Els crims de guerra italians: una historia casi oblidada. (II) Grècia, Líbia, Iugoslàvia i el fals mite dels Italians “bona gent”

En un precedent article, hem vist com l’actitud dels invasors italians a Etiòpia, durant l’ocupació feixista del país, es va caracteritzar per la seva brutalitat i ferocitat. Tot això, en obert contrast amb el persistent mite dels “Italiani brava gente” (Italians bona gent) que encara actualment gaudeix d’una gran popularitat. De fet, tot i la agressivitat intrínseca del règim de Mussolini, massa sovint s’atribueixen als soldats italians unes suposades característiques de amabilitat i simpatia – especialment en el comportament envers les poblacions sotmeses – que es volen remarcar sobre tot en contrast amb la criminal actitud de les forces d’ocupació alemanyes durant la II Guerra Mundial. El problema és que aquesta amabilitat dels Italians no deixa de ser un mite, i que la brutalitat a Etiòpia no fou l’única pàgina negra en la història recent del país transalpí: en realitat, els crims de guerra italians van ser importants i sovint horribles, tot i que a la postguerra s’hagin conscientment infravalorat, o directament oblidat.

El llistat és llarg, i comença ja en 1923, amb l’anomenada crisi de Corfú: en resposta a l’assassinat d’un general italià en missió diplomàtica a la frontera entre Grècia i Albània, Mussolini – encara cap d’un govern de coalició – va enviar un duríssim ultimàtum a Atenes; a la resposta negativa de les autoritats greques, Itàlia va reaccionar ocupant la illa de Corfú després d’un feroç bombardeig que va matar a civils innocents, retirant-se només després de les pressions britàniques. Recordar-ho també serveix per desmuntar definitivament la llegenda d’un “Mussolini bo” en els seus primers anys de govern.

Tot i així, molt més negra va ser la pàgina que els Italians van escriure a la seva colònia de Líbia, “pacificada” sota el règim feixista. De fet, el control italià sobre Tripolitània i Cirenaica, abans de la conquesta del poder per part de Mussolini, es limitava només a algunes ciutats de la costa: l’interior, en canvi, estava controlat per tribus de beduïns que s’escapaven al domini directe de Roma. Mussoliniva autoritzar llavors, a partir de 1922 i especialment entre 1928 i 1932, una brutal campanya de reconquesta del territori, enviant grans quantitats de soldats sota el comandament dels generals Badoglio i Graziani. Els Italians van construir quilòmetres de filferro espinós per a aïllar les tribus de l’interior; van deportar a centenars de milers de civils en camps de concentració on la mortalitat va ser espantosa (les autoritats líbies parlen de 100.000 morts); van actuar amb una ferocitat desproporcionada contra els rebels, penjant públicament el líder de la rebel·lió Omar al-Mukhtar, fins a aixafar en sang la revolta a principis dels anys Trenta. En el fons, la ja comentada actuació feixista a Etiòpia no va ser un cas aïllat: més aviat, va ser la lògica prossecució de les brutals polítiques ja aplicades a Líbia.

De totes maneres, el citat mite dels Italians “bona gent” es va construir sobre tot a partir de la mistificació de les accions italianes durant la Segona Guerra Mundial. Si ens oblidem per un moment de la realitat – que diu que Itàlia va declarar conscientment una guerra d’agressió a un enemic ja vençut (França), que va envair un llarg llistat de països per a donar satisfacció a les ambicions imperialistes de Mussolini i de bona part de la classe dirigent del país – el mite ens presenta a uns soldats italians una mica matussers, amables i respectuosos en els territoris ocupats, i sempre disposats a compartir les seves escasses racions amb els civils famolencs. I efectivament, a Rússia – tot i ser un exèrcit invasor – els Italians no van caure en els excessos criminals dels Alemanys o dels Romanesos, evitant per exemple participar en les matances indiscriminades o en les deportacions de Jueus.

El problema és que a Grècia, Albània i Iugoslàvia la història va ser diferent. A Grècia – on els Italians constituïen la majoria de les forces d’ocupació entre 1941 i 1943 – els soldats de Mussolini van violar dones, saquejar pobles i massacrar civils, com a Domenikon, on tots els habitants del poble, el febrer de 1943, van ser afusellats com a represàlia per un atac dels maquis. Un quadre una mica diferent del idíl·lic panorama de convivència que presenta la coneguda pel·lícula Mediterráneo de 1992, en la qual els invasors es dediquen a fraternitzar (en tots els sentits) amb la població d’una illeta grega repetint el mantra de “italians i grecs, una cara, una raça”. I a Albània – ocupada ja des de 1939 – les represàlies, les tortures i els saquejos no van cessar fins l’any 1943: els càlculs parlen de 28.000 morts i 43.000 ferits imputables als soldats feixistes.

Tot i això, fou a Iugoslàvia on els invasors de Mussolini van deixar els records més tràgics. Itàlia – després de la ràpida victòria de 1941 – es va annexionar grans extensions de territori a Eslovènia i a Dalmàcia, mantenint al mateix temps un important nucli de forces d’ocupació a la resta del territori, sobre tot a Montenegro i a Croàcia (formalment independent sota el règim de Ante Pavelić). I l’actuació dels exèrcits mussolinians contra els Eslaus del Sud va ser – sense cap mena de dubte – criminal. A les províncies ocupades, es va intentar dur a terme una violentíssima “italianització”, acompanyada per represàlies contra tots aquells que s’hi resistien; la mateixa ciutat de Ljubljana va ser completament rodejada per filferro espinós per a aïllar-la completament del seu interior. Al Montenegro, el general PirzioBiroli es va distingir per la seva ferocitat, ordenant executar cinquanta hostatges per cada italià caigut a mans de la Resistència, i incitant a superar el mite del “bo Italià” amb instruccions com aquestes:

“Odieu a aquest poble. […] Assassineu, afuselleu, cremeu i aixafeu a aquest poble”.

Per altra banda, la monstruosa actitud de Pirzio Biroli rebia total aprovació per part de les autoritats romanes, amb un Mussolini que també apostava per respondre amb “el ferro i el foc” a la resistència de les poblacions autòctones. Una resistència que els Italians intentaven ofegar també amb deportacions en camps de concentració, on la fam i el fred van matar a milers de persones (a Arbe es calculen uns 4000 morts), i mitjançant la seva aliança (a vegades complicada) amb els ústaixes croats, responsables de barbàries espantoses.

Després de tot allò que s’ha comentat, hom es podria esperar que – finalitzat el conflicte– hi hagués hagut un judici també pels criminals de guerra italians, seguint l’exemple de Nuremberg. En realitat, i no obstant les reiterades peticions del Govern iugoslau, pràcticament cap militar italià va ser jutjat o condemnat per crims de guerra, ni per països estrangers ni per Roma (sobre tot després de l’amnistia post-bèl·lica). I si això és comprensible – encara que no justificable – en la òptica de la Guerra Freda, molt menys comprensible és l’actitud posterior de tots els governs italians, mai disposats a reconèixer els tràgics errors del passat i sempre hostils fins i tot a les investigacions sobre el tema. Quan ja han passat més de 60 anys des dels fets citats, creiem imprescindible deixar de mistificar l’actitud italiana durant l’etapa feixista i abandonar finalment el mite dels “Italians bona gent”, per a analitzar i investigar sistemàticament – i sense prejudicis o recances – també les pàgines més negres del passat.

[Autor: Alberto Pellegrini]

Execució d'Omar al-Mukhtar

Execució d'Omar al-Mukhtar

Comparteix

    Etiquetes: , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús