Arxiu del mes: juny 2012

Els crims de guerra italians: una historia casi oblidada. (II) Grècia, Líbia, Iugoslàvia i el fals mite dels Italians “bona gent”

dimecres, 27/06/2012

En un precedent article, hem vist com l’actitud dels invasors italians a Etiòpia, durant l’ocupació feixista del país, es va caracteritzar per la seva brutalitat i ferocitat. Tot això, en obert contrast amb el persistent mite dels “Italiani brava gente” (Italians bona gent) que encara actualment gaudeix d’una gran popularitat. De fet, tot i la agressivitat intrínseca del règim de Mussolini, massa sovint s’atribueixen als soldats italians unes suposades característiques de amabilitat i simpatia – especialment en el comportament envers les poblacions sotmeses – que es volen remarcar sobre tot en contrast amb la criminal actitud de les forces d’ocupació alemanyes durant la II Guerra Mundial. El problema és que aquesta amabilitat dels Italians no deixa de ser un mite, i que la brutalitat a Etiòpia no fou l’única pàgina negra en la història recent del país transalpí: en realitat, els crims de guerra italians van ser importants i sovint horribles, tot i que a la postguerra s’hagin conscientment infravalorat, o directament oblidat.

El llistat és llarg, i comença ja en 1923, amb l’anomenada crisi de Corfú: en resposta a l’assassinat d’un general italià en missió diplomàtica a la frontera entre Grècia i Albània, Mussolini – encara cap d’un govern de coalició – va enviar un duríssim ultimàtum a Atenes; a la resposta negativa de les autoritats greques, Itàlia va reaccionar ocupant la illa de Corfú després d’un feroç bombardeig que va matar a civils innocents, retirant-se només després de les pressions britàniques. Recordar-ho també serveix per desmuntar definitivament la llegenda d’un “Mussolini bo” en els seus primers anys de govern.

Tot i així, molt més negra va ser la pàgina que els Italians van escriure a la seva colònia de Líbia, “pacificada” sota el règim feixista. De fet, el control italià sobre Tripolitània i Cirenaica, abans de la conquesta del poder per part de Mussolini, es limitava només a algunes ciutats de la costa: l’interior, en canvi, estava controlat per tribus de beduïns que s’escapaven al domini directe de Roma. Mussoliniva autoritzar llavors, a partir de 1922 i especialment entre 1928 i 1932, una brutal campanya de reconquesta del territori, enviant grans quantitats de soldats sota el comandament dels generals Badoglio i Graziani. Els Italians van construir quilòmetres de filferro espinós per a aïllar les tribus de l’interior; van deportar a centenars de milers de civils en camps de concentració on la mortalitat va ser espantosa (les autoritats líbies parlen de 100.000 morts); van actuar amb una ferocitat desproporcionada contra els rebels, penjant públicament el líder de la rebel·lió Omar al-Mukhtar, fins a aixafar en sang la revolta a principis dels anys Trenta. En el fons, la ja comentada actuació feixista a Etiòpia no va ser un cas aïllat: més aviat, va ser la lògica prossecució de les brutals polítiques ja aplicades a Líbia.

De totes maneres, el citat mite dels Italians “bona gent” es va construir sobre tot a partir de la mistificació de les accions italianes durant la Segona Guerra Mundial. Si ens oblidem per un moment de la realitat – que diu que Itàlia va declarar conscientment una guerra d’agressió a un enemic ja vençut (França), que va envair un llarg llistat de països per a donar satisfacció a les ambicions imperialistes de Mussolini i de bona part de la classe dirigent del país – el mite ens presenta a uns soldats italians una mica matussers, amables i respectuosos en els territoris ocupats, i sempre disposats a compartir les seves escasses racions amb els civils famolencs. I efectivament, a Rússia – tot i ser un exèrcit invasor – els Italians no van caure en els excessos criminals dels Alemanys o dels Romanesos, evitant per exemple participar en les matances indiscriminades o en les deportacions de Jueus.

El problema és que a Grècia, Albània i Iugoslàvia la història va ser diferent. A Grècia – on els Italians constituïen la majoria de les forces d’ocupació entre 1941 i 1943 – els soldats de Mussolini van violar dones, saquejar pobles i massacrar civils, com a Domenikon, on tots els habitants del poble, el febrer de 1943, van ser afusellats com a represàlia per un atac dels maquis. Un quadre una mica diferent del idíl·lic panorama de convivència que presenta la coneguda pel·lícula Mediterráneo de 1992, en la qual els invasors es dediquen a fraternitzar (en tots els sentits) amb la població d’una illeta grega repetint el mantra de “italians i grecs, una cara, una raça”. I a Albània – ocupada ja des de 1939 – les represàlies, les tortures i els saquejos no van cessar fins l’any 1943: els càlculs parlen de 28.000 morts i 43.000 ferits imputables als soldats feixistes.

Tot i això, fou a Iugoslàvia on els invasors de Mussolini van deixar els records més tràgics. Itàlia – després de la ràpida victòria de 1941 – es va annexionar grans extensions de territori a Eslovènia i a Dalmàcia, mantenint al mateix temps un important nucli de forces d’ocupació a la resta del territori, sobre tot a Montenegro i a Croàcia (formalment independent sota el règim de Ante Pavelić). I l’actuació dels exèrcits mussolinians contra els Eslaus del Sud va ser – sense cap mena de dubte – criminal. A les províncies ocupades, es va intentar dur a terme una violentíssima “italianització”, acompanyada per represàlies contra tots aquells que s’hi resistien; la mateixa ciutat de Ljubljana va ser completament rodejada per filferro espinós per a aïllar-la completament del seu interior. Al Montenegro, el general PirzioBiroli es va distingir per la seva ferocitat, ordenant executar cinquanta hostatges per cada italià caigut a mans de la Resistència, i incitant a superar el mite del “bo Italià” amb instruccions com aquestes:

“Odieu a aquest poble. […] Assassineu, afuselleu, cremeu i aixafeu a aquest poble”.

Per altra banda, la monstruosa actitud de Pirzio Biroli rebia total aprovació per part de les autoritats romanes, amb un Mussolini que també apostava per respondre amb “el ferro i el foc” a la resistència de les poblacions autòctones. Una resistència que els Italians intentaven ofegar també amb deportacions en camps de concentració, on la fam i el fred van matar a milers de persones (a Arbe es calculen uns 4000 morts), i mitjançant la seva aliança (a vegades complicada) amb els ústaixes croats, responsables de barbàries espantoses.

Després de tot allò que s’ha comentat, hom es podria esperar que – finalitzat el conflicte– hi hagués hagut un judici també pels criminals de guerra italians, seguint l’exemple de Nuremberg. En realitat, i no obstant les reiterades peticions del Govern iugoslau, pràcticament cap militar italià va ser jutjat o condemnat per crims de guerra, ni per països estrangers ni per Roma (sobre tot després de l’amnistia post-bèl·lica). I si això és comprensible – encara que no justificable – en la òptica de la Guerra Freda, molt menys comprensible és l’actitud posterior de tots els governs italians, mai disposats a reconèixer els tràgics errors del passat i sempre hostils fins i tot a les investigacions sobre el tema. Quan ja han passat més de 60 anys des dels fets citats, creiem imprescindible deixar de mistificar l’actitud italiana durant l’etapa feixista i abandonar finalment el mite dels “Italians bona gent”, per a analitzar i investigar sistemàticament – i sense prejudicis o recances – també les pàgines més negres del passat.

[Autor: Alberto Pellegrini]

Execució d'Omar al-Mukhtar

Execució d'Omar al-Mukhtar

Els crims de guerra italians: una historia casi oblidada. (I) El Yekatit 12 de Addis Abeba i la brutalitat italiana a Etiòpia.

dimecres, 6/06/2012

Fa aproximadament quatre mesos, les autoritats etíops van commemorar en Addis Abeba, amb una ofrena floral i discursos, el 75è aniversari del Yekatit 12, o Dia dels Màrtirs. Aquesta celebració, tot i ser molt important per la població del país africà, fa referència a un fet històric pràcticament desconegut a Occident: la massacre i l’empresonament d’una gran quantitat de ciutadans etíops per part de les autoritats italianes com a conseqüència d’un fracassat atemptat contra el virrei Rodolfo Graziani.

Aquest episodi, una de les pàgines més negres de la història italiana recent, té la seva origen en la guerra d’agressió que Mussolini va declarar a Etiòpia l’any 1935: una guerra que – teòricament – es va acabar amb la caiguda de Addis Abeba el maig de 1936 i amb la ocupació d’Abissínia (que, juntament amb les altres colònies d’Eritrea i Somàlia, va constituir l’Imperi Italià de l’Àfrica Oriental). En realitat, la fugida de l’emperador HaileSelassie i la proclamació de l’imperi per part de Mussolini – potser en el moment més àlgid de la seva trajectòria com a dictador – no van significar el final dels combats al territori africà, ja que la resistència armada va continuar amb una certa intensitat fins a principis de 1937. I, quan els soldats italians van derrotar les darreres forces etíops organitzades, el control feixista sobre aquell territori enorme no va ser mai tan absolut com volia mostrar la propaganda, ja que els episodis de violència i resistència van continuar ininterromputs fins a la ofensiva britànica que va alliberar el país durant la Segona Guerra Mundial.

En aquesta situació, dos joves eritreus van decidir aprofitar d’una cerimònia pública per intentar assassinar al virrei italià, el mariscal Rodolfo Graziani, i el 19 de febrer de 1937 (Yekatit 12, en el calendari gregorià utilitzat pels coptes) van llançar una sèrie de granades contra les autoritats italianes, ferint greument el mateix Graziani. La resposta dels ocupants no es va fer esperar, amb els carabinieri disparant immediatament contra els etíops presents, tot i que lo pitjor encara no havia començat. De fet, el mateix secretari federal del Partit Feixistad’Addis Abeba incita els italians a “destruir, matar i fer el que voleu”, desencadenant així l’horror a tot el territori: durant tres dies de sang i violència, la brutalitat homicida dels feixistes ataca indiscriminadament als Etíops pels carrers, dins de les seves cases, a les escoles, a esglésies i monestirs (gràcies també a la paranoica desconfiança de Graziani envers el clergat copte). Civils italians armats assassinen a Etíops desarmats i cremen les seves cases cridant eslògans racistes i feixistes; joves i intel·lectuals són atacats per explícit ordre de Roma; milers de persones són detingudes i deportades a camps de concentració on moriran en condicions inhumanes. Després de gairebé tres dies, l’orgia de violència es va parcialment apagar, deixant milers de morts i de ferits (les estimacions varien, tot i que la premsa internacional de l’època parla de entre 1400 i 6000 morts, als quals s’han d’afegir les víctimes dels dies posteriors).

Tot i així, Graziani – recuperat de les ferides, i encara més desconfiat després de l’atac – va deixar una darrera prova de la seva brutalitat, abans d’abandonar, a finals de 1937, el virregnat al més moderat Duc d’Aosta. Convençudes de que els autors de l’atac havien rebut protecció dels monjos coptes de DebraLibanos (un dels monestirs més importants de la regió), les autoritats italianes envien les tropes del general Maletti a “castigar” els suposats còmplices de l’atemptat – després d’haver arrasat i cremat pobles i cases en la seva marxa d’apropament al monestir. En poques hores, i amb ordres directes de Graziani de “liquidar completament” la comunitat religiosa, més de 1400 (i potser fins a més de 2000) monjos, pelegrins i religiosos són aniquilats sota el foc de les metralladores, en una matança brutal de la qual el mateix virrei es va complaure.

L’episodi de DebraLibanos – i el precedent bany de sang del Yekatit 12 – no són, desafortunadament, els únics moments en els quals els ocupants italians van mostrar la seva ferocitat. Ja durant la campanya bèl·lica de 1935-1936 les tropes italianes van utilitzar bombardejos indiscriminats contra la població civil; encara més greu, el mateix Mussolini va autoritzar explícitament l’ús de gasos tòxics per a acabar amb una resistència més dura del previst. L’any 1939 – quan en teoria el territori de l’Imperi ja estava pacificat – els Italians van fer servir (un cop més) els gasos i els llançaflames contra els civils en la massacre de DebraBrehan.Si a aquestes mostres de brutalitat homicida afegim també que el règim d’ocupació italià a Etiòpia es va caracteritzar – durant la seva curta duració – per l’aplicació d’un sistemàtic apartheidantelitteram envers la població local (amb una rigidíssima separació entre els blancs i els etíops), podem fàcilment concloure que el mite de la suposada benevolència italiana respecte als pobles colonitzats és només una colossal fal·làcia.

Desafortunadament, aquest mite encara sembla persistent: tot i les investigacions de nombrosos especialistes, sobre tot de Angelo Del Boca (el gran expert sobre la colonització italiana, que va descobrir als arxius l’ordre signat pel Duce respecte a l’ús dels gasos), tant a nivell institucional com a nivell de mentalitat col·lectiva hi ha un general rebuig a considerar els Italians com a responsables de crims de guerra, fins al punt que cap responsable de les matances a Etiòpia va ser jutjat o condemnat pels tribunals. El problema és – com veurem en un successiu article – que el mite del “bon italià” no es correspon a la realitat tampoc en moltes altres àrees brutalitzades per l’expansionisme feixista.

[Autor: Alberto Pellegrini]

Rodolfo Graziani

Rodolfo Graziani