Arxiu del mes: octubre 2015

Els fets d’octubre a Catalunya: crònica d’una història inacabada (IIa part)

dimecres, 7/10/2015

Passats uns dies dels fets d’octubre –de l’efemèride, és clar!– reprenem el fil del relat per a endinsar-nos de nou a la Catalunya de 1934; un any, sens dubte, determinant pel país i per aquella República que veuria com llurs fonaments quedarien seriosament malmesos després d’aquella tardor. I és que al capdavall, i tal com ja apuntàvem en la primera part d’aquesta crònica inacabada, l’essència d’aquells esdeveniments fou –d’antany– haver posat en dubte la capacitat jurídica i legislativa del Parlament de Catalunya. El com i el què passaria després d’aquella sentència, que en realitat no fou més que un producte polític de l’Espanya antirepublicana, és el que –modestament– intentarem esbrinar al llarg de les següents ratlles.

 

Efectivament, la sentència del Tribunal de Garanties Constitucionals contra la llei de contractes de conreu, dictada a principis de juny de 1934, fou en bona part l’espurna que acabà encenent la metxa dels esdeveniments que vindrien. El mateix divendres dia 8 la indignació per la notícia s’anà estenent ràpidament al llarg i ample del país; especialment en aquelles zones més sensibles i on –lògicament– podia afectar més una resolució adversa als interessos rabassaires. Però el cert és que no fou pas cap sorpresa: des del mateix mes d’abril l’agitació contra el mateix procés endegat per l’IACSI era un fet més que visible. I és que la reacció a tot plegat no responia –insistim– en la qüestió social, doncs el posicionament dels conservadors catalans i la patronal del camp havia estat si fa no fa la mateixa des que el conflicte rabassaire havia pres certa rellevància. Al cap i la fi, la varietat de conflictes socials a la ruralia no es limitava tan sols a les reivindicacions del sindicat rabassaire per excel·lència, la Unió de Rabassaires, sinó que segons la regió havia generat un moviment de contestació social i sindical diferent, com era el cas de les comarques lleidatanes, amb la Unió Provincial Agrària, o les de Girona, amb l’Acció Social Agrària, ambdues sota influència del Bloc Obrer i Camperol.

 

Així les coses, i tal com el mateix Alcalá Zamora, President de la República, temia, el plet jurídic s’acabà convertint en un conflicte polític. L’espiral de protesta, iniciat –com dèiem– el mateix abril de 1934, ja albirava una primavera i un estiu més que moguts. De fet, la indignació col·lectiva ja s’havia acanalat a través de la famosa i concorreguda manifestació del 29 d’abril, en què –sota la bandera de l’antifeixisme– el Govern Companys intentaria moure fitxa abans que el Govern radical de Samper, pressionat per cedistes, lligaires, patronals i demés grupuscles d’extrema dreta, no portés al Tribunal de Garanties la llei en litigi. Però més enllà d’aquesta sorollosa manifestació, que a fi de comptes de poc serviria, malgrat i el notable ressò entre l’opinió pública internacional, la dreta antirepublicana de Gil Robles també agità els seus per aquelles dates amb una controvertida trobada multitudinària a l’Escorial, on les joventuts cedistes, les Juventudes de Acción Popular, emmirallades i delectoses per a emular a les joventuts hitlerianes, aclamaven fervorosament jefe, jefe, jefe! cada cop que el líder de la CEDA s’abrandava amb llur retòrica.

 

Ben mirat aquest apassionament ideològic no era quelcom exclusiu d’Espanya, sinó que arreu d’Europa hi regnava un clima d’exaltació important. De fet, més enllà de la consolidació del règim feixista a Itàlia i l’ascens al poder per part dels nacionalsocialistes alemanys l’any anterior, la proliferació de règims autoritaris i dictatorials inundava tots els racons del vell continent. El mateix febrer de 1934 Àustria i França havien viscut greus aldarulls a les seves capitals respectives. I és que mentre a Viena el règim autoritari de Dollfuss esclafava l’últim reducte socialista en cinc dies d’intensos combats; París s’enfrontava a motins antiparlamentaris protagonitzats per tota mena de grups feixistitzants francesos, provocant –certament de forma inèdita!– la dimissió de tot un President del Consell de ministres, el polític radical-socialista Édouard Daladier. A fi de comptes la violència política esdevindria –en certa mesura– la tònica d’aquells anys de depressió econòmica; fou una manera d’entendre, en definitiva, la diferència i la disputa en aquella Europa dels anys trenta.

 

Així les coses, tot plegat acabà contribuint al clima de revolta que s’anà creant pels volts d’aquell mes de juny de 1934. Des d’aleshores, tant el Govern català, com els partits polítics, les entitats socials i l’opinió pública en general s’immisciren en un procés de confrontació amb el Govern central; un procés que acabà teixint el clima psicològic que s’estengué arreu del país, i que al cap i la fi esdevindria l’únic factor pròpiament de la revolta que reeixiria al llarg d’aquelles setmanes. I així fou. Quatre dies després, el dimarts 12 de juny de 1934, el Parlament aprovava de nou –i íntegrament– la mateixa llei de contractes de conreu que s’havia aprovat a l’abril. De fet, tret del representant lligaire, el ja vell polític Ramon d’Abadal, que patí seriosament per la seva integritat física davant la munió de gent que s’aplegava al vell mig de la porta d’accés a la cambra catalana, la resta de grups polítics feren entusiastes mostres d’unitat entorn el que consideraven un atac directe cap a l’Estatut d’autonomia.

 

Però la protesta no s’aturà aquí. Aquell mateix dimarts els diputats d’ERC abandonaven les Corts de la República, alhora que els nacionalistes bascos –per sorpresa de tots els parlamentaris i solidaritzant-se amb els republicans catalans– també deixaven buits els seus dotze escons, marcant el punt i final del seu particular matrimoni de conveniència amb la dreta catòlica basca i espanyola més antirepublicana. I és que fet i fet, el PNV, que també s’allunyaria de la Lliga per a apropar-se a la Unió Democràtica de Catalunya (UDC), acabà esdevenint –des d’aquell moment– el principal esquer dels republicans espanyols per a connectar de nou amb tots aquells sectors que, havent mantingut postures crítiques amb la laïcització de l’Estat, s’oposaven de totes totes a qualsevol solució política que signifiqués el desmantellament del règim democràtic, considerat la millor recepta i la més adequada a la doctrina social de l’església.

 

Amb tot, i un cop passades les primeres foguerades, el cert és que el plet provocat per la sentència esdevindria, ja, pura anècdota. Al llarg d’aquell estiu els suposats problemes jurídics de la llei de contractes de conreu s’acabaren arranjant discretament i de forma bilateral entre el Govern de la Generalitat, representat per l’advocat i polític republicà Amadeu Hurtado, i el Govern Samper. Per la seva banda, la Lliga Catalana, que quedà fortament qüestionada pels sectors més catalanistes del partit, perdé progressivament la seva influència sobre l’IACSI, que a partir del mes d’agost passaria a estar dominada pels elements més intransigents de la patronal, que finalment s’escindirien per a crear –després dels fets d’octubre– la delegació catalana de la CEDA: Acció Popular Catalana.

 

Comptat i debatut, la tensió i la dialèctica bèl·lica dels primers dies de juny disminuí considerablement passat un temps, però els preparatius de la revolta per part del Govern de la Generalitat anaren endavant. El designat per a tal propòsit esdevindria el nou Conseller de Governació Josep Dencàs, que –a través d’un Comitè Revolucionari integrat per delegats d’ERC, Acció Catalana, la Unió Socialista de Catalunya, la UDC, Palestra i les organitzacions independentistes del Partit Nacionalista Català i Nosaltres Sols!– coordinaria els preparatius militars per tal de defensar –en cas d’ésser necessari– l’autonomia i el propi esperit de la República del 14 d’abril; això sí, aquest cop amb una orientació –com a mínim– autènticament federal. A fi de comptes el mite de la Catalunya “baluard de la República”, que s’havia popularitzat des de principis de 1934, quan en les eleccions municipals de gener les esquerres catalanes assoliren una important (i simbòlica) victòria electoral, no era quelcom fortuït, sinó que venia avalat pel conjunt de forces republicanes i socialistes d’Espanya, que evidentment compartien amb certa preocupació la preponderància d’una CEDA que –d’igual manera que havia passat a Itàlia o a Alemanya– podia acabar amb el règim democràtic a través de mecanismes legals. Però la dreta antirepublicana sabé jugar les seves cartes sense impacientar-se, i quan cregué arribat el moment, abans que la preparació de la revolta esdevingués al seu parer quelcom preocupant, donà el cop definitiu amb l’entrada al nou Govern d’Alejandro Lerroux de tres ministres cedistes el 4 d’octubre de 1934. El que vingué després, és a dir la declaració de la vaga general per l’Aliança Obrera arreu del país i la proclamació de l’Estat Català de la República Federal espanyola pel President Companys, el vespre d’aquell dissabte 6 d’octubre, convidant a establir a Catalunya el Govern provisional de la República, no fou més que la tragèdia d’un despropòsit.

 

Així doncs, d’aquesta manera tan simple s’avortà tot un moviment subversiu que pretenia retornar a les essències republicanes. Era la caricatura d’aquella República definitivament desnaturalitzada amb el nou Govern radical-cedista. I és que les mateixes forces que l’havien proclamat s’aixecaven –ara– contra ella mateixa per tal de salvar el poc que ja quedava. Al cap i la fi, i més enllà de la ruptura moral amb el nou Govern de la República per part del conjunt de forces republicanes i socialistes, com de l’existència d’alguns focus insurreccionals dispersos al llarg i ample d’Espanya, el cert és que a l’únic lloc on prengué una dimensió rellevant seria a Astúries, on durant dues setmanes la població plantaria cara davant el totpoderós exèrcit espanyol, que hagué de recórrer a un jove General Franco per a sufocar (i reprimir) la resistència d’aquella –recentment proclamada– República d’Obrers i Camperols asturiana.

 

A Catalunya, que evidentment fou l’altre gran focus insurreccional, tot plegat quedà només en un intent. El Govern i, sobretot, el mateix President Companys cregueren fermament que un 14 d’abril podia repetir-se. Però no fou així. La revolta, que havia estat cuinada des de la mateixa Conselleria de Governació al llarg d’aquell estiu, ni tan sols esdevindria això, revolta, perquè senzillament –aquesta– fou amb tots els seus matisos gairebé inexistent. El preu de la derrota, però, fou massa car: centenars de persones empresonades; militarització de tot el sistema institucional català; suspensió de l’autonomia; i la imatge d’un Govern al vaixell-presó Uruguay. Per la seva banda, Dencàs, que fugiria a l’exili, es convertiria en el blanc de totes les crítiques, responsabilitzant-lo –certament de forma injusta– d’una revolta que, reiterem, es feu amb el beneplàcit i la participació del conjunt de partits lleials al Govern de la Generalitat. Finalment, el poc alè de república que quedava trigaria setze mesos a aparèixer de nou. Seria en les eleccions generals del 16 de febrer de 1936, en què el Front d’Esquerres a Catalunya, i el Front Popular a Espanya, prendrien de nou el timó d’aquella República. Des d’aleshores, però, ja res tornaria a ser igual.

[Autor: Daniel Roig i Sanz]

Govern de la Generalitat al vaixell-presó Uruguay

 

Els fets d’octubre a Catalunya: crònica d’una història inacabada (Ia part)

dimarts, 6/10/2015

10 hores d’Estat Català. Efectivament, d’aquesta manera tan gràfica –però en castellà– s’intitulava el llibre que mesos després d’aquell 6 d’octubre de 1934, Enrique Angulo, corresponsal a Barcelona del diari catòlic El Debate, publicava amb tot luxe de detalls sobre la dissort d’uns fets que, setanta-set anys després, encara resten parcialment desconeguts, notablement controvertits i sensiblement mal digerits. I és que evidentment tan sols el seu absolut fracàs com l’adveniment de la Guerra Civil i llur abassegadora derrota el 1939, poden explicar els perquès, a Catalunya, s’ha acabat relegant i esmorteint la importància i transcendència d’aquells esdeveniments. Però lluny d’això, l’episodi per si sol assoleix categoria, valor i significació suficients com per a reflexionar-hi de nou, doncs ben mirat –malgrat tots els seus ets i uts– podem afirmar ras i curt que políticament (i militarment) fou un fracàs col·lectiu de conseqüències desastroses. Per consegüent, i aprofitant la seva efemèride aquest propvinent 6 d’octubre, hem cregut oportú escriure qualque cosa al respecte, així que  –com no podia ser menys– convidem de nou al lector a un viatge en el temps; a un viatge a la Catalunya de 1934.

 

En efecte, l’abast dels fets d’octubre ultrapassà en escreix les fronteres d’aquella Espanya republicana. Indubtablement, l’ensulsiada d’aquella tardor provocà una ràpida internacionalització dels afers interns de Catalunya i la República espanyola en llur conjunt, que des d’aleshores deixaren de representar quelcom secundari per a passar a primera línia de la batalla ideològica i política que tot just s’ensumava en aquella Europa sobre la qual planava, ja, un aire enrarit. Al capdavall, però, i deixant a banda la coincidència cronològica dels fets en qüestió, poc tingueren a veure els octubres d’Astúries i Catalunya amb els dels diferents aixecaments de menor intensitat que es produïren al llarg i ample del territori republicà, i que en realitat –més enllà de converses de cafè i quatre declaracions d’intencions– no gaudiren de cap cobertura coordinada a nivell estatal.

 

Fet i fet, l’experiència d’Astúries, l’únic lloc on hi participaria activament l’anarquisme, esdevingué inequívocament la recepta ideal que ben aviat adoptaria la Internacional Comunista en la nounada estratègia unitària que impulsaria juntament amb el socialisme europeu per a fer front a l’ascens massiu del feixisme arreu d’Europa, i que s’acabaria materialitzant sota la fórmula de fronts populars, principalment a França, Espanya i Xile. Per contra, l’experiència a Catalunya, amb la no participació de la CNT, provocà la indignació en el si de les dues internacionals, especialment entre els comunistes, que ràpidament titllarien l’actuació dels cenetistes catalans directament de traïdoria; mentre que pel que fa a l’actuació del Govern de la Generalitat i de les forces catalanistes, de claudicació vergonyosa, argüint les suposades traves que s’havien posat per a què les forces obreristes, organitzades entorn l’Aliança Obrera catalana, es dotessin d’armes per a resistir contra l’acció repressora del General Batet.

 

Però comptat i debatut, el cert és que la gran diferència entre l’octubre asturià i l’octubre català és que mentre el primer fou una revolta eminentment social, en el cas del segon el fet social, encarnat en el conflicte rabassaire, actuà més aviat com un potent laxant que no pas com a causa directe d’aquell 6 d’octubre. Amb tot, tampoc fou una revolta merament independentista, malgrat que paradoxalment la resistència més rellevant fos precisament protagonitzada per l’extrema esquerra independentista i per militants del Bloc Obrer i Camperol des de la seu del CADCI a la Rambla de Santa Mònica, en què entremig del foc d’artilleria hi moririen homes com Jaume Compte, líder històric del catalanisme radical, i militants destacats com Manuel Gonzàlez Alba i Amadeu Bardina. Foren, per tant, i en el cas estrictament català, uns fets polítics; una revolta política amb diversos actors però protagonitzada principalment pel Govern de la Generalitat al complet, que –sota la proclama del President Companys de l’Estat català dins la República Federal espanyola– actuaren amb el convenciment que es produiria un altre 14 d’abril. Però res d’això succeí. La dreta espanyola (i espanyolista), que havia sorgit victoriosa en les eleccions generals del 19 de novembre de 1933, sabé jugar les seves cartes, i, incontestablement, acabà guanyant la partida amb un escac i mat meditat i sense haver trencat gaires plats.

 

Efectivament, l’esperit de la República del 14 d’abril havia patit un fort terrabastall amb el resultat de les legislatives de novembre de 1933, en què socialistes i republicans s’endugueren la més gran patacada electoral que experimentarien al llarg d’aquella dècada republicana. El triomf de les dretes havia estat contundent, i –com no podia ser menys– la patronal i els grans terratinents celebraren la victòria electoral d’aquell novembre amb una notable retallada salarial; acomiadaments massius; apujant lloguers i violant bona part de la legislació laboral que s’havia anat fent des de l’abril de 1931. I és que al cap i la fi, malgrat que el President de la República, Niceto Alcalá Zamora, encarregués la responsabilitat de formar govern al vell i demagògic polític radical Alejandro Lerroux, la clau de la governabilitat l’acabaria protagonitzant el que havia estat el partit més votat de tot l’Estat, amb 115 escons: la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), encapçalada pel carismàtic líder catòlic José María Gil Robles, el qual, sota el seu lideratge, s’hi aglutinaren tota mena d’organitzacions antirepublicanes de dreta i d’extrema dreta amb tics manifestament feixistitzants, i que sens dubte acabarien dominant l’escena política al llarg d’aquell 1934.

 

Però deixant a banda el panorama polític espanyol, el cert és que a Catalunya les  esquerres i els partits republicans també reberen un fort revés malgrat que aquest no fos tan escandalós com a la resta de l’Estat. La Lliga Regionalista, que havia canviat de nom per a passar a anomenar-se Lliga Catalana, fou la gran vencedora d’aquella jornada, sent la llista més votada a Barcelona-ciutat i a les circumscripcions de Lleida i Tarragona. Mentre que ERC, notablement malmesa per les escissions internes, el desgast de govern i les fortes polèmiques desfermades per l’acció violenta dels escamots de les JEREC en el transcurs de 1933, tan sols aconseguiria mantenir, coalitzada amb la Unió Socialista de Catalunya (USC), les circumscripcions electorals de Girona i Barcelona-província.

 

Tanmateix, un esdeveniment improvís, sobtat i que agafà a tothom per sorpresa acabaria provocant canvis importants en la política catalana d’aquells mesos. Efectivament, la mort de l’Avi el dia de Nadal de 1933 fou un autèntic gerro d’aigua freda pel país; no només perquè Macià havia estat en bona part l’artífex d’aquella Catalunya autònoma, sinó sobretot perquè el mateix personatge, ja abans de la seva mort, havia experimentat un notable procés de mitificació que l’havia portat a cotes de popularitat poc conegudes fins aleshores, i que generarien –amb la seva pèrdua– les més variades mostres de dol col·lectiu. De fet, l’adéu a Macià no significà pas cap crisi de govern destacable, ans el contrari, el partit –ERC– llimà ràpidament diferències entre les diferents famílies tancant files entorn la figura de Lluís Companys, que –al seu torn– hagué de reconèixer implícitament el lideratge de Josep Dencàs, que s’erigí definitivament com a principal capitost del sector provinent d’Estat Català. A fi de comptes, la derrota en les eleccions de novembre de 1933 havia estat un clar advertiment per part de la dreta, així que el nou President Companys aconseguí hàbilment un nou govern d’unitat republicana, amb Acció Catalana, la USC i els antics lluhins de l’Opinió, reconvertits –ara– en el nounat Partit Nacionalista Republicà d’Esquerrà (PNRE).

 

Així les coses, la nova coalició governamental, feta a corre-cuita al llarg d’aquelles festes nadalenques, es repetiria si fa no fa com a coalició electoral per a les eleccions municipals del 14 de gener de 1934, les primeres des de l’aprovació de l’Estatut, en què la dreta catalana tornaria a perdre en termes generals les eleccions. Des d’aleshores, la Lliga, que no paí mai la derrota, inicià la seva campanya de desprestigi i oposició agressiva contra les esquerres catalanes, fins al punt d’absentar-se del Parlament català durant bona part d’aquell primer semestre de 1934, després d’un frec a frec amb el Govern Companys per un escorcoll policial que s’havia efectuat el mateix gener a la seu del partit lligaire. Però la crisi parlamentària no trigà a agreujar-se: la situació al camp, especialment greu a les comarques vinícoles del país, que arrossegaven encara els estralls provocats pels efectes de la fil·loxera, requeria una operació quirúrgica d’urgència, i en aquest context és quan el Govern català, de la mà del Conseller d’Agricultura Joan Comorera, de la USC, impulsà la tan anhelada Llei de Contractes de Conreu, que sens dubte acabà esdevenint el gran cavall de batalla d’aquella primavera.

 

A partir d’aleshores els fets es precipitaren. La Lliga, a instàncies de la patronal del camp, articulada entorn l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), s’oposà frontalment a la llei, que a fi de comptes, més que garantir una durada mínima de contractes, limitar els desnonaments i –el que era més important– reconèixer el dret a adquirir la terra per part del conreador, era totalment respectuosa amb la propietat privada. Però el Govern central, encapçalat des de l’abril d’aquell mateix any pel també polític radical Ricardo Samper, pressionat pels propietaris catalans i els grans terratinents d’Espanya, juntament amb el suport dels cedistes, finalment acabaria presentant un recurs d’inconstitucionalitat contra la llei catalana; la qual, després d’ésser votada entre els membres del Tribunal de Garanties Constitucionals de la República el 8 de juny d’aquell 1934, dictava una sentència favorable als interessos lligaires, amb 13 vots favorables i 10 en contra, entre ells el del mateix president Álvaro de Albornoz.

 

Efectivament, no era la primera vegada que s’havia produït una tensió entre ambdós governs, doncs en realitat el traspàs de serveis i competències –singularment les de radiodifusió, museus i biblioteques i la qüestió de la contribució territorial– ja havia suscitat certes polèmiques anteriorment. Però aquest cop el que estava en joc no era tant la problemàtica social que podia desprendre’s de la llei en si, sinó la mateixa capacitat jurídica del Parlament de Catalunya per a poder legislar. Per ara, però, deixem en suspens aquesta crònica inacabada; el com i el què passà a posteriori, que evidentment són l’essència d’aquells fets d’octubre, ho deixarem temporalment als fogons per a abordar-ho, doncs, el propvinent dia en una segona part.

[Autor: Daniel Roig i Sanz]

Llei de Contractes de Conreu

Llei de Contractes de Conreu