L’envelliment de la democràcia espanyola.

Ahir va tenir lloc l’únic debat cara entre els dos candidats del PSOE i el PP a les properes eleccions generals. Arrel d’aquest fet i previ a l’elecció ens ha semblat interessat compartir amb vosaltres l’anàlisi del periodista i traductor resident a Madrid, Jonathan Blitzer, qui a través d’un article d’opinió al prestigiós The New York Times aporta una interessant visió del moment actual en la perspectiva de la democràcia espanyola des de 1975.

Tots els homes no extraordinaris, escriví un cop l’escriptor uruguaià Juan Carlos Onetti, ja s’estan desfent quan arriben als 40. A partir d’ací, és el començament de la fi. Això enlloc és més cert que a la política, on a més jove comences, més probable és que pateixis una vellesa prematura.

A Espanya avui, la classe política està envellint però, com advertí Onetti, és una envelliment amb flaire d’ancianitat.

El 20 de novembre, en el 36è aniversari de la mort del general Franco, els espanyols escolliran entre un socialista de 60 anys, Alfredo Pérez Rubalcaba, i un conservador de 56, Mariano Rajoy. D’acord amb els patrons d’aquesta jove democràcia de només 34 anys, són homes vells i un senyal de que els seus partits no han envellit bé. Des de la mort de Franco l’any 1975, tots els caps de govern escollits tenien al voltant de 40 anys quan van assumir el càrrec.

El reformador Adolfo Suárez, en tenia 48, i es veiè forçat a deixar el càrrec l’any 1981 enmig d’una forta onada de desencís amb el seu lideratge, el qual una jove generació sentia que estava tacat per les velles institucions i mentalitats. El carismàtic Felipe González, qui guanyà a lo gran les eleccions de l’any següent, en tenia 40, i deixà el Palau de la Moncloa tacat per els escàndols l’any 1996. El seu successor, el conservador José Maria Aznar, en tenia 43. L’any 2004, després de ficar a Espanya a la guerra a l’Irak, malmetre les possibilitats del seu partit i els atemptats terroristes dies abans de les eleccions, emergia com a guanyador d’aquestes un socialista de 43 anys, José Luis Rodríguez Zapatero. Avui la seva impopularitat l’ha dut a convocar eleccions anticipades.

La caiguda de Zapatero sembla marcar el final d’una línia. Enlloc d’una cara fresca que el substitueixi, trobem lleials supervivents de la lluita partidista fent front a un electorat cada cop més cínic pel que fa a les solucions polítiques a l’atzucac econòmic i social que està vivint. Anomena-m’ho la crisi dels 40 de la democràcia.

L’elecció ara, lamentava un columnista del diari El País, és entre polítics que han estat, des de fa temps, els números 2 dels seus partits – Rubalcaba un tàctic i tecnòcrata i Rajoy un candidat dos cops derrotat (2004 i 2008). No han sonat, per tant, les trompetes cridant al relleu generacional que varen sonar de González a Zapatero.

La classe política es podia haver renovat i no ho ha fet, digué l’escriptor Javier Cercas, autor d’Anatomia d’un instant, una novel·la sobre l’intent de cop d’estat de 1981 i la caiguda de Suárez.

La història dels darrers anys del franquisme i la transició posterior a la democràcia, expliquen aquesta tendència generacional. Amb una jove esquerra prenent forma a mitjans dels 70 i una dreta desesperada per marcar distàncies amb Franco, líders de mirada fresca personificaven la regeneració. Cada cop, des d’aleshores, els candidats han parlat de nous començaments, fins ara, quan les idees noves son escasses. El govern espanyol està subordinat a Brussel·les i l’estat del benestar s’està desfent. Ambdós partits prometen no retallar excessivament els serveis públics, però la gent sap que els espera més austeritat. Així no hi ha cap canvi en el que creure i la gent s’ha indignat. I això ens porta a la clau fatal: a més temps porta un polític en la política, més difícil li resulta treure’s del damunt la taca partidista.

Bona part de la desil·lusió, diu l’historiador Santos Julià, és el domini del partidisme i la politització. Cercas està d’acord: això no és una democràcia, és una partitocràcia, un govern dels partits. Quan la democràcia tot just arrelava, la classe política estava preocupada per la inexistència dels partits polítics. Aleshores, molts partits eren il·legals, com passava  durant el franquisme. D’aquesta manera, diu Cercas, la classe política es va assegurar de crear una forta tradició partidista.

Ara, la llei electoral ha concentrat el poder en els dos grans partits amb els quals no poden competir el mosaic de petits partits espanyols.

A finals dels 70 aquestes formules tenien més sentit, però l’any 2011 es veuen com un residu de la transició. Mentre, polítics exhausts utilitzen el caràcter distintiu dels partits com una excusa per a invocar la unitat del partit primer i respondre a l’electoral després. Quan els socialistes foren amplament derrotats el passat mes de maig a les eleccions municipals, el partit tancà files al voltant de Rubalcaba per tal d’evitar unes primàries divisòries abans de les eleccions generals. Fou una reacció sorprenent, però reveladora, al refús ciutadà a les urnes.

La indignació popular, mentre, s’ha adreçat vers el sistema polític imperant, especialment pel que fa el sistema de llistes tancades que els votants no controlen. Un estudi recent a unes províncies seleccionades ha revelat que més de la meitat dels conservadors i un terç dels socialistes a les llistes foren investigats per corrupció.

Un moviment de protesta jove ha estat denunciant la irresponsabilitat de la classe política amb dos slogans: els polítics no ens representen i l’anomenen democràcia, i no ho és. Enquestes recents han trobat que només un 55% dels indignats van votar a les eleccions municipals (10 punts percentuals per sota de la mitjana general). D’aquells que van votar, un 15% va votar en blanc.

Si la famosa transició espanyola portà la promesa de la democràcia, el moment actual pot està exposant els límits d’aquella promesa. La majoria d’espanyols encara estan orgullosos de la transició com a model per assolir una maduresa cívica, però en una nova era de democràcia afeblida, una generació jove s’està distanciant del govern mateix.

[Article d’opinió publicat a The New York Times el 4 de novembre de 2011]

[Traducció Víctor Gavín]

Indignats

Comparteix

    Etiquetes:

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús