Arxiu del mes: setembre 2012

Santiago Carrillo, comunista

dijous, 20/09/2012

La biografia de l’històric dirigent del Partido Comunista de España (PCE) Santiago Carrillo (Gijón, 1915 – Madrid, 2012) és una bona mostra del millor i del pitjor del moviment comunista a Espanya, o com diria l’escriptor Gregorio Morán, de la grandesa i misèria del PCE. Carrillo, com el seu partit, del qual va ser Secretari General entre 1960 i 1982, va ser un animal polític molt dur en temps extremadament durs, un fet fins a cert punt lògic dins d’unes circumstàncies històriques extraordinàries. Però a més a més, i això va més enllà de la simple lògica de supervivència política, Carrillo i el seu partit van tenir la lucidesa i la intel·ligència política d’adaptar la lluita democràtica sota el franquisme als canvis socials que s’anaven produint al país, mitjançant propostes encaminades a configurar una majoria social el més àmplia possible (política de reconciliació nacional, aliança de les forces del treball i la cultura, socialisme en llibertat…) per tal de lluitar pel restabliment de la democràcia, com el primer pas per construir el socialisme.

 

Un comunista jove, antifeixista…i estalinista

Carrillo, secretari general de l’organització juvenil del PSOE primer (1934-1936) i de les Joventuts Socialistes Unificades després (1936-1947) –organització resultant de la unitat a nivell juvenil entre socialistes i comunistes-; com tantes persones de la seva generació quedarà captivat per la presumpta arcàdia soviètica, fet que el portarà a ingressar en el PCE en novembre de 1936. Però l’emmirallament per la URSS no es traduirà en la voluntat de traslladar el model de la revolució russa a Espanya. Carrillo en particular, i els comunistes espanyols en general, entendran la Guerra Civil com una confrontació entre feixisme i democràcia, no entre Dictadura i Revolució, i es comprometran fins a les últimes conseqüències en la defensa de la República, amb moments tan destacats com l’organització de la defensa popular de la capital durant la Batalla de Madrid. D’aquesta forma, la seva etapa com a dirigent juvenil quedarà marcada per la Guerra Civil i per la seva relació amb un dramàtic succés repressiu a la reraguarda republicana, quan ell era el responsable de la Consejería de Orden Público de la Junta de Defensa de Madrid: les matances de Paracuellos del Jarama (Vegeu:

http://blogs.sapiens.cat/blogdelcehi/2011/11/28/75-anys-de-la-matanca-de-paracuellos-del-jarama-repressio-republica-i-guerra-civil-i/

http://blogs.sapiens.cat/blogdelcehi/2011/12/11/75-anys-de-la-matanca-de-paracuellos-del-jarama-repressio-republica-i-guerra-civil-ii/ )

La derrota republicana el portarà a l’exili, on prendrà un protagonisme polític cada cop més rellevant durant els anys més foscos de la purgues estalinistes al partit, amb casos tan coneguts com el del Secretari General del PSUC Joan Comorera o el del responsable de la invasió guerrillera de la Val d’Aran, Jesús Monzón. La pròpia activitat guerrillera també deixarà episodis dramàtics com la mort, mai aclarida, del dirigent comunista Gabriel León Trilla, i el complex procés de desmantellament de les guerrilles a partir de 1948. Tanmateix, resulta innegable que la decisió d’abandonar la lluita armada i d’adoptar la política d’infiltració dins del Sindicat Vertical franquista seria avalada per la pròpia Història: mentre part del moviment llibertari persistia, fins a començaments dels 60, en una lluita armada que només el conduirà a la marginalitat; l’entrada dels comunistes en les estructures sindicals del règim els permetrà connectar amb les reivindicacions reals de la classe obrera i, a la llarga, participar en la creació de l’instrument per excel·lència d’oposició al franquisme: les Comissions Obreres.

 

Un comunista per la reconciliació

Molt s’ha escrit aquests dies sobre la importància de Santiago Carrillo a la Transició política, però si en alguna cosa va ajudar Carrillo, com a Secretari General del PCE, en facilitar el trànsit de la Dictadura a la Democràcia va ser com a portaveu de la política de Reconciliació Nacional defensada pel PCE des de l’any 1956, una política que instava a superar les divisions generades pel conflicte bèl·lic i a avançar de forma unitària en el camí de recuperació de la democràcia. La proposta comunista trencava l’eterna divisió franquista entre vencedors i vençuts. La idea era tan senzilla com poderosa: a la l’oposició antifranquista hi ha lloc per tothom que lluiti per la democràcia. L’altra gran contribució de Carrillo a la lluita per la democràcia la trobem en la seva fórmula d’ “aliança de les forces del treball i la cultura”. Un proposta de l’any 1967 que pretenia crear un ampli front antifranquista on a més dels treballadors també  tindrien cabuda els estudiants, els intel·lectuals, els comerciants i els industrials. Un projecte unitari que es materialitzaria a casa nostra, a iniciativa del PSUC, amb la constitució de l’Assemblea de Catalunya el 1971.

 

Un comunista amb presses

Amb el final de la Dictadura trobem a un Carrillo que estableix la línia divisòria de la Transició política entre Democràcia i Dictadura, no entre Monarquia i República; fet que consolida el procés democràtic però suposa moltes renuncies per a uns militants, els comunistes, que després de tants sacrificis es troben políticament desorientats i moralment afeblits. En el nou context democràtic, i després d’uns resultats electorals que situen al PCE en una posició secundària dins de l’esquerra per darrere del PSOE, Carrillo prem l’accelerador al màxim i voldrà agafar el protagonisme que li neguen les urnes mitjançant canvis tàctics (renuncia al leninisme) i acords polítics (propostes de pactes d’estat al partit del govern, la Unión de Centro Democrático –UCD-). El model ja feia anys que no era Moscou sinó Roma, amb el poderós Partito Comunista Italiano (PCI) com a referència, però la força electoral d’ambdós partits és molt diferent. Davant d’això vindran les presses, que el mateix Carrillo resumirà amb la frase: “no podemos estar diez años esperando tener el 30% [de vots]”; unes presses que es concretaran en la idea de cremar etapes el més ràpid possible per esdevenir hegemònics. Però el partit no esdevé hegemònic en democràcia i, pel camí, el PCE es dessagna en conflictes interns que portaran a l’expulsió del mateix Carrillo el 1985.

 

Un comunista al segle XXI

En els darrers anys com a comentarista polític, Carrillo ens ha deixat àmplies mostres de la seva capacitat d’anàlisi (sense estalviar crítiques a les polítiques d’austeritat per combatre l’actual crisi econòmica) i de la seva ferma defensa d’una Espanya federal i plurinacional, tal i com posa de manifest el seu recolzament a l’Estatut de Catalunya del 2006 i el seu rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional del 2010.

Carrillo ha estat l’exponent d’un temps i una generació on la política no era una forma de vida, era la vida; i on els comunistes eren els portadors d’una fe laica que pretenia construir el paradís a la terra, amb disciplina i sacrifici. Sense això no entendríem la traumàtica relació de Carrillo amb el seu pare, Wenceslao Carrillo, dirigent del PSOE i la UGT que recolzà el cop d’estat del coronel Casado contra el govern de la República al final de la Guerra Civil. Aquest fet provocarà la ruptura de relacions entre Carrillo i el seu pare des de 1939. Un ruptura que perdurà durant molts anys fins que Dolores Ibàrruri, la Pasionaria, li comentà a Carrillo: “Si hacemos la reconciliación nacional, quizá primero deberías reconciliarte con tu padre”. I Carrillo, com a bon comunista, així ho va fer.

[Autor: José Manuel Rúa Fernández]

Santiago Carrillo

 

L’engany autonòmic

diumenge, 16/09/2012

De retorn de vacances hem pensat que res millor per tornar a posar aquest blog en funcionament que aquesta prou oportuna reflexió de l’historiador Josep Fontana sobre el perquè de l’estat autonòmic publicada a les planes del diari El Periódico de Catalunya el passat 15 de setembre.

L’Estat de les autonomies ha estat un engany. El seu fonament consistia a oferir a cada comunitat una promesa de drets d’autogovern, als quals s’afegia, com assenyala l’article 150 de la Constitució de 1978, una cessió de «facultats» amb «la corresponent transferència de mitjans financers», que posaria en mans dels governs autonòmics un volum considerable de recursos. En la concessió de drets polítics no es va arribar al que s’esperava, frenada per tot tipus d’obstacles, i fins i tot sotmesa a retrocessos. Però tot es va anar passant per alt mentre el mannà pressupostari, al qual s’afegia una part de les ajudes europees, va proporcionar a les autonomies diners per gastar i malgastar. Tot va marxar més o menys bé fins que el desastre financer del 2008 va esgotar els recursos de l’Estat, que en aquests moments no pot atendre els problemes d’aquelles, perquè necessita 4.500 milions d’euros més per seguir llençant-los al pou negre de Bankia (perquè ¡aneu a saber els cocodrils que en podrien sortir!)

En aquestes circumstàncies el tinglado s’ha enfonsat. Que el vessant polític del sistema fos una farsa ho ha posat en evidència la senyora Cospedal carregant-se el Parlament de Castella-la Manxa sense cap mena d’escrúpol (resulta sorprenent l’obstinació d’aquesta senyora a reclamar als altres que compleixin la Constitució, quan mostra un menyspreu tan solemne pel seu títol vuitè). Una altra cosa és la segona part del tracte, el repartiment dels diners, com ho ha vingut a recordar el president de la comunitat extremenya, que no es mostra disposat a cedir la part que li correspon. No és veritat, com es diu amb freqüència, que el desplegament autonòmic hagués de modificar-se com a conseqüència del malestar dels militars, i que fos el cop del 23 de febrer de 1981 el que va obligar a imposar les limitacions de la LOAPA. Tant Felipe González com Leopoldo Calvo-Sotelo han insistit que les reformes s’havien posat en marxa amb anterioritat i, almenys en aquest punt, s’ha d’admetre que diuen la veritat.
El que em mou a parlar d’engany és la comprovació de com eren de limitades les intencions reals dels qui van posar en marxa l’Estat autonòmic, contradient el que deixaven creure en les seves manifestacions públiques. Podem prendre com a exemple el cas del PSOE, que en el manifest de la Plataforma de Convergència Democràtica, de la qual era el membre més destacat, afirmava: «La Plataforma de Convergència Democràtica, conscient de l’existència de nacionalitats i regions amb personalitat ètnica, històrica o cultural pròpia en el si de l’Estat espanyol, en reconeix el dret d’autodeterminació i la formació d’òrgans d’autogovern en les nacionalitats de l’Estat des del moment de la ruptura democràtica i propugna una estructura federal a la Constitució de l’Estat espanyol». La Plataforma es va dissoldre el març de 1976, per fundar Coordinació Democràtica amb la Junta Democràtica i transformar-se en una organització encara més àmplia, i no menys radical en les seves promeses: la Plataforma d’Organismes Democràtics, que es va fundar el 23 d’octubre de 1976.
Doncs bé, segons ens explica Juan María de Peñaranda en un llibre recent, aquell mateix 23 d’octubre de 1976 es van reunir, en una suite de l’hotel Princesa-Plaza de Madrid, els comandants Faura i Cassinello (que arribaria més endavant a tinent general), i dos dirigents del PSOE, Felipe González i Alfonso Guerra, que en aquells moments estaven negociant la legalització del seu partit. En l’entrevista, «que va durar tres hores llargues en un ambient d’extrema cordialitat», Felipe González va definir «l’actitud del seu partit» respecte de la política espanyola. Respecte de la concepció de l’Estat, que era el que més angoixava Cassinello, es va expressar de tal manera que Peñaranda, que participava en la reunió, ens diu: «Els representants del Seced ens sentim reconfortats amb tan patriòtic i inesperat llenguatge».

LLAVORS Es va passar a un altre dels temes fonamentals, que era el del «nacionalisme». En aquest terreny Felipe González es va encarregar de deixar ben clar que no toleraria mai els «concerts econòmics»: «¡Nosaltres no passarem per aquí mai de la vida! Al darrere hi ha en realitat la defensa dels interessos econòmics de l’alta burgesia catalana».
Però tampoc se sentia més generós respecte de les concessions en el terreny de la política. El preocupava que a Catalunya els comunistes tinguessin «més implantació que el PSOE en la base obrera immigrada», i es disposava a lluitar en aquest terreny buscant una entesa amb els grups socialistes catalans que existien en aquells moments. Però es va cuidar de deixar clar que no permetria un partit socialista català autònom: «¡D’això ni parlar-ne!».
Les diferències entre aquest llenguatge i el dels manifestos amb què es buscava l’adhesió popular i, en un immediat futur, el vot, em sembla que justifiquen plenament un qualificatiu com el d’engany. De les mentides d’ahir han sorgit, en definitiva, els conflictes d’avui.

[Autor: Josep Fontana a El Periódico de Catalunya 15-9-12]