Hi ha imatges que valen més que mil paraules. Com per exemple la del secretari judicial que va emprar un bombo de joguina –de color groc i blau, d’aquells que es regalen als nens pels Reis per jugar al bingo– per designar el jurat que havia de jutjar Francisco Camps, expresident de la Generalitat valenciana, i Ricardo Costa, exsecretari general del PP valencià. Una imatge que ens pot apropar a l’estat en què es troba l’administració de justícia espanyola. A l’inrevés, estan les sales de justícia del Tribunal Suprem, decorades amb tapisseria de vellut vermell i pintades de daurats, amb escultures, marbres i ornaments regis; unes sales solemnes, altives, i cerimonioses. Però com advertia el magistrat franquista Juan Ríos Sarmiento: “oye uno hablar de la Sala…, la Sala…, (…) le parece que la Sala es un gran salón, y luego la ve uno cerca y resulta que la Sala es un cuarto oscuro”.[1]  La sala pot esdevenir una dependència fosca on hi ha un bombo de bingo de joguina… Quan la realitat és tèrbola, fosca, i es vesteix d’ingenuïtat les conseqüències poden ser molt destructives.

El Tribunal Suprem és la màxima instància de l’administració de justícia, cap tribunal està per sobre d’ell. El Tribunal Constitucional no pertany a la justícia ordinària, sinó a la constitucional, perquè se li encomana la interpretació de la Constitució. El Tribunal Suprem resolt els recursos de cassació, però sobretot està per enjudiciar les personalitats aforades com el president del govern i del congrés, els diputats, els senadors… Les més altes autoritats de l’Estat! És un tribunal eminentment conservador per naturalesa, perquè alhora de jutjar aquestes altes autoritats no preval el principi territorial (on s’ha comès el delicte), sinó el del càrrec que investeix de fur. La seva funció es protegir les altes autoritats dels jutges dels partits judicials, molts dels quals podrien actuar contra totes elles sense tenir en compte les seves grans responsabilitats. D’aquí que els seus magistrats hagin estat sempre un fidel reflex de la classe política que detenia el poder, molt especialment la conservadora.  Si el Tribunal Suprem ha jutjat el magistrat Garzón, és perquè per sobre de l’Audiència Nacional no hi ha cap més altre tribunal ordinari.

Sembla com si el magistrat Garzón hagués estat sentenciat tàcitament el 2008. La sentència que coneixem per les escoltes del cas Gürtel és la ratificació d’aquella altra. El Tribunal Suprem havia acabat la seva paciència, tot perquè el febrer de 2008 se li va avançar i va suspendre totes les activitats d’Acció Nacionalista Basca i el Partit Comunista de les Terres Basques. L’endemà, el Tribunal Suprem, la seva Sala 61,  molt disgustada amb Garzón, perquè s’havia immiscit en un àmbit que era de la seva jurisdicció i estava pendent de resolució, el rectificava i declarava que Acció Nacionalista Basca no podia concórrer a les eleccions del 9 de març, però li permetia continuar les seves activitats, tot i que no podia rebre subvencions públiques. El Tribunal Suprem no estava disposat a acceptar aquests comportaments d’un subordinat que amb les seves resolucions el deixaven com un tribunal inferior, traient-li tot el seu protagonisme i la seva autoritat. Molt més quan patia les intromissions del Tribunal Constitucional, que sovint rectificava les seves resolucions, equiparant-lo a un tribunal qualsevol. Per això, el Tribunal Suprem no consentiria més afrontes de Garzón ni que el reptés  jurisdiccionalment. Tanmateix, era difícil desfer-se’n. Per si sol costava molt, a més era massa arriscat (li mancava legitimitat jurídica i força social). La necessitat de deslliurar-se de Garzón havia de confluir amb alguns altres agents socials que també ho desitgessin. El cas Gürtel va unir el Partit Popular i bona part de la corporació judicial, àmpliament conservadora, en l’anhel d’enfonsar-lo, com als anys noranta haguessin fet, potser, els socialistes per les seves investigacions sobre el GAL. Margarita Robles, viceministra d’Interior en el govern de Felipe González, encara no s’ha refet d’aquella instrucció; tot i això, ocupa una plaça al Tribunal Suprem i actualment es vocal del Consell General del Poder Judicial, un dels seus membres amb més influència i poder per pactar amb els conservadors els nomenaments de les altes autoritats judicials…

La Transició democràtica no va preocupar-se de la judicatura que heretava de la dictadura franquista, molt més quan havia estat un dels pilars de la puresa ideològica del règim, tot i que l’heretada per la II República de la monarquia alfonsina havia desestabilitzat el sistema polític. La benevolència dels protagonistes polítics de la transició va arribar fins al punt d’atorgar-li el 1981 el govern del Poder judicial, el qual l’escollien per votació interna exclusivament.  Això significa que un dels poders de l’Estat procedia de la voluntat d’un cos funcionarial, perquè havia assolit el càrrec després d’aprovar una oposició (és una discussió històrica si els jutges són funcionaris o membres d’un dels poders de l’Estat). Quan el PSOE va guanyar les eleccions el 1982, va esmenar aquesta incongruència de legitimitat democràtica, però li va costar uns constants enfrontaments, d’una gran intensitat, amb el president del Consell General del Poder Judicial Federico Carlos Sáinz de Robles i la cúpula judicial, mentre era ministre de Justícia  Fernando Ledesma. Finalment, la Llei orgànica del Poder judicial de 1985 va establir que els membres del Consell General del Poder Judicial els designaven les Corts. Just a partir d’aquest moment, comença la inoperància d’aquest òrgan constitucional i el seu bloqueig pels conservadors, amb els quals gran part de la judicatura s’ha identificat, i els progressistes, molt minoritaris dins els col·lectiu, gairebé testimonials.  Sovint ser jutge i de dretes han estat naturaleses inseparables, prou es va encarregar la Restauració i el franquisme de fer-les indivisibles. Va començar el règim de quotes polítiques dins el Consell i va aviciar-se la seva funció constitucional. Qualsevol nomenament de les altes autoritats judicials ha depès, de vegades, més de la voluntat política dels vocals, acomplint el mandat del partit polític que els havia designat, que de la vàlua i els mèrits de l’aspirant al càrrec, sense cap explicació del motiu pel qual se’l nomenava, sempre ha estat discrecional. Els nomenaments han esdevingut un mercadeig barroer entre conservadors i progressistes (canvi de cromos), més pendents de la seva influència dins l’òrgan i dels tribunals que del servei a la ciutadania i l’organització política. Els enfrontaments més despietats són alhora de designar els magistrats de la Sala II del Penal i la III del Contenciós Administratiu del Tribunal Suprem, les sales on recau el gran poder públic. La cúpula judicial de l’actual democràcia parlamentària ha estat un fidel reflex  de la voluntat del PP i PSOE, aquest darrer amb un clar desavantatge,  perquè no ha posseït mai dins la judicatura gaire simpatitzants, i els que així s’han declarat en alguna ocasió, ho han fet per  oportunisme polític, una forma d’assolir els alts càrrecs judicials més ràpidament per l’absència de competitivitat dins el sector esquerrà.

L’Administració de justícia no va estar a l’ordre del dia durant la Transició democràtica, perquè va existir en tot moment la temença que el nou règim no arrelés o el desestabilitzés, com va succeir durant la II República. La intensitat dels enfrontaments entre les forces polítiques conservadores i progressistes per a l’aconseguiment d’una judicatura plenament integrada en el sistema democràtic inaugurat el 1978 va produir un ajornament en la forma de selecció de la judicatura, només van arribar a modificar l’organització dels tribunals per adaptar-los a la nova configuració autonòmica de l’Estat i especialitzar-los segons la matèria que havien d’enjudiciar i jutjar.  La formació i selecció de la judicatura va posposar-se gairebé fins al dia d’avui. Poca diferència hi ha en la formació i selecció d’un jutge de final del segle XIX i un de principi del XXI: ambdós s’han hagut de sotmetre a un temari, que l’han hagut de memoritzar, i després l’han hagut recitar davant d’un tribunal que representa l’esperit burocràtic més genuí. Aquest procediment no té en compte els coneixements jurídics veritables del candidat, sinó la seva capacitat de memoritzar, sense que importi que quan sigui nomenat jutge sigui incapaç d’interpretar i d’aplicar la llei. Però allò més important: per a la selecció de la judicatura no s’ha tingut en compta la salut psíquica dels candidats. Fernando de los Ríos, ministre de Justícia, es lamentava el 1931 de la judicatura que havia heretat la República, motiu pel qual anhelava un nou prototipus de jutge, perquè “El nuevo juez necesita cualidades, una de las cuales, sólo una, es suceptible de ser valorada en el sistema de oposición, que es el saber. La formación científica puede apreciarse, si bien deficientemente, en una oposición; pero, ¿y la actitud profesional? ¿Y la interna vocación? ¿Y la pulcritud moral? ¿Puede encargarse la misión de la justicia a quien no tenga esas cualidades, saber, pulcritud moral, vocación para la altísima misión que se le encomienda? Evidentemente, no”. Des de llavors, la situació ha canviat molt tènuement. El magistrat Juan Ríos Sarmiento assegurava el 1956 que “La oposición es una lotería en la que pesan la inteligencia del opositor, su prepraración, su serenidad, su arte de exponer, su simpatía y sus influencias”… [2]

A les forces conservadores sempre li ha agradat l’actual sistema de selecció, potser perquè com explicava el magistrat Ríos, quan  un opositor a la judicatura aprovava les oposicions, exclamava: “¡Ea! Ya no tengo que hacer más que lo que me diga el diputado”[3]. Gràcies a aquest sistema de selecció la dreta espanyola ha creat i ha mantingut una judicatura molt pròxima. Bàsicament, perquè el sistema de selecció és en sí molt conservador, perquè només exigeix molts anys per memoritzar el temari (en la majoria dels casos, joves que acaben la llicenciatura en dret amb 22 anys). L’oposició forma part d’una cultura funcionarial que no tots els llicenciats poden acatar-la o sotmetre’s. A més, es necessiten recursos per sobreviure durant els llargs anys en què s’estudia –passa el mateix en les oposicions a l’Advocacia de l’Estat, a la fiscalia, al Registre de la Propietat o al notariat… Els grans cossos de l’Estat. L’elit funcionarial!  Si tot això no és prou, imposa la cultura funcionarial castellana més castissa i centralista, cosa que allunya, per exemple, molts catalans, els grans absents dins la judicatura, tot i que darrerament han ingressat amb més normalitat, potser degut a la crisi econòmica que ha desfet moltes de les sortides laborals que abans tenien. En l’actual democràcia funcionen uns torns per accedir a la judicatura oberts a juristes d’eminent prestigi, experiència i mèrits, els quals havien d’equilibrar els desajustos que provocava els sistema d’oposició tradicional. Però han servit de poca cosa, per l’oposició del cos funcionarial que va ingressar per oposició i la perversió a la qual l’han condemnat els partits polítics, més pendents d’investir jutges proclius que veritables servidors de l’administració de justícia, i no sempre els investits han estat els més rellevants i meritoris dins el món de les carreres jurídiques.

Històricament, la judicatura no ha tingut gaire interès per la formació i l’ampliació de coneixements, cosa que denunciava el 1928 el catedràtic Francisco Beceña: “La carrera no hace vida cultural de ninguna clase”, y la jurisprudència del Tribunal Suprem no havia impedit que fossin analfabetos, una de les poques matèries en què es posaven al dia. Els jutges, afegia, “en vez de estar rodeados de libros, viven rodeados de establos, que con la inteligencia a medio formar, caen en un ambiente de prosaismo y de incultura que ahoga lentamente el temperamento mejor formado”. Per això, la magistratura necessitava “respirar de cuando en cuando aires de justicia, de ciencia, de ciudadanía, de solemnidad”[4]. Els jutges només se sentien a gust dins el grup, en les relacions endogàmiques, sempre a bones amb el poder polític conservador, i contraris a les crítiques externes, perquè asseguraven que qüestionaven la seva legitimitat. Les resolucions judicials s’havien d’interpretar com si es tractessin dels relats bíblics, gairebé religiosament, amb devoció i fe. Tanmateix, històricament, s’ha criticat el Poder executiu i el legislatiu… El corporativisme sempre ha preservat la judicatura d’intoxicacions externes que podien fer trontollar la cohesió del grup. Com afirmava Alfonso Rodríguez Draguet el 1930, un magistrat en un futur progressista: “No hay nada más triste que las colectividades desunidas, incapaces para propagar sus ideales, corroídas por la animadversación mutua que no sienta la solidaridad profesional, en que el compañerismo es un mito”.[5] El grup havia d’emparar els companys i defensar-los d’accions hostils externes, alhora que imposava un valors interns, no escrits, que tots els membres havien d’acatar.  La judicatura s’ha presentat com a una massa amorfa, sense ànima, allunyada de la mundanitat, distant, sense ideologia… Uns qualificatius que intentaven negligir la humanitat del jutge i les seves preferències polítiques, socials i religioses, motiu pel qual durant la Restauració se’l va presentar com a un sacerdot i durant el franquisme com a un sacerdot-soldat.  Al dia d’avui, no ha canviat tant aquests trets de la magistratura.

---

[1] J. Ríos Sarmiento,  Recuerdos de un magistrado español, Editorial Juventud, 1956, pàg. 19.

[2] F. de los Ríos, “Discurso pronunciado en la apertura de los Tribunales el 15 de septiembre de 1931”, a  E. Mejías i altres, La revolución en marcha, Imprenta Argis, Madrid, 1931, pàg. 54.

[3] J. Ríos Sarmiento, Op. Cit., pàg. 14.

[4] . Beceña, Magistratura y justicia,  Librería General de Victoriano Suárez, Madrid, 1928, pàg. 325.

[5] A. Rodríguez Dranguet, Responsabilidad e independencia, Editorial Justicia, Madrid, 1930, pàg. 158.

(Autor: Frederic Vazquez Osuna)

Baltasar Garzon