La Batalla de Stalingrad

Exactament fa setanta anys, entre les ruïnes d’una ciutat a les fronteres mateixes d’Europa, i en l’estepa gelada que la envoltava, centenars de milers de soldats estaven lluitant a mort entre ells en el curs de la batalla més colossal i dramàtica de la història de la humanitat: una batalla que – a més de canviar el curs mateix de la Segona Guerra Mundial – roman encara com record inesborrable a tots els països que es van veure afectats per aquella tragèdia. Estem parlant, òbviament, de la Batalla de Stalingrad, probablement l’episodi més decisiu de la guerra entre l’Alemanya nazi i la Unió Soviètica i, donada la fonamental importància del Front Oriental en el marc general del conflicte, de tot l’enfrontament entre Eix i Aliats. També gràcies al cinema, i a la publicació d’innombrables assajos centrats en aquest esdeveniment, les imatges dels soldats alemanys atrapats entre els enderrocs de les gegantesques fàbriques de la ciutat, dels soviètics aguantant els atacs dels invasors en les cases destrossades, dels presoners famolencs rendint-se enmig de la neu, han quedat indissolublement lligades al record de la batalla.

El que resulta probablement menys familiar al públic europeu és el context en el qual aquesta va produir-se, i tampoc és gaire conegut el fet que – en principi, i segons els plans alemanys – ni tan sols hagués hagut de produir-se. En efecte, després del fracassat atac sobre Moscou del any precedent, els plans de la Wehrmacht contemplaven un atac més limitat i centrat en la destrucció de les forces soviètiques del sector meridional del front i en la conquesta del Caucas, per a ensenyorir-se dels jaciments petrolífers de la regió i obligar a la paràlisis la maquinària bèl·lica de Stalin. Així, el 28 de juny de 1942, les forces hitlerianes van començar l’anomenada “Operació Blau”, avançant ràpidament a través de les estepes en direcció Est i Sud. Com l’any precedent, res semblava poder detenir els alemanys: a mitjans d’agost, els soldats de Hitler havien començat a escalar les muntanyes del Caucas i es trobaven a poques desenes de quilòmetres del Mar Caspi i del Volga, mentre els Aliats occidentals temien el col·lapse imminent de la URSS. Tot i així, un observador atent hagués pogut notar grans diferències amb les victòries de 1941. En primer lloc, l’Exèrcit Roig estava deixant pocs prisoners en mans alemanyes, retirant-se amb ordre a noves posicions defensives. I en segon lloc, Hitler i el seu alt comandament estaven cometent greus errors operacionals i estratègics, desplaçant alternativament els seus panzers tant a Sud com a Est i ralentitzant així l’avançada en el Caucas i cap al Volga. Així, quan el Sisè Exèrcit alemany va arribar a pocs quilòmetres de Stalingrad, una ciutat industrial estratègicament important a les ribes del Volga, es va trobar sense la fonamental ajuda de les forces cuirassades, i no la va poder ocupar en un ràpid assalt com previst, deixant el temps als defensors de preparar-se per l’imminent atac enemic. Mentre els avions de la Luftwaffe destrossaven la ciutat, el Sisè Exèrcit, comandat pel feble general Paulus, va començar l’atac a finals de l’estiu, mogut també per la creixent obsessió de Hitler per la ciutat que portava el nom del seu enemic del Kremlin. Stalin, per part seva, va ordenar al 62è Exèrcit del general Chuikov defensar Stalingrad a qualsevol preu, desplaçant a través del Volga milers de soldats a les ruines de la ciutat. A partir del setembre de 1942, no obstant l’heroisme soviètic (“ni un pas enrere” era la consigna de Stalin), els més entrenats alemanys anaven avançant enmig dels enderrocs i, tot i que cada cop més lentament, reduïen progressivament el perimetre dels defensors – atrapats entre el riu i els enemics – en una lluita que anava adquirint proporcions èpiques.

Mentrestant, els mariscals soviètics Júkov i Vasilevski, fixant-se en la posició inestable dels alemanys (amb línies de comunicació incertament defensades pels seus aliats romanesos) i en el creixent esgotament de la capacitat combativa del Sisè Exèrcit, van concebre una ambiciosa contraofensiva, proposant-se envoltar els nazis a través d’una maniobra en pinça contra els seus flancs. El 19 de novembre va començar així l’Operació Urà: mentre Chuikov continuava resistint dins del perimetre defensiu de Stalingrad, els soviètics van atacar – des del Sud i des del Nord – als romanesos, destrossant-los i rodejant els centenars de milers d’alemanys que es van convertir en pocs dies de assetjants en assetjats. En el gèlid hivern de les estepes russes, i obedint als ordres de Hitler que imposaven resistir sense abandonar el Volga, el destí del Sisè Exèrcit era inevitable: quan va fracassar un intent de rescat per part del general Manstein, i quan es va veure clarament que la Luftwaffe no podia garantir els necessaris aprovisionaments, els soldats alemanys només podien esperar el tràgic final. En condicions cada vegada més desesperades, famolenc i sense municions, el Sisè Exèrcit va finalment rendir-se a principis de febrer de 1943, convertit en l’ombra d’allò que era a principis de l’estiu: més de 90.000 alemanys van caure presoners dels soviètics, iniciant un llarg viatge cap als terribles camps de Sibèria (només 6.000 d’ells tornaran amb vida).

Ja durant els terribles mesos de la batalla, i encara més un cop es va acabar, tothom va ser plenament conscient de l’enorme importància d’allò que estava passant a les ribes del Volga. Els nazis – fins llavors considerats imbatibles – van patir la seva primera derrota catastròfica: tot i la propaganda de Goebbels, que va intentar presentar Stalingrad com un episodi d’heroisme destinat a salvar Europa dels bolxevics, el poble alemany va viure la batalla com un veritable drama nacional: drama que, acompanyant-se a les contemporànies derrotes africanes (El Alamein i l’Operació Torch), anunciava temps molt complicats per la causa nazi. Amb unes baixes de gairebé un milió de soldats (entre morts, ferits i prisoners, i incloent les baixes dels altres membres de l’Eix), la Wehrmacht va patir un cop duríssim, del qual no va poder mai recuperar-se: després de Stalingrad, les esperances de victòria alemanyes van convertir-se en una quimera. En el camp aliat, en canvi, la victòria soviètica va ser reconeguda com un dels grans “turning points” del conflicte: mentre els diaris anglesos i americans s’omplien d’articles que celebraven l’heroisme dels russos, en l’opinió pública occidental es reforçava el mite de la URSS com a baluard antifeixista.

No cal ni dir, per concloure, que Stalingrad fou, i continua sent actualment, un “lloc de memòria” fonamental pel poble rus, un episodi clau en la construcció nacional que, també a la Rússia post-soviètica, manté intacta tota la seva vigència. Més interessant, en canvi, és el fet que – setanta anys després – aquest mite de Stalingrad encara resisteix també a Occident: i no ens referim només al best-seller de Anthony Beevor (Stalingrado, publicat per Crítica l’any 2004), o a l’èxit que va tenir – l’any 2001 – la pel·lícula Enemigo a las puertas de Jean-Jacques Annaud. Stalingrad, de fet, està molt present també a la toponomàstica de moltes ciutats europees, com a Bolonya (un dels carrers principals de la ciutat) o a París (una de les estacions més importants del metro): curiós destí, si pensem que ara la ciutat que va donar nom a la batalla ha canviat de denominació i es diu, des de 1961, Volgograd.

[Autor: Alberto Pellegrini]

Stalingrad (1942)

Stalingrad (1942)

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús