La Batalla de Guadalajara: realitat, mite, conseqüències i judicis

Fa unes poques setmanes, diferents entitats van celebrar el 75è aniversari d’un dels episodis més coneguts i més emblemàtics de la Guerra Civil Espanyola, aquella Batalla de Guadalajara que encara actualment segueix mantenint el seu estatus mític de “primera derrota del feixisme” en els camps de batalla, en una òptica que veu el conflicte espanyol com una fase prèvia d’aquell enfrontament entre feixisme i forces d’esquerra que culminarà amb la successiva Segona Guerra Mundial.

En realitat, la citada batalla no va deixar de ser una lògica conseqüència de les accions bèl·liques anteriors, inserint-se plenament – des del punt de vista militar – en la primera fase de la guerra, quan les forces dels rebels, ja guiades per Franco, van intentar conquistar Madrid per acabar ràpidament amb el conflicte. Els fets són prou coneguts: després del fracàs en l’atac directe a la capital en novembre de 1936, les tropes nacionalistes van modificar la seva estratègia, apostant per aïllar la ciutat de les seves línies de comunicació i d’aprovisionament. La Batalla del Jarama del febrer de 1937 va ser el primer intent en aquest sentit, i el successiu enfrontament de Guadalajara, en el fons, va respondre a les mateixes exigències: les tropes italianes – envalentides per la fàcil conquesta de Màlaga –van projectar un atac a les línies republicanes des de nord-est, amb l’objectiu d’arribar fins a Alcalà d’Henares. Després de l’avanç inicial, l’ofensiva– mal dirigida i sense consistent suport d’altres forces franquistes – va ser detinguda pels contraatacs republicans a la zona de Brihuega: en difícils condicions climàtiques, les tropes del Govern i les Brigades Internacionals van obligar els italians a un consistent replegament, en el qual els feixistes van perdre uns 4000 soldats i abundant material bèl·lic.

Si, en el fons, la batalla no va ser tan decisiva – militarment – com en un primer moment va semblar, les seves conseqüències, en canvi, van ser molt més rellevants. En primer lloc, el fracàs italià va comportar la renúncia definitiva a la conquesta immediata de Madrid: a partir de Guadalajara, els nacionalistes concentraran els seus esforços estratègics en el front septentrional. La batalla, a més, va suposar el final de la “guerra paral·lela” de Mussolini, que es va veure obligat a acceptar, per les seves tropes, un paper més subordinat a la estratègia de Franco, abandonant el protagonisme abans desitjat.

Tot i això, encara més importants van ser les conseqüències a nivell propagandístic, a Espanya i a l’estranger. La República, després de les grans dificultats inicials, va demostrar-se capaç de derrotar a un enemic teòricament més poderós, infligint una consistent humiliació als “invasors” italians i al mateix feixisme. No és d’estranyar, llavors, que el Govern legítim i els seus mitjans de comunicació s’hagin dedicat, en els darrers dies de la batalla i immediatament després, a donar la màxima publicitat a l’episodi, contribuint a crear el mite – encara vàlid, com s’ha dit anteriorment – de la “primera derrota del feixisme”. Per aquesta raó, és interessant veure com els citats mitjans de comunicació republicans – en l’específic, els diaris – hagin tractat el tema en el març de 1937, en una evolució de judicis estrictament lligada als contemporanis esdeveniments bèl·lics.

En els primers dies de la batalla, fins al 15 de març, la premsa va adoptar un llenguatge caracteritzat per la prudència i la incertesa: amb els “legionaris” a l’atac, els diaris no van més enllà de comunicats, butlletins oficials i algunes notes sobre la presència de combatents italians en la zona dels combats (presència a la qual es dóna molta publicitat, sobre tot en clau internacional). Quan en canvi la derrota feixista va començar a delinear-se amb una certa evidència, els diaris republicans (La Vanguardia, Solidaridad Obrera, El Socialista, Mundo Obrero, entre altres)van canviar de registre ràpidament, en una veritable allau de crítiques i despietades ironies que sovint van abusar dels estereotips més comuns: evocacions d’altres conegudes catàstrofes militars (de la derrota de Adua a les guerres colonials, a la de Caporetto a la Gran Guerra), mencions als combatents feixistes que donaven “classes de retirades” i que passaven el temps als prostíbuls andalusos, retrats dels italians incapaços de fer la guerra… tot va servir, quan es tractava de crear i reforçar el “mite de Guadalajara”. No obstant això, un cop terminat l’enfrontament, a finals del mes, els diaris van moderar novament els seus tons bel·licosos. Acabada la – comprensible – eufòria per la victòria, la premsa va passar a anàlisis més raonades de l’episodi, amb especial atenció als possibles futurs moviments (diplomàtics i militars) d’un Mussolini humiliat i amb un consistent esforç per a separar el règim italià dels seus ciutadans. És aquest, potser, el tret més original de la actitud dels diaris republicans: al costat d’unes violentíssimes crítiques al feixisme, van proliferar els articles sobre els desafortunats legionaris capturats en el curs de la batalla, amb una sèrie de detalls fins i tot patètics sobre les seves vicissituds. Si pensem al contemporani maniqueisme de la propaganda mussoliniana (per la qual tots els republicans eren criminals despietats), la voluntat republicana de presentar els italians com a víctimes del seu govern es fa notar per la seva originalitat, i representa una de les conseqüències potser més inesperades de la Batalla de Guadalajara.

[Autor: Alberto Pellegrini]

Batalla de Guadalajara

Batalla de Guadalajara

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús