Arxiu del mes: novembre 2015

Els Tribunals Constitucionals i Catalunya, història d’una confrontació suïcida

dijous, 5/11/2015

Recuperem aquest post que no ha perdut gens d’actualitat.

“Els tribunals constitucionals van generalitzar-se a l’Europa d’entreguerres, bàsicament per vetllar per la coherència i puresa de l’ordenament jurídic, que havia de ser del tot conforme amb la Constitució, la norma superior. Qualsevol disposició que la contradigués n’havia de ser expulsada. La Constitució de la República espanyola de 1931 va establir el Tribunal de Garanties Constitucionals (TGC). Aquest òrgan també resolia els conflictes entre les comunitats autònomes i el govern central. El tribunal no pertanyia a l’administració de justícia ordinària i els seus magistrats, per raó del càrrec, eren aliens a la carrera judicial. La seva elecció era molt representativa, perquè hi participaven les Corts, les comunitats autònomes, els col·legis d’advocats de l’Estat, les universitats… La República va establir aquesta forma de designació per no haver de dependre de la magistratura ordinària, àmpliament contrària al nou règim i majoritàriament reaccionària –la judicatura que hereta la República és aquella investida i adoctrinada per la monarquia. La temença de les Corts constituents a la magistratura de carrera va comportar que atribuís al TGC funcions penals que corresponien als tribunals ordinaris. D’aquesta forma, el president de la República i els ministres només podia jutjar-los aquest tribunal perdent així el Tribunal Suprem una vella competència. Quan s’aprovi l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1932, també se li atribuirà la capacitat de jutjar el president de la Generalitat i els consellers catalans.

Partidisme i parcialitat
La classe política catalana també temia la magistratura de carrera. Aquest sistema constitucional funcionava sense grinyolar, si el govern i la majoria parlamentària coincidien amb el pensament jurídic i polític dels magistrats del TGC. El cert, és que el partidisme i la parcialitat van caracteritzar-lo, costa de trobar-hi una visió de defensa dels interessos generals de la República i dels territoris i governs que la formaven. La seva primera prova de foc fou la Llei de contractes de conreu aprovada pel Parlament de Catalunya l’abril de 1934. Llavors, el centredreta tenia la majoria a les Corts i al govern de l’Estat, mentre el govern català era d’esquerres. El TGC va declarar la nul·litat de la llei el juny del mateix any, una sentència que no fou unànime, perquè el Parlament havia envaït les competències de les Corts. Es tractava d’una llei crucial per a la Generalitat, que va malmetre la seva autoritat a Catalunya i a la resta de l’Estat. Aquesta sentència i el tarannà reaccionari que prenia el règim, fins i tot volent retornar a la realitat prèvia a la proclamació de la República, van ser unes de les causes que van provocar els Fets d’Octubre de l’any 1934, en els quals el president de la Generalitat, Lluis Companys, va insubordinar-se a la legalitat republicana. Aquest comportament va servir d’excusa a l’extremadreta i la dreta per fiscalitzar la Generalitat. Fins i tot van intentar desmantellar el règim autonòmic: les competències que la República havia atorgat a la Generalitat havien estat un error que calia rectificar, segons creien. El TGC va jutjar el president de la Generalitat i els seus consellers, als quals va condemnar a la pena de trenta anys de reclusió major el 1935, per considerar-los responsables d’un delicte de rebel·lió. Aquesta sentència va fer perdre al tribunal la seva innocència a Catalunya: la República podia no ser gaire diferent a la monarquia. L’encaix  de Catalunya a Espanya no s’havia resolt. El TGC també va aprofitar l’ocupació militar de la Generalitat, el govern central hi va designar un representant que detenia el poder executiu denominat governador general, per declarar la inconstitucionalitat, el novembre de 1934, de la regulació que havia fet el Parlament de Catalunya del fur i la inviolabilitat dels diputats, una sentència tampoc unànime, perquè creia que aquesta garantia només podia legislar-la les Corts. També va estudiar la constitucionalitat del Tribunal de Cassació, el màxim tribunal republicà català, reconegut a l’Estatut de 1932.

1978: s’estableix el Tribunal Constitucional
La victòria del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936 va capgirar tot el pensament jurídic i polític del TGC. La història de la Catalunya republicana amb la justícia constitucional no va ser gens fàcil, perquè el tribunal fou emprat per les forces espanyolistes per imposar-hi la seva visió de l’Estat. Però allò més dramàtic fou que el tribunal fou utilitzat perversament per neutralitzar les disposicions emanades d’un òrgan democràtic com el Parlament, simplement perquè no era del mateix color polític que el govern central. Després de la dictadura franquista, la Constitució de 1978 va establir el Tribunal Constitucional (TC), gairebé amb les mateixes competències que la Constitució de 1931 havia atorgat al TGC,  però va afegir-li el recurs d’empara per la violació dels drets i llibertats que hi reconeixia. La forma de nomenament dels dotze magistrats que el formen va canviar considerablement: només hi participarien en la seva designació el Congrés, el Senat, el govern central i el Consell General del Poder Judicial –una forma d’acontentar la carrera judicial després que la Constitució no li havia atorgat la possibilitat de jutjar la constitucionalitat de les lleis. El mandat d’aquests magistrats és de nou anys i el tribunal ha de renovar-se per terceres parts cada tres. Novament, la seva composició depèn de les majories parlamentàries, i pel que sembla des de que va organitzar-se, de vegades els magistrats han estat més pendents de la fidelitat al partit que els hi va proposar que als interessos generals o d’Estat (plurinacional?); és com si li haguessin de donar comptes i agrair-los l’haver assolit el càrrec.

2004: un TC procliu al PP
Quan el PSOE va guanyar les eleccions de 2004 es va trobar amb un TC procliu al PP i sovint allunyat de l’esperit que havia inaugurat la Constitució el 1978. El president de TC, Jiménez de Parga, proposat pel PSOE, havia enaltit un any enrere la Granada musulmana i havia menyspreat algunes comunitats autònomes denominades històriques, perquè en aquella època medieval no sabien “ni asearse”. Mentrestant, començava el rellevament dels magistrats que havien finit el seu mandat i el Parlament de Catalunya redactava un nou Estatut d’autonomia, seguint les bases de reforma que havia establert el de 1979, que finalment seria sancionat pel rei i entraria en vigor l’agost de 2006. El PP no va voler saber-ne res, raonava que no s’escoltava res del seu parer i, a més, no calia el procés de reforma estatutari. Aquesta actitud tenia com a finalitat l’inici d’una àrdua i violenta creuada a la resta de l’Estat per denigrar el procés de reforma, el debat del text i la classe política catalana que hi donava suport; posteriorment, va fer el mateix quan les Corts van començar a debatre la proposta que li havia remès el Parlament. Espanya s’esquinçava, argumentava, la ruptura era un fet, un triomf del separatisme… Fins i tot va organitzar la recollida de firmes arreu de l’Estat contra l’Estatut. I allò més pervers i malèvol: va posar unes comunitats contra unes altres i uns ciutadans contra uns altres. Davant la seva derrota electoral el 2004 va creure que res unia més que estar en contra d’algú i Catalunya fou emprada com a arma electoral. L’espanyolisme va fer irrupció com en èpoques passades de la forma més irresponsable, però acompanyat de modernitat i tota mena de mitjans de publicitat, sense sospesar que en un futur podia malmetre la convivència. Un grapat de vots, una victòria electoral, be s’ho valien. Els conservadors havien de guanyar les eleccions al preu que fos. El PP va interposar un recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. El constituent i el legislatiu no van preveure, o sí, que una llei, que forma part del bloc constitucional, aprovada per la ciutadania en referèndum, pogués córrer la mateixa sort que una llei ordinària. El PP vol fer prevaldre la uniformització legal a la del pacte polític. L’Estatut va entrar en vigor el 2006 i fins avui no ha passat res: Espanya no s’ha esquinçat, però el comportament del PP i l’alineació del PSOE de vegades a l’espanyolisme que propugnaven els populars sí ha propiciat una desafecció d’una part de la ciutadania de Catalunya que, incrèdula davant l’espectacle denigrador  i esgotada políticament, veu Espanya com un mal sense solució, incapaç de respondre a les seves demandes. El comportament del PP és el que més ha propiciat l’independentisme, potser era això el que volia: la confrontació directa. Però tota aquesta maniobra no va conduir-lo al poder, llavors va elucubrar la forma de satisfer-ne  les seves ànsies i no deixar els seus afectes desemparats: intentaria l’assetjament del TC, a fi que dictés una sentència contrària a l’Estatut.  Allò que no va poder aconseguir al Parlament, al Congrés i al Senat, ara ho intentava al TC de la forma més allunyada de l’esperit de la Constitució i de les lleis. Molt erròniament els grups parlamentaris han convertit el TC en una tercera cambra legislativa, pervertint la seva comesa. Aquesta tàctica ja l’havia emprada en la designació de l’actual Consell General del Poder Judicial, l’anterior va estar dos anys amb el mandat caducat, fins arribar al d’avui, massa sovint procliu als postulats del PP, i també molt inoperant, tot i la majoria parlamentària d’esquerres.

La banalització de l’essència democràtica
El PP no va dissenyar una batalla basada en el dret polític, sinó una altra a fi de liquidar la possible majoria progressista del tribunal. Entre els dos grans partits va ser impossible el consens per designar els nous magistrats dels que havien finit el seu mandat, els quals s’heretaven de l’època d’Aznar, i va recusar-ne un –acusar un magistrat de ser parcial per interessos personals, motiu pel qual no pot jutjar–, que fou apartat del debat. Quan el tribunal era bastant propici per al PP, en va morir un que li era pròxim. A tot això, un altre catalogat de progressista s’ha alineat en els debats de la sentència, en molts aspectes, amb el sector conservador. De dotze magistrats, quatre han caducat el mandat (tres dels quals foren al seu moment designats pel PP), un ha estat recusat, un altre ha mort, i un altre progressista sembla ser criptoppero… El 10 de juny de 2010, el TC havia intentat per setena vegada dictar una sentència, cosa que no li fou possible. Un vodevil lamentable que enfonsa any rere any els fonaments de l’actual democràcia. Les més altes institucions democràtiques són ostatges dels interessos partidistes. Allò més trist és la banalització de l’essència democràtica: sembla com si uns i altres haguessin oblidat els interessos generals, els de la ciutadania, tot enquistant-se en els propis. Allò col·lectiu i la convivència poden fer fallida…” (Autor: Frederic Vazquez)