L’oportunisme de Franco i el seu informe sobre la qüestió jueva del 1949

L’Espagne et les Juifs, editat per l’Oficina de Información Diplomática del Ministeri d’Afers Estrangers espanyol l’any 1949, és un opuscle inèdit del ric fons de l’Arxiu-Bibioteca del CEHI que ara publiquem traduït i anotat al català a cura de Luciano Casali i Lola Harana. Aquest document posa en relleu un aspecte significatiu de l’autorepresentació del franquisme en un tema que va ser central en la redefinició del règim després de la Segona Guerra Mundial i la fi dels feixismes. Dirigit a l’opinió pública internacional, el text és un exemple de la reinvenció del paper jugat pel franquisme en el tracte donat a la comunitat jueva en els primers anys de la postguerra. L’opuscle ens permet avaluar els malabarismes i les manipulacions que el franquisme va posar en marxa amb la creació del mite de la protecció dels jueus, en un context històric internacional que exigia uns determinats gestos per tal d’acceptar un règim polític instaurat per mitjà d’un cop militar i aliat fins a darrera hora dels règims d’Alemanya i d’Itàlia.

Moltes consideracions han suggerit l’oportunitat de tornar a publicar L’Espagne et les Juifs, no tant perquè (probablement) és l’única còpia del document que ha sobreviscut (a més de la que va utilitzar Avni, però de la qual no en sabem l’origen), sinó perquè es tracta d’un document de gran importància per avaluar un aspecte significatiu de l’autorepresentació del franquisme en un tema que va ser central en la redefinició del règim després de la Segona Guerra Mundial i la fi dels feixismes. Per sobre de tot, vàrem considerar que era important palesar, i a més deixar que el lector constatés, el tipus de propaganda que es desprèn d’aquest document i el desvergonyiment de les mentides amb les quals van construir la «nova identitat» i el «Nuevo Estado».
Aquesta última és, potser, una valoració del franquisme què no ha estat prou tractada. Sabem efectivament que Franco i els seus partidaris (l’Església catòlica, l’exèrcit i la Falange) es van anomenar a ells mateixos «nacionales», és a dir, els defensors de l’estat i de la nació, i van anomenar «revolucionaris», «traïdors» i «rebels» als ciutadans que es van veure obligats a prendre les armes per defensar la democràcia i el legítim Estat republicà. Era una inversió absoluta dels termes i una veritable falsificació de la realitat. Els anomenats «rebels» van ser militarment combatuts, processats i passats per les armes d’un Estat que va néixer com a resultat d’un cop d’estat i d’una guerra lliurada contra les institucions creades per la voluntat dels ciutadans espanyols. Aquesta falsificació completa de les bases sobre les quals es va construir l’Estat franquista va ser generalitzada. La trobem en la vida quotidiana, en les organitzacions de masses, en les imatges pròpies que el règim volia oferir a l’opinió pública nacional i internacional. El «Nuevo Estado» es va mantenir durant quaranta anys. Va ser un Estat no només violent i terrorista, sinó sobretot un Estat construït sobre mentides, i el que és pitjor —com és ben evident en aquest opuscle propagandístic que publiquem— unes mentides flagrants, sense ni tan sols intentar ocultar-les. S’havia de creure la falsedat, encara que fos evident, simplement pel sol fet que aquesta falsedat havia estat proclamada com a veritat pel franquisme.
És per aquestes consideracions que L’oportunisme de Franco. Un informe sobre la qüestió jueva (1949) (Afers) pot afegir alguns elements addicionals per conèixer millor Francisco Franco i el seu règim.
[Autor: Luciano Casali]
Portada

Portada

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús