats obtinguts. A partir de 1992, Hosni Mubarak, president d’Egipte des de la mort de Sadat, retorna a una ofensiva repressiva contra l’organització, que a partir de 1995 es converteix en una persecució  als seus candidats. L’any 1996, un grup de persones sorgides dels Germans Musulmans, crea un partit polític anomenat al-Wasat (el centre), amb la intenció de presentar-se a les eleccions. La creació del Wasat demostra les divergències dins de l’organització entre una vella generació poc favorable a les relacions amb el poder i centrada en el terreny religiós, però que encara controla l’elecció del guia suprem i una nova generació disposada a la participació política en un marc democràtic. El Wasat, no aconseguirà tampoc la seva legalització, dins del restringit sistema polític egipci.

Els atemptats de l’11 de setembre del 2001, generen una nova etapa de persecució. La guerra contra el terrorisme no va distingir entre les diferents organitzacions islamistes. Les divergències dels Germans Musulmans amb l’Àrabia Saudí, interessada en culpar dels atemptats i de les derives violentes de l’islam als Germans Musulmans, crearan noves dificultats a l’organització i la seva font principal de finançament, el banc al-Taqwa creat a finals dels anys vuitanta, va ser posat sota una estricta vigilància. A partir d’aquest moment  els Germans començaran a veure el perill no tant en la secularització, sinó en la creixent predicació dels grups salafistes més radicals a les barriades de les ciutats. La moderació política i l’autolimitació envers el poder polític continuarà marcant la trajectòria dels últims anys. La nova generació, pren cada cop més referencies de l’islamisme turc i del seu Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP). Els 88 escons aconseguits a les eleccions del 2005, on membres dels Germans Musulmans s’hi havien presentat com a independents ja que l’organització continuava prohibida, van demostrar el manteniment d’una base social força àmplia. L’autolimitació, envers el poder polític l’han tornat a demostrar en el paper que han tingut durant la revolta del més de gener  i que ha posat fi al sistema polític d’Egipte, evitant capitalitzar les revoltes, participant de les mateixes entre les masses populars, i acostant-se a les negociacions amb el govern. Segurament els Germans Musulmans són avui, el grup més ben organitzat i millor implantat i jugaran un rol important en el nou Egipte sorgit de la revolució. Però com apunta Bichara Khader, la revolució no consistirà en passar d’un “negre” dels dictadors a un “verd” dels islamistes, sinó d’un color a molts colors. La construcció de la democràcia haurà de comptar amb tots els agents polítics. Com va passar a Europa, els partits conservadors amb forts valors tradicionals i religiosos segurament hi jugaran un paper important.

(Autor: Oscar Monterde)

Manifest per Egipte

divendres, 11/02/2011

Un blog que pretén contextualitzar i aportar perspectiva a esdeveniments del present que molts cops tenen profundes arrels en el passat, no pot ser aliè als fets que aquests dies estan tenint lloc a Egipte. Normalment els posts que trobeu en aquest blog són contribucions dels seus col·laboradors però, a vegades, creiem interessant aportar un punt de vista extern i si, a més, aquest és el d’ algú directament implicat en el conflicte i autor d’un text destacable que creiem, i podem estar equivocats, no ha vist la llum en els mitjans de comunicació de casa nostra, millor que millor. El que us aportem ací és la traducció d’un text, el Manifest per Egipte, de Mohamed El Baradei, antic cap de l’Agència Internacional per l’Energia Atòmica, ara opositor a Hosni Mubarak i qui ha estat posat sota arrest domiciliari poc després de tornar a Egipte i d’escriure aquest text. El manifest, adreçat particularment als Estats Units però també al món occidental en general, és una invitació a la reflexió sobre una realitat propera i llunyana a la vegada i a la que tot sovint ens hi apropem amb simplificacions que ens condueixen més cap a  l’error que cap la certesa. Com a coordinador del blog m’he ocupat de la traducció del text i no cal dir que qualsevol error és imputable a mi i en cap cas al seu autor.

Manifest per Egipte

Quan Egipte celebrà eleccions parlamentàries fa només dos mesos, aquelles foren un frau. El partit del president Hosni Mubarak deixà a l’oposició només un 3% dels escons. Imagineu-ho. El govern dels Estats Units digué  que estava consternat. Bé. Francament, el que a mi em va consternar fou que tot el que pogueren dir fos que estaven consternats. La paraula difícilment expressava el que els egipcis sentien.

Aleshores, amb les protestes guanyant força als carrers d’Egipte després de la caiguda del dictador tunisià, vaig escoltar a la Secretaria d’Estat  Hillary Clinton assenyalar que el govern d’Egipte es “estable” i està “cercant maneres de respondre a les legítimes necessitats i interessos del poble egipci.”  Em vaig quedar al·lucinat i confós. Què volia dir amb “estable”, i a quin preu? És estabilitat 29 anys de lleis d’emergència, un president exercint un poder imperial durant 30 anys, un parlament que és gairebé una broma, un poder judicial que no és independent? És això el que entén per estabilitat? Estic segur que no, és més estic segur que aquest no és l’standard que aplica a altres països. El que veiem a Egipte és una pseudoestabilitat, perquè l’estabilitat de veritat només arriba amb un govern democràticament escollit.

Si es vol saber perquè els Estats Units no gaudeixen de gaire credibilitat a l’Orient Mitjà, aquesta és precisament la resposta. La gent està absolutament decebuda per la manera com Hillary Clinton va reaccionar a les darreres eleccions a Egipte. Els va reafirmar en la convicció que els Estats Units apliquen un doble sedàs amb els seus amics i ací fa costat a un règim autoritari senzillament perquè creu que representa els seus interessos. Nosaltres veiem desintegració social, estancament econòmic, repressió política i els americans no hi diuen res. El mateix es pot dir dels europeus.

Així que quan Hillary Clinton diu que el govern d’Egipte està cercant maneres de respondre a les necessitats dels egipcis, jo responc, “És massa tard”! Això no és ni una bona realpolitik. Hem vist el què ha passat a Tunis i abans a Iran. D’ací s’hauria d’aprendre que no hi ha estabilitat sinó hi ha un govern lliurement escollit per el seu poble.

Per suposat, Occident ha comprat la idea que al món àrab només hi ha dos opcions: règims autoritaris o jihadistes islàmics. Això és fals. Si parlem d’Egipte, hi ha un ampli ventall de gent secular, lliberal, defensora del mercat, que si se’ls hi dóna l’ oportunitat s’organitzaran per a escollir un govern modern i moderat. El que volen desesperadament és enganxar-se a la resta del Món.

Enlloc d’equiparar constantment Islam polític amb Al Qaeda, mireu-vos-ho millor. Històricament, l’Islam fou segrestat uns 20 o 30 anys després del Profeta i interpretat d’una manera que el governant disposava d’un poder absolut i només era responsable davant Déu. Era una interpretació que, per suposat, era d’allò més convenient per tot aquell qui governava. Només fa unes setmanes, el líder d’un grup musulmà ultraconservador d’Egipte promulgà una fatwa, o edicte religiós, demanant-me que em penedís per incitar a l’oposició al president Hosni Mubarak, i declarant que el governant tenia el dret a matar-me sinó ho feia. Això és quelcom que ens transporta a l’edat obscura. Es va sentir una sola paraula de protesta o de denuncia del govern d’Egipte? No.

A pesar de tot, he tingut l’esperança de trobar un camí pacífic vers el canvi. En un país com Egipte no és fàcil que la gent posi el seu nom i número de carnet d’identitat en un document que demana reformes democràtiques. Tot i així un milió de persones van fer-ho. El règim, com el mico que és cec i sord, ens va ignorar.

Com ha resultat, el jovent d’Egipte ha perdut la paciència, i el que heu vist al carrer aquests dies ha estat organitzat per ells. He estat fora d’Egipte perquè és l’única manera de fer-me escoltar. Si estic a Egipte no tinc cap accés a la premsa local però torno a El Caire i torno als carrers perquè no hi ha alternativa. Estàs enllà enmig d’un número enorme de gent i esperes que això no es torni lleig, però fins ara el règim sembla que no ha entès el missatge.

Cada dia és més difícil treballar amb el govern de Mubarak, fins i tot per a una transició que per a molta gent a Egipte ja no és una opció. Creuen que ha governat durant 30 anys, que en té 82, i que li ha arribat l’hora de marxar. Per a ells, l’única opció és un nou començament.

Quant pot durar tot això, no ho se. A Egipte, com a Tunis, hi ha altres forces a més del president i el poble. L’exèrcit ha estat neutral fins i ara i espero que ho segueixi estant. Els soldats i els oficials són part del poble egipci. Coneixen les frustracions. Volen protegir a la nació.

Però aquesta setmana el poble egipci ha trencat la barrera de la por, i un cop trencada res el podrà aturar.

(Autor Mohamed El Baradei. Traducció Víctor Gavín)

[Text aparegut al setmanari Newsweek el 7 de febrer de 2011]

El Baradei a la Plaça Tahrir d'El Caire

El Sudan del Sud decideix

dijous, 13/01/2011

El 9 de gener de 2005 Ali Osman Taha, vicepresident del Sudan, i John Garang, líder de l’Exèrcit/Moviment d’Alliberament del Poble del Sudan (SPLA/M), signaven a Nairobi (Kenya), en presència del secretari d’Estat dels EUA Colin Powell, l’acord general de pau que posava fi a la segona guerra civil sudanesa, però que deixava viu el conflicte de Darfur. El Consell de Seguretat de l’ONU (resolució 1.590, 24 de març de 2005) i la comunitat internacional van donar el seu beneplàcit a l’acord. Prèviament, el 20 de juliol de 2002, el govern sudanès i el SPLA/M havien signat el protocol de Matxakos (Kenya) que reconeixia a la població del sud el dret a l’autodeterminació sis anys després d’arribar a un acord definitiu.

Diumenge passat començava el referèndum que, segons totes les previsions, conduirà a la proclamació de la independència el 9 de juliol. Per primera vegada es trencarà l’acord de l’Organització per a la Unitat Africana que proclamava la intangibilitat de les fronteres heretades del colonialisme per evitar enfrontaments a l’Àfrica (el Caire, 21 de juliol de 1964). Tanmateix, el continent no s’ha lliurat de patir alguns dels conflictes més sagnants del segle passat mentre s’enfonsava en la pobresa. Sudan no és pas l’excepció: dues guerres civils (1956-1972 i 1983-2005) entre el nord (musulmà i centre del poder polític) i el sud (cristià, animista i musulmà), que han causat més de dos milions de morts; 4,9 milions de desplaçats interns (sobre un total de 44 milions); un dels països més pobres del món (el lloc 150 sobre 182 segons Nacions Unides); 58 anys d’esperança de vida; 39% d’analfabetisme (48% les dones). Al sud (9 milions d’habitants, 4 milions amb dret a vot) les dades són esfereïdores: un 90% de la població per sota el llindar de la pobresa; un 50% sense aigua potable; elevada mortalitat relacionada amb la gestació; un 10% de nens vacunats.

A les diferències tribals, religioses i geogràfiques (un nord desèrtic i un sud ric en aigua) s’hi afegeix la pugna pel control de les reserves de petroli (les exportacions aporten el 60% dels ingressos del país i el 98% al sud), concentrades a la regió de Darfur, de futur encara incert, i, sobretot, amb el 80% del total, al sud i a la regió fronterera d’Abyei, on s’ha posposat el referèndum per decidir on s’integra. El petroli surt al mar Roig per Port Sudan, la qual cosa ha beneficiat més Khartum que no pas Juba, la capital del sud. I, tanmateix, el president Omar al-Bashir s’ha compromès a respectar el resultat del referèndum, pressionat per la comunitat internacional –està acusat de genocidi a Darfur pel Tribunal Penal Internacional– i per la promesa de Barack Obama de retirar el Sudan de la llista negra en què va ser inclòs per haver donat refugi a Ossama bin Laden a la primera meitat dels noranta. I darrere el petroli l’ombra allargada de Washington (i de les veïnes Uganda i Kenya –en el futur el petroli podria sortir pel port de Lamu–), que dóna suport al referèndum, i de Pequín, que no s’hi oposa.

La independència obre, però, moltes incerteses, des de possibles conflictes tribals interns a l’acció de grups fonamentalistes violents alimentats pel nord o a una possible reacció hostil del món àrab i, sobretot, al repte del nou govern de bastir un país des de gairebé el no-res. Recursos no en manquen, però les necessitats són moltes. La independència és una oportunitat per superar-les i passar full d’un passat de guerra i misèria. Caldrà veure si la comunitat internacional està a l’altura de les circumstàncies i, més enllà dels interessos petroliers, manté el seu suport el dia després. No es pot abocar el sud del Sudan a ser un estat fallit més de l’Àfrica.

(Autor: Antoni Segura i Mas)

[Article aparegut originalment al diari Avui el 13 de gener de 2011]

Les causes repetides de les revoltes magribines

dilluns, 10/01/2011

Les revoltes de Tunísia i Algèria tenen un punt de déjà vu que recorda les dels anys 70 i 80 i la gran revolta algeriana de l’octubre del 1988, que va suposar l’eclosió del Front Islàmic de Salvació (FIS), que posteriorment guanyaria les eleccions municipals del juny del 1990 i la primera volta de les legislatives del desembre del 1991 i va iniciar un procés de transició política que va ser avortat pel cop d’Estat del gener del 1992. Els motius, llavors i ara, són la liberalització (encariment) dels preus dels productes bàsics i la manca de llibertats. El poder és gairebé inamovible. Ben Ali va assumir el 1987 la presidència de Tunísia desplaçant Burguiba, i Buteflika, home de confiança de l’Exèrcit algerià, com ho havia estat de Bumedian, de qui va ser ministre d’Afers Estrangers i copromotor del cop d’Estat que va deposar Ben Bella el 1965, ocupa la presidència des del 1999. En suma, representants d’unes elits polítiques i militars corruptes que, amb una aparença democràtica (celebració regular d’eleccions), emmordassen les llibertats i reprimeixen durament qualsevol oposició que qüestioni els seus privilegis.

Però també hi ha fenòmens nous que ja apareixien a les protestes d’Aaiun del novembre passat, com la importància de la massiva participació dels joves, sovint llicenciats a l’atur sense cap perspectiva de trobar feina, que escampen la seva protesta per la xarxa informàtica desterrant l’opacitat informativa dels governs (a Tunísia, el grup Anonymus va deixar cegues webs del Govern i del president de la República). Un altre fenomen és la poca sensibilitat pels drets humans que denoten les desproporcionades reaccions de les forces de seguretat. A més, i malgrat saber que Europa no és El Dorado, el relat de familiars i amics emigrats i la informació que arriba a través de les parabòliques permeten les comparacions, destapen les insuficiències i les mancances democràtiques dels règims magribins i justifiquen les protestes.

Les revoltes qüestionen una vegada més uns règims privilegiats per la Unió Europea, que els considera un fre contra l’ascens de l’islamisme radical, i que en realitat són un succedani barroer de l’Estat de dret i democràtic on, en darrera instància, són l’Exèrcit i les forces de seguretat els que tutelen tota la vida política. A l’altre extrem, hi ha la gran majoria de la població, que, a pesar de la riquesa que tenen tots aquests països (el cas més rellevant és el d’Algèria, que l’any 2009 va ser el quart exportador de gas del món i el vuitè de petroli), pateix unes condicions de vida molt i molt dures: atur, manca d’habitatges dignes, pobresa, conculcació dels drets humans i de les llibertats. Però les velles elits dirigents s’aferren al poder, són incapaces de renunciar als seus privilegis i responen a les legítimes aspiracions de la població amb noves dosis de repressió. Unes revoltes ciutadanes que, sense una resposta política justa, són camp adobat per a l’ascens d’opcions més radicals.

(Autor: Antoni Segura i Mas)

[Article aparegut originalment a El Periódico el 9 de gener de 2011]

No és la independència, són drets humans

dimecres, 10/11/2010

Trenta-cinc anys després que Espanya cedís al Marroc l’administració del Sàhara Occidental, no la sobirania (no es pot cedir el que no es té), Rabat ha acabat violentament amb la protesta que es desenvolupava a uns quilòmetres d’Aaiun. En el moment d’escriure aquestes línies havia començat, tot i que amb males perspectives de continuïtat, la reunió convocada a Nova York per Christopher Ross, enviat personal del secretari general de Nacions Unides, per intentar trobar una sortida al conflicte en el marc del pla de pau de l’ONU -que va ser acceptat per les parts- del 1988, que, malgrat els canvis introduïts (acords de Houston del 1997, plans Baker I i II del 2001 i 2003), també inclou la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. És molt difícil no relacionar la intervenció d’ahir contra el campament d’Aaiun amb la intenció de fer fracassar la reunió. Rabat continua creient que l’statu quo vigent afavoreix la seva intenció d’annexionar-se definitivament l’excolònia espanyola.

Fins fa uns quants anys, l’statu quo afavoria el Marroc. Però els càlculs de Rabat van començar a saltar pels aires el 2005 amb la primera intifada d’Aaiun. El que Rabat no va entendre en aquell moment -i continua sense entendre ara- és que ja no s’enfronta a un grup polític sorgit del desengany de les promeses incomplertes per part de l’antiga potència colonial, sinó que s’enfronta a uns joves nascuts ja sota l’administració marroquina que reivindiquen el que hauria de ser normal: el final de la discriminació contra els sahrauís, la igualtat d’oportunitats, l’accés a un lloc de treball i a una vivenda dignes, la llibertat d’expressió i el respecte als drets humans. Els acampats d’Aaiun no estaven demanant la independència, sinó que demanaven uns drets bàsics i fonamentals que qualsevol Estat de dret hauria de respectar. Tot i amb això, la resposta de Rabat ha estat molt poc intel·ligent: acabar per la força amb la protesta, amb un resultat encara incert de morts i ferits.

La ministra espanyola d’Afers Estrangers, Trinidad Jiménez, ha demanat calma i el manteniment de les converses de Nova York per superar la tensió creada a Aaiun. Però, la intifada ni tan sols està en mans del Front Polisario, sinó d’uns dirigents de l’interior que mostren la seva disconformitat amb les condicions de vida en què es troba la població sahrauí després de 35 anys d’administració marroquina. I això és molt més difícil de desactivar que les exigències d’independència proclamades des dels campaments de refugiats de Tindouf (Algèria), perquè no hi ha censura -Rabat impedeix l’accés dels mitjans de comunicació- que pugui ocultar el que està passant a Aaiun. La situació encara podria empitjorar si la comunitat internacional no té el coratge de comminar el Marroc a posar fi pacíficament i immediatament a la situació d’injustícia que pateixen els sahrauís. Al mateix temps, estaria bé que les associacions de drets humans marroquins demostressin la seva credibilitat denunciant el que passa al Sàhara Occidental. I encara estaria millor si Rabat mostrés intenció de rectificar.

(Autor: Antoni Segura i Mas. Article aparegut al  Periódico de Catalunya el 8 de novembre de 2010)

Un curs per a reflexionar sobre els moviments de població al segle XX

dilluns, 27/09/2010

L’Associació de Joves Historiadors i Historiadores de la Universitat de Barcelona, amb la col·laboració del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI-UB) i de Film Història, organitzarà a partir del proper 5 d’octubre el curs Un món en marxa – Migracions i exilis al segle XX.

El curs – destinat als estudiants però obert a tothom – pretén reflexionar sobre un dels fenòmens més importants del passat més recent i que encara té una presència vigent i palpable a la nostra societat del segle XXI: els moviments de persones. L’objectiu del curs és precisament mostrar com – de fet – les migracions van caracteritzar tot el segle passat, des dels desplaçaments durant la Gran Depressió a l’interior dels Estats Units dels anys 30, als intercanvis de població entre Índia i Pakistan durant la descolonització, fins als darrers fluxos migratoris Nord-Sud que marquen sovint part del debat polític actual.

Un món en marxa – Migracions i exilis al segle XX seguirà el format dels anteriors cursos posats en marxa per l’Associació de Joves Historiadors i Historiadores de la Universitat de Barcelona: sessions de tres hores de durada – de 16h a 19h – amb diferents suports (documentals, conferències, presentacions en Power Point, pel·lícules), i amb un espai conclusiu per al debat.

Per ulteriors detalls respecte a la matrícula, ponents, calendari i espais, us convidem a mirar el cartell penjat en aquest mateix bloc el passat 23 de setembre.

(Autors: Albert Planas i Alberto Pellegrini)