Arxiu del mes: juliol 2012

Molt Bones Vacances a Tots i Totes. Ens retrobem el setembre!

dimarts, 31/07/2012
Les Vacances de Mr. Hulot (1953)

Les Vacances de Mr. Hulot (1953)

UNA GUERRA DINS D’UNA GUERRA: BREU CRÒNICA DELS FETS DE MAIG DE 1937 (II part)

diumenge, 15/07/2012

Ben retrobats, reprenem el fil d’aquesta breu crònica en el punt just on ho havíem deixat, amb el benentès que el lector no hi trobarà pas una explicació detallada de la violència que es desfermà pròpiament durant aquells dies de maig, sobre la qual –creiem– ja se n’ha escrit força de bell antuvi; sinó que més aviat –i tal com ja anunciàrem– mirarem d’endinsar-nos de nou en l’evolució dels fets i les seves tràgiques conseqüències de la que esdevindria al capdavall la crisi més greu produïda en el si de la rereguarda catalana durant aquells anys de guerra i revolució.

 

De fet, aquest era el quid de la qüestió: guerra o revolució. I la disjuntiva no era per a menys. I és que el debat, que requeria solucions urgents, acabà esdevenint una llosa per a la tan anhelada unitat antifeixista. Però al marge de les disputes de partits i sindicats pel control dels diferents espais de poder, l’ambient general d’alegria, victòria i proclames revolucionàries dels primers dies quedaren promptament relegats a un discret segon terme. Els efectes de la guerra s’estenien ara com una taca d’oli. I no només perquè les notícies que arribaven del front –amb les primeres llistes de morts, ferits o desapareguts– desmoralitzaven a la població, sinó sobretot perquè la guerra encetà noves dinàmiques de quotidianitat col·lectiva a la rereguarda. Al cap i la fi, si el mateix ambient bèl·lic havia encisat de bon principi els més idealistes, aventurers o allò que en deien homes d’acció, l’avenç dels estralls generats per la contesa feren baixar de pressa les expectatives dels més optimistes.

 

De tot això se’n feren ressò periodistes, escriptors, corresponsals i altres personatges de diversa procedència que passaren per aquella Catalunya en guerra. Els més observadors ja reflectiren un ambient força enrarit a principis de 1937, en contrast amb el que ells mateixos havien visualitzat l’estiu anterior. Nogensmenys, i tal com el polifacètic i catalanòfil d’origen britànic John Langdon-Davies deixà palès, la simbologia al nostre país era quelcom més que important. I així era. El substrat de les lluites internes en el si del front antifeixista s’il·lustrava tothora en una guerra de símbols i banderes. Al capdavall, que els taxis estiguessin pintats de roig i negre o que els pals de les parades de tramvia tinguessin una senyera pintada no podia passar-se per alt. Era una manera de demostrar qui i on manaven els uns o els altres. Però la realitat s’imposava a marxes forçades. Els bombardejos, l’arribada dels primers refugiats, l’escassetat en augment d’alguns aliments o les mateixes nits a la fosca que imperaven pels carrers de Barcelona –per despistar els avions desconeguts que sobrevolessin la capital– sumiren la ciutat en una fatiga mental difícil de gestionar. I en aquesta conjuntura, i avivada per una opinió pública majoritàriament decantada a favor d’una sortida governamental en la gestió de la guerra, la desafecció vers els comitès, les patrulles de control i el que en deien els incontrolats s’anà generalitzant.

 

A les zones rurals aquesta bipolaritat creixent també s’expressà violentament entre la població dedicada al sector primari. I és que mentre els comitès locals imposaven ben sovint la col·lectivització de la terra, l’oposició a aquestes mesures no es feu esperar. Ràpidament rabassaires, parcers, pagesos i petits propietaris –aixoplugats sota el paraigua de la Unió de Rabassaires i en menor mesura de la UGT– denunciaren sistemàticament les col·lectivitzacions forçoses. Els enfrontaments es produïren per totes bandes: a Cervià de les Garrigues, el 23 d’octubre del 36; a Riudarenes i a Ginestar, el novembre; a la Garriga, l’1 de gener del 37; a Palau d’Anglesola, el 9 de febrer; i sobretot a la Fatarella, a la Terra Alta, on a finals de gener s’hi desencadenaren sens dubte els fets més greus, amb un balanç de 50 víctimes, 30 de les quals foren pagesos executats a mans de milicians d’altres comitès locals veïns. Ben mirat, la llista de conflictes d’aquesta mena al camp català fou significativament rellevant. I és que fins i tot –just una setmana abans de l’esclat dels fets de maig– àmplies zones de la Cerdanya encara escapaven de tot control governamental per l’acció punitiva de diferents grups armats, capitanejats pel temut Cojo de Málaga, nom de pila d’Antonio Martín Escudero, faista i antic obrer ferroviari que s’havia fet fort a Puigcerdà.

 

La multiplicitat de poders, doncs, continuava a la rereguarda. En aquest sentit el Govern de la Generalitat, que sostenia un complicadíssim equilibri entre les diferents forces antifeixistes, havia anat retallant el marge de maniobra de tots els organismes de nova creació: fos el Comitè de Milícies Antifeixistes –dissolt a finals de setembre de 1936– com les milícies, que amb la creació de l’Exèrcit Popular de la República a l’octubre s’hi hagueren d’integrar forçosament. Amb tot, els primers que havien intentat reduir el poder de la CNT-FAI havien estat els independentistes d’un reunificat Estat Català, que per diferents trifulgues amb els anarquistes durant els anys de Miquel Badia al capdavant d’Ordre Públic, es tenien mútuament un profund odi visceral, i que molt especialment s’havia accentuat després de l’assassinat d’aquest i el del seu germà Josep Badia l’abril de 1936 per un escamot faista.

 

Però l’oposició primerenca dels independentistes, que en alguns casos fregava la conspiració, acabà estimulant una profunda divisió en el si del Consell de la Generalitat, protagonitzada principalment per Joan Casanovas i Maristany, President del Parlament de Catalunya, i Josep Tarradellas, Conseller d’Economia i Serveis Públics, que amb el beneplàcit del President Companys acabà imposant la seva estratègia per fer front gradualment al poder anarcosindicalista. Casanovas dimití el setembre del 36 del seu càrrec de Conseller Primer en desacord amb la línia Tarradellas, que acabà substituint-lo al capdavant del gabinet català, alhora que la remodelació del govern també introduïa tres consellers cenetistes i el poumista Andreu Nin al front de la Conselleria de Justícia i Dret. Tanmateix, l’apropament de Casanovas a EC –i la seva encara confusa implicació en l’Afer Revertés a finals de novembre, un putsch que suposadament pretenia fer caure el govern i buscar una pau separada d’Espanya– acabà provocant el seu exili immediat a França. Des d’aleshores, i amb un EC debilitat i a l’òrbita d’ERC, qui abanderaria la lluita contra l’anarcosindicalisme i els escamots armats de la FAI ja esdevindria el PSUC.

 

Tant fou així que el setge polític no s’aturà pas. Faltava una espurna per a un esclat generalitzat de les hostilitats. I aquesta vingué donada per la darrera –l’enèsima! – crisi governamental abans dels fets de maig. El motiu de la discòrdia era un decret sobre ordre públic que dissolia definitivament les patrulles de control, i que en veritat no era res més que el desarmament definitiu de la rereguarda. La mesura fou recolzada immediatament pels comunistes, que en un míting conjunt entre el PSUC i la UGT al Price de Barcelona, un abrandat Joan Comorera presentava el que es conegué com a Pla de la Victòria, on es deixava ben clar quin era el posicionament: exèrcit popular, indústria de guerra, creació d’un únic cos de seguretat, tribunals populars i revisió de les col·lectivitzacions agràries, on s’instava a respectar la petita i mitjana propietat. Però aquest cop ni cenetistes ni poumistes estaven disposats a negociar.

 

De fet, l’aire ja era irrespirable quan es produiria –el diumenge 25 d’abril– l’assassinat de l’ugetista Roldán Cortada i Dolcet, secretari del Conseller de Treball i Obres Públiques Rafael Vidiella, membre del PSUC. La notícia consternà a la població. Ni de bon tros era el primer assassinat d’aquelles característiques, però –ara sí– el xoc semblava ja irremeiable. I la militància de les diferents organitzacions, i molt particularment la dels llibertaris, no dubtaren a preparar-se per un atac imminent. L’endemà de l’1 de maig, que a Barcelona ni tan sols se celebraria, l’òrgan portaveu dels anarquistes, la Soli, obria portada amb un contundent titular: “Trabajadores: ¡Que nadie se deje desarmar por ningún concepto!”. Però el dilluns dia 3 un contingent enviat pel Conseller de Seguretat Interior, el republicà Artemí Aiguader, feia irrupció a l’edifici de la Telefònica de Plaça de Catalunya, un punt summament sensible pel sindicalisme llibertari, i que esdevindria el símbol –i el tret de sortida– de tots els enfrontaments violents que es perllongarien al llarg d’aquella setmana.

 

El resultat de tot plegat fou dantesc. A Barcelona i rodalies les víctimes arribaren a les 300, mentre que arreu del país s’hi pogueren comptabilitzar pel cap baix una cinquantena més, entre les quals Antoni Sesé, secretari general de la UGT, un dels germans Ascaso, els anarquistes italians Camillo Berneri i Francesco Barbieri, els periodistes Kurt Landau i Mark Rein, i ja en darrer lloc –i com a represàlia contra el POUM, que literalment seria esborrat del mapa– l’assassinat de Nin a través d’una matussera operació realitzada per agents soviètics a Alcalá de Henares. Tanmateix, a la repressió subsegüent per part dels aparells de l’Estat, amb el sorgiment del totpoderós SIM, els serveis secrets republicans, l’autonomia catalana també rebé un fort revés perdent de facto ordre públic i defensa. I és que el nou govern del Dr. Negrín, un jacobí de cap a peus, inicià una ofensiva recentralitzadora fent bandera del vell anticatalanisme i acusant al Govern de la Generalitat de falta de lleialtat. Unes relacions en definitiva que cada cop anirien a pitjor. Però aquesta història ja són figues d’un altre paner.

[Autor: Daniel Roig i Sanz ]

Barcelona-Fets de Maig de 1937

Barcelona-Fets de Maig de 1937

UNA GUERRA DINS D’UNA GUERRA: BREU CRÒNICA DELS FETS DE MAIG DE 1937 (I part)

divendres, 6/07/2012

El passat mes de maig, es complí el 75è aniversari d’uns fets dissortats, inoportuns i malaguanyats. Sens dubte,l’efemèride en qüestió–especialment recordada pel moviment llibertari– reprèn rellevància en el temps. I és que en uns moments convulsos com els actuals, en què tota una sèrie de moviments alternatius d’arrel àcrata han tornat a ressorgir amb força, val la pena repensar i escriure quelcom sobre un dels esdeveniments més significatius d’aquells anys de guerra i revolució; i on –valgui la redundància– l’anarquisme català protagonitzaria un dels episodis més rellevants de la seva història.Així doncs, i aprofitant l’ocasió, vegem d’endinsar-nos-hi a través d’aquesta breu crònica dels fets de maig; uns fets que –a despit del que passà després–esdevindrien en definitiva l’epíleg d’una sagnant lluita pel poder polític i l’hegemonia social al nostre país.

 

Efectivament,el maig de 1937 Catalunya visqué la seva particular guerra civil.En certa mesura fou una més d’aquelles setmanes tràgiques que tant havien sacsejat la consciència col·lectiva, on els odis de classe i les disputes ideològiques s’havien dirimit als carrers amb un autèntic ball de bastons. Però aquest cop les coses eren notablement diferents. L’esclat de la Guerra Civil el juliol del 36 havia capgirat del tot l’Espanya republicana. El país s’havia dividit en dos: mentre uns assolien el poder per la força de les armes –amb amplis suports en algunes regions peninsulars–, els altres batallaven per reprendre el control d’un Estat republicà a la deriva, almenys allà on les masses obreres i camperoles i les forces fidels a les institucions democràtiques havien foragitat als colpistes. Nogensmenys, l’ensulsiada a Catalunya també havia posat en un atzucac les institucions nacionals, que ràpidament es veieren superades per la nova situació política. La resistència al cop d’estat havia estat instintiva. Però l’ajut de la totpoderosa CNT–el sindicat per excel·lència a casa nostra– acabà sent determinant, i la conseqüència immediata seria l’aparició d’una dualitat de poders: els ja existents, propis i legítims de l’organigrama institucional català i els nous òrgans revolucionaris sorgits amb l’objectiu de posar sobre la taula els principis d’una revolució proletària.

 

Així les coses, la nova conjuntura política significava un punt d’inflexió, doncs deixant a banda la complexitat i la multiplicitat d’organismes de nova creació el cert és que des d’aleshores Catalunya esdevingué un estat independent de facto. I és que més enllà de fer-se càrrec de la defensa, de l’explotació de mines,de les duanes i el cos de carrabiners de frontera, de la totalitat d’infraestructures i comunicacions i de l’emissió de moneda, el 28 d’agost un decret de la presidència decretava que solament serien de força obligada al Principat les disposicions legals que fossin publicades al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.

 

Tanmateix, restablir l’ordre públic i adaptar-se al nou escenari bèl·lic no fou pas una tasca fàcil. També s’hagué de fer front a una espiral de violència notablement important, i que acumularia–ja a finals d’aquell fatídic 1936– més del 50% de les víctimes que es produirien a la rereguarda catalana fins el final de la guerra.Fou una violència espontània, no institucionalitzada i amb regust de venjança cap a qualsevol que fos susceptible–de forma real o imaginària–de connivència amb el feixisme, i que ràpidament provocaria –malgrat les pors inicials– un fort enrenou entre una opinió pública esparverada i horroritzada davant els esdeveniments.Al cap i la fi, l’Estat de Dret havia patit un terrabastall, i tot i les crides pel retorn a la normalitat, n’hi hagué que fent gala del roig i negre i disfressat amb la granota blau marí de milicià perpetrà tota mena de delictes en nom de la revolució; eren, en definitiva,pistolers, mafiosos, criminals i delinqüents comuns de la Barcelona gansgteriana, afiliats d’última hora a les files faieres, i que camuflats entre patrulles de control i escamots armats sembrarien el terror arreu del país sense més ideal que el propi benefici personal.

 

Amb tot, i després d’uns primers dies d’incertesa, el nou i omnipresent Comitè de Milícies Antifeixistes inicià llurs primeres passes com a principal òrgan rector de la revolució. Sota la seva tutela s’estengué tota una xarxa de menjadors populars, s’organitzaren columnes de milicians, es col·lectivitzaren tota mena d’empreses, indústries i serveis públics, la propietat agrària, els transports, l’educació, la cultura o l’oci. De fet, malgrat i que en el seu si s’hi agruparen gairebé totes les forces polítiques i sindicals antifeixistes, la vertadera ànima dels comitès que s’escampaven al llarg i ample del país estava a mans de la CNT-FAI. Però els llibertaris també tenien un clar aliat –i alhora un seriós competidor– en la dialèctica revolucionària d’aquells primers mesos de guerra, el POUM. Aquests, que eren un poti-poti d’antiestalinisme i comunisme heterodox, no dubtaren a ser els primers a oposar-se frontalment a tot intent de reduir els avenços revolucionaris per part de l’establishment governamental, al capdavant del qual hi havia ERC i, en segon terme, els comunistes ortodoxos del nounat PSUC, que poc a poc i esperonats pels agents soviètics anaren desplegant la seva influència per tots els àmbits de la societat catalana.

 

Així doncs, des de la tardor de 1936 i al llarg dels primers mesos de 1937 poumistes, cenetistes i altres organitzacions llibertàries menors s’atrinxeraren en la defensa de llurs postulats. En aquest sentit, i especialment contra els primers, que eren identificats amb el trotskisme internacional, i per tant enemics acèrrims de la línia oficial que imperava a la Komintern, foren vilipendiats i sotmesos a una constant campanya difamatòria, sobretot des de les pàgines de Treball, l’òrgan del PSUC.Però en realitat, el xoc dialèctic no fou pas patrimoni d’uns quants, sinó que les diatribes i acusacions entre les forces antifeixistes es llançaren de forma incessant des de les pàgines de tots els rotatius existents a la rereguarda. D’aquesta manera, mentre que per a uns la disjuntiva entre guerra i revolució era inexistent, per a uns altres –certament majoritaris– l’èxit als camps de batalla s’havia d’imposar sobre tota altra consideració. Eren, per consegüent, diferències ideològiques profundes, ben arrelades i interioritzades, covades des de feia anys, i que la contesa bèl·lica tan sols les acabaria agreujant.

 

Comptat i debatut, l’ambient es feu ja irrespirable a principis de gener de 1937, després que el POUM fos expulsat del Govern de la Generalitat, primer, i posteriorment acusat de quintacolumnisme. Al capdavall, l’experiència revolucionària havia durat poc temps;això sí, sens dubte havia ultrapassat en escreix el què Rússia havia viscut el 1917.I és que fet i fet, les conquestes revolucionàries de primera hora no només havien espantat amplis sectors de l’opinió pública, sinó que també havien incentivat a què Stalin exportés la paranoia de purgar a la dissidència més enllà de la URSS i aprofités el conflicte espanyol per a llurs interessos en política internacional.L’esclat de violència, doncs, era ja només qüestió de temps.

 

Però per ara, estimat lector, fem un petit parèntesi. Properament, en una segona part, reprendrem el fil d’aquesta breu crònica dels fets de maig, on més enllà d’exposar nous continguts veurem en definitiva el més important de tot plegat: el seu tràgic desenllaç.

[Autor: Daniel Roig i Sanz]

POUM

POUM