L’exmagistrat Garzón, el Tribunal Suprem i l’administració de justícia (II)

Comentava un vell magistrat que la judicatura només tenia por als mitjans de comunicació i als grans bufets d’advocats. Tret d’aquestes dues amenaces, els jutges són deus quan exerceixen el càrrec: poden empresonar, decretar una llibertat, ordenar un internament psiquiàtric, declarar la incapacitat civil, ordenar una esterilitat biològica… Una magistrada comentava que “al cel manava Déu, però a la terra ella”. No és una afirmació desbaratada. Al llarg de la història, la judicatura ha reclamat insistentment la seva independència, curiosament més intensament quan hi ha hagut règims democràtics, però alhora no se l’ha exigit la responsabilitat civil i penal que comportava gaudir d’aquella. No pot existir independència judicial sense responsabilitat. Sovint, les actuacions delictives de la judicatura han acabat en un expedient disciplinari, el qual moltes vegades ha acabat arxivat. No hi ha constància històrica que l’Estat indemnitzés els ciutadans perjudicats per actuacions arbitràries o errònies dels jutges.

La situació es pot tòrcer per a la corporació quan sorgeix un jutge que trenca els seus paràmetres. Hi ha dos exemples prou significatius, naturalment oblidats. Francisco Javier Elola Díaz-Varela i Adolfo Fernández-Moreda Fernández-Chacón. El primer fou un eminent jurista, de prestigi internacional, diputat a Corts Constituents el 1931, magistrat del Tribunal Suprem i president de la seva Sala III, una de les primeres autoritats judicials de la República. Costa de trobar una carrera més prestigiosa i compromesa. Però el 1939 fou afusellat a Barcelona per la dictadura franquista per haver-se mantingut lleial a la legalitat republicana. Elola fou oblidat per una immensa part de la judicatura durant el seu consell de guerra, després i actualment. El segon, Fernández-Moreda, fou un jutge molt avançat a la seva època, bàsicament perquè intentava sintonitzar amb la ciutadania i fer-se càrrec de les seves demandes. A tot això, sempre va acatar la República i la Generalitat. El 1936 fou nomenat president de l’Audiència Territorial de Barcelona i magistrat del Tribunal de Cassació de Catalunya, cosa que equivalia a tenir la categoria de magistrat del Tribunal Suprem. Però el 18 de juliol de 1936 es trobava de vacances a la Rioja, on fou detingut i executat pels militars rebels.

Dos magistrats del Tribunal Suprem assassinats pel franquisme, el nomenament dels quals era anterior al 18 de juliol de 1936… Qui se’n recorda d’ells? Quantes plaques s’han col·locat per rememorar el seu nom, la seva vida i el seu tràgic i injust final? Ambdós descansen a l’oblit, o sigui, no han existit, perquè la seva història forma part dels perdedors, com tants altres assassinats. El Tribunal Suprem també té  els seus assassinats pel franquisme, els seus màrtirs, que ha de conèixer, li serà de molt profit si vol comprendre el dolor de tantes víctimes de la dictadura. Aquest coneixement també pot ser molt didàctic per a la magistratura, perquè ambdós magistrats van ostentar molt poder jurisdiccional, i com van acabar…

Baltasar Garzón ha estat un jutge atípic (el verb ja està en passat), sempre imprevisible. La seva lluita contra ETA i el narcotràfic el van fer famós els anys noranta. Era tant el seu prestigi i la seva fama que el 1993 va anar a les llistes del PSOE i fou escollit diputat. Tanmateix, retornava a la judicatura poc després, per malentesos amb els socialistes, que l’havien menystingut. Llavors, comença la investigació sobre el GAL i les clavegueres de l’Estat, coses que encara van allunyar-lo més dels socialistes, fins i tot el PP el va veure com un jutge proper i les seves investigacions van ajudar-lo a guanyar les eleccions de 1996. La seva fama i protagonisme mediàtic culmina quan va instruir els sumaris contra els caps de les dictadures militars argentina i xilena, fent realitat la jurisdicció universal en la persecució del delictes comesos contra la humanitat. També va començar a perseguir el terrorisme de caire islamista. Garzón ha estat rebutjat per una part de la carrera judicial,  perquè no ha acatat els paràmetres no escrits que la corporació imposa, i perquè la independència judicial s’ha entendre sempre dins els valors interns del grup. Tot i això, les seves instruccions no sempre van ser impecables i alguna vegada foren anul·lades pels tribunals superiors.  Era tanta la seva fama i el seu protagonisme,  i alhora tants els seus enemics, que qualsevol error en un futur el podia enfonsar, si l’Estat i la judicatura no l’emparaven. Ningú podia creure que això pogués succeir, tenia massa fama mundial i prestigi. Però va passar.

Quan el 2008 va començar a investigar les desaparicions durant el franquisme, s’inicia el seu ocàs. Després que l’Audiència Nacional va declarar la seva incompetència per dur a terme la investigació, el sindicat ultradretà Manos Limpias va presentar el 2009 una querella contra ell per haver-se extralimitat a l’haver vulnerat la llei d’Amnistia de 1977, tot i que ell sempre va basar la investigació en el fet que els  crims contra la humanitat no prescrivien ni cap llei estatal podia impedir la seva indagació, a més l’Estat havia subscrit convenis i tractats internacionals que obligaven a investargar-los. Falange Española va afegir-se a la querella perquè se sentia víctima de les investigacions de Garzón… La Sala del Penal del Tribunal Suprem va admetre la querella per unanimitat: Garzón havia caigut en desgràcia. I allò més sorprenent, aquesta causa l’ha instruït un magistrat progressista: Luciano Varela, un jutge que potser no deuria entendre les investigacions de Garzón contra el GAL. Davant la commoció interna i internacional, el Tribunal Suprem va intentar dissimular l’obertura d’aquesta causa i va admetre una querella el 28 de gener de 2010 dels advocats Antonio Panea i José Luis Mazón que acusaven Garzón dels delictes de prevaricació i suborn al sol·licitar a diferents entitats diners per finançar les seves activitats acadèmiques a la Universitat de Nova York el 2005 i 2006. Aquestes imputacions ja les havia rebutjat temps enrere el Tribunal Suprem i n’havia  acordat el seu arxiu, però ara la confluència de moltes forces contràries a Garzón, visibles i invisibles, les impulsaven. Però totes dues causes eren qüestionables i amb poc pes jurídic per aconseguir una condemna del jutge, a més havia de ser criminalitzat més insistentment, per atreure aquells segments de la societat, conservadors, que avalarien les seves actuacions.

El 24 de febrer de 2010, Ignacio Paláez, advocat i exfiscal de l’Audiència Nacional, defensor de José Luis Ulibarri, imputat al cas Gürtel, va presentar una querella, perquè Garzón va interferir les comunicacions a la presó entre ell i el seu defensat, vulnerant la llei. Posteriorment, van afegir-se a la querella els advocats José Antonio Choclán i Gonzalo Rodríguez-Mourullo, defensors en el mateix cas de Francisco Correa i Pablo Crespo, perquè també havien estat interferides les seves comunicacions amb els seus representants. La querella va ser admesa per unanimitat per la Sala del Penal del Tribunal Suprem –les admissions per unanimitat s’ha anat repetint, quan als tribunals sempre hi ha vots particulars, molt més tractant-se de querelles tant qüestionables com la segona, la qual prèviament havia estat rebutjada, sembla com si s’hagués fet un pacte de cavallers per procedir contra el magistrat. Garzón  va afirmar que si va interceptar les comunicacions entre els acusats de la trama Gürtel i els seus advocats fou perquè a la presó es produïa una continuació dels delictes que investigava i pels quals tots ells estaven empresonats. El Tribunal Suprem entenia que s’havia vulnerat el dret dels empresonats a la defensa. El jutge instructor del cas Gürtel ha estat el primer condemnat! El món al revés, el poder sovint el capgira i el perverteix. Aquesta sentència és un clar avís contra els jutges que tinguin discrepàncies jurídiques amb el Tribunal Suprem. I un toc d’atenció contra tots aquells que investiguin els delictes de “coll blanc” o personalitats d’importància social i política. La sentència blinda i salvaguarda els interessos i les actuacions de les trames delictives, tot emparant-les perversament en la protecció dels principis i garanties de l’estat de dret. Els principis democràtics emprats per danyar la pròpia democràcia… Això ja va succeir el 1933 a la República de Weimar, el naixement de l’Estat totalitari nazi.

La causa per les escoltes del cas Gürtel era la que aportava més bases jurídiques per condemnar Garzón, com així va ser.  Garzón ha estat condemnat, també per unanimitat, per l’última querella que van presentar contra ell. La jugada havia sortit rodona. Perquè quan la sentència fou publicada, ja s’havia celebrat el judici per les desaparicions durant el franquisme, cosa que obliga al tribunal a emetre sentència, tot i l’expulsió del Garzón de la carrera judicial, moment en què va perdre el fur per qüestió del càrrec i de destinació. Cap més altre tribunal podria jutjar aquest cas. Només quedava per resoldre la querella pels cursos a Nova York. El jutge instructor, Manuel Marchena, després de dos anys d’investigacions, va adonar-se’n el 12 de febrer de 2012 que els delictes havien prescrit, no podien perseguir-se, motiu pel qual va acordar l’arxivament de la causa. Una nova deshonra per a Garzón, perquè la prescripció porta implícita una possible responsabilitat criminal.

Ara només queda per conèixer la sentència per les desaparicions durant el franquisme, la primera querella que es va presentar, i la que més ha desprestigiat el Tribunal Suprem i l’organització judicial espanyola. Possiblement serà absolutòria. En un altre cas, seria el desprestigi definitiu del tribunal i de la democràcia espanyola, que difícilment podria presentar-se immune en el context internacional. La justícia espanyola pot haver entrat en caiguda lliure, dia rere dia es desprestigia, mentre el ciutadà viu les retallades socials i la trista realitat de l’atur i la recessió econòmica. Mentrestant, una part de la judicatura viu immersa en el prosaisme i el seus alts vols jurídics concèntrics, abstrets i buits, que la fan més desencarnada de la realitat cada dia. La inseguretat jurídica dels mateixos jutges i de la ciutadania està servida. Sort d’alguns membres de la carrera judicial que aguanten aquesta administració de justícia cada dia més allunyada de les necessitats del ciutadans, els quals sovint també poden arribar a ser-ne víctimes. La vida política espanyola s’ha “judicialitzat”, tot depèn dels tribunals. La realitat sociopolítica de l’Estat ja no la determinen el militars, sinó els tribunals, del soroll dels sables s’ha passat a la fressa de les sales de justícia i a la foscor de les togues. La política s’ha banalitzat en detriment de la morbositat de les actuacions dels jutges i de les seves resolucions. Els representants polítics espanyols han optat per viure en una minoria d’edat, tot delegant la seves responsabilitats en els tribunals, els quals determinen les decisions que ells es resisteixen a adoptar. Aquesta realitat també es aplicable al Tribunal Constitucional, convertit tàcitament en una tercera cambra legislativa, quan aquesta no és la seva funció… En darrera instància, la perversió de la cosa pública.

Fa por pensar que l’Espanya de 2012 retorni a les velles dinàmiques de la Restauració (1876-1923).

(Autor: Frederic Vazquez)

Baltasar Garzon

Baltasar Garzon

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús