Arxiu del mes: desembre 2011

EL TRIST LLEGAT DEL DICTADOR DE LA FAM

dijous, 22/12/2011

Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, Corea comptava amb 35 anys sota domini colonial japonès, deixant el país amb unes profundes ferides. El 15 d’agost de 1945, una vegada finalitzada la campanya militar i amb la rendició incondicional de l’Imperi japonès davant les forces aliades, els EUA i la URSS acordaven partir el país en dos àrees d’influència, dividint Corea en dos estats diferenciats: el Nord controlat per la URSS, i el Sud pels Estats Units.

 

Cinc anys més tard començava la guerra de Corea (1950-1953), quan Corea del Nord, amb el suport de la República Popular de la Xina i la URSS, va creuar la frontera del Sud, que comptava amb el suport dels EUA i les Nacions Unides. El resultat final d’aquest primer conflicte estrictament de Guerra Freda es va saldar amb un armistici que restablia la frontera al paral·lel 38. Des d’aleshores els dos estats han estat separats per aquesta frontera amb una evolució ben diferenciada.

 

La mort de Kim Jong-Il al passat dissabte 17 de desembre posa fi a una etapa d’un dels països més aïllats i hermètics del món. Després d’accedir al poder el 1994 amb la mort del seu pare Kim Il-sung , Kim Jong-il ha combinat el culte a la  personalitat amb la repressió més cruel contra qualsevol manifestació de dissidència o oposició. Qualificat com el darrer dictador estalinista, el seu llegat de 17 anys al capdavant de Corea del Nord es veu indubtablement tacat per les execucions, les tortures, la fam i la violació sistemàtica de drets humans, tal com denuncien diferents organitzacions com Human Rights Watch o Amnistia Internacional. Aquesta darrera ONG revela la existència de 200.000 presoners polítics en sis grans camps de concentració sotmesos a unes condicions vexatòries. Pel que fa a la política penitenciària, un informe elaborat el 2006 posava a la llum la mort de 400.000 persones a les presons nord-coreanes en els darrers trenta anys, així com la pràctica d’experiments químics entre la població reclusa.

L’altre gran enemic de la població nord-coreana és la fam. Les xifres més pessimistes parlen de més d’un milió de morts de gana durant els noranta. Part de responsabilitat d’aquesta tragèdia humana rau en la doctrina denominada Juche que impulsa el govern de Pyongyang, consistent en l’autosuficiència i l’autarquia econòmica. Una enquesta elaborada el 2008 a 1300 nord-coreans exiliats a la Xina posava a la llum la realitat social, econòmica i política del país: el 23% dels homes i el 37% de les dones afirmaven que algun membre de la seva família havia mort de gana. Igualment, un de cada quatre  enquestats havia estat detingut per motius polítics, un 60% havia observat morts per cops o tortura i un 37% havia testimoniat una execució.

 

Les estadístiques macroeconòmiques mostren xifres característiques dels pitjors països tercermundistes. L’esperança de vida dels nord-coreans és 14 anys inferior a la dels sud-coreans. Els 46 milions de telèfons mòbils existents a Corea del Sud contrasten amb les onze mil unitats del Nord. Les exportacions de Corea del Sud el 2007 van tenir un valor de 364.000 milions d’euros mentre el Nord en prou feines superava els 1000 milions. Simptomàticament, Corea del Nord sobrepassa al Sud en nombre de soldats i pressupost militar: als 1.127.000 soldats regulars de Corea del Nord cal sumar-hi els 3.800.000 de Guàrdia Vermella de Camperols i 115.000 efectius de seguretat de l’Estat. L’exèrcit de Corea del Nord és el quart més gran del món amb més d’un milió de soldats en actiu i 4,7 a la reserva. Cap altre país del món com Corea del Nord destina un 25% del seu PIB a  despesa militar. El benestar dels nord-coreans no figurava en la llista de prioritats del govern de Pyongyang: primer els militars, fou la política iniciada pel Kim Il-sung i mantinguda a capa i espasa pel recent traspassat Kim Jong-il.

[Autor: Albert Planas i Serra]

Kim Jong Il

Kim Jong Il

Bon Nadal i Feliç any 2012!

dimecres, 21/12/2011

[Equip del Blog del CEHI]

75 anys de la matança de Paracuellos del Jarama: Repressió, República i Guerra Civil (II)

diumenge, 11/12/2011

Seguint el fil de l’anterior post sobre les execucions extrajudicials comeses a Paracuellos del Jarama els últims mesos de 1936, arribem al moment clau d’un trasllat de presoners que es converteix en matança.

 

La data de referència per a l’organització del trasllat és el 6 de novembre, quan al Ministeri de la Guerra té lloc una reunió entre el dirigent comunista Antonio Mije, el general soviètic Gorev i el cap de l’Estat Major republicà Vicente Rojo; i a la seu del PCE, el mateix dia, es produeix una trobada entre Miguel Martínez (en aquest cas l’alies del periodista i home del Kremlin Mikhail Koltsov) i Pedro Checa (Secretari d’organització del PCE). Aquesta mateixa nit la Consejería de Orden Público posa en marxa l’evacuació dels presoners: l’enigma encara pendent és qui pren la decisió de transformar evacuació en execució massiva. Aquí és on els papers jugats per Santiago Carrillo, José Cazorla i Segundo Serrano Poncela resulten fonamentals per comprendre els fets. Uns fets on participen membres de la JSU que ara formen part de la Dirección General de Seguridad, una “Brigada Especial” dirigida per l’agent soviètic Josif Grigulèvitx, membres del Quinto Regimiento sota les ordres de Vittorio Vidali, i, no ho oblidem, milicians anarquistes que controlen les carreteres d’accés a la capital.

 

El 7 de novembre al vespre té lloc una reunió decisiva entre la JSU (que controla la Consejería de Orden Público) i la Federació Local de la CNT. En representació de la JSU hauria d’haver anat algun (o més d’un) dels màxims dirigents de la Consejería: Carrillo, Cazorla i Serrano Poncela –a aquest últim hores després, la matinada del 7 al 8 de novembre, el situem a la presó Modelo supervisant un suposat trasllat que esdevindria una “saca” (concepte referent a l’execució dels presoners)-. En aquella reunió entre la JSU i els anarquistes, segons l’informe presentat el dia següent al Comité Nacional de la CNT, s’hauria arribat a l’acord de dividir als presoners en tres grups: un primer grup d’elements perillosos que havia de ser executat, un segon grup menys perillós havia de ser traslladat a Chinchilla (Albacete) i un últim grup no compromès havia de ser alliberat.

 

El trasllat es va iniciar la matinada del 7 de novembre, possiblement obeint ordres d’un Pedro Checa sota influència directa de Koltsov (Miguel Martínez) i amb la complicitat dels anarquistes. Els punts d’arribada teòrics eren Alcalá de Henares, Chinchilla i Valencia, però només van arribar 300 presoners. Durant les quatre setmanes que van allargar-se les “sacas” (els dies 7-9, 18, 24-30 de novembre i l’1 i el 3 de desembre) als pobles de Paracuellos del Jarama i Torrejón de Ardoz van ser assassinats entre 2200 i 2500 presoners. Les ordres d’evacuació estaven signades, fins el 22 de novembre, pel segon de la Dirección General de Seguridad, el policia Vicente Girauta Linares, i a partir d’aquí pel seu substitut Bruno Carreras Villanueva o per Serrano Poncela. L’ordre d’executar als presoners no existeix com a tal, però el cert és que a la documentació de la Dirección General de Seguridad s’indicava quins presoners havien de ser “alliberats” o traslladats a Chinchilla, unes indicacions que eren sinònim d’execució. En canvi, quan la destinació indicada era Alcalá, els presoners majoritàriament arribaven al seu destí

 

Sobre el grau d’implicació de Santiago Carrillo resulta difícil arribar a una conclusió. Deixant de banda les calumnies interessades per l’extrema dreta mediàtica i els revisionistes històrics, es fa difícil compartir les seves declaracions de desconeixement dels fets, quan aquests fets eran coneguts (i van ser denunciats) per ministres republicans com Manuel Irujo i José Giral (que es trobaven a València), o l’anarquista i inspector especial de presons Melchor Rodríguez, i diversos representants diplomàtics estrangers (tots ells a Madrid); mentre ell era la màxima autoritat d’ordre públic a la capital i rebia informes diaris de Serrano Poncela.

 

Com molt bé apunta Paul Preston a l’hora de caracteritzar aquests fets: “Els seus horrors estan explicats, però no justificats per les terribles condicions en què es trobava la capital durant el setge. A diferència de les sacas prèvies, provocades per la indignació popular davant dels bombardejos i les notícies sobre la repressió practicada pels rebels, aquests assassinats extrajudicials van se conseqüència de decisions polítiques i militars”. En aquest punt hem de tenir present que mentre a la zona controlada pels militars rebels les matances indiscriminades a la rereguarda eren la norma general (vegeu post anterior sobre el 75è aniversari de la matança a la Plaça de Toros de Badajoz), a la zona republicana successos com els de Paracuellos, resultat d’una planificació política i militar de la repressió, són la terrible excepció; dins d’una situació límit on les institucions republicanes han de fer front a una evolució terriblement adversa de l’escenari bèl·lic per la manca d’efectius militars, i a un caos generalitzat a la rereguarda en no disposar d’instruments per controlar l’ordre públic. Tanmateix, la situació militar al front madrileny es redreçarà entre novembre i desembre de 1936 gràcies a la reorganització de l’exèrcit republicà amb l’arribada de nou armament i la presència de les Brigades Internacionals, juntament amb una efectiva organització popular, impulsada pels comunistes, de la resistència antifeixista a tots els nivells. I de retruc, a finals de 1936, l’aparell de seguretat també es reorganitzarà (decrets del 9 de novembre de 1936 de la Consejeria de Orden Público per desarmar a les persones no autoritzades i centralitzar les tasques de vigilància interior), endegant un procés que acabarà amb la repressió indiscriminada, tal i com indican les dades. El 97’6% de les execucions a la capital van tenir lloc abans de nadal de 1936, moment que la centralització de les forces d’ordre públic acabà amb les txeques (presons clandestines de partits i sindicats) i amb la violència incontrolada  No obstant, alhora que es desenvolupava aquest procés, també s’estaven produint els fets de Paracuellos.

 

Està clar que la repressió política durant la guerra civil no es pot reduir només a una qüestió de números (uns números que malgrat la fredor de l’estadística tenen noms i cognoms), però tampoc podem oblidar-los: les investigacions més acurades i recents deixen clar que mentre la repressió republicana es situa al voltant de les 38.500 víctimes, la repressió franquista s’aproxima a les 100.000 víctimes durant la guerra, arribant a un total de 150.000 si ampliem el període de 1936 a 1945. Però a més a més de la important diferència quantitativa, existeix una diferència qualitativa fonamental. Aquesta última la trobem en els intents de les institucions republicanes d’evitar (al començament de la guerra sense èxit) la violència indiscriminada, amb accions tan destacades com les de Joan Peiró (amb el seu llibre de denúncia dels “incontrolats” Perill a la rereguarda) o Lluís Companys (President d’una Generalitat que en no poder mantenir l’ordre públic els primers mesos de la guerra va facilitar passaports i avals que salvaren la vida a més de 30.000 persones que es sentien amenaçades per la violència revolucionària); dos personatges que com a recompensa per les seves accions humanitàries serien afusellats a la postguerra pels vencedors. Encara més, sense deixar els fets de Paracuellos, també trobem republicans que van arriscar moltes coses per evitar aquests assassinats, com és el cas de Mariano Gómez, president del Tribunal Suprem, o l’anteriorment citat Melchor Rodríguez (que es jugaria la vida aturant les “sacas” i expulsant als milicians de les presons). En canvi, a la zona controlada pels militars rebels no es va produir cap temptativa comparable per aturar el terror com a arma política, perquè el terror era la seva arma política.

[Autor: José Manuel Rúa Fernández, desembre de 2011, Cambridge]

Cementiri de Paracuellos del Jarama

Cementiri de Paracuellos del Jarama

La primavera marroquina

divendres, 2/12/2011

El passat 25 de novembre tingueren lloc eleccions legislatives al Marroc, les primeres on el rei tenia l’obligació constitucional d’anomenar cap de govern al guanyador de les eleccions fos del partit que fos. La victòria dels islamistes moderats assenyalà que el procés de canvi al món àrab havia arribat també al Marroc, d’ací que el moviment que culminà en les eleccions i que hom considera que es va iniciar amb les manifestacions del 20 de febrer, rebi el nom de Primavera marroqui. Aquest cop, per donar perspectiva a l’esdevinement hem comptat amb Mohamed Douief, perfecte coneixedor de la zona i estudiant d’història a la Universitat de Barcelona. Aquest és el seu text.

La primavera marroquina ha acabat amb les eleccions celebrades el passat 25 de novembre, les quals donaren la victòria al partit Justícia i Desenvolupament (islamista moderat) que obtingué 107 dels 395 escons de la cambra baixa del parlament. Per què han guanyat els islamistes moderats? Les raons són fàcils: l’atur, que afecta al 20 de la població, la pobresa, la mala situació de la sanitat i de l’educació, la corrupció i l’existència de zones rurals que encara viuen en el complet abandó per part de l’estat. Per tant, el més normal era que guanyessin els islamistes.
Però què és la primavera marroquina? A causa de la caiguda dels dictadors de Tunísia i Egipte, Ben Alí i Hosni Mubarak respectivament,  i a la inèrcia que es va produir al món àrab de llibertat i democràcia, es va formar al Marroc el 20 del febrer passat un moviment de joves per demanar democràcia, llibertat i igualtat anomenat moviment 20 de febrer. Eren joves titulats  i majoritàriament d’esquerres als quals s’hi van unir associacions feministes, de drets humans i altres grups islamistes il·legals. Es van manifestar el 20 de febrer i segueixen manifestant-se cada diumenge. Van tenir poc èxit i l’afluència va ser més aviat escassa. La formació del moviment 20 de febrer va coincidir amb vagues dels funcionaris de justícia, dels metges i infermers i dels professors d’educació primària. Aquests col·lectius van amenaçar amb unir-se al moviment vint de febrer i el règim no podia suportar vagues i manifestacions nombroses i donar una imatge al món de desestabilització.

El govern va prendre dues decisions. La primera, pujar el sou als treballadors tant del sector públic com del privat. Així evitava que els funcionaris públics s’adherissin al moviment. La segona decisió va ser augmentar la subvenció de productes de primera necessitat: sucre, pa, llet, farina, butà i gas. És a dir, un marroquí quan va a comprar el butà  paga 4 euros de mitjana quan l’estat paga la meitat. Amb aquestes decisions el govern curtcircuità el moviment 20 de febrer el qual, no ho oblidem,  només aplegava titulats en autr, partits d’extrema esquerra i els islamistes del partit Justícia i Caritat, moviment il·legal per no acceptar que el rei sigui comanador dels creients.
Per la seva banda, Mohamed VI va prendre la iniciativa de reformar la constitució i pactar-ne  la reforma amb els partits polítics. D’aquesta forma donava una imatge d’escoltar al poble i de ser un exemple de monarca reformista a ulls d’occident. El 9 de març passat va fer un discurs on designava una comissió d’experts constitucionalistes marroquins, majoritàriament d’esquerres, per reformar la constitució sobre la base de les propostes dels partits polítics. Aquesta reforma tenia com a objectiu la separació de poders, establir una justícia independent, atorgar més poder per al govern, que passaria a ser triat pel poble, així com el respecte als drets humans. Finalment, el passat 1 de juliol es va aprovar la constitució amb el 99% de vots afirmatius. Per acabar de rematar el procés de reforma exprés marroquina es van convocar eleccions anticipades el passat 25 de novembre, com ja s’ha comentat en els paràgrafs anteriors.
No podem dir que el Marroc sigui un país democràtic com Espanya, amb una monarquia parlamentària, però és cert que hi haurà un parlament designat lliurement pel poble i el cap de govern serà del partit vencedor. A més hi haurà una justícia independent i una legislació per respectar els drets humans. Podem afirmar que el Marroc serà un país democràtic amb matisos, i aquests matisos són que el rei manté el poder sobre l’exèrcit, és comanador dels creients i reté el poder sobre les qüestions de seguretat nacional.
Segons els mitjans de comunicació marroquins el rei nomenarà en els propers dies a Abdelilah Benkirane,  cap del partit Justícia i Desenvolupament i vencedor de les passades eleccions,  com a cap de govern, qui al no disposar de majoria absoluta haurà de pactar amb els socialistes i els nacionalistes de l’istiqlal, partits històrics en declivi. Els reptes són enormes per al nou govern: reduir l’atur, establir i assentar una justícia independent, rebaixar el grau de corrupció, reformar l’educació i afrontar els reptes de l’analfabetisme i la igualtat.
Benkirane té la intenció de dialogar amb el moviment  20 de febrer i la voluntat de treballar per a el país. El seu discurs dóna esperances a la societat marroquina. Si el nou govern aconsegueix donar resposta a les demandes de la societat hi haurà un llarg govern dels islamistes i de pas tornarà a fer que el poble marroquí confiï en la política, aspecte primordial per a la democràcia. Pel que fa al moviment 20 de febrer seguirà manifestant-se, només accepten una democràcia total, sense matisos. És bo que un govern tingui oposició tant al carrer com al parlament com a mesura de pressió.
Hi ha esperances en la societat marroquina i moltes ganes de canviar la situació del país, per a lo qual és indispensable un bon govern capaç d’aplicar les reformes i canvis necessaris.

[Autor: Mohamed Douief, estudiant d’història a la Universitat de Barcelona]

Marroc 20 de febrer de 2011

Marroc 20 de febrer de 2011