L’engany autonòmic

De retorn de vacances hem pensat que res millor per tornar a posar aquest blog en funcionament que aquesta prou oportuna reflexió de l’historiador Josep Fontana sobre el perquè de l’estat autonòmic publicada a les planes del diari El Periódico de Catalunya el passat 15 de setembre.

L’Estat de les autonomies ha estat un engany. El seu fonament consistia a oferir a cada comunitat una promesa de drets d’autogovern, als quals s’afegia, com assenyala l’article 150 de la Constitució de 1978, una cessió de «facultats» amb «la corresponent transferència de mitjans financers», que posaria en mans dels governs autonòmics un volum considerable de recursos. En la concessió de drets polítics no es va arribar al que s’esperava, frenada per tot tipus d’obstacles, i fins i tot sotmesa a retrocessos. Però tot es va anar passant per alt mentre el mannà pressupostari, al qual s’afegia una part de les ajudes europees, va proporcionar a les autonomies diners per gastar i malgastar. Tot va marxar més o menys bé fins que el desastre financer del 2008 va esgotar els recursos de l’Estat, que en aquests moments no pot atendre els problemes d’aquelles, perquè necessita 4.500 milions d’euros més per seguir llençant-los al pou negre de Bankia (perquè ¡aneu a saber els cocodrils que en podrien sortir!)

En aquestes circumstàncies el tinglado s’ha enfonsat. Que el vessant polític del sistema fos una farsa ho ha posat en evidència la senyora Cospedal carregant-se el Parlament de Castella-la Manxa sense cap mena d’escrúpol (resulta sorprenent l’obstinació d’aquesta senyora a reclamar als altres que compleixin la Constitució, quan mostra un menyspreu tan solemne pel seu títol vuitè). Una altra cosa és la segona part del tracte, el repartiment dels diners, com ho ha vingut a recordar el president de la comunitat extremenya, que no es mostra disposat a cedir la part que li correspon. No és veritat, com es diu amb freqüència, que el desplegament autonòmic hagués de modificar-se com a conseqüència del malestar dels militars, i que fos el cop del 23 de febrer de 1981 el que va obligar a imposar les limitacions de la LOAPA. Tant Felipe González com Leopoldo Calvo-Sotelo han insistit que les reformes s’havien posat en marxa amb anterioritat i, almenys en aquest punt, s’ha d’admetre que diuen la veritat.
El que em mou a parlar d’engany és la comprovació de com eren de limitades les intencions reals dels qui van posar en marxa l’Estat autonòmic, contradient el que deixaven creure en les seves manifestacions públiques. Podem prendre com a exemple el cas del PSOE, que en el manifest de la Plataforma de Convergència Democràtica, de la qual era el membre més destacat, afirmava: «La Plataforma de Convergència Democràtica, conscient de l’existència de nacionalitats i regions amb personalitat ètnica, històrica o cultural pròpia en el si de l’Estat espanyol, en reconeix el dret d’autodeterminació i la formació d’òrgans d’autogovern en les nacionalitats de l’Estat des del moment de la ruptura democràtica i propugna una estructura federal a la Constitució de l’Estat espanyol». La Plataforma es va dissoldre el març de 1976, per fundar Coordinació Democràtica amb la Junta Democràtica i transformar-se en una organització encara més àmplia, i no menys radical en les seves promeses: la Plataforma d’Organismes Democràtics, que es va fundar el 23 d’octubre de 1976.
Doncs bé, segons ens explica Juan María de Peñaranda en un llibre recent, aquell mateix 23 d’octubre de 1976 es van reunir, en una suite de l’hotel Princesa-Plaza de Madrid, els comandants Faura i Cassinello (que arribaria més endavant a tinent general), i dos dirigents del PSOE, Felipe González i Alfonso Guerra, que en aquells moments estaven negociant la legalització del seu partit. En l’entrevista, «que va durar tres hores llargues en un ambient d’extrema cordialitat», Felipe González va definir «l’actitud del seu partit» respecte de la política espanyola. Respecte de la concepció de l’Estat, que era el que més angoixava Cassinello, es va expressar de tal manera que Peñaranda, que participava en la reunió, ens diu: «Els representants del Seced ens sentim reconfortats amb tan patriòtic i inesperat llenguatge».

LLAVORS Es va passar a un altre dels temes fonamentals, que era el del «nacionalisme». En aquest terreny Felipe González es va encarregar de deixar ben clar que no toleraria mai els «concerts econòmics»: «¡Nosaltres no passarem per aquí mai de la vida! Al darrere hi ha en realitat la defensa dels interessos econòmics de l’alta burgesia catalana».
Però tampoc se sentia més generós respecte de les concessions en el terreny de la política. El preocupava que a Catalunya els comunistes tinguessin «més implantació que el PSOE en la base obrera immigrada», i es disposava a lluitar en aquest terreny buscant una entesa amb els grups socialistes catalans que existien en aquells moments. Però es va cuidar de deixar clar que no permetria un partit socialista català autònom: «¡D’això ni parlar-ne!».
Les diferències entre aquest llenguatge i el dels manifestos amb què es buscava l’adhesió popular i, en un immediat futur, el vot, em sembla que justifiquen plenament un qualificatiu com el d’engany. De les mentides d’ahir han sorgit, en definitiva, els conflictes d’avui.

[Autor: Josep Fontana a El Periódico de Catalunya 15-9-12]

 

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús