UNA GUERRA DINS D’UNA GUERRA: BREU CRÒNICA DELS FETS DE MAIG DE 1937 (II part)

Ben retrobats, reprenem el fil d’aquesta breu crònica en el punt just on ho havíem deixat, amb el benentès que el lector no hi trobarà pas una explicació detallada de la violència que es desfermà pròpiament durant aquells dies de maig, sobre la qual –creiem– ja se n’ha escrit força de bell antuvi; sinó que més aviat –i tal com ja anunciàrem– mirarem d’endinsar-nos de nou en l’evolució dels fets i les seves tràgiques conseqüències de la que esdevindria al capdavall la crisi més greu produïda en el si de la rereguarda catalana durant aquells anys de guerra i revolució.

 

De fet, aquest era el quid de la qüestió: guerra o revolució. I la disjuntiva no era per a menys. I és que el debat, que requeria solucions urgents, acabà esdevenint una llosa per a la tan anhelada unitat antifeixista. Però al marge de les disputes de partits i sindicats pel control dels diferents espais de poder, l’ambient general d’alegria, victòria i proclames revolucionàries dels primers dies quedaren promptament relegats a un discret segon terme. Els efectes de la guerra s’estenien ara com una taca d’oli. I no només perquè les notícies que arribaven del front –amb les primeres llistes de morts, ferits o desapareguts– desmoralitzaven a la població, sinó sobretot perquè la guerra encetà noves dinàmiques de quotidianitat col·lectiva a la rereguarda. Al cap i la fi, si el mateix ambient bèl·lic havia encisat de bon principi els més idealistes, aventurers o allò que en deien homes d’acció, l’avenç dels estralls generats per la contesa feren baixar de pressa les expectatives dels més optimistes.

 

De tot això se’n feren ressò periodistes, escriptors, corresponsals i altres personatges de diversa procedència que passaren per aquella Catalunya en guerra. Els més observadors ja reflectiren un ambient força enrarit a principis de 1937, en contrast amb el que ells mateixos havien visualitzat l’estiu anterior. Nogensmenys, i tal com el polifacètic i catalanòfil d’origen britànic John Langdon-Davies deixà palès, la simbologia al nostre país era quelcom més que important. I així era. El substrat de les lluites internes en el si del front antifeixista s’il·lustrava tothora en una guerra de símbols i banderes. Al capdavall, que els taxis estiguessin pintats de roig i negre o que els pals de les parades de tramvia tinguessin una senyera pintada no podia passar-se per alt. Era una manera de demostrar qui i on manaven els uns o els altres. Però la realitat s’imposava a marxes forçades. Els bombardejos, l’arribada dels primers refugiats, l’escassetat en augment d’alguns aliments o les mateixes nits a la fosca que imperaven pels carrers de Barcelona –per despistar els avions desconeguts que sobrevolessin la capital– sumiren la ciutat en una fatiga mental difícil de gestionar. I en aquesta conjuntura, i avivada per una opinió pública majoritàriament decantada a favor d’una sortida governamental en la gestió de la guerra, la desafecció vers els comitès, les patrulles de control i el que en deien els incontrolats s’anà generalitzant.

 

A les zones rurals aquesta bipolaritat creixent també s’expressà violentament entre la població dedicada al sector primari. I és que mentre els comitès locals imposaven ben sovint la col·lectivització de la terra, l’oposició a aquestes mesures no es feu esperar. Ràpidament rabassaires, parcers, pagesos i petits propietaris –aixoplugats sota el paraigua de la Unió de Rabassaires i en menor mesura de la UGT– denunciaren sistemàticament les col·lectivitzacions forçoses. Els enfrontaments es produïren per totes bandes: a Cervià de les Garrigues, el 23 d’octubre del 36; a Riudarenes i a Ginestar, el novembre; a la Garriga, l’1 de gener del 37; a Palau d’Anglesola, el 9 de febrer; i sobretot a la Fatarella, a la Terra Alta, on a finals de gener s’hi desencadenaren sens dubte els fets més greus, amb un balanç de 50 víctimes, 30 de les quals foren pagesos executats a mans de milicians d’altres comitès locals veïns. Ben mirat, la llista de conflictes d’aquesta mena al camp català fou significativament rellevant. I és que fins i tot –just una setmana abans de l’esclat dels fets de maig– àmplies zones de la Cerdanya encara escapaven de tot control governamental per l’acció punitiva de diferents grups armats, capitanejats pel temut Cojo de Málaga, nom de pila d’Antonio Martín Escudero, faista i antic obrer ferroviari que s’havia fet fort a Puigcerdà.

 

La multiplicitat de poders, doncs, continuava a la rereguarda. En aquest sentit el Govern de la Generalitat, que sostenia un complicadíssim equilibri entre les diferents forces antifeixistes, havia anat retallant el marge de maniobra de tots els organismes de nova creació: fos el Comitè de Milícies Antifeixistes –dissolt a finals de setembre de 1936– com les milícies, que amb la creació de l’Exèrcit Popular de la República a l’octubre s’hi hagueren d’integrar forçosament. Amb tot, els primers que havien intentat reduir el poder de la CNT-FAI havien estat els independentistes d’un reunificat Estat Català, que per diferents trifulgues amb els anarquistes durant els anys de Miquel Badia al capdavant d’Ordre Públic, es tenien mútuament un profund odi visceral, i que molt especialment s’havia accentuat després de l’assassinat d’aquest i el del seu germà Josep Badia l’abril de 1936 per un escamot faista.

 

Però l’oposició primerenca dels independentistes, que en alguns casos fregava la conspiració, acabà estimulant una profunda divisió en el si del Consell de la Generalitat, protagonitzada principalment per Joan Casanovas i Maristany, President del Parlament de Catalunya, i Josep Tarradellas, Conseller d’Economia i Serveis Públics, que amb el beneplàcit del President Companys acabà imposant la seva estratègia per fer front gradualment al poder anarcosindicalista. Casanovas dimití el setembre del 36 del seu càrrec de Conseller Primer en desacord amb la línia Tarradellas, que acabà substituint-lo al capdavant del gabinet català, alhora que la remodelació del govern també introduïa tres consellers cenetistes i el poumista Andreu Nin al front de la Conselleria de Justícia i Dret. Tanmateix, l’apropament de Casanovas a EC –i la seva encara confusa implicació en l’Afer Revertés a finals de novembre, un putsch que suposadament pretenia fer caure el govern i buscar una pau separada d’Espanya– acabà provocant el seu exili immediat a França. Des d’aleshores, i amb un EC debilitat i a l’òrbita d’ERC, qui abanderaria la lluita contra l’anarcosindicalisme i els escamots armats de la FAI ja esdevindria el PSUC.

 

Tant fou així que el setge polític no s’aturà pas. Faltava una espurna per a un esclat generalitzat de les hostilitats. I aquesta vingué donada per la darrera –l’enèsima! – crisi governamental abans dels fets de maig. El motiu de la discòrdia era un decret sobre ordre públic que dissolia definitivament les patrulles de control, i que en veritat no era res més que el desarmament definitiu de la rereguarda. La mesura fou recolzada immediatament pels comunistes, que en un míting conjunt entre el PSUC i la UGT al Price de Barcelona, un abrandat Joan Comorera presentava el que es conegué com a Pla de la Victòria, on es deixava ben clar quin era el posicionament: exèrcit popular, indústria de guerra, creació d’un únic cos de seguretat, tribunals populars i revisió de les col·lectivitzacions agràries, on s’instava a respectar la petita i mitjana propietat. Però aquest cop ni cenetistes ni poumistes estaven disposats a negociar.

 

De fet, l’aire ja era irrespirable quan es produiria –el diumenge 25 d’abril– l’assassinat de l’ugetista Roldán Cortada i Dolcet, secretari del Conseller de Treball i Obres Públiques Rafael Vidiella, membre del PSUC. La notícia consternà a la població. Ni de bon tros era el primer assassinat d’aquelles característiques, però –ara sí– el xoc semblava ja irremeiable. I la militància de les diferents organitzacions, i molt particularment la dels llibertaris, no dubtaren a preparar-se per un atac imminent. L’endemà de l’1 de maig, que a Barcelona ni tan sols se celebraria, l’òrgan portaveu dels anarquistes, la Soli, obria portada amb un contundent titular: “Trabajadores: ¡Que nadie se deje desarmar por ningún concepto!”. Però el dilluns dia 3 un contingent enviat pel Conseller de Seguretat Interior, el republicà Artemí Aiguader, feia irrupció a l’edifici de la Telefònica de Plaça de Catalunya, un punt summament sensible pel sindicalisme llibertari, i que esdevindria el símbol –i el tret de sortida– de tots els enfrontaments violents que es perllongarien al llarg d’aquella setmana.

 

El resultat de tot plegat fou dantesc. A Barcelona i rodalies les víctimes arribaren a les 300, mentre que arreu del país s’hi pogueren comptabilitzar pel cap baix una cinquantena més, entre les quals Antoni Sesé, secretari general de la UGT, un dels germans Ascaso, els anarquistes italians Camillo Berneri i Francesco Barbieri, els periodistes Kurt Landau i Mark Rein, i ja en darrer lloc –i com a represàlia contra el POUM, que literalment seria esborrat del mapa– l’assassinat de Nin a través d’una matussera operació realitzada per agents soviètics a Alcalá de Henares. Tanmateix, a la repressió subsegüent per part dels aparells de l’Estat, amb el sorgiment del totpoderós SIM, els serveis secrets republicans, l’autonomia catalana també rebé un fort revés perdent de facto ordre públic i defensa. I és que el nou govern del Dr. Negrín, un jacobí de cap a peus, inicià una ofensiva recentralitzadora fent bandera del vell anticatalanisme i acusant al Govern de la Generalitat de falta de lleialtat. Unes relacions en definitiva que cada cop anirien a pitjor. Però aquesta història ja són figues d’un altre paner.

[Autor: Daniel Roig i Sanz ]

Barcelona-Fets de Maig de 1937

Barcelona-Fets de Maig de 1937

Comparteix

    Etiquetes:

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús