La tarda anterior els mitjans de comunicació internacionals, citant fonts de la CIA, donaven per feta la dimissió de Hosni Mubarak aquella mateixa nit. Però, el raïs egipci es va reafirmar en què no abandonaria el poder en un discurs pronunciat poc abans de la mitjanit. La ira, en forma de sabates llançades contra les grans pantalles que transmetien el discurs, es va desfermar a la plaça de Tahrir. Després de tres setmanes de protestes i amb el precedent de Tunísia, on Zine El Abidine Ben Ali havia dimitit el 14 de gener, hom esperava que Mubarak dimitís. Fou una nit molt tensa, a la plaça de Tahrir i als despatxos del Consell Suprem de les Forces Armades (CSFA).

L’endemà em trobava a Casablanca dinant en un restaurant del port. De fons una gran pantalla de televisió que transmetia  France 24. Al voltant de les quatre de la tarda es produí la notícia, Mubarak finalment havia dimitit. Es produïren alguns tímids aplaudiments i sonaren els mòbils. Era l’11 de febrer del 2011.

A Marroc se seguien amb un cert escepticisme els esdeveniments de Tunísia i Egipte, però, sens dubte, aquella notícia acabà d’alimentar el malestar que pocs dies després prendria la forma de manifestacions organitzades pel moviment 20 de febrer. ¿Què havia succeït aquella llarga nit del 10 a l’11 de febrer? Dies després se sabia que la pressió dels Estats Units havia estat decisiva per decantar al CSFA. En efecte, des dels Acords de Camp David (1978), que segellaren la pau en entre Egipte i Israel, el país del Nil era el segon que rebia més ajuda militar de Washington (el primer és Israel) i alts comandaments egipcis assistien a cursos en acadèmies militars dels Estats Units. Això havia contribuït a establir una xarxa de complicitat entre els dos col·lectius de militars i el missatge que arribà des de la Casa Blanca era molt clar: la situació és irreversible, la gent n’està farta del règim, de la corrupció i de la repressió; o deixeu caure a Mubarak o la revolució us arrossegarà també a vosaltres. Del discurs de la nit del 10 de febrer, inspirat per la seva dona i el seu fill, Mubarak passà al discurs de la seva dimissió, seguint les orientacions del CSFA. Fonts diplomàtiques asseguren que per forçar la decisió final de Mubarak resultà fonamental que ell mateix veiés la reacció de la plaça de Tahrir en escoltar el seu discurs de la nit anterior. Fou llavors quan sembla que va dir: prefereixo que els egipcis em recordin com l’heroi de la guerra del 1973, que no pas com el botxí del meu poble. Patètic, perquè la gran majoria dels manifestants no podien recordar la guerra del 1973, o no havien nascut o eren massa petits, i si en canvi recordaven la repressió del règim que vivien en carn pròpia.

A finals del 2011 se celebraven eleccions legislatives i el gener del 2012 es constituïa un Parlament que redactarà una nova Constitució. Els resultats són els que preveien molts analistes si les eleccions es realitzaven en un clima de relativa llibertat malgrat la pervivència de la violència (la repressió va provocar 60 víctimes durant la campanya electoral): victòria contundent del Partit de la Llibertat i la Justícia (Germans Musulmans) amb 127 diputats (el 38% sobre un total de 332; 10 més són nomenats pel president de la República, actualment el mariscal Mohamed Hussein Tantaui, i 166 reservats a candidats independents); Al Nur, partit salafista ultraconservador, 96 escons, el 29%; l’històric Wafd, 36, l’11%; els liberals del Bloc Egipci, 33, el 10% i l’excisió dels Germans Musulmans, Al Wasat, 10, el 3%. En total, amb els diputats independents, els partits islamistes -que no necessàriament comparteixen objectius, models ni estratègies- controlen gairebé les dues tercers parts de la cambra.

Aquests resultats, previsibles pels que coneixien la realitat egípcia i el pes de la repressió sobre els islamistes i la seva acció social en favor dels més desvalguts, inquieten les cancelleries i l’opinió pública occidentals. És un islamisme arrelat a la societat egípcia i que, en el cas dels Germans Musulmans -no d’Al Nur-, es defineix com una opció moderada que aposta per l’establiment d’un règim democràtic amb particularitats pròpies de la tradició religiosa-cultural d’Egipte i amb la mirada posada parcialment en Turquia i que, sens dubte, s’ha vist beneficiat per la seva millor organització i la visualització que li donà la repressió de Mubarak.  Molt més preocupant que la victòria dels Germans Musulmans, que han negat la seva intenció de formar un govern islamista, és el paper de l’exèrcit que, malgrat les manifestacions perquè traspassi el poder a un govern civil, es nega a deixar-lo per no perdre els beneficis que li reporta el control d’entorn d’una gran part de l’economia (Mohamed el Baradei ha retirat la seva candidatura a les eleccions presidencials en considerar que encara perdura l’antic règim). I més preocupant encara seria un possible pacte entre els Germans Musulmans i el CSFA on els primers ostentarien l’hegemonia social i formalment política i el segon seguiria conservant el poder a l’ombra en una mena de mubarakisme sense Mubarak. Encara queda, doncs, un llarg camí per recórrer perquè el poble egipci conquereixi la llibertat i es desfaci de l’ombra allargada i amenaçadora i corrupta de l’exèrcit.

(Autor: Antoni Segura i Mas)

[Article publicat a El Periódico de Catalunya el 14 de febrer de 2012]

Etiquetes: Àfrica, Conflictes

Entrada publicada a Àfrica, Conflictes el diumenge, 19/02/2012 a les 16:33.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.