Després del final de la violència (per saber més del final d’ETA)

L’any 2011 passarà a la història com el de la fi de la violència d’ETA després de més de quatre dècades d’atemptats i gairebé un miler de víctimes. El 2009 vaig publicar un llibre (Euskadi: crònica d’una desesperança) en què resseguia la història del conflicte basc i les seves implicacions en la política espanyola i basca des de mitjan dels cinquanta fins al fracàs del procés per un final dialogat de la violència (2006) i la constitució del primer govern del PSE després de les eleccions del març d’aquell any. Des del desembre passat, el lector disposa de dos llibres essencials que, des de perspectives diferents però complementàries, expliquen com ha estat el procés del final de la violència d’ETA. Són el d’Antoni Batista, Adios a las armas, i el de Jesús Eguiguren i Luis Rodríguez Aizpeolea, ETA, las claves de la paz.

El primer fa un ampli recorregut per l’evolució seguida pels diferents actors del procés –i especialment per l’esquerra abertzale, clau per imposar la política en detriment de la lluita armada– després del fracàs del procés que ETA dinamità amb l’atemptat de la T4 de Barajas, sense oblidar el paper jugat per determinades institucions catalanes i la predisposició d’alguns col·lectius de víctimes que, a contracorrent d’unes associacions dominades per l’extrema dreta, aposten per la reconciliació dins dels marges que acota el marc jurídic i penitenciari actual. El segon és un relat en primera persona de les negociacions dutes a terme, primer, entre el PSE i Batasuna a Euskadi i, després, entre el govern espanyol i ETA amb la mediació del Centre Henri Dunant a Suïssa i Noruega. El text permet seguir la posició del govern espanyol (Rodríguez Zapatero i Alfredo Pérez Rubalcaba) i les dissensions que afectaren la direcció d’ETA, sobretot a partir de la substitució com a interlocutor de José Antonio Urrutikoetxea, clau en tot el procés com ja va preveure Xabier Arzalluz el 2004, per Javier López Peña la tardor del 2006. El canvi visualitzava el desplaçament de la direcció d’ETA cap a les posicions contràries a la negociació i, en darrera instància, com preveia el sociòleg Ander Gurrutxaga, que ETA prenia el camí de la grapització i d’un final per implosió.

Després del final de la violència, resta ara conquerir la pau, que és el camí més difícil, el de la reconciliació i la normalització ciutadana, sense oblit del dany causat a les víctimes. S’han començat a fer alguns passos en aquest camí, com ara el dels “presos compromesos amb l’irreversible procés de pau” que, la tardor del 2011, participaren en tallers de debat a la presó, on parlaren amb algunes víctimes sobre la violència, les víctimes i la pau a Euskadi. Són els mateixos que han fet una profunda reflexió sobre les conseqüències de la lluita armada, el dany causat a les víctimes i les seves famílies i la necessitat de reparar aquest dany en la mesura de les seves possibilitats. En alguns casos arribaren a sol·licitar el perdó i, en tots, mostraren el seu penediment pel mal causat. Són, certament, encara una minoria, però no hi ha cap altre camí, tal com demostra el cas irlandès. Les víctimes tenen plena llibertat per acceptar o rebutjar aquestes trobades, però sens dubte actituds com ara les mostrades per Robert Manrique, Rosa Lluch, Gorka Landaburu i tants d’altres ajuden a construir el camí de la pau. No es tracta d’oblidar, ni tan sols de perdonar, sinó de complir la llei, que no vol dir venjança sinó justícia, i no tancar les portes al penediment i la reinserció. Fóra bo també, per tant, que el govern activés polítiques de reinserció i que esmenés algunes situacions penitenciaries com ara la d’Arnaldo Otegi, que en l’actual situació no tenen sentit.

(Autor: Antoni Segura i Mas)

[Article publicat al diari Avui el 9 de febrer de 2012)

Adios a las armas. Antoni Batista

Comparteix

    Etiquetes: , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús