Arxiu del mes: gener 2012

Curs Conflictes i Convergències en el Món Actual

dimarts , 31/01/2012

És un curs adreçat a alumnes de la UB (poden obtenir 2 o 3 crèdits) però obert al pĂşblic en general fins al lĂ­mit de l’aforament. En aquest enllaç podeu veure el programa i tota la informaciĂł necessĂ ria per assistir-hi.

Fraga no va néixer l’any 1978.

dilluns, 23/01/2012

LA NACIĂ“ OPRIMIDA DE CHACĂ“N. Enguany es compliran trenta-cinc anys de la publicaciĂł del poemari Cau de Llunes, de l’enyorada Maria-Mercè Marçal. Premi Carles Riba, la Divisa que encapçala aquesta obra Ă©s tota una declaraciĂł de principis que ha anat molt mĂ©s enllĂ  del llibre i, fins i tot, de l’autora: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,/ de classe baixa i de naciĂł oprimida./ I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. No em pregunteu perquè, però vaig recordar insistentment aquest poema –breu i preciĂłs– desprĂ©s de veure per televisiĂł com Carme ChacĂłn presentava la seva candidatura a la secretaria general del PSOE a la localitat d’Olula del Rio (Almeria). Sens dubte, ChacĂłn, com abans Maria-Mercè Marçal, se sent molt orgullosa de ser dona. Fins i tot, l’exministra es pot permetre el luxe de presumir de ser filla d’unes classes populars que, d’altra banda, els membres del seu partit nomĂ©s es posen a la boca quan arriben les periòdiques cites electorals. I de naciĂł oprimida? Uf! Capitán, mande firmes…

CATALANS A LES ESPANYES. De totes maneres, Carme Chacón no és la primera catalana que intenta emmascarar l’origen a base de remuntar-se en el seu arbre geneològic. Ja se sap que, per fer fortuna a les Espanyes, la identitat catalana no és la millor carta de presentació, com molt bé s’encarreguen de recordar-nos personatges de la vàlua de José Bono. I aquesta antipatia/desconfiança no és nova, sinó que es remunta en el temps. Sense anar més lluny, l’any 1705, en plena guerra de Successió, els estrategs aliats reunits a Lisboa van debatre, i molt, quin era l’indret més adequat perquè Carles d’Àustria desembarqués a la península Ibèrica al capdavant dels seus exèrcits. Els castellans que li donaven suport apostaven per Cadis, malgrat que, finalment, l’Arxiduc es va decantar per Barcelona “por lo en favor mío que estaba este país y no el de Andalucía”. Tot i que en un primer moment l’operació va ser un èxit, ja que es va aconseguir ocupar la capital catalana i establir allà la cort reial de Carles III, a la llarga alguns experts qüestionen la validesa d’aquella iniciativa. Segons aquestes opinions, “l’aposta catalana” de l’Habsburg va comportar un notable augment de les antipaties castellanes cap a la seva opció política que explicarien, de retruc, l’important suport que el seu rival, l’inefable Felip V, va tenir durant tota la guerra a les terres castellanes.

MANUEL FRAGA I ELS AFUSELLAMENTS. Una guerra de Successió que va resultar, finalment, un gran drama per a la població catalana de l’epoca. Però ni les desenes de viles i ciutats cremades, ni els milers de morts, empresonats o exiliats que es van derivar d’aquella derrota van estovar gens ni mica l’ànima d’aquell gran estadista que va ser el recentment traspassat Manuel Fraga Iribarne. Per a ell, el resultat d’aquell conflicte només va representar per als catalans “un canvi de règim polític [...] en què el conseller en cap Rafael Casanova no va ser ni afusellat”.

REALMENT, SEMBLAVA MÉS GRAN. Efectivament, Casanova – com Fraga, d’altra banda– va acabar els seus dies de mort natural, cosa que no es pot dir dels milers d’assassinats pel franquisme, molt dels quals encara avui continuen en fosses comunes. Ni tampoc del dirigent comunista Julián Grimau, afusellat l’any 1963, amb la validaciĂł unĂ nime del consell de ministres del règim, al qual pertanyia don Manuel, com a titular d’InformaciĂł i Turisme. Dic això perquè desprĂ©s de la mort del veterĂ  polĂ­tic gallec, hi ha hagut mitjans de comunicaciĂł que han obviat els capĂ­tols mĂ©s obscurs de la seva llarga biografia per presentar-nos Manuel Fraga com un home obsessionat per la democrĂ cia i amb una bondat que superava de llarg la de la mare Teresa de Calcuta i Vicent Ferrer junts. I a mi, com diem al Pallars, no m’agrada que ens facin beure en una orella de ruc. Perquè si veritablement Manuel Fraga va nĂ©ixer l’any 1978 de bracet de la ConstituciĂł espanyola, això significa que ha mort amb nomĂ©s 34 anys. I què volen que els digui, la veritat Ă©s que me l’imaginava mĂ©s gran…

[Autor: Jordi Creus, historiador i editor de la revista SĂ piens]

[Article publicat al diari Ara el 21 de gener de 2012]

Manuel Fraga

Manuel Fraga

SĂŤ, S’HA DE RETIRAR LA CREU DEL TRIAI D’OLOT

dimecres, 11/01/2012

El passat mes de juny, la darrera junta de govern presidida per LluĂ­s Sacrest (PSC) decidĂ­ un pla d’actuaciĂł basat en la identificaciĂł, contextualitzaciĂł històrica i senyalitzaciĂł de la simbologia franquistaexistent en la ciutat. Anteriorment el mateix consistori  encarregĂ  a l’escultor Claudi Casanovas el monument Als vençuts, inaugurat ja el 2006 i que homenatje els olotins que van lluitar per la defensa de la RepĂşblica democrĂ ticament instituĂŻda entre el 1931 i el 1939. Celebro aquest tipus d’iniciatives promogudes des de l’Ajuntament olotĂ­, però tanmateix, denuncio el pecat original, la trampa – Ă dhuc error-  de com han estat concebudes: la senyalitzaciĂł i contextualitzaciĂł ha de ser compatible amb la retirada de la via pĂşblica de la simbologia franquista. Aquest tipus d’actuacions no es poden concebre com un complement pedagògic a l’existència de la simbologia franquista, sinĂł per la substitució de la  simbologia feixista per una de democrĂ tica.

La matinada del 31 d’octubre de 1936 tinguĂ© lloc als prats del Triai la matança perpetrada per milicians revolucionaris d’11 olotins considerats conservadors i  com a represĂ lia als rumors d’una invasiĂł feixista a la costa empordanesa. Una vegada finalitzada la Guerra Civil amb la victòria del bĂ ndol franquista s’erigĂ­ una gran creu de 5 metres d’alçada en el lloc del succĂ©s amb les inscripcions del nom de les vĂ­ctimes aixĂ­ com  l’escut del jou i les fletxes de la Falange i altres escrits de carĂ cter franquista. Una cosa Ă©s la matança d’11 persones, i una altra ben diferent, l’aprofitament de la mort d’aquestes onze persones per construir un sĂ­mbol franquista. La superació de qualsevol conflicte transcendeix per la capacitat de perdonar i s’ha de reconĂ©ixer el mĂ©rit de la societat civil a l’hora de prendre’n la iniciativa. Perdonarem, però no oblidarem. És per aquesta argumentaciĂł que defensem la retirada de la creu del Triai essent substituĂŻda per una placa explicativa dels fets amb el nom i cognom de les onze vĂ­ctimes, ja sigui obra del Memorial DemocrĂ tic, l’Ajuntament d’Olot o conjuntament.
El Memorial Democràtic és l’instrument de la Generalitat per executar polítiques públiques de recuperació de la memòria històrica. Després de catalogar tota la simbologia franquista present a Catalunya, n’aconsellava la retirada exceptuant aquelles ocasions que pugui ser considerada patrimoni cultural. Com pot ser considerat patrimoni cultural un símbol feixista? La ubicació de tota simbologia franquista amb interès històrico-artístic han de ser els museus; sigui com sigui, el que esdevé intolerable és la presència de símbols feixistes a la via pública.
La ciutat de Barcelona ha esdevingut referència a seguir: desprĂ©s de la retirada de l’estĂ tua de la Victòria, a la confluència de la Diagonal i el Passeig de GrĂ cia, s’han eliminat tots els monuments franquistes. ContrĂ riament, l’alcalde de la ciutat de Tortosa, el convergent Ferran Bel, es nega a retirar el monument franquista de la ciutat sota la justificaciĂł que esdevindria motiu de polèmica. Tanmateix, la convocatòria d’unes eleccions municipals provoca divisiĂł i polèmica. I es convoquen. I es convoquen com a exercici de la dinĂ mica democrĂ tica. L’aprovaciĂł dels pressupostos municipals esdevĂ© segurament el moment mĂ©s polèmic de molts consistoris. I s’aproven. I s’aproven com a exercici de la dinĂ mica democrĂ tica. Que la retirada dels sĂ­mbols franquistes formi part  com un exercici democrĂ tic com qualsevol altre.
Si el 2012 encara existeixen símbols feixistes a les nostres places i als nostres carrers és per l’actitud poruga de regidors, alcaldes i consellers; la seva passivitat és la seva complicitat. En una societat democràtica, tolerant i del  segle XXI com la nostra hem de fer cau i net amb els vestigis franquistes com un exercici d’higiene democràtica tot reforçant així la qualitat de la cultura democràtica. Cal més contundència en la democratització dels espais públics per l’eradicació de totes aquelles restes ofensives per la democràcia i la llibertat.
[Autor: Albert Planas i Serra]
Creu del Triai

Creu del Triai