El passat 25 de novembre tingueren lloc eleccions legislatives al Marroc, les primeres on el rei tenia l’obligació constitucional d’anomenar cap de govern al guanyador de les eleccions fos del partit que fos. La victòria dels islamistes moderats assenyalà que el procés de canvi al món àrab havia arribat també al Marroc, d’ací que el moviment que culminà en les eleccions i que hom considera que es va iniciar amb les manifestacions del 20 de febrer, rebi el nom de Primavera marroqui. Aquest cop, per donar perspectiva a l’esdevinement hem comptat amb Mohamed Douief, perfecte coneixedor de la zona i estudiant d’història a la Universitat de Barcelona. Aquest és el seu text.

La primavera marroquina ha acabat amb les eleccions celebrades el passat 25 de novembre, les quals donaren la victòria al partit Justícia i Desenvolupament (islamista moderat) que obtingué 107 dels 395 escons de la cambra baixa del parlament. Per què han guanyat els islamistes moderats? Les raons són fàcils: l’atur, que afecta al 20 de la població, la pobresa, la mala situació de la sanitat i de l’educació, la corrupció i l’existència de zones rurals que encara viuen en el complet abandó per part de l’estat. Per tant, el més normal era que guanyessin els islamistes.
Però què és la primavera marroquina? A causa de la caiguda dels dictadors de Tunísia i Egipte, Ben Alí i Hosni Mubarak respectivament,  i a la inèrcia que es va produir al món àrab de llibertat i democràcia, es va formar al Marroc el 20 del febrer passat un moviment de joves per demanar democràcia, llibertat i igualtat anomenat moviment 20 de febrer. Eren joves titulats  i majoritàriament d’esquerres als quals s’hi van unir associacions feministes, de drets humans i altres grups islamistes il·legals. Es van manifestar el 20 de febrer i segueixen manifestant-se cada diumenge. Van tenir poc èxit i l’afluència va ser més aviat escassa. La formació del moviment 20 de febrer va coincidir amb vagues dels funcionaris de justícia, dels metges i infermers i dels professors d’educació primària. Aquests col·lectius van amenaçar amb unir-se al moviment vint de febrer i el règim no podia suportar vagues i manifestacions nombroses i donar una imatge al món de desestabilització.

El govern va prendre dues decisions. La primera, pujar el sou als treballadors tant del sector públic com del privat. Així evitava que els funcionaris públics s’adherissin al moviment. La segona decisió va ser augmentar la subvenció de productes de primera necessitat: sucre, pa, llet, farina, butà i gas. És a dir, un marroquí quan va a comprar el butà  paga 4 euros de mitjana quan l’estat paga la meitat. Amb aquestes decisions el govern curtcircuità el moviment 20 de febrer el qual, no ho oblidem,  només aplegava titulats en autr, partits d’extrema esquerra i els islamistes del partit Justícia i Caritat, moviment il·legal per no acceptar que el rei sigui comanador dels creients.
Per la seva banda, Mohamed VI va prendre la iniciativa de reformar la constitució i pactar-ne  la reforma amb els partits polítics. D’aquesta forma donava una imatge d’escoltar al poble i de ser un exemple de monarca reformista a ulls d’occident. El 9 de març passat va fer un discurs on designava una comissió d’experts constitucionalistes marroquins, majoritàriament d’esquerres, per reformar la constitució sobre la base de les propostes dels partits polítics. Aquesta reforma tenia com a objectiu la separació de poders, establir una justícia independent, atorgar més poder per al govern, que passaria a ser triat pel poble, així com el respecte als drets humans. Finalment, el passat 1 de juliol es va aprovar la constitució amb el 99% de vots afirmatius. Per acabar de rematar el procés de reforma exprés marroquina es van convocar eleccions anticipades el passat 25 de novembre, com ja s’ha comentat en els paràgrafs anteriors.
No podem dir que el Marroc sigui un país democràtic com Espanya, amb una monarquia parlamentària, però és cert que hi haurà un parlament designat lliurement pel poble i el cap de govern serà del partit vencedor. A més hi haurà una justícia independent i una legislació per respectar els drets humans. Podem afirmar que el Marroc serà un país democràtic amb matisos, i aquests matisos són que el rei manté el poder sobre l’exèrcit, és comanador dels creients i reté el poder sobre les qüestions de seguretat nacional.
Segons els mitjans de comunicació marroquins el rei nomenarà en els propers dies a Abdelilah Benkirane,  cap del partit Justícia i Desenvolupament i vencedor de les passades eleccions,  com a cap de govern, qui al no disposar de majoria absoluta haurà de pactar amb els socialistes i els nacionalistes de l’istiqlal, partits històrics en declivi. Els reptes són enormes per al nou govern: reduir l’atur, establir i assentar una justícia independent, rebaixar el grau de corrupció, reformar l’educació i afrontar els reptes de l’analfabetisme i la igualtat.
Benkirane té la intenció de dialogar amb el moviment  20 de febrer i la voluntat de treballar per a el país. El seu discurs dóna esperances a la societat marroquina. Si el nou govern aconsegueix donar resposta a les demandes de la societat hi haurà un llarg govern dels islamistes i de pas tornarà a fer que el poble marroquí confiï en la política, aspecte primordial per a la democràcia. Pel que fa al moviment 20 de febrer seguirà manifestant-se, només accepten una democràcia total, sense matisos. És bo que un govern tingui oposició tant al carrer com al parlament com a mesura de pressió.
Hi ha esperances en la societat marroquina i moltes ganes de canviar la situació del país, per a lo qual és indispensable un bon govern capaç d’aplicar les reformes i canvis necessaris.

[Autor: Mohamed Douief, estudiant d’història a la Universitat de Barcelona]

Etiquetes: Àfrica

Entrada publicada a Àfrica el divendres, 2/12/2011 a les 14:46.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.