UNA GUERRA DINS D’UNA GUERRA: BREU CRÒNICA DELS FETS DE MAIG DE 1937 (I part)

El passat mes de maig, es complí el 75è aniversari d’uns fets dissortats, inoportuns i malaguanyats. Sens dubte,l’efemèride en qüestió–especialment recordada pel moviment llibertari– reprèn rellevància en el temps. I és que en uns moments convulsos com els actuals, en què tota una sèrie de moviments alternatius d’arrel àcrata han tornat a ressorgir amb força, val la pena repensar i escriure quelcom sobre un dels esdeveniments més significatius d’aquells anys de guerra i revolució; i on –valgui la redundància– l’anarquisme català protagonitzaria un dels episodis més rellevants de la seva història.Així doncs, i aprofitant l’ocasió, vegem d’endinsar-nos-hi a través d’aquesta breu crònica dels fets de maig; uns fets que –a despit del que passà després–esdevindrien en definitiva l’epíleg d’una sagnant lluita pel poder polític i l’hegemonia social al nostre país.

 

Efectivament,el maig de 1937 Catalunya visqué la seva particular guerra civil.En certa mesura fou una més d’aquelles setmanes tràgiques que tant havien sacsejat la consciència col·lectiva, on els odis de classe i les disputes ideològiques s’havien dirimit als carrers amb un autèntic ball de bastons. Però aquest cop les coses eren notablement diferents. L’esclat de la Guerra Civil el juliol del 36 havia capgirat del tot l’Espanya republicana. El país s’havia dividit en dos: mentre uns assolien el poder per la força de les armes –amb amplis suports en algunes regions peninsulars–, els altres batallaven per reprendre el control d’un Estat republicà a la deriva, almenys allà on les masses obreres i camperoles i les forces fidels a les institucions democràtiques havien foragitat als colpistes. Nogensmenys, l’ensulsiada a Catalunya també havia posat en un atzucac les institucions nacionals, que ràpidament es veieren superades per la nova situació política. La resistència al cop d’estat havia estat instintiva. Però l’ajut de la totpoderosa CNT–el sindicat per excel·lència a casa nostra– acabà sent determinant, i la conseqüència immediata seria l’aparició d’una dualitat de poders: els ja existents, propis i legítims de l’organigrama institucional català i els nous òrgans revolucionaris sorgits amb l’objectiu de posar sobre la taula els principis d’una revolució proletària.

 

Així les coses, la nova conjuntura política significava un punt d’inflexió, doncs deixant a banda la complexitat i la multiplicitat d’organismes de nova creació el cert és que des d’aleshores Catalunya esdevingué un estat independent de facto. I és que més enllà de fer-se càrrec de la defensa, de l’explotació de mines,de les duanes i el cos de carrabiners de frontera, de la totalitat d’infraestructures i comunicacions i de l’emissió de moneda, el 28 d’agost un decret de la presidència decretava que solament serien de força obligada al Principat les disposicions legals que fossin publicades al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.

 

Tanmateix, restablir l’ordre públic i adaptar-se al nou escenari bèl·lic no fou pas una tasca fàcil. També s’hagué de fer front a una espiral de violència notablement important, i que acumularia–ja a finals d’aquell fatídic 1936– més del 50% de les víctimes que es produirien a la rereguarda catalana fins el final de la guerra.Fou una violència espontània, no institucionalitzada i amb regust de venjança cap a qualsevol que fos susceptible–de forma real o imaginària–de connivència amb el feixisme, i que ràpidament provocaria –malgrat les pors inicials– un fort enrenou entre una opinió pública esparverada i horroritzada davant els esdeveniments.Al cap i la fi, l’Estat de Dret havia patit un terrabastall, i tot i les crides pel retorn a la normalitat, n’hi hagué que fent gala del roig i negre i disfressat amb la granota blau marí de milicià perpetrà tota mena de delictes en nom de la revolució; eren, en definitiva,pistolers, mafiosos, criminals i delinqüents comuns de la Barcelona gansgteriana, afiliats d’última hora a les files faieres, i que camuflats entre patrulles de control i escamots armats sembrarien el terror arreu del país sense més ideal que el propi benefici personal.

 

Amb tot, i després d’uns primers dies d’incertesa, el nou i omnipresent Comitè de Milícies Antifeixistes inicià llurs primeres passes com a principal òrgan rector de la revolució. Sota la seva tutela s’estengué tota una xarxa de menjadors populars, s’organitzaren columnes de milicians, es col·lectivitzaren tota mena d’empreses, indústries i serveis públics, la propietat agrària, els transports, l’educació, la cultura o l’oci. De fet, malgrat i que en el seu si s’hi agruparen gairebé totes les forces polítiques i sindicals antifeixistes, la vertadera ànima dels comitès que s’escampaven al llarg i ample del país estava a mans de la CNT-FAI. Però els llibertaris també tenien un clar aliat –i alhora un seriós competidor– en la dialèctica revolucionària d’aquells primers mesos de guerra, el POUM. Aquests, que eren un poti-poti d’antiestalinisme i comunisme heterodox, no dubtaren a ser els primers a oposar-se frontalment a tot intent de reduir els avenços revolucionaris per part de l’establishment governamental, al capdavant del qual hi havia ERC i, en segon terme, els comunistes ortodoxos del nounat PSUC, que poc a poc i esperonats pels agents soviètics anaren desplegant la seva influència per tots els àmbits de la societat catalana.

 

Així doncs, des de la tardor de 1936 i al llarg dels primers mesos de 1937 poumistes, cenetistes i altres organitzacions llibertàries menors s’atrinxeraren en la defensa de llurs postulats. En aquest sentit, i especialment contra els primers, que eren identificats amb el trotskisme internacional, i per tant enemics acèrrims de la línia oficial que imperava a la Komintern, foren vilipendiats i sotmesos a una constant campanya difamatòria, sobretot des de les pàgines de Treball, l’òrgan del PSUC.Però en realitat, el xoc dialèctic no fou pas patrimoni d’uns quants, sinó que les diatribes i acusacions entre les forces antifeixistes es llançaren de forma incessant des de les pàgines de tots els rotatius existents a la rereguarda. D’aquesta manera, mentre que per a uns la disjuntiva entre guerra i revolució era inexistent, per a uns altres –certament majoritaris– l’èxit als camps de batalla s’havia d’imposar sobre tota altra consideració. Eren, per consegüent, diferències ideològiques profundes, ben arrelades i interioritzades, covades des de feia anys, i que la contesa bèl·lica tan sols les acabaria agreujant.

 

Comptat i debatut, l’ambient es feu ja irrespirable a principis de gener de 1937, després que el POUM fos expulsat del Govern de la Generalitat, primer, i posteriorment acusat de quintacolumnisme. Al capdavall, l’experiència revolucionària havia durat poc temps;això sí, sens dubte havia ultrapassat en escreix el què Rússia havia viscut el 1917.I és que fet i fet, les conquestes revolucionàries de primera hora no només havien espantat amplis sectors de l’opinió pública, sinó que també havien incentivat a què Stalin exportés la paranoia de purgar a la dissidència més enllà de la URSS i aprofités el conflicte espanyol per a llurs interessos en política internacional.L’esclat de violència, doncs, era ja només qüestió de temps.

 

Però per ara, estimat lector, fem un petit parèntesi. Properament, en una segona part, reprendrem el fil d’aquesta breu crònica dels fets de maig, on més enllà d’exposar nous continguts veurem en definitiva el més important de tot plegat: el seu tràgic desenllaç.

[Autor: Daniel Roig i Sanz]

POUM

POUM

 

Comparteix

    Etiquetes:

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús