Els fets d’octubre a Catalunya: crònica d’una història inacabada (IIa part)

Passats uns dies dels fets d’octubre –de l’efemèride, és clar!– reprenem el fil del relat per a endinsar-nos de nou a la Catalunya de 1934; un any, sens dubte, determinant pel país i per aquella República que veuria com llurs fonaments quedarien seriosament malmesos després d’aquella tardor. I és que al capdavall, i tal com ja apuntàvem en la primera part d’aquesta crònica inacabada, l’essència d’aquells esdeveniments fou –d’antany– haver posat en dubte la capacitat jurídica i legislativa del Parlament de Catalunya. El com i el què passaria després d’aquella sentència, que en realitat no fou més que un producte polític de l’Espanya antirepublicana, és el que –modestament– intentarem esbrinar al llarg de les següents ratlles.

 

Efectivament, la sentència del Tribunal de Garanties Constitucionals contra la llei de contractes de conreu, dictada a principis de juny de 1934, fou en bona part l’espurna que acabà encenent la metxa dels esdeveniments que vindrien. El mateix divendres dia 8 la indignació per la notícia s’anà estenent ràpidament al llarg i ample del país; especialment en aquelles zones més sensibles i on –lògicament– podia afectar més una resolució adversa als interessos rabassaires. Però el cert és que no fou pas cap sorpresa: des del mateix mes d’abril l’agitació contra el mateix procés endegat per l’IACSI era un fet més que visible. I és que la reacció a tot plegat no responia –insistim– en la qüestió social, doncs el posicionament dels conservadors catalans i la patronal del camp havia estat si fa no fa la mateixa des que el conflicte rabassaire havia pres certa rellevància. Al cap i la fi, la varietat de conflictes socials a la ruralia no es limitava tan sols a les reivindicacions del sindicat rabassaire per excel·lència, la Unió de Rabassaires, sinó que segons la regió havia generat un moviment de contestació social i sindical diferent, com era el cas de les comarques lleidatanes, amb la Unió Provincial Agrària, o les de Girona, amb l’Acció Social Agrària, ambdues sota influència del Bloc Obrer i Camperol.

 

Així les coses, i tal com el mateix Alcalá Zamora, President de la República, temia, el plet jurídic s’acabà convertint en un conflicte polític. L’espiral de protesta, iniciat –com dèiem– el mateix abril de 1934, ja albirava una primavera i un estiu més que moguts. De fet, la indignació col·lectiva ja s’havia acanalat a través de la famosa i concorreguda manifestació del 29 d’abril, en què –sota la bandera de l’antifeixisme– el Govern Companys intentaria moure fitxa abans que el Govern radical de Samper, pressionat per cedistes, lligaires, patronals i demés grupuscles d’extrema dreta, no portés al Tribunal de Garanties la llei en litigi. Però més enllà d’aquesta sorollosa manifestació, que a fi de comptes de poc serviria, malgrat i el notable ressò entre l’opinió pública internacional, la dreta antirepublicana de Gil Robles també agità els seus per aquelles dates amb una controvertida trobada multitudinària a l’Escorial, on les joventuts cedistes, les Juventudes de Acción Popular, emmirallades i delectoses per a emular a les joventuts hitlerianes, aclamaven fervorosament jefe, jefe, jefe! cada cop que el líder de la CEDA s’abrandava amb llur retòrica.

 

Ben mirat aquest apassionament ideològic no era quelcom exclusiu d’Espanya, sinó que arreu d’Europa hi regnava un clima d’exaltació important. De fet, més enllà de la consolidació del règim feixista a Itàlia i l’ascens al poder per part dels nacionalsocialistes alemanys l’any anterior, la proliferació de règims autoritaris i dictatorials inundava tots els racons del vell continent. El mateix febrer de 1934 Àustria i França havien viscut greus aldarulls a les seves capitals respectives. I és que mentre a Viena el règim autoritari de Dollfuss esclafava l’últim reducte socialista en cinc dies d’intensos combats; París s’enfrontava a motins antiparlamentaris protagonitzats per tota mena de grups feixistitzants francesos, provocant –certament de forma inèdita!– la dimissió de tot un President del Consell de ministres, el polític radical-socialista Édouard Daladier. A fi de comptes la violència política esdevindria –en certa mesura– la tònica d’aquells anys de depressió econòmica; fou una manera d’entendre, en definitiva, la diferència i la disputa en aquella Europa dels anys trenta.

 

Així les coses, tot plegat acabà contribuint al clima de revolta que s’anà creant pels volts d’aquell mes de juny de 1934. Des d’aleshores, tant el Govern català, com els partits polítics, les entitats socials i l’opinió pública en general s’immisciren en un procés de confrontació amb el Govern central; un procés que acabà teixint el clima psicològic que s’estengué arreu del país, i que al cap i la fi esdevindria l’únic factor pròpiament de la revolta que reeixiria al llarg d’aquelles setmanes. I així fou. Quatre dies després, el dimarts 12 de juny de 1934, el Parlament aprovava de nou –i íntegrament– la mateixa llei de contractes de conreu que s’havia aprovat a l’abril. De fet, tret del representant lligaire, el ja vell polític Ramon d’Abadal, que patí seriosament per la seva integritat física davant la munió de gent que s’aplegava al vell mig de la porta d’accés a la cambra catalana, la resta de grups polítics feren entusiastes mostres d’unitat entorn el que consideraven un atac directe cap a l’Estatut d’autonomia.

 

Però la protesta no s’aturà aquí. Aquell mateix dimarts els diputats d’ERC abandonaven les Corts de la República, alhora que els nacionalistes bascos –per sorpresa de tots els parlamentaris i solidaritzant-se amb els republicans catalans– també deixaven buits els seus dotze escons, marcant el punt i final del seu particular matrimoni de conveniència amb la dreta catòlica basca i espanyola més antirepublicana. I és que fet i fet, el PNV, que també s’allunyaria de la Lliga per a apropar-se a la Unió Democràtica de Catalunya (UDC), acabà esdevenint –des d’aquell moment– el principal esquer dels republicans espanyols per a connectar de nou amb tots aquells sectors que, havent mantingut postures crítiques amb la laïcització de l’Estat, s’oposaven de totes totes a qualsevol solució política que signifiqués el desmantellament del règim democràtic, considerat la millor recepta i la més adequada a la doctrina social de l’església.

 

Amb tot, i un cop passades les primeres foguerades, el cert és que el plet provocat per la sentència esdevindria, ja, pura anècdota. Al llarg d’aquell estiu els suposats problemes jurídics de la llei de contractes de conreu s’acabaren arranjant discretament i de forma bilateral entre el Govern de la Generalitat, representat per l’advocat i polític republicà Amadeu Hurtado, i el Govern Samper. Per la seva banda, la Lliga Catalana, que quedà fortament qüestionada pels sectors més catalanistes del partit, perdé progressivament la seva influència sobre l’IACSI, que a partir del mes d’agost passaria a estar dominada pels elements més intransigents de la patronal, que finalment s’escindirien per a crear –després dels fets d’octubre– la delegació catalana de la CEDA: Acció Popular Catalana.

 

Comptat i debatut, la tensió i la dialèctica bèl·lica dels primers dies de juny disminuí considerablement passat un temps, però els preparatius de la revolta per part del Govern de la Generalitat anaren endavant. El designat per a tal propòsit esdevindria el nou Conseller de Governació Josep Dencàs, que –a través d’un Comitè Revolucionari integrat per delegats d’ERC, Acció Catalana, la Unió Socialista de Catalunya, la UDC, Palestra i les organitzacions independentistes del Partit Nacionalista Català i Nosaltres Sols!– coordinaria els preparatius militars per tal de defensar –en cas d’ésser necessari– l’autonomia i el propi esperit de la República del 14 d’abril; això sí, aquest cop amb una orientació –com a mínim– autènticament federal. A fi de comptes el mite de la Catalunya “baluard de la República”, que s’havia popularitzat des de principis de 1934, quan en les eleccions municipals de gener les esquerres catalanes assoliren una important (i simbòlica) victòria electoral, no era quelcom fortuït, sinó que venia avalat pel conjunt de forces republicanes i socialistes d’Espanya, que evidentment compartien amb certa preocupació la preponderància d’una CEDA que –d’igual manera que havia passat a Itàlia o a Alemanya– podia acabar amb el règim democràtic a través de mecanismes legals. Però la dreta antirepublicana sabé jugar les seves cartes sense impacientar-se, i quan cregué arribat el moment, abans que la preparació de la revolta esdevingués al seu parer quelcom preocupant, donà el cop definitiu amb l’entrada al nou Govern d’Alejandro Lerroux de tres ministres cedistes el 4 d’octubre de 1934. El que vingué després, és a dir la declaració de la vaga general per l’Aliança Obrera arreu del país i la proclamació de l’Estat Català de la República Federal espanyola pel President Companys, el vespre d’aquell dissabte 6 d’octubre, convidant a establir a Catalunya el Govern provisional de la República, no fou més que la tragèdia d’un despropòsit.

 

Així doncs, d’aquesta manera tan simple s’avortà tot un moviment subversiu que pretenia retornar a les essències republicanes. Era la caricatura d’aquella República definitivament desnaturalitzada amb el nou Govern radical-cedista. I és que les mateixes forces que l’havien proclamat s’aixecaven –ara– contra ella mateixa per tal de salvar el poc que ja quedava. Al cap i la fi, i més enllà de la ruptura moral amb el nou Govern de la República per part del conjunt de forces republicanes i socialistes, com de l’existència d’alguns focus insurreccionals dispersos al llarg i ample d’Espanya, el cert és que a l’únic lloc on prengué una dimensió rellevant seria a Astúries, on durant dues setmanes la població plantaria cara davant el totpoderós exèrcit espanyol, que hagué de recórrer a un jove General Franco per a sufocar (i reprimir) la resistència d’aquella –recentment proclamada– República d’Obrers i Camperols asturiana.

 

A Catalunya, que evidentment fou l’altre gran focus insurreccional, tot plegat quedà només en un intent. El Govern i, sobretot, el mateix President Companys cregueren fermament que un 14 d’abril podia repetir-se. Però no fou així. La revolta, que havia estat cuinada des de la mateixa Conselleria de Governació al llarg d’aquell estiu, ni tan sols esdevindria això, revolta, perquè senzillament –aquesta– fou amb tots els seus matisos gairebé inexistent. El preu de la derrota, però, fou massa car: centenars de persones empresonades; militarització de tot el sistema institucional català; suspensió de l’autonomia; i la imatge d’un Govern al vaixell-presó Uruguay. Per la seva banda, Dencàs, que fugiria a l’exili, es convertiria en el blanc de totes les crítiques, responsabilitzant-lo –certament de forma injusta– d’una revolta que, reiterem, es feu amb el beneplàcit i la participació del conjunt de partits lleials al Govern de la Generalitat. Finalment, el poc alè de república que quedava trigaria setze mesos a aparèixer de nou. Seria en les eleccions generals del 16 de febrer de 1936, en què el Front d’Esquerres a Catalunya, i el Front Popular a Espanya, prendrien de nou el timó d’aquella República. Des d’aleshores, però, ja res tornaria a ser igual.

[Autor: Daniel Roig i Sanz]

Govern de la Generalitat al vaixell-presó Uruguay

 

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    • J. Luis López de Guereñu Polán

      01/11/2011 - 00:32

      Sobre los hechos revolucionarios de 1934 creo que se corresponden con la situación de extremismos que se vivió durante la segunda República, pero que venía produciéndose ya desde 1909 (1917, pistolerismo entre 1919 y 1921 y un nuevo golpe de Estado que vulneró la legalidad del régimen de la Restauración). En este marco se puede entender perfectamente que en aquellas regiones donde el movimiento obrero estaba más concienciado se intentasen formulas que iban más allá del respeto a la ley, sobre todo teniendo en cuenta las expetativas que la República había despertado entre los sindicatos, obreros de algunas regiones y otros sectores sociales. Pero creo que va siendo hora de que, sin perjuicio de estas consideraciones, y de otras que con más acierto se exponen en el artículo que aquí comento, se admita que se trató de una acción antidemocrática, por muy agresiva que se mostrase la derecha y sobre todo con el acceso de la CEDA al gobierno. No en vano dicha coalición había sido la más votada en noviembre de 1933. Creo que los acontecimientos de 1934 son el trasunto de lo que cierta derecha intentó en agosto de 1932 -es decir, más polarización que nunca- y ambos hechos han de ser considerados injustificables (otra cosa es que sean explicables). Creo que la implicación de dirigentes socialistas en los acontecimientos de 1934 perjudicó a dicha opción entre ciertos grupos de las clases medias, y lo que está clara es la escasa preparación democrática de la sociedad española en la época (Azaña decía bien que Cataluña era el único país de España con tradición europeista y liberal). Por lo demás, me ha perecido muy oportuna la aportación del artículo. Un saludo.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús