75 anys de la matança de Paracuellos del Jarama: Repressió, República i Guerra Civil (I)

La veritat és sempre revolucionària. Aquesta màxima d’Antonio Gramsci, dirigent comunista italià i un dels grans cervells del segle XX, hauria de guiar la recerca de qualsevol historiador, o simplement la curiositat de tota persona interessada en la Història. I encara més quan s’ha d’enfrontar a episodis difícils pel seu caràcter traumàtic i controvertit. La repressió política a la rereguarda republicana durant la Guerra Civil espanyola és un d’aquests episodis. Una repressió que acostuma a anar associada al nom d’una localitat: Paracuellos del Jarama. L’extrema dreta política i mediàtica a Espanya ha arribat a parlar de l’holocaust o el genocidi de Paracuellos,  una caracterització incorrecta (vegeu:  http://www2.ohchr.org/spanish/law/genocidio.htm) i políticament mesquina, associant les matances al règim republicà en el seu conjunt. Deixant de banda les interpretacions malintencionades, els fets són que en aquest poble a pocs quilòmetres de Madrid van ser assassinats la majoria dels gairebé 2.500 presoners sospitosos de col·laborar amb els militars rebels que inicialment havien de ser evacuats de presons republicanes com La Modelo o San Antón, i que finalment van ser executats de forma extrajudicial entre els dies 7 i 8 de novembre de 1936 (encara que les execucions van allargar-se fins a començaments del més següent). Aquests assassinats van suposar un cop molt dur per a la imatge de la República, un govern legítim que havia de garantir l’Estat de Dret en circumstàncies extremes. I són precisament aquests assassinats i aquestes circumstàncies extremes les que tractarem d’analitzar en aquest escrit.

 

Davant l’avanç inexorable de les tropes faccioses sobre la capital, el 6 de Novembre de 1936 el govern de la República abandona Madrid i la Junta de Defensa encapçalada pel General Miaja ocuparà el buit de poder civil i militar, en un context on la disciplina i l’organització del Partit Comunista d’Espanya (PCE) seran claus a l’hora de posar en marxa la resistència de la ciutat. Dins de la Junta, la Consejería de Orden Público tindria com a responsable a Santiago Carrillo, que en el moment del nomenament és dirigent de la Juventud Socialista Unificada (JSU), però que el mateix 6 de novembre al vespre ingressa en el PCE, circumstància que apunta, juntament amb un viatge a Moscou realitzat el març de 1936 per reunir-se amb la Internacional Comunista de la Joventut, a una estreta relació prèvia amb la direcció comunista. Juntament amb Carrillo, els membres de la JSU i responsables de la Consejería José Cazola Maure (segon de Carrillo a la Consejería) i Segundo Serrano Poncela (Director General de Seguretat), també van incorporar-se al PCE en aquell moment. La Consejería tindria com a principal missió reorganitzar les forces d’ordre públic (fragmentades i atomitzades en diversos grups de milicians que actuaven com a forces repressives a les ordres de partits i sindicats, o directament pel seu compte) i reprimir la cinquena columna, nom amb el qual es feia referència, a partir d’unes declaracions del General colpista Emilo Mola per ràdio, als integrants d’una part de l’exèrcit rebel que operaria infiltrada darrere de les línies republicanes realitzant activitats terroristes, de sabotatge o propagandístiques (p.e.: promoció del derrotisme). Tot i que al novembre de 1936 encara no existia a Madrid una organització mereixedora d’aquest nom (a diferència del que succeiria mesos després) en una ciutat assetjada, amb bombardejos constants sobre la població civil i la por a una ocupació imminent, on les històries de la repressió a Extremadura i Toledo transmeses pels refugiats s’havien escampat per tot arreu, qualsevol persona sospitosa de simpatitzar amb els militars colpistes era considerada un membre de la cinquena columna.

