Per Catalunya! Amb motiu del 72è aniversari de l’afusellament del President Companys

Tal dia com ahir –15 d’octubre– es complia el 72è aniversari de l’afusellament del President Companys al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc. La història, sens dubte, és prou sabuda. L’afusellaren a l’alba, cap a dos quarts de set del matí d’un dia ennuvolat i grisós. Aquella mateixa nit havia pogut passar una llarga estona amb les seves germanes, que entre plors i desconsol i després de la ferma insistència de Ramona Companys davant el jutge militar, el general Ramon de Puig, havien pogut obtenir un permís excepcional per a què s’acomiadessin del seu germà. Poca cosa podien dir-li. Al capdavall aquell era un dels tants i tants drames que vivien moltes famílies d’afusellats durant aquells mesos de repressió, la gran majoria al Camp de la Bota. Però la de Companys, que corresponia a la número 2.761 de les fetes oficialment a Catalunya des de la caiguda de Barcelona el 26 de gener de 1939, pel simbolisme i la rellevància del càrrec, era evident que anava més enllà de les vicissituds de qualsevol família vençuda.

 

Com tots els condemnats a mort, Companys demanà un últim desig: pa amb xocolata d’Agramunt i una ampolla de conyac. La xocolata havia estat un obsequi de les seves germanes, conscients de quins eren els seus gustos des de ben petit al seu poble natal del Terròs. De l’ampolla de conyac tan sols prendria un parell de copes, per després regalar-la –amb signatura inclosa a l’etiqueta– al governador militar del Castell, el tinent coronel Joaquín Pascual Sánchez. Fou aleshores quan la comitiva fúnebre inicià la marxa cap el fossar, amb un Companys seré i tranquil, acompanyat per la flaire d’una cigarreta, pel seu defensor –el capità Colubí–, dos sacerdots, el jutge militar, el governador i un parell de soldats que il·luminaven els passadissos soterranis amb focus de gasolina. A l’esplanada, ell mateix refusà la bena de rigor que li oferí el jove oficial que comandava el piquet d’execució per a tapar-li els ulls. I així fou com dempeus, de cara al piquet, amb el seu inconfusible mocadoret blanc d’estil dandi que sempre duia a la butxaca de l’americana, i tot cridant Per Catalunya!, Companys queia finalment a terra abatut pels trets.

 

En efecte, per a Lluís Companys aquella fou la mort més dolça que podia tenir qualsevol home: havia mort pels seus ideals. El periple havia estat llarg i feixuc. Detingut l’agost de 1940 per la policia militar alemanya en el seu exili en un petit poble de la Bretanya: Ar Baol-Skoubleg (La Baule-Escoublac en francès), on malgrat i l’ocupació de França pels nazis mai havia volgut marxar pendent del destí del seu fill malalt mental, en Lluïset. Empresonat a La Santé de París juntament amb el nebot de la seva segona esposa, Francesc Ballester; la mateixa –val a dir– on també havia estat empresonat Francesc Macià entre els anys 1926 i 1927 a conseqüència del complot fallit de Prats de Molló. Extraditat a Espanya per ordre de les autoritats franquistes. Empresonat de nou als calabossos de la Direcció General de Seguretat de Madrid el mateix dia d’haver creuat la frontera franco-espanyola el 29 d’agost, sota l’acusació –tal com afirmava la fitxa policial– de “cabecilla rojo procedente de Francia”. I finalment traslladat a Barcelona per carretera amb un Hispano-Suiza, fent escala a Saragossa, on pogué veure’s amb la seva germana Maria de l’Alba, que residia a la capital aragonesa juntament amb el seu marit Ramon Puig i Negre, propietari d’una fàbrica de gel a la mateixa ciutat. Era un 3 d’octubre, i després de vint mesos d’exili a la fi tornava a Catalunya per passar els seus darrers dies a la presó del Castell de Montjuic mentre s’instruïa contra ell un sumaríssim per jurisdicció militar.

 

72 anys després d’aquells fets, i en uns moments de gran transcendència política a Catalunya, Lluís Companys pren de nou rellevància al marge de lectures anacròniques sobre la seva figura. Fou un producte únicament del seu temps, i molt especialment d’aquella apassionant Europa d’entreguerres. Fou la síntesi i el leitmotiv de les dues qüestions que més han caracteritzat els moviments socials i polítics de la Història contemporània de Catalunya: la qüestió social i la qüestió nacional. Certament tingué un bon grapat de detractors, sobretot durant la seva etapa a la presidència de la Generalitat, tant des de la dreta com des de l’esquerra, com molt especialment des de les files de l’independentisme dels anys trenta, que verament sempre llançà dures i agres crítiques contra la seva persona. Tanmateix, la seva tràgica mort, que sempre afrontà com un sacrifici irremeiable, el convertí immediatament en un màrtir, fins i tot per tota la resistència antifeixista europea. Tant fou així que al cap i la fi no hi hagué cap dels seus adversaris polítics, ni tan sols els més acèrrims, que no li reconeguessin el seu gest. Però aquesta ja és una altra història.

[Autor: Daniel Roig i Sanz]

Companys a Montjuic (15-10-40)

Companys a Montjuic (15-10-40)

Comparteix

    Etiquetes:

    Comentaris

    • Ferran Vital

      17/10/2012 - 13:42

      Molt bon article. Felicitats!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús