Arxiu del diumenge, 19/02/2012

El dia en què va caure Mubarak

diumenge, 19/02/2012

La tarda anterior els mitjans de comunicaci√≥ internacionals, citant fonts de la CIA, donaven per feta la dimissi√≥ de Hosni Mubarak aquella mateixa nit. Per√≤, el ra√Įs egipci es va reafirmar en qu√® no abandonaria el poder en un discurs pronunciat poc abans de la mitjanit. La ira, en forma de sabates llan√ßades contra les grans pantalles que transmetien el discurs, es va desfermar a la pla√ßa de Tahrir. Despr√©s de tres setmanes de protestes i amb el precedent de Tun√≠sia, on Zine El Abidine Ben Ali havia dimitit el 14 de gener, hom esperava que Mubarak dimit√≠s. Fou una nit molt tensa, a la pla√ßa de Tahrir i als despatxos del Consell Suprem de les Forces Armades (CSFA).

L’endem√† em trobava a Casablanca dinant en un restaurant del port. De fons una gran pantalla de televisi√≥ que transmetia¬† France 24. Al voltant de les quatre de la tarda es produ√≠ la not√≠cia, Mubarak finalment havia dimitit. Es produ√Įren alguns t√≠mids aplaudiments i sonaren els m√≤bils. Era l’11 de febrer del 2011.

A Marroc se seguien amb un cert escepticisme els esdeveniments de Tun√≠sia i Egipte, per√≤, sens dubte, aquella not√≠cia acab√† d’alimentar el malestar que pocs dies despr√©s prendria la forma de manifestacions organitzades pel moviment 20 de febrer. ¬ŅQu√® havia succe√Įt aquella llarga nit del 10 a l’11 de febrer? Dies despr√©s se sabia que la pressi√≥ dels Estats Units havia estat decisiva per decantar al CSFA. En efecte, des dels Acords de Camp David (1978), que segellaren la pau en entre Egipte i Israel, el pa√≠s del Nil era el segon que rebia m√©s ajuda militar de Washington (el primer √©s Israel) i alts comandaments egipcis assistien a cursos en acad√®mies militars dels Estats Units. Aix√≤ havia contribu√Įt a establir una xarxa de complicitat entre els dos col¬∑lectius de militars i el missatge que arrib√† des de la Casa Blanca era molt clar: la situaci√≥ √©s irreversible, la gent n’est√† farta del r√®gim, de la corrupci√≥ i de la repressi√≥; o deixeu caure a Mubarak o la revoluci√≥ us arrossegar√† tamb√© a vosaltres. Del discurs de la nit del 10 de febrer, inspirat per la seva dona i el seu fill, Mubarak pass√† al discurs de la seva dimissi√≥, seguint les orientacions del CSFA. Fonts diplom√†tiques asseguren que per for√ßar la decisi√≥ final de Mubarak result√† fonamental que ell mateix vei√©s la reacci√≥ de la pla√ßa de Tahrir en escoltar el seu discurs de la nit anterior. Fou llavors quan sembla que va dir: prefereixo que els egipcis em recordin com l’heroi de la guerra del 1973, que no pas com el botx√≠ del meu poble. Pat√®tic, perqu√® la gran majoria dels manifestants no podien recordar la guerra del 1973, o no havien nascut o eren massa petits, i si en canvi recordaven la repressi√≥ del r√®gim que vivien en carn pr√≤pia.

A finals del 2011 se celebraven eleccions legislatives i el gener del 2012 es constitu√Įa un Parlament que redactar√† una nova Constituci√≥. Els resultats s√≥n els que preveien molts analistes si les eleccions es realitzaven en un clima de relativa llibertat malgrat la perviv√®ncia de la viol√®ncia (la repressi√≥ va provocar 60 v√≠ctimes durant la campanya electoral): vict√≤ria contundent del Partit de la Llibertat i la Just√≠cia (Germans Musulmans) amb 127 diputats (el 38% sobre un total de 332; 10 m√©s s√≥n nomenats pel president de la Rep√ļblica, actualment el mariscal Mohamed Hussein Tantaui, i 166 reservats a candidats independents); Al Nur, partit salafista ultraconservador, 96 escons, el 29%; l’hist√≤ric Wafd, 36, l’11%; els liberals del Bloc Egipci, 33, el 10% i l’excisi√≥ dels Germans Musulmans, Al Wasat, 10, el 3%. En total, amb els diputats independents, els partits islamistes -que no necess√†riament comparteixen objectius, models ni estrat√®gies- controlen gaireb√© les dues tercers parts de la cambra.

Aquests resultats, previsibles pels que coneixien la realitat eg√≠pcia i el pes de la repressi√≥ sobre els islamistes i la seva acci√≥ social en favor dels m√©s desvalguts, inquieten les cancelleries i l’opini√≥ p√ļblica occidentals. √Čs un islamisme arrelat a la societat eg√≠pcia i que, en el cas dels Germans Musulmans -no d’Al Nur-, es defineix com una opci√≥ moderada que aposta per l’establiment d’un r√®gim democr√†tic amb particularitats pr√≤pies de la tradici√≥ religiosa-cultural d’Egipte i amb la mirada posada parcialment en Turquia i que, sens dubte, s’ha vist beneficiat per la seva millor organitzaci√≥ i la visualitzaci√≥ que li don√† la repressi√≥ de Mubarak. ¬†Molt m√©s preocupant que la vict√≤ria dels Germans Musulmans, que han negat la seva intenci√≥ de formar un govern islamista, √©s el paper de l’ex√®rcit que, malgrat les manifestacions perqu√® traspassi el poder a un govern civil, es nega a deixar-lo per no perdre els beneficis que li reporta el control d’entorn d’una gran part de l’economia (Mohamed el Baradei ha retirat la seva candidatura a les eleccions presidencials en considerar que encara perdura l’antic r√®gim). I m√©s preocupant encara seria un possible pacte entre els Germans Musulmans i el CSFA on els primers ostentarien l’hegemonia social i formalment pol√≠tica i el segon seguiria conservant el poder a l’ombra en una mena de mubarakisme sense Mubarak. Encara queda, doncs, un llarg cam√≠ per rec√≥rrer perqu√® el poble egipci conquereixi la llibertat i es desfaci de l’ombra allargada i amena√ßadora i corrupta de l’ex√®rcit.

(Autor: Antoni Segura i Mas)

[Article publicat a El Periódico de Catalunya el 14 de febrer de 2012]

Hosni Mubarak

Hosni Mubarak