Per aquelles dates hi havia uns 8.000 “quintacolumnistes” empresonats, sense fer gaires distincions en el grau de relació de cadascun d’ells amb els rebels (on trobem des d’oficials de l’exèrcit que renegaven del seu jurament a la República i simpatitzants de l’extrema dreta, fins a gent de missa). En el combat a vida o mort que es vivia a Madrid, aquest col·lectiu de presoners es convertiria fàcilment en el blanc de totes les ires de la població i de les forces repressives de la república.

 

A més a més, també existia la por a que aquests presos incrementessin en poc temps les forces dels revoltats, una por alimentada pels intents de rescatar als presoners facciosos i els contactes entre aquests i els militars rebels (recordem que el 6 de novembre els militars colpistes es trobaven només a 185 metres de distància de la presó Modelo), així com per les amenaces als seus carcellers. Davant d’això, l’ordre d’evacuar els presos va arribar l’1 de novembre a la reunió del Comisariado de Guerra, procedent del President del Consell de Ministres, Largo Caballero.

El General Miaja i el Tinent Coronel Rojo (responsables de la defensa de Madrid) també es mostraven partidaris d’evacuar als presos el més ràpidament possible, i hem tenir present que “evacuar-los” no implicava executar-los, només traslladar-los a presons més allunyades del front. En aquests i d’altres temes, el comandament militar republicà es trobava assessorat per la delegació soviètica. Entre els delegats trobem el general Vladimir Gorev, dels serveis d’intel·ligència militar (GRU) i Mikhail Koltsov, corresponsal del diari Pravda però home molt proper a Stalin, sense oblidar l’italià Vittorio Vidali (el famós Comandante Carlos del Quinto Regimiento); personatges per als quals, d’acord amb la seva experiència política i militar, el trasllat de presoners i l’eliminació de la cinquena columna es confonien.

 

La posada en marxa de l’evacuació del presoners corresponia al Consejo de Orden Público sota les ordres de Serrano Poncela (organisme que depenia de la Consejería). Portar a terme aquestes ordres, el trasllat de 8.000 presoners enmig d’una cruenta batalla i amb una desorganització més que evident de les forces de seguretat republicanes, semblava una missió impossible, i efectivament ho va ser. La responsabilitat de que aquest trasllat es transformés en una matança de presoners es reparteix entre diferents persones i organismes, fet que provoca que a mesura que es dispersen, les responsabilitats també es dilueixin, cosa que no vol dir que desapareguin. Una dilució que, a l’hora d’analitzar-la, encara resulta més problemàtica en trobar noms falsos o personalitats col·lectives, com la de Miguel Martínez, un suposat agent llatinoamericà de la Internacional Comunista que jugaria un paper fonamental en la decisió d’executar els presoners, i que en realitat seria el nom en clau de diverses persones: Koltsov, Gorev, el membre dels serveis de seguretat soviètics (NKVD) Josif Grigulèvitx i algun que altre “assessor” més.

 

És en aquest punt que apareix un organisme clau en el desenvolupament dels fets, el NKVD, que tot i tenir una presència reduïda a Espanya en aquell moment (no arribaven a 10 agents), la seva influència era més que considerable. Lev Lazarèvitx Nikolsky (alies Aleksandr Orlov) era el responsable de la delegació de l’NKVD a Madrid i tenia com a missió oficial ajudar en tasques de seguretat, però les seves atribucions també incloïen perseguir trotskistes i reprimir la cinquena columna, fet que també el lliga a les matances d’aquests dies. A més a més, dos agents de l’NKVD implicats en els fets i citats anteriorment, Vidali i Grigulèvitx formaven part de la secció denominada  “Administració de Tasques Especials”, responsable de la “feina bruta” (interrogatoris, segrestos, assassinats…).

Arribats a aquest punt, amb el context i els personatges presentats, en un proper post mirarem de reconstruir la seqüència final dels fets i reflexionar al voltant de la repressió política a la rereguarda republicana durant la guerra civil.

[Autor: José Manuel Rúa Fernández, novembre 2011, Cambridge]

 

Antiga presó model de Madrid

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús