Les Revoltes Àrabs qüestionades.

A Europa preocupa la brutalitat d’alguns actes de repressió (inclosa la mort de Gadafi) després de la guerra civil a Líbia i la invocació a la sharía del president del Consell Nacional de Transició, Mustafà Abdeljalil. Tampoc agraden els resultats de les primeres eleccions lliures a Tunísia, on l’islamista Ennahda va obtenir el 41% dels vots. Es pensa que la primavera pot tornar-se en cru hivern amenaçant la seguretat i la pau. Se segueix llegint malament el que està succeint.
Les revoltes àrabs s’emmarquen en un procés recentment iniciat, que s’inscriu en un cicle històric global que no està tancat, per aquest motiu les prediccions són arriscades. El 1989 (caiguda del Mur de Berlín) i 1991 (col·lapse del comunisme en la URSS) es van tancar quatre dècades de Guerra Freda i segles d’un sistema d’equilibri de poders que regulava les relacions entre les grans potències. El nou model de relacions internacionals i del poder mundial està per definir. L’ intent neoconservador d’imposar un unilateralisme sota hegemonia nord-americana va llegar les herències d’Afganistan i l’ Iraq. Avui sembla imposar-se un multilateralisme difús on noves potències emergents pugnen amb altres en declivi per convertir-se en actors regionals i globals. Es percep un Món menys estable on les poblacions es rebel·len davant el rol al que semblaven predestinades.

El món àrab (concepte que homogeneïtza realitats molt diverses) es nega a acceptar resignadament la perpetuació de dictadures la suposada legitimitat de les quals era frenar l’ascens de l’islamisme. Un malestar creixent es va instal·lar en aquestes societats -i molt especialment en una joventut sense futur- on a la falta de llibertats s’unia una creixent desigualtat provocada per la corrupció i el nepotisme dels grups governants. Les protestes se succeïen abrigallades pels moviments socials -sindicats, associacions de joves, de dones, de llicenciats en atur…- i, finalment, el 2011, esclaten les revoltes.

A Tunísia, amb el rerefons de l’aixecament miner de Gafsa en 2009 recolzat per les seccions locals de la UGTT, el malestar es precipita el 17 de desembre de 2010 amb la immolació de Mohamed Buazizi a Sidi Buzid. A Egipte, des de 2004, el moviment Kifaya agrupa activistes dels moviments socials i, a l’abril de 2008, esclata una vaga general en suport dels treballadors de la fàbrica tèxtil de Mahalla. Les xarxes socials van jugar un paper fonamental en l’èxit de la vaga. El catalitzador va arribar al juny de 2010 amb l’assassinat de l’internauta Khaled Said per la policia a Alexandria. El moviment Tots Som Khaled Said va desembocar en les multitudinàries concentracions a la plaça de Tahrir que van enderrocar a Mubarak. A Líbia, familiars de les víctimes i activistes dels drets humans, mantenien viu el record dels 1.200 presos assassinats a la presó d’Abu Salim de Trípoli l’estiu de 1996. D’aquest record va sorgir un moviment d’oposició que es va expandir amb les xarxes socials. Al febrer de 2011, la detenció d’un activista a Bengasi va provocar les primeres protestes a les quals va respondre Gadafi amb l’Exèrcit, que va bombardejar als manifestants, desencadenant així la guerra civil.

Les revoltes són part, doncs, d’un procés més ampli, que ajunta moviments socials i noves tecnologies i en el qual els manifestants comparteixen objectius i característiques: rebuig de les dictadures i de la repressió, exigència d’eleccions lliures, joves que reclamen una dignitat segrestada per les condicions d’uns mercats que els condemnen a l’emigració, a l’atur i la indigència. Però, és també un procés heterogeni que prendrà camins diferents segons les particularitats, el context i la correlació de forces en cada cas concret. I és, sobretot, un procés que recentment s’inicià, que serà llarg, amb avanços i reculades, i del que solament podem afirmar que és irreversible perquè la geopolítica d’Àfrica del Nord i Orient Pròxim no tornarà a ser la mateixa.

En definitiva, convindria interioritzar algunes reflexions:

1. Tot procés de canvi polític comporta un risc -fins i tot el que tot quedi igual, però amb altres actors-, per aquest motiu els temors manquen de sentit, perquè si s’accepta la necessitat del canvi (com en l’Europa del Sud a mitjans dels setanta) cal acceptar el risc que porta associat.
2. Les societats d’aquests països reclamen poder decidir autònomament el seu futur el que, contradient la suposada incompatibilitat entre islam i valors democràtics, pot portar a configurar sistemes i hegemonies que no sempre seran del grat de la UE. Però, mentre que el procés electoral sigui tan transparent com a Tunísia, caldrà acceptar als nous interlocutors, perquè no han de repetir-se els errors de 1992 (Algèria) i 2006 (Palestina).

3. Finalment, la UE haurà d’assumir un nou escenari geopolític en l’espai mediterrani on apareix amb força un actor que pot convertir-se en una nova potència regional i que, al mateix temps, pot servir de model als grups de l’islam polític finançats fins ara amb fons de Riad. Potser, a no trigar molt, Brussel·les lamentarà haver impedit l’ ingrés de Turquia en la UE.

[Autor: Antoni Segura i Mas. Article publicat a El País el 14 de novembre de 2011]

Tunisia-Eleccions 2011

Comparteix

    Etiquetes:

    Comentaris

    • pau

      25/02/2013 - 23:01

      molt bona entrada! M’està servint per acabar de confeccionar un treball, aniré mirant altres entrades perquè valen molt la pena
      pd: llàstima d’alguna falta d’ortografia

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús