La UMD i la Transició

Avui, quan sembla esgotat el consens i el sistema polític de la transició de la dictadura a la democràcia, s’ha convertit en lloc comú criticar aquell procés històric en funció de la situació política actual. És un error. La transició és una etapa política tancada de la qual podem analitzar els seus errors i insuficiències però sense oblidar el context històric i polític en què es va produir: la sortida d’una dictadura que va durar quatre dècades i que era el resultat de la brutal guerra civil propiciada pels militars que s’alçaren contra la legalitat constitucional el 18 de juliol de 1936. Es van cometre vacil·lacions i desencerts, però en el context del moment potser no era possible anar gaire més enllà, ja que l’oposició democràtica s’havia mostrat incapaç d’enderrocar la dictadura i aquesta tampoc tenia prou força per imposar la seva continuïtat.

En MÉS d’una ocasió s’ha assenyalat que la transició va deixar sense resoldre alguns elements clau del procés de canvi i, sobretot, que fou incapaç de solucionar de manera satisfactòria dues qüestions clarament relacionades, la reorganització territorial de l’Estat i la persistència de la violència política, present pel que fa a l’activitat d’ETA fins fa pocs anys. Col·lateralment, tampoc s’avançà suficientment en la transformació del poder judicial -no així en l’aplicació de la justícia que sí que va experimentar canvis decisius encara avui massa condicionat pel poder polític de torn, i, si més no fins després de l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer de 1981, en la reforma militar.

Els passats dies 2 i 3 d’aquest mes se celebrà a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona el 40 aniversari de la fundació de la Unió Militar Democràtica (UMD) i es va fer un homenatge a dos dels seus membres fundadors, Juli Busquets(1932-2001), diputat socialista entre 1977 i 1993 i professor de Ciència Política a la Universitat Autònoma de Barcelona, i Gabriel Cardona (1938-2011), professor d’Història Contemporània a la Universitat de Barcelona. Així, l’1 de setembre de 1974 i amb el rerefons de la revolució portuguesa, tres comandants i nou capitans es reuneixen clandestinament a Barcelona i creen la UMD que, segons l’ideari fundacional, tenia entre els seus objectius lluitar pel restabliment de les llibertats democràtiques i els drets humans i per la reforma i la reorganització d’un exèrcit que hauria de supeditar-se al poder civil del nou règim democràtic que substituiria la dictadura.

La iniciativa d’aquells militars en uns moments difícils diu molt del seu coratge i de la seva vocació democràtica al pretendre crear un nucli de dissidència i d’oposició a la dictadura en un exèrcit que, tal com va destacar el professor Cardona en els seus treballs, tot i estar mal pagat -molts oficials havien de recórrer a la pluriocupació-, mancat de recursos i de preparació, obsolet, i sobredimensionat -excés d’oficials i comandaments-, havia estat l’espina dorsal de la dictadura i seguia essent ideològicament franquista tot i que poc actiu políticament tret d’un nucli dur de pulsions feixistes que es manifestava a través del diari El Alcázar.

La UMD es va autodissoldre el 26 de juny de 1977 després de les primeres eleccions democràtiques, moment en què els seus integrants van considerar que ja s’havien assolit els objectius que es proposaven i que ja no tenia sentit doncs mantenir l’organització. Tanmateix, dos anys abans, l’estiu de 1975, havien estat detinguts els seus principals impulsors i nou d’ells, el març de 1976, eren sotmesos a un consell de guerra que els condemnà a 43 anys de presó, pena que en set dels acusats comportava també l’expulsió de l’exèrcit.

Tot i que el seu pas per la presó fou curt perquè es beneficiaren de l’indult de 1976 i de les amnisties de 1976 i 1977, es mantingué vigent la seva expulsió de l’exèrcit davant del temor d’exacerbar encara més les pulsions colpistes del sector ultra. De fet, hagueren d’esperar fins al 1987 per ser reincorporats en l’escalafó militar però sense dret a percebre les prestacions econòmiques dels anys transcorreguts i amb l’obligació de passar a la reserva al deixar-los sense destí.

En suma, en aquells momende canvi dels paradigmes polítics i davant algunes apel·lacions interessades al paper de l’exèrcit segons disposa el més que discutit article 8 de la Constitució espanyola, calia recordar que el tracte donat als membres de la UMD constitueix una anomalia de la transició i un greu greuge per als afectats perquè, en definitiva, la seva pretensió legítima no era una altra que instaurar un sistema democràtic i supeditar l’exèrcit al poder civil. Catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona (UB).

Antoni Segura

Catedràtic d’Història Contemporània (UB)

Director del CEHI.

(Article aparegut a El Periódico de Catalunya el 10 de desembre de 2014)

UMD

Comparteix

    Etiquetes: , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús