Els fets d’octubre a Catalunya: crònica d’una història inacabada (Ia part)

10 hores d’Estat Català. Efectivament, d’aquesta manera tan gràfica –però en castellà– s’intitulava el llibre que mesos després d’aquell 6 d’octubre de 1934, Enrique Angulo, corresponsal a Barcelona del diari catòlic El Debate, publicava amb tot luxe de detalls sobre la dissort d’uns fets que, setanta-set anys després, encara resten parcialment desconeguts, notablement controvertits i sensiblement mal digerits. I és que evidentment tan sols el seu absolut fracàs com l’adveniment de la Guerra Civil i llur abassegadora derrota el 1939, poden explicar els perquès, a Catalunya, s’ha acabat relegant i esmorteint la importància i transcendència d’aquells esdeveniments. Però lluny d’això, l’episodi per si sol assoleix categoria, valor i significació suficients com per a reflexionar-hi de nou, doncs ben mirat –malgrat tots els seus ets i uts– podem afirmar ras i curt que políticament (i militarment) fou un fracàs col·lectiu de conseqüències desastroses. Per consegüent, i aprofitant la seva efemèride aquest propvinent 6 d’octubre, hem cregut oportú escriure qualque cosa al respecte, així que  –com no podia ser menys– convidem de nou al lector a un viatge en el temps; a un viatge a la Catalunya de 1934.

 

En efecte, l’abast dels fets d’octubre ultrapassà en escreix les fronteres d’aquella Espanya republicana. Indubtablement, l’ensulsiada d’aquella tardor provocà una ràpida internacionalització dels afers interns de Catalunya i la República espanyola en llur conjunt, que des d’aleshores deixaren de representar quelcom secundari per a passar a primera línia de la batalla ideològica i política que tot just s’ensumava en aquella Europa sobre la qual planava, ja, un aire enrarit. Al capdavall, però, i deixant a banda la coincidència cronològica dels fets en qüestió, poc tingueren a veure els octubres d’Astúries i Catalunya amb els dels diferents aixecaments de menor intensitat que es produïren al llarg i ample del territori republicà, i que en realitat –més enllà de converses de cafè i quatre declaracions d’intencions– no gaudiren de cap cobertura coordinada a nivell estatal.

 

Fet i fet, l’experiència d’Astúries, l’únic lloc on hi participaria activament l’anarquisme, esdevingué inequívocament la recepta ideal que ben aviat adoptaria la Internacional Comunista en la nounada estratègia unitària que impulsaria juntament amb el socialisme europeu per a fer front a l’ascens massiu del feixisme arreu d’Europa, i que s’acabaria materialitzant sota la fórmula de fronts populars, principalment a França, Espanya i Xile. Per contra, l’experiència a Catalunya, amb la no participació de la CNT, provocà la indignació en el si de les dues internacionals, especialment entre els comunistes, que ràpidament titllarien l’actuació dels cenetistes catalans directament de traïdoria; mentre que pel que fa a l’actuació del Govern de la Generalitat i de les forces catalanistes, de claudicació vergonyosa, argüint les suposades traves que s’havien posat per a què les forces obreristes, organitzades entorn l’Aliança Obrera catalana, es dotessin d’armes per a resistir contra l’acció repressora del General Batet.

 

Però comptat i debatut, el cert és que la gran diferència entre l’octubre asturià i l’octubre català és que mentre el primer fou una revolta eminentment social, en el cas del segon el fet social, encarnat en el conflicte rabassaire, actuà més aviat com un potent laxant que no pas com a causa directe d’aquell 6 d’octubre. Amb tot, tampoc fou una revolta merament independentista, malgrat que paradoxalment la resistència més rellevant fos precisament protagonitzada per l’extrema esquerra independentista i per militants del Bloc Obrer i Camperol des de la seu del CADCI a la Rambla de Santa Mònica, en què entremig del foc d’artilleria hi moririen homes com Jaume Compte, líder històric del catalanisme radical, i militants destacats com Manuel Gonzàlez Alba i Amadeu Bardina. Foren, per tant, i en el cas estrictament català, uns fets polítics; una revolta política amb diversos actors però protagonitzada principalment pel Govern de la Generalitat al complet, que –sota la proclama del President Companys de l’Estat català dins la República Federal espanyola– actuaren amb el convenciment que es produiria un altre 14 d’abril. Però res d’això succeí. La dreta espanyola (i espanyolista), que havia sorgit victoriosa en les eleccions generals del 19 de novembre de 1933, sabé jugar les seves cartes, i, incontestablement, acabà guanyant la partida amb un escac i mat meditat i sense haver trencat gaires plats.

 

Efectivament, l’esperit de la República del 14 d’abril havia patit un fort terrabastall amb el resultat de les legislatives de novembre de 1933, en què socialistes i republicans s’endugueren la més gran patacada electoral que experimentarien al llarg d’aquella dècada republicana. El triomf de les dretes havia estat contundent, i –com no podia ser menys– la patronal i els grans terratinents celebraren la victòria electoral d’aquell novembre amb una notable retallada salarial; acomiadaments massius; apujant lloguers i violant bona part de la legislació laboral que s’havia anat fent des de l’abril de 1931. I és que al cap i la fi, malgrat que el President de la República, Niceto Alcalá Zamora, encarregués la responsabilitat de formar govern al vell i demagògic polític radical Alejandro Lerroux, la clau de la governabilitat l’acabaria protagonitzant el que havia estat el partit més votat de tot l’Estat, amb 115 escons: la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), encapçalada pel carismàtic líder catòlic José María Gil Robles, el qual, sota el seu lideratge, s’hi aglutinaren tota mena d’organitzacions antirepublicanes de dreta i d’extrema dreta amb tics manifestament feixistitzants, i que sens dubte acabarien dominant l’escena política al llarg d’aquell 1934.

