Seguint el fil de l’anterior post sobre les execucions extrajudicials comeses a Paracuellos del Jarama els últims mesos de 1936, arribem al moment clau d’un trasllat de presoners que es converteix en matança.

La data de referència per a l’organització del trasllat és el 6 de novembre, quan al Ministeri de la Guerra té lloc una reunió entre el dirigent comunista Antonio Mije, el general soviètic Gorev i el cap de l’Estat Major republicà Vicente Rojo; i a la seu del PCE, el mateix dia, es produeix una trobada entre Miguel Martínez (en aquest cas l’alies del periodista i home del Kremlin Mikhail Koltsov) i Pedro Checa (Secretari d’organització del PCE). Aquesta mateixa nit la Consejería de Orden Público posa en marxa l’evacuació dels presoners: l’enigma encara pendent és qui pren la decisió de transformar evacuació en execució massiva. Aquí és on els papers jugats per Santiago Carrillo, José Cazorla i Segundo Serrano Poncela resulten fonamentals per comprendre els fets. Uns fets on participen membres de la JSU que ara formen part de la Dirección General de Seguridad, una “Brigada Especial” dirigida per l’agent soviètic Josif Grigulèvitx, membres del Quinto Regimiento sota les ordres de Vittorio Vidali, i, no ho oblidem, milicians anarquistes que controlen les carreteres d’accés a la capital.

El 7 de novembre al vespre té lloc una reunió decisiva entre la JSU (que controla la Consejería de Orden Público) i la Federació Local de la CNT. En representació de la JSU hauria d’haver anat algun (o més d’un) dels màxims dirigents de la Consejería: Carrillo, Cazorla i Serrano Poncela –a aquest últim hores després, la matinada del 7 al 8 de novembre, el situem a la presó Modelo supervisant un suposat trasllat que esdevindria una “saca” (concepte referent a l’execució dels presoners)-. En aquella reunió entre la JSU i els anarquistes, segons l’informe presentat el dia següent al Comité Nacional de la CNT, s’hauria arribat a l’acord de dividir als presoners en tres grups: un primer grup d’elements perillosos que havia de ser executat, un segon grup menys perillós havia de ser traslladat a Chinchilla (Albacete) i un últim grup no compromès havia de ser alliberat.

El trasllat es va iniciar la matinada del 7 de novembre, possiblement obeint ordres d’un Pedro Checa sota influència directa de Koltsov (Miguel Martínez) i amb la complicitat dels anarquistes. Els punts d’arribada teòrics eren Alcalá de Henares, Chinchilla i Valencia, però només van arribar 300 presoners. Durant les quatre setmanes que van allargar-se les “sacas” (els dies 7-9, 18, 24-30 de novembre i l’1 i el 3 de desembre) als pobles de Paracuellos del Jarama i Torrejón de Ardoz van ser assassinats entre 2200 i 2500 presoners. Les ordres d’evacuació estaven signades, fins el 22 de novembre, pel segon de la Dirección General de Seguridad, el policia Vicente Girauta Linares, i a partir d’aquí pel seu substitut Bruno Carreras Villanueva o per Serrano Poncela. L’ordre d’executar als presoners no existeix com a tal, però el cert és que a la documentació de la Dirección General de Seguridad s’indicava quins presoners havien de ser “alliberats” o traslladats a Chinchilla, unes indicacions que eren sinònim d’execució. En canvi, quan la destinació indicada era Alcalá, els presoners majoritàriament arribaven al seu destí

Sobre el grau d’implicació de Santiago Carrillo resulta difícil arribar a una conclusió. Deixant de banda les calumnies interessades per l’extrema dreta mediàtica i els revisionistes històrics, es fa difícil compartir les seves declaracions de desconeixement dels fets, quan aquests fets eran coneguts (i van ser denunciats) per ministres republicans com Manuel Irujo i José Giral (que es trobaven a València), o l’anarquista i inspector especial de presons Melchor Rodríguez, i diversos representants diplomàtics estrangers (tots ells a Madrid); mentre ell era la màxima autoritat d’ordre públic a la capital i rebia informes diaris de Serrano Poncela.

Com molt bé apunta Paul Preston a l’hora de caracteritzar aquests fets: “Els seus horrors estan explicats, però no justificats per les terribles condicions en què es trobava la capital durant el setge. A diferència de les sacas prèvies, provocades per la indignació popular davant dels bombardejos i les notícies sobre la repressió practicada pels rebels, aquests assassinats extrajudicials van se conseqüència de decisions polítiques i militars”. En aquest punt hem de tenir present que mentre a la zona controlada pels militars rebels les matances indiscriminades a la rereguarda eren la norma general (vegeu post anterior sobre el 75è aniversari de la matança a la Plaça de Toros de Badajoz), a la zona republicana successos com els de Paracuellos, resultat d’una planificació política i militar de la repressió, són la terrible excepció; dins d’una situació límit on les institucions republicanes han de fer front a una evolució terriblement adversa de l’escenari bèl·lic per la manca d’efectius militars, i a un caos generalitzat a la rereguarda en no disposar d’instruments per controlar l’ordre públic. Tanmateix, la situació militar al front madrileny es redreçarà entre novembre i desembre de 1936 gràcies a la reorganització de l’exèrcit republicà amb l’arribada de nou armament i la presència de les Brigades Internacionals, juntament amb una efectiva organització popular, impulsada pels comunistes, de la resistència antifeixista a tots els nivells. I de retruc, a finals de 1936, l’aparell de seguretat també es reorganitzarà (decrets del 9 de novembre de 1936 de la Consejeria de Orden Público per desarmar a les persones no autoritzades i centralitzar les tasques de vigilància interior), endegant un procés que acabarà amb la repressió indiscriminada, tal i com indican les dades. El 97’6% de les execucions a la capital van tenir lloc abans de nadal de 1936, moment que la centralització de les forces d’ordre públic acabà amb les txeques (presons clandestines de partits i sindicats) i amb la violència incontrolada  No obstant, alhora que es desenvolupava aquest procés, també s’estaven produint els fets de Paracuellos.

Està clar que la repressió política durant la guerra civil no es pot reduir només a una qüestió de números (uns números que malgrat la fredor de l’estadística tenen noms i cognoms), però tampoc podem oblidar-los: les investigacions més acurades i recents deixen clar que mentre la repressió republicana es situa al voltant de les 38.500 víctimes, la repressió franquista s’aproxima a les 100.000 víctimes durant la guerra, arribant a un total de 150.000 si ampliem el període de 1936 a 1945. Però a més a més de la important diferència quantitativa, existeix una diferència qualitativa fonamental. Aquesta última la trobem en els intents de les institucions republicanes d’evitar (al començament de la guerra sense èxit) la violència indiscriminada, amb accions tan destacades com les de Joan Peiró (amb el seu llibre de denúncia dels “incontrolats” Perill a la rereguarda) o Lluís Companys (President d’una Generalitat que en no poder mantenir l’ordre públic els primers mesos de la guerra va facilitar passaports i avals que salvaren la vida a més de 30.000 persones que es sentien amenaçades per la violència revolucionària); dos personatges que com a recompensa per les seves accions humanitàries serien afusellats a la postguerra pels vencedors. Encara més, sense deixar els fets de Paracuellos, també trobem republicans que van arriscar moltes coses per evitar aquests assassinats, com és el cas de Mariano Gómez, president del Tribunal Suprem, o l’anteriorment citat Melchor Rodríguez (que es jugaria la vida aturant les “sacas” i expulsant als milicians de les presons). En canvi, a la zona controlada pels militars rebels no es va produir cap temptativa comparable per aturar el terror com a arma política, perquè el terror era la seva arma política.

[Autor: José Manuel Rúa Fernández, desembre de 2011, Cambridge]

Cementiri de Paracuellos del Jarama