 

Però deixant a banda el panorama polític espanyol, el cert és que a Catalunya les  esquerres i els partits republicans també reberen un fort revés malgrat que aquest no fos tan escandalós com a la resta de l’Estat. La Lliga Regionalista, que havia canviat de nom per a passar a anomenar-se Lliga Catalana, fou la gran vencedora d’aquella jornada, sent la llista més votada a Barcelona-ciutat i a les circumscripcions de Lleida i Tarragona. Mentre que ERC, notablement malmesa per les escissions internes, el desgast de govern i les fortes polèmiques desfermades per l’acció violenta dels escamots de les JEREC en el transcurs de 1933, tan sols aconseguiria mantenir, coalitzada amb la Unió Socialista de Catalunya (USC), les circumscripcions electorals de Girona i Barcelona-província.

 

Tanmateix, un esdeveniment improvís, sobtat i que agafà a tothom per sorpresa acabaria provocant canvis importants en la política catalana d’aquells mesos. Efectivament, la mort de l’Avi el dia de Nadal de 1933 fou un autèntic gerro d’aigua freda pel país; no només perquè Macià havia estat en bona part l’artífex d’aquella Catalunya autònoma, sinó sobretot perquè el mateix personatge, ja abans de la seva mort, havia experimentat un notable procés de mitificació que l’havia portat a cotes de popularitat poc conegudes fins aleshores, i que generarien –amb la seva pèrdua– les més variades mostres de dol col·lectiu. De fet, l’adéu a Macià no significà pas cap crisi de govern destacable, ans el contrari, el partit –ERC– llimà ràpidament diferències entre les diferents famílies tancant files entorn la figura de Lluís Companys, que –al seu torn– hagué de reconèixer implícitament el lideratge de Josep Dencàs, que s’erigí definitivament com a principal capitost del sector provinent d’Estat Català. A fi de comptes, la derrota en les eleccions de novembre de 1933 havia estat un clar advertiment per part de la dreta, així que el nou President Companys aconseguí hàbilment un nou govern d’unitat republicana, amb Acció Catalana, la USC i els antics lluhins de l’Opinió, reconvertits –ara– en el nounat Partit Nacionalista Republicà d’Esquerrà (PNRE).

 

Així les coses, la nova coalició governamental, feta a corre-cuita al llarg d’aquelles festes nadalenques, es repetiria si fa no fa com a coalició electoral per a les eleccions municipals del 14 de gener de 1934, les primeres des de l’aprovació de l’Estatut, en què la dreta catalana tornaria a perdre en termes generals les eleccions. Des d’aleshores, la Lliga, que no paí mai la derrota, inicià la seva campanya de desprestigi i oposició agressiva contra les esquerres catalanes, fins al punt d’absentar-se del Parlament català durant bona part d’aquell primer semestre de 1934, després d’un frec a frec amb el Govern Companys per un escorcoll policial que s’havia efectuat el mateix gener a la seu del partit lligaire. Però la crisi parlamentària no trigà a agreujar-se: la situació al camp, especialment greu a les comarques vinícoles del país, que arrossegaven encara els estralls provocats pels efectes de la fil·loxera, requeria una operació quirúrgica d’urgència, i en aquest context és quan el Govern català, de la mà del Conseller d’Agricultura Joan Comorera, de la USC, impulsà la tan anhelada Llei de Contractes de Conreu, que sens dubte acabà esdevenint el gran cavall de batalla d’aquella primavera.

 

A partir d’aleshores els fets es precipitaren. La Lliga, a instàncies de la patronal del camp, articulada entorn l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), s’oposà frontalment a la llei, que a fi de comptes, més que garantir una durada mínima de contractes, limitar els desnonaments i –el que era més important– reconèixer el dret a adquirir la terra per part del conreador, era totalment respectuosa amb la propietat privada. Però el Govern central, encapçalat des de l’abril d’aquell mateix any pel també polític radical Ricardo Samper, pressionat pels propietaris catalans i els grans terratinents d’Espanya, juntament amb el suport dels cedistes, finalment acabaria presentant un recurs d’inconstitucionalitat contra la llei catalana; la qual, després d’ésser votada entre els membres del Tribunal de Garanties Constitucionals de la República el 8 de juny d’aquell 1934, dictava una sentència favorable als interessos lligaires, amb 13 vots favorables i 10 en contra, entre ells el del mateix president Álvaro de Albornoz.

 

Efectivament, no era la primera vegada que s’havia produït una tensió entre ambdós governs, doncs en realitat el traspàs de serveis i competències –singularment les de radiodifusió, museus i biblioteques i la qüestió de la contribució territorial– ja havia suscitat certes polèmiques anteriorment. Però aquest cop el que estava en joc no era tant la problemàtica social que podia desprendre’s de la llei en si, sinó la mateixa capacitat jurídica del Parlament de Catalunya per a poder legislar. Per ara, però, deixem en suspens aquesta crònica inacabada; el com i el què passà a posteriori, que evidentment són l’essència d’aquells fets d’octubre, ho deixarem temporalment als fogons per a abordar-ho, doncs, el propvinent dia en una segona part.

[Autor: Daniel Roig i Sanz]

Llei de Contractes de Conreu

Llei de Contractes de Conreu


 

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús